Rètol d'una modista

Veniu ací les noies enciseres!
Per poca d'esma que tingueu, veniu!
Finà l'ànima vostra amb les darreres
convulsions del vestidet d'estiu.
Tinc "novetats" en màgiques rengleres:
dureu un bronze, un malva, un puça viu;
i permetré els capells de cinc maneres
i al pit una flor pàl·lida del riu.
Dona agençada, poc té res de lliure.
Diré com heu de saludar i de riure,
car tot vestit imposa son govern.
Veniu ací, les noies enciseres:
jo us donaré les ànimes lleugeres
que us duraran per tot aquest hivern.



Josep Carner. Poesies escollides. 1979

Matí de la dona

Ara s'encenen les roses
i el nacre de la pell fina;
quina angoixa més divina
sota les parpelles closes!
Són de llum totes les coses,
el bes, fregadís suau
blanc de núvol i cel blau,
joia de viure i de riure
joia de riure i de viure
feta illa de la pau.



Cèlia Viñas Olivella. Del foc i la cendra. 1953

Les roses franques

He vist unes roses - d'un vermell pujat,

d'un vermell negrós - d'un vermell morat.

Penjaven gronxant-se - del mur d'un jardí;

ningú les pot heure - no es poden collir;
són les roses lliures - de la servitud,
són les roses franques, - no paguen tribut.
Ni de baix s'abasten - ni de dalt estant;
el gipó o el gerro - no se'n gaudiran.
Brillar al sol veurant-les - des de lluny la gent,
donaran la flaire - al bon grat del vent;
mes cap mà atrevida -les apomarà
ni alenada humana - les mustigarà.
No, com les flors altres, - són de qui les vol:
són lliures, són pures, - són del vent i el sol.
Passaran la vida - gronxant-se i rient
i abrusades se les emportarà el vent.

Joan Maragall, dins,

Poesia catalana per als nens i les nenes : antologia. 2001

Il·lustracions de Montse Ginesta

El senyal

I tot d'un colp, se't destapa el somriure,

com una font que reventa a la vida.

I ho omples tot i a tothom deixes xop.

Així com tu: mullat del goig de tots!

Llavors, no es tem. Es tempten altres coses,

amb un desig de viure intensament.

I tot és poc. I tot és molt i massa.

I es pega foc, al cor, al cap, als vents.

La vida viu. No dorm, no mor, no passa.

Viu i somriu a cada pensament.

Tens a la mà la rosa del nou temps!

Rosa vermella, arrela al nostre cos.

Fes la vida bella.

Ajuda el nostre esforç.

(1976)

Ovidi Montllor. Poemes i cançons, 1978

Mirall de records

Recordo aquell deliri pel meu fill,
quan tot m'era un volar de plenilunis;
al cancell no niaven infortunis
i, fer-nos molts petons era senzill.

Quan sentia el caliu dels seus peuets,
li agafava la mà i ell no em deixava,
i s'untava la vida amb tanta saba,
que l'amor feia grans els jorns estrets.

Perquè he viscut del riure d'un infant,
per mi s'obren mil pètals de poncelles;
la vida va teixir-me meravelles,
damunt el blau camí del meu davant.

Recordo els anys tan tendres del meu fill
com si el veiés a dintre d'un espill.



Rosa-Maria Bisbal. L'íntim concert. 2007

Clavell al jardí

La planta fa veure que és morta
i adopta un posat marcit
per despistar el gos que furga pertot.

El tany trencadís se'n surt:
protegeix la saba persistent
per sota aquest terròs ben erm
per florir darrere d'unes roques,
enllà de les mirades insistents.

No buscà mai l'aplaudiment:
només volia assolir la bellesa.


D. Sam Abrams. Calculations..., 1997
Tr. Francesc Parcerisas

Aquest teu aire suau

Aquest teu aire suau

i el desig que m'embolcalla

m'omple els ulls

i em vertebra les paraules.

Encara que no ho vulgui,

en cada mot que dic

hi ha un bri de tu.

Ja no puc parlar

sense que hi siguis.

Montserrat Abelló. Al cor de les paraules, 2002

A Asdghig

És el teu coll altiu de marbre, avui,
a fora arrossegat pel pas dels segles,
el que, com lliri o com nenúfar bell,
fetilla els nostres cors pensarosos.

Als teus ulls brillen totes les clarors
del resplendent cel grec,
a les nines de marbre hi sorgí una ànima
pel talent del cisell.

