Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

14 de març 2009

De mica en mica

De mica en mica es fa de nit i el vent,
que tant havíem volgut, escombra ara,
de sobte i quan ja no hi pensàvem, molta
porqueria acumulada amb els anys.
No cal arribar a vell, ni ser un canalla,
per rebre les galtades a betzef.
Així doncs, si t'embruta alguna morca,
recorda't, mico, de convocar un vent
benigne, que la bufi i se l'emporti.
La netedat és cosa imprevisible.



Sebastià Alzamora. La part visible. 2009

27 de febrer 2009

Jo vinc d'un silenci

Jo vinc d'un silenci
antic i molt llarg
de gent que va alçant-se
des del fons dels segles,
de gent que anomenen
classes subalternes,
jo vinc d'un silenci
antic i molt llarg.

Jo vinc de les places
i dels carrers plens
de xiquets que juguen
i de vells que esperen,
mentre homes i dones
estan treballant
als petits tallers,
a casa o al camp.

Jo vinc d'un silenci
que no és resignat,
d'on comença l'horta
i acaba el secà,
d'esforç i blasfèmia
perquè tot va mal:
qui perd els orígens
perd identitat.

Jo vinc d'un silenci
antic i molt llarg,
de gent sense místics
ni grans capitans,
que viuen i moren
en l'anonimat,
que en frases solemnes
no han cregut mai.

Jo vinc d'una lluita
que és sorda i constant,
jo vinc d'un silenci
que romprà la gent
que ara vol ser lliure
i estima la vida,
que exigeix les coses
que li han negat.

Jo vinc d'un silenci
antic i molt llarg,
jo vinc d'un silenci
que no és resignat.


Raimon. El recital de Madrid, 1976

26 de febrer 2009

Res no et serà pres:

Flor blanca i bonica per Teresa Grau Ros
Res no et serà pres
vindrà tan sols
l'instant d'obrir
dòcilment la mà
i alliberar
la memòria de l'aigua
perquè es retrobi aigua
d'alta mar.


Maria-Mercè Marçal

24 de febrer 2009

Petita moral [o moral petita?]

Van dirigides aquestes línies a qui posseïa:

la Bellesa, sense l'arrogància
la Virtut, sense la fatuïtat
la Coqueteria, sense la levitat
el Desinterès, sense la desesperació
l'Enginy, sense la mofa
la Ingenuïtat, sense la ignorància

totes les trampes de la feminitat, sense usar-les.


(poema traduït per a aquest blog)


Carlos Martínez Rivas, dins,
Juegos de manos : antología de la poesía hispanoamericana de mitad del siglo XX, 2008


22 de febrer 2009

L'alzina

Quan el bosc camina
cap a la vellura,
en venir l'hivern,

serves, tu, l'alzina
de la fusta dura
i el fullatge etern.

Tot forcats impliquen
barreges de liquen
i vesc de Nadal.

Cap alè no et torba,
druïdessa orba,
metall vegetal.

L'hivern és vingut:
plovisquegen glans
de ta fortitud.

Un senglar, perdut
de la nit abans,
golafre hi acut.



Guerau de Liost, dins,


Els arbres a la poesia catalana. 2007

07 de febrer 2009

Viatge al poble de vidre

Els habitants del poble de vidre no necessiten cap biblioteca;
saben trobar en l'espai, gravat per l'eternitat,
tot el que ha passat en el món, tot el que hi passarà,
tot el que les flames van destruir de la biblioteca d'Alexandria...

És el poble que m'ha deixat el millor dels records.
- "Per què si va enamorar-se'n, no s'hi va establir?"

- "Perquè la meva feina no és aturar-me
sinó anar sempre endavant;
continuar la infinita busca i captura
de cors obscurs i de costums ignorats"



Fragments.


Mercè Rodoreda. Viatges i flors. 1993

02 de febrer 2009

I dins meu una veu em diu:

I dins meu una veu em diu:
vine amb mi a contemplar
com són les paraules per dintre,
a sentir el pols de les coses.



I llavors penses en aquells


que estimes i amb qui has
conviscut al llarg dels anys
i encara no coneixes,



mirades que fugen,


pensaments tancats, potser
només desclosos en moments
fugaços o en la intensitat
del desig.



Però mai a dins,


sempre a la vora del torrent
de silencis o de paraules;
sempre a punt i amatent,
però sense saber, sense saber.




