Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris serenitat. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris serenitat. Mostrar tots els missatges

28 de desembre 2023

Cala Gentil

Sobre la cinta de blanca arena,
que besa una aigua de cèlic blau,
grans pins hi vessen a copa plena
olor de bàlsam, ombra serena,
      remor suau...
Oh dolç estatge de bellesa i pau!

Un aquí hi troba la llum més clara,
les colors vàries de to més viu;
pura delícia de tot s'hi empara,
i sol o lluna mostrant la cara,
        tot hi somriu...
Oh de mos càntics inefable niu!

Per puigs i serres s'acaramulla
frondós boscatge de verd etern,
que eixa floresta de vària fulla
la tardor trista mai la despulla
         ni el fred hivern...
Oh paradís que apar al món extern!

Si aquí s'acosta qualque mal dia
de nuvolades amb negre estol,
sols hi du tendra melancolia,
com una verge sense alegria
        que en pau se dol...
Oh bon refugi de callat consol!

Aquí, ben jove, pensí abrigar-hi
un niu d'humana felicitat:
després la tomba vaig somniar-hi
a on tindria, més solitari,
        repòs més grat...
Oh lloc per vida i mort fantasiat!

És que en la calma de tals paratges
tan dolç és viure, veure i sentir,
i vora l'aigua de purs miratges,
al ritme eòlic d'aquestes platges
       tan dolç dormir!
Mes jo tal sort jamai dec posseir.

Què hi fa? D'aquesta cala opalina
prou el misteri n'hauré gustat,
mentre ara, a l'hora que el sol declina,
m'hi sent corfondre dins la divina
        serenitat...
Oh dolç moment, oh glop d'eternitat!


De: Poesies (1907)




Miquel Costa i Llobera. La veu de l'inefable : antologia poètica. 1999

Introducció, comentaris i edició a cura de Maria Antònia Perelló Femenia.

15 de novembre 2023

Feliç

                              Uns wiegen lassen, wie
                           Aus schwakem Kahne der See.
                                                    HÖLDERLIN


Feliç qui ha viscut dessota un cel estrany,
             i la seva pau no es mudava;
i qui d'uns ulls d'amor sotjant la gorga brava
            no hi ha vist terrejar l'engany.

I qui els seus dies l'un per la vàlua de l'altre
            estima, com les parts iguals
d'un tresor mesurat; i qui no va a l'encalç
            del record que fuig per un altre.

Feliç qui no mira enrera, on el passat,
            insaciable que és, ens lleva
fins l'esperança, casta penyora de la treva
            que la Mort havia atorgat.

Qui tampoc endavant el seu desig no mena:
             que deixa els rems i, ajagut
dins la frèvola barca, de cara als núvols, mut,
            s'abandona a una aigua serena.




Carles Riba, dins el llibre:

Celdoni Fonoll. La poesia a l'escola. 1986

Pròleg de Miquel Martí i Pol
Epíleg de J. V. Foix
Dibuix de la portada: Josep M. Subirachs
Guitarristes que intervenen en els recitals: Joan Garrobé i Xavier Coll

31 de març 2023

Tirynthos

                A Joan, Maria, Jordi i Panayotis


Fa temps que s'ha assecat la sang ardent dels prínceps
i les pedres serenes han ofert la collita
dels seus antics secrets. Brillen entre les fulles
taronges i llimones més que màscares d'or
i pel mar on el guaita esperà l'arribada
de les còncaves naus, només al lluny ancora
un daurat repòs d'illes. L'amic grec amb somriure
assolellat em lliura un intacte tresor:
l'alfàbrega olorosa on tanta llum alena.



Maria Àngels Anglada. Columnes d'hores : Díptic, Kyparíssia, Carmina cum fragmentis : [1965-1990]. 1990

25 de març 2023

Realitat i canvi

 Cada any, la terra, plena
de l'amorosa càrrega dels gèrmens,
passa del dolor mut  —el glaç, la boira—
a l'alegria de la primavera.
Si romanem immòbils, ens enganyen
la pressa i el neguit dels diaris afers,
el vell desfici, va, de cada hora;
no siguem pedra closa, illa abrupta,
sinó doll de la font, que s'esbadia
en mil reflexos, quan el sol hi canta.
Tant com l'amor, el sofriment trasmuda
silenci fred en escalfor de mots,
puny endurit en mà suau, oberta...
No mirem endarrera: ja s'ha fos
Eurídice, la bruna, la petita
germana nostra. Caminem, serens,
pel regne de la llum, i retrobem-nos
en la Natura, que no mor. Orfeu
batega en cada bri, en cada ocell...
Si, de grat, assumim
els límits que ens marcava la sofrença,
el vessament d'amor —la font del canvi—
farà que ultrapassem
l'aparença mortal del nostre ésser.


