Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris verbs. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris verbs. Mostrar tots els missatges

19 d’octubre 2022

Doble Zero

Com un gat amb la panxa oberta
que s'arrossega per terra per no perdre els budells,
el meu orgull cau del cel a la claveguera
quan ensumo traïció per amor,
tan se val.

El gran arquitecte de l'univers és un pollós
que pica a les portes del paradís i implora
una última copa. No pot persuadir el porter,
un tal Pere Sants, antic macarra reconvertit,
quan li diu, amb gestos parsimoniosos,
que no ha estat bon minyó, ni català:
«No creies el que deien els homes savis,
catòlics de la reconversió. Ara em supliques alcohol?
No hi ha res per a tu,
menys encara entrada amb consumició.
Hauries de vendre l'ànima a algú que no vol comprar-la.
A més, no crec que el trobis: està massa ocupat venent
felicitat, dosis curtes de felicitat
per a gats estripats, temeraris per amor
o per un excés de vanitat». Tant se val.

El gat mira la seva ferida oberta,
sot de sang viva, fulla esmolada
com lluna brillant a la cullera de plata
on neda el cotó de la satisfacció.
Sap que el gran perill és la impaciència,
però mai no es cansa de repetir els errors.
Amb les set vides corrent cap al final,
abatut, es debat sense equilibri.
Quan les veu amb un ull mig obert
detesta l'afecte que destil·len les icones,
clavades al temple de Lezama, als ulls dels idòlatres:
«La imatge és la realitat del món invisible.»

També intueix les vel·leïtats
que donen la raó als racionalistes,
embarbussaments que besen la galta,
amnèsia o confessió dins de frases fetes,
sol contra ulleres de sol i amigues de la faràndula
que es repeteixen com amistats de borratxo.

L'únic que no em falla avui és la mala sort,
mala sort en la interpretació
del passat immediat on conjugues els verbs
de les cartes que mai no vaig enviar-te
perquè ja no escrivia cartes
—els gats vells mai no envien cartes—,
ni oferia solucions per als teus problemes femenins,
ni promeses per tranquil·litzar-te,
ni tan sols una mica de simpatia.
Què es pot esperar d'un gat tronat i ferit del carrer?


David Castillo

De Doble Zero i Esquena Nua, dins

 
Bandera Negra : Antología personal (1992-2001). 2001


I també al llibre:

18è Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 2002

 Barcelona, 16 de maig de 2002

Direcció del Festival: Gabriel Planella

05 d’abril 2022

Postcard from the North, I

QUI DE VOSALTRES...


     Qui de vosaltres xiuxiueja tots els verbs
qui de vosaltres és la cabellera en flames d'un nen
     qui de vosaltres substitueix una cortina
    qui de vosaltres engruixeix les campanes
qui de vosaltres és un sol crit repetit entre els boscos

            Qui de vosaltres va envellir una flor
qui de vosaltres la va trobar seca al cor d'un llibre.


                              Amherst, Massachusetts, tardor i 10




Maria Cabrera Callís. La Ciutat cansada. 2017

Premi Carles Riba 2016

28 de novembre 2020

Tenia una altra imatge de l'home, en la meva ment

...

I així
una altra vegada algun altre dia

vinc

al teu nom

que et vaig donar

en el teu viatge


Tu escoltes 

amb paciència

i després t'esborres


Com el somni que s'ha obert de l'ull

Els hem trobat ー

els verbs-

I només

n'hem conegut un


Tu tries

per mi

per a la contemplació

només un sol verb


Contínuament també te m'apareixes

a l'altra banda del mar


De la teva boca

olor desperta de la nit

arriba de l'horitzó


Els estels

segueixen caient

dels ulls dels avantpassats


I

en les línies

moltes altres formes de l'ànima

solen esborrar-se


Tu

tries

per a la teva meditació

tan sols un verb


Fragment final


Teji Grover, dins


Com espigues de blat amb vents de l'est : cinc poetes indis actuals. 2011

Selecció: Sameer Rawal

Traduccions: Sameer Rawal i Dolors Udina

06 de març 2020

Art

Treballes amb les hores que has perdut,
amb fulgors inservibles i moments de rebuig,
tan sols amb l'esperança de reviure
objectes menyspreats pel comú dels records.
Aquest indòcil món 
arreu et va encerclant, emmudint foscament
o parlant amb l'oblit de les paraules.
Reticent, et percaça
tot allò que et defuig, ferint silencis
que semblaven eterns
o descobrint que no hi ha verbs passats
sinó obstinadament presents. Amb certs objectes,
presagis i temors, has bastit una veu.
Ara caldrà que els altres en diguin art, d'això.



