Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

31 d’agost 2013

Quin sentit té la consciència?

Ens fa véncer la por
                               aprofundeix
ens fa lliures per decidir
                                corregeix
ens fa triar l'alegria i la vida
ens fa persones
                         afavoreix
ens fa éssers agraïts
                                         aclareix
ens fa VEURE el millor de tot plegat
                                                         ennobleix


Teresa Grau Ros

Discurs pronunciat a l'ONU el 1971

Deixeu-me que us digui una cosa. Soc català. 
Avui, una província d'Espanya. 
Però, què va ser Catalunya?
Catalunya va ser la nació més gran del món. 
Us diré el perquè. Catalunya va tenir el primer 
parlament molt abans que Anglaterra. 
Catalunya va acollir els inicis de les Nacions 
Unides. Totes les autoritats de Catalunya 
al segle XI, es van trobar en una ciutat
de França, Toluges  que aleshores era 
catalana per parlar de pau. Al segle XI.  
Pau en el món i en contra de les guerres. 
La inhumanitat de les guerres.
Això era Catalunya. 
Estic tan content, tan emocionat
de ser aquí amb vosaltres...



Pau CasalsDiscurs pronunciat a l'ONU el 1971 a YouTube

Per a una "suite" algueresa

Sota l'esvelt campanar poligonal,
a la ciutat del nostre extrem llevant,
sentim encara, ben arran de la mar,
bellament als llavis dels homes de la mar,
la clara llengua que ens uneix a tots,
de l'extens palmerar al blanquinós estany,
des de l'indret on sóc fins a aquells cims,
a l'ample i llarg llindar de l'aridesa.
Aquesta llengua esdevinguda a poc a poc
el just i dur suport de la meva ira,
de la nostra freda, obstinada, invencible passió.
Desperta't, desperta't, mare, mare l'abella, i deixa'm
el teu agut fibló perquè pugui servir-te
sempre en l'honor i el redreçament de la veritat.
I tu, que mories jove i saps així somriure,
alliberat del temps, en el fons del record,
fes resplendir en la nit les paraules que ens calen
per atacar i ferir, per rompre i traspassar,
perquè el meu poble, alçat, de nou torni al camí.



Salvador Espriu. Obres completes : anys d'aprenentatge, II, poesia, 2, 1987

Com si al davant hi tinguessis un mirall

Penso que, en certa manera, la pel·lícula és la història d'una amistat.

I, potser, l'únic que he tret en clar del que, en principi, era confús és
que en la solidaritat, no s'ocupa sempre el mateix cantó: qui la
practica i qui la rep s'intercanvien els papers segons les circumstàncies.
Que un dia tu ets el feble i després potser ets el fort, o a la inversa.
I això sí que ho explica la pel·lícula.


(Fragment)



Maria Barbal, dins, Tot està per fer i tot és possible. 2012

Serenor


Biblioteca de Catalunya per Teresa Grau Ros
Vui esguardar la flama ponentina,
vui odorar les pàl·lides sentors;
i cantaré l'anyada que declina
ara que estic alliberat d'amors.
Que'm plau anar sentint com amanyaga
una aura fina mon dalè retut,
i el comiat de l'hora que s'apaga
acondolent-se de mon goig perdut.
Perquè fins ara la natura bella
estava en tu, qui havies per mon dol
l'orgull del cim, la gràcia de l'estrella,
la pau dels arbres i la llum del sol.
Creguí que l'estelada brunzidora
bategava amb el ritme de ta sang;
la llum del dia m'he pensat que fora
l'ombra d'aquella que nasqué en ton flanc.
Tu agabellaves totes les riqueses,
quan els meus ulls marcíes amb el plò;
mes ja les miro poc a poc despreses,
ara ja es lliure l'univers -com jo.
Sobre ma vida, per ton pas damnada,
sento la prometença de l'oblit
i en tota la planura abandonada
se fan suaus les vies de la Nit.
Vui esguardar la flama ponentina,
vui odorar les pàl·lides sentors;
i cantaré l'anyada que declina
ara que estic alliberat d'amors.



Josep Carner, dins,

Jordi Cornudella. Les bones companyies : poetes i poemes. 2010


20 d’agost 2013

Recuperant sentiments

Recuperant sentiments
que existeixen
en nivells diferents
de realitat,
el que esperava trobar-me,
m'estava esperant.



Ester Fenoll García. Esmorzar perfecte. 2007

Pot ser l'aigua aquest excés de cel

Pot ser l'aigua aquest excés de cel
inclinat sobre la terra, que s'hi plega
com es fonen el cos i l'ànima
en l'últim foc, aquest excés de vida
llançat sobre la vida, gastant els dies
i devorant les llavors?

