Encara que mil molles de melangia ballin
mogudes per fils tristos de pluja sense solc,
amor, ara et convoco, vol clar de voliana:
surt del celler on l'oratge ha reclòs el teu vi.
Que el llevant esbarriï un polsim de revetlla!
Plana damunt els núvols amb les ales del maig!
Acosta la teva ombra amb seguici de cintes,
al cel posa-hi domassos, estrelles als terrats!
I duu-nos en carrossa un sol vell amb copalta
i un doll de serpentines que amanti tot el món.
Maria Mercè Marçal. Cau de llunes 1998
Bibliopoètiques
biblioteques i poesia
Cercar en aquest blog
31 de març 2012
Encara que mil molles de melangia ballin
Etiquetes de comentaris:
bicicletes,
blau,
Brossa [Joan 1919-1998],
colors,
estels,
estimar,
Guillem [Ramon 1959-],
llevant,
lluna,
Marçal [Maria Mercè 1952-1998],
món,
núvols,
pluja,
Premi Carles Riba 1977,
sol
Formentera
Com una exhalació,
un colp de vent indefinible,
l'ombra fugaç
de la gavina
en l'aigua:
les ales tallant el blau
com un transparent
cor en calma,
i els ulls,
cristall de foc
en l'ara del mar,
un silenci de neu
escrit entre els raigs del sol
al cos que s'ofrena,
immens amor de llum que mai no acaba.
Ramon Guillem. Celebració de la mirada, 2005
un colp de vent indefinible,
l'ombra fugaç
de la gavina
en l'aigua:
les ales tallant el blau
com un transparent
cor en calma,
i els ulls,
cristall de foc
en l'ara del mar,
un silenci de neu
escrit entre els raigs del sol
al cos que s'ofrena,
immens amor de llum que mai no acaba.
Ramon Guillem. Celebració de la mirada, 2005
Etiquetes de comentaris:
alegria,
amistat,
blau,
estimar,
Formentera,
Guillem [Ramon 1959-],
llum,
mar,
mirada,
poesia lluminosa,
Premi de poesia Vicent Andrés Estellés 2004,
sol
El verd que busco
Vaig néixer en un pis de l'esquerra de l'Eixample barceloní, coincidint, cronològicament, amb l'adveniment de la República i l'arribada de les orenetes i del brot de les fulles tendres dels plàtans que vorejaven -i voregen- les calçades de la majoria dels carrers d'aquest barri. En aquella casa va transcórrer la meva infància i part de la meva joventut, llevat dels tres anys de la guerra civil i dels llargs estius que passava al Maresme, a la finca de l'àvia d'Arenys de Mar, alternant amb estades a Sant Joan de les Abadesses, al peu dels Pirineus.
(Fragment)
Núria Pompeia, dins
Barceldones, 1989
Dir.: Isabel Segura
(Fragment)
Núria Pompeia, dins
Barceldones, 1989
Dir.: Isabel Segura
Etiquetes de comentaris:
Arenys de Mar,
Barcelona,
infància,
joventut,
Maresme,
Pirineus,
Pompeia Núria [1931-2016],
República,
Sant Joan de les Abadesses,
Segura Soriano [Isabel]
27 de març 2012
Desparaula
Avui he arribat al regne de les imatges, al regne de la
desparaula.
Per això totes les coses poden tenir qualitats
humanes.
Per això totes les coses poden tenir qualitats
d'ocells.
Per això totes les pedres poden tenir qualitats
de gripau.
Per això tots els poetes poden tenir qualitats
d'arbre.
Per això els poetes poden arbrar els ocells.
Per això els poetes poden humanitzar
les aigües.
Per això els poetes han d'augmentar el món
amb les seves metàfores.
Els poetes poden ser precoses, preverms,
poden ser premolses.
Per això els poetes poden comprendre
el món sense conceptes.
Els poetes poden refer el món amb imatges,
amb efluvis, amb afecte.
Manoel de Barros. Riba del dessemblat: antologia poètica. 2005
Ed. i trad.: Zoraida Burgos
Etiquetes de comentaris:
afecte,
Barros [Manoel de],
comprendre,
conceptes,
humanitat,
imatges,
metàfores,
ocells,
poesia ètica,
poetes
Lluna nova
Divendres va començar el Ramadà.
Hi ha lluna nova.
Aquest mes no em podré passar.
No puc fumar, ni menjar ni beure
mentre hi hagi un fil de llum.
La meva germana, la Zahwa, aquest cop no el pot fer.
Està embarassada i el metge li fa prendre ferro.
Diu la mare que quan la Zahwa doni el pit,
si té poca llet, tampoc no farà el Ramadà.
Jo fa un parell d'anys que el faig.
El pare no m'hi obliga, sóc jo qui ho ha decidit.
Em costa de passar. Sobretot a l'estona del pati.
Per als meus companys és una cosa normal,
no em diuen res.
El millor d'aquests dies arriba al vespre,
quan ens ajuntem, al voltant de la taula,
i mengem el que la mare i la Zahwa han preparat.
(Fragment)
Montse Flores. L'aigua del Rif, 2010
Hi ha lluna nova.
Aquest mes no em podré passar.