Jordi Pàmias. Àmfora grega. 1985

Premi Vicent Andrés Estellés dels XIV Premis Octubre.

20 de març 2023

Tant si baixes la vista vers la immunda

Tant si baixes la vista vers la immunda
gruta de l'Univers, alberg de pena,
on mai no s'ha avingut la llum serena
amb les tenebres de la nit profunda,

com si mires el cel, on claror abunda,
seguint dels signes la daurada vena,
on en la gran bola de fogueres plena,
busques els fonaments on tot es funda;

tant si te'n vas cap a la terra freda,
que un pàl·lid sol amb raigs escassos mira,
o cap al camp que l'equinocci abrasa,

si entres en mar tempestuosa o queda,
o estàs en terra, assossegat o amb ira...
Sempre fidel lector, seràs un ase.



Francesc Vicent Garcia (Rector de Vallfogona)
Obra completa ["Sonets"], 1984

Adaptació de Josep Pedrals

Dia Mundial de la Poesia 2023

03 de febrer 2023

Pel meu amic

                   Sonina d'alexandrins


La serena mirada em parla en quietud
del teu fer tan valent, pels senders de la vida;
potser per tu somnio l'amor que no he tingut,
perquè la teva veu m'ha guarit la ferida.

Ara és la meva joia veure que no he perdut
la teva veu callada com el mar que l'ona trena
i que en el teu mirar trobo l'amic volgut,
que m'ofrena l'estel i em vetlla cada pena.

La serena mirada és una llum que em guia
en aquest món de guerres entre el poble abatut,
i ets el refugi ferm que sembra els sols del dia.

La serena mirada m'endolceix com la fruita
aquest bregar diari que amb tu mai no he temut,
i ara m'ofrena, el viure, il·lusions de lluita...

I he sortit al carrer vibrant de joventut.


Rosa Maria Bisbal. Balada dels mots. 2009

Pròleg de Carles Duarte.

28 de gener 2023

El meu somni

Vull tenir una casa enmig de la mar,
amb murs fets de pluja i tendres paraules,
per sostre un immens cristall
per mirar el cel en les nits molt clares.
Bressolarà el meu son un llit de nacre,
mentre un coixí de caragols marins
acollirà el suau descans.
Horitzons platejats romandran en la distància
i vents prodigiosos neguitejaran el blau de les onades.
En les profunditats, un enfilall de coralls,
i jo voldré colrar-me de sol
i amarar-me en les aigües,
per renéixer amb la serenor de l'alba.
I un somni, impossible i etern, envoltarà tota la casa.


Montse Gibert. Planeta terra. 2001

Pròleg d'Eugeni Perea i Simón.

Il·lustracions: Sefa Ferré i David Callau.

09 de desembre 2022

De fugir

Caminar per establir ponts
entre passes que fem,
i fundar nous llocs
en la memòria infantil de l'estossec.

Caminar per sentir
el batec unànime de la tempesta.

Caminar per l'ànima que ens mena,
on som rebels, descendents del camí traçat,
l'au que porta el cuc al bec
per infantar vols poderosos.

Caminar per escriure que vam caminar
i proclamar-ho, als quatre vents,
en la brutor d'un cos invisible,
però que no es cansa d'intentar-ho.

Caminar per fer un traç del mur
i capgirar el grinyol de l'ample món,
per cremar les lleis implacables,
per dir farcell,
arromangar-se i ser.

Caminar per poder jeure
amb la serenor d'haver estat passa,
de les durícies com a tresor,
per enutjar-se amb profit.

Caminar per rebregar el previst
i tenir dret a la pluja dels altres.

Caminar com qui travessa clivelles de llum
i arriba a les paraules concretes
que ens defineixen.

Caminar per la fam on som esglai,
braç i poble. I no fer tard.




Esteve Plantada. Rastre quimera. 2022

34è Premi Cadaqués a Rosa Leveroni.

12 de novembre 2022

A un amic

Onsevulla que et trobis aquest dia,
guanyant el freu o davallant pel riu
o pellucant, devora la masia,
un raïm d'or, deixalla de l'estiu,
      que et pugui haver la meva recordança
i em faci encara a ton costat present,
com oferint-te en l'ombra que s'atansa
serena fresca i tremolor de vent,
      i, tan subtil que a penes te n'adonis,
 vagi lliscant-te al fons de l'esperit;
mon esperit amb tu mateix confongui's
sense que mai ho sàpiga el sentit.
      I quan la vall se t'enfosqueixi, passa
pel camí tot d'un cop desavesat,
i sent com dos trepigs en la pinassa
i un so murmuriós al teu costat.
      I quan arribis al teu lloc, avia
el llebrer i aquell brot de romaní;
cerca dels teus fressosa companyia
i seu en l'ombra, tot feixuc de mi.


