Mots

Ves amb compte amb els mots,

fins i tot amb els miraculosos.

Amb els miraculosos fem tot el que podem,

de vegades s'eixamenen com insectes

i no deixen pas una fiblada, sinó un bes.

Poden ser tan bons com els dits.

Poden ser tan ferms com la pedra

en què plantes el cul.

Però poden ser, alhora, morats i margarides.

Tot i així n'estic enamorada.

Són coloms que plouen del sostre.

Són sis taronges sagrades que seuen a la meva falda.

Són els arbres, les cames de l'estiu

i el rostre apassionat del sol.

Tanmateix sovint em fallen.

Tinc tantes coses a dir,

tantes històries, imatges, proverbis, etc.

Però els mots no són prou precisos

i els erronis em besen.

De vegades volo com una àliga,

mal que amb les ales d'un pardal.

Però intento anar amb compte

i ser amable amb ells.

Els mots i els ous han de tractar-se amb cura.

Un cop trencats

són impossibles d'adobar.

Anne Sexton, dins, 

Reduccions: revista de poesia, núm. 89-90. P. 51
Tr.: Lluís Calvo i Guardiola

Déus

La senyora Sexton sortí a buscar els déus.
Començà per mirar el cel
a l'espera d'un angelot blanc de blau entrecuix.

Ningú.

Buscà després en tots els llibres savis
i les lletres li etzibaren una escopinada.

Ningú.

Feu un pelegrinatge cap al gran poeta
i aquest li eructà a la cara.

Ningú.

Pregà en totes les esglésies del món
i aprengué un munt sobre la cultura.

Ningú.

Anà a l'Atlàntic i al Pacífic, convençuda que Déu...
Ningú.

Anà fins a Buda, Brahma i les Piràmides
i trobà immenses postals.

Ningú.

En acabat tornà cap a casa seva
i els déus del món estaven tancats al vàter.

Per fi!
cridà,
tancant la porta en clau.




Anne Sexton, dins,  
Reduccions: revista de poesia, núm. 89-90, pàg. 47 

 Traducció: Lluís Calvo

on reposen les aigües

Amb tu vaig conèixer el brogir

de les aigües salvatges.

Amb tu vaig conèixer el bellíssim estany

on reposen les aigües.

                Pilar Cabot, dins,

Reduccions: revista de poesia, núm. 89-90, pàg. 42

Si vols fer net

Si vols fer net
procura que els records no bleixin.
Cap ombra arrossegada,
cap clariana fugaç de cap antic somriure,
absències/presències callades,
immòbils
en paratges immòbils.



Pilar Cabot,  dins,

Reduccions: revista de poesia, núm. 89-90, pàg. 39

La identitat

De nit, entre les teves mans, soc dúctil
com una gota de mercuri. Vull
relliscar i trencar-me en mil miralls, mil
petites esferes d'aigua densa on
puguis abocar-te a contemplar el teu
rostre, i interrogar-te des de mi.





Gemma Gorga i López. Instruments òptics. 2005

Premi ex aequo Poesia Gorgos, 2004

Vinyala

              A Carme Brau Rius, amb afecte



Com una nau que fuig de la deriva,
el teu esguard esquitxat per la mar,
on has basat el verd d'agombolar.
Força i atzar cenyeixen mitja vida.

Amb munts de cel·lofana,
de saboneres i flors d'avellana,
de fragàncies de vinyala,
embolcalles la llar.



Teresa Grau Ros

Epigrama

Un perfum de colors ha invadit a Margot
S'ha vestida de pressa:
I perquè hom no sabés de sa sina l'olor
s'ha posada una flor
damunt la roba fresca


  a Josep A. Font i Cases


Joan Salvat-Papasseit

A l'estil d'Alberto Caeiro

Qui ho ha dit que haig de comprendre
les coses, diu el poeta.
Les coses passen perquè passen,
i l'amor també, igual que elles.
Per què esbrinar principi i fi?
Cal resseguir sens treva algun camí,
no ens podem aturar al mig d'un bosc
i que vingui la nit a acompanyar-nos.
La lluna volta, minva, creix
i es fa rodona.
L'estiu que mor prepara un altre estiu.
El tren que marxa nord enllà
retorna sempre al punt de la partença.
Neixen les flors i l'endemà fineixen,
tornen a néixer perquè és bo que els cicles s'acompleixin.
I és bo que res sigui sempre igual
però que torni allò que és bo.
Jo em reconec en el bé i en el mal,
perquè tothom és així: igual, divers; astut, ingenu;
covard, ardit; petit i gran; savi, ignorant;
tendre i esquerp; bo i dolent.