No puc fumar, ni menjar ni beure
mentre hi hagi un fil de llum.
La meva germana, la Zahwa, aquest cop no el pot fer.
Està embarassada i el metge li fa prendre ferro.
Diu la mare que quan la Zahwa doni el pit,
si té poca llet, tampoc no farà el Ramadà.
Jo fa un parell d'anys que el faig.
El pare no m'hi obliga, sóc jo qui ho ha decidit.
Em costa de passar. Sobretot a l'estona del pati.
Per als meus companys és una cosa normal,
no em diuen res.
El millor d'aquests dies arriba al vespre,
quan ens ajuntem, al voltant de la taula,
i mengem el que la mare i la Zahwa han preparat.
(Fragment)
Montse Flores. L'aigua del Rif, 2010
Etiquetes de comentaris:
escola,
Flores Pallarès [Montse 1968-],
lluna,
Marroc,
Ramadà,
respecte,
Rubí
Estimo els nens
Estimo els nens: ells saben l'instant que ens lacera
i veuen les formes de cada univers
amagat en els dits, en el gest i en el plor.
El meu temps són moments que s'encalcen,
les denes d'un rosari finit;
ells no compten l'instant, sinó els ulls que els envolten,
les mans que els amanyaguen i les veus.
Vindran al teu jardí i es mullaran els llavis
a l'aigua de la font.
Rosa Font. Des de l'arrel. 2009
i veuen les formes de cada univers
amagat en els dits, en el gest i en el plor.
El meu temps són moments que s'encalcen,
les denes d'un rosari finit;
ells no compten l'instant, sinó els ulls que els envolten,
les mans que els amanyaguen i les veus.
Vindran al teu jardí i es mullaran els llavis
a l'aigua de la font.
Jo encara faig camí.
Rosa Font. Des de l'arrel. 2009
Tria personal
L'humor inventat ens salva
de la neurociència,
l'esmoladíssim instint,
de no saber-ne un borrall,
de la basarda.
I, la poesia euclidiana,
de la descompressió cronomètrica,
de les de mena sociable,
d'anar de corcoll i,
de tenir la geografia
com un corral.
Teresa Grau Ros, 2012
Etiquetes de comentaris:
admiració,
Calders [Pere 1912-1994],
Grau Ros [Teresa 1959-],
humor,
jardins,
llibertat,
persones,
poesia agraïda
24 de març 2012
L'any ha començat bé
L'any ha començat bé
amb l'últim dia d'un any bixest
i ara la primavera duu el cap
dins l'aigua.
ens preguntem. Però no ho volem saber.
¿Omplirem el pou? ¿Farà fred a l'hivern?
hi ha tants crits, danses, celebrances,
tantes herbes fortes i projectes folls
-allà on hi hagi aigua pararem a beure...
i memòria suficient:
callats jorns de dolç dolor,
superbes, lentes tortures, gelosies.
i no em sorprèn aquest inici
amb què ens allunyem de l'experiència vella
tot contemplant en el mirall
el so de la nit que s'apaga.
el "benefici" dels dubtes,
tot desitjant la dependència del cos,
de la vista i l'oïda,
del gust i el tacte,
i de l'olfacte.
¡Ah, com és bo estimar-se,
com és bo oblidar!
amb l'últim dia d'un any bixest
i ara la primavera duu el cap
dins l'aigua.
¿Quin perill?¿Per ventura ens abandonarà l'amor?
ens preguntem. Però no ho volem saber.
¿Omplirem el pou? ¿Farà fred a l'hivern?
¿Tornarem a veure'ns?Avui res no importa:
hi ha tants crits, danses, celebrances,
tantes herbes fortes i projectes folls
-allà on hi hagi aigua pararem a beure...
¿Quin perill?Menta i ortigues creixen a l'hort
i memòria suficient:
callats jorns de dolç dolor,
superbes, lentes tortures, gelosies.
¿Ha minvat el vent?Ja és tard per l'any que comença
i no em sorprèn aquest inici
amb què ens allunyem de l'experiència vella
tot contemplant en el mirall
el so de la nit que s'apaga.
¿Quin perill?Ens oferim els jocs, els bona nit,
el "benefici" dels dubtes,
tot desitjant la dependència del cos,
de la vista i l'oïda,
del gust i el tacte,
i de l'olfacte.
¡Ah, com és bo estimar-se,
com és bo oblidar!
18 de març 2012
Blat
Un camp de blat oneja al cap de la meva dona
i de la meva filla.
Quina banalitat descriure així la rossor,
i tot i així, allà creix el pa
de la meva vida.
Ronny Someck. Amor pirata. 2006
i de la meva filla.
Quina banalitat descriure així la rossor,
i tot i així, allà creix el pa
de la meva vida.
Ronny Someck. Amor pirata. 2006
Traducció de Manuel Forcano
Etiquetes de comentaris:
actituds,
banalitats,
blat,
camps,
créixer,
descriure,
estimar,
pans,
persones,
poesia breu,
poesia del cor,
rossor,
Someck [Ronny],
vides
Petit full d'àlbum
Així tot d'una i com jugant
Vós que heu volgut sentir una mica
Diverses flautes revelant
Els sons de la meva musica
Em sembla prou que aquest assaig
Intentat davant un paisatge
Només em plau quan el desfaig
Per contemplar la vostra imatge
Si aquest alè inútil que s'és
Exclòs fins a l'última fita
Segons els meus dits barroers
No té prou mitjans quan imita
El vostre pur i refilaire
Riure d'infant que encisa l'aire.
