El que em tinguessin llàstima,
Mes amb una gota de compatiment
Teu, vaig com amb el sol dins el cos.
Vet aquí per què tot és alba a l'entorn
I per què vaig creant meravelles
Vet aquí per què!
20 de desembre de 1945
Anna Andrèievna Akhmàtova (Antologia de poesia russa, 2006 (trad.: Guillem Nadal)
Bibliopoètiques
biblioteques i poesia
Cercar en aquest blog
14 d’agost 2009
12 d’agost 2009
Esmorzar a l'herba
Si un dels scriptores inclinats
fos sempre familiar al seu objecte,
en què la matèria és l'escena de l'aparició,
es podria veure que on hi ha el Poeta el llibre fingeix.
en què la matèria és l'escena de l'aparició,
es podria veure que on hi ha el Poeta el llibre fingeix.
Etiquetes de comentaris:
actituds,
Brandão [Fiama Hasse Pais],
Domènech [Jordi 1941-2003],
fingiments,
llibres,
objectes,
persones,
poetes,
veure
11 d’agost 2009
En la valisa
En la valisa portem guardada la sentor de sucre de Bahía Honda
i aquell matí en què vaig intentar saber de tu
pels carrers adormits en la xardor de la tarda a Pinar del Rio
havies deixat el país per la terra de promissió
llavors la meva boca va poblar-se del teu sabor de sal
i vaig demanar-me si romandria en tu la mateixa música
si encara fremia la teva pell
i vaig conjugar de nou els verbs modals d’aquella nit
haver de ser
poder ser
voler ser
si és que varia el sol en les geografies
i la mar és plena de gramàtiques i paraules
que roseguen el deixant de moltes travessies
qui sap... la teva sal
aquesta que llepa contra els llavis la meva llengua
en un minut etern a la porta de ta casa abandonada de Pinar del Rio
i mentre ens afanyem vers la mar a Bahía Honda
els meus sentits s’impregnen de sucre.
Penso en el sabor de les geografies
en el perfum dels mapes dibuixats en detall i sols l’Havana fa olor de rom
en eixa hora miraculosa del ponent en què destrament els dits
daten en les mans els vaixells de l’horitzó.
Llàstima que Allariz no sàpiga a xocolata.
Marga do Val, dins,
Poetes gallecs d’avui : antologia. 2008
Tr.: Manuel Costa-Pau
i aquell matí en què vaig intentar saber de tu
pels carrers adormits en la xardor de la tarda a Pinar del Rio
havies deixat el país per la terra de promissió
llavors la meva boca va poblar-se del teu sabor de sal
i vaig demanar-me si romandria en tu la mateixa música
si encara fremia la teva pell
i vaig conjugar de nou els verbs modals d’aquella nit
haver de ser
poder ser
voler ser
si és que varia el sol en les geografies
i la mar és plena de gramàtiques i paraules
que roseguen el deixant de moltes travessies
qui sap... la teva sal
aquesta que llepa contra els llavis la meva llengua
en un minut etern a la porta de ta casa abandonada de Pinar del Rio
i mentre ens afanyem vers la mar a Bahía Honda
els meus sentits s’impregnen de sucre.
Penso en el sabor de les geografies
en el perfum dels mapes dibuixats en detall i sols l’Havana fa olor de rom
en eixa hora miraculosa del ponent en què destrament els dits
daten en les mans els vaixells de l’horitzó.
Llàstima que Allariz no sàpiga a xocolata.
Marga do Val, dins,
Poetes gallecs d’avui : antologia. 2008
Tr.: Manuel Costa-Pau
Etiquetes de comentaris:
Costa-Pau [Manuel],
Cuba,
dolçor,
geografia,
gramàtica,
horitzons,
mapes,
mar,
música,
olors,
perfum,
poesia de l'experiència,
ponent,
sabor,
sucre,
vaixells,
Val [Marga do],
verbs,
viatges,
xocolata
10 d’agost 2009
Oh amor meu, menudíssim i car,
vinc a besar-te el suc salat dels anys,
a sentir el bes amarg dels teus arbres.
Oh amor meu: llarguíssima constància.
Vicent Berenguer (La terra interior, 1989)
a sentir el bes amarg dels teus arbres.
Oh amor meu: llarguíssima constància.
Vicent Berenguer (La terra interior, 1989)
Etiquetes de comentaris:
arbres,
Berenguer [Vicent],
besades,
constància,
terra
09 d’agost 2009
Ambició
Quan el món sia unes golfes,
aparèixer en un estant polsós.
en un llibre de coberta roja, negra i or,
com aquell McDannell que va escriure una història del cel.
Manuel Rivas,
Poetes gallecs d'avui : antologia, 2008
aparèixer en un estant polsós.
en un llibre de coberta roja, negra i or,
com aquell McDannell que va escriure una història del cel.
Manuel Rivas,
Poetes gallecs d'avui : antologia, 2008
Etiquetes de comentaris:
ambició,
aparèixer,
cel,
Costa-Pau [Manuel],
golfes,
llibres,
McDannell [Colleen],
poesia breu,
Queipo [Xavier 1957-],
Rivas [Manuel 1957-],
Rodríguez [Fátima]
08 d’agost 2009
Tardor
Vols constrènyer
la serena i bella mar?