Jo em reconec en cada petja humana.




Quima Jaume. Memòria de l'aigua: onze escriptores i el seu món. 1999

Dona

Sabies el valor

de la diferència
i l'estimaves.
Et meravellava
el misteri de la matriu,
la cova mariana on s'allotja la vida,
i l'estimaves.
Si ella t'anomenava,
et senties ressuscitar,
perfer el teu destí d'infinit.
La vas cantar,
la vas enamorar,
la vas admirar
sense esquerdes.
Quan torni a néixer -deies-,
vull ser com tu: Dona.



Teresa Costa-Gramunt. Addicte a la bellesa: homenatge a Guillem Viladot. 2000

Dibuixos de Carme Riera

Pròleg d'Oriol Pi de Cabanyes

Epíleg de Josep Borrell

Au coeur du silence

Au coeur du silence
il y a les mots
tous les mots de lait
lentement appris
à l'âge où je perçais mes dents
je les roulais sur la langue
avant de les cracher
tels des ballons
capables de voler jusqu'aux étolies
J'aime les mots
et je les garde dans le sucré
de ma chair, là où personne
ne peut me les arracher
Les mots sont à moi
pour ma première danse
ou pour des poèmes
que je lis
avec l'impression de toucher
l'écho d'une voix
toute neuve en moi



Louise Dupré. Les mots secrets. 2002

Els límits del temps

Entre dos cels,
avui té lloc un debat que et pintaria
aquells lluentons als ulls
amb què miraves, fit a fit,
la càmera fotogràfica
que pretenia capturar-los
com qui atrapa un peix menut amb les mans.
Els qui no et coneixien prou,
els qui no tenen memòria de la Mare,
han preguntat, ignorants:
de quin temps ve, aquest?
No saben que escrivies poemes.
I que havies deixat dit, també per a ells:
el temps no té fronteres...
referint-te al Temps
amb majúscula.



Teresa Costa-Gramunt, dins,
Addicte a la bellesa: homenatge a Guillem Viladot. 2000

¿S'escriuen poemes

¿S'escriuen poemes
com a solució anodina
per defugir malvestats
llunyanes?
¿Quin és el concepte
de distància, quan
el món l'està superant?

Pobres humans!
Xops de Dolor,
i compadits pel Dolor
dels altres. Fam del cos i
de la ment, angoixa existencial,
malaltia, marginació,
por a la diferència...
Guerres, aiguats,
terratrèmols i tifons,
i atrocitats de tota mena...

Signem uns drets humans
que no acomplim.



Rosa Fabregat. El ble i la llum. 2003

Manuel Grau Nadal

  Al meu pare

Ser pagès fa uns anys, no era com ara.

Podríem dir que era ofici antic i noble,

no més dur que altres, no,

però gairebé mancat d'ajuts.

Tanmateix, un bon raïm o una altra bona collita,

retornava la il·lusió al fons del cor.

Ell, ja gran, somniava en el tros,

el carro, l'euga, la borrassa.

Encara el veig, lleuger, xiulant i

colpejant les branques

enfilat dalt d'un ametller.

Refeia el camí d'Escomelles:

fort i valent carregant portadores,

ajupit vers els ceps, fent-los reverència.

Fonyant, diligent,

engendrant el vi negre

que il·lumina la taula.

I aquell polsim de palla a l'era

per tots els racons del cos?

La pell ben colrada,

l'orgull d'una bona collita,

i la boina ben posada.

Trompeta, violí o contrabaix,

escoltem les velles melodies.

No sentiu el so dolç d'una sardana?

Acluqueu els ulls i veureu dansant

priores i priors enriolats,

uns caramellaires menuts cantant,

i, a ell, amatent, al seu davant.

Teresa Grau Ros

Elogi dels diners

Diners del fals fan veritat,i de jutge fan advocat;
savi fan tornar l'home boig,
com més en tingui.

Diners fan bé, diners fan mal,
dinars fan l'home infernal
i el fan sant celestial,
segons qui els usa.

Diners fan bregues i remors,
i vituperis i honors,
i fan cantar predicadors:
Beneïts aquells.

Diners alegren els infants
i fan cantar els capellans
i els frares carmelitans
a les grans festes.

Diners als prims fan tornar plens
i tornen legítims els bords.
Si diràs "te" a homes sords,
aviat es giren.

Diners tornen els malalts sans;
moros, jueus i cristians,
deixant a Déu i tots els sants,
diners adoren.

Diners fan ara al món el joc,
i fan honor a molt badoc;
a qui diu "no" fan-li dir "sí".
Vegeu miracle!