Pot ser l'aigua aquesta memòria
del port on s'acorden les nostres ribes?



Hélène Dorion. Retrats de mars, 2000

Trad.: Carles Duarte i Montserrat

12 d’agost 2013

Mostra d'Associacions de Barcelona

Fabra observatory (Gran Hotel la FLorida - Next to the Tibidabo)
I si la Barcelona d'avui és reconeguda arreu
com a ciutat oberta, ho és també pel treball
de les seves associacions, que han aconseguit
crear xarxes entre nombrosos ciutadans i
ciutadanes, així com amb altres organitzacions
de tot el món.

(fragment)

Jordi Hereu

14a Mostra d'Associacions de Barcelona 2009 : catàleg, 2009


Ritmes clàssics

Monument a Apel·les Mestres : l'amic dels infants, de les flors i dels ocells - Parc de la Font del Racó (Barcelona) per Teresa Grau Ros
Afortunadament, se'ns ha conservat bona part
de la poesia llatina, igual que de la grega, amb
els seus versos i, cosa més important, amb els
seus textos.
(...)

Gràcies a elles s'ha desenvolupat durant segles
la literatura occidental, i pel seu mestratge encara
podem escriure amb una certa dignitat; per tant,
és bo que ens iniciem en el seu estudi i les anem
coneixent en detalls tan íntims com el que ara ens
ocupa: l'art de construir versos.

(Fragments)


Jordi Parramon i Blasco. Ritmes clàssics, 1999

11 d’agost 2013

Tres noies

Mapa de la Festa Major de Gràcia (Barcelona) per Teresa Grau Ros
Passen tres noies, totes de blanc,
sota una pluja de sol batent,
mans enllaçades, galtes rosades
i cabelleres volant al vent.
      Inconegudes ja de llurs mares
van deleroses qui sap a on:
sembla que estrenin el goig de l'herba
i que refacin el cor del món.
       Oh nova glòria, ben tost memòria!
Ulls que llampeguen i boca ardent,
mans enllaçades, galtes rosades
i cabelleres volant al vent!



Josep Carner. Poesies escollides, 1979

Vincles


Chicago Public Library 
En els teus inicis hi va haver
tendresa, amor, alegria i veritat.

Ara tens, qualitat, amor, bellesa,
saviesa i veritat.

Et desitjo vincles de confiança
i una vida llarga de veritat.

Teresa Grau Ros

10 d’agost 2013

Com un talaiot

Berries at sunset, Ķīšezers, Riga
Com un talaiot, t'espero al final de la platja.
Jugues amb sorres terbolenques molt lluny
de mi. Penso en les tines amollides d'olis
antics dormint al fons del mar. Entre tu i jo,
hi ha un cor-rodat pels anys. No tornis ara
amb els dits tacats d'engrunes.



Susanna Rafart. Baies. 2005

07 d’agost 2013

Temuda flor

La polpa de l'estiu, les pollancredes,
la pluja compartida dels estams,
les veus de la bondat a les palpentes
de tanta llum com il·lumina el llamp.

L'hivern foren els òxids capvesprals
d'un vell ramat perdut sense guiatge
i llunyedars tranquils d'eterns bancals
on cada bulb guardava el seu oratge.

L'oxigen malmetrà les vedes aspres
on hem caigut, oscats, a somniar-nos:
desestimar-se al ritme de les aspes,
per sempre separats, per sempre units.


     
Susanna Rafart. La llum constant. 2013

Creativitat

  • Capacitat de produir una cosa nova
  • Capacitat humana de produir resultats mentals
    de qualsevol tipus, essencialment nous i
    anteriorment desconeguts
  • Capacitat d'imaginar solucions noves per
    als problemes que se'ns presenten
  • Capacitat de sorprendre els altres amb
    l'imprevist, l'inesperat, l'imprevisible
  • Capacitat d'obtenir nous productes amb
    elements que d'altres han rebutjat
  • Capacitat de no donar-se mai per satisfet
    amb allò que ja han dit o fet els altres
  • Capacitat per la qual una persona o un
    grup elabora un producte nou i original,
    adaptat a les condicions i finalitats de la
    situació.


    Fragment

    Esteve Pujol i Pons
    Valors per la convivència. 2003

    Il·luastracions: Inés Luz González

06 d’agost 2013

En espais recòndits de somnis

En espais recòndits
de somnis
no traspassem cap
prohibida frontera,
sinó que escoltem
veus massa temps
emmudides.

Remor de fulles
al vent.