Fora una ximpleria,
com si fustiguessis el sol,
com foragitar els rius,
i empresonar l’aire.
Teresa Grau Ros
Etiquetes de comentaris:
aire,
bellesa,
constrènyer,
empresonar,
foragitar,
fustigar,
Grau Ros [Teresa 1959-],
mar,
poesia breu,
rius,
serenitat,
sol,
tardor
06 d’agost 2009
Que l'amór es molt més importánt i mes ric
Que l'amór es molt més importánt i mes ric
fins i tót que un bisbe o que ún politíc.
W. H. Auden. Tell me the truth about love = Digue'm la veritat sobre l'amor, 1997
Traducció: Narcís Comadira
Etiquetes de comentaris:
amor,
Auden [W. H. (Wystan Hugh) 1907-1973],
persones,
poesia amorosa,
poesia breu,
riquesa,
veritat
La veu de la granota
Si davant el tema zoomòrfic dels poemes
alguns lectors, entre els quals els exegetes,
no em consenten algun cop ser poeta,
hauré de reconèixer que és l'hora
de ser, sanglotant, ronca,
solitària habitant del pantà,
granota cantant, poeta inútil.
(fragment)
Fiama Hasse Pais Brandâo (Amor pels llibres, 2004) (trad.: Jordi Domènech)
alguns lectors, entre els quals els exegetes,
no em consenten algun cop ser poeta,
hauré de reconèixer que és l'hora
de ser, sanglotant, ronca,
solitària habitant del pantà,
granota cantant, poeta inútil.
(fragment)
Fiama Hasse Pais Brandâo (Amor pels llibres, 2004) (trad.: Jordi Domènech)
Cançó de bressol
Sempre que torno de la feina tard,
pujo a la teva cambra
i m'assec prop teu per veure't dormir:
no saps com m'alleuja sentir-te
respirar sense ensurts,
gairebé imperceptiblement,
saber que tens un son
confiat i tranquil...
El teu front llis,
tan net de roderes i de frenades,
és encara una pista on els problemes
no aterren perquè ara els toca
de sobrevolar-me i de tant en tant
envestir-me sense pietat...
Tu no ho saps, però ets a cobert
de totes les tempestes que es puguin congriar,
mentre que el teu pare i la teva mare,
fins si es besen desesperadament,
es troben ja del tot a la intempèrie,
com d'altra banda els correspon...
Quan algun dia te n'adonis, d'aquest joc,
voldria que també et passés
prop d'un infant que dorm a casa teva:
és una bona forma d'esmorteir la por
i el cansament que s'abat damunt nostre
a partir d'una certa edat.
Àlex Susanna, dins,
17è Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 2001
Etiquetes de comentaris:
actituds,
alleujament,
cansament,
confiança,
edats,
feines,
fills,
fronts,
infantesa,
maduresa,
netedat,
persones,
problemes,
respirar,
roderes,
son,
Susanna [Àlex 1957-],
tempestes,
tranquil·litat,
veure
04 d’agost 2009
No era amor
(No era amor la veu
que et va ensenyar l'abecedari.
que et va ensenyar l'abecedari.
Vares aprendre a llegir
amb sang als genolls.
Deien:
Com els arbres novells perquè no es vincli
li posarem estaques.)
Antònia Vicens. Lovely. 2009
Etiquetes de comentaris:
abecedaris,
actituds,
aprendre,
arbres,
ensenyar,
llegir,
persones,
poesia breu,
veus,
Vicens [Antònia 1941-],
vinclar
La mesura certa
No embruteu la pena de la meva companya
amb paraules rodones.
Pensau que aquesta nit ella dormirà sola
sobre una màrfega immensa farcida de rostollar,
dins els llençols extensos de boira prima freda i humida;
ni tan sols llevarà la vànova que penja més enllà del llunyedar.
No embruteu la pena de la meva companya
tractant de contenir-la.
Pensau que tota la nit olorarà a tàlem per la planura sobrera.
Pensau que en arribar l'alba
li quedarà la tasca serva de refer el llit a la mesura certa.
Víctor Gayà. Com la sequera, 2004
amb paraules rodones.
Pensau que aquesta nit ella dormirà sola
sobre una màrfega immensa farcida de rostollar,
dins els llençols extensos de boira prima freda i humida;
ni tan sols llevarà la vànova que penja més enllà del llunyedar.
No embruteu la pena de la meva companya
tractant de contenir-la.
Pensau que tota la nit olorarà a tàlem per la planura sobrera.
Pensau que en arribar l'alba
li quedarà la tasca serva de refer el llit a la mesura certa.
Víctor Gayà. Com la sequera, 2004
03 d’agost 2009
16-1-1991 A sumer
Haver escrit bellesa, goig,
bellesa i goig: sentit.
Haver escrit, amb cura,
aquesta breu paraula: dignitat.
Haver escrit això.
I encara més, pensar-hi,
com si fora, de sobte, una primera volta.
Com diuen que vol dir el mot revelació.
Haver escrit, pensat, cregut, sentit.
Després poder dormir, mirar els noticiaris
i beure una cervesa, parlar amb els amics
del regiment del món, de les actualitats.
Enric Sòria. Compàs d'espera. 1993
bellesa i goig: sentit.