Tendresa i vida de la teva estàtua
brollen, nada de nou, de mar humida,
les brillants gotes de la mar pregona
semblen damunt les galtes rutilar.

Però on són els teus braços, oh Asdghig?
Al mar profund?, o enfonsats a la terra?
Encar cerquen la perla preciosa de l'amor,
perquè coroni el front d'aquest món decadent.

Daniel Varujan. Terra porpra i altres poemes. 2000

Traducció de Maria Àngels Anglada i Maria Ohannesian

Introducció de Maria Ohannesian

Rituals

Els rituals són la vida i la mort
dels pobles, l'aire que els obre els pulmons,
també el que els dona duresa de pedra.
M'agraden tots els pobles que han après
de viure sota la seva frescor,
però a vegades, alguns rituals
entortolliguen el dogal al cor,
són enderroc, immòbil baluerna.
Apareixen sovint nous rituals,
però festejo i em fonc amb els vells.
Ells han estat el goig, l'amor, els segles.
Els estimo a tots ells, amb els seus pous,
les seves amples i úniques voreres,
els llargs camins que han dut les seves petges.
Amb els mars que els han fet, els seus silencis,
la pluja verda, els incendis del vent...
la seva aguda i antiga innocència.
Els estimo amb els seus sentits obscurs,
amb les paraules de la seva terra.



Tònia Passola. La sensualitat del silenci. 2001

A Pompeu Fabra

Avui que s'escau, oh Fabra!
el dia de Sant Pompeu
i és vostre sant, pel que es veu,
us veig florit com un arbre;
ferm i tallant com un sabre,
allunyant penes i dols
a casa en Francesc Pujols
que, encès de divina febre,
ens ofereix una llebre
i ens honora a cor que vols.



Josep M. de Sagarra, dins,

Pompeu Fabra : en el cinquentenari de la seva mort, el dia de Nadal de 1948. 1998

El pagès i el seu món

Al voltant d'aquestes masies hi sol haver, indefectiblement, un hort. L'hort està dividit en petites feixes. En el seu temps, aquestes feixes, admirablement cultivades, porten les regues. Les feixes varien, en el curs de l'any, segons les viandes plantades a les regues. Escanyolides a l'hivern, quan arriba el bon temps la pompa vegetal les cobreix esplendorosament. Llavors aquests petits horts són una delícia. No hi ha jardins que s'hi puguin comparar. Les ombres de la tarda donen a la botànica un perfum exquisit. En aquests horts hi sol haver uns arbres fruiters, variats, naturalment. Amb el pas del bon temps, la fruita que donen varia successivament. Sobre la taula apareixen els colors, els perfums, les formes de la fruita del temps. Tot és fresc i directe, a les masies. Tot hi sol ésser bo. La fruita sovint hi és deliciosa; no hi és mai la mateixa; a les cases de pagès, tot varia cada moment.

(Fragment)

Josep Pla. El pagès i el seu món, 1980

A voltes en el cor

A voltes en el cor
s'adormen les paraules
sense desig de vol
com una vida en calma.

Hi ha sol de posta i flors
en els carrers i una alta
claror d'ocells pel cel
i en els vergers magranes.

A voltes els records
tenen la llum velada:
és lluny i encara lleu
la noia que estimaves.

I vas a veure els morts
al peu de les muntanyes.
Un fred sense camins.
La blanca flor dallada.


Joan Vergés (Soledat de paisatges, 1959)

Proverbi

A Joan Llimona

Si escoltes el teu fons seràs content de viure:
hi ha marge per fer el bé
hi ha marge per fer el mal
-si la rancúnia et mou et vagarà d'occiure
(però el bo és com el somrís de l'aigua a la canal).


Joan Salvat-Papasseit. Antologia de poemes, 1992

La mà

La mà d'avui, d'ahir,
com un petit retaule,
i en la pell del requadre
en la ema vulnerable
el burí dels teus dits
esculpint-hi dos noms.

La mà, camí desclòs,
capseta de records
on bandoler i lladre,
sota el signe de taure,
provocant el destí
han raptat vida i mort.

La mà, coixí de somnis,
amagatall de l'aire,
poder de la paraula.
En els moments d'insomni,
la teva mirada àuria
si la torno a obrir.



Tònia Passola. La sensualitat del silenci. 2001

La paraula que transforma

...
Per als qui creuen en la paraula que transforma
brilla una llum enmig de la fosca.
¿On és, però l'infant esquerp que corria pel bosc
dels seus jocs escàpol d'un ignorat rerefons
de guerra, runes, pànic i morts...?
¿Podrà contemplar sense ira la faç del món o
romandrà neulit al fons del pou de l'amargura...?
Per a ell també existeix en algun lloc
la pau que no va tenir?

