QUALSEVOL HONESTA MESTRESSA DE CASA

Qualsevol honesta mestressa de casa els distingiria:
tenen nas per al peix, ull per a les pomes.
Hi ha cap misteri en quins són els sans
i quins els podrits? Cap, segons ella.

Qualsevol honesta mestressa de casa que, per desgràcia,
hagués contractat una dròpola per fregar,
podria a l'instant distingir entre els criats
els ganduls, els mentiders, els pispes.

Vol dir que hi ha un sisè sentit especial
propi de les mestresses de casa per a les seves vestals tasques?
O bé es tracta d'un fracàs dels altres cinc
en tots aquells que escriuen imprudentment del tema?




Robert Graves. El país que he escollit : antologia poètica, 2009
Ed.: Josep M. Jaumà
Pr.: Lucía Graves

La terra

La terra
em fa
un senyal secret
i diu adeu

Jo li responc
a reveure

Rose Ausländer. Compto els estels dels meus mots. 1997

A veure què en fem

I ara preguntes exactament què està passant
—tu, que ho tenies tot tan lligat—
i dissimules, però crec que ho vas enganxant,
per més que cridis, no respondran
els monstres de la teva infantesa trista,
el cos de professors que et va agafar mania.
No els miràvem i se'n van anar
i això, en silenci, s'anava fent gran.
Tampoc hi estic molt familiaritzat,
però em temo que és una oportunitat.

I ara comences a entendre els pobres desgraciats
que des d'un taxi van treure el cap
cridant: "Prepara't, que al final et tocarà.
Aprèn a viure i a no culpar
a la verola borda i a la tos ferina,
al papa i a la mama i als crims del nazisme".
I què hi farem si ens vam despistar
i això avançava infectant-nos la sang?
Prova somriure davant del mirall,
que ara tenim una oportunitat.

Vam llevar-nos emprenyats per un soroll,
maleint alguna festa d'estudiants tronada,
quan vam veure un feix de llum, una claror,
avançant entre els llençols, fregant les cames.
Vam notar que tremolava la porta del balcó
—abans d'obrir vas comprovar el nus de la bata—.
Al carrer, entre un immens núvol de pols,
fugien en desbandada animal
les cançons que no avisaven que mentien,
les frases serioses que ja feien riure,
i van deixar-nos aquesta veritat
que, em sap molt greu, però per sempre sabràs:
pots agafar-la o deixar-la passar,
però ara tenim una oportunitat.

Tenim una oportunitat,
tenim una oportunitat,
tenim una oportunitat...
Ha, ha, ha! A veure què en fem.



Els Manel (Grup musical)

Als infants

Al bressolet del cor gronxeu il·lusions;
que cap remor cruel no els trenqui la dormida;
vetlleu llurs somnis blaus pletòrics de cançons,
mentre passa silent, de puntetes, la Vida.

Climent Peix. Poesia completa : 1928-1992, 1995

Desig

És temps de revolta i de somni,

de mirar-nos al fons dels ulls 

sense tenir por de res, 

temps d'àngels confonent-se pels carrers 

i de núvols i finestres blanques,

i de roses sense espines,

i de fermes conviccions

sense jutges ni botxins.

Cada vegada que el món proclama

la irreversible mort del desig

sento que em buido per dins,

que em torno l'esgotat peregrí de mi mateix.

Però cada vegada que tornes a creure

en la llum dels nostres dies,

el meu sever instint de vida

torna a renovar la confiança en la bellesa.

David Escamilla. Les edats del fred, 2005

A UN HEROI ANÒNIM

Aquest antic carrer
amb la palmera,
aire senyorial
com d'havanera.

¿Algú sap, en passar,
que en aquesta terra
jagué el cos d'un heroi
mort a la guerra?

Pedres, sou monuments
del país nostre,
holocaust i record
de més d'un rostre.