Haver escrit, amb cura,
aquesta breu paraula: dignitat.
Haver escrit això.
I encara més, pensar-hi,
com si fora, de sobte, una primera volta.
Com diuen que vol dir el mot revelació.
Haver escrit, pensat, cregut, sentit.
Després poder dormir, mirar els noticiaris
i beure una cervesa, parlar amb els amics
del regiment del món, de les actualitats.
Enric Sòria. Compàs d'espera. 1993
01 d’agost 2009
No puc dir el teu nom
No puc dir el teu nom. O el dic negligentment.
No puc dir el teu nom. Certs dies, certes nits,
em passen certes coses. Tinc el desig de tu.
Esdevens, aleshores, la meua sola pàtria.
No puc dir el teu nom. Esvelta, tendra, càlida.
Terriblement esvelta, dempeus, com una pàtria.
No puc dir el teu nom. Car, si el dic, l'he de dir
amb certa negligència. No puc dir el teu nom.
No és un desig tan sols sexual, conjugal.
És el desig del riu, i el llençol, i la brossa.
És un instint de pàtria. És el desig de l'arbre,
i del cel, i del cànter, i el pitxer, i l'argila.
De ser i ser del tot, plenament: tenir pàtria.
I una pàtria lliure, i lluminosa, i alta.
Vicent Andrés Estellés, dins,
Celdoni Fonoll. La poesia al carrer. 1977
Etiquetes de comentaris:
Andrés Estellés [Vicent 1924-1993],
arbres,
argiles,
calidesa,
càntirs,
cel,
desitjos,
esdevenir,
instins,
llençols,
llibertat,
lluminositat,
noms,
pàtries,
persones,
poesia amorosa,
rius,
tendresa
31 de juliol 2009
Brasília
És que vindran,
aquesta gent de tors d'acer,
conca d'ulls i colzes alats,
masses a l'espera
del núvol que els doni expressió,
aquesta gent superba!
I el meu infant un clau
que endinsen, endinsen.
Xiscla en el seu greix,
ossos que furguen distàncies.
I jo, gairebé extinta,
les tres dents que li surten
arran del meu polze.
I l'estrella,
la vella història.
En el camí trobo bens i carretes,
terra roja, sang de mare.
Oh vosaltres que mengeu
gent com raigs de llum, deixeu-lo,
aquest únic
mirall estalvi, irredempt
per l'anihilació del colom,
la glòria,
el poder, la glòria.
Sylvia Plath. Arbres d'hivern, 1985
Tr.: Montserrat Abelló
Pr.: Marta Pessarrodona
aquesta gent de tors d'acer,
conca d'ulls i colzes alats,
masses a l'espera
del núvol que els doni expressió,
aquesta gent superba!
I el meu infant un clau
que endinsen, endinsen.
Xiscla en el seu greix,
ossos que furguen distàncies.
I jo, gairebé extinta,
les tres dents que li surten
arran del meu polze.
I l'estrella,
la vella història.
En el camí trobo bens i carretes,
terra roja, sang de mare.
Oh vosaltres que mengeu
gent com raigs de llum, deixeu-lo,
aquest únic
mirall estalvi, irredempt
per l'anihilació del colom,
la glòria,
el poder, la glòria.
Sylvia Plath. Arbres d'hivern, 1985
Tr.: Montserrat Abelló
Pr.: Marta Pessarrodona
Etiquetes de comentaris:
Brasília,
coloms,
dents,
glòria,
història,
llum,
persones,
Plath [Sylvia],
poder,
poesia lluminosa,
terra,
ulls,
xisclar
Et cobrim, rostre dolç
Et cobrim, rostre dolç
no pas cansats de tu. Ets tu qui sents fatiga
de nosaltres. Recorda,
mentre te'n vas, que t'hem anat seguint
fins que ja no et fixaves en nosaltres,
i amb recança, llavors, ens hem girat,
com per cridar-te, més d'una vegada,
i ens hem blasmat d'aquell amor mesquí
que t'oferíem. Ara
te'n donaríem cent vegades més,
oh dolça, si tornaves.
Emily Dickinson. Poemes d'Emily Dickinson : selecció. 1979
no pas cansats de tu. Ets tu qui sents fatiga
de nosaltres. Recorda,
mentre te'n vas, que t'hem anat seguint
fins que ja no et fixaves en nosaltres,
i amb recança, llavors, ens hem girat,
com per cridar-te, més d'una vegada,
i ens hem blasmat d'aquell amor mesquí
que t'oferíem. Ara
te'n donaríem cent vegades més,
oh dolça, si tornaves.
Emily Dickinson. Poemes d'Emily Dickinson : selecció. 1979
Etiquetes de comentaris:
amor,
cansament,
Dickinson [Emily 1830-1886],
donar,
mesquinesa,
oferir,
recances,
recordar,
sentiments
30 de juliol 2009
Quimera
Guaita!
on la marieta de llum
sobrefila pètals de somni.
Dóna'm la mà!
brodarem les rutes regades amb canyamel
pel brum dels estels
ara que no vull pas comprendre
la teua no presència.
Josep Ballester (Oasi, 1989)
on la marieta de llum
sobrefila pètals de somni.