(Fragment)

Jean Serra. Des de la quietud, 2003

Autre regret d'Heraclit

A Joan Navarro


Et van dir que el destí és un xiquet
i es riu jugant als daus.
Que és el riure el que dol, més que el seu jou,
ho has après tu en el joc, punt rere punt.



Enric Sòria. L'instant etern. 1998

La catalanitat

TENIM ZONES COSTANERES,

però sense un hinterland

és a dir: com si no ho fossin.

TENIR GANES O CORATGE

són els fets més importants,

però són molt trencadissos

i no es poden decretar.

Per tant, cal una política.

Foguet Boreu, Francesc."Miquel Bauçà. La sobirania dels somnis".

El pou de lletres. p. 27, estiu 1999

La meva terra

La meva terra com un bosc

i jo amb les mans rasposes d'artigaire

que no mesura el temps ni deixa el nom escrit

a cada clariana.

Però tu crida'm fort, tu que saps el meu nom

i fes-me única al món.

La meva terra com un erm

i jo l'eixarcolaire amb la pell recremada

que no compta les herbes que ha anat desarrelant

de sol a sol.

Però tu baixa ardent i fes-me una carn única

tu que saps el meu nom.

Núria Albó. L'encenedor verd, 1980

Vilma, cubana

Jo vinc d'una illa, i això és una ciutat europea. Una de les coses que més em van enamorar va ser la diversitat. Et trobes amb persones, amb contextos, amb entorns, amb cultures, ideologies, ètiques... molt diverses, i és encantador. Vosaltres hi esteu acostumats, ho trobeu normal, però per mi és meravellós. És com si estiguessis en un jardí i tinguessis flors de tot tipus. Et poden agradar més els gira-sols, o les roses, o els clavells, però en tens moltes.

(fragment)



Anna Guitart (Is Catalonia Spain? : com ens veu la gent d'arreu del món, 2004)

El present a la pell

Un bell record serà per sempre una ombra
de qualsevol instant de meravella,
quan el moment, com un esclat de llum
que ens duu al cim on s'escampen els somnis,
es resisteix, més enllà de les hores,
a esdevenir memòria de pedra.

-Perquè els records ens empaiten frisosos
com els colors d'un esplèndid paisatge
o el lleu perfum d'un jardí de delícies,
mentre el present se'ns aferra a la pell.


(1984-1995)



Francesc Vallverdú. Encalçar el vent. 1995

El somni

Guardeu la terra els pagesos germans,
guardeu -beseu-la amb delit, pam a pam:
ara amb nosaltres, marins i gojats,
per Catalunya, els vaixells salparan.
Guardeu la terra els pagesos germans.

De cara al món altra volta, i firam!
Les gestes nostres no temin la mar:
-qui duu senyera els dofins li fan pas.
Per Catalunya un bell nom voleiant,
de cara al món altra volta, i firam!

Fornits atletes, a proa s'hi cap;
deixeu l'Estadi pels fadrins que es fan.
Preneu els estris de viure en combat
per Catalunya: Una passa endavant!
Fornits atletes, a proa s'hi cap.

Vosaltres, dones, heroiques com mai,
sigueu valentes, que l'empresa és gran:
les nostres filles que aprenguin l'afany.
Per Catalunya reseu català,
vosaltres, dones, heroiques com mai.

Fendim les ones, tal guerrers d'abans;
-de nou la història que ens vegi avançant-
vulguem ésser-hi entre els pobles més grans:
Per Catalunya, els fanals ben endalt,
fendim les ones, tal guerrers d'abans.



Joan Salvat-Papasseit. Antologia de poemes. 1992

Instruïts en amor

Instruïts en amor
per mitjà de deu mil llibres,
ensenyats per la transmissió
de gestos poc variables
i de juraments necis

-no iniciats, però, en amor
fins ara-
quan davallà la lava
i el seu alè ens arribà
al peu de la muntanya,
quan finalment, el cràter, cansat,
entregà la clau
per a aquests cossos tancats-

entràrem en cambres embruixades
i il·luminàrem la foscor
amb la punta dels dits.



