Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

28 de febrer 2012

Per a una fotografia amb la néta Clara

Com si ella et protegís,
la mà damunt l'espatlla,
dreta damunt les pedres
del vell banc del jardí.

Com si ella fes sorgir
aquest darrer somriure
que ens deixes, en tocar-te
amb fetillera mà.

Com si dels dos esguards,
miralls de la tendresa,
nasqués, per emmarcar-vos,
la daurada claror.


Maria Àngels Anglada.
No sé jugar amb màscares, 2008

26 de febrer 2012

Camí amb llum

Els arbres sembla que pensin. El foc
crema els confins, però no fa claror.
Per tots els cócs hi passa el mateix foc
i aplana l'aigua l'única claror.

Coses que semblen certes vora el foc,
no ho són tant si les veus a la claror
del sol. Si bé la llum no esborra el foc,
el flam escalfa sense fer claror.

No sempre brilla qui ha tingut sort,
i ser la veu de l'ombra és una sort
quan el luxe corromp els raigs del sol.

Si bé el peix resta mut davant el sol,
de sobte el cel esclata en un ruixat
que fa que el roc més sec quedi ruixat.


Joan Brossa. Furgó de cua, 1989-1991, 1993

Sento encara aquell oreig

A Àgata i Carles

Sento encara aquell oreig
a la galta, aquella mirada
rogent de l'alba. Tu corries
donada a la mar, omplint-te
les mans de vibracions de foc.

I és ara que, assegut, rumio
com has entrat a la vida,
com es mou en tu la crida
dels meus llavis. Ple de sensacions
puc tornar al delit exquisit del bes
i mirar-te sense contradir
l'origen de les imatges.
Tu, però,
no et moguis. Lliura't al gest
de l'aire vespertí. Deixa que el verd
t'embriagui arran d'aigua
Alegra-te'n.
Omple el càntir al raig de la bassa
i fes que tot sigui per un instant d'amor.
Si obres els ulls et diré que duc
els braços encesos de falgueres.

No em preguntis més.
No em preguntis res,
es pot fer fosc.

Joan Fortuny . La ventura dels oratges, 2004

25 de febrer 2012

Sempre es fa present

Sempre es fa present
encara que em negui a escriure'l
les meves lletres l'evoquen,
s'hi aboquen
petites aus sobre el fil elèctric


Caterina Gelabert, dins 13 x 3 poesia perifèrica, 2006

Llumeta

Exposició: Llapis i...acció! Roser Capdevila dibuixa (Palau Robert, del 8 d’octubre al 27 d’abril del 2014) per Teresa Grau Ros
Manona menuda.
Maneta petita.
Llumeta.
Xarop.

Olor de boscatge.
Capseta humida.
Coseta volguda.
Tresor.

Manona menuda.
Maneta petita.
Essència de lluna.
Claror.
Foc que espireja
dins el nostre cor.

Herbeta petita.
Arena rodona.
Color.
Punta d'inquietud.
Portaló de sol.

Maneta menuda.
Pessic d'enyorança.
Empenta de vida.
Manona.
Conhort.



Mariona Moyano i Duran, dins,

13 x 3 poesia perifèrica. 2006

24 de febrer 2012

Goig de la paraula


Un discurs d'equilibri i mesura,
de decisiva i aclaridora estructura.

Saps transmetre entusiasme i
esperança que deixen un pòsit
de ferma, fresca i fina llum.

Dius certeses que poden sentir
infants abocats a la xarxa,
mares a la biblioteca,
i joves a l'aula d'informàtica,

en un món capgirat que batega,
convençut,
com l'univers d'un poema curt.



Teresa Grau Ros

Vull recordar els poetes

No hi ha cap mort, per externa
i llunyana que sigui, que arribi a bona hora.
No totes, tampoc, et deixen la mateixa nafra,
idèntic buit, una enyorança infinita...
No som expert en morts massa properes,
encara que així i tot, pels anys viscuts,
ja li he vist la cara, i els ulls que ha clos
a éssers volguts, molt estimats...
Records de família, dies solcats a mitges,
on sementers han donat blat, i qualque anyada
d'herbam, i cards i espines...

Avui, però, només vull recordar
-sense donar cap nom-
en un silenci quasi absolut, tan sols
deixant sentir a cau d'orella
els sons dels mots que ens han lliurat
com una deixa, com un present,
i en testament escrit, tots els seus versos,
poemes, llibres...

