De les misterioses coincidències

... en Miquel deixà anar la bossa i es va
sentir com si fos un estrany dins el mar,
i es va adonar que aquella tensió interna
que sempre l'havia envaït havia desaparegut
del seu cos. Es va girar. Veié que n'Elisenda
l'esperava a la platja i s'alegrà. Ja no
dubtava que n'Elisenda li agradava.

(Fragment)


Guillem Rosselló. L'estranya presència, 2000

La meva primera llibreria

Era de caoba vermella
amb portes vidrieres
de vidres fumats
i rivets de laca
blancs.

Un metre d'alçada
per un metre cinquanta d'amplària.
Tres prestatges de vint.

Vàrem rompre la guardiola de terrissa
i tot un capvespre de gener
per anar a comprar-la.

Aviat a casa varen anar arribant Albert Camus. William
Faulkner. Virginia Woolf. Víctor Català. Carson
MacCullers. I James Joyce amb el seu Retrat
d'un artista adolescent que
em va crear una úlcera a
la ploma.

A poc a poc deixava
de ser moble
i passava a Santuari.
La llibreria.

Les pregàries de la nit
les feia davant el cor obert de la fusta
i no davant el Cordejesús amb els ulls girats
de damunt la capçalera del llit.

A la mare
que no havia obert mai un llibre
també l'amarava de devoció. La llibreria

Llibres a una casa de pobres!

Religiosament es cuidava que la pols
no es fiqués per les escletxes i envaís el paper.
Que els polls dels llibres
no espipellessin les lletres.

En canvi el pare calcigava estufera
quan hi passava per davant.

Satisfet d'haver pogut comprar
la mar a la seva filla.


Antònia Vicens. Lovely. 2009

Ets bella com un àngel escampant

Ets bella com un àngel escampant
subtilitats de rosa pels esguards.
Ho saps perquè els meus ulls t'accepten sempre
i tanmateix te'm fas real per dins:
em passes versos teus perquè els llegeixi
i et doni el meu parer d'àvid lector.
Són bons. Així t'ho dic. Perquè no parles
d'amors, sinó que captes el que veus.
I es tracta exactament d'això, tan simple.



Jaume Bosquet. Triacant, 2009

Una faula necessita la seva extensió

Una faula necessita la seva extensió. Potser és
per això que tan al nord de Grècia, s'acreixen
les glicines parasitant xiprers. Flors que han
vençut un tronc envaït de vermells. I he de
fingir sorpresa en lliçó de botànica. Jo, que
he emprès, vacil·lant, un viatge extingit, sen-
se escoltar els oracles del meu petit país. Eren
breus els designis per a les meves ales, massa
propers els tresors que mai no voldré trobar.



Susanna Rafart. Baies. 2005

Fes-me un petó

La boca a la boca i la parpella closa.
J. Salvat-Papasseit


Caigué la nit, amb un perfum de pessigolles
mentre els vaixells vestits amb pàl·lida
follia, feien l'ullet a una galta del ponent,
i la lluna deixà una tèbia carícia sota
els teus petits llavis.


Josep Ballester. Oasi, 1989

El cavall color de rosa

Renilla, i dels narius
surt el blau
en què es banya. A la gropa
un gall
de cresta
rosada
encrespa la veu
i prepara
les tintes
de la matinada. Són aquests
els colors
del cavall. Que,
per volar,
no necessita altres ales.


Albano Martins de A Voz do Olhar, 1998, dins

Res publica, Res poetica. Festival d'estiu de Caldes d'Estrac. Programa de mà.

Sovint arriba

Sovint arriba
pel sender entre bardisses 
de part darrere
i, callada, s'atura
com per trucar a la porta.

Dubta una estona.
Aixeca la mirada
a les finestres...

fa tres volts a la casa
i, en silenci,
se'n torna.

Pel camí, la festegen
pinsans i farigoles.




Castellar-Fontclara, 1984-1993

Miquel Desclot. Com si de sempre. 1994

Bernat Metge

No és per ofec dels meus cercles impropis
que en els manlleus els mots dissipen la ven-
tura de ser només paraules. Cada vocal s'afina
entre els oblits que l'aire imposa a antics gar-
laires. Ells i jo som a la fira d'aquells que no
han volgut dormir en la forma acostumada. E
cogitant somien, e somiant s'endolen per l'a-
mor dolç dels cans de diversa natura.