Stéphane Mallarmé. Vint-i-cinc poemes. 1986
Vós que heu volgut sentir una mica
Diverses flautes revelant
Els sons de la meva musica
Em sembla prou que aquest assaig
Intentat davant un paisatge
Només em plau quan el desfaig
Per contemplar la vostra imatge
Si aquest alè inútil que s'és
Exclòs fins a l'última fita
Segons els meus dits barroers
No té prou mitjans quan imita
El vostre pur i refilaire
Riure d'infant que encisa l'aire.
Stéphane Mallarmé. Vint-i-cinc poemes. 1986
Traducció: J.N. Santaeulàlia.
Una papallona
És una barreja homogènia,
aquesta massa d'aire pur, nítid
unit pel balanceig silenciós
que mou els seus colors al ritme del vent
d'una manera delicada, acariciadora
provocant un arc de Sant Martí en moviment.
Sílvia Rubio, dins, Joves poetes catalans, 2004
aquesta massa d'aire pur, nítid
unit pel balanceig silenciós
que mou els seus colors al ritme del vent
d'una manera delicada, acariciadora
provocant un arc de Sant Martí en moviment.
Sílvia Rubio, dins, Joves poetes catalans, 2004
Etiquetes de comentaris:
colors,
moviment,
papallones,
persones,
poesia suau,
poesia visual,
Rubio [Sílvia 1982-]
Reculls del terra la flor lila de la xicranda
Reculls del terra la flor lila de la xicranda, l'olores,
li obres les portes de la benvinguda, vas llançant pètals
al riu calmós de les venes. Possiblement, ara et vénen al
cap aquells altres jacarandás de Lisboa que ahir llegíem
en un llibre d'Eugénio de Andrade -não sei doutra glória,
doutro / paraíso: à sua entrada os jacarandás / estão em
flor, um de cada lado-. Aspires la flor de la xicrandra
fins al fons del poema. I quan de nou aixeques les
parpelles per mirar-me, els teus ulls són de color natzarè.
Gemma Gorga. Llibre dels minuts. 2006
Etiquetes de comentaris:
Andrade [Eugénio de 1923-2005],
arbres,
colors,
flors,
Gorga i López [Gemma 1968-],
Kahuroa,
lila,
mirades,
parpelles,
poesia floral,
ulls,
xicrandes
Pedra f.
Petit lloc àrid on un llangardaix de potes
sorrenques creix (com al cantell d'un llibre)
Individu que té en les ruïnes prosperants de
la boca, avidesa d'arrel
Designa la fi de les aigües i el rostoll cap on
l'home tendeix
Lloc on una persona té molsa
Paraula que fan servir alguns poetes per donar
concreció a la solidesa
Manoel de Barros. Riba del dessemblat : antologia poètica. 2005
Selecció i trad.: Zoraida Burgos ... [et al.]
"la poesia per a mi és la infància de la llengua, allà on podem obeir el desordre i desobeir l'ordre" p. 9
sorrenques creix (com al cantell d'un llibre)
Individu que té en les ruïnes prosperants de
la boca, avidesa d'arrel
Designa la fi de les aigües i el rostoll cap on
l'home tendeix
Lloc on una persona té molsa
Paraula que fan servir alguns poetes per donar
concreció a la solidesa
Manoel de Barros. Riba del dessemblat : antologia poètica. 2005
Selecció i trad.: Zoraida Burgos ... [et al.]
"la poesia per a mi és la infància de la llengua, allà on podem obeir el desordre i desobeir l'ordre" p. 9
Etiquetes de comentaris:
actituds,
Barros [Manoel de],
desordre,
infantesa,
ordre,
Pantanal,
pedres,
persones,
poesia geològica,
solidesa
Mirada lliure
Esbotzo a martellades els maons
amb què han tapiat la finestra.
Inútil esforç -em diuen-, fa segles
que a fora hi ha eclipsi de sol.
Inútil advertiment -em dic-,
jo hi veuré la rotllana de foc
per on salta l'amor, indomable.
Cèlia Sànchez-Mústich. On no sabem. 2010
amb què han tapiat la finestra.
Inútil esforç -em diuen-, fa segles
que a fora hi ha eclipsi de sol.
Inútil advertiment -em dic-,
jo hi veuré la rotllana de foc
per on salta l'amor, indomable.
Cèlia Sànchez-Mústich. On no sabem. 2010
Etiquetes de comentaris:
actituds,
advertiments,
amor,
esbotzar,
esforços,
finestres,
llibertat,
mirades,
persones,
poesia breu,
Sànchez-Mústich [Cèlia 1954-],
sol,
veure
Jocs de xiquets
Desitge tant
jugar a boletes
amb el teu clot!
De primer les d'argila,
de palp rugós,
pastades de fang
amb la punta dels dits,
i després les de ferro,
com petits balins,
i també les de plàstic,
volves voladisses
d'un soroll buit,
i aquelles de vidre,
ocells
color arc de cel.
