Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris rossinyols. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris rossinyols. Mostrar tots els missatges

29 d’octubre 2023

A trenc d'alba

La blanca lluna passeja
pel cel obscur del meu hort.
En un racó veu la pedra
que dona forma a una font:
—Ompli'm un canteret d'aigua
—li demana per favor—.
I tu, bonica xiqueta,
em voldries fer l'honor
de tallar la rosa roja
que faça més bona olor?
Entre les branques d'un arbre
sent el cant del rossinyol:
—Corre, lluna, corre; amaga't;
prompte, lluna, que ix el sol!



Lluïsa March. Poemes de sol i de lluna. 2004

Il·lustracions d'Esperança Martínez

13 d’agost 2023

El meu rossinyol

La meva mare va ser un temps un cabirol
Els ulls d'un bru daurat
la gràcia
li va quedar del temps del cabirol

Era aquí
mig àngel mig persona —
i al centre era mare
Quan li preguntava què li hauria agradat ser
deia: un rossinyol

Ara és un rossinyol
Nit rere nit la sento
al jardí del meu somni en vetlla
Canta el Sió dels ancestres
canta la vella Àustria 
canta les muntanyes i els boscos de faigs
de la Bucovina
Cançons de bressol
em canta nit rere nit
el meu rossinyol
al jardí del meu somni en vetlla


Rose Ausländer. No resideixo, visc : antologia. 2022


Traducció de Feliu Formosa
Pròleg de Heike van Lawick

Text bilingüe català-alemany

05 de juny 2022

Els cants d'ocells

Els cants d'ocells, d'un branc a l'altre apariats,
assagen una viva sonatina
Els cants d'ocells són molts i variats
al mes de maig, quan l'herba és fina.

Perdent el gotejar daurat de la cançó,
el rossinyol travessa l'aire.
I senyoreja en la verdor
de la falguera el gripau sospiraire.

D'un camí a l'altre jo me'n vaig.
Una branca planera i suspesa m'encisa.
I ve de nàixer en el llavi de maig
tot l'atzur fugitiu d'on ve la brisa.


De Cantilena

Josep Sebastià Pons, dins, Poesia. 1995

12 de febrer 2022

Cançó

Amor, quan jo ja sigui morta
no em cantis planys, soliu;
no em plantis roses al capçal
ni un xipreret ombriu:
sigue'm, a sobre, l'herba fresca
de rou i pluja humida;
i si llavors et plau, recorda
i si així et plau, oblida.

Jo ja no percebré les ombres,
no advertiré el plugim,
no sentiré del rossinyol
aquell lament sublim:
i somiant en el capvespre
que no segueix cap nit,
pot ser, qui sap, que jo recordi,
pot ser que em torni oblit.


Traducció de Miquel Desclot

––––––––––––––––––

Song


When I am dead, my dearest,
Sing no sad songs for me;
Plant thou no roses at my head,
Nor shady cypress tree:
Be the green grass above me
With showers and dewdrops wet;
And if thou wilt, remember,
And if thou wilt, forget.

I shall not see the shadows,
I shall not feel the rain;
I shall not hear the nightingale
Sing on, as if in pain:
And dreaming through the twilight
That doth not rise nor set,
Haply I may remember,
And haply may forget.


Chistina Rossetti


Antologia de la poesia universal. 2010

Edició a cura de Miquel Desclot

18 de desembre 2021

La font

Espitllant el blau del cel
i el volt alt de la gavina
la piscina cristal·lina
posa al clos fresquívol tel.
Raja la font subtilment
entre murtra llors i roses
i mil flaires delitoses
omplen l'aire a bastament.
A prop s'ou el mar bleixar,
el rossinyol li contesta
i és pels senys divina festa
entre aromes, cel i mar.



Nota del llibre: Aquesta poesia figura esculpida en la font
que l'Escala ha dedicat a la il·lustre escriptora,
en «El Clos del Pastor»

 

Víctor Català. Obres completes. 1972. P. 1503

12 de febrer 2021

La rosa i el rossinyol

Diu la rosa al rossinyol:
一Petit ocellet cantaire,
si com tu sabés cantar,
si jo tingués aquest do...

Li contesta el rossinyol:
一Però si tu ets tota flaire,
ets bonica, ets tota llum,
com ningú perfumes l'aire...
Què seria aquest jardí
sense tu i el teu perfum?

Fa la rosa, avergonyida:
一Ben segur que aquesta vida,
rossinyol, sense el teu cant
一que és cançó i és poesia一,
no tindria tant d'encant.



Laberint roig. 2020

Text de Ramon Besora
Il·lustracions d'Àfrica Fanlo

08 de desembre 2019

Què és la poesia?

La poesia és un aucell del cel
que fa sovint volades a la terra,
per vessar una gota de consol
en lo cor trist dels desterrats fills d'Eva.