Susanna Rafart. Baies. 2005

Postals no escrites

Brunzir metàl·lic
Huracans d'aluminis
El cel m'inscriuen

Viure Amb la fuga
l'allau del tren que vola
Arrels desfetes

El teu imperi
el blau El sense límits
Jo una mirada

Sanglotes cendra
Per què no em fas miracle
Boira que et bressa

Solitud alta
desclosa Pit de dona
T'honora un núvol

Música Gotes
Mòbil pentinat d'aigua
Al cor reflexos

Un bol que ens mira
Penombra d'ulls Mig closos
Te de silenci

Unció Calma
de la florida eterna
Jardí de perdres

Rasclada estesa
serenitat dels cercles
Que amunt la terra


Selecció



Felícia Fuster. Postals no escrites. 2001

Pròleg i il·lustracions: Albert Ràfols-Casamada.
Epíleg: D. Sam Abrams.

Hi ha un temps callat en què les fulles neixen

Hi ha un temps callat en què les fulles neixen
la finestra és un mirall on et transformes en núvol
un espai contingut en un altre
el so del tren transforma el paisatge
salten les cireres entorn de l'ampolla
el rostre expectant de les coses
contactes irisats
la compacta qualitat d'un cos
la pols de guix del silenci
els camins són els jocs del destí
atzar i vent damunt la plana blanca
arrels o àncores
espurneig estel·lar al fons dels ulls
els límits inconcrets del matí
circulen les lletres damunt el paper
asseure's al parapet del pont
l'halo lluminós de la sorpresa
el pes crispat del pinzell
ones d'un altre viatge
la distància és un braçat d'esperes
fondre's en un mateix
arredossada al temps
joiosa i furient com una guspira
incògnita apressant de l'espai buit
ales o sabates
ganivet de la nit
el tall refulgent d'una mirada
l'ombra dels pensaments damunt les coses
estelles dels records
hi ha un temps de cants entre les fulles



Albert Ràfols Casamada. Signe d'aire: obra poètica, 1939-1999. 2000

Introducció i edició a cura de Ramon Pinyol i Balasch 

Al cim del Fuji

El mont Fuji estava cobert de clapes de neu molt blanca,
tot i que ja es trobaven a les acaballes del cinquè mes.

Al cim del Fuji
l'estació no hi compta:
quina pensada,
tenir claps nevats, ara,
talment un cérvol jove!



p. 36

Ariwara Narihira

Contes d'Ise. 2005

Traducció: Jordi Mas López

Les vides poden ésser belles

per les seves qualitats diferents,
per llur abandó, o per llur fermesa.
Hi ha vies melòdiques, com hi ha
vies esculturals. Solament la música,
una certa fuga de Bach, certa sonata
de Mozart, em sembla que expressen
tant de fervor, de calma i de facilitat. (...)

(fragment)

Marguerite Yourcenar (El temps, aquest gran escultor, 1984)

Pròleg a El quadern daurat

Idees que fa trenta o quaranta anys estaven
confinades a l'extrema esquerra, fa vint
anys havien impregnat l'esquerra en general,
i durant els últims deu anys han proporcionat
els llocs comuns del pensament social
convencional de la dreta i de l'esquerra. (...)

Una altra idea amb la qual havia jugat molt
de temps era que un dels personatges principals
havia de ser un artista, però un artista bloquejat. (...)

Aquests arquetipus, l'artista i el seu reflex exacte,
l'home de negocis, han emmarcat la nostra cultura:
un ha estat presentat com una persona grollera,
insensible, l'altre com a creador, un pur excés
de sensibilitat i dolor i un egoisme sense límits
que se li ha de perdonar a causa dels seus productes,
exactament igual que s'ha de perdonar l'home de
negocis, és clar, a causa dels seus. (...)

... el que resultava intolerable, el que sí que no
es podia suportar més, era aquest model,
monstruosament aïllat i narcisista, sobre un pedestal.
Sembla que a la seva manera els joves se n'han adonat
i ho han canviat, creant una cultura pròpia en la qual
milers de persones fan pel·lícules, ajuden a fer
pel·lícules, fan diaris de tota mena, fan música,
pinten quadres, escriuren llibres, fan fotos.
Han abolit aquella figura sensible, creativa,
aïllada, reproduint-la centenars de milers de vegades. (...)



