Tema amb variacions - IX

Si vas dar-me uns moments clars,
ara en tinc la melangia.
Si les boques van florir,
ara hi creixen les espines.
Si l'amor fou somrient,
del dolor feia collita...
Mes no em planyo dels estels,
ni de la rosa marcida.
No sospiro pel secret
d'aquell doll de plata fina;
ni m'espanta el camí sol
que segueix la meva vida.
De la joia d'uns instants
la foscor s'amorosia.
Si el dolor posà sa veu,
la cançó n'era enriquida...
Vas donar-me uns moments clars,
m'has perfumat tots els dies.
Pura font del meu jardí,
com no estimar-te podria?


Rosa Leveroni. Presència i record. 1952

Tema amb variacions - VIII

Canten una cançó
les roses i la lluna.
L'aire dolç de la nit
amb sordina murmura.
Els estels fan l'ullet  
mirant-se la font pura.
       Ai amor!
Qui fós al teu costat
en l'instant encantat,
       ai amor!

Olor de romaní
perfum suau de menta.
Cancó de rossinyol
en la quietud perla.
S'adorm al lluny la mar
mentre l'alba es desperta.
        Ai dolor!
Et fossis allunyat
en l'instant encantat,
        ai dolor!

Rosa Leveroni. Presència i record. 1952

Pròleg de Salvador Espriu

Carta-pròleg de Carles Riba

Tema amb variacions - VII -

Presonera d'uns instants
ara faig la meva via
entre records i perfums
d'uns estels de plata fina,
d'una cançó del torrent,
d'un ametller que floria...
Presonera d'uns instants,
l'enyorança n'és tan viva,
dolç amor que no va ser
sinó el somni que es fonia!...



Rosa Leveroni. Presència i record, 1952

Tema amb variacions - VI -

Serà l'amor un sospir

d'aquesta tarda rosada.

Serà el pas d'un núvol blanc

damunt de les aigües calmes.

Potser serà el bell florir

d'aquella rosa tan blanca.

Serà l'amor la cançó

d'una campana de plata.

Rosa Leveroni. Presència i record. 1952

Tema amb variacions - V -

Vas donar tot el perfum,

oh rosa, al florir de l'alba.

El jardí restà embaumat,

tu fores un xic més blanca.

Agonitzes lentament

i cap brisa t'acompanya.

Vas donar tot el perfum

al dolç amor que passava.

Rosa Leveroni. Presència i record, 1952

Tema amb variacions - IV -

Em prengueres un amor,

jo de grat te l'ofrenava.

La joia d'aquells instants

l'absència l'ha feta amarga.

Em prengueres un amor,

no m'he n'has donat un altre.

La primavera somriu,

ni tan sols me l'he mirada.

La cançó del rossinyol

m'esgarria les paraules

que acompanyen el record

d'aquelles hores passades...

Em prengueres un amor,

m'has deixat enamorada.

Segueixes el teu camí

jo resto sense esperança.

Em prengueres un amor,

quina tristesa més ampla!

Rosa Leveroni. Presència i record, 1952

Tema amb variacions - III -

Infla les veles, veler,

deixa enrere ports i platges;

tots els camins són oberts

a la joia i als oratges,

        ai dolor!

Illes verges de neguits

d'un cel suau com la seda;

boques roges, ulls brillants,

el que hi arriba s'hi queda,

          ai amor!

No t'aturis en cap port

ni cerquis joia en la terra.

Aquell rostre benamat

ni t'enyora ni t'espera,

         ai dolor!

Rosa Leveroni. Presència i record. 1952

Tema amb variacions - II -

Es troben en la cançó
el riu i la lluna clara.
Festeja la neu del cim
amb l'estel que l'acompanya.
La plata dels olivars
espera l'argent de l'alba.
          Ai amor,
qui fos amb tu, bell amor,
          en l'hora calma!
La verdor flonja dels prats
es perfuma de rosada.
Arriba pausadament
el sospir de la campana.
Un rossinyol encantat
en els somnis em bressava.
         Ai amor,
si em besessis, dolç amor,
         en l'hora blana!


Rosa Leveroni. Presència i record, 1952

Si jo tingués un veler

SI jo tingués un veler
sortiria a pesca d'albes.
Encalçaria els estels
per posar-me`n arracades.
Si jo tingués un veler,
totes les illes i platges
em serien avinents
per al somni i les besades.
Si jo tingués un veler,
en cap port faria estada.
El món fora dintre seu,
ai amor, si tu hi anaves!...

