Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris sardanes. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris sardanes. Mostrar tots els missatges

17 de desembre 2020

Cançó del vent i del mar

Venim de les més grans fondàries,
d'un món cap per avall,
d'allà on el sol primer s'afaita
davant el blau mirall,
d'allà on no valen pals ni veles
ni rems ni governall.

Omplim el món sencer d'esquitxos
i de cristalls de sal,
de verdes pelleringues d'alga
i d'urpes de coral,
de nacres íntims de petxina
i d'astres de sorral.

A empentes fem anar la roda,
que no s'aturi mai;
la fem ballar, gegant baldufa,
al centre de l'espai;
la fem girar en sardana immensa
per joc i per esplai.


Miquel Desclot. El domador de paraules : poesies incompletes, 2012

Il.: Mercè Galí


31 de juliol 2020

Cançó per a la Rosa Joana

Rosa Joana, rosa galana,
mare i cosina, àvia i germana,
rosa primera, rosa tardana,
flor de paraula, flor filigrana.

Ets una casa i una cabana,
roig de teulada, blanc de façana,
sones la flauta i la campana,
toc de gatzara, punt de sardana.

Tens una obaga i una solana,
tela de seda, roba de llana,
vas a la serra, vens de la plana,
or de llimona, gra de magrana.

Niu de rosada, flor sobirana,
tan viatgera com casolana,
font cantadora, brisa llunyana,
ets olor oferta, Rosa Joana.


Rosa Joana i les set magnífiques. 2014

Text: Miquel Desclot
Poesia: Joana Raspall
Música: Joan Josep Blay
Il·lustracions: Mercè Galí

12 d’agost 2018

La sardana

La sardana és la dansa més bella
de totes les danses que es fan i es desfan;
és la mòbil magnífica anella
que amb pausa i amb mida va lenta oscil·lant.
Ja es decanta a l'esquerra i vacil·la,
ja volta altra volta a la dreta dubtant
i se'n torna i retorna intranquil·la,
com mal orientada agulla d'imant.
Fixa's un punt i es detura com ella...
del contrapunt arrencant-se novella,
de nou va voltant.

La sardana és la dansa més bella
de totes les danses que es fan i es desfan.



Joan Maragall. Poesies, 1987
Il.: Mabel Poveda

13 de juliol 2018

Poeta, sovintejo els teus recers

Poeta, sovintejo els teus recers
per si quelcom de tu se m'encomana,
i els mots, abans que el llibre jo tanqués,
ja em dansen a l'entorn una sardana.
I resto esbalaïda dreta al mig
amb el cap cot i la mirada lenta...
Música dolça i ondulant trepig
que passa i torna mentre el cor esmenta!



Clementina Arderiu, 1938
Selecció: Maurici Serrahima

08 de juliol 2018

Viola d'argent

INVENCIÓ DE LA SARDANA.


La trilogia boticel·liana,
la mà en la mà, si el vent fa cornamusa,
amb un perfil sacerdotal de musa,
com un miracle, inventa la sardana...



Cant XXV

p. 155


Carles Fages de Climent. Somni de Cap de Creus. 2003
Edició: Jordi Pla

05 de juny 2017

Un sol batec

Feraç de somnis,
el silenci s'esquinça
en les foneres.
El llevant alça els braços
d'abrivades onades.

Persistent anhel
que el mar frisós punteja.
Envelat d'astres.
Màgic so de tenora.
Sardana d'aigua i vent.



Anna Rispau i Falgàs, dins,

Estels de paper : mostra poètica : vint-i-un poetes per al segle XXI. 2012


16 d’agost 2015

Festa Major de Gràcia 2015

Detall del guarniment del carrer Ciudad Real
Part del cartell de la Festa Major de Gràcia de 1991
Cobla Rambla a la Plaça Rovira i Trias
Cartell de la Fundació Festa Major de Gràcia

27 de desembre 2011

tornar lentament i suau

tornar lentament i suau
com si mai no haguérem marxat,
com si la pluja, com si el vent,
com si la terra, com si el temps
encara foren possibles.

tornar lentament i suau
sense recança, sense miratges,
sense ferides, sense dolor.
lentament tornar
i romandre
sota el plugim de l'alba.



Anna Montero. Serenitat de cercles, 2004

Canigó

Què té que veure amb tu aqueixa pastora?
–Pare –respon–, és del meu cor senyora:
collint gerds i maduixes un dia l'encontrí;
ullpresos un de l'altre, ens estimàrem;
la promesa d'amor amb què ens lligàrem,
só cavaller, si es trenca, no es trencarà per mi.

–Doncs de ton cor esborra aqueixa imatge

o et tornaré de cavaller a patge,
les armes arrencant-te que no sabràs honrar–.
Gentil resta esblaimat; apar un roure
que el llamp acaba de ferir, i ploure
veu a sos peus ses branques, son front descoronar.

Avergonyida, ella s'adossa a un arbre;

per estàtua pendria-la de marbre
qui no vegés ses llàgrimes rajar com una deu.
No ho veu la gent del ball ni se n'adona;
a qui dansa joiós, ¿Què se li'n dóna
de la margaridoia que aixafa sota el peu?

Far grandiós que un promontori amaga,

darrere el Pirineu lo sol s'apaga,
i els ulls d'alguna estrella se veuen llambregar;
no tan brillants ni tan amunt com elles
s'obiren en lo bosc altres estrelles
i s'ou un cant de cèltica tonada ressonar.

Del bosc de Canigó són los fallaires

que dansen, fent coetejar pels aires
ses trenta enceses falles com trenta serps de foc;
en sardana fantàstica voltegen
i de mà en mà tirades espumegen,
de bruixes i dimonis com estrafent un joc.

Les llums de set en set pugen i baixen,

cinyells de flama los montículs faixen
i es veu entre fumades lo bosc llampeguejar;
surten rius de guspires de tot caire,
com si es vegessen entre terra i aire
los llamps i los cometes en guerra sabrejar.

Dels fallaires al ball la gent s'atansa,

les nines deixen la primera dansa,
i un dels joglars, al veure's tot sol amb los fadrins,
llança, amb quimera mossegant-se el llavi,
eixa cançó de verinós agravi,
com un grapat de víbores i negres escorpins:


Cant 1, l'aplec.

Fragment


Jacint Verdaguer. Canigó : llegenda pirenaica del temps de la reconquesta. 1967

05 d’octubre 2008

Manuel Grau Nadal

Flors entremig de les roques al Camí d'escomelles (Torà) per Teresa Grau Ros
  Al meu pare




Ser pagès fa uns anys, no era com ara.
Podríem dir que era ofici antic i noble,
no més dur que altres, no,
però gairebé mancat d'ajuts.
Tanmateix, un bon raïm o una altra bona collita,
retornava la il·lusió al fons del cor.

Ell, ja gran, somniava en el tros,
el carro, l'euga, la borrassa.
Encara el veig, lleuger, xiulant i
colpejant les branques
enfilat dalt d'un ametller.

Refeia el camí d'Escomelles:
fort i valent carregant portadores,
ajupit vers els ceps, fent-los reverència.
Fonyant, diligent,
engendrant el vi negre
que il·lumina la taula.

I aquell polsim de palla a l'era
per tots els racons del cos?
La pell ben colrada,
l'orgull d'una bona collita,
i la boina ben posada.

Trompeta, violí o contrabaix,
escoltem les velles melodies.

No sentiu el so dolç d'una sardana?
Acluqueu els ulls i veureu dansant
priores i priors enriolats,
uns caramellaires menuts cantant,
i, a ell, amatent, al seu davant.


Teresa Grau Ros