Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris transparències. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris transparències. Mostrar tots els missatges

31 d’octubre 2022

Creació

Cada matí en llevar-me
prenc possessió del món
-que em posseeix- amb la mirada;

comunió feliç
de dues transparències:
les meves còrnies i l'aire.

Qui va donar-me els ulls
no ho sé, ni el món que, cert,
se m'ofereix estrany i nu.

Tot el que sé és la llum
que els sentits m'il·lumina,
i el seu reflex, que, transformat,

projecto sobre el món
per recrear el paisatge
que a cada instant de nou em crea.


Ramon Farrés. El present constant. 2009

17 de juny 2022

l'aire de la muntanya

          tutto è santo, tutto è santo
          tutto è santo

                 pier paolo PASOLINI 



l'aire de la muntanya baixa a la plana.
però no el gris, no l'immòbil
aire del cim. no la solitud
de totes les solituds.
tot és sagrat, l'aire i la presència.
tot viu en tu amb una frisança
de fulles transparents.
del cim a la plana, un vent,
un cristall que mires i t'emmiralla.
tot respira i et respira
i restes al cor d'aquest corrent
que et viu i et desfà.


I

Anna Montero, dins,

Reduccions : revista de poesia. Tardor-Hivern. Núm. 116. P. 15

30 de març 2021

Evocació del matí

                                     A Edvard Grieg


L'aigua adormida vol ser el cos del temps,
la pell d'aquelles hores lentes, dolça
espera de la vida que ha de néixer
d'un silenci de lluna. L'horitzó,
desig incandescent d'un cel de pètals,
voldria contenir la immensitat
i s'ha tornat confí d'aquesta llum
líquida que es vessava com el nèctar
del sol. Ara, el temps és un aiguaneix,
el desglaç de la nit que sembla riu
i llera, el despertar de les aloses
i la dansa del gira-sol. La boira
es va cobrint de transparències blaves
i del plor de les roses emergeix
una música amb tacte de migdia.
L'aigua adormida ja és el cos del temps.


De Àmbit de la llum


Cristina Àlvarez Roig. Cerimònia del te. 2019

Premi «Festa d'Elx» de Poesia 2019

04 de març 2018

Vas caminar

                                              Tot dolçament, com si petgés les aigües...
                                                                                                               J. V. Foix



Vas caminar, dolçament, sobre les aigües del meu paisatge,
engany, al tard.
Miratge diürn, paràbola dels déus?
Vora els meandres adormissats del riu
s'estenia daurada mar, remorosa de silencis.
Tatuatge de joncs i d'irreals transparències,
vas ser nucli, origen del poema.


Zoraida Burgos. Convivència d'aigües : obra poètica, 2017

14 de gener 2018

Cos indomable

                           I
A sota el foc sagrat del cel empiri
respira el blau del mar amb veu sonora
mentre abrusa l'estrella de l'aurora
s'inflama en el meu cor el seu cantiri.
I el cos d'aigua modela fetiller,
i amb els corrents gravita la tempesta
com un gegant humit de nua testa,
interpreta tothora el seu paper!

                         II

                                                        Calma
La brisa en vol de somnis et pentina
amb la pinta encesa de claror.
I s'ondula el cabell de la marina
com la goja de mítica faisó.
Però talla el mirall sublim que sura
el frisós aleteig d'un plomí blanc
que cerca l'aliment amb desmesura,
en el blavís cristall, sense entrebanc!

                         III

                                                       Maregassa
Ona perduda que t'arrisses verge,
de blanca espuma, amb rumb, devers la costa
trenques el teu orgull mai no ferit
en infinites llàgrimes del pit.
I brames amb el vent més invencible,
com un sol cos navegues oceans;
bolques navilis, barques, naus, golut,
com un mestre d'art bèl·lic absolut!

                         IV

                                                              Platja
M'endinso en aquest mar que idealitzo
per la seva esotèrica natura,
i sento el remoreig del líquid fluid
que em xopa l'esperit de sal teúrgica.
I aquest diàfan regne submarí
m'acarona la nua pell de fembra
i sóc lleugera amb el seu tacte aquós
dins l'abisme profund del foll redós!

                          V

                                             Corrents marins
El blau intens navega l'horitzó
amb el frenètic curs de la marea
i el vent infla les veles sense por
del meu vaixell perdut en odissea.
Perquè no trobo el port on ancorar
els sentiments en aigües més serenes.
Vago de mar en mar cercant un clar
que m'alleugi el bagatge de les penes!

                           VI

                                               Aigua turquesa
Immergits els meus ulls en transparències,
contemplo fascinada el seu poder
magnètic que dibuixa l'aigua viva
amb el pinzell impetuós del somni.
Perquè del líquid ventre em dona un hàlit
d'aquell immens tresor que vibra exòtic,
i em faig mirall encès de llum turquesa
mentre aspiro l'encís del mar hipnòtic!



Anna-Maria Ticoulat
Ciutadella / Menorca
Finalista 1997    


Tres anys de poesia marinera. 1999 


Dir.: Vicenç Roca i Garrigó
Il·lustracions: Joaquim Budesca
       

11 de novembre 2017

Viu cristall

Viu cristall

Mínima llum platejada
endins dels espills
netament viscuts
en àtoms brillants
d'ull pur i continu

Viu cristall

Moviment en el fons
de la mateixa transparència
ahir avui demà

Cristall obert i nítid
en els ulls ondulats del temps




De: Llibre de l'aigua


Miguel Anxo Fernán-Vello. Llibre dels paisatges vius. 1995

Mots preliminars: Basilio Losada
Traducció: Ramon Dachs

05 de desembre 2010

Després de l'incendi

Lluny, entre les branques
de cendra d'un pi calcinat,
roman la vila
fosa en la buida pell de la tarda.

Pregona, una campana

trepa els camins estèrils
de l'absència.

I és el transparent so del metall

l'únic cor en la terra
ara tan estranya,
aliena a si mateixa.




Ramon Guillem. Terra d'aigua. 1993

Pròleg de Xulio Ricardo Trigo

12 de novembre 2009

Al llarg de tota una impaciència

Jo sóc el qui calla.
Des de la meva
condició de marbre,
observo tantes
transparències.

Des de la meva
condició de vidre,
espero tants
moments inevitables!

I sóc el qui calla.




Feliu Formosa. Darrere el vidre : poesia 1972-2002, 2004
Pr.: Enric Sòria