S'uneixen els blaus del cel
i de la terra, primigenis.
Després, la mar.
Bull la llum sobre les parpelles.
Bressolades pel bes
de l'onada
les barques es deixen anar,
sense pes.
Christelle Enguix. El cor del minotaure, 2009
Bibliopoètiques
biblioteques i poesia
Cercar en aquest blog
31 de març 2011
29 de març 2011
Mare, si fos mariner
Mare, si fos mariner,
mariner de bona traça
me n'aniria mar endins
tot sol amb la meva barca;
el vent fóra un crit de goig,
la vela, coloma blanca,
el cor, d'un blau com d'encís
i els ulls, d'un verd d'esperança.
Fragment
Miquel Martí i Pol, dins,
Carme Pérez. No estem mai sols: conèixer Miquel Martí i Pol. 2002
mariner de bona traça
me n'aniria mar endins
tot sol amb la meva barca;
el vent fóra un crit de goig,
la vela, coloma blanca,
el cor, d'un blau com d'encís
i els ulls, d'un verd d'esperança.
Fragment
Miquel Martí i Pol, dins,
Carme Pérez. No estem mai sols: conèixer Miquel Martí i Pol. 2002
Etiquetes de comentaris:
actituds,
barques,
blau,
esperança,
mar,
mares,
mariners,
Martí i Pol [Miquel 1929-2003],
Pérez Arnau [Carme 1934-],
persones,
ulls,
verd
28 de març 2011
Primavera
Al cim de cada branca hi ha una maragda breu.
Corona viva, l'ocellada vola.
Blaveja la muntanya, clapissada de neu,
i en un marge s'esmuny la darrera viola.
Infant, la primavera treu a la dansa el món.
Els teus ulls no coneixen aquesta embriaguesa.
¿S'adonen de la saba que dins la fruita es fon
i veuen groc i malva ratllar la verda estesa?
Ah, si ara endevinessis, en els brucs, el present
que per l'ocell l'ovella obedient deixava!
La llana es pastarà amb el fang del torrent
i serà niu segur sota la volta blava.
Ets com un arbrissó enlluernat de sol.
Res no saps del prodigi, oh tendra rosa vera!
Però amb el cant roent del rossinyol
la teva mà, d'un vol, ens duu la primavera.
Tomàs Garcés. Poesia completa. 1986
Ed.: Àlex Susanna
Corona viva, l'ocellada vola.
Blaveja la muntanya, clapissada de neu,
i en un marge s'esmuny la darrera viola.
Infant, la primavera treu a la dansa el món.
Els teus ulls no coneixen aquesta embriaguesa.
¿S'adonen de la saba que dins la fruita es fon
i veuen groc i malva ratllar la verda estesa?
Ah, si ara endevinessis, en els brucs, el present
que per l'ocell l'ovella obedient deixava!
La llana es pastarà amb el fang del torrent
i serà niu segur sota la volta blava.
Ets com un arbrissó enlluernat de sol.
Res no saps del prodigi, oh tendra rosa vera!
Però amb el cant roent del rossinyol
la teva mà, d'un vol, ens duu la primavera.
Tomàs Garcés. Poesia completa. 1986
Ed.: Àlex Susanna
Retrat de poeta
Potser tots et volien veure trista
perquè eres la poeta i el ponent
s'entretenia més en els teus vidres,
i no sabien que al combat del temps
tu havies ajudat amb tantes gestes:
contemplant el raig d'aigua que a la font
esclata contra un mur gelat de pedra,
esperant l'arribada de l'estiu
des de l'estudi on veies el capvespre
i el mar suau et bressolava els ulls
amb un amor més alt que la bellesa.
Passant la teva mà damunt la roba,
tremolant en la llum, groc d'albercoc,
reflectida en pantalles irisades,
passejant per indrets festius d'amant
quan robaves un bes a mitja tarda.
Perquè eres la poeta i tens el nom
de tots els déus que estimen, infinits,
la terra que reneix tendra i madura.
Potser tots et volien veure trista
i tu només sabies ser feliç.
Israel Clarà. Pluja de nit. 2010
perquè eres la poeta i el ponent
s'entretenia més en els teus vidres,
i no sabien que al combat del temps
tu havies ajudat amb tantes gestes:
contemplant el raig d'aigua que a la font
esclata contra un mur gelat de pedra,
esperant l'arribada de l'estiu
des de l'estudi on veies el capvespre
i el mar suau et bressolava els ulls
amb un amor més alt que la bellesa.
Passant la teva mà damunt la roba,
tremolant en la llum, groc d'albercoc,
reflectida en pantalles irisades,
passejant per indrets festius d'amant
quan robaves un bes a mitja tarda.
Perquè eres la poeta i tens el nom
de tots els déus que estimen, infinits,
la terra que reneix tendra i madura.
Potser tots et volien veure trista
i tu només sabies ser feliç.
Israel Clarà. Pluja de nit. 2010
Pròleg d'Olga Xirinacs.
Etiquetes de comentaris:
actituds,
amor,
bellesa,
besades,
Clarà [Israel 1975-],
estimar,
felicitat,
fonts,
gestes,
mans,
mar,
persones,
poesia de l'experiència,
poesia honesta,
poetes,
retrats,
ulls
La pedra eixuta ha perdut del tot la seva importància,
resta desfonada a la paret seca. Freqüenta el secà,
la llagostera, el formigó, la xafogor
i encara recorda la batalla del silenci
i la vida de l'acció.
Pau Vadell i Vallbona (Convit al silenci, 2009)
la llagostera, el formigó, la xafogor
i encara recorda la batalla del silenci
i la vida de l'acció.
Pau Vadell i Vallbona (Convit al silenci, 2009)
Etiquetes de comentaris:
pedres,
silenci,
Vadell i Vallbona [Pau 1984-],
xafogor
27 de març 2011
Cançó d'Anna
Per poder tancar els ulls de nit,
feliç, redona,
per expandir el cos com una magrana
al sol de la tardor,
davall els dits de l'home que et fa ser...
