Traducció i pròleg de Carme Manuel.
Il·lustracions d'Ada Sinache.
Obrir la finestra i que volin:
la pestanya d'un desig,
la sorra de la mirada,
la música apagada.
Obrir la finestra
i que el poema les pugui atrapar totes.
Àngela Ribas i Lacasa. El bram dels dies. 2018
Pròleg de Vicenç Villatoro.
LIII Premis "Recvll" de Blanes,
Premi Benet Ribas de poesia, 2017.
Des de la plana somric als turons
perquè deturen, un poc, el temps innoble.
Sé que allà hi fondeja de bon grat:
s'hi sadolla i hi creix.
D'amagat, però,
ens llença una migrada xarxa de pressa.
Tot escasseja a terra baixa!
A punt d'albada, arriba i ja ens encalça.
Àngela Ribas i Lacasa. El temps innoble. 2002
Premi Betúlia de Poesia 2002 de Badalona.
Pròleg de Joan Argenté.
Cauen les fulles,
els ocells marxen,
mengem castanyes
a la tardor.
Obre el paraigua
que ve la pluja.
El fred arriba.
Adeu calor.
Alumnes de l'Escola Sant Josep de Vilafranca del Penedès.
De: 35 poesies per aprendre i recitar. 2n cicle educació infantil (I4)
Es troba en el llibre:
La poesia a les primeres edats : inici d'un itinerari. 2023
Autores: Cristina Correro i Núria Vilà.
Pròleg: Teresa Colomer.
El santuari damunt el capriciós turó té els senyals del
temps gravats a la pedra. Lloc aquietat, el camí és una serp
silenciosa i brillant. Darrere el petit absis, un roure vell,
majestuós, protegeix l'arquitectura de les inclemències i dels
desconeguts. Miro les branques més altes i em pregunto quin
és el lloc sagrat, si el recolliment interior de l'ermita reduïda
o la presència generosa i sòlida del roure protector. Horitzó
vegetal dibuixant l'aire.
De: Fulles d'acant, V
Mireia Lleó i Bertran. Entre els ulls i el dir. 2019
Pròleg de Carles Duarte i Montserrat.
Aigua gelada en els pols;
aigua que brolla als ullals;
aigua dolça a les llacunes;
aigua salada a la mar;
llàgrimes d'aigua a les galtes,
aigua de pluja als bassals.
Sense aigua el món seria
un lloc desert, inhumà.
He volgut que aquests versos
d'aigua estiguen amerats.
Per això, pots comprovar-ho:
m'han eixit versos banyats.
Fina Girbés. Versos banyats. 2017
Il·lustracions de Jorge del Corral.
Tota paraula espera
i arriba als ulls de l'ànsia
si escoltes com el vent
impulsa cels d'edats estranyes.
Alça't, com el xiprer,
i capta la veu del que, no essent tu,
vol viure en tu.
Vicenç Llorca. Ciutats del vers. 2005
Premi Benvingut Oliver 2004.
També es troba en el llibre:
"Com ella se veu allargada dins aquella caixa,
dins una cambra tan magnífica,
davant el Rei, mirà i mirà, i quedà com
astorada.
- ¿Que somii o estic desperta?"
de Na Magraneta
En una nit a cel obert,
als ulls d'un moix
dins d'una nit a cel obert.
La mirada estripada
torna viva del segrest.
Creix l'herba,
creix la carn,
es divisa un cor,
gemega l'entrecuix.
D'un en un
els porus, les pigues
de la pell.
El recompte de la vida
es desperta
aferradís.
El cor és cant
del sexe,
quan el sexe
puja als llavis
demanant lleialtat:
que la llum
sigui calor,
que la fosca
abraci el nus.
Lucia Pietrelli. Ortigues. 2015
Il·lustracions de Miquel Jaume.
Epíleg de Toni Gomila.
De # text, el meu cos. Aprofito les fissures, o a vegades me les invento.
Entre la rondalla de Na Magraneta i el conte de Blancaneus dels germans Grimm, entre
semblances i divergències, he volgut sembrar-hi ortigues. (fragment)
Lucia Pietrelli
Calonge, juliol de 2015
Tres crecs al sacre i torno a caure
-de la moto de la bici de la mare.
Caic perquè freno
perquè m'han ensenyat a no saltar-me semàfors en vermell
a no tastar-li la pell sense una casa que sigui nostra
a no besar-la en places a la intempèrie
a no dir el seu nom si no és endins
si no és fluixet
si no és callant.
Tres crecs a l'os exacte
i l'infinit als peus
com una promesa falsa.
De: Com una pedra negra.
Els vells constructors, en el mur de façana,
deixaven uns carreus
sobresortint cap al solar veí
perquè, en edificar-hi, ambdues cases
quedessin ben travades. Maragall
va deixar aquests carreus a la seva obra
perquè hi poguéssim agafar la nostra.
Amb una intel·ligència civil,
enraonada i culta, m'ha ensenyat
que un bon poema és sempre compassiu.
Que la compassió és imprescindible
per a una dignitat
que cap poeta català fins ara
no ha pogut assolir com Maragall.