Montserrat Abelló. Al cor de les paraules. 2002

03 d’agost 2013

No parlo de paraules, ni de violes,


No parlo de paraules, ni de violes,
sinó d'hores lligades al coll.
Poema autèntic és que siguem promesos:
saber treure la pell i el pinyol

al crit entre la mort i altra mort
que ens mantingui laxes i desperts
fins que vingui la dalla que ens talli
i ens tregui els pous i deserts.

Per això, amor meu, el que et dono,
bes besat en cos clar i viu,
és més que el vers que et diuen, o
al·literat, agut o conjuntiu.

Enganxat a tot, fins i tot a repèl,
el riu inventa el vers, i no així
com si el mirall veiés el propi rostre,
però tu, més enllà de la paraula, al meu costat.



Pedro Tamen. Escrito de memória, 1973 ; trad: Jordi Cerdà

dins, XXV Festival Internacional de Poesia de Barcelona, 2009


30 de juliol 2013

Salvador Espriu

Una gran seguretat imprimeix caràcter a aquesta
joventut universitària. Seguretat que deriva de la
confiança en els que els precedeixen. L'oposició
generacional que es produeix de manera automàtica
no afecta la condició humana: els mestres poden
equivocar-se, però no menteixen. La major duresa
de judici pot anar acompanyada de respecte i
encara més d'afecte. El món és ample i ric en
diversitats estètiques i la intel·ligència prou
generosa per confiar en la dialèctica.



Fragment.




Maria Aurèlia Capmany. Salvador Espriu. 1972

Liliana: introducció a una lectura

Mama Grizzly Bear and Cubs
Mes jo que vinc al bosc a apendre i millorar-me;
que hi só matriculat, crec jo, de naixement, no
temis veure'm pas un punt endormiscar-me,
distreure'm un moment.
Oh, no! -I ara, callem; no em contis cap follia,
ni em parlis de ciutat ni entonis cap cançó.
Callem, ja ha obert el bosc la classe de poesia:
Comença la lliçó.


(Fragment)


Apel·les Mestres

Liliana : el món fantàstic d'Apel·les Mestres, 2005


Sense alè

Només puc dir que vinc d'Andròmeda. Quan escric,
no penso: sento i escric; el raonament va implícit
en el sentiment i és anterior a l'escriptura. Dono per
fet que l'escriptura em pertany, però no el raonament.
Puc dir que estic esborronada per tot el que es pot
arribar a cremar en un bosc o en un text.



Fragment.



Josefa Contijoch. Sense alè. 1984

(natura a l'horta)

Pomegranate
La pressa dels tàvecs
aflama el palpís de les magranes.
Ara la veu de l'alabatre,
ara la veu dels maxil·lars ganuts,
trasmuden de desig la por
d'un tros de mà o d'un tros de grana
massa dolç.

Marc Romera. La pau del cranc, 2002

29 de juliol 2013

Oms de Can Zam

Ulmus minor
Recordo dies d'estiu,
estimada companya:
som a l'ombra dels oms
jugant a la petanca.

Entre botxa i bolig
m'expliques, a la tarda,
secrets de com tractar
malalties de plantes.

Sota l'ombra dels oms
l'estiu s'escampa en tardes
de passeig i descans
sense allunyar-nos gaire.

Com una ombra d'un om
allarguem una calma
del nostre temps precís
de l'estiu i dels arbres.

Damunt capçades d'oms
la posta estén les flames
i, lluny, Venus daurat,
fanalet del capvespre,
marca el punt de tornar
tranquil·lament a casa.

Aquells moments segurs
on no cal l'esperança,
ja que tot sembla igual,
sembla que res s'acaba,
sembla que tot comença,
sembla que el temps s'allarga,
sembla tot infinit
l l'ombra dels oms guarda
companyia d'estiu
sense dol ni enyorança.

Josep Ramon Aragó. Temps de ciutat i arbres, 2008


28 de juliol 2013

El cel que es mou

Salvia tomentella
-Mare, tu el veus, el perfum? -li demanava.
-El perfum se sent -m'explicava ella.
-I qui el porta?
-L'aire, el vent.
Un altre misteri era que cada planteta tenia
el seu perfum particular, diferent dels altres.
Al racó, sota la finestra, hi havia alfàbrega,
amb la seva flaire inconfusible, intensa.
La mare en collia per preparar salses i guisats,
juntament amb les fulles de sàlvia i de romaní.