Montserrat Abelló. Al cor de les paraules. 2002

29 de gener 2009

Enllà

perduts per un terreny inhòspit
retrobats al clar del dia
bategant a les portes del misteri
on l'amor es fon entre boires

clams d'alegria potser
tocs de silenci
enllà del temps enllà
d'espais incerts
perduts i retrobats
en la claror indecisa
d'un hivern en què els focs
es confonen amb les heures


Albert Ràfols-Casamada. Dimensions del present, 2004

25 de gener 2009

Fina amor, joc extrem,

Fina amor, joc extrem, or subtil
que em cremes sense tornar-me cendra.
Dins l'alquímia bàrbara i tendra
del teu cos, on el foc passa a fil
de flama l'ombra i el seu seguici,
pren-me, desfes-me, refes-me, muda
en cant la fosca mercè, la muda
sang d'exili en llavor de solstici.



Maria-Mercè Marçal, dins, Reduccions, núm. 89-90

09 de gener 2009

Esbellussar-se

Park Güell - Barcelona per Teresa Grau Ros a Flickr
Canviaràs kandirús per dofins d’aigua dolça,
mirades pansides per tanys de rialles
i armaris arnats per finestres badades.

Faràs mal·leables lloses senceres
i et creuràs, davant joves instants,
mestressa de llavis i de parpelles.

D’una manera ingènua.



Teresa Grau Ros

29 de desembre 2008

Senzill és el goig

He vist carrancs que volen cap arrere
i dos ulls que són peixos quan em parlen
d'amor. I tu, jugant a llançar pedres
que s'engul la muntanya. I el teu
alè engolint-se'm tota, com quan jugues
a llançar pedres que s'engul la muntanya.





Blau vora verd, i dos en únic cos

de cranc, de pi, de cel, de far, de nau
a sota el màgic clar d'una llum nua.




Maria Josep Escrivà. A les palpentes del vidre. 1998

21 de desembre 2008

El versaire rebotega al poeta

És quan dormo que hi veig clar. Foix


Doncs jo, quan dormo, no hi veig fosc ni clar,

misser Vicenç, puix dormo com un soc.
Si les dormides són un altre pa
els somnis han de ser tot just un joc.

(Freud, sobre això, no és pas de bon consell.)

Dels esperits somiadors, me'n ric.
Tant com defujo el bac cerco el solell.
Només de vida viva vull ser ric.

Després del son sempre revifo el foc,

però amb els somnis se m'esmussa el lluc
i no m'adono que s'acosta el drac.

Si estic despert, bé que sovint ullcluc,

penso, converso, beso, jugo, em moc,
rebo i torno el pinyac i l'amanyac.


Pere Quart. Obra poètica. 1999

Ed.: Helena Mesalles

Tombant, I

Avui, vint-i-u de desembre,
he sortit al balcó:
sota una pluja que ja amainava
he vist els testos, les olles, els pots
de conserva plantats d'atzavares,
de cintes, begònies, geranis i cactus,
de cabellera de la reina
i d'alegria de la casa.
I el gessamí, que si se'm mor, no se'm mor.

Feia molts dies que no sortia al balcó

corrent darrere d'amors i d'altres coses...


Maria-Mercè Marçal. Bruixa de dol. 1985

15 de desembre 2008

Un gira-sol es gira

No et fa por la nit
perquè dus la llum a dintre.

Si et lleves i surts,

la lluna es retira.

Si et lleves i vas,

un gira-sol es gira.




Joan Armangué, dins,



Poesies amb suc: antologia de poesia per a infants. 2007

Edició: Miquel Desclot

Il·lustracions: Mercè Galí

09 de desembre 2008

Cançó del pressentiment

Si pressento la mudança
entremig del meu costum,
és que alguna cosa hi dansa.
Serà boira, serà llum?

Ara soc com el qui es llença
dins la nau al mar pregon:
prou la ruta és dins sa pensa,
però la fi, qui sap on?

Esperança no em fa nosa,
m'ha dut sempre a bon camí,
i en parlar-me ella una cosa
me l'havia de complir.

Per això en tinc alegria
sens que en sàpiga res cert:
missatger que ella m'envia
son missatge ja ha complert.



Clementina Arderiu. Contraclaror: antologia poètica. 1985

Introducció i selecció Maria Mercè Marçal

08 de desembre 2008

M'és necessari l'ordre

M'és necessari l'ordre
vegetal de les espigues,
l'incansable ruta d'una rel,
la majestat ombrívola d'un arbre,
la immediata transparència
de l'aigua, per retrobar-me.
Les mans, segures guies,
són flors descloses
que m'assenyalen camins.
Les mans no han après a
disfressar-se.

Soc filla del meu temps,
impotent de miracles.