De: Joan Margarit. Es perd el senyal. 2012
També es troba en el llibre:
Joan Margarit / Josep M. Subirachs. L'ombra de l'altre mar. 2016
Selecció i pròleg de Joan Margarit.
Il·lustracions de Josep M. Subirachs.
Als infants ucraïnesos
Es va fent el dia
molt a poc a poc
mentre el cel es pinta
de blau i de groc
esperant que siga
més bell i millor
que el que ahir moria
fet negre carbó.
Marc Granell. Versos al vol. 2024
Il·lustracions d'Anna Mongay.
Parets de roca,
bevent del mar.
Gegants de pedra,
penya-segats.
Les ones pinten
als vostres murs
randes d'escuma,
fils i guipurs.
Us acompanya
el far amic
que esguita rajos
quan ve la nit.
Dels vostres braços
guarda els vaixells
tot i mostrant-los
perills novells.
Fina Girbés. Versos banyats. 2017
Il·lustracions de Jorge del Corral.
A les dones que perseveren
i escriuen.
Especialment a Joana Creus.
Tendres
les fulles dels teus cabells
van adornant-me
la calma.
En aquesta hora de la tarda,
quan ni la pressa pesa
i s'esberlen les anous
ciment endintre,
el vent camina.
Cada dia fa més llarg
aquest temut silenci
d'esperar-nos ben dretes...
Quan sentirem els nostres
noms de dona
dins les parets del vent
retrunyint,
s'aturaran fins i tot
les cues de les sargantanes.
I les salamandres riuran ben grogues.
De: IV. Aigua de pluja
De bat a bat el cor,
el nostre cor obert sempre.
De bat a bat la mà
que es lliura, amiga dels amics.
I un futur massa inequívoc,
sempre a l'aguait d'aquells somnis
que anàvem regalant.
Ja som al recer del
vent i de la pluja,
però el navili dels rebels
mai no farà gesta, si abans no
posem un fermall al temps mort.
Carmelina Sánchez-Cutillas. Per si un dia ens trobem. 2024
Il·lustracions de Gemma Capdevila.
Tria i pròleg de Paqui Cano.
Tria i proposta didàctica de Reme Gadea.
L'Esperança és una rara invenció -
Una Patent del Cor -
en incessant acció
però sense esgotar-se mai -
D'aquest elèctric apèndix
no es coneix res
però el seu impuls únic
embelleix tot allò que tenim -
Amb mans invisibles : una antologia d'Emily Dickinson. 2023
Traducció i pròleg de Carme Manuel.
Il·lustracions d'Ada Sinache.
Hi va haver un temps en què la pau
era una mica aquesta estona d'ara:
el poble callat als peus,
les fulles vermelles de les vinyes
i els traços de guix dels avions
damunt l'estesa immòbil de la tarda.
De: I. El silenci de les erugues
Sònia Moll. On fugirem, amor. 2025
com la sorra del desert
en periple de dècades
fertilitzant la selva amazònica
partícula de pols
que cega la mirada
bandejar la urgència
la multitud el flagell
triar ser menester
esdevenir causa
De: #eixam
Maria Antònia Massanet. Aus de ramat. 2019
Epíleg de Lola Nieto.
calma endins
el tacte suau
de la fulla.
al mateix temps
persones de peus llunyans
es projecten viatgeres
i creuen abastar
la joia d'un emplaçament
on no arribaran mai
perquè tot té un final, tot acaba
David Guijosa. Memory amb postals. 2021
Epíleg de Marc Morell.
Qui traduirà els versos
del meu territori?
Qui desxifrarà
les paraules incrustades
als terrossos?
Plorava l'aixada de ferro
quan la guardaven a la paret
i plorava el remolc
en acabar-se la verema.
Hi haurà algú que enregistri
la música de les branques
quan el vent esclata a mitjanit
i les exalta?
Arribarà el dia que algú s'adoni
de les danses ocultes
de les arrels vigoroses
que s'allarguen pel subsol?
Al dit hi tinc una cicatriu
de dos centímetres
de quan, amb vuit anys,
collia raïm amb l'avi.
Aquella sang pintava els gotims,
i així els meus sanglots,
les meves mans tremoloses,
la meva diminuta mala sort
odiaven el moment,
odiaven les tisores,
però ell, serè,
amansia el desconsol
tot prement el tall
amb un pàmpol.
Qui sabrà mai que això ha passat
si l'avi ja és mort i la ferida, tancada?
Potser aquella soca ho recorda.
Potser en aquell punt concret del paisatge
hi han nascut dues males herbes
- una de gran i una de petita -
que ara s'entrellacen.
Anna Gual
Es troba al llibret:
17a Festa de la Poesia a Sitges 2024. 2024
La direcció de la Festa és a càrrec dels poetes Cèlia Sànchez-Mústich i Joan Duran i Ferrer.
Poetes: Ramon Guillem, Anna Gual, Joan Todó, Àngels Gregori, Melcion Mateu i Neus Aguado.
Conté fotografies.
