Segon himne a l'alegria

...
¿I què hi fa, doncs, la tristesa
entre nosaltres,
si aquell qui se'n va és l'altre que regressa?

En qualsevol punt del viatge topo amb mi,
i he d'aturar-me
per beneir-me. Sóc qui em barra el pas
i qui m'obre camí. Sóc tots dos,
i, encara, el qui fa tres: vida
damunt vida, damunt vida.



(Fragment del final)


Màrius Sampere, dins,

Reduccions : revista de poesia, núm. 75, p. 10

Imagina't

Imagina't que ets un ocell,
volant pel cel,
buscant un niu,
que et mira i somriu.

Imagina't que reciclem,
I que els que ho fem,
ens multipliquem.

Imagina't que s'esvaeix l'explotació infantil
a Guatemala
i al Brasil.

Imagina`t la igualtat en el món,
on ningú va primer,
on ningú va segon.

Imagina't que ets l'amo
d'una gran ciutat,
on tothom és amic
i et fa costat.

T'imagines un món millor?
Val a dir que jo no.
Però m'agradaria poder-ho fer,
seria un gran plaer.



Tània Matiushkov Badia
3r cicle d'Educació Primària
CEIP La Sedeta

Jocs Floras Escolars : Barcelona : Gràcia
Certamen Literari Gràcia 2006

El gall d'indi

Tot elegant el vailet
amb el seu plomatge diví
se'n va a festejar pel camí.

Estarrufa un arc iris
quan ensenya els colors
i s'omple la cua
d'ulls guaitadors.

Quan s'acaba la gresca
es canvia el vestit
i passejant poc a poc,
se'n torna feliç.

Fa l'ullet mentre diu adeu.



Maria Gisbert del Río
2n cicle d'Educació Primària
CEIP Reina Violant

Jocs Florals Escolars : Barcelona : Gràcia. 
Certamen literari Gràcia 2006.

Una terra

Matins, aurores de la terra meva!

¡Quina delícia més tendra es don,

quina esperança la claror difon

en les aurores de la meva terra!

Migdies càlids, madurats de llum!

En la fadiga de la son menuda

doneu repòs a l'enyorança muda,

migdies meus que maduren de llum!

¡Oh, melangia de les tardes altes,

quan es redossen amb el vent secrets

auguris d'ombra i pensaments quiets

al clar silenci de les tardes altes!

Capvespres meus amb la preguera greu

d'una campana lluminosa i alta:

recolliu l'ombra que revé i s'exalta,

vespres sagrats com la preguera greu.

Per tu la nit, oh terra meva, viva,

dormida tota en un silenci rar:

per fer-te plena i rediviva encar,

per tu la nit i l'esperança viva!

Josep Romeu i Figueras. Tots els poemes. 1993

Pròleg: J.M. de Segarra; S. Espriu; J. Bofill i Ferro,

i V. Llorca

Tub de feixos

El sol és una estrella
de petita grandesa.

L'ombra de la terra
no troba suport en l'espai
i s'estira
encara.

Les illes són continents
que han acabat per ajeure's.

Un home per casualitat
al seu país,
quan crida, encara
que baix i poc, sol a
la seva habitació, també és
una illa dreta.

El son arreplega
tots els somnis
i se'n va.

Un cos que hi cau
cada cop més
ràpid pot ser
un espectacle.

La llum ha de quedar
encesa, però el sol
continua endollat.

Una glaciació és una feina
per a moltes mans.



Ronald Polito, dins,

Reduccions : revista de poesia, núm. 79, p. 69
Tr.: Josep Domènech

Jo et donaria, amor

Jo et donaria, amor,
tota la tarda
per fer del temps un feix
d'hores esparses
i així, com mar tranquil,
blavejar l'aire.

Jo et portaria, amor,
fruita enramada,
com l'aire pels balcons
d'aquesta casa,
i dir-te també avui
paraules clares.

Jo tornaria, amor,
a viure encara
altres dies passats,
dies com d'aigua,
lliscant entre els illots
d'un mar en calma.



Mireia Lleó, dins,


Reduccions : revista de poesia. Núm. 79, p. 48

Esmicolant les hores com sauló

Esmicolant les hores com sauló
d'empedreïdes tardes, em pregunto
si el més indispensable és la certesa
d'haver acomplert propòsits.
                                              O potser
seria molt millor deixar lliscar
aquest riu imparable d'anys i nits,
anar endolcint la veu i el caminar
amb el guany generós. I haver acollit
la feina, les paraules i les hores.

I el gest callat i franc del teu mirar
em fa alentir neguits, paisatge aquós.



Mireia Lleó, dins,

Reduccions : revista de poesia. Núm. 79, p. 49

T'he vist en una mar...