Ingebor Bachmann. Poesia completa, 1995
Tr.: Teresa Pascual i Karin Schepers

Esperança, Màrius, Mercè,

Esperança, Màrius, Mercè, prou per avui; ja us he escrit prou bogeries. 
De bona gana faria pam-i-pipa als vols espessos de gralles que passen 
i repassen anant i venint dels seus caus, que els tenen als cims pelats 
d'aquestes muntanyes; centenars i milers de gralles esvolategant sobre 
els boscos de roures i tot llançant el seu crit de mal auguri ¡no me'n crec res! 
Saludeu de part meva tots els qui tinguin la bondat d'interessar-se per mi, 
singularment la Maria Planes i el doctor Ribes Soberano. Digueu-los 
que estic sa i bo; que mala herba no mor mai; que me n'he sortit de totes 
sense ni una esgarrinxada i que ens sentim disposats a fer la guerra 
per tota l'eternitat abans que rendir-nos. ¡Fins a la victòria dels Vençuts 
o sigui el Judici final!


Fragment, p. 384



[Afegit el 1948: Dedueixo que vaig escriure aquesta carta trobant-me 
a la serra del Montsec, en un paratge anomenat el Desferrador, on havíem 
improvisat un front i el vam sostenir algunes setmanes...]


Joan Sales. Cartes a Màrius Torres. 1976

XXVI. Poètica o vell manual pràctic

En els diàlegs entre jo i els meus déus,
no sóc conscient de cultivar la parenta pobra.
La interpretació del món
ens porta a paradoxes i ambivalències
que resolem, a efectes pràctics,
amb els estris que utilitzem.

Pintors o poetes, semblem monjos
que interpreten, mans closes, el Tao te King.



Antònia Arbona. La veritat i el límit, 2007

La Balenguera

La balenguera fila, fila, 
la balenguera filarà.
          Cançó Popular 

La balenguera misteriosa,
com una aranya d'art sutil,
buida que buida sa filosa,
de nostra vida treu el fil.
Com una parca bé cavila,*
teixint la tela per demà.  

La balenguera fila, fila, 
la balenguera filarà.  

Girant la ullada cap enrera,
guaita les ombres de l'avior,
i de la nova primavera
sap on s'amaga la llavor.
Sap que la soca més s'enfila
com més endins pot arrelar.

La balenguera fila, fila, 
la balenguera filarà.  

Quan la parella ve de noces,
ja veu i compta sos minyons;
veu com davallen a les fosses
els que ara viuen d'il·lusions,
els que a la plaça de la vila
surten a riure i a cantar:

La balenguera fila, fila, 
la balenguera filarà.  

Bellugant l'aspi, el fil cabdella,
i de la pàtria la visió
fa bategar son cor de vella
sota la sarja del gipó.
Dins la profunda nit tranquila,
destria l'auba qui vendrà.

La balenguera fila, fila, 
la balenguera filarà.  

De tradicions i d'esperances
tix la senyera pel jovent,
com qui fa un vel de nuviances
amb cabelleres d'or i argent
de la infantesa qui s'enfila,
de la vellura que se'n va.

La balenguera fila, fila, 
la balenguera filarà.  

* Mantenim la ela sense geminar per conservar la rima.


Joan Alcover i Maspons. Poesia completa, 2006 

res no m'agrada tant

res no m'agrada tant
com enramar-me d'oli cru
el pimentó torrat, tallat en tires.

cante llavors, distret, raone amb l'oli cru, amb els productes de la terra.

m'agrada molt el pimentó torrat,
mes no massa torrat, que el desgracia,
sinó amb aquella carn mollar que té
en llevar-li la crosta socarrada.

L'expose dins el plat en tongades incitants,
l'enrame d'oli cru amb un pessic de sal
i suque molt de pa,
com fan els pobres,
en l'oli, que té sal i ha pres una sabor del
                                          [pimentó torrat.

després, en un pessic
del dit gros i el dit índex, amb un tros de pa,
agafe un tros de pimentó, l'enlaire àvidament,
eucarísticament,

me'l mire en l'aire.
de vegades arribe a l'èxtasi, a l'orgasme.

cloc els ulls i me'l fot.

Horacianes, I


Per a Eliseu Climent i Rosa

Vicent Andrés Estellés. Les pedres de l'àmfora. o.c. 2, 1979

Cançó a Mahalta

Hi ha un esclat de rosa badant-se en el somriure
que em deixes quan te'n vas,
i un moviment de branca entre dos aires, lliure,
en l'últim zenit del teu braç.

Per això quan ets lluny, i el meu desig et pensa,
el teu adéu en mi
m'atansa al teu record amb la dolça temença
d'entrar tot sol en un jardí.