Les ombres del pi que vas talar l'any passat. Les
branques que es retorcen i crepiten. Llenya que
s'encén i crema com es cremen els estius. El ball
victoriós de les flames sobre la matèria. El carbó
i la cendra que se'n desprèn i encoixina l'hivern.
L'impuls de llançar-se al foc sabent que res no co-
mença del no res. Aquest tió que crema i escalfa
les mans de qui heretarà la terra. I el caliu, aquest
caliu de fornal, vermell, que et crida des del ventre
gràvid del foc.
De: Com un àngel fimbradís
Ricard Garcia. Les hores ferides. 2025
Epíleg de Ramon Moix Camps.
XXVI Premi de Poesia Maria Mercè Marçal, 2024
Llenço cap a dalt
el meu millor crit.
El més bell i obert:
el més vermell i verd.
El més negre per ofegat.
El més sincer.
És un crit a la vida:
el crit que vull ser!
Lanzo hacia lo alto
mi mejor grito.
El más bello y abierto:
el más rojo y más verde.
El más negro por ahogado.
El más sincero.
Es un grito a la vida:
¡el grito que quiero ser!
rellotge de cucut
toca
els quarts
i les hores
del teu nom
des d'allà mateix
on
el teu cor
va perdre
el pèndol
i les busques.
(Allò que tu i jo vérem
dins els potets
semblava caviar,
però eren espies,
perdigons russos).
De: #retorn
Josep M. Llompart. Mai no et deturis : homenatges de Llompart. 2018
Epíleg: #Breu notícia sobre els poemes, de Cèlia Riba.
Nota: a #retorn, hi trobareu deu poesies de deu poetes que,
amb la seva veu poètica, han retut homenatge a Llompart.
A Ghiare cau la pluja,
una pluja mudada d'unes altres contrades,
que llisca pels pendents
fins a la corba exígua del Taro.
Uns cèrvols joves
salten turons amunt
amb un silenci d'arc ferit
tan reu com l'aigua
que depassa les roses grogues
crescudes tot un dia
al tronc d'un roure mort.
De: joia de les fulles altes, p. 9
Es troba a Papers de Versàlia, Núm. U. Tardor 2008
Il·lustració de la portada i dibuixos: Maurice Maillard.
Hi havia un mar lluny de tu
sense arena i sense calma,
gavines cegues al far,
tres peixos dalt d'una branca
i una ciutat treia fum
sempre d'esquena a la platja.
Abans de tu, tot això
eren camps d'herba cremada.
Un monstre jeia adormit
allà on recuso l'entranya
sempre amb un ull mig obert
per si l'amor no es quedava
i amb un bram rompia el mar
i queia a trossos la casa.
Abans de tu, tot això
eren camps d'herba cremada.
Abans de tu, quatre rius:
un d'asfalt que arrasa l'aire,
un de rovell a les dents,
un de tristesa enfangada
i un d'alegria petita
d'intuir-te en cada albada.
De: I. El silenci de les erugues
Sònia Moll. On fugirem, amor. 2025
M'assec al meu jardí i entenc la vida,
la sento i la frueixo a poc a poc,
escolto quieta la veu del silenci
i bec l'aigua fresca d'un sol glop.
Soc al meu jardí, m'hi agafo amb força,
com l'heura que puja al meu balcó;
les cançons dels ocells se'm fan entenedores
i cap al tard cantem ocells i jo.
El meu jardí és recer que m'acompanya
en l'hora tranquil·la quan es pon el sol;
un somriure tebi a la tristesa guanya
i el cor que ploraria... vol i dol.
1996
Teresa Miró. Tremolors d'atzur. 1998
Gravats de Maria Mercè Insenser.
Introducció de Joan Alemany i Moya.
[Pròleg] de Rafael Argullol.
Del comediant setembre contemporani,
el campanar de Tàrrega espetega de coets i fums,
aire de carrer i de teatre.
Invocant els gegants coberts amb llençols blancs;
l'àngel arriant-se del núvol,
pluja de paperets i carrer guarnit,
el dimoni que s'ho mira i dispara
amb vermellor de pirotècnia.
Quan tot comença,
quan tot acaba,
capgrossos i música
amb somnis de carrer,
traca que esclata
i bomba de paper.
Poemes enlaire, enfilant-se,
amb els dimonis de la nit
i el drac de la terra.
Sol Solet de Comediants,
fent l'ullet a la Lluna,
titella del portal
i la plaça fent-se teatre.
Circ de la vida i de la màgia,
joc de mans, gest i bombolles d'aire.
On tot recomença,
on tot es viu,
on tot passa.
De la primera Fira de Teatre, Trifulgues i Xim Xim al Carrer de Tàrrega.
Heribert Masana i Soler. Sota pampallugues. 2016
La llibertat dels ulls de mirar enrere,
ningú no me la pren. La llibertat
del gest de la causa que duc
no serà mai de sal, tampoc de pedra,
que és aire i serà llum
tot el que heu volgut sorra del desert.
I les dunes, les dones, dames tramuntanades.
I afirmació, la dansa, d'enyor o de represa,
però mai de ceguesa, mai d'oblit.
El dret a la mirada,
la llibertat del vers.
Laura López Granell. Coratge. 2020
