Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

28 de febrer 2010

L'alegria s'anomena cançó


A tots els llocs on vaig escoltar la teva tonada
vaig recuperar l'alegria; la passió de viure.
Cançó que jo esperava sortissis de la meva ploma
va resultar que tu vas ser la que es va endinsar en mi.

(traduït per a aquest blog)
José Agustín Goytisolo. Poesía completa, 2009,  p. 759

A mi mateix


Per què renegues i per què t'apartes
de la vida que tens a la balança.
Per què desitges la desesperança
i la mostres en totes les pancartes.

Tots els mars que et conviden els descartes
i et tornes riu que en solitud avança.
T'agrada contemplar, però, la dansa
de l'aigua que menysprees i coartes.

Per què no vius, ni creus, ni hi veus ni goses,
ignores dies, nits, mirades, coses.
Per què tens por que avui la llum t'abraci.

Per què no surts al món i a les tarimes.
Per què no perpetues el que estimes
abans que entre les mans no se't desfaci.



Israel Clarà. Una mena de màgia, 2009

27 de febrer 2010

Regal

Cel de la Barceloneta (Barcelona)
Quin dia tan feliç.
La boira s'ha esvaït aviat, treballava al jardí.
Els picaflors es detenien en els xuclamels.
No hi havia res a la terra que volgués tenir.
No coneixia ningú que valgués la pena d'envejar.
Vaig oblidar tot el mal que havia passat.
No m'avergonyia pensar que era qui sóc.
No sentia al cos cap dolor.
Redreçant-me vaig veure el mar blau i veles.

Berkeley, 1971

Czesław Miłosz. Travessant fronteres, 2006 

A la lluna

Que estàs pàl·lida de cansament,
de pujar al Cel i contemplar la Terra,
i de vagar sense companyia
entre estels d'un diferent llinatge?
I de mudar, talment un ull consirós
que no troba cap objecte digne de la seva lleialtat.



Percy Shelley. Carpe diem : antologia del Club dels poetes morts, 1990
Ed.: Nona Arola, Magda Rovira i Pep Julià

23 de febrer 2010

Poema xinès

China-7704
Seria un error suposar
que això és impersonal.
És cert que el cel està buidat de tot
menys del més pàl•lid blau,
i és cert que un saüc fresc, aquí,
es repeteix en aigües mai abruptes.

Però mira de prop com està fet:
el pintor es revela en la seva
acurada cal•ligrafia,
signa amb lletres que per elles mateixes
són d’altres imatges, miniatures, i totes
ben dretes, en posició de ferms.

Aquí podem observar una fredor deliberada.
Monet hauria entès quant acuradament
l’ull del pintor estudià com l’aigua sempre
es mou, mai no està quieta, perquè
tant si el sol enlluerna o, com aquí, s’oculta,
el duu constantment en un joc seriós.
Aquest pintor oriental engegà els seus pinzells
a casar els elements i a mantenir-los lligats,
aigua i llum diàfana, en harmonia,
però aplegats per un toc humà.


Elizabeth Jennings. Poesia anglesa i nord-americana contemporània,
1994 ; tr.: Pilar Teixidó

19 de febrer 2010

Les ensenyances d'Huria - IV -

No hi ha lloc per a sentimentalismes al teu món.
Has pastat amb alfàbrega el migdia. Has cuit per al brou
crestes de gall. Sé què t'afona el cor picotejat
pel gall dindi després de la teva segona expulsió del paradís.
Tot el nostre món va canviar, com han canviat les nostres veus.
Fins i tot les nostres salutacions s'esfondraren, com cauen els botons
d'un vestit damunt la sorra, sense fer soroll. Digue'm:
Bon dia!
Digue'm qualsevol cosa que m'alleri la tendresa de la vida.

(fragment)

Mahmud Darwix (Per què has deixat el cavall sol?, 2004) (Tr.: Margarita Castells Criballés)

18 de febrer 2010

Després

Després que has fet la maleta, tancat el gas,
apagats els llums, tancada la porta,
tancat el portal, quan
et recolzes en un mur i tens por de caure
i esperes un mitjà, una manera
d'anar lluny,
quan el cel és seré,
blau i imponent damunt la voravia
i tu no tens ni passat ni futur,
en aquell moment buit
s'instal·la la poesia.

———

Dopo
che hai fatto la valigia, spento il gas,
spente tutte le luci, chiuso l'uscio,
chiuso il portone, quando
ti appoggi a un muro e temi di cadere
e aspetti un mezzo, un modo
per andare lontano,
quando il cielo è sereno,
blu e sterminato sul cavalcavia
e tu non hai passato né futuro,
in quel momento vuoto
si accampa la poesia.