Joan Colomines, dins,

Dinou poetes dels seixanta, 1987

Corbata de ball

Només es compon de dos plecs laterals;
però han d'abraçar el coll doblement i
fixar-se al davant mitjançant una agulla.
També s'ha de tenir cura que la seva
mida permeti que se subjecti a cadascun
dels costats dels elàstics, fent que tingui
dues o tres voltes. D'aquesta manera, ni
violenta els moviments del cap ni els
de les espatlles, i, per bé que fixa, es
presta molt bé a totes les variacions i
positures que ha de fer necessàriament
un individu que dansa o que valseja.



Joan Perucho. Monstruari fantàstic, 1984

So i sentit en l'obra de Joan Vinyoli

De fet, en tot poema s'hi contenen dues experiències

musicals diferents. La memòria del so i el so que encara

no ha entrat a la memòria, a la historicitat. A través

de la música oïda apareix la música no oïda. Es tracta

d'una operació delicada. Les autèntiques descàrregues

de sentit emergeixen a l'interior de l'oïda, on el so

ressona amb els sons, on la memòria ressona amb l'ara.

Com podria ser altrament?

(Fragment)

Lluís Solà. La paraula i el món. 2013

Diada

Teresa Grau Ros

Arbor scientae

L'enciclopèdia del bosc pertany a un període anterior
de la vida de Llull, en relació a l'enciclopèdia de l'escala.
Fou escrita durant la tardor i l'hivern de l'any 1295, quan
Llull era a Roma mirant d'interessar el papa Bonifaci VIII,
sense aconseguir-ho, en els seus plans missionals i de
croada que incloïen, com a punt principal, la propagació
de la seva gran art.


Fragment.

Frances A. Yates. Assaigs sobre Ramon Llull. 1985

Traducció de Daniel Vivern

Catalunya a la Unió Europea

Dins de la UE, el català té l'estatus de llengua regional,
tot i ser coneguda per onze milions d'europeus en territoris
de tres Estats membres (Espanya, França i Itàlia), com
també al Principat d'Andorra, on és llengua oficial. El
català és la desena llengua més parlada a la UE.
Tanmateix, en aquesta organització no gaudeix
de l'estatus de llengua oficial, tot i tenir la consideració
d'oficialitat en tres regions europees amb poder legislatiu.

(fragment)

Montserrat Guibernau. Per un catalanisme cosmopolita, 2009

Quin sentit té la consciència?

Ens fa véncer la por

                               aprofundeix

ens fa lliures per decidir

                                corregeix
ens fa triar l'alegria i la vida

ens fa persones

                         afavoreix

ens fa éssers agraïts

                                         aclareix

ens fa VEURE el millor de tot plegat

                                                         ennobleix

Teresa Grau Ros

Discurs pronunciat a l'ONU el 1971

Deixeu-me que us digui una cosa. Soc català. 

Avui, una província d'Espanya. 

Però, què va ser Catalunya?

Catalunya va ser la nació més gran del món. 

Us diré el perquè. Catalunya va tenir el primer 

parlament molt abans que Anglaterra. 

Catalunya va acollir els inicis de les Nacions 

Unides. Totes les autoritats de Catalunya 

al segle XI, es van trobar en una ciutat

de França, Toluges  que aleshores era 

catalana per parlar de pau. Al segle XI.  

Pau en el món i en contra de les guerres. 

La inhumanitat de les guerres.

Això era Catalunya. 

Estic tan content, tan emocionat

de ser aquí amb vosaltres...

Pau Casals. Discurs pronunciat a l'ONU el 1971 a YouTube

Per a una "suite" algueresa

Sota l'esvelt campanar poligonal,
a la ciutat del nostre extrem llevant,
sentim encara, ben arran de la mar,
bellament als llavis dels homes de la mar,
la clara llengua que ens uneix a tots,
de l'extens palmerar al blanquinós estany,
des de l'indret on sóc fins a aquells cims,
a l'ample i llarg llindar de l'aridesa.
Aquesta llengua esdevinguda a poc a poc
el just i dur suport de la meva ira,
de la nostra freda, obstinada, invencible passió.
Desperta't, desperta't, mare, mare l'abella, i deixa'm
el teu agut fibló perquè pugui servir-te
sempre en l'honor i el redreçament de la veritat.
I tu, que mories jove i saps així somriure,
alliberat del temps, en el fons del record,
fes resplendir en la nit les paraules que ens calen
per atacar i ferir, per rompre i traspassar,
perquè el meu poble, alçat, de nou torni al camí.