 
Josep Carner. Poesies escollides. 1979

A cura de Joan Ferraté.

26 d’octubre 2022

Visió de Girona

Pel temps i per les boires dels rius esgrogueïda,
de Troia, l'urbs sagrada recordes la beutat:
voltada de ruïnes, de frondes enriquida,
vius concentrada i pura, gelosa del passat.

Sent ver que dins hi deses la visió infinita,
ta calma res no torba ni ta serenitat;
davant del món en lluita, mai no ets enfebrida:
la pau del cor tu serves, joiell el més preuat.

Tenir les arques plenes d'or vil no t'enlluerna:
estàtica contemples del Sol la glòria eterna
quan trenca els dards aurífics al frontis de la Seu;

i enmig dels quatre rius, contenta, allargassada,
com braços de geganta que cerquen l'abraçada,
tos dos cloquers aixeques, fendint la boira lleu.



Miquel Juanola, dins,



Antologia a cura de Narcís-Jordi Aragó.
Il·lustracions de Mercè Huerta.

30 d’agost 2022

Ulls clars

                       A tu


        ulls clars...
de rutilant mirada,
grisor nacrada,
frescor de matí;
fulgurants estrelles
d'una nit molt clara,
promesa d'albada
i goig sense fi.

        ulls clars...
ulls bonics de fons sense abisme,
claredat serena de mar amb repòs,
de blavor marina,
perla coral·lina
argentada i bella perfumada amb flors.

        ulls clars...
que promet l'ànima bella
joliua poncella
a mig esclatar,
vels de glassa fina,
boira adormidora
que consoladora
el cor sap bressar.


1926


Teresa Miró. Tremolors d'atzur. 1998

Gravats: Maria Mercè Insenser

Introducció de Joan Alemany i Moya

[Pròleg] de Rafael Argullol

30 de juliol 2022

El roig del cel

La nit cau dolça i freda
sobre el cel de ponent,
creant ombres fosques
dins el mar serè.

Dibuixant siluetes d'ocells
als núvols tintats de porpra,
escrivint notes de silenci
que el vent s'endú lentament.

La sorra mullada
llisca sota els meus peus,
acariciant l'aigua clara
tacada del roig del cel.



Ariadna Marín Llauradó, de l'Escola Grèvol. Categoria D. 2007

Jocs Florals Escolars : Distrícte de Sant Martí : Poesia : Prosa. 2008

31 de maig 2022

La guarició

Ella ja no estima ella ja no bressola cap home
al seu son d'adulta
ella es pren el cafè amb sucre ella menja
bolets blancs grisosos
igual que la substància blanca grisosa de la seva capsa craniana
ella ja no escolta
la part partida i trencada (la quarta)
de la quarta de Brahms
ella ja no està enamorada
ella es té en braços ella es conté sota la pell
ella no s'ofereix ella no es rebutja
ella simplement avança absent per l'estepa
i es repeteix
que la vida és llarga que la vida és bona
igual que el cel de la ciutat quan
al vespre
arriba la catifa viva de corbs negres sadollats

Ella es canta sobre el dia que va ser i sobre la creació del món
oi tant sobre la nit materna

Ella no estima ningú
Ella de fet falta de si mateixa
ella és molt endins i lluny
davallada
per l'escala trencada de pedra
no
no a la mort —la mort existeix mentre existeix la vida—
sinó al mar
a l'aigua que bressola foscament
els dofins els coralls les barques els peixos
la sorra el fang la forma la fertilitat
les idees els déus la sal
sí la sal

Ella no s'estima. Ella ja no estima. Ella ja no espera
Ella ja fa temps que va ser amansida
i era flexible com l'herba i bona
ella va cremar com un pa oblidat al forn
com Troia va cremar
com Sodoma
I ara està com una brasa dins ella mateixa
pren el cafè amb sucre
menja bolets
Ella es consumeix

i avança en la seva vida com per l'estepa

Ella mira serena el camp de blat que li creix
en lloc de carn tendra i viva
als seus propis palmells a les falanges tortes

Ella ha passat per la vida terrestre
ella ha estat un ésser humà

I ara sí ara gairebé està bé



Marta Petreu, dins,



Direcció del Festival: Maria Callís i Josep Pedrals

Traducció de Jana Balacciu Matei i Xavier Montoliu Pauli

25 de febrer 2022

Flor serena

Ànima,
no cal que volis com un ocell.
Ànima,
no cal que arribis com un núvol
i te'n vagis com la pluja.
Seré un pou quiet que ni ve ni se'n va?
O seré una flor serena?