Bianca Tarozzi. Prima e dopo. 2000 ; tr.: Enric Bou

dins Reduccions : revista de poesia, núm. 91

14 de febrer 2010

Haikús d'hivern

Ara que és hivern,
tanca porticons el vent:
fa sonar el poema.

Com comença? Un so,

un ritme, uns mots, una frase ...,
que expliquen el jo.

Imagina objectes

que parlin de tu: un ninot
de neu, matí amb sol.

Kodak a les mans,

passa, mira, pensa, guarda.
Retrata els instants.

Nen que juga amb lletres.

Li surt un mot com a alguns
que es fan dir poetes.

Traginers que criden,

venedors que parlen massa.
Escriu en veu baixa.

Zanni parla tosc,

criat que cau i obeeix.
Manen els lectors.


(Selecció)


Daniel Wi-Ye. Haikús d’hivern, 1969

dins,  Julià, Jordi. Un lleu plugim, 2009

31 de gener 2010

La llum primera

La llum primera
anomena el món
eixit de la tenebra:

diu pedra
a la pedra, om a l'om,
turó al turó.
Llum a la llum.

La llum darrera.



Antoni Clapés. Alta  Provença. 2005

Cançó

Parc del Pla de Fornells (Barcelona)

Cançó, no ets pas encara. No et bastin
els sons i les cadències, si del vent
el moviment de l'ala no has tingut.
Aquí em tornaràs un altre dia:
nocturn enfosquit del record,
coral resplendent d'alegria.

José Saramago. Els poemes possibles, 2005 ; tr.: Josep Domènech

29 de gener 2010

73 | Pragari

(a Dasa K.)

Per girar el guant
i trobar-te amb la meva cara.
Per provocar-me un part sense dolor
el dia que vaig decidir
néixer ja pel meu compte.

I en l'encara vers,
hi seràs.

Confonc el teu nom, Praga,
amb el teu nom, Praga.



Mireia Vidal-Conte. Pragari. 2005

Premi Miquel de Palol 2005

Bon dia, tristesa

Vesteix-te de setí!
Pinta't al front
els núvols i la lluna
i anem al ball
que ja s'atansa l'hora!

Carnestoltes duu llàgrimes
de colors a la galta.




Maria-Mercè Marçal. Bruixa de dol. 2006

24 de gener 2010

El poema clava

fíbules a la polpa.

Compartimenta la boira.

Entreobre una mica
els serrells del teló.

Veu caure tot allò
que no té forma.

Es queda amb tot allò
que s'ha arborat.

Diu no sé què
del silenci.


Feliu Formosa (Al llarg de tota una impaciència, 1994)

23 de gener 2010

Fotògrafs

Ens tanquem a la cambra obscura,
sols,
només amb el llum vermell.

Com una imatge del no-res,
se’ns revela l’únic batec
que ens conté.

Fixem el desig humit,
l’instant de vida
penja d’un fil amb agulles d’estendre.




Rosa Torrent. Rosa del desert. 2004

17 de gener 2010

Mirades

Detall d'un quadre d'Elena Bech
      A l'Elena Bech


A les petites realitats
de carenes lluminoses
que no acaben de ser
de teles estampades
d’esclats delicats
a les belles solanes

Ulls brillants. Dones
d’una solidària terra
vibrants i admirades
palmeres ixents
que el temps a embellit
gradualment, agraït


Teresa Grau Ros

15 de gener 2010

Un conte

Fa temps aquí es dreçaven
els murs del mas ara enrunat.
Ara la vinca s'arrapa,
amb flors als cabells, a les fustes.

A les hores eixorques
l'indret no deixarà
de relatar la història
amb flors eternes en bocins de plats.


Edward Thomas (Poesia anglesa i nord-americana contemporània : antologia, 1994) (tr.: Dídac Pujol)

11 de gener 2010

Signes, llengua i cultura

La cultura és el mitjà de comunicació de
l'home i no existeix cap aspecte de la
vida humana que la cultura no toqui.
Emmarca la personalitat dels membres d'una
comunitat. Té molt a veure amb la manera
com els individus s'expressen emocionalment,
la manera com pensen, com es mouen, com
planegen i resolen els problemes,
com projecten les seues ciutats, etc.

(Fragment)





Sebastià Serrano. Signes, llengua i cultura : cap a una epistemologia del silenci, 1980


plenitud quotidiana

... uns poetes que havien cercat sempre
l'harmonia entre les vicissituds de la
vida immediata i la pròpia intimitat,
malgrat els trasbalsos exteriors i els
esdeveniments funestos que havien viscut
o que encara vivien (guerres, exili, opressió
política i cultural, etc.). Llur fidelitat
era tota donada, justament, a la "seguretat
senzilla" de fer de l'expressió poètica
una pura afirmació de catalanitat i d'adhesió
personal a unes formes de viure determinades.
I això malgrat les adversitats, i malgrat
totes les transformacions que havien
afectat i afectaven llur entorn.