Les fulles de color gris verdós de la sàlvia
tenien la superfície aspra i un perfum estrany;
la mare m'havia ensenyat que es feien servir
per rentar-se les dents i m'havia mostrat com
es feia:  de dins a fora, amunt i avall. Cada
dia, la meva pasta de dents eren aquelles fulles,
que premia amb els dits contra les dents
i em deixaven una sensació de netedat.


(Fragment)


Mario Lodi. El cel que es mou, 1998

Perquè has vingut

Perquè has vingut han florit els lilàs
i han dit llur joia
                         envejosa
                                     a les roses:

mireu la noia que us guanya l'esclat,
bella i pubilla, i és bruna de rostre.

De tant que és jove enamora el seu pas
-qui no la sap quan la veu s'enamora.

Perquè has vingut ara torno a estimar
dirè el teu nom
                      i el cantarà l'alosa.



Joan Salvat-Papasseit. Antologia de poemes. 1992

27 de juliol 2013

Bufador (*)

Quan la calor
ha fet difícil passar les hores
i fins i tot la migdiada
no t'ha portat la son,
esperes amb impaciència la marinada
que et recorda que no ets lluny de la mar.

Potser caldria anar buscant
un bufador en el lloc
on la memòria va gravar;
ja fa temps, les empremtes d'una lava
ja apagada.



(*) Bufador: Lloc on sol bufar el vent. Es tracta d'un forat,
esquerda per on surt un corrent d'aire.



Assumpció Forcada. Meteorologia. 2011

Un ase considera un globus terraqüi

Sapiguem, ases, que el món és rodó,
que és fet de terres i de mars!
Orelluts, aprenguem el mapa
dels continents i les nacions!

S'estenen els camins molt més enllà
dels que petgem nosaltres sota el bast;
hi ha milions de vides com la nostra
i d'altres amos verga en mà.

Ja és hora de saber-ho, això:
pastura de tothom
és la Terra, germans;
i l'estatge, de tots els estadants.

Amb asenades tanmateix
mai no ens en sortiríem, de segur;
parem bé les orelles, doncs;
fem-nos tots coneixents.

Aleshores el nombre
farà la força de debò.


Pere Quart, dins,


Celdoni Fonoll. La poesia al carrer. 1977

26 de juliol 2013

Fil de llum

LÍMITS
Quan sento que tot s’ha acabat,
que no sé aixecar el cap,
que no tinc forces per continuar cap endavant,

quan sento que m’he fet petit,
que ja no crec en mi,
que el món continuaria igual si jo no fos aquí,

llavors m’esforço a recordar la teva cara al meu davant,
la meva orella escoltant la teva veu baixet parlant,
dient que guanyar-me el destí només dependria de mi,
i vaig prometre prendre el repte a partir d’aquell instant.

Respira. Espera. Aixeca’t sense pressa.
Inspira. Refés-te. La vida, el món t’espera.

quan sento que res té sentit,
que el món està girat,
que no sé com posar un peu a terra i recomençar,

Quan sento que no queda res
pel que sempre he lluitat,
i cau cada desig que m’ajudava a avançar,


torno altre cop a recordar la teva cara al meu davant,
la meva orella escoltant la teva veu baixet parlant,
dient que guanyar-me el destí només dependria de mi,
i vaig prometre prendre el repte a partir d’aquell instant.

Andreu Rifé. Ping pong, 2012

24 de juliol 2013

La llengua que ens habita

Menorca, orgullosa i acollidora. La penya grisa batuda per la
mar i el vent. La infantesa que es bressa en l’arena blanca.
Serena, malgrat la lluita constant contra la destrucció. Contra
el ciment. Que també voldria tapar la nostra boca. Els nostres
mots. Paraules i paisatge que ens han donat forma. Des de
sempre. Som la terra que respiram. Som la llengua que ens
habita. Feta de paraules i paciència. Una immensa paret seca.
Que protegim i ens protegeix. Perquè mai no oblidem qui som.
Perquè mai no ho oblidin. Aquells que, destral en mà, ens volen
esquarterar l’ànima. Terra i llengua. La lluita constant. Menorca,
amb la fortalesa de la penya eixuta i la calidesa de l’arena
blanca. Amb la serenor, com va dir el poeta, d’una estàtua.


Maite Salord, dins,

17 de juliol 2013

Per als amics de "Mostra"

Contempleu a poc a poc,
en velles xilografies,
segles morts, cendrosos dies,
un allunyat món barroc
i senzill alhora, foc
secret, claror tancada:
s'alçaran a la callada,
tot de sobte, del caliu,
flames, llum, l'art sempre viu
molt al fons de la mirada.



Salvador Espriu.

Obres completes : anys d'aprenentatge. II, poesia, 2, 1987