Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris sort. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris sort. Mostrar tots els missatges

12 de febrer 2024

Pastera

Tot és reduït a runes,
Els límits de la misèria
obren la porta als vencedors,
l'escassetat esdevé fera
dins els cossos dels vençuts.
Un clam es pronuncia
ofegat pels trons dels canons.
El silenci m'envaeix el futur
per a protegir els meus fills,
m'amago dins la soledat
que m'ajuda a sobreviure
i prenc la decisió final,
viure o morir,
morir o viure.
Blanc o negre.
No hi ha matisos
que facin trontollar la resposta.
M'enfilo a la nau
i m'encomano a la sort.


Montse Assens

Del llibre: Apartheids, 2018.
41è Premi Marià Manent de Poesia

dins,

Poetes del Maresme : deu anys d'Espais de Poesia : Alella 2008-2017. 2019
Edició: Montserrat Serra i Arenas

07 de febrer 2024

Lluna de llum

AMB EL FRED A L'AFRAU DE FEBRER


Lluna de llum que m'envoltes potent.
Tendre l'arment que vigila el pastor.
Ombra dels arbres, caus entintats,
rodanxa de palla segada a Molló.
Flors adormides, flama de gel,
flama de gel i de tènue foscor.
Cor adurent d'eixa nit que ens abriga,
lluna de llum i de feix de bogor.
Neu estesa, inconsútil, real,
neu estorada de tint irreal,
tocada de lluny, perbocant el seu cor.
Foll paradís, avés fi de risc...
Fet d'acord i secreta gaubança,
silenci submís:
llumdelluna d'amor, de mà en càlida entesa.
I remuga la sort que no dura,
i la pell és d'ocell cantador.
Tot és d'or.


Víctor Obiols. Dret al miracle. 2016

Premi Carles Riba 2015

02 de gener 2024

Nus d'incendi

és la sort i l'esperança, tal volta la desgràcia,
                    la contradicció feta rosca
és el punt de trobada que destroba:
                    tensa les múltiples direccions
és el moment en què s'incendia la voluntat
                     d'una última i sentencial paraula
és el vermell del canvi i la transacció que batalla
contra el blau, color del cel, color del fat,
encara no s'ha dit la darrera paraula,
tan sols l'aglomeració sense pinacle
de tants nusos per esclatar:
llegir, enmig del fum, el fum mateix.




Irene Anglada. Nusos d'incendi. 2019

Epíleg: Gemma Gorga

20è Premi de Poesia Joan Duch per a Joves Escriptors

23 d’abril 2023

Arriben

Arriben. Arriben poemes
durant aquest incert, sofert
estiu. Sempre, cada matí
n'escric un parell; jo, sorprès
del seu i del meu naixement.
Venen junts amb l'estació
o en contra? Una i altra cosa.
Perquè una i altra cosa són sempre
la sort mateixa del poeta.


24


Remo Fasani. Novenaris. 2020

Traducció d'Antoni Clapés
Epíleg de Maria Pertile

Text en català i italià

19 d’octubre 2022

Doble Zero

Com un gat amb la panxa oberta
que s'arrossega per terra per no perdre els budells,
el meu orgull cau del cel a la claveguera
quan ensumo traïció per amor,
tan se val.

El gran arquitecte de l'univers és un pollós
que pica a les portes del paradís i implora
una última copa. No pot persuadir el porter,
un tal Pere Sants, antic macarra reconvertit,
quan li diu, amb gestos parsimoniosos,
que no ha estat bon minyó, ni català:
«No creies el que deien els homes savis,
catòlics de la reconversió. Ara em supliques alcohol?
No hi ha res per a tu,
menys encara entrada amb consumició.
Hauries de vendre l'ànima a algú que no vol comprar-la.
A més, no crec que el trobis: està massa ocupat venent
felicitat, dosis curtes de felicitat
per a gats estripats, temeraris per amor
o per un excés de vanitat». Tant se val.