Fragment.



Joan Triadú. La poesia catalana de la postguerra. 1985

09 de gener 2010

Cada paraula

Cada paraula
conté el llenguatge sencer
té una font
però no de veritat
existeix només per la direcció
que pren
és un riu que segueix el seu curs



Anise Koltz. La terra calla : poemes. 2005

Traducció: Anna Montero

08 de gener 2010

Un món desajustat

...ens cal inventar una concepció del món
que no sigui solament la traducció moderna
dels nostres prejudicis ancestrals, i que ens
permeti conjurar la regressió que s’anuncia.

Tots nosaltres, tots els que vivim en aquest
estrany principi de segle, tenim el deure –i,
més que cap altra generació anterior, els
mitjans per fer-ho- de contribuir a aquesta
empresa de salvament.



(Fragment)


Amin Maalouf.  Un món desajustat : ¿som la prehistòria d’una nova humanitat?. 2009

Traducció: Imma Falcó

07 de gener 2010

Em creix un llac profund...

Aprenc a ser des d'aquest fosc el silenci,
i em moc dintre de l'orba quietud
com un oreig distant i lleu.
He travessat la nit més llarga
com un estel fins néixer a la claror.
Avui soc vent en un espai trobat
enllà d'una aigua closa. L'altra riba
m'espera, i ara em rep talment un núvol d'ombres.
He tremolat devers aquest misteri
amb tot el goig del viure dintre un plor.
Em creix un llac profund a la memòria
sobre el sender novell del pensament.
I cullo a les terrasses del meu ésser
el gen del meu passat, com un tapís
trenat amb fil de temps
i amb els colors genèsics de l'aurora.
A poc a poc
pinto a la molsa del cervell
les urgències fèrtils del desig,
que sembro en l'hora màgica del so
on descobreixo un foc de llibertat,
empresonada en l'hàlit del nou viure!



Pilar Canela. Els calius del marbre. 1999

Pròleg de Josep Colet i Giralt

En el pont de Westminster

Cosa més bella mai no haureu trobat:
serà mesell de cor qui no es detura
en un indret de tanta majestat;
du la ciutat com una vesta pura

la beutat del matí; callat i nu,
vaixells, teatres, temples i torratxes,
tot s'obre al cel i a delicats paisatges,
en l'aire net tot guspireja i llu.

Mai no és tan bell el sol, ni quan amara
cinglera o vall amb sa mirada clara;
mai no sentia aquesta calma ardent.

El riu s'esmuny, com amb un dolç esment:
semblen dormir les cases, oh, talment!
I el gran cor poderós reposa encara.



William Wordsworth (1770-1850) dins

Marià Manent. El gran vent i les heures, 1983

05 de gener 2010

Comptabilitat

Ai de l'insensat que caigui mort
damunt els seus llibres de comptes.
Sèneca



Al revers de cada factura,
balanç o pressupost,
brolli el vers que és també mesura,
ritme i sentit del ritme:
res que ens sigui pèrdua o usura,
sinó sentit i ritme del sentit.



Àlex Susanna. Angles morts. 2007

Pròleg de Pere Ballart.

Colette


... la seva obra és, doncs, reflex i esperó
del seu llarg i tenaç aprenentatge de la
llibertat. I, indestriablement, de la seva
lluita constant amb les paraules per fer-los
dir tot allò que abans d'ella no havia estat
expressat i que, per tant, era inexistent;
...

Quan deia, per exemple, que valorava tant una
bona obra literària com un parell d'esclops
ben tallats, això no implicava cap sentiment
d'humilitat especial, sinó la constatació d'un
vincle profund, que no admet jerarquies de cap
mena, entre tot allò que ella sentia com a seu.



Maria Mercè Marçal (fragments del pròleg)

Colette. La dona amagada, 1985

Tercets sobre la fugacitat

Encara en sento el buf a frec de galta,
¿i com s'explica que aquests dies d'ara
hagin fugit del tot, perduts per sempre?

És cosa que ningú no arriba a entendre
i alhora és massa greu per lamentar-se'n:
que tot transiti i ens passi a la vora,

i que el meu propi Jo, sense destorb,
m'hagi vingut, lliscant, d'un nen petit
tan mut i estrany per mi com ho és un gos.