Lluís Calvo. La llunyania. 1993

08 de setembre 2019

Verb

Primer va ser el verb.
I encara abans, els primers brins de llum,
i néixer sense sons que ens redimissin
de la nit ignorada,
atreure la mirada amb un gest auroral,
agombolar-se, sota el cel afòtic,
en un cos immòbil,
fràgil com l'aire, sense nom.
Després van venir els somnis,
el balbuceig de l'ànima,
el desig foll, l'aire reclòs a les tenebres,
als arguments ferotges que no et reconcilien
ni amb l'alba que s'esquerda ni amb la nit.

Brillar, només brillar
com les fulles dels àlbers contra el vent:
era aquest el desig.
Fins que vam reconèixer el verb inicial.
I la paraula va florir.



Rosa Font Massot. Celobert. 2019

24 de març 2019

L'iris del Déu cec

A l'escletxa del voral s'hi remou un gest
que aixeca pols. La pols que neix de sota terra.
Els morts són qui la generen: obren
les boques en un intent de ser fàbrica d'oxigen.

Cal viure entre el verb i l'acció,

entre el misteri latent i el pa a la taula.

Aprendre a tenir una nova mirada.

Fer-la servir en bon ús.

Anticipar-se.




Anna Gual. Símbol 47. 2015

Epíleg: Esteve Plantada

26 d’agost 2018

Llegir

La meva llengua, cada àtom de la meva sang,
venen d'aquesta terra i d'aquest aire
 
                                    Walt Whitman



Llegir,
escriure.
Verbs contingents
tan necessaris.






Rosa Fabregat. El ble i la llum. 2003. P. 100
Pr.: Francesc Pané

20 d’agost 2017

L'horitzó

Capgirarem el món, acabarà el final,
oblidarem l'oblit amb etimologies noves.
La pell, el verb i els déus esperaran als llimbs
i no sabrem resar quan tot ens recomenci.

Rellegirem l'ahir, caducarà l'enyor,
farem de nou l'amor tot ignorant els noms.
Volgudament absorts, discretament perduts,
recollirem el cos, desitjarem el buit.

Llavors, així, de cop, potser sabrem
que l'horitzó era el punt de partida.




Mireia Calafell. Costures. 2010

Pròleg de Màrius Sampere
Epíleg de Gemma Gorga

Premi de Poesia Josep Maria López Picó de la Vila de Vallirana 2009

28 de juny 2015

Cloenda

Ametlla de Noguera per Adrià Ariste Santacreu a Flickr
A estil de dibuixet de fi de llibre,
que si és bell n'embelleix l'acabament,
al full darrer d'aquest llibret de versos,
vull posar-hi una flor d'agraïment.

Jo li veig com tres fulles: l'una em parla
dels primers Jocs Florals del poble meu;
de sa Reina primera, em parla l'altra,
i la tercera..., d'una pena greu.

La pena és que he passat tres quarts de vida
delitós de la mel del bell parlar,
i tenint-la tan dolça dins de casa,
no l'he sabut, fins quasi vell, xuclar.

El símbol d'un reialme de poesia
que té l'arrel en el pregon del cor
va tornar-me al meu verb: des d'aquell dia,
llengua i cor van parions; i això voldria
que us digués humilment aquesta flor.



Magí Morera i Galícia. Obra poètica completa. 2001

Editora literària: Olívia Gassol i Bellet

23 de setembre 2009

Entreacte

Avinguda de Pompeu Fabra (Barcelona) per Teresa Grau Ros
    Homenatge a Pompeu Fabra


Els mots corren a canviar-se
de vestit. Baixen els telons, i les bambolines
venen de nou damunt els bastidors.
Els subjectes, els verbs i els adverbis,
ja vestits d'altra manera, tornen
a escena. Resta un grup
d'adjectius mirant pel
forat del teló.

El poema següent ara començarà.



Joan Brossa. X Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 1994

11 d’agost 2009

En la valisa

En la valisa portem guardada la sentor de sucre de Bahía Honda
i aquell matí en què vaig intentar saber de tu
pels carrers adormits en la xardor de la tarda a Pinar del Rio
havies deixat el país per la terra de promissió
llavors la meva boca va poblar-se del teu sabor de sal
i vaig demanar-me si romandria en tu la mateixa música
si encara fremia la teva pell
i vaig conjugar de nou els verbs modals d’aquella nit
haver de ser
poder ser
voler ser
si és que varia el sol en les geografies
i la mar és plena de gramàtiques i paraules
que roseguen el deixant de moltes travessies
qui sap... la teva sal
aquesta que llepa contra els llavis la meva llengua
en un minut etern a la porta de ta casa abandonada de Pinar del Rio
i mentre ens afanyem vers la mar a Bahía Honda
els meus sentits s’impregnen de sucre.
Penso en el sabor de les geografies
en el perfum dels mapes dibuixats en detall i sols l’Havana fa olor de rom
en eixa hora miraculosa del ponent en què destrament els dits
daten en les mans els vaixells de l’horitzó.
Llàstima que Allariz no sàpiga a xocolata.




Marga do Val, dins,

Poetes gallecs d’avui : antologia. 2008
Tr.: Manuel Costa-Pau