Dóna'm la mà!
brodarem les rutes regades amb canyamel
pel brum dels estels
ara que no vull pas comprendre
la teua no presència.
Josep Ballester (Oasi, 1989)
Etiquetes de comentaris:
Ballester [Josep 1961-],
canyamels,
marietes,
somnis
27 de juliol 2009
Aquest país,
de tant de temps de no ser-ho,
ja no sap ser país.
Aquest poble,
que mai no ho ha estat,
no comprén, desconeix les estratègies.
Aquest camí,
tan greument aixafat,
sens dubte no té tornada.
Aquesta vida,
contínuament devaluada,
quasi es pot dir mort.
Vicent Nàcher Ferrero (21 poetes del XXI) (la sang dels dies de Vicent Nàcher 1998)
ja no sap ser país.
Aquest poble,
que mai no ho ha estat,
no comprén, desconeix les estratègies.
Aquest camí,
tan greument aixafat,
sens dubte no té tornada.
Aquesta vida,
contínuament devaluada,
quasi es pot dir mort.
Vicent Nàcher Ferrero (21 poetes del XXI) (la sang dels dies de Vicent Nàcher 1998)
Etiquetes de comentaris:
Catalunya,
mort,
Nàcher [Vicent],
país,
vida
26 de juliol 2009
Em volen fer mal
Em volen fer mal
a la plenitud dels anys;
és com si escopissin
la lluna.
minimàximes 2
Mireia Xapel·li. Crisàlide. 1996
a la plenitud dels anys;
és com si escopissin
la lluna.
minimàximes 2
Mireia Xapel·li. Crisàlide. 1996
Etiquetes de comentaris:
actituds,
escopir,
lluna,
mal,
persones,
plenitud,
poesia breu,
voler,
Xapel·li [Mireia]
Poema per a una nena que ja ha nascut
El dia que vas néixer, els obrers de la felicitat
|
Etiquetes de comentaris:
embadalir,
fars,
felicitat,
focs,
fotografies,
infantesa,
llumins,
mans,
mar,
mariners,
néixer,
nenes,
obrers,
poesia breu,
Someck [Ronny],
vida
23 de juliol 2009
Abans d'un lloc hi ha el seu nom. I encara
Abans d'un lloc hi ha el seu nom. I encara
el viatge fins arribar-hi, que és un altre lloc
més discontinu i innominable.
Me'n recordo
del verd quadriculat dels turons,
del sol entretingut per les teulades a la llunyania,
dels ramats empentant-se per les senderes,
d'un gosset que es va aventurar al camí.
Anàvem o veníem?
|
Etiquetes de comentaris:
blau,
camins,
Pedreira [Maria do Rosário],
poesia de la memòria,
sol,
verd,
viatges,
Xumet [Antoni]
21 de juliol 2009
Mixeta
Etiquetes de comentaris:
gats,
Grau Ros [Teresa 1959-],
immortalitat,
lluna,
Mediterrània,
mixeta,
poesia de la memòria
Qüestió irresoluble
No serà un article,
ni un assaig, ni una tesi,
que ens dirà
què hi viu, dins del poema.
Tan sols un altre poema
podria revelar-ho.
Però s'hi nega.
Fora com delatar un amic
i suïcidar-se.
Cèlia Sànchez-Mústich. Taques. 1997
Pròleg: Màrius Sampere.
ni un assaig, ni una tesi,
que ens dirà
què hi viu, dins del poema.
Tan sols un altre poema
podria revelar-ho.
Però s'hi nega.
Fora com delatar un amic
i suïcidar-se.
Cèlia Sànchez-Mústich. Taques. 1997
Pròleg: Màrius Sampere.
Etiquetes de comentaris:
actituds,
amistat,
articles,
assaigs,
delatar,
persones,
poesia breu,
qüestions,
revelacions,
Sànchez-Mústich [Cèlia 1954-],
suïcidar-se,
tesis,
viure
Que vibri l'arc
Que vibri l'arc que tensa cada mot / i cada gest i cada sentiment; M. Martí i Pol
A Fina R. Palau
Que vibri l'arc que tensa cada mot,
que sigui el nostre camí com una fletxa
apuntant a l'univers de les idees
i puguem arribar a la diana
de totes les coses.
Que la defallença
no deixi mut l'arc
sense destí del nostre camí,
perquè un dia vàrem perdre la poma
del paradís, la diana dels nostres somnis.
Que vibri cada gest i cada sentiment,
donant forma a les branques dels anys
perquè no es perdi cap mot,
ni es trenqui la fletxa i arribi a la diana,
llunyana, que ara pots veure de nou.
Assumpció Forcada i Florensa. Germinació, 2000
A Fina R. Palau
Que vibri l'arc que tensa cada mot,
que sigui el nostre camí com una fletxa
apuntant a l'univers de les idees
i puguem arribar a la diana
de totes les coses.
Que la defallença
no deixi mut l'arc
sense destí del nostre camí,
perquè un dia vàrem perdre la poma
del paradís, la diana dels nostres somnis.
Que vibri cada gest i cada sentiment,
donant forma a les branques dels anys
perquè no es perdi cap mot,
ni es trenqui la fletxa i arribi a la diana,
llunyana, que ara pots veure de nou.