Només has de tornar a ser qui jo conec,
la dona que és feliç i que riu
com la pluja rabiosa en primavera.
Respectant tots els somnis en silenci.
Gràcia Jiménez. Quadern del vent, 2006
Etiquetes de comentaris:
actituds,
cançons,
conèixer,
Jiménez [Gràcia],
persones,
pluja,
primavera,
respectar,
riure,
silencis,
somnis,
ulls
La serra, II
Als boscos màgics on d'infants jugàvem,
Palaus efímers amb columnes d'hores,
No hi ha camins que t'hi puguin portar.
No cerquis els verds boixos, els vells roures
Més enllà del teu cor, on són vivents
Daurats per l'únic sol de la memòria.
Maria Àngels Anglada. Columnes d'hores, 1990
Palaus efímers amb columnes d'hores,
No hi ha camins que t'hi puguin portar.
No cerquis els verds boixos, els vells roures
Més enllà del teu cor, on són vivents
Daurats per l'únic sol de la memòria.
Maria Àngels Anglada. Columnes d'hores, 1990
Etiquetes de comentaris:
Anglada [Maria Àngels 1930-1999],
boixos,
infantesa,
Marçal [Maria Mercè 1952-1998],
memòria,
poesia de la memòria,
roures,
temps
Alforja
L'amor és conversar amb els déus
a l'ombrós paradís de mores i pomeres
on els barrancs et porten
les humides olors d'antigues llunes
-degotadís airet de branques molles-
sense pols ni petjades
fora del temps, fora del temps.
a l'ombrós paradís de mores i pomeres
on els barrancs et porten
les humides olors d'antigues llunes
-degotadís airet de branques molles-
sense pols ni petjades
fora del temps, fora del temps.
III
Margarita Ballester. Els ulls. 1995
Margarita Ballester. Els ulls. 1995
Etiquetes de comentaris:
airet,
amor,
Ballester [Margarita 1942-],
branques,
conversar,
déus,
felicitat,
llunes,
mores,
olors,
petjades,
poesia amorosa,
poesia breu,
pols,
pomeres,
temps,
ulls
26 de març 2011
Sàlvia
Sàlvia omnipotent, planta sens parió, dóna'ns protecció tant en temps d'hivern com en la calor. -En la infecció, volem curació. -En l'estat febril, demanem asil. -En la indigestió, ens cal atenció. En qualsevol cas, sàlvia omnipotent, dónan's salvació tant en temps d'hivern com en la calor. Roser Ros i Vilanova. Petites històries vegetals, 2010 |
Etiquetes de comentaris:
actituds,
Berri [Sàlvia del],
Grassi [Irene],
hivern,
plantes,
poesia botànica,
Poesia Infantil i Juvenil (Blog),
poesia vegetal,
protecció,
Ros [Roser],
salvament,
salvia officinalis
El vent s'endú les fulles del til·ler
El vent s'endú les fulles del til·ler.
La libèl·lula ho veu i no ho creu.
Ah, la incrèdula flor de l'aire!
Roser Ros i Vilanova. Petites històries vegetals, 2010
Il. a partir de l'obra tèxtil: Martha Ros i Vilanova
La libèl·lula ho veu i no ho creu.
Ah, la incrèdula flor de l'aire!
Roser Ros i Vilanova. Petites històries vegetals, 2010
Il. a partir de l'obra tèxtil: Martha Ros i Vilanova
Etiquetes de comentaris:
flors de til·ler,
incredulitat,
libèl·lules,
poesia breu,
poesia vegetal,
Ros [Roser],
Ros i Vilanova [Martha],
til·lers,
vent
Pietat de les hores
Sou de l'amor i de l'amor sereu,
criatures de la tendresa. Passa
la vostra silueta com si mai
tant d'encís no s'haguera dit debades.
Conjura així la pell un horitzó
de mil carícies, però d'aquestes
meravelles també faran els ulls
somni i condemna, festa que es demora.
No morirà qui mire el vostre espill
de foc, com les paraules sobreviuen
la veu i l'anticipen.
Ara cal
l'edat de l'esperança, dur als llavis
un nom irreverent per no mentir,
perquè crec en l'excés com en l'auguri
secret de l'únic guany que ja no puc
callar, rubor de no sé quin silenci.
Quina vida, quin goig, quin bé de sort?
Ningú no vulga mai donar-hi treva.
Isidre Martínez Marzo. Hostes, 2006
criatures de la tendresa. Passa
la vostra silueta com si mai
tant d'encís no s'haguera dit debades.
Conjura així la pell un horitzó
de mil carícies, però d'aquestes
meravelles també faran els ulls
somni i condemna, festa que es demora.
No morirà qui mire el vostre espill
de foc, com les paraules sobreviuen
la veu i l'anticipen.
Ara cal
l'edat de l'esperança, dur als llavis
un nom irreverent per no mentir,
perquè crec en l'excés com en l'auguri
secret de l'únic guany que ja no puc
callar, rubor de no sé quin silenci.
Quina vida, quin goig, quin bé de sort?
Ningú no vulga mai donar-hi treva.
Isidre Martínez Marzo. Hostes, 2006
Etiquetes de comentaris:
esperança,
excés,
García Lorca [Federico 1898-1936],
hostes,
mariners,
Martínez Marzo [Isidre],
miralls,
Savall [Arianna],
treva,
vals
25 de març 2011
Albada
Les teranyines del camí
s'enjoien de rosada.
Talment un òpal sense fi
el cel del dia es bada.
Les mans lleugeres d'una fada
fan espellir pels aires la rosa del matí.
Tornen les barques, sense vent,
la vela desmaiada.
La lluna troba el seu ponent
al fons d'una clotada:
lluerna sense llum esblaïmada,
amb l'alba li han fugit els pàl·lids vels d'argent.
Madura l'or del taronjar
amb fressa d'ocellada.
