Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

31 de març 2009

Dies

El temps és un pinzell freturós d'acabar
el dibuix de les vides.
Per això la memòria
cal no guardar-la sempre
i no gravar massa signes al cor
que puguin comprometre'ns.
Els dies esgotats i ja viscuts
guardem-los assecats com flors marcides
en els fulls d'un vell llibre
del més antic prestatge.
O bé que es tornin núvols i tramuntin
esveltes serralades
fins arribar a les valls on dorm la boira
fets pluja de paraules.



Margalida Pons. Sis bronzes grisos d'alba. 1986

30 de març 2009

L'illa lacustre d'Innisfree

Vull ara eixir i anar-me'n, i anar-me'n a Innisfree,
i fer-hi una cabana d'argila i de canyís:
amb nou rengles de faves, tenir-hi un rusc d'abelles,
i viure al clar tot sol entre el brunzit.

I hi tindré pau, perquè la pau degota lenta,
degota des dels vels del matí al cant dels grills ;
la mitjanit hi és clara, i el dia és porpra viva,
i el capvespre és ple d'ales de cardina.

Vull ara eixir i anar-me'n, car sempre, nit i dia,
sento al marge del llac l'aigua amb bla fregadís ;
quan soc a la calçada, o a les grises voreres,
la sento dins el més pregon del pit.


W. B. Yeats. Trenta-quatre poemes. 1983

Traducció de M. Villangómez Llobet

29 de març 2009

La petxina

feist:I feel it all
L'amor i son record que de la gent
i del lloc i del temps em feien lliure
màgicament poblaren el meu viure
amb belles lluïssors d'or i d'argent.

Un cap-al-tard vingué desfent miratges

jo els doní comiat —tot passa i mor—
i fiu engrunes mig a contracor
una petxina de llunyanes platges.




Maria Antònia Salvà. Antologia poètica, 1996


25 de març 2009

Et mous sense estridències per la casa

Et mous sense estridències per la casa
i així se t'asserena el fer i el dir.
Pots degustar paraules sense pressa
escrites hàbilment enmig del blanc.
Poetes admirats que dormen al teu llit
t'han fet obrir camins en plena nit.
Tot desbrossant herbotes que t'amaguen
el fil d'aigua brillant, que baixa lliure,
t'has desvestit de tot allò sobrer.
I l'únic ornament és el neguit
que et dóna impuls roent de foc i vent.
Només per destriar paraules clares
i aprendre, com l'orfebre,
l'ofici silenciós de la paciència.




Mireia Lleó i Bertran. Per un vers. 2009

23 de març 2009

Carta d'en Xesco a la mainada

Estimats amics:

Com esteu? Ben segur que us deuen continuar
prenent el pèl com sempre, oi?
Heu de ser murris (que vol dir astuts).
Ho sabeu que els adults (bé, la majoria) estan tocats
del bolet?
Aneu amb molt de compte que no us contaminin!
Vosaltres podeu fer-hi molt perquè no siguin tan
desgraciats.
Ensenyeu-los a ser generosos, lúcids, senzills, nobles...
Són ells, els adults que s'han de semblar a vosaltres
i no pas vosaltres a ells.

Vostre, Xesco


Lluís M. Panyella, M. Josep Hernández. Xesco Boix : un amic, un mestre, 1995

Poema a la intempèrie

...
Fer un poema com desplegar una àmplia
acció de gràcies, com respirar
una alegria primària.
Un poema com un adeu inajornable.
Un poema com un desig de pluja...

Poema en va i poema nostre
com una taula compartida.
Poema pena, poema arrel, poema a la intempèrie.
Poema viu i indispensable com un arbre...



Fragment.


Maria Josep Escrivà. Tots els noms de la pena. 2002

22 de març 2009

Ja ho sé

Ja ho sé: els poetes-pares
Fan bells poemes quan els neix un fill.
També per a mi hauria estat una joia
Quan vaig florir d'infants, cisellar versos,
Però era una altra la feina: panteixava
Per donar-los la vida, aquest llarg somni.
No puc dir que em prenien
Temps, força, sang: eren coses tan seves
com els plors a la nit.
Les filles ara es drecen com tres àlbers
I jo us demano, amics, una resposta:
Si canto aquest país que estimo amb ira
Per què no puc, no podem infantar-lo.



Maria Àngels Anglada. No sé jugar amb màscares. 2008

Mora negra

L'espona d'un bancal
era, al coster, una paret esbucada.
I em punyia el silenci dels camps segats i el vol,
alt i llunyà, d'unes falcies.
Ja no hi ha carros ni cançons... Florien
quatre malves, confoses amb l'herba del camí.
Clam d'una solitud sense remei.
Enyor d'un temps marcit, a poc a poc,
com el rostre d'un vell. En una feixa,
els ametllers, d'escorça clivellada, mostraven
el fruit, amb les clofolles arrugades i grises.
A la fi, delerós, cullo, d'un esbarzer,
l'única mora negra, ja madura.