I més: que fa cent anys jo també hi fos
i que els meus avis, dins de la mortalla,
parents em siguin com els meus cabells,

siguin part meva com els meus cabells.




Hugo von Hofmannsthal, dins el llibre:


Joan Ferraté. Provocacions. 1989

04 de gener 2010

Pluja verda

Anirem als boscos d'olor,
veurem com entre neu ja neda l'aranyó.
Molt enlaire, entremig de la brotada lenta,
un tudó es deixondeix i es lamenta;
remou les clarianes un so viu
i amb riure estrany el pigot riu
Si amb pètals d'aranyó veus perlejar la brisa,
l'arbrissó tortuós que a penes frisa
és guarnit de borrons, tan pàl·lids i tan clars,
que verda calamarsa o aigua d'or hi veuràs-
talment si es deturés la maltempsada
en el branc espinós, encantada,
veus de goja sentint pel recés,
i a mig aire la pluja s'oblidés.




Mary Webb (1881-1927) dins:

Marià Manent. El gran vent i les heures, 1983

03 de gener 2010

Cant

Envoltada de mar, em tape amb cera
les orelles. Però de res no serveix l'intent
d'esquivar la melodia si és a dintre meu

que canten les sirenes.



Christelle Enguix. El cor del minotaure, 2009

02 de gener 2010

L'art d'estimar

Qui no coneix res, no estima res.
Qui no pot fer res no comprèn res.
Qui no comprèn res, no val res. Però
qui comprèn, també estima, observa, veu...
Com més gran és el coneixement inherent
a una cosa, més gran és l'amor...
Si algú creu que tota la fruita madura
al mateix temps que les maduixes,
no sap res sobre el raïm.

Paracels, dins:

Erich Fromm (L'art d'estimar, 1978)

01 de gener 2010

Ara que és tard

Torna a llegir en els llibres
                 ara que és tard.
 Has de fer una altra vida.

                    Joan Vinyoli




Ara que és tard, absent, escolte com
em menja dins l'olor fonda dels ulls,
em treu fora de lloc el vell batec,
cansat desassossec d'antiga guerra.

Encara bull enllà de la memòria
la desitjosa deu d'aigües calentes,
el bosc del nou capvespre a la infinita
espera fosca de respondre dubtes.

La llum ara que és tard revifa cendres;
records s'enfilen per a no oblidar-me
d'errors comesos. Tracte de deixar

camins oberts als vianants desitjos,
ser sastre del somni per descosir-lo
dels mots silents d'un paradís de pedra.



Isabel Garcia i Canet. Claustre. 2007

XXVI Premi de poesia Senyoriu d'Ausiàs March, de Beniarjó.

30 de desembre 2009

El salobre

El salobre va sorgir arran d'una crisi personal
provocada per la mort del pare del poeta. La
desaparició dels pares sempre significa
l'acompliment del darrer estadi del nostre
procés de maduració personal: la confrontació
amb la nostra pròpia mortalitat i mort. En el
moment del traspàs dels nostres pares es trenca
el pacte secret i no dit que ells sempre
s'interposarien entre nosaltres, els fills, i la mort.

Aquest sotrac personal ha fet que el nostre poeta
obrís el que Emily Dickinson anomenava "els ulls
dels ulls" i mirés la vida d'una altra manera,
de més a prop."



D. Sam Abrams (fragment del pròleg)



Ponç Pons. El salobre. 1997

Premi Carles Riba 1996

Llegir

Computerrecherche, Bibliothek von Alexandria
La meva bibliotecària
té veu de rierol quiet.
Rierol de riba humida
i ombra d'un bell secret.

La meva bibliotecària
té els ulls de blau rialler.
Blau que estima les lletres
i que perfila el paper.

La meva bibliotecària
té els dits de tacte de full.
Tacte que acarona els llibres
i que els estima i acull.

Lola Casas. Poemes de cada dia, 2004

29 de desembre 2009

Inventari d'alba

                       A Joan Vinyoli


El cine en blanc i negre que ja he vist

La música barroca el blues el jazz
Aquest poema inútil i el desig
De ser estimant pura paraula gest
Contra l'absurd del mal contra l'oblit
De tot allò que ens fa ser més humans
Els llibres que encara ara vull llegir
I el gust per tot allò que sigui art
L'amor immens que sent sagrat pels fills
I un munt de mots que cal salvar insurgent
S'estranya en passar esquiu el vell mestral
Sobre Menorca hi plou

No tenc res més



Ponç Pons. El salobre. 1997

Pròleg: D. Sam Abrams

18 de desembre 2009

Ponent

Escriuré per glossar el dol d'aquesta tarda
que mor pausadament cap a l'oest.
Veuré els cors d'àngels foscos
volar pel cel, cap a ponent.
Les ombres jauran com fulles marcides
d'un sol aturat,
i profundament cauran els grisos
damunt els vells bancs de fusta.
La gent passejarà omplint-me de murmuris
fins que s'esgotin els mots i les petjades.
Jugaré tan sols a ser qui soc, mentre deixo
que la nit m'abraci les sabates.