-Desclou els ulls, amor, que vull sotjar
el llac de ta mirada.
Desfaci's lenta l'abraçada,
ara que la boirina lentament es desfà.-
Tomàs Garcés. Poesia completa, 1986
s'enjoien de rosada.
Talment un òpal sense fi
el cel del dia es bada.
Les mans lleugeres d'una fada
fan espellir pels aires la rosa del matí.
Tornen les barques, sense vent,
la vela desmaiada.
La lluna troba el seu ponent
al fons d'una clotada:
lluerna sense llum esblaïmada,
amb l'alba li han fugit els pàl·lids vels d'argent.
Madura l'or del taronjar
amb fressa d'ocellada.
-Desclou els ulls, amor, que vull sotjar
el llac de ta mirada.
Desfaci's lenta l'abraçada,
ara que la boirina lentament es desfà.-
Tomàs Garcés. Poesia completa, 1986
Etiquetes de comentaris:
abraçades,
alba,
argent,
boirina,
enamorar-se,
fades,
Garcés [Tomàs 1901-1993],
mirada,
rosada,
tarongers
20 de març 2011
Acaballes d'hivern
A un goig que encara son secret reserva
par que s'aboqui el límit d'Orient;
es frisen núvols amb fistó d'argent
i un oratjol suau pentina l'herba.
L'om -en boires d'ahir fantasma vana,
grapes d'esgarrifor- veu mil esclats;
gent de la saba els regirons sobtats
i ja en el pensament s'enfarbalana.
Enguany vol ésser encara més civil
amb gent que facin dansa o berenada,
amb el festeig, amb l'amistat gentil,
i ja avisa, amb oferta agosarada,
que lloga, en cada pis de sa brancada,
cent branquillons per a cent nius d'abril.
Josep Carner. Poesies escollides, 1994
par que s'aboqui el límit d'Orient;
es frisen núvols amb fistó d'argent
i un oratjol suau pentina l'herba.
L'om -en boires d'ahir fantasma vana,
grapes d'esgarrifor- veu mil esclats;
gent de la saba els regirons sobtats
i ja en el pensament s'enfarbalana.
Enguany vol ésser encara més civil
amb gent que facin dansa o berenada,
amb el festeig, amb l'amistat gentil,
i ja avisa, amb oferta agosarada,
que lloga, en cada pis de sa brancada,
cent branquillons per a cent nius d'abril.
Josep Carner. Poesies escollides, 1994
Etiquetes de comentaris:
amistat,
Carner [Josep 1884-1970],
hivern,
primavera,
Whiskyn's (Grup musical)
Camí florit
Llevamà, card, fonollassa,
rosella, cascall, lletsó,
vinagrella, corritjola,
ginesta, aritja, fonoll,
passionera, cugula,
mare-selva, safrà bord,
foravia, canyaferla,
baladre, argelaga, albó,
falguera, olivarda, estepa,
clavell de moro, coscoll,
heura, contell, englantina,
vidalba, murta, maimó,
cama-roja, campaneta,
ravenissa, bruc, guixó
(i en l'aire color de vauma
l'esgarrifança d'un poll).
Josep Maria Llompart, dins,
Antoni Artigues. Poesia. 2000, vol. 1
rosella, cascall, lletsó,
vinagrella, corritjola,
ginesta, aritja, fonoll,
passionera, cugula,
mare-selva, safrà bord,
foravia, canyaferla,
baladre, argelaga, albó,
falguera, olivarda, estepa,
clavell de moro, coscoll,
heura, contell, englantina,
vidalba, murta, maimó,
cama-roja, campaneta,
ravenissa, bruc, guixó
(i en l'aire color de vauma
l'esgarrifança d'un poll).
Josep Maria Llompart, dins,
Antoni Artigues. Poesia. 2000, vol. 1
Etiquetes de comentaris:
argelagues,
camins,
englantina,
falgueres,
flors,
ginesta,
heura,
Llompart [Josep M. 1925-1993],
mare-selva,
poesia botànica,
polls,
vidalba
DEVIA ser molt xiquet,
Devia estar molt cansat, Devia estar conveçut Que ho faries Si t'implorava a la falda, Perquè em recorde adormit, Assegut entre -sostingut per- els teus braços I amb els teus pits blanets de coixí. Fou suficient. Lluís Roda. De l'ànima, 2006 |
Etiquetes de comentaris:
Brull [Joan],
castellers,
Catalunya,
dormir,
fills,
pits,
Roda [Lluís 1961-]
Una cançó "bamba"
La nina, nina, nineta, té tan blanca la color que quan dorm a dins del bres els llençols són de carbó. A la no, no, no, bon dormissó! La nina, nina, nineta, feta sucre, mel de cel, la prengueren els seus pares de la cua d'un estel. La nina, nina, nineta, feta mel, melicotó, la robaren els seus pares de la neu de l'ametló. A la no, no, no, estrelleta i flor! La nina, nina, nineta, els seus pares l'han trobat feta farineta dolça dins una espiga de blat. La nina, nina, nineta, tota ploma, plomissó, la trobaren els seus pares a la Cala de l'Amor Cèlia Viñas, dins, Antoni Artigues. Poesia. 2000, vol. 1 |
Etiquetes de comentaris:
amor,
blanc,
cançons de bressol,
fotografies,
infantesa,
pares,
peasap,
poesia bonica,
poesia visual,
Viñas Olivella [Celia 1915-1954]
07 de març 2011
Tot sovint, amor, m'has regalat flors
Tot sovint, amor, m'has regalat flors
collides del teu jardí, a l'estiu
i a l'hivern, i semblava que creixien
en aquesta cambra, sense sol ni aigua.
Així, en nom del nostre amor, agafa
aquests pensaments que també aquí creixen
i que en dies freds i càlids jo trec
del fons del meu cor. I si en els parterres
hi ha males herbes i ruda que esperen
que les arrenquis, també hi ha englantines
i heures! - pren-les com solia fer jo
i guarda-les per tal que no es marceixin.