Una a una,
a poc a poc,
vers el teu clot.
Missatgeres meues.
Ramon Guillem. Celebració de la mirada, 2005
jugar a boletes
amb el teu clot!
De primer les d'argila,
de palp rugós,
pastades de fang
amb la punta dels dits,
i després les de ferro,
com petits balins,
i també les de plàstic,
volves voladisses
d'un soroll buit,
i aquelles de vidre,
ocells
color arc de cel.
Una a una,
a poc a poc,
vers el teu clot.
Missatgeres meues.
Ramon Guillem. Celebració de la mirada, 2005
Etiquetes de comentaris:
argila,
balins,
boletes,
celebrar,
colors,
desitjar,
Guillem [Ramon 1959-],
infants,
jugar,
mirada,
ocells,
poesia dels jocs,
vidre,
volves,
xiquets
Obscur moment de decisió,
Obscur moment de decisió, de lluita, quan la voluntat es concentra, petita, densa de cremants preguntes. I cruix contra obligats costums i lleis inveterades, i masteguem paraules dins la gola eixuta. I l'acció ja ens és l'únic camí. Montserrat Abelló. Vida diària; Paraules no dites, 1981 |
Etiquetes de comentaris:
Abelló [Montserrat],
acció,
arbres,
camins,
decidir,
flors,
Janicek [Patrick],
paraules
15 de març 2012
Sols
i mans rancunioses rebaten els cancells;
quan ens mirem, s'esfulla la branca al damunt nostre,
el nostre bes allunya un gran esbart d'ocells.
I en entortolligar-nos una abraçada pia
apar que malaltegi la pluja d'or del dia;
els termes s'esvaeixen i aquest rocam avar,
i quedem sols, com nàufrags, joguina d'una mar.
Josep Carner. Poesies escollides, 1979
Etiquetes de comentaris:
abraçades,
besades,
branques,
Carner [Josep 1884-1970],
estimar,
mar,
ocells,
Petit de Cal Eril (Grup musical),
primavera
11 de març 2012
A un avet jove
Avet jove del mont Cenís,
tot just al peu d'una rossola,
tot just hissat damunt l'abís,
oh broll penant, o broll feliç
d'un greny i una embosta de terra
pel pedruscall escampadís!
És aspre i bell ton paradís:
viure en el vent, guarnir la pedra
cridant l'herbam i el degotís.
Tu sol ton poble i ton país,
per als meus ulls que es desconhorten
sigues retret, sigues avís,
abans no perdi el teu encís,
abans no et llevis a ma vista
com si la boira t'esvaís.
Josep Carner. Poesies escollides. 1979
Etiquetes de comentaris:
actituds,
avets,
avisos,
bellesa,
boira,
brolls,
Carner [Josep 1884-1970],
desconhortar,
esvair,
herbam,
països,
paradisos,
pedruscalls,
persones,
pobles,
terra,
ulls,
vent,
vista,
viure
Núvols de pluja.
El camí corre entre els arbres.
M'he habituat a tenir sempre una
frontera per a aconseguir.
El poema disposa d'una il·luminació movible,
de colors canviants: cap projector, sinó
llums petits distribuïts pels versos.
Joan Brossa (Els entra-i-surts del poeta, 1986)
M'he habituat a tenir sempre una
frontera per a aconseguir.
El poema disposa d'una il·luminació movible,
de colors canviants: cap projector, sinó
llums petits distribuïts pels versos.
Joan Brossa (Els entra-i-surts del poeta, 1986)
Etiquetes de comentaris:
Brossa [Joan 1919-1998],
colors,
fronteres,
llum,
pluja,
poesia d'entrada i sortida
08 de març 2012
Quatre paraules
Mig en somnis, un àngel
se m'apareix i em tempta:
escriu, fes un poema.
Vull treure-me'l de sobre,
vull dormir el son dels justos,
o el son dels pecadors,
m'és igual. Vull dormir,
Però ell insisteix.
Té, diu: quatre paraules:
món, país, llengua, amor.
I afegeix: gairebé
ja t'he fet el poema.
Jo li dic: si escric món,
bé hi hauré d'afegir
desastres, fam i guerres.
Si escric país, ja entro
al territori foll
de l'ésser i dels fantasmes.
I si escric llengua, veus?,
el dolor em trenca l'ànima.
No puc escriure més.
I em diu: tu escriu amor
pel món i pel país
i per aquesta llengua
que es mor i et trenca l'ànima:
veuràs que encara pots
fer aquest i mil poemes.
2012
Etiquetes de comentaris:
actituds,
amor,
ànimes,
català,
Comadira [Narcís 1942-],
Dia mundial de la poesia 2012,
escriure,
estimar,
llenguatges,
món,
país,
països,
paraules,
pau,
persones,
poemes,
poesia,
poetes
Complaença
M'has dit, en veure'm, que sortia el sol
... i he somrigut.
M'has dit que avui semblava molt jove
... i no t'he cregut.
M'has dit que semblava una reina
... i com he rigut!
Però quan m'has dit:
Que la cinquantena m'ha tornat més subtil,
que continua sent sincer el meu esguard,
que els anys m'han aportat tendresa d'esperit,
i que ara el meu gest és més serè i més cordial...
t'he agafat, corpresa, les mans
i t'he dit: Gràcies!