Diners, doncs, vulguis aplegar.
Si els pots haver no els deixis 'nar;
si molts n'hauràs podràs tornar
papa de Roma.

Si vols haver bé i no dany
per advocat té sant Joan.
Totes coses per ell se fan,
en esta vida.



Anselm Turmeda (versió moderna de Llorenç Soldevila)

Com es fan els poemes - un punt de vista desacreditat

Si deixo anar
en lloc de retenir
gradualment entenc
com es fan els poemes.

Hi ha un lloc on la por cal que vagi.
Hi ha un lloc on el que s'escull cal que vagi.
Hi ha un lloc on les pèrdues cal que vagin.
L'amor deixat de banda.
L'amor que vessa
de la copa massa plena
i corre a amagar
el seu jo massa curull
avergonyit.

Gradualment comprenc
com es fan els poemes.
Del temps no marcat en la fuga de records.
D'afeblits batecs en el cor que
corre.

Entenc com es fan els poemes.
Són les llàgrimes
que assaonen els somriures.
La rialla soberga
que omple la gorja.
L'amor deixat de banda.


Alice Walker; traducció de Montserrat Abelló


dins, Montserrat Abelló. Al cor de les paraules. 2002

Ara esdevinc jo mateixa

Ara esdevinc jo mateixa. M'ha calgut

temps, molts anys i llocs;
He estat dissolta i trasbalsada,
he dut la cara d'altra gent,
he corregut embogida, com si el Temps hi fos,
terrible i vell, i m'avisés a crits:
"Afanya't, o et moriràs abans de..."
(Què? Abans no arribi el matí?
O el final del poema sigui clar?
O l'amor segur dins la ciutat closa?)
Ara, ben quieta, ser aquí,
sentir el meu propi pes i densitat!
L'ombra negra sobre el paper
és la meva mà; l'ombra d'un mot,
mentre el pensament forma a qui el conforma,
cau pesant sobre la pàgina, se sent.
Tot es fusiona ara, s'amalgama
del desig a l'acció, de paraula a silenci,
la feina, l'amor, el temps i la cara
recollits en un sol gest
intens de créixer, com les plantes.
Tan lent com la fruita que madura,
fèrtil, despresa, i sempre consumida
cau però no exhaureix l'arrel,
perquè tot el poema sigui i doni,
creixi en mi per esdevenir cançó;
fet així i així arrelat per amor.
Ara hi ha temps i el Temps és jove.
Oh, en aquesta hora única visc
tota jo i no me'n moc.
Jo, la perseguida que embogida corria,
Para`t, para't i atura el sol!



May Sarton, dins,

Cares a la finestra : 20 dones poetes de parla anglesa del segle XX. 1993

Antologia en versió bilingüe

Edició, traducció i pròleg de Montserrat Abelló

Flor d'aigua

S'obre ran de l'aigua més neta del món: la dels llacs,
que és feta d'esponja de neu. És petita, blanca-vori,
melissa, tarongí. És una flor que beu. Els pètals fan
cullera, recullen l'aigua, quan són ben plens s'ajunten
de pressa en poncella perquè l'aigua no vessi i se la
beuen. Després es baden mandrosets i reposen. Quan
estan descansats, tornen a beure. Cada nit fan igual.
A l'acabament de la florida la planta arronsa les tiges i
deixa les seves minyones, les flors, soles amb l'aigua.
Tot el profit de tant i tant beure era per a la planta. Per
a les flors no-res. Només la gran feinada, la mica de
frescor a dintre i un cementiri blau.



Fragment


Mercè Rodoreda. Viatges i flors. 1980

Premi Ciutat de Barcelona de Literatura Catalana 1980

Les dues canes

Tots disposem de dues
canes d'avaluar:
segons com dius que penses,
ets honest o malvat.

Amb subjectius criteris,
amidem gent a pams.
D'acord amb ells, si mates,
ets assassí o sant.



Salvador Espriu. Per a la bona gent. 1984

Xoc

Veure't plorar
és, per a mi,
com veure altres morir.

Has estat immutable, permanent
com l'Equador,
a l'alçada de sols i de marees.
Ara és com si fossis un volcà
amb el cràter destrossat.

És elemental, això.
Com quan brosten plantes, o animals s'aparellen.
Hi hauria foc i estrelles en una ràpida besada,
les teves llàgrimes són tempesta que esclata.


Elisabeth Jennings ; trad. de Montserrat Abelló

La sentència

I caigué la paraula de pedra
Sobre el meu pit encara vivent.
Ho confesso: hi estava preparada
I prou que m’hi avesaré.