Núm. 64

1939



Màrius Torres. Poesies. 1977

A la poesia

Oh Poesia, emmotlla en els avenços
L'orgull de poder dir company o pàtria;
Els rics detalls han envelat les fustes

Dels brots del cant.

Cada hora modifica't, Poesia;
Fes campejar severa fantasia
Amb l'escalfor de l'esperit del poble

Del meu país.

L'art del carrer on has estat bastida,
L'escultura del ferro que afaiçones,
No han d'ésser un quadre mort. De vida intensa

Forja el record.

Esmena't de l'afany dels qui et fan fosca,
Poetes de la mel i la melassa,
Capells de copa groga i cementiris,

Productes bords.

Treu-te la cucurulla dels diumenges,
Posa't a lloc i reparteix els gustos
Per al coronament d'un goig estètic

Amb vida al fons.

Sigues mestressa amb seny en la manera
De referir-te als homes i a les coses;
Constant corrent de brisa, ret justícia

A pobres flors.

Torna, amor meu, integra't a les vides,
Uneix les fletxes a la senzillesa;
Deixa de banda els fòssils de les bèsties

Fets de més tro.

Enrotlla't al meu cos. Però il·lumina,
Com el feix lluminós d'una lent clara,
La molta empenta d'aquest sol concepte:

La Llibertat.

Joan Brossa. Antologia de poemes de revolta, 1943-1978, 2001

Intr.: Glòria Bordons

Mirada oberta a Barcelona

      A la Rosa i la Gloria

Matins d’entusiasme per viure,
al carrer de Sant Pere més alt.
Gènova i la unió tangible, vital.
Ella imposava respecte, fortalesa.

Construint tendresa a la Rambla de Volart.
La felicitat del nounat,
la innocència, la creativitat,
l’escola i la universitat.

Entremig del dolor, les pèrdues,
ets i has estat la paraula justa, sàvia,
la companyia desitjada.
Estimulant ment poètica.

Et transformes, confiada.
Singularitat oberta a la mar,
reneixes, privilegiada.

Divinament bonica i barrejada.
Cadència emancipada, ferma,
guardonada per la vida,
noble, confortant, educada.


Teresa Grau Ros

Petit vals

Dorm en la teva pell
la pau del món.
Jo m'hi embolico, jo,
mentre m'enredes, tu,
amb els teus braços
plens del ritme dels segles,
quan reclamen un vals
en vers d'amor.



Vicenç Llorca. De les criatures més belles. 2006

Coloma blanca

A Violeta Parra

Si jo cerc un colom negre,
si jo vull un colom blanc,
aquell de taquetes grises,
o l'altre, tornassolat.

Griset o tornassolat,
ben negre, blanc o tacat,
color o casta, és igual,
si sap volar i estimar.

Besades que donin ales
per sebre volar més alt,
besades que donin ales
per sebre creuar l'espai.

Vull ser la coloma blanca,
blanca com el teu somrís;
entrar i sortir de la torre
sense demanar permís.

Si jo sabés que em volies,
et deixaria un senyal:
en el camí una plometa,
ben obert el finestral.

I, la lluna fent de guia,
ja trobaràs el casal;
cantaré cançons de pluja
perquè facin olor els camps.

Un coixí de molsa humida
ens servirà de capçal,
geranis blancs, clavellines
saludaran en passar.




Maria del Mar Bonet. Quadern de viatge, 1998

Amistat

Una rosa de pètals daurats
ha travessat la por de la llunyania
que hi ha entre la seva existència vegetal
i la sang de la meva existència,
per poder ser amiga del meu cor.
Rosa silenciosa com el vellut
nodriment de la meva ànima,
juntes compondrem poemes
en el palau de mirra
del cor del no-res,
juntes somiarem.
Una rosa de pètals daurats
eixuga la meva llàgrima.



Zelda,  De Temps lliure.

Traducció de Roser Lluch Oms.


dins el llibre de poesia:

Montserrat Manent. Camí de Petra. 2000

Les dones de l'any 2000, Gotham '95

Potser tornarem al llapis,
sense veure de l'altra Roma
les acaballes de nou imperi.

La roda de Duchamp serà
quadrada, i una possessió entre núvols
la casa, a voltes, cobejada.

Haurem desat, curoses, el segle
de la crueltat i la despesa,
els ametllers eixorcs de rara poesia.

Executives com de Manhattan
o mestresses de casa insospitades,
flors d'amor i de gentilesa no marcides.