Montserrat Abelló. Vida diària ; paraules no dites. 1981

07 de desembre 2008

Llegir

Només hi ha una manera de llegir, que és
fullejar a biblioteques i llibreries,
agafar llibres que t'atreuen,
llegir només aquells,
deixar-los quan t'avorreixen,
saltar les parts feixugues...
i mai, mai no llegir alguna cosa
perquè penses que has de fer-ho,
o perquè forma part d'una moda
o d'un moviment.
Recorda que el llibre que t'avorreix
quan tens vint o trenta anys
t'obrirà portes quan en tinguis
quaranta o cinquanta..., i viceversa.



Doris Lessing. El quadern daurat. 2001

Traducció de Víctor Compta 

29 de novembre 2008

Mots

Ves amb compte amb els mots,
fins i tot amb els miraculosos.
Amb els miraculosos fem tot el que podem,
de vegades s'eixamenen com insectes
i no deixen pas una fiblada, sinó un bes.
Poden ser tan bons com els dits.
Poden ser tan ferms com la pedra
en què plantes el cul.
Però poden ser, alhora, morats i margarides.

Tot i així n'estic enamorada.
Són coloms que plouen del sostre.
Són sis taronges sagrades que seuen a la meva falda.
Són els arbres, les cames de l'estiu
i el rostre apassionat del sol.

Tanmateix sovint em fallen.
Tinc tantes coses a dir,
tantes històries, imatges, proverbis, etc.
Però els mots no són prou precisos
i els erronis em besen.
De vegades volo com una àliga,
mal que amb les ales d'un pardal.

Però intento anar amb compte
i ser amable amb ells.
Els mots i els ous han de tractar-se amb cura.
Un cop trencats
són impossibles d'adobar.




Anne Sexton, dins, 

Reduccions: revista de poesia, núm. 89-90. P. 51
Tr.: Lluís Calvo i Guardiola

Déus

La senyora Sexton sortí a buscar els déus.
Començà per mirar el cel
a l'espera d'un angelot blanc de blau entrecuix.

Ningú.


Buscà després en tots els llibres savis

i les lletres li etzibaren una escopinada.

Ningú.


Feu un pelegrinatge cap al gran poeta

i aquest li eructà a la cara.

Ningú.


Pregà en totes les esglésies del món

i aprengué un munt sobre la cultura.

Ningú.


Anà a l'Atlàntic i al Pacífic, convençuda que Déu...

Ningú.

Anà fins a Buda, Brahma i les Piràmides

i trobà immenses postals.

Ningú.


En acabat tornà cap a casa seva

i els déus del món estaven tancats al vàter.

Per fi!

cridà,
tancant la porta en clau.




Anne Sexton, dins,  

Reduccions: revista de poesia, núm. 89-90, pàg. 47 

 Traducció: Lluís Calvo

on reposen les aigües

Amb tu vaig conèixer el brogir
de les aigües salvatges.

Amb tu vaig conèixer el bellíssim estany
on reposen les aigües.






                Pilar Cabot, dins,

Reduccions: revista de poesia, núm. 89-90, pàg. 42

Si vols fer net

Si vols fer net
procura que els records no bleixin.
Cap ombra arrossegada,
cap clariana fugaç de cap antic somriure,
absències/presències callades,
immòbils
en paratges immòbils.



Pilar Cabot,  dins,

Reduccions: revista de poesia, núm. 89-90, pàg. 39

25 de novembre 2008

La identitat

De nit, entre les teves mans, soc dúctil
com una gota de mercuri. Vull
relliscar i trencar-me en mil miralls, mil
petites esferes d'aigua densa on
puguis abocar-te a contemplar el teu
rostre, i interrogar-te des de mi.





Gemma Gorga i López. Instruments òptics. 2005

Premi ex aequo Poesia Gorgos, 2004

11 de novembre 2008

Vinyala

              A Carme Brau Rius, amb afecte



Com una nau que fuig de la deriva,
el teu esguard esquitxat per la mar,
on has basat el verd d'agombolar.
Força i atzar cenyeixen mitja vida.

Amb munts de cel·lofana,
de saboneres i flors d'avellana,
de fragàncies de vinyala,
embolcalles la llar.