Doris Lessing, dins, Llegir i escriure, 1996
Tr. i ed.: Jordi Larios

Després dels mots

A Claudi Montañà


Els mots són gent de caprici. Vam escriure
groc, i verdejava; vam escriure verd, i es volia
arquitectura. Hem agafat la capsa dels colors,
però tot i això se'ns desgavellen. Diga'm si no:
magenta, bordeus, prússia? ¿O potser mar, cel, terra, potser sang?

Hem volgut posseir-los i han fugit:
inabastables i durs, ens somriuen amb engany,
ens estiren els rems i se'ns enduen.



Jaume VallcorbaPlana. Postals, 1981

El bloqueig dia a dia

Per què va escriure el llibre El bloqueig, dia a dia?

Perquè no em volia fiar només de la meva experiència
personal. (...). Volia anar a la recerca de dades.
Vaig consultar nou mil pàgines d'arxiu. No m'he
deixat ni un sol dia dels 951 que van des del
22 de juny de 1941 fins al 27 de gener de 1944,
el dia en què, definitivament, es trencà l'anell
del cercle.

(fragment)

Montserrat Roig (L'agulla daurada, 1985)

A Catalans de 1918,

Foix descriu una visita seva a Folguera,
a Vallvidrera, l'agost de 1916:

Ara, escolteu: tinc ganes de fer un diari.
Un gran rotatiu amb tots els ets i uts
i els homs i les ces trencades que calguin.
Vull veure el primer número al carrer d'ací
a set o vuit mesos a tot estirar. (...)
- Ens caldran anuncis; però els redactaran
escriptors de prestigi, i, si pot ésser,
els poetes. Tot clar, concís i succint.
Hem de provar de dir-ho tot amb la
meitat dels mots que empren els altres. (...)-


J.V. Foix. No pesquis mai amb els ormeigs d'un altre, 2009

Turquia

Una llunyana veu em crida
a jardins, palaus de silenci,
entre laberints de capvespre
i remotes músiques tristes.
Per les catifes setinades,
vàrem sentir cantar unes dones
i ens fugàrem entre les armes
-or i blau i vellut vermellíssim.
Entre el cel i les fulles, les fulles
deliraven de llum i peresa.
Cap a l'arc de les roses intactes,
marbres i pèrgoles i ones.
La veu de N'Aina presonera,
nua, per brolladors i estàtues.
I pels tapissos de les cambres,
adolescents secrets i núvols:
-Un marbre dolç, sebastià de lliri,
rosa festejadíssima i covarda,
lladre de llum agònica, martiri
i engany de la fugida de la tarda.



Madrid, maig 1936




Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Obra poètica. 1949

Companyia

Quan s'enderroca la bastida
i en braços de la solitud reposes.
Quan navegues dins les llegendes
i vius sota l'ombra èbria del crepuscle,
es configura el cosmos, vell domini
de tots aquells déus que t'han anat fent.
Quan et perceps tan terra, tan matèria
que xipolleges entre les entranyes
de la desesperança, encara et queda
la bellesa, la part oculta, etèria,
de l'esperit que t'enlaira i manté.



Tònia Passola. La sensualitat del silenci. 2001

Atenta revolta

Enmig d’aquests espais indefinibles
sents que les actituds
són de debò:
brillantor d'ulls i somriures sincers
dins la clara delicadesa de les urnes.
S’han encaminat cap a tu, Independència,
mans generoses i obertes. I és la confiança,
l’energia que les convoca i exalta,
i el ferm desig de votar.





Teresa Grau Ros

Corrandes d'exili

Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena,
lentament, sense dir res...
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena.

L'estimada m'acompanya
de pell bruna i aire greu
(com una Mare de Déu
que han trobat a la muntanya).

Perquè ens perdoni la guerra,
que l'ensagna, que l'esguerra,
abans de passar la ratlla,
m'ajec i beso la terra
i l'acarono amb l'espatlla.

A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida;
l'altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sense vida.

Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d'enyorança
ans d'enyorança viuré.

En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
Com el Vallès no hi ha res.

Que els pins cenyeixin la cala,
l'ermita dalt del pujol;
i a la plana un tenderol
que batega com una ala.

Una esperança desfeta,
una recança infinita,
i una pàtria tan petita
que la somio completa.