Avui tinc tanta, tanta feina!
Cal que mati el dolor i la memòria,
Que converteixi el cor en una roca
I aprengui a viure de bell nou.

Però no… que la càlida fressa de l’estiu
És una festa rere el finestral.
Des de fa temps tenia aquest presagi:
El dia clar i la casa deserta.



Anna Akhmàtova. Rèquiem i altres poemes. 2009

Traducció de Monika Zgustová i Maria Mercè Marçal

Més que posseir

Les imatges s'esvaneixen, la rosa retorna
al que era abans de mirar-la.
Alcem la vista d'on l'aigua corre
i és un riu altre cop, no escrivim
cap emblema sobre els arbres. Ens comença
un viure dins el qual no ens cal fer caure
els pètals per flairar l'olor de rosa
ni deixar senyals on l'aigua llisca.

Tot és en si mateix. Cada home ell mateix sencer,
no tan sols en arrancar-se els pensaments,
no tan sols quan voluntàriament es fixa
en la rosa, en l'aigua. Cada ú en retorna
el que és essència d'aigua, essència de flor,
fins que, junyit al seu propi cor, és dut
endins fins a trobar una pau que és seva
i no una ment que li reflecteix el rostre.

Cal anar més a fons, tanmateix, cal moure's per estimar
allí on el pensament és lliure per deixar cavalcar l'aigua
i generós amb la rosa li dona vida
i encara deixa de banda la seva ombra
fins que flor i aigua s'amalgamen en una passió
lliure que no en tanca ni n'amaga
el si més profund; però el cor és fort
per bategar en una cançó amb riu i rosa.



Elizabeth Jennings, dins, 

Cares a la finestra. 2010

Edició, traducció i pròleg de Montserrat Abelló.

Dormir a la palla

No m'espanta el treballar,
-tampoc puc dir que m'agrada-
les garrofes que he menjat
ben bé me les he guanyades.
Però no hi ha millor treball
que poder fer el que t'agrada.

Diuen que la Bíblia ho diu
-i és cosa molt acceptada-
que els humans, aquí hem vingut
a suar la cansalada.
Però no hi ha millor treball
que poder fer el que t'agrada.

Ja m'ho deien de petit:
"No siguis com la cigala
i, si vols ser respectat,
com les formigues treballa.
" Però ho hi ha millor treball
que poder fer el que t'agrada.

Deien que un treballador
mai no havia de queixar-se:
de temps lliure ja en tindria
a l'edat de jubilar-se.
Però no hi ha millor treball
que poder fer el que t'agrada.

Com que no els he fet cap cas
em tenen per un bandarra
però he fet el que m'ha agradat:
cantar i tocar la guitarra.
Però no hi ha millor treball
que poder fer el que t'agrada.



Jaume Arnella ( ? )

Es pot dir amb foc

¿Es pot dir amb foc encara el nom d’aquest país

amb tants faunes agressius que mai no es tallen

els unglots per no perdre els privilegis?

On és el mar, que no s’hi veuen barques?

I què hi fa tanta gent davant les portes?

No hi ha cap gall que canti l’hora exacta

i els rellotges són ulls sense pupil·la.

Si pugés al terrat, m’escoltaríeu?

Ara és l’hora dels llamps; però la pluja

deu ser molt lluny i ens fatiga l’espera.

Podem plantar tendals dessota els porxos

i aixoplugar els records. Les mans s’agiten

com les fulles al bosc. On són els boscos?

I, amb tant de fang, no marcaran passeres?

Qui tingui una esperança que la pengi

al balcó del carrer. De la mort lenta,

per por o per mala fe, en diuen vida.

Per sobreviure ens malvenem la hisenda

i per veure-hi més clar ens llevem els ulls

a cada cantonada.

Miquel Martí i Pol

Començo a sentir

Començo a sentir
la por de no ser, potser,
altra cosa que la
meva ombra.
Que de mi gairebé
ja no en quedi res
i que ni tan sols
jo me n'adoni.
I em trobi així dins
d'aquest cos, que se'm
fa estrany, en el que
inconscientment m'oblido.



Montserrat Abelló. Asseguda escrivint = Seated writing. 2004

Criatura dolcíssima

Era tardor, un temps sense solatge,
estrany de cansaments, que em retenia
entre roses inertes, entre exili.

Vingueres. Flabiols i cobejança
i caderneres deien la sorpresa.
Fou un començ de faules vencedores.

I vaig saber l'amor: un lloc de messes
i tu, ah i tu com un repòs, com una
sobtada companyia inajornable!


