Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris vespre. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris vespre. Mostrar tots els missatges

07 d’octubre 2023

Crisantema

Crisantema: Fúlgid
rastre de llum en l'hora
grisa del vespre.
La ciutat perfumàveu
amb un enyor dels boscos.


RL 10 - 1952, p. 150



Rosa Leveroni, dins el llibre:

La tanka catalana. 2011

Edició a cura de Jordi Mas López

23 de maig 2023

Teulats de Girona

El riu sec de les teules
esperava l'hivern
per combregar amb la pluja.

Les velles xemeneies,
glorietes del fum,
eren llotges d'ocells
al teatre del vespre.

Les tardes de novembre,
cremen cartes d'amor
que el sol ponent en menja.

Després -ja nit- plourà
i la nau del record
ancorarà finestres...
... la blava nau dels morts,
amb les nanses lluentes,
dels que se'n van anar
de la casa per sempre.


Josep Tarrés, dins.



Antologia a cura de Narcís-Jordi Aragó

l·lustracions de Mercè Huerta

16 de febrer 2021

Diumenge

La llum del vespre fa
que tots tinguem el més
petit instant de glòria
i de misteri pur,
que sempre desitjàvem
com un delicte i mai
ho havíem dit. Els arbres
s'inscriuen en el cel
amb la puixança nova
d'un cos que ha descobert
alguna cosa més
real que la rutina,
i això és un secret
que compartim amb ells
i amb una mallerenga
i un raspinell i un gaig
que s'ha begut el vespre
i canta, ple de llum.


Xènia Dyakonova. Dos viatges. 2020

Epíleg: Pere Gimferrer

05 de desembre 2019

Ponent a migdedosrius

M'arronso com un dit,
i arbre i pedra s'estiren vora el riu
com el rictus de l'ombra.
Em paro damunt les llargues tiges dels joncs
i el vespre s'allargassa com un déu
damunt del pedestal.
M'empetiteixo
com el fil invisible del mapa d'una aranya
i em deixo gronxar per la llum
que desfila a ponent i cau.
Travesso l'aigua i parpellejo:
veig la lluna afuada com el trau
d'un rostre submergit.
Nedo, palpo les algues, mantega fosa als dits.
Acluco els ulls i em veig el crani blanc
en el marbre de l'aigua.
M'enfonso al llit del riu: la llum ja dorm.



Rosa Font Massot. Celobert, 2019

XXXIX Premi de Poesia Senyoriu d'Ausiàs March,
de Beniarjó, 2019

12 de març 2019

Temps de corcons

                                       A tots els meus avis,
                                     que encara viuen en mi



Era una vesprada molt pareguda a aquesta,
una vesprada de pluja en una casa tan vella
com els teus avis que l'habiten.

(Ara l'herbatge xucla

els darrers signes de vida
                                         ㅡo de mort―
i les sargantanes es passegen,
tipes de sol i silenci,
per on molt abans hi hagué
el corral de gallines i després
un jardí de roses i de cales de seda.)



(Fragment)


Maria Josep Escrivà i Vidal. Remor alè, 1993
Premi Senyoriu d'Ausiàs March 1992

23 de gener 2018

Aquest mar que sabem

Aquest mar...
                      ¿Quantes càndides criatures s'enduu
de la ciutat, a l'hora més tènue del capvespre?
¿Quants nins clamen al bosc llunyaníssim del mar?

Es perderen al mar i ploren, jo ho sé bé.

(Jo sé bé que hi ha dones
en la platja, que prenen amb els dits cada ona
i l'alcen, com si fos un cobertor primíssim

i poguessen trobar el goig íntim del fill).

El mar és com el pati d'un col·legi, un solar,
el cel ample que es veu damunt de la placeta,
sense motos ni guàrdies i sense voravies.
El mar és l'ombra humida del Paradís. El mar...

(Tornarem altre vespre i tot serà distint.
Veuràs tu com Déu fa que tot siga com vols).