Assumpció Forcada i Florensa. Germinació, 2000
Etiquetes de comentaris:
actituds,
arcs,
branques,
camins,
dianes,
Forcada [Assumpció 1947-],
germinació,
idees,
Martí i Pol [Miquel 1929-2003],
Palau [Fina R.],
paraules,
poesia ètica,
pomes,
veure,
vibrar
20 de juliol 2009
Aquest amor teu que és el meu orgull
Aquest amor teu que és el meu orgull quan des del cor em puja fins al front, em corona d'un robí tan encès que fa públic el meu tresor ocult. Aquest amor, que és tot el meu valor, no existiria si no me n'haguessis donat exemple i m'ho haguessis fet veure aquell primer cop que ens vam mirar als ulls i l'amor evocà amor. Així doncs, no puc dir que l'amor és cosa meva: la teva ànima em salvà, trista i pàl·lida i m'has entronitzat en setial d'or, i el meu amor (hem de ser humils, oh ànima!) és per tu i prou, l'únic amor que tinc. Elizabeth Barrett Browning. Sonets del portuguès, 2006 |
19 de juliol 2009
Memòria
Totes les nostres idees beuen dels records.
Anem creant i, creant, recordem el creat.
De què ens val, doncs, la memòria?
Vicent Penya. Sense un punt de record, 1961
Anem creant i, creant, recordem el creat.
De què ens val, doncs, la memòria?
Vicent Penya. Sense un punt de record, 1961
Etiquetes de comentaris:
creació,
creativitat,
idees,
memòria,
Penya [Vicent 1961- ],
poesia breu,
poesia de la memòria,
preguntes,
record
18 de juliol 2009
Dona
La teva carn nua,
caminal del goig!
A la nit, trobàvem
la lluna als llençols,
i un manat d'espígol,
al pentinador.
Alenada tèbia,
nit de juliol!
Àgils dits teixien
corones d'amor
-gallardets de festa,
entre cos i cos.
No volíem vànova,
ni lleu cobertor...
Llit de negra fusta,
i un combat molt dolç.
Jordi Pàmias. El camí de ponent. 1990
caminal del goig!
A la nit, trobàvem
la lluna als llençols,
i un manat d'espígol,
al pentinador.
Alenada tèbia,
nit de juliol!
Àgils dits teixien
corones d'amor
-gallardets de festa,
entre cos i cos.
No volíem vànova,
ni lleu cobertor...
Llit de negra fusta,
i un combat molt dolç.
Jordi Pàmias. El camí de ponent. 1990
Etiquetes de comentaris:
alenar,
amor,
cossos,
dolçor,
dones,
espígol,
goig,
juliol,
llençols,
Pàmias [Jordi 1938-],
persones,
poesia amorosa
Lloll
Són paroles i miaus,
la teva vie en rose?
Si la iaia t’il·lumina,
l’olor de fonoll t’inspira.
Veu multivalenta,
ens acaricies l’ànima.
I ens brindes un drama
d’exquisida criança.
La Vanessa t’enregrava,
mentre la pubilleta estudia.
La nena escolta i s’espavila
i la sala s’omple dia rere dia.
Sòbria, de gentil bagatge,
amb humor d’alt nivell
ens desvetlles somriures
i ens fas un bon jazzatge.
Teresa Grau Ros
Etiquetes de comentaris:
actituds,
Bertran [Lloll],
desvetllar,
Grau Ros [Teresa 1959-],
humor,
inspiració,
llibres,
oficis,
persones,
poesia teatral,
somriure
17 de juliol 2009
Vivim entre marges
Vivim entre marges com les paraules dins les blanques pàgines d'un llibre, atapeïdes, ordenades des que foren escrites. Inexorablement fixades ahir. Per ara restaré sotmesa; però això ja fou i el present se'ns escapa. Tot va quedant fixat com en un gran llibre mal escrit. A banda i banda els marges que el costum ens imposa i al mig nosaltres i les nostres paraules. Montserrat Abelló. Al cor de les paraules, 2002 |
15 de juliol 2009
Fins que una tarda qualsevol
Fins que una tarda qualsevol,
a l'hora de tancar, vingui la bibliotecària
i em retorni a la prestatgeria on pertanyo,
al lloc precís d'on algú em va agafar un bon dia,
ves a saber per què, potser per aprendre
a traduir la tristesa a un altre idioma,
potser per estimar-me com s'estima un llibre,
és a dir, per sempre. No, per sempre no.
Només fins que una tarda qualsevol,
a l'hora de tancar, vingui la mort
i em retorni a la prestatgeria on pertanyo,
al lloc precís d'on algú em va fer néixer
un bon dia, ves a saber per què.
Gemma Gorga. Llibre dels minuts. 2006
Etiquetes de comentaris:
aprendre,
bibliotecàries,
bibliotecaris,
estimar,
Gorga i López [Gemma 1968-],
idiomes,
llegir,
llibres,
néixer,
prestatgeries,
sempre,
tardes,
traduir,
ves a saber
14 de juliol 2009
Tu
Ets un adjectiu inèdit
que temptejo amb veu trencada
i dèficit de destresa.
Tens el to rosat
dels somnis que s'escapen,
teus els ulls del poema
més bonic del món.
Laura Gonzàlez Ortensi (Preludis de silenci, 2009)
que temptejo amb veu trencada
i dèficit de destresa.
