Al nostre mar no hi ha escullera
i l'amor, com en la lògica dels mots encreuats,
és la definició de la paraula àncora:
quan el necesitem, el llancem,
quan no el necessitem, el recollim
i naveguem.
Ronny Someck (Amor pirata, 2006)
Bibliopoètiques
biblioteques i poesia
Cercar en aquest blog
01 de març 2011
Àncora
Etiquetes de comentaris:
amor,
àncores,
mar,
navegar,
Newsom [Joanna],
Someck [Ronny]
Els colors
-Com pintaries el món? -va preguntar la mestra.
-El pintaria de colors!
-Doncs..., vinga, anem a fer els deures.
La pau la pintaria de blanc,
la guerra de color negre,
l'amistat de color blau
i l'esperança verda.
Ariadna Acedo, 3r de primària, Col·legi Miró, Barcelona
dins, Poemes per a un món millor : V premi "Poesia en acció. 2004
Etiquetes de comentaris:
Acedo [Ariadna],
actituds,
amistat,
blanc,
blau,
colors,
deures,
esperança,
guerra,
mestres,
món,
negre,
pau,
persones,
pintar,
poesia breu,
verd
Tot dormint
Tot dormint he sentit l'espessor d'aquell bosc,
on creixia l'arbreda a favor del silenci;
i en el cor del silenci oïa la creixença
de la soca i del branc. Entorn tot era fosc;
i esdevenia clar, en l'hora recollida,
el misteri pregon de la callada vida.
Simona Gay, dins, Paisatge emergent. 1999
Edició de Montserrat Abelló
Etiquetes de comentaris:
arbredes,
boscos,
brancatges,
claredat,
créixer,
dormir,
espessors,
fotografies,
Gay [Simona 1898-1969],
Mickers [Niels],
sentir,
silencis,
soques,
vida
Cançó de mar
Quin groc de llimona verda
té el mar al mes de gener!
Llisca la nau, i la vela
infla l'aire mariner.
-Adeu port, rosa i taverna.
Déu em va fer mariner!-
Oh quin blau de fondalada
a l'agost per navegar!
I com s'endinsa la barca
i que hermós és el remar...
-Adeu vinya, amiga, cala;
Déu em feu home de mar!-
Cèlia Viñas., dins, Paisatge emergent. 1999
Edició: Montserrat Abelló.
té el mar al mes de gener!
Llisca la nau, i la vela
infla l'aire mariner.
-Adeu port, rosa i taverna.
Déu em va fer mariner!-
Oh quin blau de fondalada
a l'agost per navegar!
I com s'endinsa la barca
i que hermós és el remar...
-Adeu vinya, amiga, cala;
Déu em feu home de mar!-
Cèlia Viñas., dins, Paisatge emergent. 1999
Edició: Montserrat Abelló.
Etiquetes de comentaris:
agost,
amistat,
barques,
blau,
cales,
fondalades,
gener,
groc,
mar,
mariners,
navegar,
persones,
ports,
roses,
tavernes,
Viñas Olivella [Celia 1915-1954],
vinyes
Homenatge a un govern
L'any vinent haurem d'enviar els soldats cap a casa
per manca de diners, i això està bé.
Els llocs que defensaven, o que mantenien en ordre,
s'hauran de defensar tots sols i tots sols mantenir-se en ordre.
Volem que els nostres diners es quedin a casa
en lloc de treballar. I això està bé.
Es fa difícil saber qui ha resolt els problemes
però ara que està decidit no li importa a ningú.
Aquells llocs són molt llunyans, no pas aquí,
cosa que està molt bé, i pel que hem pogut sentir
allí els soldats només creaven problemes.
L'any vinent ja no se'n recordarà ningú.
L'any vinent viurem en un país
que va repatriar els seus soldats per manca de diners.
Les estàtues s'alçaran a les mateixes
places, envoltades d'arbres, i semblaran gairebé les mateixes.
Els nostres fills no sabran que es tracta d'un altre país.
Ara l'única cosa que esperem poder deixar-los són diners.
1969
Philip Larkin. Finestrals. 2009
per manca de diners, i això està bé.
Els llocs que defensaven, o que mantenien en ordre,
s'hauran de defensar tots sols i tots sols mantenir-se en ordre.
Volem que els nostres diners es quedin a casa
en lloc de treballar. I això està bé.
