 |
Aquest és un,
aquest és l'altre
tant és aquest
com aquest altre.
Aquest que fuig,
aquest l'encalça,
aquest s'ho mira,
aquest es gira,
aquest s'hi ajeu
i aquest fa deu.
Gabriel Janer Manila. Pedagogia de la imaginació poètica, 1986
|
 |
d'esperança,
mi vest alegrança
d'una douçor, confiança
que hai en la Dona d'amor:
e adoncs deman confessor,
a tuit m'acús per pecador,
que reta tot lo dan
que hai donat gran, en pecant,
de la Regina de valors,
per ço que n'esper tal secors
no sia obligat,
pus que en sia bé confessat.
|
 |
| Cap mirada no et pot trair rítmicament inimitable els teus dits són percussions sonores amb l'articulació de les visions que no veus. Si perds les estructures és perquè les estructures maten la llibertat. Pianista de les sensibilitats humanes ets la il·luminació de les notes. Jep Gouzy. Poesia oberta (1950-1990). 1990 |
 |
Quina llàstima, un senyor en retir refinat component poemes:
conforma el seu estil al del clàssic vers de Xina,
la seva poesia és elegant, plena d'artificioses frases.
Però si no escriu de coses íntimes de dins el seu propi cor,
quin sentit té escampar tal quantitat de paraules?
|
 |
I les violes, tan cantades pels poetes,
pels més joves i humils, qui les oblidarà?
Feliç qui al senderol, bosc endins, pot lligar
d'una herba un ramellet, violes violetes!
(Fragment)
|
 |
A Els nens voladors una fada geniüda i
malcontenta atorga a la Roser de fer-ho
gravitar tot, inclosa la senyoreta, la nevera,
altres nens..., fins que la família ho converteix
en un negoci i la nena n'acaba ben tipa!
(Fragment)
Jaume Figueras. La narrativa curta al segle XX, 1993
|
 |
... la bondat de l'espectacle del mar
i la planúria fa bona la gent; la tramuntana
l'ha fet impulsiva i franca, i l'excel·lència
d'aquestes condicions de la terra i els homes
fan de l'Empordà un país per quedar-s'hi.
p. 84
Manuel Brunet, dins,
|
 |
...
Com la tinta bullent
o la febre dels mots
que perleja en el front
del poeta. Les perles
de sal i d'aigua són
els seus versos trobats
(Fragment)
Daniel Silva. Primera persona singular, 1998
|
 |
Veient-me en un mirall emmirallat,
a aquest li he preguntat:
Aquest que veig aquí, sóc jo?
-No- m'ha contestat -. No, no!
Tu, ets aquell poeta somniador,
pioner profeta d'un esdevenir alat;
que cerques il·lusionat
una nova i lògica versió
d'un món que no has trobat...!
Miquel Cabanas Alibau. El llibre blau, 1995
|
 |
Certesa de la pedra, a flor de mà!
Escultura de l'ésser, moviment
misteriós, toc de silenci: pura
harmonia dels àtoms, equilibri
d'unes forces antigues i secretes.
Negació del llamp, veu oposada
a la tempesta brogidora, còdol
arrodonit i gris, callada música...
Contra la fútil aparença, pedra.
La nostra vida s'esmicola: pols
que el vent s'enduu. Romboll, fràgil matèria
que empeny l'atzar. Només l'amor ens salva
-un diamant de límpida duresa.
Jordi Pàmias. El camí de ponent, 1990
|
 |
I
I les algues del mar, grans arbres coronats
lentament s'estremeixen
devers les illes llunyanes on tot vent calla
dins el silenci de l'èter i de les nits adormides.
Són les illes del Ponent,
Són les barroques esglésies d'Amèrica,
són els arbres forts amb deu mil arrels
del mortal Orènoc,
són els deu milions de mons
on els infants perduts criden i criden i criden...
(Fragment)
Jep Gouzy. Poesia oberta (1950-1990), 1990
|
 |
Si jo pogués passar mos dies a prop teu,
en el país molt dolç de vaques i de pomes
on a empaitar-se juguen els borrallons de neu,
on fan conversa les boirades i les bromes!
