Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris transcendència. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris transcendència. Mostrar tots els missatges

28 de desembre 2019

Transcendència

Avui tothom regala flors.
Dec fer cara de cavall triomfador,
per això totes aquestes cintes de colors
i les xeringues que pengen
dels carretons metàl·lics.
Les infermeres avancen com núvies decidides;
certament, la senyora Lessing
ho va tenir molt pitjor.
Si el televisor brillés com espelmetes
diríeu que sóc una verge,
amb els meus dos pits a l'aire,
les noves esferes mundials,
i un nadó de roba que baixa com un riu,
arrossegant alguna part de mi
amb la pressa del seu clam.


Eva Baltasar. Poemes d'una embarassada, 2012

03 de gener 2019

Empúries

              Ia

Finalment les construccions de l'home
retornen al paisatge

              Ib

Per fi vençudes
les construccions de l'home
són romes: pures

             II

Mirar el passat
com un paisatge nou sense memòria.

              III

Se'ns dilueixen
el temps i les ruïnes
com l'esbotzada*

              IV

Excepte els anys el gust del mateix oli
i el mateix vent.

              V

Sabem dels grecs retòrica;
però,  ¿dolor i desig?

              VI

les pedres callen
els instants de l'efímer
irrepetibles.

              VII

Amb transcendència
el sagrat es profana
―ànimes fugen.

              VIII

Una rosella proclama en mig de l'àgora
supervivència.

              IX

Els gavians són desigs esventats
somnis d'heteres.

              X

La mar, ―sols ella―
comprèn el diacronisme
intuïtiva.


Fragment




*onada


Jaume Comas. Postals de l'Escala, 1998

17 de juliol 2017

PERCEPCIONS

De què ens serveix buscar clarors divines
si som tallats a la mesura humana?
A qui aprofita un món d'idees pures
si rere un vel s'amaga imperceptible?
No ens cal saber que el cel dibuixa imatges
en infraroigs, si no les podem veure,
ni suposar tampoc que els àngels canten
en ultrasons, si no podem sentir-los.
Tenim un cos, i aquest ens marca els límits:
ens fa evident l'entorn que ens interessa,
però res més. Bé que intuïm abismes
en la foscor perduts, si no els abasta
un raig de llum conforme al nostre espectre
no sabrem mai que hi són. Quina esperança
en l'irreal nodreix aquest deliri
intuïtiu, només per turmentar-nos?
No és altrament en el racó dels somnis
quan sobrevé la son endarrerida
que es forma un munt d'imatges insensates:
tot va com vol a l'univers oníric
i no hi ha res que se subjecti a normes.
Però els serveix de font l'experiència
del que hem sentit desperts: tot i ser lliures,
també  els constreny l'atzar combinatori.
Formes, colors i sons, totes les coses
que percebem entre elles es barregen
en milions d'efectes, i no poden
les nostres arts omplir-los i esgotar-los
del tot: abans es cansaran els segles.
És per aquí que transcendeix el cosmos.
Si vols comprendre el seu reflex, les branques
de l'arbre compta, i de la xarxa els nusos.


Jordi Parramon, 

Reduccions : revista de poesia, núm. 102 (febrer 2013)

31 d’octubre 2016

Totes les xifres, tots els nombres són benastrucs (3r)

I del nou? Els cors del cel! I, com a multiplicador,
es renova en el producte sumat, sumat...
(Fins el nombre de la mateixa Bèstia
-666- s'arronsa a nou:
6 més 6 més 6, 18 - I i 8, 9.)

Tanmateix els crims bestials
no són tan baixos com els diabolicals.

I què us diré, pobre de mi, del set?
El que ens han ensenyat i el que hem pogut aprendre.
(D'un costat, fins a deu, l'única xifra
ni divisible ni múltiple,
i, de l'altre, polígon regular
no construïble amb regle ni amb compàs.
Símbol de la Transcendència i de la Virginitat.)


(Fragment de la tercera part)



Sebastià Sànchez-Juan, dins,
Antologia de poetes catalans : un mil·lenni de literatura, 1997

Vol. 3. De Maragall als nostres dies. Primera part
A cura de Giuseppe E. Sansone      

25 de setembre 2016

Àlfred

A l'Àlfred, l'ha sorprès una gropada
massa ferotge per plegar-ne veles:
disset dies de lluita acarnissada,
dotze hores de combat entre aspres teles.
En les lleres de vida i mort, Caront
et posà, sanglotant, l'òbol als llavis
per dur-te a l'altra riba d'Aqueront,
que en un traspàs revés, ploren remers i savis.

Amb els cors esquinçats, hem pujat a la barca
que ha besllaurat el riu amb nimfea i sargassos
de pena i de dolor. Hem aprimat els passos
entre adormits nadons tot pregant a la parca
que en fili la bonança, i que ens bressoli el plany
amb la blanca esperança. Fins que un vellutat tint
en cabdellà el bolic cap al fosc averany:
bolcall de càndid llot, tarquim al laberint.

Descansa, Àlfred, fill de la dissort;
has lluitat amb braó i te'ns has mort.
Llisca, al llagut, cap a algun jaç segur,
immune a l'aflicció del món madur.

Arrima al volt la bella flor del Nil:
el lotus d'escalfor, record i estima.
Per molts abrils sense cap maregassa,
compassa, Àlfred, el sol del gentil.



                                  Roses, maig 2005



Esteve Sala i Casellas. L'estoig del temps, 2012


Pròleg: Àngel Rodríguez Lozano

Fotografia de la coberta cedida per gentilesa de Joan Boix



03 de juny 2013

27 d’octubre 2008

A l'estil d'Alberto Caeiro

Qui ho ha dit que haig de comprendre
les coses, diu el poeta.
Les coses passen perquè passen,
i l'amor també, igual que elles.
Per què esbrinar principi i fi?
Cal resseguir sens treva algun camí,
no ens podem aturar al mig d'un bosc
i que vingui la nit a acompanyar-nos.
La lluna volta, minva, creix
i es fa rodona.
L'estiu que mor prepara un altre estiu.
El tren que marxa nord enllà
retorna sempre al punt de la partença.
Neixen les flors i l'endemà fineixen,
tornen a néixer perquè és bo que els cicles s'acompleixin.
I és bo que res sigui sempre igual
però que torni allò que és bo.
Jo em reconec en el bé i en el mal,
perquè tothom és així: igual, divers; astut, ingenu;
covard, ardit; petit i gran; savi, ignorant;
tendre i esquerp; bo i dolent.

Jo em reconec en cada petja humana.





Quima Jaume. Memòria de l'aigua: onze escriptores i el seu món. 1999