Tens el to rosat
dels somnis que s'escapen,
teus els ulls del poema
més bonic del món.
Laura Gonzàlez Ortensi (Preludis de silenci, 2009)
Etiquetes de comentaris:
amor,
Gonzàlez Ortensi [Laura 1991-],
poesia bonica
13 de juliol 2009
Oh llum callada, tu, dolcesa,
t'alces des del teló buit
de les naus industrials,
llanterna de les fades,
mirall de pedra immòbil.
Quin llarg camí per retrobar-te:
la vida! I ara aquí, cansat,
contemplo resplendir les nostres misèries
gràcies a tu, arcana i pura pau del pleniluni,
que guies els esperits sobirans...
Dino Buzzati (Seixanta contes, 2009) (trad.: Joaquim Gestí) (poema dins el conte núm. 48, "Estava prohibida", la poesia)
de les naus industrials,
llanterna de les fades,
mirall de pedra immòbil.
Quin llarg camí per retrobar-te:
la vida! I ara aquí, cansat,
contemplo resplendir les nostres misèries
gràcies a tu, arcana i pura pau del pleniluni,
que guies els esperits sobirans...
Dino Buzzati (Seixanta contes, 2009) (trad.: Joaquim Gestí) (poema dins el conte núm. 48, "Estava prohibida", la poesia)
Etiquetes de comentaris:
Buzzati [Dino],
Gestí [Joaquim],
lluna,
poesia agraïda
11 de juliol 2009
Els amics
Passejant per la plaça on jugàrem d'infants
he tornat a veure, de bell nou, els amics
que deixàrem pel camí de la vida.
Si parlaren els capitells del jardí dirien
com el temps ens refreda les emocions
i que les coses no són tal i com imaginàvem.
I si us dic que Baudelaire fou un gran poeta,
o que arriba un moment en el qual optem
i tota resta davant o darrere, en un punt
irrecuperable i pansit, en un estat letàrgic.
Però ara pense en la gent que sojorna
entre els pins, amb l'ampolla de vi i el gest
bastant desquiciat, com si hagués trobat
finalment una espècie d'amistat a distància,
un sentiment que servirà per recórrer
totes les circumstàncies més recòndites
de la vida, tots els misteris de la indigència.
Passejant per la plaça on jugàrem d'infants
he tornat a veure, de bell nou, els amics
que deixàrem pel camí de la vida.
Antoni Gómez. Sarajevo. 1996
he tornat a veure, de bell nou, els amics
que deixàrem pel camí de la vida.
Si parlaren els capitells del jardí dirien
com el temps ens refreda les emocions
i que les coses no són tal i com imaginàvem.
I si us dic que Baudelaire fou un gran poeta,
o que arriba un moment en el qual optem
i tota resta davant o darrere, en un punt
irrecuperable i pansit, en un estat letàrgic.
Però ara pense en la gent que sojorna
entre els pins, amb l'ampolla de vi i el gest
bastant desquiciat, com si hagués trobat
finalment una espècie d'amistat a distància,
un sentiment que servirà per recórrer
totes les circumstàncies més recòndites
de la vida, tots els misteris de la indigència.
Passejant per la plaça on jugàrem d'infants
he tornat a veure, de bell nou, els amics
que deixàrem pel camí de la vida.
Antoni Gómez. Sarajevo. 1996
Etiquetes de comentaris:
actituds,
amistat,
camins,
capitells,
distància,
emocions,
Gómez i Giménez [Antoni],
indigència,
infants,
jugar,
passejar,
pensar,
persones,
pins,
places,
poesia de la memòria,
sentiments,
vida
10 de juliol 2009
Núvols i onades
Mare, els qui viuen als núvols em criden:
"Juguem des que ens despertem fins que s'acaba el dia.
Juguem amb l'alba daurada, juguem amb la lluna d'argent!"
Jo pregunto: "I com podria pujar fins a vosaltres?"
Em responen: "Vine al terme de la terra,
aixeca les mans i seràs emmenat als núvols!"
"La mare m'espera a la llar", dic jo;
"Com puc venir i deixar-la?"
Aleshores ells somriuen i s'allunyen surant.
Però jo sé un joc més bonic que aquest, mare.
Jo seré el núvol i tu la lluna.
Et cobriré amb totes dues mans,
i la teulada de la nostra casa serà el cel blau..
Obra selecta de Tagore, 1975; Trad. Maria de Quadras
"Juguem des que ens despertem fins que s'acaba el dia.
Juguem amb l'alba daurada, juguem amb la lluna d'argent!"
Jo pregunto: "I com podria pujar fins a vosaltres?"
Em responen: "Vine al terme de la terra,
aixeca les mans i seràs emmenat als núvols!"
"La mare m'espera a la llar", dic jo;
"Com puc venir i deixar-la?"
Aleshores ells somriuen i s'allunyen surant.
Però jo sé un joc més bonic que aquest, mare.
Jo seré el núvol i tu la lluna.
Et cobriré amb totes dues mans,
i la teulada de la nostra casa serà el cel blau..
Obra selecta de Tagore, 1975; Trad. Maria de Quadras
Etiquetes de comentaris:
blau,
cel,
fills,
lluna,
mares,
núvols,
onades,
Quadras [Maria de],
Tagore [Rabindranath 1861-1941]
07 de juliol 2009
És l'estiu i ja fa fosca.