Tema amb variacions, I

Rosa Leveroni. Presència i record. 1952

Rossinyol de Catalunya

Rossinyol de Catalunya,

no us sabria dir res més.

Si algú creu que és poca cosa,

jo penso que és el més bell

dels títols que puc donar-vos,

que el rossinyol és el rei

de tots els ocells cantaires

i cap refila com ell.

(Fragment)

Agustí Bernaus. Poesies, 1993

Emocions positives i eficàcia educativa

Si pensem que s'estableix un paral·lelisme entre
les emocions negatives, la supervivència física i
la continuïtat de la vida del subjecte, i entre les
positives i la supervivència i evolució dels humans
com a humans, entendrem que instal·lar-se en les
positives com a opció del nostre projecte vital
és apostar pel desenvolupament personal i social,

per la millora continuada, per la creativitat de tot 
el col·lectiu humà, cadascú segons la seva singularitat.

Fragment

Pere Darder, dins,

Aprendre i ensenyar amb benestar i empatia. 2013

Quan tu floreixes

Quan tu floreixes,

s'inflama la bignònia

a la finestra.

Miquel Desclot. Com si de sempre. 1994

Llum a les golfes

Llum a les golfes.

A fora l'ocellada.

Però hi ha el vidre.

Tomàs Garcés : centenari : 1901-2001. 2001

Acció de gràcies

Agraïm als ancestres el viatge

a l'Arcàdia que dorm en el nostre cor.

Cap mena de temença:

desfem la superfície de les pantalles

amb danses antigues i amb tant d'amor

que ens sentim la mar que uneix en el somni pares i fills.

Núm. 6

Vicenç Llorca,

Revista de Catalunya. núm. 284

Sembla que no i se m'ha enfortit l'amor

My love is strengthen'd, though more weak in seeming

Sembla que no i se m'ha enfortit l'amor;
no estimo menys encar que menys ho apar:
que amor vantat arreu per l'aimador
és com cosa amb què es vol mercadejar.

L'amor nostre era nou, tot just floria
i ja el cantava amb versos exultants,
com Filomela que sos lais destria,
fins que el fosc de tardor emmudeix sos canys.

L'estiu d'ara és tan bell com quan brollava
la veu que ungia de llangors la nit;
mes, amb l'aspre xiular que arreu s'esbrava,
lo més dolç s'embasteix i perd delit.

Per'xò resto com ella silenciós,
i així mon cant no se't farà enutjós.


Sonets (Líriques de Shakespeare)

CII

Magí Morera i Galícia. Obra poètica completa, 2001
Ed.: Olívia Gassol i Bellet

DE PANICAL

Blaue Blume
Die leise tönt in vergilbten Geisten
                            GEORG TRAKL

Aquella flor tan blava que ens desperta els sentits
-ignorats a les còrnies congestes-
tremola als murs de la mort i als pantans.
L'aigualida distància descabdella les runes del temps
i ara els arbres cansats es despullen de tu
com si fos un secret el sexe de les coses
amb l'oblit de les ales al recer de les runes.

No era certa la nit al brocal de les hores
ni al fons del pou el silenci del cos astorat!

També el marjal acollia els meus ossos
tanmateix solitaris
teixits lentament per bardisses gastades
a l'atzar de la nit.

S'obrien les finestres de ponent
i totes les parpelles esdevenien llunes.
Les muntanyes llunyanes guardaven el secret
d'aquella flor tan blava que ens desperta els sentits.

Valerià Pujol. Destinatari d'albes, 1980

Madame Jolas

Quan sabia alguna cosa de molta qualitat
no podia resistir el desig de compartir-ho
posant-ho en lletra impresa.

(Fragment traduït per a aquest blog)

Frances Steloff. En compañía de genios, 1996

Joventut perdurable

   A Maria-Antònia Salvà

No tota cosa torna vella,
ni tot ho muda el temps cruel:
canta la mar sempre més bella
i és jove sempre el blau del cel.

Ni la muntanya se clivella
ni l'eixutor mata l'arrel.
Cobra el pinar verdor novella
dins la claror i dins el gel.

No tem els anys la roca abrupta,
i, de la mort, resta incorrupte
dins el seu vas, el cos d'un sant.

Com una estrella sempre encesa,
no minva mai la jovenesa
ni la claror del vostre cant.