El gat mira la seva ferida oberta,
sot de sang viva, fulla esmolada
com lluna brillant a la cullera de plata
on neda el cotó de la satisfacció.
Sap que el gran perill és la impaciència,
però mai no es cansa de repetir els errors.
Amb les set vides corrent cap al final,
abatut, es debat sense equilibri.
Quan les veu amb un ull mig obert
detesta l'afecte que destil·len les icones,
clavades al temple de Lezama, als ulls dels idòlatres:
«La imatge és la realitat del món invisible.»

També intueix les vel·leïtats
que donen la raó als racionalistes,
embarbussaments que besen la galta,
amnèsia o confessió dins de frases fetes,
sol contra ulleres de sol i amigues de la faràndula
que es repeteixen com amistats de borratxo.

L'únic que no em falla avui és la mala sort,
mala sort en la interpretació
del passat immediat on conjugues els verbs
de les cartes que mai no vaig enviar-te
perquè ja no escrivia cartes
—els gats vells mai no envien cartes—,
ni oferia solucions per als teus problemes femenins,
ni promeses per tranquil·litzar-te,
ni tan sols una mica de simpatia.
Què es pot esperar d'un gat tronat i ferit del carrer?


David Castillo

De Doble Zero i Esquena Nua, dins

 
Bandera Negra : Antología personal (1992-2001). 2001


I també al llibre:

18è Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 2002

 Barcelona, 16 de maig de 2002

Direcció del Festival: Gabriel Planella

30 de setembre 2022

Més món

Sempre tindrem menys paraules que món.
I és una sort.



Roc Casagran. Direm nosaltres. 2018

Pròleg de Feliu Formosa.

20 de juny 2021

L'esperança encara...

L'esperança encara dansa
al voltant del meu amor,
gira, tomba; quan s'atansa,
no hi val ombra ni recança.
Fina daga, doloret,
fes-te enllà i el coll avança:
no te'n riguis, que l'amor
posa flors a la balança.
Cabell blanc sigui en la dansa
aliret i cant d'ocell.
Galta pàl·lida mostrant-se-
fes-la roja tu, esperança.
I per sempre dansa, dansa.



Clementina Arderiu. L'esperança, encara. 1995

25 de maig 2021

La meva mare

La  mare era sempre llunyana amb el pensament:
no era mai on jo era. Retornava
en un altre temps, a la vella casa
de les altes finestres, florentina.
Allí quan era nena
mirava el cel −el recordava
turquesa, lleuger. Aquell color
pastel havia romàs en el seu cor
amb una altra imatge de llavors,
−la seva
− en un anunci de Nestlé.
L'any potser era el mil nou-cents tres.
Un muntatge: ella mateixa sanglotava
sense la xocolata que l'altra
nena sortosa
menjava tot embrutant-se la cara.

Anunci del malastre! I certament ella
sense plorar més, va tenir la sort
de ser sempre on no volia,
de no tenir allò que cercava
llevat del cel pintat a la ment,
turquesa, lleuger, aquell cel de sempre.



Bianca Tarozzi. Prima e dopo. 2000 ; tr.: Enric Bou

dins Reduccions : revista de poesia, núm. 91

14 d’agost 2020

Escindit per tants de batecs

Escindit per tants de batecs,
tu que anomenes murtres que no tems
i foragites els meus sepulcres en la llum,
saps que ara soc la teva història
feta d'un somni fix penjat d'un clau.
Culpes els mags de la meva sort
i enveges que rigui entre la gent,
ànima ja encesa per l'aventura.
I t'agrada saber-me enamorada
com un flascó que servi a la vora del mar
el seu fangar d'ànima bosquina
de semprevives valls de la terra.
Oh Pere miraculós que de nou obres
els confins d'un vell sud,
digues: ets nostre o d'ells,
o tan sols un límit salvatge,
un extens bosc tendre i tardà?