Jordi Pàmias. La veu de l'àngel. 2009

Pròleg de Jaume Pont

21 de març 2009

A la poesia

"Illa de mots i lectors agraïts" per Teresa Grau Ros
Des d’una illa de mots,
entre ullastres i llibres,
mentre sent escoltant
la bellesa del vent
que escriure és respirar,
comprendre, fer l’amor
i l’art ens humanitza,
t’ho diré passional:
t’estim i sense tu
res tindria emoció
ni seria tan cert
açò que en diuen viure.

Amb les llengües del cor

i tinta com el mar
generós de les illes,
sembram versos per fer
florir lliures i oberts
al sagrat cos del món
sentit i veritat.

Més que d’on hem nascut

som del lloc que estimam
i lectors agraïts
que tenim el que dam
feim diversos un sol
gran poema on no hi ha
més pàtria que la vida.


Ponç Pons, del blog Dia Mundial de la poesia,

21 de març, 2009

15 de març 2009

Esmena

Llavors el Senyor-Déu es digué: No és bo que l'home estigui sol


O potser fora bo,
que l'home estigués sol.
Que els arbres i els seus fruits,
els mars i els peixos i els ocells del cel
se'n compadiren,
de tal gregarietat sense nissaga.
Que, en cas d'esdevenir-se una altra Gènesi,
li fos negat d'antuvi el do
de compartir
el patiment.



Maria Josep Escrivà. Flors a casa. 2007

Premi de Poesia, Jocs Florals de Barcelona 2007

14 de març 2009

De mica en mica

De mica en mica es fa de nit i el vent,
que tant havíem volgut, escombra ara,
de sobte i quan ja no hi pensàvem, molta
porqueria acumulada amb els anys.
No cal arribar a vell, ni ser un canalla,
per rebre les galtades a betzef.
Així doncs, si t'embruta alguna morca,
recorda't, mico, de convocar un vent
benigne, que la bufi i se l'emporti.
La netedat és cosa imprevisible.



Sebastià Alzamora. La part visible. 2009

27 de febrer 2009

Jo vinc d'un silenci

Jo vinc d'un silenci
antic i molt llarg
de gent que va alçant-se
des del fons dels segles,
de gent que anomenen
classes subalternes,
jo vinc d'un silenci
antic i molt llarg.

Jo vinc de les places
i dels carrers plens
de xiquets que juguen
i de vells que esperen,
mentre homes i dones
estan treballant
als petits tallers,
a casa o al camp.

Jo vinc d'un silenci
que no és resignat,
d'on comença l'horta
i acaba el secà,
d'esforç i blasfèmia
perquè tot va mal:
qui perd els orígens
perd identitat.

Jo vinc d'un silenci
antic i molt llarg,
de gent sense místics
ni grans capitans,
que viuen i moren
en l'anonimat,
que en frases solemnes
no han cregut mai.

Jo vinc d'una lluita
que és sorda i constant,
jo vinc d'un silenci
que romprà la gent
que ara vol ser lliure
i estima la vida,
que exigeix les coses
que li han negat.

Jo vinc d'un silenci
antic i molt llarg,
jo vinc d'un silenci
que no és resignat.


Raimon. El recital de Madrid, 1976

26 de febrer 2009

Res no et serà pres:

Flor blanca i bonica per Teresa Grau Ros
Res no et serà pres
vindrà tan sols
l'instant d'obrir
dòcilment la mà
i alliberar
la memòria de l'aigua
perquè es retrobi aigua
d'alta mar.


Maria-Mercè Marçal

24 de febrer 2009

Petita moral [o moral petita?]

Van dirigides aquestes línies a qui posseïa:

la Bellesa, sense l'arrogància
la Virtut, sense la fatuïtat
la Coqueteria, sense la levitat
el Desinterès, sense la desesperació
l'Enginy, sense la mofa
la Ingenuïtat, sense la ignorància

totes les trampes de la feminitat, sense usar-les.


(poema traduït per a aquest blog)


Carlos Martínez Rivas, dins,
Juegos de manos : antología de la poesía hispanoamericana de mitad del siglo XX, 2008


22 de febrer 2009

L'alzina

Quan el bosc camina
cap a la vellura,
en venir l'hivern,

serves, tu, l'alzina
de la fusta dura
i el fullatge etern.

Tot forcats impliquen
barreges de liquen
i vesc de Nadal.