Miquel Forteza Pinya. Poemes i traduccions, 1997

Ed.: Pere Rosselló Bover   

Un escriu (i 3)

Un escriu per, entre, sota i dins.




Fragment.



Jesús M. Tibau, dins,

V Mostra Oberta de Poesia d'Alcanar, 2014

Un escriu (2)

Un escriu i riu,
i plora,
i es relaxa.

(Fragment)


Jesús M. Tibau,
V Mostra Oberta de Poesia d'Alcanar, 2014

Un escriu (1)

Un escriu quan parla,

quan calla,

quan escolta.

(Fragment)

Jesús M. Tibau,

V Mostra Oberta de Poesia d'Alcanar, 2014

II. Estiu

S'enjoiarà l'estiu
de cascalls i ginesta;
piuleja cada niu;
cada casa és en festa.

(Fragment)

Carles Grandó. Jocs de miralls, 1963

Estiu

Alt brilla el sol amb esplendor que crema;

de tant en tant l'alosa es deixa caure

damunt l'espiga d'or que el vent pentina.

Ones de blat damunt la terra fèrtil,

entre pau i calor, la vida puja,

i canten els ocells en la bardissa.

Rosella, sang calenta de la terra,

flameja ençà i enllà com una brasa;

se sent el xiscle agut d'una oreneta,

i es perd al lluny el so d'una campana.

Joan Ainaud (16 anys)

Llibre de les flors, 2a ed., 1982

Mirall

El nostre cor es comença a badar

a dintre la rojor de les magranes.

(Fragment)

La poesia de Jaume Agelet i Garriga, 2004

Literatura ergòdica

         El teòric nòrdic [Espen Aarseth] insisteix

         a distingir la literatura ergòdica de la trivial,

         entenent aquella com l'experiència literària

         en què el lector ha de fer un treball actiu,

         ha de fer un camí de lectura que no siga

         ni passiu ni obvi.

        (Fragment)

Arts de poeta : poesia i relacions interartístiques, 2007

Antonieta

Veig trist i alegre el món

en la corba suau

i llisa de ta galta.

(Fragment)

Enric Falguera Garcia. La poesia de Jaume Agelet i Garriga, 2004

Per a tu

                 musique, fleurs, beauté

Aquesta persona tendra i decidida

que de tot fa motiu d'aprenentatge,

la trobaràs quan et contemplis,

matinera, davant el mirall.

Teresa Grau Ros

Lluna polida

Lluna polida: marbre.
Llaminadura d'algues.
Incendi forestal.
Singladures de lli
el teu cos al matí.

Valerià Pujol. Destinatari d'albes, 1980

Per als meus visitants

              55

En una pausa de la pluja

he recollit

una mica de julivert silvestre

perquè l'assaboreixis

durant la teva visita.

Daigu Ryokan. Gota de rosada en ..., 2001

Flauta del tòtil

Flauta del tòtil:

La teva melodia

el somni vetlla

de la frescor amiga

en les hortes redoses.

RL 8 - 1952, p. 149

Rosa Leveroni, dins,

La tanka catalana. 2011

Flors vora el riu, la lluna reflectida

                                (De l'Emperador Iang-Ti)

Llis, immòbil en el vespre és el riu, cinta encantada.

Primavera bada totes ses colors en la marjada.

           Una ona hi ha tot d'una

           que s'emporta avall la lluna,

i ve lenta la marea amb son noli d'estelada.

Josep Carner. Lluna i Llanterna, 1935

Vora la mar

Al cim d'un promontori que domina
           les ones de la mar,
quan l'astre rei cap a ponent declina
           me'n pujo a meditar.

Amb la claror d'aqueixa llàntia encesa
           contemplo mon no-res;
contemplo el mar i el cel, i llur grandesa
          m'aixafa com un pes.

Eixes ones, mirall de les estrelles
          me guarden tants records,
que em plau reveure tot sovint en ellles
         mos somnis que són morts.

Aixequí tants castells en eixes ribes
          que m'ha aterrat lo vent,    
amb ses torres i cúpules altives
          de vori, d'or i argent:

poemes, ai! que foren una estona
          joguina d'infantons,
petxines que un instant surten de l'ona
          per retornar al fons:

vaixells que amb veles i aparell s'ensorren
          en un matí de maig,
illetes d'or que naixen i s'esborren
          del sol al primer raig:

idees que m'acurcen l'existència
          duent-se'n ma escalfor,
com rufagada que s'endú amb l'essència
          l'emmusteïda flor.