Són diverses les remors
que m'arriben sempre tènues.
Les famílies al fons
es restauren sense bregues,
parlen, miren al racó.
Les falcies ja s'amaguen
No travessa l'oratjol
el nansú de les cortines.
Miquel Bauçà. Obra poètica : 1959-1983, 2007
que m'arriben sempre tènues.
Les famílies al fons
es restauren sense bregues,
parlen, miren al racó.
Les falcies ja s'amaguen
No travessa l'oratjol
el nansú de les cortines.
Miquel Bauçà. Obra poètica : 1959-1983, 2007
Etiquetes de comentaris:
actituds,
Bauçà [Miquel 1940-2005],
bregues,
cortines,
estiu,
falcies,
famílies,
oratjol,
parlar,
persones,
poesia breu,
poesia d'estiu,
racons,
remors
06 de juliol 2009
Les roses d'Isfahan
Les roses d'Isfahan, o de l'Eufrat
els lliris salvatges que creixien a les ribes.
Els jardins d'olor a Mossul, i a Damasc
l'esclat dels gessamins. Les flors de mirra del Sudan,
i a Khartum els dos grans afluents del Nil
arribant-se l'un a l'altre
com set i aigua, vaixell i port,
desig i cos.
No et conformis amb els geranis d'un test a la finestra.
Manuel Forcano. Corint. 2000
els lliris salvatges que creixien a les ribes.
Els jardins d'olor a Mossul, i a Damasc
l'esclat dels gessamins. Les flors de mirra del Sudan,
i a Khartum els dos grans afluents del Nil
arribant-se l'un a l'altre
com set i aigua, vaixell i port,
desig i cos.
No et conformis amb els geranis d'un test a la finestra.
Manuel Forcano. Corint. 2000
Etiquetes de comentaris:
actituds,
afluents,
cossos,
desigs,
flors,
Forcano [Manuel 1968-],
geranis,
gessamins,
jardins,
lliris salvatges,
Nil,
persones,
poesia breu,
port,
ports,
roses,
set,
vaixells
Els versos meus on aniran?
Us deixaré-adeu, adeu-cansada. [Clementina Arderiu. Els versos meus on aniran?]
Els versos meus on aniran?
Els he parit amb dolor i plaer
com a fills.
Els he alletat de realitat i somnis,
i els he vist jugar amb les lletres
al joc de la ciència.
Han escoltat el plany de les guerres,
han sentit el foc de l'amor,
els he escrit en les fulles
de l'arbre de la vida.
Els he educat amb respecte
i amor per la llibertat.
Els he donat la nostra llengua
i els he obert fronteres.
Els he deixat arrelats a la terra,
dissolts dins de l'aigua,
en la veu del vent,
en tu que em llegeixes.
Els meus versos on aniran?
Assumpció Forcada i Florensa. Germinació. 2000
Els versos meus on aniran?
Els he parit amb dolor i plaer
com a fills.
Els he alletat de realitat i somnis,
i els he vist jugar amb les lletres
al joc de la ciència.
Han escoltat el plany de les guerres,
han sentit el foc de l'amor,
els he escrit en les fulles
de l'arbre de la vida.
Els he educat amb respecte
i amor per la llibertat.
Els he donat la nostra llengua
i els he obert fronteres.
Els he deixat arrelats a la terra,
dissolts dins de l'aigua,
en la veu del vent,
en tu que em llegeixes.
Els meus versos on aniran?
Assumpció Forcada i Florensa. Germinació. 2000
Etiquetes de comentaris:
actituds,
adeus,
Arderiu [Clementina 1889-1976],
català,
educar,
Forcada [Assumpció 1947-],
germinació,
llegir,
llenguatges,
llibertat,
persones,
respecte,
versos
Veles e vents
Veles e vents han mos desigs complir,
ffahent camins duptosos per la mar.
Mestre y ponent contra d'ells veig armar;
xaloch, levant los deuen subvenir
ab lurs amichs lo grech e lo migjorn,
ffent humils prechs al vent tramuntanal
qu.en son bufar los sia parcial
e que tots cinch complesquen mon retorn.
Bullirà .l mar com la caçola .n forn,
mudant color e l'estat natural,
e mostrarà voler tota res mal
que sobre si atur hun punt al jorn;
grans e pochs peixs a recors correran
e cerquaran amaguatalls secrets:
fugint al mar, hon són nudrits e fets,
per gran remey en terra eixiran.
Amor, de vós yo.n sent més que no.n sé,
de què la part pijor me'n romandrà;
e de vós sap lo qui sens vós està.
A joch de daus vos acompararé.
Yo tem la mort per no sser-vos absent,
per què Amor per mort és anul·lats:
mas yo no creu que mon voler sobrats
pusqua esser per tal departiment.
Yo só gelós de vostr.escàs voler,
que, yo morint, no meta mi.n oblit;
sol est penssar me tol del món delit
-car nós vivint, no creu se pusqua fer- :
aprés ma mort, d'amar perdau poder,
e sia tots en ira convertit,
e, yo forçat d'aquest món ser exit,
tot lo meu mal serà vós no veher.