Salvador Espriu. Obres completes : anys d'aprenentatge, II, poesia, 2, 1987

Com si al davant hi tinguessis un mirall

Penso que, en certa manera, la pel·lícula és la història d'una amistat.

I, potser, l'únic que he tret en clar del que, en principi, era confús és
que en la solidaritat, no s'ocupa sempre el mateix cantó: qui la
practica i qui la rep s'intercanvien els papers segons les circumstàncies.
Que un dia tu ets el feble i després potser ets el fort, o a la inversa.
I això sí que ho explica la pel·lícula.


(Fragment)


Maria Barbal, dins, Tot està per fer i tot és possible. 2012

Serenor

Vui esguardar la flama ponentina,
vui odorar les pàl·lides sentors;
i cantaré l'anyada que declina
ara que estic alliberat d'amors.
Que'm plau anar sentint com amanyaga
una aura fina mon dalè retut,
i el comiat de l'hora que s'apaga
acondolent-se de mon goig perdut.
Perquè fins ara la natura bella
estava en tu, qui havies per mon dol
l'orgull del cim, la gràcia de l'estrella,
la pau dels arbres i la llum del sol.
Creguí que l'estelada brunzidora
bategava amb el ritme de ta sang;
la llum del dia m'he pensat que fora
l'ombra d'aquella que nasqué en ton flanc.
Tu agabellaves totes les riqueses,
quan els meus ulls marcíes amb el plò;
mes ja les miro poc a poc despreses,
ara ja es lliure l'univers -com jo.
Sobre ma vida, per ton pas damnada,
sento la prometença de l'oblit
i en tota la planura abandonada
se fan suaus les vies de la Nit.
Vui esguardar la flama ponentina,
vui odorar les pàl·lides sentors;
i cantaré l'anyada que declina
ara que estic alliberat d'amors.



Josep Carner, dins,

Jordi Cornudella. Les bones companyies : poetes i poemes. 2010

Recuperant sentiments

Recuperant sentiments
que existeixen
en nivells diferents
de realitat,
el que esperava trobar-me,
m'estava esperant.



Ester Fenoll García. Esmorzar perfecte. 2007

Pot ser l'aigua aquest excés de cel

Pot ser l'aigua aquest excés de cel
inclinat sobre la terra, que s'hi plega
com es fonen el cos i l'ànima
en l'últim foc, aquest excés de vida
llançat sobre la vida, gastant els dies
i devorant les llavors?

Pot ser l'aigua aquesta memòria
del port on s'acorden les nostres ribes?



Hélène Dorion. Retrats de mars, 2000

Trad.: Carles Duarte i Montserrat

Postals de Collserola

Teresa Grau Ros

Mostra d'Associacions de Barcelona

I si la Barcelona d'avui és reconeguda arreu
com a ciutat oberta, ho és també pel treball
de les seves associacions, que han aconseguit
crear xarxes entre nombrosos ciutadans i
ciutadanes, així com amb altres organitzacions
de tot el món.

(fragment)

Jordi Hereu

14a Mostra d'Associacions de Barcelona 2009 : catàleg, 2009

Ritmes clàssics

Afortunadament, se'ns ha conservat bona part
de la poesia llatina, igual que de la grega, amb
els seus versos i, cosa més important, amb els
seus textos.
(...)

Gràcies a elles s'ha desenvolupat durant segles
la literatura occidental, i pel seu mestratge encara
podem escriure amb una certa dignitat; per tant,
és bo que ens iniciem en el seu estudi i les anem
coneixent en detalls tan íntims com el que ara ens
ocupa: l'art de construir versos.

(Fragments)


Jordi Parramon i Blasco. Ritmes clàssics, 1999

Tres noies

Passen tres noies, totes de blanc,
sota una pluja de sol batent,
mans enllaçades, galtes rosades
i cabelleres volant al vent.
      Inconegudes ja de llurs mares
van deleroses qui sap a on:
sembla que estrenin el goig de l'herba
i que refacin el cor del món.
       Oh nova glòria, ben tost memòria!
Ulls que llampeguen i boca ardent,
mans enllaçades, galtes rosades
i cabelleres volant al vent!