Pere Quart, dins,


Ovidi Montllor. Poemes i Cançons. 1978

A l'inrevés

Ho diré a l'inrevés. Diré la pluja
frenètica d'agost, els peus d'un noi
caragolats al fil del trampolí,
l'agut salt de llebrer que fa l'aroma
dels lilàs a l'abril, la paciència
de l'aranya que escriu la seva fam,
el cos amb quatre cames i dos caps
en un solar gris de crepuscle, el peix
llisquent com un arquet de violí,
el blau i l'or de les nenes en bici,
la set dramàtica del gos, el tall
dels fars de camió en la matinada
pútrida del mercat, els braços fins.
Diré el que em fuig. No diré res de mi.



Gabriel Ferrater. Les dones i els dies. 2002

Vaig fer un curs de lectura ràpida

Vaig fer un curs de lectura ràpida
i vaig ser capaç de llegir-me Guerra i pau
en vint minuts. Crec que parlava una mica
sobre Rússia.



Woody Allen, dins,

Víctor Fernández. Desmuntant Woody Allen : les millors frases, 2007

Foguera Joana, I

Damunt un cel de fil
amb unes vores fetes de puntes de coixí,
avui regna la lluna, amor,
i cap flor no es tanca.


Maria-Mercè Marçal (Bruixa de dol, 2006)

Catalunya

És una realitat, és viva,

és a la xarxa,

a les aules, al carrer,

és engrescadora,

tolerant, segura,

és cultura i comunicació.

És economia, autoritat,

energia, competència,

tendresa, mesura,

memòria i educació.

És poesia.

Teresa Grau Ros

Eivissa

Camino al teu costat
cap a escoles emblancades
callada som per tu
amiga de les teves paraules.

Em miro en els teus ulls
com en el fons d'unes aigües
hi veig el meu esguard
i llunyanes imatges.

Dormia al teu costat
i habitava els teus somnis
tranquils com el camí
en el cel d'un ocell, sol
en el seu vol.

Caminàrem ahir
per camins de pedres altes,
i entre els tarongers
en el fons
com un tassó d'aigo
la mar petita i blava
i una vela blanca.




Maria del Mar Bonet, dins,

Joan Ramon Mainat. Tretze que canten. 1982

Fotografia: Colita.

Pròleg de Josep Maria Espinàs.

Gèminis

Com dos bessons a l'inrevés,
la teua ànima i la mia:
quan l'una mira, l'altra veu;
quan l'una seu, l'altra camina.


Encarna Sant-Celoni i Verger. Sediments d'albaïna i maregassa, 2002

Visca l'amor

Visca l'amor que m'ha donat l'amiga
fresca i polida com un maig content!

Visca l'amor
l'he cridada i venia
-tota era blanca com un glop de llet.

Visca l'amor que ella també es delia:
visca l'amor:
la volia i l'he pres.

Joan Salvat-Papasseit

Inventari

Tinc tres amors, la terra,
uns versos que s'hi arrapen
i una dona que beso amb besos de cristall.

Tinc tres amors, amiga,
uns versos que et pertanyen
i una terra tan dolça com un dels teus cabells.

Tinc tres amors, o terra,
una dona ben teva
i uns versos que li adreço per a fer-la feliç.

Tinc dos amors, poema,
la terra que m'abraça
i uns versos que la besen a les puntes dels dits.

Tinc dos amors, amiga,
les mans plenes de versos
i uns versos plens de tu que la terra ha besat.

Tinc un amor i el beso.
Tinc un amor immens:
una terra que alena al ritme d'aquest vers.



Xavier Bru de Sala, dins,

Desvetllant poemes : tria de versos per a un recital. 1999

Edició: Núria Feliu

Dillatari

La llengua no és un problema. Com va
escriure Ramon Llull: "Si no ens entenem
per llenguatge, entenem-nos per amor", i
poc amor hi deu haver en aquell que es
comunica amb tu de forma tàctica, estudiada,
perquè et vol vendre un producte, convertir
o manipular.
...

Rimbaud va dir (era molt jove): "Cal ésser
absolutament moderns".
D'acord, però també reals, naturals i
sobretot autèntics.




Ponç Pons. Llegir, Any XI, núm. 54, des. 2006- feb. 2007, p. 7

Soliloqui de l'alba

Soliloqui de l'alba,
poncella en una branca.

Soliloqui de l'alba,
les mans,
dues volves de gesmil.

Soliloqui de l'alba,
cos de titella marcit.

Soliloqui de l'alba,
la darrera blasfèmia
d'un penjat.


Núm. 1


Maria Josep Escrivà. Flors a casa, 2007