Cap alè no et torba,
druïdessa orba,
metall vegetal.

L'hivern és vingut:
plovisquegen glans
de ta fortitud.

Un senglar, perdut
de la nit abans,
golafre hi acut.



Guerau de Liost, dins,


Els arbres a la poesia catalana. 2007

07 de febrer 2009

Viatge al poble de vidre

Els habitants del poble de vidre no necessiten cap biblioteca;
saben trobar en l'espai, gravat per l'eternitat,
tot el que ha passat en el món, tot el que hi passarà,
tot el que les flames van destruir de la biblioteca d'Alexandria...

És el poble que m'ha deixat el millor dels records.
- "Per què si va enamorar-se'n, no s'hi va establir?"

- "Perquè la meva feina no és aturar-me
sinó anar sempre endavant;
continuar la infinita busca i captura
de cors obscurs i de costums ignorats"



Fragments.


Mercè Rodoreda. Viatges i flors. 1993

02 de febrer 2009

I dins meu una veu em diu:

I dins meu una veu em diu:
vine amb mi a contemplar
com són les paraules per dintre,
a sentir el pols de les coses.



I llavors penses en aquells


que estimes i amb qui has
conviscut al llarg dels anys
i encara no coneixes,



mirades que fugen,


pensaments tancats, potser
només desclosos en moments
fugaços o en la intensitat
del desig.



Però mai a dins,


sempre a la vora del torrent
de silencis o de paraules;
sempre a punt i amatent,
però sense saber, sense saber.




Montserrat Abelló. Al cor de les paraules. 2002

29 de gener 2009

Enllà

perduts per un terreny inhòspit
retrobats al clar del dia
bategant a les portes del misteri
on l'amor es fon entre boires

clams d'alegria potser
tocs de silenci
enllà del temps enllà
d'espais incerts
perduts i retrobats
en la claror indecisa
d'un hivern en què els focs
es confonen amb les heures


Albert Ràfols-Casamada. Dimensions del present, 2004

25 de gener 2009

Fina amor, joc extrem,

Fina amor, joc extrem, or subtil
que em cremes sense tornar-me cendra.
Dins l'alquímia bàrbara i tendra
del teu cos, on el foc passa a fil
de flama l'ombra i el seu seguici,
pren-me, desfes-me, refes-me, muda
en cant la fosca mercè, la muda
sang d'exili en llavor de solstici.



Maria-Mercè Marçal, dins, Reduccions, núm. 89-90

09 de gener 2009

Esbellussar-se

Park Güell - Barcelona per Teresa Grau Ros a Flickr
Canviaràs kandirús per dofins d’aigua dolça,
mirades pansides per tanys de rialles
i armaris arnats per finestres badades.

Faràs mal·leables lloses senceres
i et creuràs, davant joves instants,
mestressa de llavis i de parpelles.

D’una manera ingènua.



Teresa Grau Ros

29 de desembre 2008

Senzill és el goig

He vist carrancs que volen cap arrere
i dos ulls que són peixos quan em parlen
d'amor. I tu, jugant a llançar pedres
que s'engul la muntanya. I el teu
alè engolint-se'm tota, com quan jugues
a llançar pedres que s'engul la muntanya.





Blau vora verd, i dos en únic cos

de cranc, de pi, de cel, de far, de nau
a sota el màgic clar d'una llum nua.




Maria Josep Escrivà. A les palpentes del vidre. 1998

21 de desembre 2008

El versaire rebotega al poeta

És quan dormo que hi veig clar. Foix


Doncs jo, quan dormo, no hi veig fosc ni clar,

misser Vicenç, puix dormo com un soc.
Si les dormides són un altre pa
els somnis han de ser tot just un joc.

(Freud, sobre això, no és pas de bon consell.)

Dels esperits somiadors, me'n ric.
Tant com defujo el bac cerco el solell.
Només de vida viva vull ser ric.

Després del son sempre revifo el foc,

però amb els somnis se m'esmussa el lluc
i no m'adono que s'acosta el drac.

Si estic despert, bé que sovint ullcluc,

penso, converso, beso, jugo, em moc,
rebo i torno el pinyac i l'amanyac.


Pere Quart. Obra poètica. 1999

Ed.: Helena Mesalles

Tombant, I

Avui, vint-i-u de desembre,
he sortit al balcó:
sota una pluja que ja amainava
he vist els testos, les olles, els pots
de conserva plantats d'atzavares,
de cintes, begònies, geranis i cactus,
de cabellera de la reina
i d'alegria de la casa.
I el gessamí, que si se'm mor, no se'm mor.

Feia molts dies que no sortia al balcó

corrent darrere d'amors i d'altres coses...