Avui només, vull recordar els poetes
morts
absents,
que ja han marxat...

...I són aquí, amb tots nosaltres,
amb la paraula escrita.



(poema inèdit d'homenatge)


Joan Pomar i Mir, dins, 13 x 3 poesia perifèrica. 2006

19 de febrer 2012

Postal d'amor

A vegades pens en tu:
ets una blanca fada
de somriure fraula,
gronxant-te suaument
sobre el quart creixent,
de la lluna, ocràcia
com els teus ulls.

A vegades pens en tu:
ets un estel solitari,
de brillant resplendor,
que em fa l'ullet
mentre dolçament somriu.

A vegades somii en tu:
ets una preciosa nimfa
de cos tendre i alat,
fent música amb l'arpa
dels teus cabells rinxolats.

A vegades somii en tu:
ets una musa
de fina túnica transparent,
que em dicta aquesta cançó
a mitja veu...

A vegades, molts a vegades
junts, fan un sempre.


Tomeu Martí i Florit
, dins, 13 x 3 poesia perifèrica, 2006

Saber-te, font, que encara brolles

Saber-te, font, que encara brolles
coronada de cants, inassolible
per a la meva set, més certa, certa,
i segura i fidel vetllant-me el somni.
Saber-te, font, mirall dels meus estels.



Rosa Leveroni. Obra poètica completa, 2010

18 de febrer 2012

Mil colors i una música


                        A Esther Boix

A la fageda
els colors es barregen,
quan cau la tarda.
Els teus pinzells recullen,
amb polsim d'or, la gràcia.

En la nit closa,
els faigs són alts i rectes
com el teu somni.
Un llapis fi dibuixa
el vol d'una libèl·lula.

Silenci d'ombra.
Al canyissar, una fresca
remor de sèquia.
Les teves mans escampen
mil colors i una música.

I no s'atura
el temps de l'alegria:
l'obra creada
contra la mort -que arriba
amb ales de corb, lentes.



Jordi Pàmias. El do de la paraula, obra poètica IV. 2010

17 de febrer 2012

Sota l'embruix de la paraula

     Crec en la poesia!
            Joan Vinyoli

A Antoni Xumet


Caminaves entre els versos
com si fossin la teva vertadera llar.
Mots i signes dansaven àgils
al teu interior esperant
el moment de ser escrits.

A cada cop d'ull, les paraules
cercaven el lloc més adient,
mentre algun mot colpidor
demanava permís per habitar el poema.
I tu, te l'escoltaves.

Ratlles, esbossos, notes al marge...
Eren fragments d'una composició.
Començaven les notes a prendre cos
i sentia l'esglai del miracle,
aquest esdeveniment antic
i estimable de la creació
que fa possible que tu i jo
puguem abraçar el mateix poema
sense coneixença.

Mar Cortina, dins, 13 x 3 poesia perifèrica, 2006

11 de febrer 2012

Vull


No vull durar com una pedra. Viure!
Fent i desfent els llaços, com la boira;
fent i desfent camins, com la riuada;
fent i desfent cançons, com els ocells.



No vull passar serena com la lluna,


sinó esvaïda en plor, com la rosada,
o exultant, com les flors en primavera,
i forta i juganera com el vent.



No vull anar llençant bocins de vida


com fulls de calendari, tan inútils,
quan han complert la tasca marcant dies.



Vull deixar amor i somnis i paraules



que durin més que jo, al cor dels altres.






Joana Raspall. Jardí vivent, 2010


10 de febrer 2012

paraules/silenci

Sembla que el neguit omnipresent a Paraules no dites es vagi esmorteint, sense desaparèixer, 
mentre es va obrint pas una esperança cada vegada més sòlida, si més no a la segona part del llibre. 
Anglada insisteix a remarcar, com ho havien fet altres lectores, el despullament retòric 
dels versos d'Abelló, i en destaca, amb exemples, la musicalitat. També apunta, com si fos 
una conseqüència lògica de la humilitat de l'escriptora, que la seva poesia "reflecteix la vida, 
no en anècdotes, sinó en la seva profunda veritat".