Los fa record del paradís perdut
on jugava l'amor amb la innocència,
i els ne fa somiar un de millor
en lo verger florit de les estrelles.

Ella és lo rossinyol d'aquells jardins,
són llur murmuri bla ses canticeles
que hi transporten al pobre desterrat
dant-li per ales místiques les seves.

No es deixa engabiar en los palaus,
no es deixa esbalair per la riquesa,
en la masia amb los senzills del cor
ses ales d'or i sa cançó desplega.

Mes per sentir-li modular a pler
la pobra humanitat està distreta;
qui està distret amb lo borboll mundà
¿com sentirà la refilada angèlica?

L'aucell del paradís no es fa oir, no,
de qui escolta la veu de la sirena:
lo cel que es mira en la fontana humil
no s'emmiralla en la riuada tèrbola.

De poetes cabdals prou n'hi ha haguts,
cap d'ells la dolça melodia ha apresa;
qui n'arribés a aprendre un refilet
aquell ne fóra l'àliga superba.

Més l'aucellet refila tot volant,
calàndria de l'empírea primavera,
allí dalt entre els núvols de l'orient
llença un raig d'harmonies i s'encela.

Jo l'he sentida un bell matí de maig,
lo bell matí del maig de ma infantesa;
jo l'he sentida la gentil cançó:
per ço m'és enyorívola la terra.


Jacint Verdaguer, dins,


Llanterna màgica : antologia poètica. 2016

Ed.: Carlota Casas i Pep Paré
Il.: Carme Solé Vendrell



15 d’abril 2019

Elegies de la represa, núm. 6

No em preguntis, amor, per què t'estimo,
si no trobo raons. ¿Però podria
dir-te del rossinyol la meravella
ni el batec de la sang, ni la segura
dolcesa de l'arrel dins de la terra,
ni aquest plorar suau de les estrelles?

¿És que sabries, cert, l'ardent misteri
d'unes ales signant l'atzur en calma,
o el fluir de la font, o de la branca
aquest respir beat quan l'aire passa?...

No em preguntis, amor, per què t'estimo,
si et tenia dins meu i ni sabria
ja veure't com a tu, perquè respires
dintre del meu respir, si dels meus somnis
ets l'únic somni viu que no podria
arrabassar la Mort...

p.220



Rosa Leveroni, dins,

Antologia de poesia catalana : nova tria. 2018

Edició: Enric Virgili

25 de gener 2019

Els ocells

Quan el rossinyol es lleva,
 l'alosa se'n va a dormir;
 ell, de nit, canta a la lluna; 
 ella, al sol, de bon matí.
 Les cançons de l'un i l'altra
 s'entrellacen a l'espai
 i ens fan creure en el miracle
 que els ocells no dormen mai.



Joana Raspall. A compàs dels versos, 2003
Il.: Oriol Moret

10 d’octubre 2017

Aprenentatge

                               Rossinyol, petit glossador
                                                                    Seferis


Rossinyol, petit poeta,
potser sense adonar-me'n, de tu he après
aquests silencis llargs
mentre bat tan de ple el sol de la vida.

Potser, sense adonar-me'n, això he après
de la teva paciència emboscada
entre branques fulloses:
l'espera d'una fràgil quietud
on els mots troben el seu fil de plata
-el germà fosc del teu cant resplendent.



Maria Àngels Anglada. Poesia completa, 2011
Pr. i notes: D. Sam Abrams

16 de maig 2017

Cap música no hi ha com el silenci

Cap música no hi ha com el silenci,
aquest acord perfecte de les veus.
Tot ho sublima i ho concentra, tot,
des del bri d'herba a la més alta estrella,
fonent l'espai i el temps en l'èxtasi més pur
dins un instant profund d'eternitat.
Brollen les aigües d'una deu oculta
cascadejant pendís avall i fent-se
remor suau entre pollancs de pau
en la infinita i verdejant planura.
El vent afina els cinc sentits. El cor
és tots els cors que canten a l'uníson,
esmortuïts el rogallós gripau
i el grill, aquesta corda de violí que es trenca.
Després del pianíssim del capvespre,
just quan la simfonia recomença,
els rossinyols són roses.


Climent Forner. Amb peus lleugers com els dels cérvols, 1993

31 de març 2017

Aigües d'aurora

Encara l'ombra de la nit
fa l'aigua densa i vellutada.
Floreixen marges i cristalls
i en l'aire dorm olor de menta.
Criden ocells i rossinyols:
Aigües corrents cap a l'aurora!

Venes d'amor! Lliscar dels rius
cap a la llum d'aquesta terra!
¡Fugim nosaltres cap al sol
i a les albades pressentides,
per un neguit i un clar desig
d'ésser més lliures que les aigües!