Núria López GarciaEstacions de trànsit. 1992

Cançó de capvespre

S'enduien veus d'infants
el sol que jo mirava.
Tota la llum d'estiu
se'm feia enyor de somni.

El rellotge, al blanc mur,
diu com se'n va la tarda.
S'encalma un vent suau
pels camins del capvespre.

Potser demà vindran
encara lentes hores
de claror per als ulls
d'aquest esguard tan àvid.

Però ara és la nit.
I he quedat solitari
a la casa dels morts
que només jo recordo.


(1963/1966)

Salvador Espriu

16 de desembre 2009

Coronació I

potser per assolir el cim
no has de badar massa.
potser has de desar dins dels ulls
la imatge eterna de la neu
i la filigrana del gel
sobre la pedra eixuta.



Anna Montero. El pes de la llum, 2007

Darrer poema

Al final,
quan ja el poeta
no tingui res a dir
i els seus versos no commoguin,
escriurà un darrer poema
dreçant, amb els seus últims mots,
una escultura perenne.

Desarà després el llapis a la taula,
els papers al prestatge
i l'esguard en un racó fosc
on ella no hi sigui.
No es complaurà ja
en el dolor punyent
ni en la solitud de l'alba
d'on nasqueren els versos galants
que encisaren l'estimada.

Sap que no ha de mirar enrera
perquè hi ha massa amor
i, com Orfeu,
moriria en el precís instant
que albirés la plenitud del cos
i la fondària dels ulls que el deixen.

No escriurà el darrer poema
com els altres,
en un rampell místic.
En farà un treball meticulós i assenyat,
esmicolant records i anorreant imatges
tenaçment arrelades.

Potser hi dedicarà la resta de vida,
en aquest poema,
perquè intueix
que l'objectiu és inabastable
i, d'altra banda,
té el cervell esquerdat i la mà cansada
de tant lliurar batalles impossibles.



Toni Sitges i Serra. Amor roig. 1997

15 de desembre 2009

Misteri de cultura

"Malauradament la nostra revista no ha pogut
oferir mai cap mena de remuneració econòmica
per les col·laboracions, però gràcies a la generositat
i gentilesa dels poetes hem pogut disposar de
bons poemes. Esperem poder comptar amb la vostra
col·laboració per a aquest número.
Per tot, el nostre profund agraïment".



Joan Brossa. Passat festes, 1993-1995, 1995

Saber-la

Allò que més desitges
és tenir-la al teu costat
i t'has d'acontentar amb saber-la.

Però

com pots arrogar-te el dret a tenir-la?,
com pots voler-la encadenada
al teu costat?

Si ho penses bé, de fet,

a tot el que t'és lícit d'aspirar
és a saber-la.



Ramon Farrés. El present constant. 2009

Cançó de fer camí

            Per a la Marina

Vols venir a la meva barca?
-Hi ha violetes, a desdir!
anirem lluny sense recança
d'allò que haurem deixat aquí.

Anirem lluny sense recança
-i serem dues, serem tres.
Veniu, veniu, a la nostra barca,
les veles altes, el cel obert.

Hi haurà rems per a tots els braços
-i serem quatre, serem cinc!-
i els nostres ulls, estels esparsos,
oblidaran tots els confins.

Partim pel març amb la ventada,
i amb núvols de color trasbalsat.
Sí, serem vint, serem quaranta,
amb la lluna per estendard.

Bruixes d'ahir, bruixes del dia,
ens trobarem a plena mar.
Arreu s'escamparà la vida
com una dansa vegetal.

Dins la pell de l'ona salada
serem cinc-centes, serem mil.
Perdrem el compte a la tombada.
Juntes farem nostra la nit.


Maria-Mercè Marçal. Llengua abolida, 1973-1988, 2000

12 de desembre 2009

Per què no la vida?

A fora hi ha panells que ens indiquen el nom
dels pobles i dels carrers, semàfors en vermell, fars
que il·luminen els foscos túnels de la nit. Senyals
que d'invisibles perills, com la presència
de glaç a la calçada, ens prevenen.

Dintre; les llums d'emergència, els frens.
I en cas d'impacte, l'airbag,
que ens abraça.


Christelle Enguix (El cor del minotaure, 2009)