Es fa difícil saber qui ha resolt els problemes
però ara que està decidit no li importa a ningú.
Aquells llocs són molt llunyans, no pas aquí,
cosa que està molt bé, i pel que hem pogut sentir
allí els soldats només creaven problemes.
L'any vinent ja no se'n recordarà ningú.
L'any vinent viurem en un país
que va repatriar els seus soldats per manca de diners.
Les estàtues s'alçaran a les mateixes
places, envoltades d'arbres, i semblaran gairebé les mateixes.
Els nostres fills no sabran que es tracta d'un altre país.
Ara l'única cosa que esperem poder deixar-los són diners.
1969
Philip Larkin. Finestrals. 2009
Etiquetes de comentaris:
actituds,
anys,
arbres,
cases,
delicadesa,
diners,
economia,
estàtues,
fills,
governs,
homenatges,
Larkin [Philip 1922-1985],
ordre,
persones,
resoldre,
saber,
treballar,
viure
27 de febrer 2011
Matí d'hivern
En mon jardí hi ha un poc de neu sota un massís
de violetes. Dolç, igual, el cel és llis;
el sol sembla d'argent. Mig corren tres donzelles
humils, rient: rient del fred. Fins a les celles
va embolcallat un clergue pàl·lid, suau, estret.
(Oh Déu!, ¿per què simulen els clergues tant de fred?)
Al camp, la jugadora de tennis, ben cossada
pel jersei blanc, somriu, pensant a l'avançada
com fugirà -d'uns quants vinclaments exquisits-
la cremoreta gèlida del capciró dels dits.
Josep Carner. Poesies escollides, 1979
Etiquetes de comentaris:
blanc,
Carner [Josep 1884-1970],
colors,
dits,
fred,
hivern,
somriure,
violetes
22 de febrer 2011
Oasi
No feia fred al desert. Sota les columnes
del cel els cossos s'abraçaven. Els llavis bevien
la llet tèbia dels estels. És ara,
ací, que em solca el cos un tremolor.
I l'aigua de cap deu no m'apaivaga la set.
Christelle Enguix. El cor del minotaure, 2009
del cel els cossos s'abraçaven. Els llavis bevien
la llet tèbia dels estels. És ara,
ací, que em solca el cos un tremolor.
I l'aigua de cap deu no m'apaivaga la set.
Christelle Enguix. El cor del minotaure, 2009
Etiquetes de comentaris:
abraçades,
aigua,
desert,
emocions,
Enguix i Morant [Christelle],
estels,
Raimon [1940-],
set
20 de febrer 2011
De tu a mi
Jo no sé, de tu a mi,
si hi cabria l'enuig...
És tan ple aquest espai
de joiosa esperança,
que no hi troba camí
el bell somni que fuig
ni el dubte que s'atansa.
Jo no sé, de tu a mi,
si hi cabria l'engany...
És tan clara la font
on s'abeura l'alosa
de l'amor!... I el seu tany
és tan pur el setí
del cos nu de la rosa!
Joana Raspall. Llum i gira-sols : poesia jove. 1994
si hi cabria l'enuig...
És tan ple aquest espai
de joiosa esperança,
que no hi troba camí
el bell somni que fuig
ni el dubte que s'atansa.
Jo no sé, de tu a mi,
si hi cabria l'engany...
És tan clara la font
on s'abeura l'alosa
de l'amor!... I el seu tany
és tan pur el setí
del cos nu de la rosa!
Joana Raspall. Llum i gira-sols : poesia jove. 1994
Etiquetes de comentaris:
aloses,
amor,
bellesa,
camins,
claredat,
dubtes,
espai,
esperança,
flors,
fonts,
gira-sols,
llum,
Raspall i Juanola [Joana 1913-2013],
roses,
sentiments,
setí,
somnis
19 de febrer 2011
Jo pagaria rescat pel meu silenci
Hi ha coses que fa bonic dir-les en Primavera,
dir-les amb llenguatge senzill d'anar per casa
i el més perfecte equilibri entre la veu i el crit.
Clar que són coses meues, sense gens d'importància,
pensaments i tot això, que no pesen gaire...
De vegades, però, les cremaria totes
com un castell de fusta per sentir-me més lliure,
per saber-me lleugera i amb el cap ple de vent.