So Jong-Ju. Antologia poètica. 2017

Selecció, traducció del coreà, pròleg i notes
Hwang Seung Ok i Hermínia Mas

26 de juny 2021

Al murmuri de tes rieres

Al murmuri de tes rieres,
al dolç xiu-xiu dels faigs, dels polls,
dels castanyers, de les sureres,
al cant dels grills en los rostolls,
quin pler, quina delícia m'era,
mirar ta nit, per temps suau,
sembrant dels estels l'arenera
sobre el desert de ton cel blau!

Nit estrellada, nit serena,
nit amorosa, nit amena,

          qui no t'ha vist,
          per ell so trist!


Pere Talrich. Recorts del Rosselló : ab traducció á francés enfront. 1887

Il.: L. Le Nain i P. Teyssonnières

21 de desembre 2018

I tot em queda

         XL


I tot em queda
per dir, però m'atanso
a contemplar-vos,
formes, des de profundes
deus d'un serè silenci.



De: Formes i paraules (1975), dins,


Salvador Espriu. Antologia (narrativa, teatre i poesia)  2012
Ed. especial. A cura de M. Isabel Pijoan Picas

08 d’agost 2018

A un rierol de muntanya

Petits turons
en moviment;
aigua corrent.

Avall, avall,
sens mai parar,
sona que sona
el fosc murmuri;
damunt de l'ona,
escampant-se arreu,
omplint tot l'aire,
apagant la veu.

Tarda serena,
calma perfecta,
tan sols trencada
pel màgic so.

Petits turons
en moviment;
aigua corrent.



Laia Ferret, dins,


L'aigua. 1989. 


Tria d'Eulàlia Valeri

Il·lustracions de Fina Rifà



26 de setembre 2017

Vent

En la transparència del silenci
he asserenat l'esguard al foc.
Sempre m'han seduït els ulls
per allò que de tacte té la mirada.
Com l'herba quan espargeix tendresa,
un do rar llaura, en mi, meravelles.
M'he confessat instants i he deixat
parlar el vent. Escoltar-lo com s'atansa.
La seva veu fendeix la nit quan els ulls
de la pluja contenen tota respiració.
El seu cos és el meu espai. Sereny
es configura talla perdurable
en illes bleïdores de costums.
Orejada, la vida és rica en possibles.



Joan Fortuny. El gest de l'alba, 1992


22 de setembre 2017

Mirall

Ulls que miren serens,
que fan pessigolles a l'ànima.
Ulls profunds i bells,
com un llac en calma.

Ulls com estels.
Sortós aquell, aquell
qui s'emmiralli en ells.




Pr.: Rosa Fabregat

19 d’agost 2017

Home endins

Si plore hui, Senyor, si plore encara,
no és perquè em senta past de la impotència,
ni perquè els ulls enyoren altres postes
de sol, ni els dits cerquen formes amigues.

Plore sobre la mort, sobre les runes
de tant d'indiferent, sobre les penes
i sobre tots els desconhorts i llàgrimes,
sobre el tarquim, sobre el punyent no viure
a què estem condemnats hui, demà, sempre...

(¿Tinc tan clavada al cor una paraula
i em corren tantes lletres per les venes!)

Plore, Senyor, pels que en la vida riuen,
pels que mai no han tingut una hora encesa,
pels que nasqueren orbs de llum divina,
pels que viuen amb mans sense sentir-ho,
pels que moren i no han sabut l'estrella
que ens espera serena i reposada,
pels que blasmen i són carn de blasfèmia,
pels que ruixen amb sang llur opulència
i combreguen amb cors estrets i pobres,
pels que fan de llur cos llur vida tota,
pels llavis que pergueren la paraula
venuda entre parets i sobre els jaços,
per la bellesa morta, per la vida
tancada en una ampolla, per les ungles
plenes de rodolins, llargues i tortes...
per les frases no dites, per les dites
sense parlar, per totes les mentides,
pels ulls que, constantment, en hores fixes,
estan humils, però que mai no ploren,
pels cervells adormits, pels senyors grossos,
per les larves, pels ocis putrefactes,
pels fums, pel temps perdut sense conèixer...

Tot m'envolta, Senyor, i per tot plore.

Si plore hui, Senyor si plore encara
és perquè em dol, i perquè al cor se'm clava
aqueixa fera que anomenen home.



Jaume Bru i Vidal. Ala encesa. 1950