3

Joan Fuster. Escrit per al silenci. 1954

Il·lustracions: Joaquim Michavila

Cançó de les besades

El primer bes que florí,
te'n recordes?, jo el donava.

Tu em prengueres el segon

vora del riu que cantava.

I després ja començà

el rosari de besades.

Unes amb regust de sol

i neu dalt de la muntanya.

Altres amb claror d'estels

i perfum de lluna clara.

Totes d'un encantament

que ens feia les hores calmes...

D'aquell rosari passat

sols el record m'acompanya

i la recança també,

amor, si tu l'oblidaves.

Rosa Leveroni. Presència i record. 1952

Les formigues

Les formigues
són com uns punts suspensius
--que no diuen
el que dius.

Les formigues,
corrua de l'interès
--arrepleguen
dels demés.

Les formigues
van lluint el polissó
--més que treball,
processó.

Les formigues
no coneixen propietat
--tot és d'elles
o furtat.

Les formigues
sols treballen a l'estiu
--a l'hivern
junt al caliu.



Enric Soler i Godes

Autocrítica i crítica

Tancat a casa la major part del temps,
no soc amant de llepar. No tinc déus,
ni pensament de trobar-me en tal cas.
Jo soc qui soc. Si vols veure'm, em veus.
El meu treball el demostre com puc.
I tant com puc, em done tot a ell.

Millor, pitjor... El judici ja és vostre.
I amb l'ofici, arribaré a ser vell.
Llavors veure'm quina retribució
em tocarà en tant que jubilat.
Si dic això, és perquè com he dit,
no soc amant de llepar un sol dit.

Jo sé que vaig amb les meues cançons
saltant històries, saltant situacions.
Ara dic groc, i després passe al verd.
Sé que és difícil seguir-me l'explicat.
Per tant, per tots, em vaig a presentar:
Jo ací explique a la meua manera
uns fets, un temps, una estima, una idea.
Jo soc l'artista. El cantant. El pallasso.

Per a uns pollet. Per a altres una fera.
Com bé veureu, no arribe a l'u setanta.
Si com he dit al bell començament
soc dels qui resta a casa el major temps,
no és per boig, ni per sentir-me estrany.
És pel dubte. I dubte molt companys:

Quina és la porta que s'obre sense pany?
Quantes persones et reben sense engany?
Quants parlen d'ells dient que de tu parlen?
Quants m'estaran posant en dubte ara?
Doncs repeteixo: Jo parle del meu temps.
Estime el viure d'un cop ja, per a tothom.

Tinc un partit i una ideologia.
Dic el que dic sense cap covardia.
Però també sé el preu de tot això:
Mes tard o d'hora, m'arribarà sentència.
Car no interessa qui no llepa amb paciència.
M'aïllaran, dient que m'he aïllat.

Diran o diuen, que ja soc acabat.
No pense pas donar-me per guanyat.
Mentrestant jo, no m'empasse la porga,
D'aquells qui creuen que tot està tan clar.
Respecte això amb tot el meu respecte.

Admire artistes, admire comediants.
Però jo soc jo. I no em puc deslligar.
De mi mateix poc més puc explicar
Jo soc l'artista, el cantant, el pallasso.
Soc l'artista. EL CANTANT. EL PALLASSO!



Ovidi Montllor. Bon vent i barca nova. 1978

No em deixis sola

De la mare recordo a la infantesa

el seu perfil obscur de vores lluminoses,

gestos suaus i so de veu tranquil·la.

La por de perdre-la va anar ennegrint

el cor d'aquella nena, personatge d'àlbum

que ja fugia pel terror dels contes.

Mare: no em deixis sola. On deus ser?

I escolto el vent al bosc.

Penso si sentiré la meva filla

quan escoltant els arbres també digui:

mare, no em deixis sola amb aquest vent.

Joan Margarit. Estació de França. 2006

A l'estiu

Poc poblada, la comarca.
Malgrat enormes camps i màquines,
els pobles jeuen endormiscats
en jardins de boix; els gats
poc sovint els encerta una pedregada.

A l'agost cauen estels.
Al setembre hom anuncia la cacera.
Encara vola l'ànec gris i la cigonya es passeja
per prades impol·lutes. Ai, els núvols
com muntanyes volen per damunt dels boscos.

Si, estant aquí, hom no obre cap diari,
el món es troba en ordre.
En les xicres de puré de prunes
es reflecteix amable la pròpia cara i
els camps lluen d'un vermell de foc.




Sara Kirsch. Rückenwind. 1984

Tr.: Joan Parra