Després torne a pensar en elles, en les coses,
com si jugara a amagar amb la tristesa
o a fer la rateta pels carrers amb un espill,
i la sang se m'ablama i em creix tant que recobra
l'amplària més correcta d'una taca de tinta.
Llavors, jo pagaria rescat pel meu silenci,
i a sol post eixiríem tots dos a córrer món,
agafats de les mans com aquells que s'estimen.
Carmelina Sánchez-Cutillas. Conjugació en primera persona, 1969
dir-les amb llenguatge senzill d'anar per casa
i el més perfecte equilibri entre la veu i el crit.
Clar que són coses meues, sense gens d'importància,
pensaments i tot això, que no pesen gaire...
De vegades, però, les cremaria totes
com un castell de fusta per sentir-me més lliure,
per saber-me lleugera i amb el cap ple de vent.
Després torne a pensar en elles, en les coses,
com si jugara a amagar amb la tristesa
o a fer la rateta pels carrers amb un espill,
i la sang se m'ablama i em creix tant que recobra
l'amplària més correcta d'una taca de tinta.
Llavors, jo pagaria rescat pel meu silenci,
i a sol post eixiríem tots dos a córrer món,
agafats de les mans com aquells que s'estimen.
Carmelina Sánchez-Cutillas. Conjugació en primera persona, 1969
Etiquetes de comentaris:
eixir,
equilibri,
estimar,
llibertat,
mans,
paraules,
pensaments,
persones,
primavera,
Sánchez-Cutillas [Carmelina 1927-],
senzillesa,
silenci
Mirall
Aire aturat
al meu voltant
com per encant.
¿Doble o meitat?
Deïficat
devinc, davant
del meu semblant
sense pecat.
Si resto així,
¿qui serà qui?
¿I si me'n vaig,
què esdevindrà
el meu germà
si no el perfaig?
5 de febrer del 1943
Josep Palau i Fabre. Poemes de l'alquimista, 1952
al meu voltant
com per encant.
¿Doble o meitat?
Deïficat
devinc, davant
del meu semblant
sense pecat.
Si resto així,
¿qui serà qui?
¿I si me'n vaig,
què esdevindrà
el meu germà
si no el perfaig?
5 de febrer del 1943
Josep Palau i Fabre. Poemes de l'alquimista, 1952
Etiquetes de comentaris:
miralls,
Palau i Fabre [Josep 1917-2008],
preguntes
15 de febrer 2011
El pou (1)
A l'ull rodó del pou del claustre gòtic, hi ha albades de matines. També hi naveguen núvols i encara algun estel, que s'endormisca. Sabatilles silents de llum somorta, petgen la gran fullaraca de la nit i l'ull rodó del pou comença a emparar ocells i càntics. Jo espero, si més no, sentir l'ardent llepada de la llum del dia en créixer. Teresa Roses. Aquesta estranya margarida, 1999 |
Etiquetes de comentaris:
alba,
càntics,
claustres,
créixer,
estels,
llum,
matí,
Neosnaps,
núvols,
ocells,
pou,
Roses [Teresa]
13 de febrer 2011
Cel i mar calmada
Com un pidolaire de dolç ventijol
m'he agenollat sentint enyorança
de veles hissades.
He vist unes xarxes esteses al sol,
el coixí de sorra i el llençol d'onada
i la franja blava d'immens horitzó
Cel i mar calmada.
Fins arran del mur vénen les onades,
es barreja or amb un puny d'escata.
Un mariner sol comanda la barca,
els rems reposant, el timó és de plata
i els esquitxos blancs són roses de nacre
que, giravoltant, fan una garlanda.
I l'oreig me'ls llença damunt de la falda.
A hora de capvespre arriba la barca,
amb un corn de corall escup perles blanques.
La nansa s'ha omplert de salobre i d'algues.
Oh, quin bell contrast...! salobre, perles, algues.
S'encén un estel i, de tant en tant, se n'encenen d'altres.
Amb petites flames el cel s'engalana.
El mar clapoteja amb veu ensonyada.
Maria D. Pujadas i Barceló (Tres anys de poesia marinera, 1990)
Sant Pere de Ribes
m'he agenollat sentint enyorança
de veles hissades.
He vist unes xarxes esteses al sol,
el coixí de sorra i el llençol d'onada
i la franja blava d'immens horitzó
Cel i mar calmada.
Fins arran del mur vénen les onades,
es barreja or amb un puny d'escata.