Vicent Andrés Estellés, dins,

Antologia de la poesia valenciana : 1900-1950, 1994
Ed. Joan Fuster

30 de setembre 2017

Un aniversari feliç

Aquest vespre, m'he assegut vora una finestra oberta
i hi he llegit fins que el sol se n'ha anat i el llibre
ja no era més que una part de la fosca.
No m'hauria costat gens encendre un llum
però volia conduir el dia fins a la nit,
seure tot sol i allisar la pàgina il·legible
amb el fantasma gris i pàl·lid de la meva mà.



Ted Kooser. L'ocell matiner i altres poemes. 2017

Traducció: Miquel Àngel Llauger i Jaume Subirana

08 de setembre 2017

A hores petites

                     No tremolis de fred. No tremolis de res.
                                                        Joan Vinyoli


Avesat al glapeig de les hores
tot se'm fa auster quan tu
m'apropes a l'antiga mar,
als densos itineraris del foc i del temps.

On aniré advers dins el boscatge?
Les hores petites assaonen.
Elles guarden moments perduts,
                                                    oblidats
a l'obaga de la vida i el somni.

Abriguem-nos i no deixem de mirar endins,
                                                                   al fons.

En cada u de nosaltres,
l'ombradiu vespre
germina com roca primigènia.


Joan Fortuny. El gest de l'alba, 1992


18 de desembre 2016

Hivern

Quin temps tan fosc i galdós!
Ara surto de l'escola...
         i el sol ja ha tocat el dos!

El dia se'm fa molt curt,
la tarda llarga i pesada.
Vull poder tornar a la plaça
a jugar fins la vesprada.

Trec el nas per la finestra
i veig el carrer desert.
Tothom està dins de casa,
on vols anar amb aquest fred?

Però el temps amb pressa corre
i marxarà el fred tan viu.
Tornarà la primavera...
         i ben aviat serà estiu!



Lola Casas. Poemes i cançons de les quatre estacions, 2003
Il.: Linhart
Comp.: Àngel Valverde

16 de desembre 2016

Somriu

SOMRIU la vesprada
quan somrius i em mires
i em dius les paraules
que em diuen l'amor.

S'encén la pell blava
de la nit de brises,
volcans i maragdes
si abrace el teu cos.


Versos per a Anna



Marc Granell. Poesia reunida : 1976-1999. 2000

Pròleg: Vicent Alonso

14 de juliol 2015

Veu

Al cor del vespre lent,
quan el pollanc s'adorm
i els ulls s'han deseixit
del tremolor de l'aigua,
com silenci de pedra
s'imposa aquella veu.

Parla com una mà
que empelta calidesa
sens mesura de risc
en una galta freda.





Lluís Calderer. Mentre la pols es mou. 1995

26 d’abril 2015

Les roses grogues de Lykthea

Rosa 'Gold Glow' al San Jose Heritage Rose Garden (Califòrnia, EUA), realitzada a l'abril de 2005 per Stan Shebs a Wikimedia Commons.
Lykthea porta roses damunt de la pell bruna;
de roses que es destaquen prop l'or dels seus joiells.
Porta enfilalls de perles tots blancs com clars de lluna
els braçons bruns i mòrbids ornegen els anells.

Lykthea porta roses dintre dels pits clotades:
són els trofeus esplèndids de sos amors llunyans.
Lykthea encara ostenta la força en les mirades
quan pensa en els idil·lis dels seus darrers amants.

Ara sa casa resta ja tota sossegada.
Lykthea surt al pòrtic al caure la vesprada.
Mes passa el temps ... les roses davallen del seu pit.

Lykthea té en els llavis encar la jovenesa
i encara té el prodigi suprem de sa bellesa.
Mes els amants no tornen... Les roses s'han marcit.