Alda Merini. Balades no pagades = Ballate non pagate. 2019

Traducció de Nora Albert
Epíleg de Lucia Pietrelli

24 de maig 2020

Color de juny

Jo som només un gra perdut dins l'era.
No sé el que vol de mi aquesta blavor
ni el que vol de l'ocell que té el color
verd de la primavera.

I el que vol de l'eruga tot filant
de dintre a fora amb tanta paciència,
sota el sol vigilant,
la callada presó de la innocència.

Entre el somni, la vida va a la mort.
La cigala brusida per l'aire i despresa
d'un clot de terra ignora la tristesa
i no en guarda el record.

A mig camí ve el juny que ens acontenta.
L'hora és perduda al fons d'un mirall platejat.
A mig camí, el perfum de l'espiga roenta,
i nostra sort blanqueja com el blat.


De Cantilena.


Josep Sebastià Pons, dins, Poesia. 1995

14 de juny 2019

Tren

Tot groc. De tan madures, les marjals
s'inflamen sota el sol. I està esgotat
el cereal, del llarg estiu de palla.
Marjals d'arròs com mars eixuts que passen
i no passa res més. El groc, terra madura.

M'és atorgada la sort d'admirar, quan enllà

de la finestra passa tot i jo
només espere a dins de cada cosa.
De l'arrossar que espera una altra sega.
De les garses que esperen el viatge.
De les sèquies que esperen
esquarterades la pluja.

M'és atorgada la sort d'admirar.


Només un home es redreça, voltat

d'espigues, perquè sent que la tardor
per fi li entra per les mans. Les mans,
precursores del gra que en els ulls s'acompleix.



Maria Josep Escrivà. Flors a casa. 2007

27 d’abril 2019

Tanta sort

Tanta sort que no vaig ser
una al·lota flor,
perquè amb el temps
hauria estat una dona ram,
i ves a saber, tu, si hauria
anat a parar a la llosa
d'una tomba,
o a la cambra d'un malalt,
o pitjor encara,
als braços d'una reina.



Antonina Canyelles. Les banyes del croissant. 2018

04 de març 2018

Els privilegis

Al galliner de la granja
s'ha armat revolució;
tot l'aviram s'escridassa,
tots creuen tenir raó.

A l'oca, tan gansonera,
l'han feta reina d'un joc!
          -i no al paó, ni al gall dindi,
          ni al gall, ni al colom, tampoc.

Què tenia de bo, l'oca,
perquè se la distingís
destinant-li per reialme
l'altra cara del parxís?

Qui ho sàpiga, que contesti
i a la granja posi pau!

Diu el porc que «el benefici
sovint s'atorga a caprici»,
i que «la sort cau on cau!» .



Joana Raspall. Pinzellades en vers. 1998

Il·lustracions: Glòria Garcia

25 de novembre 2017

Sonet VIII


                                    Feliçment, jo soc una dona.

                                         M. AURÈLIA CAPMANY



Voldria ser pluja per tornar-me de vidre,
voldria ser de lluna per vestir-me de nit,
voldria ser de pedra per sentir-me en la terra
i tramuntana o boira per venir de molt lluny.

Voldria ser paraula per estimar el silenci,
voldria ser pollancre per poder abraçar el vent,
voldria ser gavina per no conèixer límits
i mirar-me les coses des dels ulls d'un infant.

Només soc una dona, per sort soc una dona,
i tot el que desitjo ho trobo dintre meu:
jo també soc de pluja, jo també soc de terra

i dono, com un arbre, un fruit no madurat;
soc com la nit, obscura, llunyana com un astre,
com un ocell que emigra, com un infant perdut.




Carme Guasch. Poesia completa, 2005

25 de febrer 2017

Proliferació de la serendípia

                                A la meva germana


Aconseguires pervenir
per propagar els supraespais
amb instints i fòsfors.