(Fragment del pròleg)

Oriol Izquierdo, dins,

Montserrat Abelló. Al cor de les paraules, 2002

Cada dia l'esperança es fon

Cold winter day
Cada dia l'esperança es fon
i l'espera s'allarga
unes hores. On trobar
la paraula tan buscada?
Vora la xemeneia encesa,
el fred penetra,
es fa íntim i s'escalfa.


Montserrat Abelló. Vida diària ; Paraules no dites, 1981

05 de febrer 2012

Tot recomença

La boira matinera de l'hivern
s'ha emportat la blavor del seu esguard,
bressol de somnis de tants dies clars,
on els miratges eren tots possibles.

Ròssecs d'amor et van solcant els ulls,

que s'han endormiscat,
a la platja d'hivern. Quanta fredor
traspuen els seus còdols,
que foren ample llit, acaronat,
pel lli més fi, format per cels d'estiu.

En el cancell obert d'altres albades

hi trobaràs la llum, altres esguards,
tots els miratges hi seran possibles.

No es pot alterar el curs d'esdevenirs

que a voltes són boirosos.
Però recorda: els cicles s'acompleixen
i, a la platja d'hivern, hi naixerà
un nou estiu.


Quima Jaume. Pels camins remorosos de la mar. 1989

04 de febrer 2012

Fins a la punta de la rel

Fins a la punta
de la rel més cremada
Blaus d'aigua dolça

El foc t'esquinça
Quietament et vetlla
la neu dels segles

Vertical Somnis
Horitzontal Els segles
Tot només ratlles




Felícia Fuster. Postals no escrites. 2001

Pròleg i dibuixos: Albert Ràfols-Casamada.
Epíleg: D. Sam Abrams.

03 de febrer 2012

Les vinyes també parlen.

Diuen del silenci i la por que necessitem,
diuen de la tarda,
de la verema callada,
dels cultius ancestrals de l'antiga civilització mediterrània,
dels dits que hem perdut per amor.
A vegades pels racons de les vinyes sorgeix la maranya del temps
i els records et miren amb cara estranya.
La tarda obre pas a velles ganyotes d'un temps que mai va ser.
Tu camines sota paraules d'antics pobles.
Jo encara necessito d'aquest art.
Tu tens forjats sentiments fets de costums i treball.
Junts creem aquest sistema,
un lloc més habitable
amb sòlids vincles de pertinença.


Eva Font García (La Verema) dins,

21è Concurs de Poesia Miquel Martí i Pol, 2010

Ara

És ara que sé els meus poemes. Els vidres en el llit de l'herba,
les mans, enviscades en la resina fèrtil, la casa del sol, i la riba
inquieta. L'harmonia de l'heura i la paret, dos cors que en la
tendresa de l'arrap es necessiten. Ara veig els meus propis
versos que em salten a la cara i em diuen veritats
desconegudes. I conec els mots per primera vegada, i em
pertany aquella imatge que per la vida moria. Com un vident
que en les cartes tot se li dibuixa. La ciutat perduda, la deu
de gel en les fondes boscúries, els graals del somni. És per tu,
dona, que el misteri és revelació.


Ramon Guillem. Maregassa, 2002

29 de gener 2012

Diferents climes

Cauen les branques
amb tambors de tempesta.
Dianes del llamp.

La flauta del vent
i la cursa dels núvols.
Bressol d'onades.

Sequoia gegant
rebobines els segles.
Graves els climes.

Queda el gebre
en les branques dels arbres.
Perles que es perden.

Les arrels guarden
l'esponja de la terra.
Esperen la pluja.


Assumpció Forcada. Metereologia, 2011

28 de gener 2012

Tannkas

Miralls, sorpreses,
fals horitzó de pluja.
Cada pregunta
pot desvetllar tempestes;
deixem que ens arrosseguin.

En pur silenci
hem preservat uns àmbits.
Edifiquem-hi,
Tenaços, una pàtria,
l'àmbit de tot els àmbits.

Terra -no somnis-
i també mar immensa:
coses tangibles.
I una llengua comuna;
i la gent que la parla.



Miquel Martí i Pol. Amb els ulls oberts. 1999

Orfebre

Ets un orfebre que a l'aurora espera
la massa informe, roja, a l'horitzó.
Plenes d'albada, vestides de llum,
les teves mans modelaran la imatge...
Cap element que la Natura et dona
menysprearàs per recrear de nou
totes les formes que evoquen els somnis.
Si ets pacient contemplaràs el dia,
la nova creació.