T'he vist en una mar sense confins,
superba a proa, comandant la nau,
donant, al cel i al mar, el color blau
i harmonia a la dansa dels dofins.

T'he vist, estrella del teu propi nord,
dominadora de la mar i el vent,
conjurant la bonança o vehement,
creant el temporal o el volgut port.



Josep Grau i Jofre, dins,

Reduccions : revista de poesia, núm. 79. p. 55

Proliferació de la serendípia

                                A la meva germana


Aconseguires pervenir
per propagar els supraespais
amb instints i fòsfors.

A les mans jo hi tenia
una tortuga ferida i un amo de les profunditats
i, des del teu naixement,
els pantants sanguinis han fecundat
i s'han aliat
els àtoms, les partícules i els òvuls,
delectant-se en el cos genesíac per excel·lència.

Dins teu
legions de vidents i límits
cicatritzen a ultrança
vigors zodiacals,
tot fent que la sort i la màgia i la riquesa
deixin de ser simples alternatives
per esdevenir més real que el real.

Arruix, jas, no t'aturis,
ensenyoreix-te de tot el que trobis,
vessa't i fremeix,
tingues d'estendard l'alegria
i, d'indefectible glòria,
ambicions siderals,
car sé que tot ho pots,
amiga meva, companya d'armes,
i que tot ho podràs.



Jaume C. Pons Alorda. Cala foc als ossos, 2016

Parats

Somriure de «no estic preparat», 
rialla de «no pares»
i com que no sé què fer
els meus ulls riuen amb ell.

Solament asseguts l'un al davant de l'altre
sense saber què fer,
i amb ganes d'esclatar en una batalla de pessigolles,
amb ganes d'esclatar en un bes.


Lídia Santacreu Ferrà. Metamorfosi de l'amor, 2016
Il.: Carmen Ivars Jiménez

Son Parera

El paradís serà mentres jo visca,
a la penya floreix la taparera,
homes i dones treballant a l'era,
el cavall trota mentre el carro llisca.

L'adolescent, que al món rural s'arrisca,
dins la garriga per a ell estrangera,
amb bosc d'ullastre, aritja i mata rere
el torrent amb pendís mull que rellisca,

es banya de natura amb íntim xiscle
mentre l'ànima vol el cant debatre
amb l'eriçó, la cega o el llentiscle.

Quan el fullam sigui ressec com llatra
i s'esclovelli la collita amb riscle
sabrà del temps el gra en la tinta batre.



Àngel Terron, dins,

Reduccions : revista de poesia. núm. 75, p. 29

Soc un nen

Jo soc un nen
de més d'un mes
que et diu qui és.

Tinc un sol nom,
un nas molt prim
i en el meu front
hi cap un bes.

Soc fill de l'Est
i tinc cinc dits.
Si tu m'ho dius
faig un gran crit.



Després de la lectura de Tirallonga
de monosíl·labs de Pere Quart, uns
nens de 12 anys van escriure aquests versos.


Ramon Besora. Poesia i escola. 1999

Amics

Soc un tipus de persona tranquil·la, reservada, però tot i així, tinc els meus amics.
Com pot ésser un cambrer de l'estació o algú que treballa al
     mercat,
O algú amb qui de vegades he creuat un mot.
Hi ha també aquells les vides dels quals han estat més a prop meu;
No els veig cada dia, però en algun lloc he guardat el riure o la
     pressió de les seves mans
i, de vegades tornen a la meva ment.
De tant en tant també conservo una paraula. Per exemple, quan era jove tenia
     un amic més gran que jo,
I anys més tard el meu camí em conduí a la seva porta i vaig dir el seu nom;
"Estimat P..." vaig sentir-li dir, i he guardat aquestes paraules.

No es necessita molt per tenir amics;
Alguns cops, quan visito un poble de la costa, hi ha gent que
     se'n riuen quan em veuen passar caminant.
Pensen, aquí va aquest escriptor de versos que ha escrit sobre Klaas i Keimpe
I sobre el vell Oetske, sobre caçadors i pescadors;
I senten amistat cap a mi.
I ara, també, mentre jo només estic fent algunes observacions ximples,
És possible que hi hagi persones que les duc amb mi, ja que elles senten la vida,
No creada com una imatge, sinó com quan les ànimes es lliuren.


1935


(poema traduït de la versió anglesa per a aquest blog)

Obe Postma. What the poet must know : an anthology. 2004

Translation: Anthony Paul.
Selection and introduction: Jabik Veenbaas.