Fes que els teus ulls conservin els colors
i recorda que en tinc l'arrel a l'ànima.
Elizabeth Barrett Browning. Sonets del portuguès. 2006
collides del teu jardí, a l'estiu
i a l'hivern, i semblava que creixien
en aquesta cambra, sense sol ni aigua.
Així, en nom del nostre amor, agafa
aquests pensaments que també aquí creixen
i que en dies freds i càlids jo trec
del fons del meu cor. I si en els parterres
hi ha males herbes i ruda que esperen
que les arrenquis, també hi ha englantines
i heures! - pren-les com solia fer jo
i guarda-les per tal que no es marceixin.
Fes que els teus ulls conservin els colors
i recorda que en tinc l'arrel a l'ànima.
Elizabeth Barrett Browning. Sonets del portuguès. 2006
Traducció de Dolors Udina
Etiquetes de comentaris:
ànimes,
arrels,
Browning [Elizabeth Barrett 1806-1861],
colors,
cors,
créixer,
englantina,
estimar,
estiu,
flors,
heures,
hivern,
persones,
sentiments,
ulls
05 de març 2011
El bon somni
Festejant
l'haver-nos retrobat de nou
tot rient rodolàvem plegats
sense parar damunt del gran llit.
L'alegria era
no en un mal sentit
eròtica -no pas
mesquina en cap sentit.
Era que
tots els impediments,
totes les barreres, d'històries,
d'ansietat apresa,
de lloc i d'hora equivocats,
s'havien fos,
no hi eren.
Era la joia
de dos rius
retrobant-se al fons del mar.
Denise Levertov, dins,
Cares a la finestra, edició, trad. i
pròleg de Montserrat Abelló
l'haver-nos retrobat de nou
tot rient rodolàvem plegats
sense parar damunt del gran llit.
L'alegria era
no en un mal sentit
eròtica -no pas
mesquina en cap sentit.
Era que
tots els impediments,
totes les barreres, d'històries,
d'ansietat apresa,
de lloc i d'hora equivocats,
s'havien fos,
no hi eren.
Era la joia
de dos rius
retrobant-se al fons del mar.
Denise Levertov, dins,
Cares a la finestra, edició, trad. i
pròleg de Montserrat Abelló
Etiquetes de comentaris:
Abelló [Montserrat],
alegria,
joia,
Levertov [Denise],
mar,
poesia retrobada,
poesia sublim,
retrobament,
rius,
somnis
El poc és molt
En Tzac era pobre, pobríssim. Però volia millorar la seva sort,
volia aprendre, progressar. Un dia va decidir d'estudiar a sol
i serena. De nit, llegia mercès a sol·lícites cuques de llum.
I així és com va esdevenir un bon filòsof.
Teresa Costa-Gramunt. Temps, espai, 2001
volia aprendre, progressar. Un dia va decidir d'estudiar a sol
i serena. De nit, llegia mercès a sol·lícites cuques de llum.
I així és com va esdevenir un bon filòsof.
Teresa Costa-Gramunt. Temps, espai, 2001
Etiquetes de comentaris:
aprendre,
Costa-Gramunt [Teresa 1951-],
cuques de llum,
espai,
filosofia,
poesia breu
01 de març 2011
Àncora
Al nostre mar no hi ha escullera
i l'amor, com en la lògica dels mots encreuats,
és la definició de la paraula àncora:
quan el necesitem, el llancem,
quan no el necessitem, el recollim
i naveguem.
Ronny Someck (Amor pirata, 2006)
i l'amor, com en la lògica dels mots encreuats,
és la definició de la paraula àncora:
quan el necesitem, el llancem,
quan no el necessitem, el recollim
i naveguem.
Ronny Someck (Amor pirata, 2006)
Etiquetes de comentaris:
amor,
àncores,
mar,
navegar,
Newsom [Joanna],
Someck [Ronny]
Els colors
-Com pintaries el món? -va preguntar la mestra.
-El pintaria de colors!
-Doncs..., vinga, anem a fer els deures.
La pau la pintaria de blanc,
la guerra de color negre,
l'amistat de color blau
i l'esperança verda.
Ariadna Acedo, 3r de primària, Col·legi Miró, Barcelona
dins, Poemes per a un món millor : V premi "Poesia en acció. 2004
Etiquetes de comentaris:
Acedo [Ariadna],
actituds,
amistat,
blanc,
blau,
colors,
deures,
esperança,
guerra,
mestres,
món,
negre,
pau,
persones,
pintar,
poesia breu,
verd
Tot dormint
Tot dormint he sentit l'espessor d'aquell bosc,
on creixia l'arbreda a favor del silenci;
i en el cor del silenci oïa la creixença
de la soca i del branc. Entorn tot era fosc;
i esdevenia clar, en l'hora recollida,
el misteri pregon de la callada vida.
Simona Gay, dins, Paisatge emergent. 1999
Edició de Montserrat Abelló
Etiquetes de comentaris:
arbredes,
boscos,
brancatges,
claredat,
créixer,
dormir,
espessors,
fotografies,
Gay [Simona 1898-1969],
Mickers [Niels],
sentir,
silencis,
soques,
vida
Cançó de mar
Quin groc de llimona verda
té el mar al mes de gener!
Llisca la nau, i la vela
infla l'aire mariner.
-Adeu port, rosa i taverna.
Déu em va fer mariner!-
Oh quin blau de fondalada
a l'agost per navegar!
I com s'endinsa la barca
i que hermós és el remar...
-Adeu vinya, amiga, cala;
Déu em feu home de mar!-
Cèlia Viñas., dins, Paisatge emergent. 1999
Edició: Montserrat Abelló.
té el mar al mes de gener!
Llisca la nau, i la vela
infla l'aire mariner.
-Adeu port, rosa i taverna.
Déu em va fer mariner!-
Oh quin blau de fondalada
a l'agost per navegar!