Quima Jaume. Pels camins remorosos de la mar. 1989

Pr.: Maria Aurèlia Capmany

Néixer

Vas néixer als meus ulls amb tretze anys.
Així, de cop i volta.

Va ser un part molt original,
perquè vas néixer mentre sopàvem una pizza.
No hi va haver embaràs,
ni nits sense dormir, ni bolquers.
No et vaig acompanyar a escola el primer dia,
agafat de la mà.

No et vaig ensenyar a jugar a cuit
ni a la xarranca.
No et vaig portar a la platja
a veure aquell dofí malalt.

Però et prometo que m'agradaria haver-ho fet,
i que ho trobo a faltar cada dia.
Però vas néixer amb tretze anys,
i així, de cop i volta, amb una pizza.

Sé que en realitat vas venir al món
en una freda primavera de Dinamarca.
I que els prats estaven glaçats en el teu dia.
Ja sé que tens pare,
que tens gent que t'estima al teu voltant.

Amics, cosins, ties, avis
I, evidentment, una mare.
I és que ningú no és només per ell mateix.
Cal aprendre a compartir les persones que estimem.
I jo sóc un més, l'últim a aparèixer a la corrua.

Només et diré
que sóc jo el nen quan estic amb tu,
i que aprenc molt quan sóc al teu costat,
com si no tingués ni idea del joc de la xarranca,
com si fos el primer cop que veig un dofí malalt.

Només et diré,
que tu has nascut de debò per a mi,
encara que hagis nascut amb tretze anys,
així, de cop i volta, i amb una pizza.



Kirmen Uribe. Bilbao-New York-Bilbao, 2011
Tr.: Pau Joan Hernàndez

27 de gener 2012

Com un actor imperfecte a l'escenari

Com un actor imperfecte a l'escenari
que oblida el seu paper per la frisança,
o la fera amb furor extraordinari
que el propi cor amb tanta força cansa,

jo, sense confiança, oblido dir

la perfecció del ritu de l'amor
i sembla el meu amor tan fort cedir
pel propi amor i el pes del seu furor.

Que siguin els meus llibres eloqüències

i muts presagis del meu pit confés,
que implora amor buscant correspondències
més que cap llengua que hagi dit molt més.

Llegeix bé el que l'amor silent ha escrit.

L'amor que escolta amb ulls és exquisit.




William Shakespeare. Sonets. 2010

Traducció: Txema Martínez

26 de gener 2012

Mediterrània

                  Mare nostrum


Cel i mar lluen blavors diàfanes
en competència. L'oreig anima-s'hi,
i jugant amb les ones qui juguen,
rompre les fa com en rialla fresca.

Sus! Via fora! Saupada l'àncora,
infla les veles ratxa fresquívola
i s'emporta la nau, falaguera,
com un alè de joventut i glòria.

Arreu desfilen platges esplèndides,
puntes que avancen, cales recòndites,
i, en penyals d'escultòrica traça,
cavernes dignes d'habitar-hi un ciclop.

Ah! Aquí respira la Musa homèrica
dins sa més pròpia claror olímpica:
aquí el goig de la vida s'hi tasta
com glop vessat de la nectària copa...

Mirau: la forma d'eixa península
par que reclami columnes jòniques,
so de lèsbiques lires, o idees
tals com aquelles que Plató parlava

i embadalien del Cap de Súnium
les clares ones... Oh! tan poètiques
com les costes de l'Àtica brillen
nostres riberes, de la llum amades!

Mirau: ja mouen dansa agilíssima
delfins que salten, com si, pletòriques
d'alegria vivent, eixes aigües
un nou triomf a Galatea fessen.

Fills bellugosos de la mar rítmica,
aqueixs sirenis amen la música:
ells amb pròvida esquena salvaren
l'antic cantor precipitat a l'ona.

Així vols càntics, oh tu, mar clàssica,
mar venerable llatina-hel·lènica,
que ara rius tan serena i tan jove
com al cantar-se l'Odissea augusta!

Mar de suprema blavor safírica,
inagotable font de sal àtica,
ets bressol de la forma perfecta,
gremi matern de la humanal cultura!

Sens tu, la fonda por oceànica
retret hauria tota nau frèvola;
tu, invitant amb l'abraç de tes costes,
caminar feies els primers navilis.