Gràcies per estimar-me tant!
Imma Fuster i Tubella. Poemes de capvespre, 2004
... i he somrigut.
M'has dit que avui semblava molt jove
... i no t'he cregut.
M'has dit que semblava una reina
... i com he rigut!
Però quan m'has dit:
Que la cinquantena m'ha tornat més subtil,
que continua sent sincer el meu esguard,
que els anys m'han aportat tendresa d'esperit,
i que ara el meu gest és més serè i més cordial...
t'he agafat, corpresa, les mans
i t'he dit: Gràcies!
Gràcies per estimar-me tant!
Imma Fuster i Tubella. Poemes de capvespre, 2004
Etiquetes de comentaris:
complaença,
estimar,
Fuster i Tubella [Imma],
Pallach [Esteve],
poesia agraïda,
tendresa
04 de març 2012
La naturalesa de les coses
La naturalesa de les coses
no és arbitrària.
Com la llengua
que perfila aquests versos.
He nascut
embolcallada d'ombres
enmig de l'èter
d'una cambra.
Laia Llobera i Serra. Cicles. 2009
no és arbitrària.
Com la llengua
que perfila aquests versos.
He nascut
embolcallada d'ombres
enmig de l'èter
d'una cambra.
Laia Llobera i Serra. Cicles. 2009
Etiquetes de comentaris:
arbitrarietats,
cambres,
cicles,
coses,
embolcallar,
èter,
llenguatges,
Llobera i Serra [Laia],
natura,
néixer,
persones,
poesia breu,
versos
Ritme
De pedra i de calç em farien
i de granit si no fos
per aquest cos, i el petó missatger
que s'hi envia, bandera blanca.
Potser de clara d'ou i canyella
si no endevinés la juguesca,
el llençol no, si et plau,
només cal que m'ho diguis
tot a cau d'orella.
Montserrat Aloy. Gàbies de vidre i pols, 2002
Il.: Glòria Coma
i de granit si no fos
per aquest cos, i el petó missatger
que s'hi envia, bandera blanca.
Potser de clara d'ou i canyella
si no endevinés la juguesca,
el llençol no, si et plau,
només cal que m'ho diguis
tot a cau d'orella.
Montserrat Aloy. Gàbies de vidre i pols, 2002
Il.: Glòria Coma
Etiquetes de comentaris:
Aloy [Montserrat],
canyella,
juguesques,
petons,
ritme
Els carallots
Jo sóc aquell a qui sa mare el duia
de la mà als banys humils de Badalona;
hi havia l'home aquell de les casetes
que deia que ell caçava carallots
i amb la veu gran ho explicava, i amb gestos.
I el nen, perplex, es va passar tants anys
rumiant què serien carallots
que el mot incògnit fou com capsa màgica
plena de ves a saber quines coses;
els carallots m'han perseguit per sempre
com rat-penats d'un món secret -els mots
són un peix viu, són l'arc al cel, són unes
galtes de cul de vint anys, les paraules
que estimo tant, fresques del dia i tendres.
Ferran Anell. Amics meus : Ferran Anell, 1999
de la mà als banys humils de Badalona;
hi havia l'home aquell de les casetes
que deia que ell caçava carallots
i amb la veu gran ho explicava, i amb gestos.
I el nen, perplex, es va passar tants anys
rumiant què serien carallots
que el mot incògnit fou com capsa màgica
plena de ves a saber quines coses;
els carallots m'han perseguit per sempre
com rat-penats d'un món secret -els mots
són un peix viu, són l'arc al cel, són unes
galtes de cul de vint anys, les paraules
que estimo tant, fresques del dia i tendres.
Ferran Anell. Amics meus : Ferran Anell, 1999
Etiquetes de comentaris:
Anell [Ferran],
Badalona,
carallots,
mares,
paraules
03 de març 2012
Proximitat de primavera
No som a la primavera,
però en tenim tot l'encant
ara que el dia s'allarga
i s'ajau l'hora foscant,
que encara no hi ha orenetes
però el cel les va esperant.
Quina primavera aquesta,
nova com un bromerot!
Primavera sense roses,
sense el crit del falziot,
però amb noies, com promeses,
que insinuen ja l'escot.
I la ciutat, tan serena,
perfilant-se en els confins,
i els carrers avellutant-se
de la gràcia dels camins,
dels camins que se'ns aboquen
com un doll, ciutat endins.
I amb les ombres moratades
d'un capvespre d'afalac,
i amb la passa clara i fonda,
-passa de l'amor obac-
i amb la mirada allunyada
com el reflexe d'un llac.
Joan Badia. Poemes de Girona, 1992
Estudi introductori: Antoni Puigverd
però en tenim tot l'encant
ara que el dia s'allarga
i s'ajau l'hora foscant,
que encara no hi ha orenetes
però el cel les va esperant.
Quina primavera aquesta,
nova com un bromerot!
Primavera sense roses,
sense el crit del falziot,
però amb noies, com promeses,
que insinuen ja l'escot.