Dictat

                                           Tota felicitat és una innocència.
                                           Tota felicitat és una obra mestra.
                                              MARGUERITE YOURCENAR



I ara, sense frissar,
i amb bona lletra, escriu:

"Arreplegaré els macolins
de la meva innocència esmicolada
i, sense oblidar-ne cap ni un,
la reconstruiré amb paciència."

Des d'ara aquesta obra d'art
l'anomenarem felicitat.

                       28-02-1991



Guillem d'Efak. Obra poètica. 2016

Pròleg de Bernat Nadal

Camins a punta de dia

Ben protegits encara per la son,
covats entre silencis d'hivernacle,
plançons, neguits, anhels i tant demà
a punt d'obrir els ulls

i veure cel
i beure llum
i engolir aire

i dia a dia recompondre els solcs
una mar onejant de vida nova.

                   Per a Josep Piera, gener de 2015





Maria Josep Escrivà. Serena barca. 2016

Nota sobre l'autora: Manuel Forcano

Elogi del poeta traductor

... veure i aprendre, això és,
segons l'eterna fórmula que
resumí els viatges d'Ulisses.


(Fragment)


Carles Riba. Obres completes, 1967, v. 2

Davant la neu

Com és de bella la muntanya de Zhongnan

El seu cim cobert de neu forada els

   cabassets de núvols

El bosc brilla sota un cel serè, blau

A la ciutat, al capvespre, el fred esdevé vigorós

Zu Yong (699-746?)

 Estacions : poemes de les dinasties Tang i Song. 2005

Traduïts del xinès per Shi Bo

Amb cal·ligrafies de Shi Bo

Traducció catalana de Núria Periago

Cibersíndrome de Stendhal

Asfixiant la bellesa
         tanta i aquí
         tota i ara

Quan no em vigilis
m'ompliré les butxaques
         de pètals



Montserrat Costas. La murga, 2013

Il.: Rocío Rodríguez
Pr.: Màrius Sampere

Ets l'esdevenidor

Ets l'esdevenidor, l'aurora immensa
sobre les planes de l'eternitat,
el cant del gall rera la nit del temps.
Tu ets el rou, les matines, la noia,
la mare, el foraster i la mort.

Tu ets la forma canviant tothora
que sempre solitària s'eleva del destí,
que resta no alabada ni planyuda,
mai no descrita, com un bosc salvatge.

Tu ets la quinta essència profunda de les coses
que es guarda de dir d'ella l'últim mot,
i es mostra als altres sempre diferent:
costa per al vaixell, vaixell per a la terra.


Joan Vinyoli. Versions de Rilke, 1984

L'aigua perfila

   L'aigua perfila
carícies a la riba.
   El somni fina,
se'n torna cap endintre.
La vida ja és la vida.



Josep Palau i Fabre. Poemes de l'alquimista, 1997

Joventut

Joventut i pocs anys fan lleugera la pensa de l'home,
   fan desviar el cor de molts cap a la perdició.


Teognis, dins,

Poesia lírica grega : elegies i iambes, 2016

La felicitat

Diuen que els poetes no parlem de la felicitat.
De què devem parlar -m'intriga- quan parlem d'allò
que s'enyora, s'alimenta, es convoca,
se sospita, es regala, es crea, es provoca,
s'arrisca, s'interroga, se suplica, es tem,
es repta, es reclama, s'imagina, s'immola,
es transforma, es nega, es creu, s'enfronta,
s'irradia, es dubta, es pressent?
D'allò que es perd i es guanya
i es perd i es guanya i es perd
i es guanya i es perd
i es perd...
i es...



Cèlia Sànchez-Mústich. A la taula del mig. 2009

Amb un pròleg d'Esther Zarraluki.

Al vent tramuntanal

fent humils precs al vent tremuntanal
que en son bufar los sia parcial
                    A. MARCH


Fent el trajecte del passeig
solitari
a la massa específica
avinguda present,
desigualada en l'hora
de termes i paratge,
ben agafat el nus
que subjecta les veles,
et confiaré la sort
que imagina el viatge.



De Temes VI.


Margarita Ballester. Els ulls. 1995

De com es pinta un bosc (els volums de pintura dels quadres)

Pins taquen palpables pins.
L'arruga d'un pi, que puga
seguir sent sols seva fins
que el pi en primer pla li duga
sa arruga pròpia; i a còpia
que el bosc creixi, es queixi, endins,
el primer pi que es pintà
pel gruix que el cruix (çó que el fa
ser soca, precisament).



(Inèdit)



Josep Pedrals, dins,

Pedra foguera : antologia de poesia jove dels Països Catalans. 2008

Poema

Vaig viure en el primer segle de guerres mundials.
Molts matins estava més o menys embogida.
Els diaris arribaven amb relats sense solta.
Les notícies rajaven per diversos canals,
interrompudes pels intents de vendre productes a qui no veien,
i parlava amb els amics fent servir altres mitjans.
Ells estaven més o menys bojos per raons similars.
A poc a poc agafava paper i ploma i
escrivia poemes per a altres no nascuts i no vistos.

