Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris voluntat. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris voluntat. Mostrar tots els missatges

29 de febrer 2024

Pau

La gent que es lleva
quan encara és de nit
ignora que el món recomença
cada matí
per la seva virtut,
que el sofriment
l'agermana amb milers d'homes
d'arreu del món
i que el seu gest
d'embolicar-se la bufanda,
o bé d'encendre la primera
cigarreta del dia,
forma part d'algun ritu solemníssim
que vivifica la sempre remota
possibilitat d'establir la pau
entre els homes de bona voluntat.


Un gran bosc de paraules : antologia poètica de Miquel Martí i Pol en aforismes. 2007

A cura de Xevi Planas

Il·lustracions de Gemma Guich

17 de febrer 2024

Terra que acull

Terra que acull i que crida a la terra,
impune finalment la voluntat,
absoltos bruscament els sentiments;
saba de sang que segueix a l'arrel,
travessat el capvespre dels camins,
definit el llindar de les ciutats.
Terra de vida que la vida obri i tanca
entre la llum i la cambra del dia,
vent afligit que s'escampa en la terra,
cedit al temps la nostra realitat.


Teresa Pascual. El temps en ordre. 2002

02 de gener 2024

Nus d'incendi

és la sort i l'esperança, tal volta la desgràcia,
                    la contradicció feta rosca
és el punt de trobada que destroba:
                    tensa les múltiples direccions
és el moment en què s'incendia la voluntat
                     d'una última i sentencial paraula
és el vermell del canvi i la transacció que batalla
contra el blau, color del cel, color del fat,
encara no s'ha dit la darrera paraula,
tan sols l'aglomeració sense pinacle
de tants nusos per esclatar:
llegir, enmig del fum, el fum mateix.




Irene Anglada. Nusos d'incendi. 2019

Epíleg: Gemma Gorga

20è Premi de Poesia Joan Duch per a Joves Escriptors

22 d’agost 2023

Existència

El temps té neguits, escaires i enganys.
I tu —lector— l'instint
que avança entre palps, bulbs i precs.

Tan cec com l'animal,
poderós en voluntat.


M'importa la llum
perquè m'importa la vida.


Esteve Plantada. Troncal. 2020

Epíleg de Jordi Marrugat

15 de desembre 2022

Les set del matí.

Cafè amb llet calent.
              Els vidres s'entelen.
              El món glaçat resta fora.


En un medi modest i calentó,
les infusions (herbes amb cor i regust de mare natura)
                            deixen nedant la seva voluntat amable i curativa.



 

Lola Casas. Temps de fred ; Temps de calor : poemes. 2020

Il·lustracions de l'interior i de la coberta. Gibet Ramon.

08 de juliol 2022

Convexitat del mirall

Convexitat del mirall: espasa-fred. Pont
buit
que travessa un canal
que travessa una cascada.
Riu.
Voluntat de riu.

Cavitat-martell loquaç fecund
de línies rectes, pare-roca i
clivella-mare
eterna
ignara de l'infinit del límit.

Bruc.
Com qui diu ploma. Com refugi.
Balma.
Com qui diu ala. Com futur.
Vent.
Com qui diu crit. Com ràbia.
Punt.
Com qui diu
final.

Aigua, aigua.



De: Lloses.



Núria Busquet Molist. Làpida. 2022

29 de maig 2021

Voluntat

Jo el que vull és
ser gran de gran
i no vella de vella.
Sortir al món,
i no que entri a casa,
la mirada del cim
i no cucales pel fangar.

No vull l'auca
ni l'enfilall de petjades.
Tampoc pa dolç d'avui
per pa dur de demà.

El que vull és
ser niu de la revolta,
cau de la serp,
soca d'ullastre
i emparar
tots els llamps.

Jo el que vull
és ser
l'embat imparable.


Carlos Minuchin Vilafranca. Magma. 2020

21è Premi de Poesia Joan Duch per a Joves Escriptors

18 d’abril 2021

Camí de ronda

                Les preguntes fan soroll i el soroll fa nosa
                                                  MARIA CABRERA


Totes les atzavares
eren mortes
quan ens vam extraviar
entre les restes
del naufragi.
Va ser després
de l'apocalipsi
i lluny dels llocs
que solia freqüentar
de parets esgarrapades.