I la ciutat, tan serena,
perfilant-se en els confins,
i els carrers avellutant-se
de la gràcia dels camins,
dels camins que se'ns aboquen
com un doll, ciutat endins.
I amb les ombres moratades
d'un capvespre d'afalac,
i amb la passa clara i fonda,
-passa de l'amor obac-
i amb la mirada allunyada
com el reflexe d'un llac.
Joan Badia. Poemes de Girona, 1992
Estudi introductori: Antoni Puigverd
Paisatge mariner
És un capvespre fred de la hivernada,
davant la mar plana com un mirall;
un estol de gavines m'acompanya
i la boirina em serveix d'embolcall.
Les ones venen a besar-me els peus
i el sol, com una bola feta flama,
sembla que vol donar-me el darrer adéu
quan la mar se l'endú amb una abraçada.
I veig lliscar damunt la brillantor,
unes barquetes onejant les veles
com banderes de pau en l'horitzó;
que quan la nit estengui els seus vels negres
s'albiraran enmig de la foscor
com irreals lluernes marineres.
M. Roser Algué. Petiteses. 2001
davant la mar plana com un mirall;
un estol de gavines m'acompanya
i la boirina em serveix d'embolcall.
Les ones venen a besar-me els peus
i el sol, com una bola feta flama,
sembla que vol donar-me el darrer adéu
quan la mar se l'endú amb una abraçada.
I veig lliscar damunt la brillantor,
unes barquetes onejant les veles
com banderes de pau en l'horitzó;
que quan la nit estengui els seus vels negres
s'albiraran enmig de la foscor
com irreals lluernes marineres.
M. Roser Algué. Petiteses. 2001
Etiquetes de comentaris:
abraçades,
acompanyar,
actituds,
albirar,
Algué [M. Roser],
barques,
boirina,
brillantor,
capvespres,
gavines,
hivern,
lliscar,
lluernes,
mar,
ones,
paisatges,
pau,
persones
Creiximoni
Vine perquè el meu cant et doni encalç
I l'herba bufi per desfer l'arruga
Canto el punt de color sense trasbals
Totes les terres són la terra astruga
On la llum de la lluna és una falç
Repto el tigre de febre que es belluga
I adorno amb perles grosses els fanals
Amor aplica vidres a l'espluga
Canto el teu orient i el trec del sac
Ets el meu cas d'honor davant el drac
Res més que oli i carbó a les meves files
Canto els lírics camins el bosc ombrós
On les robes vermelles i les liles
Són la roba del món sota els colors.
Joan Brossa. Cappare, 1984
I l'herba bufi per desfer l'arruga
Canto el punt de color sense trasbals
Totes les terres són la terra astruga
On la llum de la lluna és una falç
Repto el tigre de febre que es belluga
I adorno amb perles grosses els fanals
Amor aplica vidres a l'espluga
Canto el teu orient i el trec del sac
Ets el meu cas d'honor davant el drac
Res més que oli i carbó a les meves files
Canto els lírics camins el bosc ombrós
On les robes vermelles i les liles
Són la roba del món sota els colors.
Joan Brossa. Cappare, 1984
Etiquetes de comentaris:
Brossa [Joan 1919-1998],
cappare,
colors,
creiximoni,
lluna,
roba
28 de febrer 2012
Per a una fotografia amb la néta Clara
Com si ella et protegís,
la mà damunt l'espatlla,
dreta damunt les pedres
del vell banc del jardí.
Com si ella fes sorgir
aquest darrer somriure
que ens deixes, en tocar-te
amb fetillera mà.
Com si dels dos esguards,
miralls de la tendresa,
nasqués, per emmarcar-vos,
la daurada claror.
Maria Àngels Anglada. No sé jugar amb màscares, 2008
la mà damunt l'espatlla,
dreta damunt les pedres
del vell banc del jardí.
Com si ella fes sorgir
aquest darrer somriure
que ens deixes, en tocar-te
amb fetillera mà.
Com si dels dos esguards,
miralls de la tendresa,
nasqués, per emmarcar-vos,
la daurada claror.
Maria Àngels Anglada. No sé jugar amb màscares, 2008
Etiquetes de comentaris:
Anglada [Maria Àngels 1930-1999],
claror,
poesia del cor,
tendresa
26 de febrer 2012
Camí amb llum
Els arbres sembla que pensin. El foc
crema els confins, però no fa claror.
Per tots els cócs hi passa el mateix foc
i aplana l'aigua l'única claror.
Coses que semblen certes vora el foc,
no ho són tant si les veus a la claror
del sol. Si bé la llum no esborra el foc,
el flam escalfa sense fer claror.
No sempre brilla qui ha tingut sort,
i ser la veu de l'ombra és una sort
quan el luxe corromp els raigs del sol.
Si bé el peix resta mut davant el sol,
de sobte el cel esclata en un ruixat
que fa que el roc més sec quedi ruixat.
Joan Brossa. Furgó de cua, 1989-1991, 1993
crema els confins, però no fa claror.
Per tots els cócs hi passa el mateix foc
i aplana l'aigua l'única claror.
Coses que semblen certes vora el foc,
no ho són tant si les veus a la claror
del sol. Si bé la llum no esborra el foc,
el flam escalfa sense fer claror.