Durant el dia em feien pensar en aquells homes i dones
valents, que establien comunicacions travessant grans
          distàncies,
pensant en un viure innominat de valors gairebé increïbles.
A mesura que els llums s'enfosquien, i els de la nit s'encenien,
intentàvem d'imaginar-nos-els, tractàvem de trobar-nos
per construir la pau, per fer l'amor, per reconciliar
el dormir amb el despertar, a nosaltres amb els altres,
i nosaltres amb nosaltres. Tractàvem per tots els mitjans
d'arribar als nostres límits, d'arribar més enllà de nosaltres,
de deslliurar-nos dels mitjans, de despertar.

Vaig viure en el primer segle d'aquestes guerres.


Muriel Rukeyser, dins,

 
Cares a la finestra. 2010 
edició, traducció i pròleg de Montserrat Abelló

Cornelia

Aquest vers no és cap epitalami,
cap cant d'aniversari o d'homenatges
al jubilat, cap himne a cap estrena;
és l'oreig reposat que entolla onatges,
la trena sense embrolla del tsunami.

Aquest vers només és una balada
a qui em compassa el braç del canastró:
incendi o plor, manyaga o sotragades;
és tan sols un harmònic madrigal,
el de l'anhel que ens gronxa les tornades
sense estridència, dol ni temporal.
I tot i que esbufegui amb insistència,
no és el vol de cap pardal bufat.

Aquesta oda no vol pas ser cap cant
estarrufat, grosser o extravagant.
Només pretén ser una cançó sincera,
cortesa i propera, mesurada,
que en lloï el gest, l'honor i la penyora.
Que el goig no creix en cap buidor alada
sinó en fèrtils semences de cada hora,
sense haver de tibar pells ni aparences.

Aquesta no és cap troba habitual,
perfecta, idíl·lica, sublim o nova,
cap entelèquia o quimera irreal,
cap model sense xacra, cap exemple
fet a mida, de moda o de disseny.
És el dogma afranquit que no vol temple,
el somni que ens desperta i que ens empeny
a viure el dia a dia amb més ardor.
Perquè la lluita ens fa el terròs més flonjo
per esbancar-lo, lliures, sense por.
En l'hàbit de l'amor, vull ser el teu monjo.

                                        Roses, febrer 2012


Esteve Sala i Casellas. L'estoig del temps. 2012

Isard

Reposa, blanc, vora la riba.
Inútilment empeny el vent
una trèmula imatge captiva
del somni i de l'aigua que serva i observa
l'absent damunt l'herba.
És per ell el creixent de la lluna.
Desisteix fins el vent
entre dues blancors i en la calma llacuna.
Pel repòs més profund de la bèstia dorment,
dins la fronda, alt i sol,
vetlla, rar i diví, el rossinyol.



Xavier Benguerel. Aniversari : obra poètica : 1925-1985, 1987
Pr. i ed.: R. Pinyol-Balasch

Cabuda

... 
tan sols nosaltres dos, amor meu
no cabem dins meu ni dins teu
com tota la gent ha de no tenir cabuda
per créixer


(Fragment del final)


Arnaldo Antunes,

Nit de poesia al Palau, 
XXVII Festival internacional de poesia de Barcelona. 2011

Traducció: Melcion Mateu i Adrover

Arrels de la terreta (Xirivella)

Vinc de terrossos,

per això els reclamava.

Vinc del sud, terra

de dolçainers, paraula

bella i ataronjada.

Alberto Carrasco i Guasques. Nou(s) tankas dels meus avis.

13è concurs de poesia Miquel Martí i Pol.  2002

Cançó de la conformitat de cada moment

Tendra llum del dematí
blanca i daurada:
jo et pogués servar en mi
a migdiada!

Sol ardent en plenitud
de l'hora calda:
qui et tingués al vespre eixut
dintre la falda!

Cel diàfan i estrellat
de nit primera:
ai, la fosca soledat
que ve darrera!

Dolça pau de l'alta nit,
profunda i pia:
tu finant, serà el brogit
de tot un dia.

Dolç Amat -oh, no et dolgués!-
adesiara
l'hora trista ha fet després
l'hora més clara.

I és la joia del moment,
que ens aconhorta,
com la lleu sentor que el vent
duu i se n'emporta.



Clementina Arderiu. Contraclaror : antologia poètica. 1985

Introducció i selecció: Maria Mercè Marçal