I com s'endinsa la barca
i que hermós és el remar...
-Adeu vinya, amiga, cala;
Déu em feu home de mar!-
Cèlia Viñas., dins, Paisatge emergent. 1999
Edició: Montserrat Abelló.
Etiquetes de comentaris:
agost,
amistat,
barques,
blau,
cales,
fondalades,
gener,
groc,
mar,
mariners,
navegar,
persones,
ports,
roses,
tavernes,
Viñas Olivella [Celia 1915-1954],
vinyes
Homenatge a un govern
L'any vinent haurem d'enviar els soldats cap a casa
per manca de diners, i això està bé.
Els llocs que defensaven, o que mantenien en ordre,
s'hauran de defensar tots sols i tots sols mantenir-se en ordre.
Volem que els nostres diners es quedin a casa
en lloc de treballar. I això està bé.
Es fa difícil saber qui ha resolt els problemes
però ara que està decidit no li importa a ningú.
Aquells llocs són molt llunyans, no pas aquí,
cosa que està molt bé, i pel que hem pogut sentir
allí els soldats només creaven problemes.
L'any vinent ja no se'n recordarà ningú.
L'any vinent viurem en un país
que va repatriar els seus soldats per manca de diners.
Les estàtues s'alçaran a les mateixes
places, envoltades d'arbres, i semblaran gairebé les mateixes.
Els nostres fills no sabran que es tracta d'un altre país.
Ara l'única cosa que esperem poder deixar-los són diners.
1969
Philip Larkin. Finestrals. 2009
per manca de diners, i això està bé.
Els llocs que defensaven, o que mantenien en ordre,
s'hauran de defensar tots sols i tots sols mantenir-se en ordre.
Volem que els nostres diners es quedin a casa
en lloc de treballar. I això està bé.
Es fa difícil saber qui ha resolt els problemes
però ara que està decidit no li importa a ningú.
Aquells llocs són molt llunyans, no pas aquí,
cosa que està molt bé, i pel que hem pogut sentir
allí els soldats només creaven problemes.
L'any vinent ja no se'n recordarà ningú.
L'any vinent viurem en un país
que va repatriar els seus soldats per manca de diners.
Les estàtues s'alçaran a les mateixes
places, envoltades d'arbres, i semblaran gairebé les mateixes.
Els nostres fills no sabran que es tracta d'un altre país.
Ara l'única cosa que esperem poder deixar-los són diners.
1969
Philip Larkin. Finestrals. 2009
Etiquetes de comentaris:
actituds,
anys,
arbres,
cases,
delicadesa,
diners,
economia,
estàtues,
fills,
governs,
homenatges,
Larkin [Philip 1922-1985],
ordre,
persones,
resoldre,
saber,
treballar,
viure
27 de febrer 2011
Matí d'hivern
En mon jardí hi ha un poc de neu sota un massís
de violetes. Dolç, igual, el cel és llis;
el sol sembla d'argent. Mig corren tres donzelles
humils, rient: rient del fred. Fins a les celles
va embolcallat un clergue pàl·lid, suau, estret.
(Oh Déu!, ¿per què simulen els clergues tant de fred?)
Al camp, la jugadora de tennis, ben cossada
pel jersei blanc, somriu, pensant a l'avançada
com fugirà -d'uns quants vinclaments exquisits-
la cremoreta gèlida del capciró dels dits.
Josep Carner. Poesies escollides, 1979
Etiquetes de comentaris:
blanc,
Carner [Josep 1884-1970],
colors,
dits,
fred,
hivern,
somriure,
violetes
22 de febrer 2011
Oasi
No feia fred al desert. Sota les columnes
del cel els cossos s'abraçaven. Els llavis bevien
la llet tèbia dels estels. És ara,
ací, que em solca el cos un tremolor.
I l'aigua de cap deu no m'apaivaga la set.
Christelle Enguix. El cor del minotaure, 2009
del cel els cossos s'abraçaven. Els llavis bevien
la llet tèbia dels estels. És ara,
ací, que em solca el cos un tremolor.
I l'aigua de cap deu no m'apaivaga la set.
Christelle Enguix. El cor del minotaure, 2009
Etiquetes de comentaris:
abraçades,
aigua,
desert,
emocions,
Enguix i Morant [Christelle],
estels,
Raimon [1940-],
set
20 de febrer 2011
De tu a mi
Jo no sé, de tu a mi,
si hi cabria l'enuig...
És tan ple aquest espai
de joiosa esperança,
que no hi troba camí
el bell somni que fuig
ni el dubte que s'atansa.
Jo no sé, de tu a mi,
si hi cabria l'engany...
És tan clara la font
on s'abeura l'alosa
de l'amor!... I el seu tany
és tan pur el setí
del cos nu de la rosa!
Joana Raspall. Llum i gira-sols : poesia jove. 1994
si hi cabria l'enuig...
És tan ple aquest espai
de joiosa esperança,
que no hi troba camí
el bell somni que fuig
ni el dubte que s'atansa.
Jo no sé, de tu a mi,
si hi cabria l'engany...
És tan clara la font
on s'abeura l'alosa
de l'amor!... I el seu tany
és tan pur el setí
del cos nu de la rosa!
Joana Raspall. Llum i gira-sols : poesia jove. 1994
Etiquetes de comentaris:
aloses,
amor,
bellesa,
camins,
claredat,
dubtes,
espai,
esperança,
flors,
fonts,
gira-sols,
llum,
Raspall i Juanola [Joana 1913-2013],
roses,
sentiments,
setí,
somnis
19 de febrer 2011
Jo pagaria rescat pel meu silenci
Hi ha coses que fa bonic dir-les en Primavera,
dir-les amb llenguatge senzill d'anar per casa
i el més perfecte equilibri entre la veu i el crit.
Clar que són coses meues, sense gens d'importància,
pensaments i tot això, que no pesen gaire...