No sempre brilla qui ha tingut sort,
i ser la veu de l'ombra és una sort
quan el luxe corromp els raigs del sol.
Si bé el peix resta mut davant el sol,
de sobte el cel esclata en un ruixat
que fa que el roc més sec quedi ruixat.
Joan Brossa. Furgó de cua, 1989-1991, 1993
Etiquetes de comentaris:
Brossa [Joan 1919-1998],
claror,
llum,
poesia lluminosa
Sento encara aquell oreig
A Àgata i Carles
Sento encara aquell oreig
a la galta, aquella mirada
rogent de l'alba. Tu corries
donada a la mar, omplint-te
les mans de vibracions de foc.
I és ara que, assegut, rumio
com has entrat a la vida,
com es mou en tu la crida
dels meus llavis. Ple de sensacions
puc tornar al delit exquisit del bes
i mirar-te sense contradir
l'origen de les imatges.
Tu, però,
no et moguis. Lliura't al gest
de l'aire vespertí. Deixa que el verd
t'embriagui arran d'aigua
Alegra-te'n.Omple el càntir al raig de la bassa
i fes que tot sigui per un instant d'amor.
Si obres els ulls et diré que duc
els braços encesos de falgueres.
No em preguntis més.
No em preguntis res,
es pot fer fosc.
Joan Fortuny . La ventura dels oratges, 2004
25 de febrer 2012
Sempre es fa present
Sempre es fa present
encara que em negui a escriure'l
les meves lletres l'evoquen,
s'hi aboquen
petites aus sobre el fil elèctric
Caterina Gelabert, dins 13 x 3 poesia perifèrica, 2006
|
Llumeta
Etiquetes de comentaris:
Abraham [José Luis],
bessones,
boscos,
Capdevila [Roser 1939-],
colors,
conhorts,
Grau Ros [Teresa 1959-],
lluna,
mans,
Moyano Duran [Mariona],
poesia infantil,
sol,
vida
24 de febrer 2012
Goig de la paraula
Un discurs d'equilibri i mesura,
de decisiva i aclaridora estructura.
Saps transmetre entusiasme i
esperança que deixen un pòsit
de ferma, fresca i fina llum.
Dius certeses que poden sentir
infants abocats a la xarxa,
mares a la biblioteca,
i joves a l'aula d'informàtica,
en un món capgirat que batega,
convençut,
com l'univers d'un poema curt.
Teresa Grau Ros
Etiquetes de comentaris:
actituds,
biblioteques,
certesa,
ensenyar,
estructures,
Grau Ros [Teresa 1959-],
infants,
joventut,
mares,
mesura,
paraules,
persones,
poesia breu,
poesia en xarxa
Vull recordar els poetes
No hi ha cap mort, per externa
i llunyana que sigui, que arribi a bona hora.
No totes, tampoc, et deixen la mateixa nafra,
idèntic buit, una enyorança infinita...
No som expert en morts massa properes,
encara que així i tot, pels anys viscuts,
ja li he vist la cara, i els ulls que ha clos
a éssers volguts, molt estimats...
Records de família, dies solcats a mitges,
on sementers han donat blat, i qualque anyada
d'herbam, i cards i espines...
Avui, però, només vull recordar
-sense donar cap nom-
en un silenci quasi absolut, tan sols
deixant sentir a cau d'orella
els sons dels mots que ens han lliurat
com una deixa, com un present,
i en testament escrit, tots els seus versos,
poemes, llibres...
Avui només, vull recordar els poetes
morts
absents,
que ja han marxat...
...I són aquí, amb tots nosaltres,
amb la paraula escrita.
(poema inèdit d'homenatge)
Joan Pomar i Mir, dins, 13 x 3 poesia perifèrica. 2006
i llunyana que sigui, que arribi a bona hora.
No totes, tampoc, et deixen la mateixa nafra,
idèntic buit, una enyorança infinita...
No som expert en morts massa properes,
encara que així i tot, pels anys viscuts,
ja li he vist la cara, i els ulls que ha clos
a éssers volguts, molt estimats...
Records de família, dies solcats a mitges,
on sementers han donat blat, i qualque anyada
d'herbam, i cards i espines...
Avui, però, només vull recordar
-sense donar cap nom-
en un silenci quasi absolut, tan sols
deixant sentir a cau d'orella
els sons dels mots que ens han lliurat
com una deixa, com un present,
i en testament escrit, tots els seus versos,
poemes, llibres...
Avui només, vull recordar els poetes
morts
absents,
que ja han marxat...
...I són aquí, amb tots nosaltres,
amb la paraula escrita.
(poema inèdit d'homenatge)
Joan Pomar i Mir, dins, 13 x 3 poesia perifèrica. 2006
19 de febrer 2012
Postal d'amor
A vegades pens en tu: ets una blanca fada de somriure fraula, gronxant-te suaument sobre el quart creixent, de la lluna, ocràcia com els teus ulls. A vegades pens en tu: ets un estel solitari, de brillant resplendor, que em fa l'ullet mentre dolçament somriu. A vegades somii en tu: ets una preciosa nimfa de cos tendre i alat, fent música amb l'arpa dels teus cabells rinxolats. A vegades somii en tu: ets una musa de fina túnica transparent, que em dicta aquesta cançó a mitja veu... A vegades, molts a vegades junts, fan un sempre. Tomeu Martí i Florit, dins, 13 x 3 poesia perifèrica, 2006 |
Etiquetes de comentaris:
Abraham [José Luis],
cançons,
Mallorca,
Martí Florit [Tomeu],
poesia amorosa,
postals
Saber-te, font, que encara brolles
coronada de cants, inassolible
per a la meva set, més certa, certa,
i segura i fidel vetllant-me el somni.
