Agafa'm

La vida està feta de runes i de vidres.
Tot el que no és silenci és vertigen.

Mira per la finestra: no hi ha persones
ni colors ni objectes ni paisatges: hi ha llum i miratges.

Llum i miratges




Anna Gual. Implosions. 2008

Epíleg de Jordi Llavina

Camina pel mig del carrer

Camina pel mig del carrer,

sense desviar-se gens ni mica,

justament per on circulen

les aigües de la pluja,

cercant l'aigua que no hi és

i la protecció que no té.

Com la desitja

aquesta protecció,

immergida en la nit fosca

que tapa el carrer,

i la boira que puja

peus amunt!

V

Rosa Fabregat. A la vora de l'aigua. 2008
Il.: Joan Descals
Pr.: Isidor Cònsul

Ens endinsàrem entre els faigs

Ens endinsàrem entre els faigs
que la tardor abrandava.
Als ulls hi perlejava la tendresa,
als llavis s'hi empaitaven les besades.
Ens endinsàrem bosc enllà, tu i jo,
bosc endins, l'un en l'altre.



Pilar Cabot. Els rossinyols insomnes. 2008

Pasquins per a la revolta vegetal

Dones, baixeu, veniu
a la dansa de l'herba.
Enramem els balcons
i preparem la terra.
Reguem-la amb pluja i sol,
defensem-la amb les dents,
perquè hi arreli l'arbre
de l'alliberament.

Sembrem-hi la llavor
i el verd de la tendresa,
el blat de l'enrenou
l'aventura i la menta
i quan neixin els brots
cridem-ho a tots els vents,
perquè s'espigui l'arbre
de l'alliberament.

Vestides en saó
de la revolta encesa
al cim dels campanars
desplegarem banderes,
banderes sense orgull,
color de roig novell,
perquè floreixi l'arbre
de l'alliberament.

Aviarem coloms
per encetar la festa
i inventarem camins
en cels sense fronteres.
Arreu tindrem hostal,
farem convit arreu,
amb la fruita de l'arbre
de l'alliberament

II


Maria-Mercè Marçal

De la pàgina web: Escarsers, 1980-1982

Espardenya

Hi ha un futur, sí, del tot desconegut.
Com l'economista sorprés per les crisis
i l'estrateg sense pair cap derrota:
l'aspirant badoc a home-rei,
amb presumpció rabiüda,
acusarà les aus pelegrines.

Cal no apressar-se tampoc al menyspreu,
d'antuvi els poetes saben del fracàs
i encara així malden, folls vanitosos,
a l'encalç dels capricis de la llum.
...
(Fragment)

Eduard Ramírez, dins Reduccions, núm. 92, p. 22

Ponç Pons

Deus nedar cap al tard
quan arribes d'Irlanda
amb l'ocell que de foc
t'ha cremat els cabells,
la immersió serà lenta
la fondària captiva
del teu rostre sorprès.




Rosina Ballester. La reixa. 2008

Curull de saviesa

El meu amor és construït amb orgull
de piràmide asteca.
És fuetejat de valent,
però res no el doblega.
El cor li bat fort,
el sento en la seva absència.
El meu amor és curull de saviesa.
Té un toc intel·lectual
que li dona fermesa.
No s'imposa a la llum
però brilla suaument
com el llibre a la lleixa.



Teresa Grau Ros

Poema en va

enmig de la pols eterna de la història. Marc Granell



Sublim infàmia, la de la fam
encarnada en uns cossos diminuts:
cinc pams i escaig amiden la sentència
d'una fam sense treva ni conhort.
Tot fam entre el no-res i els ossos. Fam
i horror de tanta fam com els devora
mos a mos l'esperança. ¿Quin dolor
ha deixat mai de ser dolor a força
de repetir-se? Estrenats en la vida,
aviat coven la mort com un cuc
enrotllat a la boca de l'estómac.
¿Com s'encabeix un suplici infinit
en un cos tan menut? ¿Com han après
els ulls l'immens llenguatge de la fam?
¿Què val el seu turment? ¿Què val un mot
si no és capaç de valer-los la vida?

Cossos sagrats, diminuts com absents
catedrals que també moren de fam.
De fam sublim, però menys duradora
que les penes eternes de l'infern.



Maria Josep Escrivà. Tots els noms de la pena. 2002

El desamor

Noia: si és cert que no parles ja amb ell
i ell diu que se sent molt bé en silenci
no us convé viure compartint la casa:
desfeu el desamor abans no us mossegui l'odi.


(traduït per a aquest blog)


José Agustín Goytisolo. Érase una vez... Goytisolo.