Amor, de vós yo.n sent més que no.n sé,
de què la part pijor me'n romandrà;
e de vós sap lo qui sens vós està.
A joch de daus vos acompararé.
Versió cantada per Raimon del poema d'Ausiàs Marc.
ffahent camins duptosos per la mar.
Mestre y ponent contra d'ells veig armar;
xaloch, levant los deuen subvenir
ab lurs amichs lo grech e lo migjorn,
ffent humils prechs al vent tramuntanal
qu.en son bufar los sia parcial
e que tots cinch complesquen mon retorn.
Bullirà .l mar com la caçola .n forn,
mudant color e l'estat natural,
e mostrarà voler tota res mal
que sobre si atur hun punt al jorn;
grans e pochs peixs a recors correran
e cerquaran amaguatalls secrets:
fugint al mar, hon són nudrits e fets,
per gran remey en terra eixiran.
Amor, de vós yo.n sent més que no.n sé,
de què la part pijor me'n romandrà;
e de vós sap lo qui sens vós està.
A joch de daus vos acompararé.
Yo tem la mort per no sser-vos absent,
per què Amor per mort és anul·lats:
mas yo no creu que mon voler sobrats
pusqua esser per tal departiment.
Yo só gelós de vostr.escàs voler,
que, yo morint, no meta mi.n oblit;
sol est penssar me tol del món delit
-car nós vivint, no creu se pusqua fer- :
aprés ma mort, d'amar perdau poder,
e sia tots en ira convertit,
e, yo forçat d'aquest món ser exit,
tot lo meu mal serà vós no veher.
Amor, de vós yo.n sent més que no.n sé,
de què la part pijor me'n romandrà;
e de vós sap lo qui sens vós està.
A joch de daus vos acompararé.
Versió cantada per Raimon del poema d'Ausiàs Marc.
Etiquetes de comentaris:
actituds,
amor,
desig,
Marc [Ausiàs ca. 1397-1459],
poesia amorosa,
Raimon [1940-],
veles,
vent
L'heura
En els ferros del balcó,
l'heura.
A les mans i en el record,
al mocador dels adeus,
l'heura.
Per dins la casa barrada,
al tapís, al guarda-roba,
a les tasses de cafè,
l'heura.
L'heura dins els ulls dels morts,
dins les llàgrimes dels morts,
estrenyent cada paraula,
florint per cada paraula.
L'heura, sempre l'heura
sobreeixint la paret, l'amor, el somni,
empaitant-me, assolint-me, ofegant-me,
l'heura.
Josep M. Llompart. Nou segles de poesia als Països Catalans. 1986
Etiquetes de comentaris:
adeus,
assolir,
balcons,
empaitar,
estrènyer,
ferros,
florir,
heura,
llàgrimes,
Llompart [Josep M. 1925-1993],
mans,
morts,
ofegar,
paraules,
parets,
sobreeixir,
ulls
01 de juliol 2009
Li farem un sargit al temps
Li farem un sargit al temps
per tal que no s'escapi.
I de tant en tant li canviarem
el fil i el color,
i li cosirem un trau
amb un botó ben gran
perquè no se'l descordi
i agafi fred.
Elvira Roca-Sastre. Poemes, 1998
per tal que no s'escapi.
I de tant en tant li canviarem
el fil i el color,
i li cosirem un trau
amb un botó ben gran
perquè no se'l descordi
i agafi fred.
Elvira Roca-Sastre. Poemes, 1998
Etiquetes de comentaris:
colors,
fred,
poesia breu,
poesia constructiva,
Roca-Sastre [Elvira 1937-],
temps
30 de juny 2009
No ets més que un nom
No ets més que un nom,
un record al meu quadern.
Qui em podrà indicar el camí
per trobar-te dins de cinc anys,
deu segles, vint segons?
La tendresa pren forma entre les teves mans
i el teu somriure infantil i fresc
com dotze pètals de corniol.
No et calles, no em negues aquesta espurna de pau
que només he trobat als teus ulls de xiqueta feliç.
Vius el teu conte amb final afortunat.
I lloats siguen els déus
que et donaren la força
de l'estiu i les muntanyes.
Tu m'has donat un punt de tendror
amb la carícia dels teus ulls petits.
Jo no puc oferir-te res més que el meu record, Goretti.
Júlia Zabala. Raïm de vent. 1996
un record al meu quadern.
Qui em podrà indicar el camí
per trobar-te dins de cinc anys,
deu segles, vint segons?
La tendresa pren forma entre les teves mans
i el teu somriure infantil i fresc
com dotze pètals de corniol.
No et calles, no em negues aquesta espurna de pau
que només he trobat als teus ulls de xiqueta feliç.
Vius el teu conte amb final afortunat.
I lloats siguen els déus
que et donaren la força
de l'estiu i les muntanyes.
Tu m'has donat un punt de tendror
amb la carícia dels teus ulls petits.
Jo no puc oferir-te res més que el meu record, Goretti.
Júlia Zabala. Raïm de vent. 1996
Etiquetes de comentaris:
corniol,
estiu,
Goretti,
muntanyes,
pau,
quaderns,
records,
sentiments,
somriures,
tendresa,
ulls,
Zabala [Júlia]
Subscriure's a:
Missatges (Atom)