Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris ruïnes. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris ruïnes. Mostrar tots els missatges

04 de novembre 2022

Riera seca

Han quedat moltes ombres rera meu,
un tumult de riera: les deixalles
que s'han anat enganxant a les branques
i entre els racons difícils. Tot és sec.
Aquest estiu ha evaporat del tot
l'aigua baixada i ja només es veuen,
en la decrepitud dels verds que es moren,
plàstics i draps; papers d'una ruïna.


De: L'obscur desordre.


Antoni Puigverd. Curset de natació. 1992

Pròleg d'Albert Rossich.

Premi Carles Riba 1991

30 de desembre 2020

Conquilla

A la nit els monjos cantaven silenciosament
i un vent violent aixecava
les branques de les picees com ales.
No he conegut les ciutats antigues,
mai no he estat a Tebes,
ni a Delfos i no sé
què van dir les Sibil·les als viatgers.
La neu cobria els carrers i els barrancs,
i els foscos vestits de les cornelles seguien
mudament les petjades d'una guineu.
Creia en els signes evasius,
en les ombres de les ruïnes, en les serps d'aigua,
en les fonts de les muntanyes i en els ocells profètics.
Els til·lers floreixen com les núvies
però els seus fruits són discrets i agres.
Ni en la música ni en les belles obres,
ni en els grans fets ni en el valor
ni fins i tot en l'amor hi ha la saviesa,
tan sols en totes les coses,
en la terra i en l'aire, en el dolor i en el silenci.
Un poema pot copsar l'eco de la tormenta,
com la conquilla que va trepitjar
Orfeu en escapar. El temps s'enduu la vida
i ens retorna memòria, daurada per la flama
i ennegrida per la brasa.



Adam Zagajewski. Terra del foc, 2004
Tr.: Xavier Farré

02 de juny 2018

TRIBUT

Salve, terra dels déus i les arts nobles
que amb tanta amor i estima m'acollíreu
a la pàtria vostra! Honor cent voltes
a les seves ruïnes venerables
que es varen esfondrar en olor de gràcia,
massa feixugues de llaors i alteses.
Ja de retorn al meu escó entranyable
us regracio de bell nou, altíssims,
d'haver-me concedit poder abeurar-me
en aquestes fonts úniques i amigues
que d'adollar-nos no han cessat, incòlumes.



Josep Maria Serra. Dels déus, dels herois i dels mites, 1997

03 de maig 2015

Paisatge amb ruïnes

Landschaft mit dem Hl. Matthäus de Nicolas Poussin [Public domain or Public domain], Source/photographer: The Yorck Project: 10.000 Meisterwerke der Malerei. DVD-ROM, 2002. ISBN 3936122202. Distributed by DIRECTMEDIA Publishing GmbH, via Wikimedia Commons
                                A Xavier Barral

Es veu, al fons, un casalot amb torre,
enfilat sobre el riu,
sota un núvol mandrós.
Segurament, vigila el gran meandre
que no es veu, que l'envolta, i també,
des de lluny, el que porta el corrent endavant,
cap uns blocs escairats i uns fusts trencats
de columnes antigues.

A la dreta, la de l'espectador,
un pi, tofes i tronc, fa de marc a la imatge,
juntament, a l'esquerra, també la nostra,
amb un xiprer que no es veu pas sencer.
Entre els troncs d'aquests arbres, les ruïnes,
les restes d'un passat, sòlid i ambiciós,
bastit amb voluntat de ser i de poder
-columnes i carreus ho manifesten-.

Hi ha més arbres, posats a segon terme,
-no queda clar quins arbres-,
més pins, possiblement, però poden ser verns,
darrere del xiprer i, una mica més lluny,
un saule rabassut, inclinat cap a l'aigua.
Mates i una atzavara
sota el pi de la dreta, i una altra d'amagada
darrere les ruïnes.

Hi ha un equilibri plàcid, una pau tesa,
no pas gens desesmada,
que flota entre els contrastos
del riu que corre, mòbil, i les pedres estàtiques;
del núvol esponjós, arrodonit,
com una gran balena,
i els caires dels carreus; del casalot amb torre,
que ho mira tot de lluny, i les ruïnes.

En aquesta pintura, paròdica d'una altra,
obra del vell Poussin, hi ha menys ruïnes.
Poussin n'hi va pintar moltes més, emboscades
entre els arbres, i al fons. Al celatge, els seus núvols
són més tempestuosos. No hi ha cap casalot.
Però la placidesa del moment aturat
és la mateixa. En qualsevol paisatge,
les ruïnes, tossudes, diuen la veritat.

Néixer i morir,
baules de la cadena de la Història.
Però la Forma, espinada de l'Art,
salva els instants fugaços, fa que durin,
i aquella seva càrrega de vida,
ja fixada per sempre, feta immortal,
travessa els segles,
fa companyia als homes i a les dones.



Narcís Comadira. Obres amb arbres i altres vegetals. 2014