A les mans jo hi tenia
una tortuga ferida i un amo de les profunditats
i, des del teu naixement,
els pantants sanguinis han fecundat
i s'han aliat
els àtoms, les partícules i els òvuls,
delectant-se en el cos genesíac per excel·lència.

Dins teu
legions de vidents i límits
cicatritzen a ultrança
vigors zodiacals,
tot fent que la sort i la màgia i la riquesa
deixin de ser simples alternatives
per esdevenir més real que el real.

Arruix, jas, no t'aturis,
ensenyoreix-te de tot el que trobis,
vessa't i fremeix,
tingues d'estendard l'alegria
i, d'indefectible glòria,
ambicions siderals,
car sé que tot ho pots,
amiga meva, companya d'armes,
i que tot ho podràs.



Jaume C. Pons Alorda. Cala foc als ossos, 2016

05 de febrer 2017

Al vent tramuntanal

fent humils precs al vent tremuntanal
que en son bufar los sia parcial
                    A. MARCH


Fent el trajecte del passeig
solitari
a la massa específica
avinguda present,
desigualada en l'hora
de termes i paratge,
ben agafat el nus
que subjecta les veles,
et confiaré la sort
que imagina el viatge.



De Temes VI.


Margarita Ballester. Els ulls. 1995

22 de gener 2016

Estils de vida

Un carrer de la ciutat
una cantonada
un niu
sempre són
massa poblats

però jo accepto
la situació

m'agrada la tenda farcida
de l'adroguer jueu
escoltar amb rialla silenciosa
la dolça
i privada llengua hebrea
exigir
la meva llet
el meu iogurt
FRESC!




Tinc tanta sort!
Puc volar
vora les aigües dels rius
en una cabina ben closa
amb la posta de sol davant meu
que abraça el curs ràpid
del riu. A l'altra banda
els boscos grocs i ondulants
forts vigorosos.

M'agrada pensar
que mai no deixarem
aquestes dues menes de vida:
l'olor
de la populosa ciutat bulliciosa
i una vida voltada
d'oms, roures, aurons
que aixopluguen gaigs blaus i esquirols
flaire de terra, aigües que corren
la daurada ràfega de fulles.

M'agrada pensar que
els meus nets
ho entendran
-respirant a fons-
s'aferraran a aquestes
dues maneres de ser humans.



Dorothy Livesay, dins, 

Cares a la finestra : 20 dones poetes de parla anglesa del segle XX.
2010

Edició, traducció i

pròleg de Montserrat Abelló.

31 d’octubre 2015

Despertar

De nou llevat, penses que has tingut sort
quan sents el frec proper de tramuntana
i el vol lleuger del tord. I a contracor,
sents sota terra créixer la basarda.
Tu, delerós, t'avens al pacte antic:
conrear terres i colgar vessanes
sota el rampí que estimes, abastar
el batec de la plana i les ventades;
com l'estornell que solca un cel d'hivern,
segueixes els camins de la natura.



Núria Esponellà. Un vent, una mar. 1994

16 de maig 2015

Elegia: del desig o el record...

del desig o el record quan són les dues,
del passeig i els destins fets a la sort,
de l'hamburguesa i les patates crues,

Melcion Mateu i Adrover. Vida evident, 1999

10 de maig 2015

Ara és demà

Preparats (cursa al Guinardó - Festa Major 2015) per Teresa Grau Ros
                 Al Demà

Ara és ú.
Ara és tu.
Ara és truc.
Ara és llum.
Ara és vull.
Ara és suc.
Ara és gust.
Ara és bo.
Ara és hom.
Ara és ton.
Ara és mon.
Ara és món.
Ara és mots.
Ara és fort.
Ara és sort.
Ara és flor.
Ara és fets.
Ara és gent.
Ara és gest.
Ara és veu.
Ara és vers.


(Fragment)



Clàudia Viladrich. Si fa sol, 2007