Primavera inquieta

Ferida, s'encongeix l'ala d'abril,
i l'arbre verd suau i el de flor encesa
deixaten llur color dins l'escomesa
del vent i de la pluja, fil a fil.

No hi haurà sota un frec alt i gentil,
demà, fulla apagada, flor malmesa ;
ans poarà el jardí clara riquesa
del que és avui cel aspre i pes hostil.

Un brum d'or a la copa més florida
insistirà nombrós. Serà la vida
oberta i lluminosa com un vol.

I restarà darrera la mirada,
melangiosament al goig alçada,
un cor amb vent i pluja, i trist, i sol.

Marià Villangómez. Antologia poètica, 1969

Dies

El temps és un pinzell freturós d'acabar
el dibuix de les vides.
Per això la memòria
cal no guardar-la sempre
i no gravar massa signes al cor
que puguin comprometre'ns.
Els dies esgotats i ja viscuts
guardem-los assecats com flors marcides
en els fulls d'un vell llibre
del més antic prestatge.
O bé que es tornin núvols i tramuntin
esveltes serralades
fins arribar a les valls on dorm la boira
fets pluja de paraules.



Margalida Pons. Sis bronzes grisos d'alba. 1986

L'illa lacustre d'Innisfree

Vull ara eixir i anar-me'n, i anar-me'n a Innisfree,
i fer-hi una cabana d'argila i de canyís:
amb nou rengles de faves, tenir-hi un rusc d'abelles,
i viure al clar tot sol entre el brunzit.

I hi tindré pau, perquè la pau degota lenta,
degota des dels vels del matí al cant dels grills ;
la mitjanit hi és clara, i el dia és porpra viva,
i el capvespre és ple d'ales de cardina.

Vull ara eixir i anar-me'n, car sempre, nit i dia,
sento al marge del llac l'aigua amb bla fregadís ;
quan soc a la calçada, o a les grises voreres,
la sento dins el més pregon del pit.

W. B. Yeats. Trenta-quatre poemes. 1983

Traducció de M. Villangómez Llobet

La petxina

L'amor i son record que de la gent
i del lloc i del temps em feien lliure
màgicament poblaren el meu viure
amb belles lluïssors d'or i d'argent.

Un cap-al-tard vingué desfent miratges
jo els doní comiat —tot passa i mor—
i fiu engrunes mig a contracor
una petxina de llunyanes platges.




Maria Antònia Salvà. Antologia poètica. 1996

Et mous sense estridències per la casa

Et mous sense estridències per la casa
i així se t'asserena el fer i el dir.
Pots degustar paraules sense pressa
escrites hàbilment enmig del blanc.
Poetes admirats que dormen al teu llit
t'han fet obrir camins en plena nit.
Tot desbrossant herbotes que t'amaguen
el fil d'aigua brillant, que baixa lliure,
t'has desvestit de tot allò sobrer.
I l'únic ornament és el neguit
que et dóna impuls roent de foc i vent.
Només per destriar paraules clares
i aprendre, com l'orfebre,
l'ofici silenciós de la paciència.




Mireia Lleó i Bertran. Per un vers. 2009

Carta d'en Xesco a la mainada

Estimats amics:

Com esteu? Ben segur que us deuen continuar
prenent el pèl com sempre, oi?
Heu de ser murris (que vol dir astuts).
Ho sabeu que els adults (bé, la majoria) estan tocats
del bolet?
Aneu amb molt de compte que no us contaminin!
Vosaltres podeu fer-hi molt perquè no siguin tan
desgraciats.
Ensenyeu-los a ser generosos, lúcids, senzills, nobles...
Són ells, els adults que s'han de semblar a vosaltres
i no pas vosaltres a ells.

Vostre, Xesco


Lluís M. Panyella, M. Josep Hernández. Xesco Boix : un amic, un mestre, 1995

Poema a la intempèrie

...
Fer un poema com desplegar una àmplia
acció de gràcies, com respirar
una alegria primària.
Un poema com un adeu inajornable.
Un poema com un desig de pluja...

Poema en va i poema nostre
com una taula compartida.
Poema pena, poema arrel, poema a la intempèrie.
Poema viu i indispensable com un arbre...



Fragment.


Maria Josep Escrivà. Tots els noms de la pena. 2002

Ja ho sé

Ja ho sé: els poetes-pares
Fan bells poemes quan els neix un fill.
També per a mi hauria estat una joia
Quan vaig florir d'infants, cisellar versos,
Però era una altra la feina: panteixava
Per donar-los la vida, aquest llarg somni.
No puc dir que em prenien
Temps, força, sang: eren coses tan seves
com els plors a la nit.
Les filles ara es drecen com tres àlbers
I jo us demano, amics, una resposta:
Si canto aquest país que estimo amb ira
Per què no puc, no podem infantar-lo.