Un mariner sol comanda la barca,
els rems reposant, el timó és de plata
i els esquitxos blancs són roses de nacre
que, giravoltant, fan una garlanda.
I l'oreig me'ls llença damunt de la falda.
A hora de capvespre arriba la barca,
amb un corn de corall escup perles blanques.
La nansa s'ha omplert de salobre i d'algues.
Oh, quin bell contrast...! salobre, perles, algues.
S'encén un estel i, de tant en tant, se n'encenen d'altres.
Amb petites flames el cel s'engalana.
El mar clapoteja amb veu ensonyada.
Maria D. Pujadas i Barceló (Tres anys de poesia marinera, 1990)
Sant Pere de Ribes
Etiquetes de comentaris:
barques,
blau,
cel,
estels,
mar,
Pontes [Dulce],
Pujadas [Maria Dolors 1918]
06 de febrer 2011
Revolta
Si calia no calia?
-Poesia.
Lligada per lleis ignotes?
-Ganyotes.
Multituds arremorades
viades
de silencis purs em calen.
Prevalen
tots els meus sentits i frisa
-bardissa
d'un vol d'ales percudida-
ma vida.
Ànima, la via nova
no es troba
sense corbes ni marrades.
Debades
sento clams. No vull guiatge.
Miratge
m'és donat de meravelles,
i d'elles
com d'un opi la requesta
em resta.
Clementina Arderiu. Poemes, cançons i elegies ; L'altra llibertat ; Cant i paraules. 1936
-Poesia.
Lligada per lleis ignotes?
-Ganyotes.
Multituds arremorades
viades
de silencis purs em calen.
Prevalen
tots els meus sentits i frisa
-bardissa
d'un vol d'ales percudida-
ma vida.
Ànima, la via nova
no es troba
sense corbes ni marrades.
Debades
sento clams. No vull guiatge.
Miratge
m'és donat de meravelles,
i d'elles
com d'un opi la requesta
em resta.
Clementina Arderiu. Poemes, cançons i elegies ; L'altra llibertat ; Cant i paraules. 1936
Etiquetes de comentaris:
ànima,
Arderiu [Clementina 1889-1976],
clams,
ganyotes,
marrades,
meravelles,
paraules,
persones,
revolta,
sentits,
vida
Utopia
Somni auroral, quimera, alé dels desvalguts.
Joan Valls
Crec en la utopia del mot i en la vida recòndita del nom
entre el desig dolorós del vers
i la dubtança.
Mireu: tot passa, el món i la cendra, els miratges
i la pell, els vestigis i les cadenes
i els visatges impenetrables de tot allò que no fou
entre el gest incert del destí i la creença.
Sols la bellesa roman,
sols el foc culmina el sender des d'on callats i furtius
contemplem com cau el fullatge íntim i encés del viure.
És ja l'hora de saber que els signes són immutables
perquè ens assenyalen un camí d'anada i de tornada
bastit des de nosaltres mateixos a nosaltres mateixos,
perquè ens fan respirar allò que ens fa humans
i ens vivifica.
Però sapiguem-ho: els qui venen
sempre retornen d'enlloc, sempre recorren
un itinerari d'abdicacions i insubmissions,
sempre tresquen per un viarany que va de la vida
a la vida,
sempre habiten mons en què el món i el seu exili
no són sinó un escenari de silencis i desesperances,
en què el mot no és més que una cara incandescent
entre la nit oberta i desolada de l'existència.
Crec en la utopia de la veu
i en el respirar irrepetible del cos
entre la perseverança de la carn
i l'esperança.
Ara i ací, sapigueu-ho:
renuncio al mot per viure el mot,
renuncio al record per viure el record
i crec en l'irrebatible alé de tota paraula encara no dita,
en la impertorbable presència de l'home
entre l'esfereïdora gaubança de saber-se i habitar-se.
Crec. I això em basta
per continuar dempeus allí on sols claudiquen
els dubtes i la ira, allí
on sols s'enderroquen les cendres i les espases.
La irreductible certesa del nom i el sobreviure.
Aquest íntim baluard on encara es preserven els signes
i les creences
en la pell insubmissa i habitada
de la paraula.
Manuel Garcia Grau. Els signes immutables. 1991
Joan Valls
Crec en la utopia del mot i en la vida recòndita del nom
entre el desig dolorós del vers
i la dubtança.
