que em creix de sobte a dins i s'apodera
de mi i em magnifica.
No soc jo
qui creix, sinó el desig de sobreviure;
i un cop ja buit de mots resto expectant
i se m'adorm el temps a la mirada.
Miquel Martí i Pol, Els bells camins. 2004
Alguns poemes són a contrallum del desig i en hora blava i grisa, naixen d'un ventre de mar i destí de lluna, són bitàcola d'amor. A les pàgines de pell que encengueren l'alba he deixat callats els mots com peixos que anuncien girafes en la nit. Si et parla la mar a cau de batecs entendràs avui potser la nuesa dels estels que et mosseguen el delit, sentiràs la meua veu de baladre conjurant goles de llop i distància per explicar-te què senten els nàufrags de brúixoles que clissen el teu nom. Maria Soledat González. Mar d'heura, 1995 Il.: Xavier Arenós |
Més que en els seus poemes, en les breus cartes que em va escriure es retratava aquella reserva seva voluntariosa, i a la vegada atenta. I vaig fruir d'una cosa estranya actualment, que és la virtut -clàssicament bella- de suportar la injúria dels anys amb dignitat i força. (Fragment traduït per a aquest blog) Jaime Gil de Biedma. Las personas del verbo, 1975 |
Buf de sempre del mar, vent del mar en la nit: no véns a ningú; si algú vetlla, ha de veure com et supera: buf de sempre del mar, que bufa només com per a la conca original, pur espai irrompent-hi de lluny. Oh com et sent una vivaç figuera allà dalt, en el clar de lluna! Carles Riba. Esbossos de versions de Rilke, 1984 |
Com un record d'infantesa sempre recordaré a la Teresa, ballant el vals. Potser fou l'últim fet amb algú que estimés abans que un bombardeig la tornés boja. Tots els xiquets la seguíem i en un solar apartat ens instruíem al seu voltant. Mig descabellonada ens mostrava les cuixes i ens donava lliçons d'anatomia. Ella ens va dir d'on veníem. I que els reis de l'Orient no existien. Ni llops ni esperits. Ens parlava de l'amor com la cosa més preciosa i bonica. Sense pecats. Ens ensenyà a ballar a cantar i a estimar. D'això ella era la que més sabia. Amb una floreta al seu cap i un mocador negre al coll i faldes llargues i un cigarret. Vas ser la riota dels grans, i la mestra més volguda. dels infants. Ara de gran comprenc tot el que per tu sent i et llence un homenatge als quatre vents. Com un record d'infantesa sempre et recordaré a tu, Teresa, ballant el vals. Ovidi Montllor. Ovidi Montllor a Alcoi, 1974 |
Res no és mesquí ni cap hora és isarda, ni és fosca la ventura de la nit. I la rosada és clara que el sol surt i s'ullprèn i té delit del bany: que s'emmiralla el llit de tota cosa feta. Res no és mesquí, i tot ric com el vi i la galta colrada. I l'onada del mar sempre riu, Primavera d'hivern - Primavera d'istiu. I tot és Primavera: i tota fulla verda eternament. Res no és mesquí, perquè els dies no passen; i no arriba la mort ni si l'heu demanada. I si l'heu demanada us dissimula un clot perquè per tornar a néixer necessiteu morir. I no som mai un plor sinó un somriure fi que es dispersa com grills de taronja. Res no és mesquí, perquè la cançó canta en cada bri de cosa. - Avui, demà i ahir s'esfullarà una rosa: i a la verge més jove li vindrà llet al pit. A Josep Obiols Joan Salvat-Papasseit. L'irradiador del port i les gavines, 1921 |