Quan eren mortes
les atzavares
vam fer inventari
de les marques de la pell
i com el Dídac i l'Alba
vam encetar el dia
amb la ferma voluntat
de regenerar l'espècie.

La mar, espectadora
límit i viatge
i encastada a les roques
la brossa
que ja no era de ningú.
Les xarxes
que ja no tenien 
prou forats
per fer-nos captius.

Vaig voler
llançar-li pedres
a la mar
per mentidera
i mentidera
rebotava
pedra-bruixa
coloraines
tall coent
pes ingràvid
evidència
entossudida
en el reflex.

M'havia promès
la calma.


De: Murs de distensió


Carla Fajardo. Limítrofes. 2019

Premi de Poesia Martí Dot 2018 de San Feliu de Llobregat

24 de desembre 2020

Verge

CONTRA EL MENYSCAPTE
contra el cec formiguer
la voluntat de tot un món blanc mur dels rostres
la més antiga exigència: sí, algú que se m'assembli
algú que se m'assembli fins
a la fi.

Hom enraona càlidament
recita amb calor, en cercles conciliadors
i s'inscriu directe en la fredor,
on el rostre s'acaba, el de l'altre
aquest gran, fresc obert
aquest tolerant espai ㅡjo vull saber què
podries ser


Katarina Frostenson, dins,

Poetes suecs del segle XX. 1995

Tr. Lluís Solanes

08 de desembre 2020

Finalment

Després d'una dura
disputa entre ells
la va convèncer
perquè fos més breu,
més acabada.

Que anul·lés
les digressions dels somnis,
que els controlés
la voluntat.

La va convèncer.
El temps.



Kikí Dimulà. Us he deixat un missatge. 2020


Traducció i pròleg de Quim Gestí. Edició bilingüe.

15 de juny 2019

pocs instants després

pocs instants després de l'ajust de les mans
els trens capitals van passar sense el cos.

podríem pensar
en una gran conspiració.
en un descuit de la voluntat inversa.
en la confosa educació supervivent
d'un gen maleït...
la consigna era guanyar-se la vida.
i totes les galàxies
afirmaven aquesta veritat.

doncs i tu, perquè has de voler revelar
la passió dels llops i la tendresa d'un bri?


A29


Paco Fanés. Quan els llops es trenquen, 2018
Pr.: Rodolfo del Hoyo


04 de juny 2019

L'amor és la causa de causes

L'amor és la causa de causes,
De l'immens No-res primer
El vapor sense reflux i sense abundància dels narius de la Mort.
Va demanar a Déu, amb voluntat innegable,
Alguna cosa satisfactòria―
Llavors el Caos fou reprimit
I degudament en va néixer una nissaga de precioses criatures
A qui anomenem lleis de la natura



Walt Whitman



Tr.: Jaume C. Pons Alorda

Reduccions : revista de poesia, núm. 107, p. 63

25 de desembre 2018

Nadal

Han callat un moment el vent i el mar
i les fonts tenen dolls aturats a mig aire,
que no gosen tocar
una terra que es diu "beneïda"
perquè un dia,
una Nit,
van donar-li un missatge de pau.

Ens tremola la veu preguntant:
―Què n'hem fet del missatge?
Sols això:
On hi ha fam, ignorància i dolor,
on hi ha guerres i mort,
hi duem amb pompa i lluminàries
les engrunes sobreres del nostre benestar.
No tenim més amor,
que "nosaltres"
també ens anem tornant pobres;
que mai en tenim prou.

L'orgull no ens ha permès demanar
en bescanvi
que "ells" ens siguin model
del coratge de viure en mancances.
De no rendir-nos mai,
de voluntat i força per estimar la vida
amb gratitud immensa
de tenir sostre i pa.
Això ens enriquiria.
Deu ser això, la pau.


1998


Joana Raspall. Batec de paraules, 2013


26 de maig 2018

La rosa llisa

Quin vegetal engendrament!
Si l'amor vol ésser pensat,
pres i sorprès en cos frement!
Rosa d'un goig esbojarrat.

Com si, engrapat, el pensament,
no ensinistrant la voluntat,
precipités el foc morent
que lluu la rosa de bon grat.

El pètal que un dia fou sang
voleia, i esclata la sang.
És goig que el batec determina.