Mireu: tot passa, el món i la cendra, els miratges
i la pell, els vestigis i les cadenes
i els visatges impenetrables de tot allò que no fou
entre el gest incert del destí i la creença.
Sols la bellesa roman,
sols el foc culmina el sender des d'on callats i furtius
contemplem com cau el fullatge íntim i encés del viure.
És ja l'hora de saber que els signes són immutables
perquè ens assenyalen un camí d'anada i de tornada
bastit des de nosaltres mateixos a nosaltres mateixos,
perquè ens fan respirar allò que ens fa humans
i ens vivifica.
Però sapiguem-ho: els qui venen
sempre retornen d'enlloc, sempre recorren
un itinerari d'abdicacions i insubmissions,
sempre tresquen per un viarany que va de la vida
a la vida,
sempre habiten mons en què el món i el seu exili
no són sinó un escenari de silencis i desesperances,
en què el mot no és més que una cara incandescent
entre la nit oberta i desolada de l'existència.
Crec en la utopia de la veu
i en el respirar irrepetible del cos
entre la perseverança de la carn
i l'esperança.
Ara i ací, sapigueu-ho:
renuncio al mot per viure el mot,
renuncio al record per viure el record
i crec en l'irrebatible alé de tota paraula encara no dita,
en la impertorbable presència de l'home
entre l'esfereïdora gaubança de saber-se i habitar-se.
Crec. I això em basta
per continuar dempeus allí on sols claudiquen
els dubtes i la ira, allí
on sols s'enderroquen les cendres i les espases.
La irreductible certesa del nom i el sobreviure.
Aquest íntim baluard on encara es preserven els signes
i les creences
en la pell insubmissa i habitada
de la paraula.
Manuel Garcia Grau. Els signes immutables. 1991
Etiquetes de comentaris:
actituds,
bellesa,
certeses,
creences,
creure,
dempeus,
esperança,
Garcia Grau [Manel 1962-2006],
insubmissió,
mirar,
paraules,
persones,
preservar,
renunciar,
saber,
utopia
01 de febrer 2011
El meu orgull
Soc tan petit? Quasi no res? Soc jo!
Vegeu-me: amido l'univers a pams
amb els dits, des del gros al menovell.
M'ultrapassa un avet? No ho puc jurar.
L'estelada, polsim de llantions.
La llunyania rebla el meu orgull.
Si acluco els ulls encara em veig més gran.
Oh ment, oh ment, dimensió infernal!
Pere Quart. Poemes escollits. 1983
Vegeu-me: amido l'univers a pams
amb els dits, des del gros al menovell.
M'ultrapassa un avet? No ho puc jurar.
L'estelada, polsim de llantions.
La llunyania rebla el meu orgull.
Si acluco els ulls encara em veig més gran.
Oh ment, oh ment, dimensió infernal!
Pere Quart. Poemes escollits. 1983
El selenita
El que no ha dit la premsa és que quan
els americans van arribar a la lluna, el
primer que van veure fou un home amb
barretina, faixa i espardenyes vigatanes
que recitava Verdaguer -amb l'ortografia
pre-normativa- com un desesperat. Els
cosmonautes ianquis van demanar-li tots astorats:
-Que sou un selenita vós?
-Jo? Sele-què? Botifarra!
Els americans, com ja és usual, pixaven fora
de test. No sabien que aquell era un de tants
catalans que encara estan a la lluna (de València).
(Val a dir que n'hi ha d'altres que encara
estan dalt de la figuera, però aquests, si més no,
estan més a prop).
Josep Albanell. Qualsevol-cosa-ficció, 1976
Etiquetes de comentaris:
Albanell [Josep 1945-],
americans,
astorament,
catalans,
cosmonautes,
espardenyes,
figueres,
humor,
lluna,
Premi Ciutat de Manacor 1976,
premsa,
selenites
Sang-i-neu
Era una vegada un príncep que s'estava un dia en una
finestra del seu palau mirant com queia una gran
nevada. Heu's aquí que, jugant amb un ganivetet
que tenia a les mans, es féu un tall i caigué una
gota de sang damunt la neu; ell que la veu i diu:
-No em vull casar sinó amb qui es digui "Sang-i-neu"-.
I se'n volgué anar a buscar-la.