Teresa Grau Ros

03 de novembre 2008

Epigrama

Un perfum de colors ha invadit a Margot
S'ha vestida de pressa:
I perquè hom no sabés de sa sina l'olor
s'ha posada una flor
damunt la roba fresca


  a Josep A. Font i Cases



Joan Salvat-Papasseit

27 d’octubre 2008

A l'estil d'Alberto Caeiro

Qui ho ha dit que haig de comprendre
les coses, diu el poeta.
Les coses passen perquè passen,
i l'amor també, igual que elles.
Per què esbrinar principi i fi?
Cal resseguir sens treva algun camí,
no ens podem aturar al mig d'un bosc
i que vingui la nit a acompanyar-nos.
La lluna volta, minva, creix
i es fa rodona.
L'estiu que mor prepara un altre estiu.
El tren que marxa nord enllà
retorna sempre al punt de la partença.
Neixen les flors i l'endemà fineixen,
tornen a néixer perquè és bo que els cicles s'acompleixin.
I és bo que res sigui sempre igual
però que torni allò que és bo.
Jo em reconec en el bé i en el mal,
perquè tothom és així: igual, divers; astut, ingenu;
covard, ardit; petit i gran; savi, ignorant;
tendre i esquerp; bo i dolent.

Jo em reconec en cada petja humana.





Quima Jaume. Memòria de l'aigua: onze escriptores i el seu món. 1999

19 d’octubre 2008

Dona

Sabies el valor
de la diferència
i l'estimaves.
Et meravellava
el misteri de la matriu,
la cova mariana on s'allotja la vida,
i l'estimaves.
Si ella t'anomenava,
et senties ressuscitar,
perfer el teu destí d'infinit.
La vas cantar,
la vas enamorar,
la vas admirar
sense esquerdes.
Quan torni a néixer -deies-,
vull ser com tu: Dona.



Teresa Costa-Gramunt. 
Addicte a la bellesa: homenatge a Guillem Viladot. 2000

Dibuixos de Carme Riera

Pròleg d'Oriol Pi de Cabanyes

Epíleg de Josep Borrell

Au coeur du silence

Au coeur du silence
il y a les mots
tous les mots de lait
lentement appris
à l'âge où je perçais mes dents
je les roulais sur la langue
avant de les cracher
tels des ballons
capables de voler jusqu'aux étolies
J'aime les mots
et je les garde dans le sucré
de ma chair, là où personne
ne peut me les arracher
Les mots sont à moi
pour ma première danse
ou pour des poèmes
que je lis
avec l'impression de toucher
l'écho d'une voix
toute neuve en moi



Louise Dupré. Les mots secrets. 2002

15 d’octubre 2008

Els límits del temps

Entre dos cels,
avui té lloc un debat que et pintaria
aquells lluentons als ulls
amb què miraves, fit a fit,
la càmera fotogràfica
que pretenia capturar-los
com qui atrapa un peix menut amb les mans.
Els qui no et coneixien prou,
els qui no tenen memòria de la Mare,
han preguntat, ignorants:
de quin temps ve, aquest?
No saben que escrivies poemes.
I que havies deixat dit, també per a ells:
el temps no té fronteres...
referint-te al Temps
amb majúscula.



Teresa Costa-Gramunt, dins,
Addicte a la bellesa: homenatge a Guillem Viladot. 2000

¿S'escriuen poemes

¿S'escriuen poemes
com a solució anodina
per defugir malvestats
llunyanes?
¿Quin és el concepte
de distància, quan
el món l'està superant?

Pobres humans!

Xops de Dolor,
i compadits pel Dolor
dels altres. Fam del cos i
de la ment, angoixa existencial,
malaltia, marginació,
por a la diferència...
Guerres, aiguats,
terratrèmols i tifons,
i atrocitats de tota mena...

Signem uns drets humans

que no acomplim.



Rosa Fabregat. El ble i la llum. 2003



05 d’octubre 2008

Manuel Grau Nadal

Flors entremig de les roques al Camí d'escomelles (Torà) per Teresa Grau Ros
  Al meu pare




Ser pagès fa uns anys, no era com ara.
Podríem dir que era ofici antic i noble,
no més dur que altres, no,
però gairebé mancat d'ajuts.
Tanmateix, un bon raïm o una altra bona collita,
retornava la il·lusió al fons del cor.

Ell, ja gran, somniava en el tros,
el carro, l'euga, la borrassa.
Encara el veig, lleuger, xiulant i
colpejant les branques
enfilat dalt d'un ametller.

Refeia el camí d'Escomelles:
fort i valent carregant portadores,
ajupit vers els ceps, fent-los reverència.
Fonyant, diligent,
engendrant el vi negre
que il·lumina la taula.

I aquell polsim de palla a l'era
per tots els racons del cos?
La pell ben colrada,
l'orgull d'una bona collita,
i la boina ben posada.

Trompeta, violí o contrabaix,
escoltem les velles melodies.

No sentiu el so dolç d'una sardana?
Acluqueu els ulls i veureu dansant
priores i priors enriolats,
uns caramellaires menuts cantant,
i, a ell, amatent, al seu davant.


Teresa Grau Ros