Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris violí. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris violí. Mostrar tots els missatges

31 de gener 2015

Projecte

Hans Christian Andersen (1805-1875) per Teresa Grau Ros a Flickr
Si jo pogués passar mos dies a prop teu,
en el país molt dolç de vaques i de pomes
on a empaitar-se juguen els borrallons de neu,
on fan conversa les boirades i les bromes!

   Ton violí serenaria els meus tumultes;
i en uns camins que anessin dubtant i serpejant,
et donaria versos, amb llàgrimes ocultes,
i tu besades fresques de germaneta gran.

   Vindries de puntetes per veure si em sobtaves
guarnida amb cintes roses i campanetes blaves;

   tos ulls, damunt les galtes d'infant, escotorides,
foren el cel damunt les pomeres florides;

   i un rajolí de veu, tan delicat i prim,
em contaria històries d'Andersen i de Grimm.



Josep Carner. Poesia, 1992



31 de desembre 2013

Hora tranquil·la (1)


      (Jardí de presbiteri a Nuremberg)


Un núvol blanc
pel cel camina
i l'últim raig
del sol ponent
pinta la poma
i fa lluent
tota la branca.
Un violí sona molt fi
damunt el fons
sever de l'orgue.



Clementina Arderiu,

21 escriptores per al segle XXI.
 2004

Edició: D. Sam Abrams

09 de juliol 2012

Pau Casals, a Prada

Pel juliol de 1961, vaig assistir, amb uns amics, a uns
concerts del Festival Musical de Prada (Conflent).
Tenen un renom universal. Hi ha, primer, la presència
de Pau Casals, cada vegada més gloriosa, amb l'entrada
del violoncel·lista en l'ancianitat. Hi ha, després, la
qualitat dels programes; la de la música que s'hi exhala,
com la dels executants. I, després, hi ha el marc dels concerts,
que és únic i totalment inhabitual. Aquest any, Casals ha tocat
amb el violinista rus Oistrakh, que és considerat, com a
violinista, el primer del món actual.


Fragment.

Josep Pla. Retrats de passaport : una tria. 1991

28 de maig 2010

A l'inrevés

Ho diré a l'inrevés. Diré la pluja
frenètica d'agost, els peus d'un noi
caragolats al fil del trampolí,
l'agut salt de llebrer que fa l'aroma
dels lilàs a l'abril, la paciència
de l'aranya que escriu la seva fam,
el cos amb quatre cames i dos caps
en un solar gris de crepuscle, el peix
llisquent com un arquet de violí,
el blau i l'or de les nenes en bici,
la set dramàtica del gos, el tall
dels fars de camió en la matinada
pútrida del mercat, els braços fins.
Diré el que em fuig. No diré res de mi.



Gabriel Ferrater. Les dones i els dies. 2002