Saber-te, font, mirall dels meus estels.
Etiquetes de comentaris:
brollar,
cants,
estels,
fidelitat,
fonts,
Leveroni [Rosa 1910-1985],
miralls,
poesia breu,
set,
somnis,
vetllar
18 de febrer 2012
Mil colors i una música
A Esther Boix
A la fageda
els colors es barregen,
quan cau la tarda.
Els teus pinzells recullen,
amb polsim d'or, la gràcia.
En la nit closa,
els faigs són alts i rectes
com el teu somni.
Un llapis fi dibuixa
el vol d'una libèl·lula.
Silenci d'ombra.
Al canyissar, una fresca
remor de sèquia.
Les teves mans escampen
mil colors i una música.
I no s'atura
el temps de l'alegria:
l'obra creada
contra la mort -que arriba
amb ales de corb, lentes.
Jordi Pàmias. El do de la paraula, obra poètica IV. 2010
Etiquetes de comentaris:
alegria,
Boix [Esther 1927-2014],
canyissars,
colors,
dibuixar,
fagedes,
faigs,
llapis,
música,
Pàmias [Jordi 1938-],
pinzells,
silenci,
tarda
17 de febrer 2012
Sota l'embruix de la paraula
Crec en la poesia! Joan Vinyoli
Caminaves entre els versos com si fossin la teva vertadera llar. Mots i signes dansaven àgils al teu interior esperant el moment de ser escrits. A cada cop d'ull, les paraules cercaven el lloc més adient, mentre algun mot colpidor demanava permís per habitar el poema. I tu, te l'escoltaves. Ratlles, esbossos, notes al marge... Eren fragments d'una composició. Començaven les notes a prendre cos i sentia l'esglai del miracle, aquest esdeveniment antic i estimable de la creació que fa possible que tu i jo puguem abraçar el mateix poema sense coneixença. Mar Cortina, dins, 13 x 3 poesia perifèrica, 2006 |
Etiquetes de comentaris:
Abraham [José Luis],
biblioteques,
Cortina [Mar 1963-],
creativitat,
FLIC [Festival de Literatures Infantil i Juvenil],
literatura,
poesia musical,
Vinyoli [Joan 1914-1984],
Xumet Rosselló [Antoni 1971-]
11 de febrer 2012
Vull
No vull durar com una pedra. Viure!
Fent i desfent els llaços, com la boira;
fent i desfent camins, com la riuada;
fent i desfent cançons, com els ocells.
No vull passar serena com la lluna,
sinó esvaïda en plor, com la rosada,
o exultant, com les flors en primavera,
i forta i juganera com el vent.
No vull anar llençant bocins de vida
com fulls de calendari, tan inútils,
quan han complert la tasca marcant dies.
Vull deixar amor i somnis i paraules
que durin més que jo, al cor dels altres.
Etiquetes de comentaris:
amor,
boira,
Cauhé [Lluïsa],
cor,
estimar,
fer,
ocells,
paraules,
poesia del voler,
primavera,
Raspall i Juanola [Joana 1913-2013],
rosada,
somnis,
vent,
viure,
voler
10 de febrer 2012
paraules/silenci
Sembla que el neguit omnipresent a Paraules no dites es vagi esmorteint, sense desaparèixer,
mentre es va obrint pas una esperança cada vegada més sòlida, si més no a la segona part del llibre.
Anglada insisteix a remarcar, com ho havien fet altres lectores, el despullament retòric
dels versos d'Abelló, i en destaca, amb exemples, la musicalitat. També apunta, com si fos
una conseqüència lògica de la humilitat de l'escriptora, que la seva poesia "reflecteix la vida,
no en anècdotes, sinó en la seva profunda veritat".
(Fragment del pròleg)
Oriol Izquierdo, dins,
Montserrat Abelló. Al cor de les paraules, 2002
mentre es va obrint pas una esperança cada vegada més sòlida, si més no a la segona part del llibre.
Anglada insisteix a remarcar, com ho havien fet altres lectores, el despullament retòric
dels versos d'Abelló, i en destaca, amb exemples, la musicalitat. També apunta, com si fos
una conseqüència lògica de la humilitat de l'escriptora, que la seva poesia "reflecteix la vida,
no en anècdotes, sinó en la seva profunda veritat".
(Fragment del pròleg)
Oriol Izquierdo, dins,
Montserrat Abelló. Al cor de les paraules, 2002
Etiquetes de comentaris:
Abelló [Montserrat],
Anglada [Maria Àngels 1930-1999],
esperança,
Izquierdo [Oriol 1963-],
llibres,
paraules,
poesia honesta,
poesia humil,
poesia sostenible,
veritat
Subscriure's a:
Missatges (Atom)