De vegades, però, les cremaria totes
com un castell de fusta per sentir-me més lliure,
per saber-me lleugera i amb el cap ple de vent.
Després torne a pensar en elles, en les coses,
com si jugara a amagar amb la tristesa
o a fer la rateta pels carrers amb un espill,
i la sang se m'ablama i em creix tant que recobra
l'amplària més correcta d'una taca de tinta.
Llavors, jo pagaria rescat pel meu silenci,
i a sol post eixiríem tots dos a córrer món,
agafats de les mans com aquells que s'estimen.
Carmelina Sánchez-Cutillas. Conjugació en primera persona, 1969
dir-les amb llenguatge senzill d'anar per casa
i el més perfecte equilibri entre la veu i el crit.
Clar que són coses meues, sense gens d'importància,
pensaments i tot això, que no pesen gaire...
De vegades, però, les cremaria totes
com un castell de fusta per sentir-me més lliure,
per saber-me lleugera i amb el cap ple de vent.
Després torne a pensar en elles, en les coses,
com si jugara a amagar amb la tristesa
o a fer la rateta pels carrers amb un espill,
i la sang se m'ablama i em creix tant que recobra
l'amplària més correcta d'una taca de tinta.
Llavors, jo pagaria rescat pel meu silenci,
i a sol post eixiríem tots dos a córrer món,
agafats de les mans com aquells que s'estimen.
Carmelina Sánchez-Cutillas. Conjugació en primera persona, 1969
Etiquetes de comentaris:
eixir,
equilibri,
estimar,
llibertat,
mans,
paraules,
pensaments,
persones,
primavera,
Sánchez-Cutillas [Carmelina 1927-],
senzillesa,
silenci
Mirall
Aire aturat
al meu voltant
com per encant.
¿Doble o meitat?
Deïficat
devinc, davant
del meu semblant
sense pecat.
Si resto així,
¿qui serà qui?
¿I si me'n vaig,
què esdevindrà
el meu germà
si no el perfaig?
5 de febrer del 1943
Josep Palau i Fabre. Poemes de l'alquimista, 1952
al meu voltant
com per encant.
¿Doble o meitat?
Deïficat
devinc, davant
del meu semblant
sense pecat.
Si resto així,
¿qui serà qui?
¿I si me'n vaig,
què esdevindrà
el meu germà
si no el perfaig?
5 de febrer del 1943
Josep Palau i Fabre. Poemes de l'alquimista, 1952
Etiquetes de comentaris:
miralls,
Palau i Fabre [Josep 1917-2008],
preguntes
15 de febrer 2011
El pou (1)
A l'ull rodó del pou del claustre gòtic, hi ha albades de matines. També hi naveguen núvols i encara algun estel, que s'endormisca. Sabatilles silents de llum somorta, petgen la gran fullaraca de la nit i l'ull rodó del pou comença a emparar ocells i càntics. Jo espero, si més no, sentir l'ardent llepada de la llum del dia en créixer. Teresa Roses. Aquesta estranya margarida, 1999 |
Etiquetes de comentaris:
alba,
càntics,
claustres,
créixer,
estels,
llum,
matí,
Neosnaps,
núvols,
ocells,
pou,
Roses [Teresa]
13 de febrer 2011
Cel i mar calmada
Com un pidolaire de dolç ventijol
m'he agenollat sentint enyorança
de veles hissades.
He vist unes xarxes esteses al sol,
el coixí de sorra i el llençol d'onada
i la franja blava d'immens horitzó
Cel i mar calmada.
Fins arran del mur vénen les onades,
es barreja or amb un puny d'escata.
Un mariner sol comanda la barca,
els rems reposant, el timó és de plata
i els esquitxos blancs són roses de nacre
que, giravoltant, fan una garlanda.
I l'oreig me'ls llença damunt de la falda.
A hora de capvespre arriba la barca,
amb un corn de corall escup perles blanques.
La nansa s'ha omplert de salobre i d'algues.
Oh, quin bell contrast...! salobre, perles, algues.
S'encén un estel i, de tant en tant, se n'encenen d'altres.
Amb petites flames el cel s'engalana.
El mar clapoteja amb veu ensonyada.
Maria D. Pujadas i Barceló (Tres anys de poesia marinera, 1990)
Sant Pere de Ribes
m'he agenollat sentint enyorança
de veles hissades.
He vist unes xarxes esteses al sol,
el coixí de sorra i el llençol d'onada
i la franja blava d'immens horitzó
Cel i mar calmada.
Fins arran del mur vénen les onades,
es barreja or amb un puny d'escata.
Un mariner sol comanda la barca,
els rems reposant, el timó és de plata
i els esquitxos blancs són roses de nacre
que, giravoltant, fan una garlanda.
I l'oreig me'ls llença damunt de la falda.
A hora de capvespre arriba la barca,
amb un corn de corall escup perles blanques.
La nansa s'ha omplert de salobre i d'algues.
Oh, quin bell contrast...! salobre, perles, algues.
S'encén un estel i, de tant en tant, se n'encenen d'altres.
Amb petites flames el cel s'engalana.
El mar clapoteja amb veu ensonyada.
Maria D. Pujadas i Barceló (Tres anys de poesia marinera, 1990)
Sant Pere de Ribes
Etiquetes de comentaris:
barques,
blau,
cel,
estels,
mar,
Pontes [Dulce],
Pujadas [Maria Dolors 1918]
06 de febrer 2011
Revolta
Si calia no calia?
-Poesia.
Lligada per lleis ignotes?
-Ganyotes.
Multituds arremorades
viades
de silencis purs em calen.
Prevalen
tots els meus sentits i frisa
-bardissa
d'un vol d'ales percudida-
ma vida.
Ànima, la via nova
no es troba
sense corbes ni marrades.
Debades
sento clams. No vull guiatge.
Miratge
m'és donat de meravelles,
i d'elles
com d'un opi la requesta
em resta.