La seva mare li pregà que ho deixés córrer,
perquè no la trobaria. Més ell, ferm i més ferm,
va voler anar-se'n. Així és que féu aparellar el
seu cavall i va marxar. I es posà a córrer món,
sempre enllà, més enllà, sense mai trobar la
noia que buscava.
(Fragment)
Francesc Maspons i Labrós. Contes populars catalans, 1952
|
Etiquetes de comentaris:
Barcelona,
contes,
Grau Ros [Teresa 1959-],
Jardins de Miquel Martí i Pol (Barcelona),
mares,
Maspons Labrós [Francesc],
món,
neu,
poesia visual
23 de gener 2011
Horitzó d'esperança
No tot és mur greu penombra tristesa en el clos fosc del jardí entre el brancam sota el sol noble escletxa ens insinua el destí: enllà dels pins dels xiprers al confí lluu blava ratlla la mar assenyalant-nos camí Jordi Gabarró. El jardí, 2001 |
Etiquetes de comentaris:
camins,
esperança,
Gabarró [Jordi],
Hososhima [Takashi],
jardins,
mar,
pins,
San Francisco (Califòrnia)
Lluna plena
Davant de Port de la Selva,
de nit el mar reflecteix.
La lluna plena que brilla,
com les escates d'un peix.
De: Poesies menudes
Núria Albertí, dins,
Joves poetes catalans. 2004
Pròleg de Jordi Valls
de nit el mar reflecteix.
La lluna plena que brilla,
com les escates d'un peix.
De: Poesies menudes
Núria Albertí, dins,
Joves poetes catalans. 2004
Pròleg de Jordi Valls
Etiquetes de comentaris:
Albertí [Núria 1974-],
antologies,
escates,
lluna,
mar,
peixos,
poesia breu,
Port de la Selva
Imatges diminutes
mar
Ombres clares de la nit
fan repòs damunt les ones
d'un mar blau de somnis muts,
sense barques ni llaguts.
Fan de naus les papallones.
i... cel
Per un cel ple de clivelles
passen núvols rabassuts
que espurnegen com centelles.
-Diries que són llaguts
omplint les xarxes d'estrelles.
(Selecció)
Conxita Julià i Farrés. Silenci sonor, 2004
Ombres clares de la nit
fan repòs damunt les ones
d'un mar blau de somnis muts,
sense barques ni llaguts.
Fan de naus les papallones.
i... cel
Per un cel ple de clivelles
passen núvols rabassuts
que espurnegen com centelles.
-Diries que són llaguts
omplint les xarxes d'estrelles.
(Selecció)
Conxita Julià i Farrés. Silenci sonor, 2004
Etiquetes de comentaris:
blau,
cel,
clivelles,
estrelles,
Julià i Farrés [Conxita],
llaguts,
mar,
núvols,
papallones,
silenci
16 de gener 2011
Mots encreuats
Foc, guspires, flames, brases. Taronja, daurat, groc, roig, cremada
imaginària, solitud. Cendres, mort. Fotografia en blanc i negre. Somnis
de colors. Estats d'ànim, termòmetre del cor. Mots començats a escriure
coma contrapunt de la vida. Joc de passions i calfreds. Finestres,
miralls, penombra, xarxes, marc de plata, avorriment, record. Virtut,
dolor, transgressió, buidor. Música, escales, piano, silenci, abraçades,
capvespre, negra nit.
Podem fer belles les nostres obres. O les podem malmetre. Sempre, però, podem aprendre. Estimar no és només la veu fonda de l'Oracle. Tampoc no és la imatge del mite. Estimar és moure's en direcció a la vida. La vida és sempre present i mai no s'equivoca. Som nosaltres que errem.
Tota aquesta munió de mots encreuats per introduir-te, Amic estimat, dins el laberint de la propera narració.
Teresa Costa-Gramunt. Alfa és omega : (diàlegs). 1993
Podem fer belles les nostres obres. O les podem malmetre. Sempre, però, podem aprendre. Estimar no és només la veu fonda de l'Oracle. Tampoc no és la imatge del mite. Estimar és moure's en direcció a la vida. La vida és sempre present i mai no s'equivoca. Som nosaltres que errem.
Tota aquesta munió de mots encreuats per introduir-te, Amic estimat, dins el laberint de la propera narració.