Maria-Mercè Marçal. Bruixa de dol. 1985

15 de desembre 2008

Un gira-sol es gira

No et fa por la nit
perquè dus la llum a dintre.

Si et lleves i surts,

la lluna es retira.

Si et lleves i vas,

un gira-sol es gira.




Joan Armangué, dins,



Poesies amb suc: antologia de poesia per a infants. 2007

Edició: Miquel Desclot

Il·lustracions: Mercè Galí

09 de desembre 2008

Cançó del pressentiment

Si pressento la mudança
entremig del meu costum,
és que alguna cosa hi dansa.
Serà boira, serà llum?

Ara soc com el qui es llença
dins la nau al mar pregon:
prou la ruta és dins sa pensa,
però la fi, qui sap on?

Esperança no em fa nosa,
m'ha dut sempre a bon camí,
i en parlar-me ella una cosa
me l'havia de complir.

Per això en tinc alegria
sens que en sàpiga res cert:
missatger que ella m'envia
son missatge ja ha complert.



Clementina Arderiu. Contraclaror: antologia poètica. 1985

Introducció i selecció Maria Mercè Marçal

08 de desembre 2008

M'és necessari l'ordre

M'és necessari l'ordre
vegetal de les espigues,
l'incansable ruta d'una rel,
la majestat ombrívola d'un arbre,
la immediata transparència
de l'aigua, per retrobar-me.
Les mans, segures guies,
són flors descloses
que m'assenyalen camins.
Les mans no han après a
disfressar-se.

Soc filla del meu temps,
impotent de miracles.



Montserrat Abelló. Vida diària ; paraules no dites. 1981

07 de desembre 2008

Llegir

Només hi ha una manera de llegir, que és
fullejar a biblioteques i llibreries,
agafar llibres que t'atreuen,
llegir només aquells,
deixar-los quan t'avorreixen,
saltar les parts feixugues...
i mai, mai no llegir alguna cosa
perquè penses que has de fer-ho,
o perquè forma part d'una moda
o d'un moviment.
Recorda que el llibre que t'avorreix
quan tens vint o trenta anys
t'obrirà portes quan en tinguis
quaranta o cinquanta..., i viceversa.



Doris Lessing. El quadern daurat. 2001

Traducció de Víctor Compta 

29 de novembre 2008

Mots

Ves amb compte amb els mots,
fins i tot amb els miraculosos.
Amb els miraculosos fem tot el que podem,
de vegades s'eixamenen com insectes
i no deixen pas una fiblada, sinó un bes.
Poden ser tan bons com els dits.
Poden ser tan ferms com la pedra
en què plantes el cul.
Però poden ser, alhora, morats i margarides.

Tot i així n'estic enamorada.
Són coloms que plouen del sostre.
Són sis taronges sagrades que seuen a la meva falda.
Són els arbres, les cames de l'estiu
i el rostre apassionat del sol.

Tanmateix sovint em fallen.
Tinc tantes coses a dir,
tantes històries, imatges, proverbis, etc.
Però els mots no són prou precisos
i els erronis em besen.
De vegades volo com una àliga,
mal que amb les ales d'un pardal.

Però intento anar amb compte
i ser amable amb ells.
Els mots i els ous han de tractar-se amb cura.
Un cop trencats
són impossibles d'adobar.




Anne Sexton, dins, 

Reduccions: revista de poesia, núm. 89-90. P. 51
Tr.: Lluís Calvo i Guardiola

Déus

La senyora Sexton sortí a buscar els déus.
Començà per mirar el cel
a l'espera d'un angelot blanc de blau entrecuix.

Ningú.


Buscà després en tots els llibres savis

i les lletres li etzibaren una escopinada.

Ningú.


Feu un pelegrinatge cap al gran poeta

i aquest li eructà a la cara.

Ningú.


Pregà en totes les esglésies del món

i aprengué un munt sobre la cultura.

Ningú.


Anà a l'Atlàntic i al Pacífic, convençuda que Déu...

Ningú.

Anà fins a Buda, Brahma i les Piràmides

i trobà immenses postals.

Ningú.


En acabat tornà cap a casa seva

i els déus del món estaven tancats al vàter.

Per fi!

cridà,
tancant la porta en clau.




Anne Sexton, dins,  

Reduccions: revista de poesia, núm. 89-90, pàg. 47 

 Traducció: Lluís Calvo

on reposen les aigües

Amb tu vaig conèixer el brogir
de les aigües salvatges.

Amb tu vaig conèixer el bellíssim estany
on reposen les aigües.






                Pilar Cabot, dins,

Reduccions: revista de poesia, núm. 89-90, pàg. 42