Clementina Arderiu. Poemes, cançons i elegies ; L'altra llibertat ; Cant i paraules. 1936
-Poesia.
Lligada per lleis ignotes?
-Ganyotes.
Multituds arremorades
viades
de silencis purs em calen.
Prevalen
tots els meus sentits i frisa
-bardissa
d'un vol d'ales percudida-
ma vida.
Ànima, la via nova
no es troba
sense corbes ni marrades.
Debades
sento clams. No vull guiatge.
Miratge
m'és donat de meravelles,
i d'elles
com d'un opi la requesta
em resta.
Clementina Arderiu. Poemes, cançons i elegies ; L'altra llibertat ; Cant i paraules. 1936
Etiquetes de comentaris:
ànima,
Arderiu [Clementina 1889-1976],
clams,
ganyotes,
marrades,
meravelles,
paraules,
persones,
revolta,
sentits,
vida
Utopia
Somni auroral, quimera, alé dels desvalguts.
Joan Valls
Crec en la utopia del mot i en la vida recòndita del nom
entre el desig dolorós del vers
i la dubtança.
Mireu: tot passa, el món i la cendra, els miratges
i la pell, els vestigis i les cadenes
i els visatges impenetrables de tot allò que no fou
entre el gest incert del destí i la creença.
Sols la bellesa roman,
sols el foc culmina el sender des d'on callats i furtius
contemplem com cau el fullatge íntim i encés del viure.
És ja l'hora de saber que els signes són immutables
perquè ens assenyalen un camí d'anada i de tornada
bastit des de nosaltres mateixos a nosaltres mateixos,
perquè ens fan respirar allò que ens fa humans
i ens vivifica.
Però sapiguem-ho: els qui venen
sempre retornen d'enlloc, sempre recorren
un itinerari d'abdicacions i insubmissions,
sempre tresquen per un viarany que va de la vida
a la vida,
sempre habiten mons en què el món i el seu exili
no són sinó un escenari de silencis i desesperances,
en què el mot no és més que una cara incandescent
entre la nit oberta i desolada de l'existència.
Crec en la utopia de la veu
i en el respirar irrepetible del cos
entre la perseverança de la carn
i l'esperança.
Ara i ací, sapigueu-ho:
renuncio al mot per viure el mot,
renuncio al record per viure el record
i crec en l'irrebatible alé de tota paraula encara no dita,
en la impertorbable presència de l'home
entre l'esfereïdora gaubança de saber-se i habitar-se.
Crec. I això em basta
per continuar dempeus allí on sols claudiquen
els dubtes i la ira, allí
on sols s'enderroquen les cendres i les espases.
La irreductible certesa del nom i el sobreviure.
Aquest íntim baluard on encara es preserven els signes
i les creences
en la pell insubmissa i habitada
de la paraula.
Manuel Garcia Grau. Els signes immutables. 1991
Joan Valls
Crec en la utopia del mot i en la vida recòndita del nom
entre el desig dolorós del vers
i la dubtança.
Mireu: tot passa, el món i la cendra, els miratges
i la pell, els vestigis i les cadenes
i els visatges impenetrables de tot allò que no fou
entre el gest incert del destí i la creença.
Sols la bellesa roman,
sols el foc culmina el sender des d'on callats i furtius
contemplem com cau el fullatge íntim i encés del viure.
És ja l'hora de saber que els signes són immutables
perquè ens assenyalen un camí d'anada i de tornada
bastit des de nosaltres mateixos a nosaltres mateixos,
perquè ens fan respirar allò que ens fa humans
i ens vivifica.
Però sapiguem-ho: els qui venen
sempre retornen d'enlloc, sempre recorren
un itinerari d'abdicacions i insubmissions,
sempre tresquen per un viarany que va de la vida
a la vida,
sempre habiten mons en què el món i el seu exili
no són sinó un escenari de silencis i desesperances,
en què el mot no és més que una cara incandescent
entre la nit oberta i desolada de l'existència.
Crec en la utopia de la veu
i en el respirar irrepetible del cos
entre la perseverança de la carn
i l'esperança.
Ara i ací, sapigueu-ho:
renuncio al mot per viure el mot,
renuncio al record per viure el record
i crec en l'irrebatible alé de tota paraula encara no dita,
en la impertorbable presència de l'home
entre l'esfereïdora gaubança de saber-se i habitar-se.
Crec. I això em basta
per continuar dempeus allí on sols claudiquen
els dubtes i la ira, allí
on sols s'enderroquen les cendres i les espases.
La irreductible certesa del nom i el sobreviure.
Aquest íntim baluard on encara es preserven els signes
i les creences
en la pell insubmissa i habitada
de la paraula.
Manuel Garcia Grau. Els signes immutables. 1991
Etiquetes de comentaris:
actituds,
bellesa,
certeses,
creences,
creure,
dempeus,
esperança,
Garcia Grau [Manel 1962-2006],
insubmissió,
mirar,
paraules,
persones,
preservar,
renunciar,
saber,
utopia
01 de febrer 2011
El meu orgull
Soc tan petit? Quasi no res? Soc jo!
Vegeu-me: amido l'univers a pams
amb els dits, des del gros al menovell.
M'ultrapassa un avet? No ho puc jurar.
L'estelada, polsim de llantions.
La llunyania rebla el meu orgull.
Si acluco els ulls encara em veig més gran.
Oh ment, oh ment, dimensió infernal!
Pere Quart. Poemes escollits. 1983
Vegeu-me: amido l'univers a pams
amb els dits, des del gros al menovell.
M'ultrapassa un avet? No ho puc jurar.
L'estelada, polsim de llantions.
La llunyania rebla el meu orgull.
Si acluco els ulls encara em veig més gran.
Oh ment, oh ment, dimensió infernal!
Pere Quart. Poemes escollits. 1983
El selenita
El que no ha dit la premsa és que quan
els americans van arribar a la lluna, el
primer que van veure fou un home amb
barretina, faixa i espardenyes vigatanes
que recitava Verdaguer -amb l'ortografia
pre-normativa- com un desesperat. Els
cosmonautes ianquis van demanar-li tots astorats:
-Que sou un selenita vós?