Un bard una i altra acompara,
i en palpa una lliure d'espina.
Aquesta és la rosa de l'ara.



Víctor Obiols. Dret al miracle. 2016

Premi Carles Riba 2015

08 de setembre 2017

La muntanya

De vegades és lluny, la muntanya;
d'altres, difícil, agresta i tan alta...,
i el riu que ens la separa i aparta,
a més de desconeguda i estranya.

No obstant això, cal caminar
i tenir paciència i confiança
en un mateix, en el Cel esperança,
car, si la vols, l'has de pujar.

A mesura que vas escalant
pensaràs que l'esforç no és en va,
i imagines què hi haurà més enllà?

Els ocells, sense por, van volant.
On sóc? Sense adonar-me'n sóc dalt.
No era tan lluny, sols calia voluntat.



Pere Asensio. Alosa, o, el llenguatge dels ocells, 2003
Pr.: Rosa Fabregat

11 d’octubre 2015

Per a ésser llegit al cim de la Pica d'Estats el dia que s'hi commemori el centenari de l'ascensió que hi feu el poeta Jacint Verdaguer

Amb els mots que no dic s'emplena aquest silenci,
amb els mots que no dic i amb els que dic, tal volta.
Vosaltres els sabeu, que teniu la mirada
fulgent d'immensitats, encesa de designis.
De casa estant em sé i em sento entre vosaltres,
tenaçment arrelat al cor d'aquesta pàtria
que estimo més que mai amb profunda tendresa
i ara teniu als peus, com sempre acollidora.
Lluny de tot, prop de tot, ens agermana l'ombra
del poeta que ens feu do de tanta harmonia
i restituí el foc sagrat a les paraules.
Amb ells ens hem après i ens aprenem encara,
tossudament fidels als límits i a la parla
que ens han configurat al llarg de tantes lluites.
De casa estant escric aquests mots d'esperança.
S'escola, lent, el temps per vials de capvespre
i el pou dels anys és ple d'aigua clara de somnis.
Som el que volem ser, i cap vent no pot tòrcer
la voluntat tenaç que en nosaltres perdura,
que hem de transmetre als fills amb urc i humils alhora,
perquè en facin també, com nosaltres, bandera.
Escric de casa estant i no em dol el silenci,
car amb mots que no dic, i amb els que dic, tal volta,
s'arbra el futur de tots i el goig de construir-lo.
De cadascú depèn que sigui clar i possible.




Miquel Martí i Pol. Per preservar la veu. 1985 

Pròleg: Francesc Parcerisas

05 d’octubre 2013

Tretze que canten

El fet que siguin casualment tretze em fa pensar
en una expressió molt bonica i alliçonadora de
la llengua euskera: ez dok amairu. Significa:
no hi ha tretze. És a dir, no ens excusem mai
amb la pega i la fatalitat. Tot depèn de nosaltres,
de la nostra voluntat. Als catalans, la cançó
ens ho ha demostrat ben clarament.



Fragment del pròleg.


Josep Maria Espinàs, dins,

Joan Ramon Mainat. Tretze que canten. 1982

05 de maig 2013

identitat

Som el que volem ser, i cap vent no pot tòrcer
la voluntat tenaç que en nosaltres perdura,
que hem de transmetre als fills
amb urc i humils alhora,
perquè en facin també, com nosaltres, bandera.



Miquel Martí i Pol. Pensaments. 2007

20 de gener 2013

Tot és possible

Tot és possible entre els meus llavis:
Allò que potser no s'ha dit mai i allò que potser encara
no sé dir, però que ja arbora voluntat i esperança.

He crescut vora un mur de sofriment que em dona

la mesura de tota benaurança i és així com és possible
trobar dins meu la llavor que es lliura en el cor de la
terra.

En les noces de l'Amor amb la Terra, la mar retroba

el seu so, el batec imperceptible del peix menut, fràgil
i vaporós com l'escuma.

Tot és possible, doncs, entre els llavis: cavitat on

restaurar el coneixement d'allò que és encara Innombrable.
Perquè Déu també es mira el món amb ulls 
de mare.



Teresa Costa i Gramunt. Llibre d'Unai. 1994

Pròleg: Guillem Viladot
Epíleg: Isabel Pijoan