Ton violí serenaria els meus tumultes;
i en uns camins que anessin dubtant i serpejant,
et donaria versos, amb llàgrimes ocultes,
i tu besades fresques de germaneta gran.
Vindries de puntetes per veure si em sobtaves
guarnida amb cintes roses i campanetes blaves;
tos ulls, damunt les galtes d'infant, escotorides,
foren el cel damunt les pomeres florides;
i un rajolí de veu, tan delicat i prim,
em contaria històries d'Andersen i de Grimm.
Josep Carner. Poesia, 1992
|
 |
(A Marina)
No puc sinó triar els colors més clars,
pintar els ocells més blancs, davant la mar
en calma, i un fasser. Lligar-ho bla
i veure com les canyes llepolegen
llavors d'abril, llampecs mollencs, quimeres.
En solitud, feliços déus invictes,
no sabem com el temps ens ha desat
el temps, i, al fosc, una queixa secreta.
Jaume VallcorbaPlana. Postals, 1981
|
 |
Vius
en l'empenta i el sentit pràctic
de la Montse.
Vius
en la papallona dibuixada pel Marc.
Vius
en el no-parar dedicat i delicat
de l'Adele.
Vius
en les moltes hores
que en Josep Àngel construeix màgicament
per editar el Celobert.
Vius
en la lluita per la vida
de tot el grup de suport.
Vius
en tot allò que havíem compartit,
en tot allò que, d'una manera o altra,
compartim i compartirem.
(Fragment)
Joan Trujols i Albet. Imma, 1999
|
 |
...Els ulls blaus, ¿ho veuen tot blau?
¿I els ulls verds, tot verd? ¿I els negres,
tot negre? Però els nostres ulls canvien
de color a cada instant i arribem a
fer-nos la il·lusió que les coses són
canviants. Només els ulls blaus tenen
aquesta propietat de permanència.
Res no altera la visió blava de les
coses. I la barca del pensament, igual
que la dels rems, navega sobre el blau.
(Fragment)
Teoria dels colors
|
 |
La fulla és color de teulat,
la xemeneia fuma,
és el seu treball.
Però el seu fum no és el fum
de cada instant,
ni blau, ni gris, ni alegre ni trist.
És un fum descriptiu;
tots els meus sentits es desperten.
Fum,
tinc ganes de pujar com tu,
sense saber per què puges.
Jep Gouzy. Poesia oberta : 1950-1990, 1990
|
 |
i el vent deixava dintre la rosella
granets de blat com espurnes de sol
-només per dir com és la boca d'Ella:
com la neu rosa als pics
quan surt el sol
Joan Salvat-Papasseit. Poesies completes, 1994
Esbós biogràfic: Tomàs Garcés
Il.: Perico Pastor
Intr.: Joan Fuster
|
 |
Quin blau adust, i quin repòs tan greu,
ara que el sol va i torna
i els núvols clapen fosques les muntanyes!
No hi valen filagarses de les boirines lleus.
Cada arbre sap què vol, i no l'enganyes,
i vol el sol -tan alt!- estès per tot arreu,
i ésser en el bosc un més i enmig de tots, per torna
verd en el verd tocat de blau fins les entranyes.
Puig d'Olena, 14 gener 1969
Josep Junyent i Rafart. Obra lírica. 1995 |
 |
quan som a quatre ulls
jo et veig els ulls
i consulte l'hora en cadascun dels dos rellotges minúsculs de sorra ingràvida
que hi ha girant sobre si mateixos just al mig de cadascun dels teus globus
oculars
i tu em veus els ulls
i em fas l'ull viu
i em veus i em beus l'enteniment
Muriel Villanueva i Perarnau. Poemes sense punts de goma. 2011
|
 |
La conversa amb l'amic és franca,
no va orientada a cap finalitat a priori;
és l'intercanvi de paraules i de pensaments
pel mateix gust de fer-ho, sense cercar
res a canvi. En conversar amb ell,
no cerquem cap altre fi que la mateixa
conversa, que l'escolta dels seus
pensaments i de les seves vivències.
És un fi en si mateix.
(Fragment)
Francesc Torralba. L'amistat, 2008
|