Així escampares en fàcil càrrega
els fruits d'Egipte, la tíria púrpura,
l'or d'Ofir, les riqueses de Tarsis,
l'art i la idea, animadors de pobles...

I al coronar-te ciutats marítimes,
feren de l'Àsia, l'Europa i l'Àfrica
l'antic món; i si un nou se n'hi ajunta,
de tu nasqué el Descobridor magnànim.

Mar de les terres, cor de la Història,
tu tens la saba rejovenívola...
Ah! si el temps a ma terra tornaves
i gran empori de teus naus la feies,

com aleshores en què, ple d'ímpetu,
gosava dir-te Roger de Llúria:
"que ni un peix nedaria en tes ones
si ja no duia son escut per marca!"

En tant, retempra la nostra cítara,
d'atzur i ritme penetra'ns l'ànima;
i nostra Art, de tu digna, navegui
a ton embat de joventut i glòria!



Miquel Costa i Llobera. La veu de l'inefable. 1999

A cura de Maria Antònia Perelló Femenia

22 de gener 2012

Saber narrar en llenguatge vigorós

Deler i desig, i plers, i, sense esforç
Rimar bells mots amb el ritme dels cors
Amants o folls; i, gens fantasiós,

-Oh dolç fallir!- coronar de lluors
Éssers de carn, tot oblidant els morts
I l'ombra llur, reial, i d'un bell tors
Reprendre el tot vital i rigorós.

Saber sofrir sense llanguir, i amar
Sense esperar, i essent, ardit, del segle,
Témer l'enuig i al nàufrag dar la mà;

Viure l'instant i obrir els ulls al demà,
Del clar i l'obscur seguir normes i regla
I enmig d'orats i savis, raonar.



J.V. Foix. Sol, i de dol, 1975


Llum de dona

Dona, algú que estimes se t'acosta
i de cop el teu rostre s'il·lumina:
¿què ho fa, que de tanta biologia
l'amor en sostregui tanta bellesa?
D'aquesta claror de dona enamorada.
¿de quin axioma cruel se'n deduiria res
segons Darwin?

Potser en diríem ànima, esperit
immortal que puja de cap al rostre
i atorga a les dones enamorades
tanta llum com una lluna.


Valentí Puig. Blanc de blancs, 2000

Flor de llessamí

FLORS

Mentre, porta endins,
estrenyies entre les mans
una flor de llessamí,
em deies, riallera,
que t'havia tornat el singlot
-sempre en tens
quan et ve de gust un tros de vida.


David Escamilla. La casa del temps, 1993


La rosa

Dóna nom a la rosada.
La més bella del jardí;
a l'albada, engalana
els seus pètals de setí.

Després ve el sol i la besa,
arriba el vent i l'esbulla.

Jo estimo, de la rosa,
cada fulla.



Mercè Macip i Gich. Petits poemes, 2011

21 de gener 2012

Dolçor atàvica

S'estén la calma,
el dia declina.

L'estela de l'astre-foc
pampallugueja
entre les fulles
neulides.

Els troncs rugosos
destil·len
licor de resina.

Les orenetes,
en estol,
passen xisclant
i s'enfilen.

És l'hora dolça:
un plomall de cotó
que els colors
difumina.

La petita cadira
de pita trenada
davant de la porta
atreu companyia.

A l'ampit de l'eixida,
la síndria roja
es balanceja humida.

El cavaller
de l'armadura d'escorça
s'apropa de gairell
fent tentines.

Pedra contra pedra:
el so metàl·lic
del single atàvic
de la Terra.

La guitarra rep un cop
i s'escampa
la buidor oprimida.

És l'hora dolça:
el matís amable,
la Vida.


Montserrat Riba. El bol del mendicant. 2011

20 de gener 2012

Hivern

Els mesos de desembre,
gener i febrer, vesteixen l'hivern
que té per cabells vents terrals
i vol rentar-los amb l'aigua

de la mar, ara
relativament càlida,
que sembla bullir
donant fumeres de boira.

L'hivern camina sota flocs de neu,
no té set i no dorm,
amb el seu alè deixa l'aigua
de reguerons i basses glaçada.

L'hivern s'ha fet
en la gelera una casa
i toca tots els objectes
amb la seva mà gebrada.


Assumpció Forcada. Meteorologia, 2011