A Maria Antònia Salvà, en homenatge



Marta Pessarrodona. L'amor a Barcelona, 1998
Epíleg: Àlex Susanna

Alenar

El sol que no surti avui
i que tornin els estels
que jo t’he de mester a prop
per jugar amb els teus cabells.

Si tu toques i jo cant
vol dir que mos entenem
i tot el camí que feim
serà per anar endavant.

A València hi ha un carrer
que té geranis i ombres
humitats i tenebrors
saliva i enteniment.
Si voleu saber quin és
el carrer dels Cavallers.

Tres portes tinc a ca meva
obertes a tots els vents
la que està oberta per tu
l’altra per la bona gent
la tercera per la mort
que la tancarà el meu temps.

Àngel caigut
principi del foc
magrana oberta
tot això ets tu per mi
i jo n’estic certa.

Adeu lluna de nit
i adeu sol de migdia
i adeu a tots els estels
que me féreu companyia.

Adeu als qui heu escoltat
la meva veu per amiga
jo he cantat en nom vostre
la vostra veu és la mia.



Maria del Mar Bonet. Quadern de viatge : pintures i cançons. 1998

Pròleg de Biel Mesquida.

Oda a Fidel Castro

      A Guillem i Pilar

Contra maror i malaltia s’alça
la teva salut. Del llop forades la piga
i els estius muden de mà. Va llaurant
qui no llaurava i, la canya,
l’infla el mar. Les herbes
de tots els mesos són cigonyes
per l’espai.
El magall ha tret el bec
i tothom deixa la capa.
Els dòlars se n’han anat
amb els coixins plens de cabres.
Trons i llamps no et tocaran.
El fred xiscla
i el bou tapa.
Plegats al punt som aquí.
A la sang de les formigues,
li has dat bandera i barca.
Has donat escola al pa,
mal espant a la sotana,
nous consells a la tristor
I graons a la muntanya.
Sol fet home en temps de neu,
vine, sembra fins les cendres.
Has matat la tramuntana.
El poble és el parallamps.
Mig ferida Catalunya
et dona les seves mans.



Joan Brossa. Antologia de poemes de revolta, 1943-1978. 2001

Imatge en blau

Imatge en blau
entro en profunda aigua
gavines fan onades
de mar picada.
Panets d’arròs, calamarsa
encercla’m en llum blava
onada esvelta com fada
ets tu qui comanda
barca sense rems de mi
mar picada compassada
blau de cel esquerdant-se
t’obres en escletxes salobres
asprejant en boca i llavis.
Mar picada embolcallant-me.
Estimada, en la blavor
No tinc barca.



Montserrat Manent. Camí de Petra. 2000

Cant dels absents

L’absència de qui ha marxat.
L’absència de qui mai no ha existit.
L’absència amb què hem resistit
la presència de la soledat.



Vicenç Llorca. De les criatures més belles. 2006

Si de minyó em plaïa la pintura

Que fabulitza la mar abissada
I l'ona negra i alta, i de la irada
Ficció en negre i blanc de la natura

Tempestosa i cruel, feia pastura
D'esperit i de ment, a l'aspra albada
Del clam viril, el crepuscle i la fada
Que el misteri difon m'ha dat ventura.

Avui delesc, adés la mar coberta
I els fars en rocs perduts; o en cloure el dia,
Entre efímers morats, la claror incerta

Del sol colgant i la malenconia
Del pi soliu, a mig coll, o l'alerta
Sense averany del ca en fosca masia.



J.V. Foix.  Sol, i de dol, 1975

Matí al bar

S'han vist sovint al bar,
a les hores del sol del migdia,
quan l'enrenou del carrer
desafia la piuladissa dels ocells,
i es fiten només amb un somrís
que creua l'abisme de les taules.
Ah!, si els acostessin ara,
enderrocades les barreres que els separen!
Quin goig dels cossos, quin delit!
Però tot són cabòries.
No hi ha hagut mai res.
Mai no han creuat una paraula.
I encara seguiran així dies i dies,
tot observant-se de lluny, indecisos,
canviant només la timidesa del somrís
per aquesta felicitat de la distància:
un fil a punt de trencar-se.



Francesc Parcerisas. L'edat d'or. 1983

Potser, ma pregona afició a la poesia

Potser, ma pregona afició a la poesia
em fa adorar la realitat i, fins i tot,
de la seva amargor,
en trec una mica de bellesa.

(Fragment de lletra a
Gonçal López Nadal, Arxiu personal, 1972)



Guillem Nadal i Blanes, dins, Antologia de poesia russa, 2006