Maria Àngels Anglada. No sé jugar amb màscares. 2008

Mora negra

L'espona d'un bancal
era, al coster, una paret esbucada.
I em punyia el silenci dels camps segats i el vol,
alt i llunyà, d'unes falcies.
Ja no hi ha carros ni cançons... Florien
quatre malves, confoses amb l'herba del camí.
Clam d'una solitud sense remei.
Enyor d'un temps marcit, a poc a poc,
com el rostre d'un vell. En una feixa,
els ametllers, d'escorça clivellada, mostraven
el fruit, amb les clofolles arrugades i grises.
A la fi, delerós, cullo, d'un esbarzer,
l'única mora negra, ja madura.


Jordi Pàmias. La veu de l'àngel. 2009

Pròleg de Jaume Pont

A la poesia

Des d’una illa de mots,
entre ullastres i llibres,
mentre sent escoltant
la bellesa del vent
que escriure és respirar,
comprendre, fer l’amor
i l’art ens humanitza,
t’ho diré passional:
t’estim i sense tu
res tindria emoció
ni seria tan cert
açò que en diuen viure.

Amb les llengües del cor
i tinta com el mar
generós de les illes,
sembram versos per fer
florir lliures i oberts
al sagrat cos del món
sentit i veritat.

Més que d’on hem nascut
som del lloc que estimam
i lectors agraïts
que tenim el que dam
feim diversos un sol
gran poema on no hi ha
més pàtria que la vida.


Ponç Pons, del blog Dia Mundial de la poesia,
21 de març, 2009

Esmena

Llavors el Senyor-Déu es digué: No és bo que l'home estigui sol

O potser fora bo,

que l'home estigués sol.

Que els arbres i els seus fruits,

els mars i els peixos i els ocells del cel

se'n compadiren,

de tal gregarietat sense nissaga.

Que, en cas d'esdevenir-se una altra Gènesi,

li fos negat d'antuvi el do

de compartir

el patiment.

Maria Josep Escrivà. Flors a casa. 2007

Premi de Poesia, Jocs Florals de Barcelona 2007

De mica en mica

De mica en mica es fa de nit i el vent,
que tant havíem volgut, escombra ara,
de sobte i quan ja no hi pensàvem, molta
porqueria acumulada amb els anys.
No cal arribar a vell, ni ser un canalla,
per rebre les galtades a betzef.
Així doncs, si t'embruta alguna morca,
recorda't, mico, de convocar un vent
benigne, que la bufi i se l'emporti.
La netedat és cosa imprevisible.



Sebastià Alzamora. La part visible. 2009

Jo vinc d'un silenci

Jo vinc d'un silenci
antic i molt llarg
de gent que va alçant-se
des del fons dels segles,
de gent que anomenen
classes subalternes,
jo vinc d'un silenci
antic i molt llarg.

Jo vinc de les places
i dels carrers plens
de xiquets que juguen
i de vells que esperen,
mentre homes i dones
estan treballant
als petits tallers,
a casa o al camp.

Jo vinc d'un silenci
que no és resignat,
d'on comença l'horta
i acaba el secà,
d'esforç i blasfèmia
perquè tot va mal:
qui perd els orígens
perd identitat.

Jo vinc d'un silenci
antic i molt llarg,
de gent sense místics
ni grans capitans,
que viuen i moren
en l'anonimat,
que en frases solemnes
no han cregut mai.

Jo vinc d'una lluita
que és sorda i constant,
jo vinc d'un silenci
que romprà la gent
que ara vol ser lliure
i estima la vida,
que exigeix les coses
que li han negat.

Jo vinc d'un silenci
antic i molt llarg,
jo vinc d'un silenci
que no és resignat.


Raimon. El recital de Madrid, 1976

Res no et serà pres:

Res no et serà pres
vindrà tan sols
l'instant d'obrir
dòcilment la mà
i alliberar
la memòria de l'aigua
perquè es retrobi aigua
d'alta mar.


Maria-Mercè Marçal

Petita moral [o moral petita?]

Van dirigides aquestes línies a qui posseïa:

la Bellesa, sense l'arrogància
la Virtut, sense la fatuïtat
la Coqueteria, sense la levitat
el Desinterès, sense la desesperació
l'Enginy, sense la mofa
la Ingenuïtat, sense la ignorància

totes les trampes de la feminitat, sense usar-les.


(poema traduït per a aquest blog)


Carlos Martínez Rivas, dins,
Juegos de manos : antología de la poesía hispanoamericana de mitad del siglo XX, 2008

L'alzina

Quan el bosc camina
cap a la vellura,
en venir l'hivern,

serves, tu, l'alzina
de la fusta dura
i el fullatge etern.