Josep Carner. Poesies escollides, 1979

Vincles

 

En els teus inicis hi va haver
tendresa, amor, alegria i veritat.

Ara tens, qualitat, amor, bellesa,
saviesa i veritat.

Et desitjo vincles de confiança
i una vida llarga de veritat.

Teresa Grau Ros

Com un talaiot

Com un talaiot, t'espero al final de la platja.
Jugues amb sorres terbolenques molt lluny
de mi. Penso en les tines amollides d'olis
antics dormint al fons del mar. Entre tu i jo,
hi ha un cor-rodat pels anys. No tornis ara
amb els dits tacats d'engrunes.



Susanna Rafart. Baies. 2005

Postals de Roses

Teresa Grau Ros

Temuda flor

La polpa de l'estiu, les pollancredes,
la pluja compartida dels estams,
les veus de la bondat a les palpentes
de tanta llum com il·lumina el llamp.

L'hivern foren els òxids capvesprals
d'un vell ramat perdut sense guiatge
i llunyedars tranquils d'eterns bancals
on cada bulb guardava el seu oratge.

L'oxigen malmetrà les vedes aspres
on hem caigut, oscats, a somniar-nos:
desestimar-se al ritme de les aspes,
per sempre separats, per sempre units.


     
Susanna Rafart. La llum constant. 2013

Creativitat

• Capacitat de produir una cosa nova
• Capacitat humana de produir resultats mentals
  de qualsevol tipus, essencialment nous i
  anteriorment desconeguts
• Capacitat d'imaginar solucions noves per
  als problemes que se'ns presenten
• Capacitat de sorprendre els altres amb
  l'imprevist, l'inesperat, l'imprevisible
• Capacitat d'obtenir nous productes amb
  elements que d'altres han rebutjat
• Capacitat de no donar-se mai per satisfet
  amb allò que ja han dit o fet els altres
• Capacitat per la qual una persona o un
  grup elabora un producte nou i original,
  adaptat a les condicions i finalitats de la
  situació.
  
  
  Fragment
  
  Esteve Pujol i Pons. Valors per la convivència. 2003
  
  Il·luastracions: Inés Luz González

En espais recòndits de somnis

En espais recòndits
de somnis
no traspassem cap
prohibida frontera,
sinó que escoltem
veus massa temps
emmudides.

Remor de fulles
al vent.

Montserrat Abelló. Al cor de les paraules. 2002

No parlo de paraules, ni de violes,

No parlo de paraules, ni de violes,
sinó d'hores lligades al coll.
Poema autèntic és que siguem promesos:
saber treure la pell i el pinyol

al crit entre la mort i altra mort
que ens mantingui laxes i desperts
fins que vingui la dalla que ens talli
i ens tregui els pous i deserts.

Per això, amor meu, el que et dono,
bes besat en cos clar i viu,
és més que el vers que et diuen, o
al·literat, agut o conjuntiu.

Enganxat a tot, fins i tot a repèl,
el riu inventa el vers, i no així
com si el mirall veiés el propi rostre,
però tu, més enllà de la paraula, al meu costat.



Pedro Tamen. Escrito de memória, 1973 ; trad: Jordi Cerdà

dins, XXV Festival Internacional de Poesia de Barcelona, 2009

Salvador Espriu

Una gran seguretat imprimeix caràcter a aquesta
joventut universitària. Seguretat que deriva de la
confiança en els que els precedeixen. L'oposició
generacional que es produeix de manera automàtica
no afecta la condició humana: els mestres poden
equivocar-se, però no menteixen. La major duresa
de judici pot anar acompanyada de respecte i
encara més d'afecte. El món és ample i ric en
diversitats estètiques i la intel·ligència prou
generosa per confiar en la dialèctica.



Fragment.




Maria Aurèlia Capmany. Salvador Espriu. 1972