Vicenç Solé de Sojo, dins,


Editor: Jordi Castellanos


11 de novembre 2012

Un poema xinès

moises per bachmont a Flickr

Llegeixo un poema xinès
que algú va escriure fa mil anys.
L’autor ens hi parla de la pluja
que cau durant tota la nit
al bambú que cobreix la barca
i de la pau que finalment
s’instal·là en el seu cor.
¿És casualitat que un altre cop sigui
novembre, hi hagi boira
i una posta de sol plomissa?
¿És potser per atzar
que un altre cop algú visqui?
Els premis i la fama són
molt importants per als poetes,
però tardor rera tardor
els arbres orgullosos es desfullen
i, si alguna cosa roman,
és el mormol delicat de la pluja
en els poemes que no són
alegres, però tampoc tristos.
Tan sols no veiem la puresa,
ni el vespre, quan l’ombra i la llum
ens obliden un moment,
ocupats a escartejar secrets.


Adam Zagajewski. Terra de foc, 2004
Tr.: Xavier Farré

27 d’octubre 2012

A remor bromera


La veig a la cabina,
la veu que s'endevina.

L'inconscient s'esgola vine,
la tarda s'escola a ritme
de mots que enriqueixen
l'esclat de cada gest.

Va fent i fa vent.
Cada gest, un somriure.
Cada esguard, un esquitx.

El vespre s'acomiada
a ritme de gestos
que esclaten a cada mot.

Fa vent.
Va fent.




Daniel Ruiz-Trillo. Recer de versos, 2007

03 de maig 2012

L'excusa per al tedi i la delícia

Alguna cosa passa a les vesprades
que ens ompli l'horitzó de lucidesa.
Potser riu la ciutat, o s'extravia
la fe del pelegrí sense nissaga,
mentre la nostra gosadia troba
l'excusa per al tedi i la delícia.

Alguna cosa passa a les vesprades
que sorprèn l'esperit i tot abasta.
Tal volta amb dolça màgia s'inflame
cada gest de l'amant, tal volta dubte:
en els seus ulls eterns admira, com
pren forma la més bella primavera.


Isidre Martínez Marzo. Camí de tornada, 1996


21 de gener 2012

Dolçor atàvica

S'estén la calma,
el dia declina.

L'estela de l'astre-foc
pampallugueja
entre les fulles
neulides.

Els troncs rugosos
destil·len
licor de resina.

Les orenetes,
en estol,
passen xisclant
i s'enfilen.

És l'hora dolça:
un plomall de cotó
que els colors
difumina.

La petita cadira
de pita trenada
davant de la porta
atreu companyia.

A l'ampit de l'eixida,
la síndria roja
es balanceja humida.

El cavaller
de l'armadura d'escorça
s'apropa de gairell
fent tentines.

Pedra contra pedra:
el so metàl·lic
del single atàvic
de la Terra.

La guitarra rep un cop
i s'escampa
la buidor oprimida.

És l'hora dolça:
el matís amable,
la Vida.


Montserrat Riba. El bol del mendicant. 2011

02 de setembre 2009

Cançó per a ningú

No ploris al matí
per un sol de disfressa
no ploris en la nit
si la lluna et clivella
que en el cor sempre hi ha
grana per a una altra herba.

No ploris al matí
quan plogui la tristesa
obre't de dalt a baix
igual que una finestra
i deixa passar el vent,
el vent tot ho asseca.

No ploris al matí
ni amb el mar ni amb les vespres
que et canten mur endins
els teus murs sense reixes.
Si plores un sol cop
després ploraràs sempre.

No ploris al matí,
la vida és una festa
per on et cal anar
amb vestit de diumenge,
el cor arrecerat
dins d'una fortalesa.

I si un dia hi vas nu
o amb regust de setembre
en tornaràs plorant
de matí, tarda i vespre.
No ploris al matí
ni a la nit, ni ja cendra.



Felícia Fuster. Una Cançó per a ningú i trenta diàlegs inútils. 1984

Pròleg de Maria Mercè Marçal.