Josep Romeu i Figueras. Tots els poemes. 1993

04 de febrer 2017

Isard

Reposa, blanc, vora la riba.
Inútilment empeny el vent
una trèmula imatge captiva
del somni i de l'aigua que serva i observa
l'absent damunt l'herba.
És per ell el creixent de la lluna.
Desisteix fins el vent
entre dues blancors i en la calma llacuna.
Pel repòs més profund de la bèstia dorment,
dins la fronda, alt i sol,
vetlla, rar i diví, el rossinyol.



Xavier Benguerel. Aniversari : obra poètica : 1925-1985, 1987

Pr. i ed.: R. Pinyol-Balasch

16 de juny 2016

Dafne mezéreum

Daphne mezereum 2008-05-08 per Anneli Salo (Obra pròpia) [CC BY-SA 3.0 (http://creativecommons.org/licenses/by-sa/3.0)], via Wikimedia Commons
Deu baies són suficients per emmetzinar una persona.
El rossinyol s'hi aixopluga, les picoteja, se les empassa i,
oh prodigi!, no n'emmaleix. Enigmes inextricables del
món misteriós del verí.




Maridès Soler. Tomb fadat per l'arbrat, 1999


16 d’agost 2015

No em preguntis, amor

No em preguntis, amor, per què t'estimo,
si no trobo raons. ¿Però podria
dirt-te del rossinyol la meravella
ni el batec de la sang, ni la segura
dolcesa de l'arrel dins de la terra,
ni aquest plorar suau de les estrelles?


Fragment.


Rosa Leveroni. Confessions i quaderns íntims. 1997

08 de febrer 2015

El nom

Sur les merveilles des nuits
Sur le pain blanc des journées
Sur les saisons fiancées
J'écris ton nom

                          Paul Eluard



Vindrà un dia, potser, que les paraules
s'ensorraran, inútils, com un castell de cartes.
Direm això, i no voldrem dir allò altre.
No direm res,
i el sol pentinarà les aures.

Cada cosa al seu lloc, dos i dos faran quatre.
L'alosa de matí, rossinyols a la tarda,
i una brúixola esvelta senyalant nords intactes.

Farem uns bells poemes
del tot respectuosos amb la santa gramàtica.
Proclamarem el goig
de confegir estructures molt ben estructurades.
(Serà un poc ensopit, si voleu, però vaja!)

Subjecte, verb i complement: tot qualla.
Un arbre sota el vent no és més que un arbre.
Ah, ¡què farem, companys, quan ens eixuguin
-si és que mai ens l'eixuguen-
definitivament la mala bava?

(Aleshores, però, escriurem el nom)



Josep M. Llompart. Obra poètica. 1983

28 de setembre 2014

La veu del poble

Parc Natural de Montserrat
El meu poble és de fang,
i té els carrers eixuts
per l'àrdua suor de tots els pobles.
El meu poble és de serres i de pins,
i de sinuosos camins
on refilen sublims
els ocells nouvinguts
amb un flat de primavera.
El meu poble és sec i àrid,
però quan plou
a cada rasa brolla un rierol
i els peixos tornen.
Amb l'aire fresc del matí
canta un rossinyol,
el vent dissipa la tristesa
i fins i tot, a l'hivern, la neu fon l'enveja.


(Fragment)




Joan Graell i Piqué. Un llapis com el vent, 1997

07 de setembre 2014

Tema amb variacions - XIII -

Taken at George's - View large to see the fine drops of dew
Dormia freda la nit
de tenebra embolcallada.
Cap somni li feia llum,
cap respir l'acompanyava...
Poc a poc es despertà
la veu d'una font de plata
i cridava dolçament
la claror de l'estelada;
la sentia el rossinyol,
ai amor!, canta que canta;
la sentia el lligabosc,
el seu perfum li donava;
la bevien els estels
i s'abrusaven en flames.
També vaig sentir-la jo
i dintre el cor se'm clavava;
tots els somnis em prengué,
rosava totes les albes,
i va deixar-me llanguint
por la seva veu llunyana...
Dormia tèbia la nit
i les roses esclataven.



Rosa Leveroni. Presència i record, 1952

30 d’agost 2014

Tema amb variacions - VIII

Canten una cançó
les roses i la lluna.
L'aire dolç de la nit
amb sordina murmura.
Els estels fan l'ullet  
mirant-se la font pura.
       Ai amor!
Qui fós al teu costat
en l'instant encantat,
       ai amor!

Olor de romaní
perfum suau de menta.
Cancó de rossinyol
en la quietud perla.
S'adorm al lluny la mar
mentre l'alba es desperta.
        Ai dolor!
Et fossis allunyat
en l'instant encantat,
        ai dolor!



Rosa Leveroni. Presència i record. 1952

Pròleg de Salvador Espriu

Carta-pròleg de Carles Riba