-Jo? Sele-què? Botifarra!
Els americans, com ja és usual, pixaven fora
de test. No sabien que aquell era un de tants
catalans que encara estan a la lluna (de València).
(Val a dir que n'hi ha d'altres que encara
estan dalt de la figuera, però aquests, si més no,
estan més a prop).
Josep Albanell. Qualsevol-cosa-ficció, 1976
Etiquetes de comentaris:
Albanell [Josep 1945-],
americans,
astorament,
catalans,
cosmonautes,
espardenyes,
figueres,
humor,
lluna,
Premi Ciutat de Manacor 1976,
premsa,
selenites
Sang-i-neu
Era una vegada un príncep que s'estava un dia en una
finestra del seu palau mirant com queia una gran
nevada. Heu's aquí que, jugant amb un ganivetet
que tenia a les mans, es féu un tall i caigué una
gota de sang damunt la neu; ell que la veu i diu:
-No em vull casar sinó amb qui es digui "Sang-i-neu"-.
I se'n volgué anar a buscar-la.
La seva mare li pregà que ho deixés córrer,
perquè no la trobaria. Més ell, ferm i més ferm,
va voler anar-se'n. Així és que féu aparellar el
seu cavall i va marxar. I es posà a córrer món,
sempre enllà, més enllà, sense mai trobar la
noia que buscava.
(Fragment)
Francesc Maspons i Labrós. Contes populars catalans, 1952
|
Etiquetes de comentaris:
Barcelona,
contes,
Grau Ros [Teresa 1959-],
Jardins de Miquel Martí i Pol (Barcelona),
mares,
Maspons Labrós [Francesc],
món,
neu,
poesia visual
23 de gener 2011
Horitzó d'esperança
No tot és mur greu penombra tristesa en el clos fosc del jardí entre el brancam sota el sol noble escletxa ens insinua el destí: enllà dels pins dels xiprers al confí lluu blava ratlla la mar assenyalant-nos camí Jordi Gabarró. El jardí, 2001 |
Etiquetes de comentaris:
camins,
esperança,
Gabarró [Jordi],
Hososhima [Takashi],
jardins,
mar,
pins,
San Francisco (Califòrnia)
Lluna plena
Davant de Port de la Selva,
de nit el mar reflecteix.
La lluna plena que brilla,
com les escates d'un peix.
De: Poesies menudes
Núria Albertí, dins,
Joves poetes catalans. 2004
Pròleg de Jordi Valls
de nit el mar reflecteix.
La lluna plena que brilla,
com les escates d'un peix.
De: Poesies menudes
Núria Albertí, dins,
Joves poetes catalans. 2004
Pròleg de Jordi Valls
Etiquetes de comentaris:
Albertí [Núria 1974-],
antologies,
escates,
lluna,
mar,
peixos,
poesia breu,
Port de la Selva
Imatges diminutes
mar
Ombres clares de la nit
fan repòs damunt les ones
d'un mar blau de somnis muts,
sense barques ni llaguts.
Fan de naus les papallones.
i... cel
Per un cel ple de clivelles
passen núvols rabassuts
que espurnegen com centelles.
-Diries que són llaguts
omplint les xarxes d'estrelles.
(Selecció)
Conxita Julià i Farrés. Silenci sonor, 2004
Ombres clares de la nit
fan repòs damunt les ones
d'un mar blau de somnis muts,
sense barques ni llaguts.
Fan de naus les papallones.
i... cel
Per un cel ple de clivelles
passen núvols rabassuts
que espurnegen com centelles.
-Diries que són llaguts
omplint les xarxes d'estrelles.
(Selecció)
Conxita Julià i Farrés. Silenci sonor, 2004
Etiquetes de comentaris:
blau,
cel,
clivelles,
estrelles,
Julià i Farrés [Conxita],
llaguts,
mar,
núvols,
papallones,
silenci
16 de gener 2011
Mots encreuats
Foc, guspires, flames, brases. Taronja, daurat, groc, roig, cremada
imaginària, solitud. Cendres, mort. Fotografia en blanc i negre. Somnis
de colors. Estats d'ànim, termòmetre del cor. Mots començats a escriure
coma contrapunt de la vida. Joc de passions i calfreds. Finestres,
miralls, penombra, xarxes, marc de plata, avorriment, record. Virtut,
dolor, transgressió, buidor. Música, escales, piano, silenci, abraçades,
capvespre, negra nit.
Podem fer belles les nostres obres. O les podem malmetre. Sempre, però, podem aprendre. Estimar no és només la veu fonda de l'Oracle. Tampoc no és la imatge del mite. Estimar és moure's en direcció a la vida. La vida és sempre present i mai no s'equivoca. Som nosaltres que errem.
Tota aquesta munió de mots encreuats per introduir-te, Amic estimat, dins el laberint de la propera narració.
Teresa Costa-Gramunt. Alfa és omega : (diàlegs). 1993
Podem fer belles les nostres obres. O les podem malmetre. Sempre, però, podem aprendre. Estimar no és només la veu fonda de l'Oracle. Tampoc no és la imatge del mite. Estimar és moure's en direcció a la vida. La vida és sempre present i mai no s'equivoca. Som nosaltres que errem.
Tota aquesta munió de mots encreuats per introduir-te, Amic estimat, dins el laberint de la propera narració.
Teresa Costa-Gramunt. Alfa és omega : (diàlegs). 1993
Il·lustracions d'Adelaida Murillo
Etiquetes de comentaris:
bellesa,
colors,
Costa-Gramunt [Teresa 1951-],
equivocar-se,
estats d'ànim,
estimar,
laberints,
Murillo [Adelaida],
narracions,
poesia en prosa,
present,
vida
Subscriure's a:
Missatges (Atom)