Teresa Costa-Gramunt. Alfa és omega : (diàlegs). 1993
Il·lustracions d'Adelaida Murillo
Etiquetes de comentaris:
bellesa,
colors,
Costa-Gramunt [Teresa 1951-],
equivocar-se,
estats d'ànim,
estimar,
laberints,
Murillo [Adelaida],
narracions,
poesia en prosa,
present,
vida
Canticel
Per una vela en el mar blau
daria un ceptre;
per una vela en el mar blau,
ceptre i palau.
Per l'ala lleu d'una virtut
mon goig daria,
i el tros que em resta, mig romput,
de joventut.
Per una flor de romaní
l'amor daria;
per una flor de romaní
l'amor doní.
Josep Carner, dins,
50 poemes per saber de memòria, 2010
Ed. Jaume Subirana
Pr.: Narcís Comadira
daria un ceptre;
per una vela en el mar blau,
ceptre i palau.
Per l'ala lleu d'una virtut
mon goig daria,
i el tros que em resta, mig romput,
de joventut.
Per una flor de romaní
l'amor daria;
per una flor de romaní
l'amor doní.
Josep Carner, dins,
50 poemes per saber de memòria, 2010
Ed. Jaume Subirana
Pr.: Narcís Comadira
Etiquetes de comentaris:
amor,
blau,
Carner [Josep 1884-1970],
flors de romaní,
joventut,
mar,
memòria,
veles,
virtuts
Els camins dels teus ulls
De vegades no calen
paraules
si un somriure esclata un altre
somriure,
si una mirada fons uns altres
ulls
que miren. De vegades no calen
records
si la pols els ofega al mirall,
com la pluja,
si a les mans renaix un llibre,
quan el llum nega de claror
cada ratlla espaordida.
De vegades res no és necessari
si a la primera pàgina,
com un eco que el silenci gasta,
el seu nom és
goig ofert a les hores.
IV
Maria Josep Escrivà. Remor alè. 1993
paraules
si un somriure esclata un altre
somriure,
si una mirada fons uns altres
ulls
que miren. De vegades no calen
records
si la pols els ofega al mirall,
com la pluja,
si a les mans renaix un llibre,
quan el llum nega de claror
cada ratlla espaordida.
De vegades res no és necessari
si a la primera pàgina,
com un eco que el silenci gasta,
el seu nom és
goig ofert a les hores.
IV
Maria Josep Escrivà. Remor alè. 1993
Cançó
És una onda de gràcia i d'harmonia
que d'ella neix i que ella escampa entorn.
Cada cosa s'encén d'alegre poesia,
com si li dibuixés amb foc un nou contorn,
una claror més viva que la claror del jorn.
És l'ímpetu diví de la puresa
que d'ella brolla, sempre renadiu,
i governa al seu volt l'ampla vida sotmesa,
feliç, com un paisatge creuat per un gran riu,
en una pau que creix cada cop que somriu.
Màrius Torres. Poesies. 1992
que d'ella neix i que ella escampa entorn.
Cada cosa s'encén d'alegre poesia,
com si li dibuixés amb foc un nou contorn,
una claror més viva que la claror del jorn.
És l'ímpetu diví de la puresa
que d'ella brolla, sempre renadiu,
i governa al seu volt l'ampla vida sotmesa,
feliç, com un paisatge creuat per un gran riu,
en una pau que creix cada cop que somriu.
Màrius Torres. Poesies. 1992
Gerro antic amb flors
Rosa blanca, pàl·lids clavells,
vermell morat de buguenvíl·lea.
Lliga les flors el meu desig,
una mà blava les aguanta.
Cauen els pètals, giravolt
en la llum vaga de la cambra.
Ombra talment d'un cel clement,
una mà blava els concilia.
Tomàs Garcés. Poesia completa. 1986
Edició: Àlex Susanna
vermell morat de buguenvíl·lea.
Lliga les flors el meu desig,
una mà blava les aguanta.
Cauen els pètals, giravolt
en la llum vaga de la cambra.
Ombra talment d'un cel clement,
una mà blava els concilia.