A la vida o al cor quelcom li prenen
          les ones que se'n van;
si no tinc res, les ones que ara vénen
          digueu-me, què voldran?

Amb les del mar o amb les del temps un dia
           tinc de rodar al fons,
per què, per què, enganyosa poesia,
           m'ensenyes de fer mons?

Per què escriure més versos en l'arena?
          Platja del mar dels cels,
quan serà que en ta pàgina serena
          los escriuré amb estels?



Jacint Verdaguer (10.01.1883), dins,

Nova antologia de poesia catalana, 2013

XXXI Com sé que el món és així

        (Tao, LIV)

- Com sé que el món és així?

- Conreant l'harmonia interior,

   essent el que un és.

   Arrelant,

   essent poble.

  Ramon Bassa i Martín. Poemes del Tao, 2004

El bambú magnífic

Una vegada, una dama de la família Ariwara va infantar
un príncep imperial. S'escrigueren poemes per celebrar
aquest naixement, i entre ells hi havia aquest, escrit pel
besoncle del nadó, un home ja força gran:

A casa nostra
brota un bambú magnífic
vora l'entrada:
que estiu i hivern, tothora,
ens sigui bon refugi.

El nen era el príncep Sadakazu. Es va dir que era fill
del sotscapità. La mare era la filla del sotsconseller 
Yukihira, germà gran del sotscapità.

p.125

Ariwara Narihira

Contes d'Ise. 2005

Mala herba (2)

La llum del carrer entrava per la finestra i il·luminava
feblement l'habitació. Vaig recórrer amb els ulls les parets
familiars i els angles i línies que formaven, els munts de
llibres i les làmines que es trobaven entre ells. Al defora,
la nit avançava. Lluny, molt lluny, hi havia moltíssimes
persones que m'eren importants. Existeixo, doncs; sóc
viu i he de continuar vivint. Vaig començar a sentir-me
més ple, experimentava el desig d'actuar -però al cap
d'una estona em vaig tornar a adormir.

(Fragment)

Séan Golden i Marisa Presas
La Floresta, tardor del 1993

Lu Xun. Mala herba, 1994

Relectura

Qui rellegeix Drummond és sempre un altre.
Mateixos ulls que guanyen, cada cop
lents millors, o és l'esguard que mira per nou angle.
Poesia de tants anys, no es dissipa -canvia de posició
ateny inesperat matís a la punta del vers lliure:
drummondiccionari en perpètua elaboració, es reescriu
fins i tot quan de cor ressona, llibre obert
que inaugura, il·luminant de forma diferent
el sentit de la pàgina de la vida en trànsit
les entrades que van del matí porós a la nit emparedada.
Drummond divergeix, dispara, divaga, divers
línia a línia, movent el seu traçat, d'acord
amb la transformació que s'imprimeix en nosaltres, inesperada.

Armando Freitas Filho. Rara mar: (2002-2006), 2007

L'art dels versos

Tota la ciència és aquí,

en la manera com aquesta dona

de les rodalies de Cantão,

o dels camps d'Alpedrinha,

rega quatre o cinc solcs

de cols: mà precisa

amb l'aigua,

intimitat amb la terra,

obstinació del cor.

Així es fa el poema.

Eugénio de Andrade. Ran del dir, 1994

Matí feliç

Per la Dolors Folch, a la manera de Lu Yu

M'aixeco tard, esmorzo

fruita i torrades i cafè,

mantega i melmelada.

Vaig al mercat, compro tomates,

mongetes tendres i un cap-roig.

Torno a casa i ho endreço.

Ara soc vora mar, al xiringuito.

Mentre em bec una canya

de cervesa glaçada, contemplo

com van d'aquí d'allà,

sobre l'aigua de líquid lapislàtzuli,

les veles ocioses.

                         I escric.

Narcís Comadira. Lent. 2012

#15o2011

A vós, Dona Verge Santa Maria

             (versió moderna de Climent Forner)

A vós, Dona Verge Santa Maria

es dóna tot qui es vol enamorar

de vós tan fort que ja res no voldria,

si vós no hi sou, desitjar ni estimar;

          car tot voler milloraria

          sobre tot altre que no sia

el vostre amor, vós mare de l'amor;

qui no us estima cau en desamor.

(Fragment)

Ramon Llull, dins,

Nova antologia de poesia catalana, 2103