Tot forcats impliquen
barreges de liquen
i vesc de Nadal.

Cap alè no et torba,
druïdessa orba,
metall vegetal.

L'hivern és vingut:
plovisquegen glans
de ta fortitud.

Un senglar, perdut
de la nit abans,
golafre hi acut.



Guerau de Liost, dins,


Els arbres a la poesia catalana. 2007

Viatge al poble de vidre

Els habitants del poble de vidre no necessiten cap biblioteca;
saben trobar en l'espai, gravat per l'eternitat,
tot el que ha passat en el món, tot el que hi passarà,
tot el que les flames van destruir de la biblioteca d'Alexandria...

És el poble que m'ha deixat el millor dels records.
- "Per què si va enamorar-se'n, no s'hi va establir?"

- "Perquè la meva feina no és aturar-me
sinó anar sempre endavant;
continuar la infinita busca i captura
de cors obscurs i de costums ignorats"



Fragments.


Mercè Rodoreda. Viatges i flors. 1993

I dins meu una veu em diu:

I dins meu una veu em diu:

vine amb mi a contemplar

com són les paraules per dintre,

a sentir el pols de les coses.

I llavors penses en aquells

que estimes i amb qui has

conviscut al llarg dels anys

i encara no coneixes,

— mirades que fugen,

pensaments tancats, potser

només desclosos en moments

fugaços o en la intensitat

del desig.

Però mai a dins,

sempre a la vora del torrent

de silencis o de paraules;

sempre a punt i amatent,

però sense saber, sense saber.

Montserrat Abelló. Al cor de les paraules. 2002

Enllà

perduts per un terreny inhòspit

retrobats al clar del dia

bategant a les portes del misteri

on l'amor es fon entre boires

clams d'alegria potser

tocs de silenci

enllà del temps enllà

d'espais incerts

perduts i retrobats

en la claror indecisa

d'un hivern en què els focs

es confonen amb les heures

Albert Ràfols-Casamada. Dimensions del present, 2004

Fina amor, joc extrem,

Fina amor, joc extrem, or subtil
que em cremes sense tornar-me cendra.
Dins l'alquímia bàrbara i tendra
del teu cos, on el foc passa a fil
de flama l'ombra i el seu seguici,
pren-me, desfes-me, refes-me, muda
en cant la fosca mercè, la muda
sang d'exili en llavor de solstici.



Maria-Mercè Marçal, dins, Reduccions, núm. 89-90

Ítaca

Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d'aventures, ple de coneixences.
Has de pregar que el camí sigui llarg,
que siguin moltes les matinades
que entraràs en un port que els teus ulls ignoraven;
i vagis a ciutats, per aprendre dels que saben.
Tingues sempre al cor la idea d'Ítaca,
has d'arribar-hi, és el teu destí,
però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys,
que siguis vell quan fondegis l'illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que et doni més riqueses.
Ítaca t'ha donat el bell viatge
sense ella no hauries sortit.
I si la trobes pobra, no és que Ítaca
t'hagi enganyat, savi com bé t'has fet,
sabràs el que volen dir les Ítaques.



Més lluny, heu d'anar més lluny
dels arbres caiguts, que ara us empresonen,
i quan els haureu guanyat,
tingueu ben present no aturar-vos.
Més lluny, sempre aneu més lluny,
més lluny de l'avui que ara us encadena,
i quan sereu deslliurats,
torneu a començar els nous passos.
Més lluny, sempre molt més lluny,
més lluny del demà que ara ja s'acosta.
I quan cregueu que arribeu, sapigueu trobar noves sendes.
Més lluny, sempre aneu més lluny,
més lluny d'avui, que ara us encadena
I quan sereu deslliurats,
torneu començar noves sendes.
Més lluny, heu d'anar més lluny,
dels arbres caiguts que ara us empresonen,
i quan els haureu guanyat,
tingueu ben present, no aturar-vos,
tingueu ben present, no aturar-vos.



Bon viatge per als guerrers
que al seu poble són fidels,
afavoreixi el déu dels vents,
el velam del seu vaixell,
i malgrat llur vell combat,
tinguin plaer dels cossos més amants.
Omplin xarxes de volguts estels,
plens de ventures, plens de coneixences.
Bon viatge per als guerrers,
si al seu poble són fidels.
el velam del seu vaixell,
afavoreixi el déu dels vents.
I malgrat llur vell combat,
l'amor ompli el seu cor generós
trobin els camins dels vells anhels,
plens de ventures, plens de coneixences.
I malgrat llur vell combat
tinguin plaer dels cossos més amants.
Omplin xarxes de volguts anhels,
plens de ventures i de coneixences.



Lluís Llach. Viatge a Ítaca. 1975