Tomàs Garcés. Poesia completa. 1986
Edició: Àlex Susanna
Etiquetes de comentaris:
blanc,
blau,
buguenvíl·lea,
clavells,
colors,
conciliar,
flors,
Garcés [Tomàs 1901-1993],
llum,
mans,
morat,
roses,
vermell
15 de gener 2011
Biblioteques als Estats Units
Els americans estimen les seves biblioteques, i els avenços
tecnològics han multiplicat les maneres que les biblioteques poden enriquir la qualitat de vida a les seves comunitats. Tant si són en una escola primària o una universitat, un
museu o una corporació, públiques o privades, les
biblioteques del nostre país ofereixen una vida d'aprenentatge. Als fidels de les biblioteques d'arreu del món, amics, síndics, membres de la junta, els clients, i els voluntaris, American Libraries ofereix aquest regal de 12 dels ideals cap als quals els bibliotecaris s'esforcen, ja que proporcionen un accés complet al registre de l'existència humana.
(Fragment)
Traduït per a aquest blog.
|
Etiquetes de comentaris:
accés,
aprendre,
biblioteques,
coneixement,
Estats Units d'Amèrica,
futur,
Grau Ros [Teresa 1959-],
idees,
internet,
New York Public Library,
Regne Unit
14 de gener 2011
La meva Europa
A Nisaan Eftal, exiliat armeni.
El prestigi de la vella Europa
T'he resseguit silenciosament,
Sílvia Aymerich, dins,
Contemporànies : antologia de poetes dels Països Catalans. 1999
El prestigi de la vella Europa
s'ha desplomat també sobre els teus canals,
Amsterdam,
sobre els teus parcs tan verds,
sobre milers de flors.
T'he resseguit silenciosament,
he escoltat el batec arrítmic
de les teves aigües...
(Europa se'ns mor)
i malgrat tot,
paradís de refugiats,
de sans-logis, d'apàtrides,
et prefereixo
sense disfresses,
així d'honesta;
així de bella.
Sílvia Aymerich, dins,
Contemporànies : antologia de poetes dels Països Catalans. 1999
Etiquetes de comentaris:
actituds,
aigües,
Aymerich [Sílvia],
bellesa,
Eftal [Nisaan],
escoltar,
Europa,
exiliats,
honestedat,
Openbare Bibliotheek Amsterdam,
persones,
poesia europea,
poesia silenciosa,
refugiats
10 de gener 2011
Ara mateix
Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d'un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s'ha complert, i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d'angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d'un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.
De res no ens val l'enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l'espai d'història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.
Miquel Martí i Pol. 50 poemes per saber de memòria, 2010
amb el fil d'un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s'ha complert, i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d'angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d'un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.
De res no ens val l'enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l'espai d'història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.
Miquel Martí i Pol. 50 poemes per saber de memòria, 2010
Etiquetes de comentaris:
ara,
carrer,
Martí i Pol [Miquel 1929-2003],
poesia optimista,
possible,
vida
09 de gener 2011
Desig
Tinc fam dels teus ulls clars.
Tinc set del teu cos dolç,
de les teves mans belles
creadores d'amor.
És la nit de la terra.
Si besava els teus llavis
naixeria un gran foc.
Etiquetes de comentaris:
Albó [Núria 1930-],
amor,
bellesa,
besades,
cos,
desitjos,
foc,
llavis,
mans,
néixer,
poesia amorosa,
poesia breu,
terra,
ulls,
ulls clars
29 de desembre 2010
Envejo els ocells
Envejo els ocells
perquè tenen ales
-però no tenen mans.
Envejo els arbres
perquè tenen branques
-però no tenen mans
ni ungles.
No teixeixen xarxes,
ni fan cistells,
escombres, garlandes;
no poden trenar cabells,
sospesar pedres,
ni bastir cases.
He envejat els ocells,
però les mans
són fortes,
estimen,
donen i accepten.
Vull mans
i no vull ales!
Montserrat Abelló, dins,
Carme Riera. Antologia de poesia catalana femenina, 2003
perquè tenen ales
-però no tenen mans.
Envejo els arbres
perquè tenen branques
-però no tenen mans
ni ungles.
No teixeixen xarxes,
ni fan cistells,
escombres, garlandes;
no poden trenar cabells,
sospesar pedres,
ni bastir cases.
He envejat els ocells,
però les mans
són fortes,
estimen,
donen i accepten.
Vull mans
i no vull ales!
Montserrat Abelló, dins,
Carme Riera. Antologia de poesia catalana femenina, 2003
Etiquetes de comentaris:
Abelló [Montserrat],
acceptar,
actituds,
estimar,
mans,
Riera [Carme 1948-],
trens,
xarxes
Subscriure's a:
Missatges (Atom)