 |
Tant de temps ha passat sense poder-ho entendre,
que m'agrada la pell que em recorda la mare.
(Fragments)
Gabriel Pena i Ballesté. La revolució del bon gust, 2009
|
 | |||
| Que bé que s'està a casa! frase extreta de, Carme Thió de Pol. M'agrada la família que m'ha tocat, 2012 |
 |
Altra vegada soc
al lloc mateix on sempre arribo
Joan Vinyoli
La mirada inventa el món, la llum.
Aquí comença el naufragi de l'ombra
o la secreta deriva dels ocells.
Sota la parpella, la matèria blanca
i la llum negra, eternitat suspesa
en l'aire com una música muda.
Invento el temps i el seu viatge:
poema, areny i duna líquida, tinta
o roca al peu dels núvols emergida.
Altra vegada sóc al lloc mateix
on sempre arribo: la mar on viu
la filla del més damnat dels déus
i d'aquella gran bagassa del dolor
que porta per nom Malenconia.
Tot és un lent ajornar el clam
de la mudesa, tot és callada espera.
Només se sent una vaga fressa d'ales,
el foc blanc i l'aigua negra que bateguen
al cor d'aquesta illa escrita. Només:
en un mar de silencis, la foscúria.
Jaume Pont
Dia Mundial de la Poesia
21 de març del 2015
|
 |
musique souvent me prend comme une mer!
Baudelaire
En el silenci obscur d'unes parpelles closes
que tanca l'Univers en el meu esperit,
la música s'enlaira. - Talment, en l'alta nit,
puja fins als estels el perfum de les roses.-
Ella, divina música!, en el meu cor petit
fa cabre l'infinit, trencades les rescloses,
i se m'emporta lluny dels Nombres i les Coses,
més enllà del desig, quasi fins a l'oblit.
Com les algues que avancen en el pit de les ones
entre el bleix de les aigües rítmiques i pregones,
jo vaig música endins, voluptuosament.
I mentre el món es perd, adormit a la platja,
jo somnio -perdut en l'estreta salvatge
dels llavis de l'escuma i dels braços del vent.
18 març 1937 25
Màrius Torres. Poesies. 1977
|
 |
| Per a Anna Bretón L'amor ens passa, ens passa cada dia, des de ja fa molts dies: és el costum amable que tragina els silencis i desboca la vida. En parlem poc. Les fórmules que saben descobrir-lo són velles, repetides. Quan els cossos recorden tot és nou i s'enfila. Daniel Nomen. Per experiència pròpia, 2003 |
 |
A certes hores i llocs les bèsties es reuneixen: volen estar
juntes, parlar, fer món: només existeix allò que es diu. Quan
aparegué la primera bèstia que callà? El silenci és el vestíbul
de la creació - hipertèlia de la immortalitat -: l'escriptor
s'extirpa del món a través d'un teclat de plàstic que el
reformula en píxels damunt la pantalla: el color dels seus
ulls dependrà de quina tipografia faci servir i la grandària
del seu nas serà relativa a l'espai entre línies. De la carn al
byte, de la metamorfosi a la mutació, d'Ovidi a Cronenberg
o com allò clàssic no sempre ens és rèmora.
(De Huckleberry Finn)
Martí Sales i Sariola:
Escriure és la meva manera d'aprendre, de conèixer, de pensar.
Si no escric, també penso, és clar, però pitjor.
|
 |
... Hi ha tantes coses belles!
L'Israel generós ens agraeix que
ens mantinguem a recer de la
seva intimitat delectant-nos amb
un gran convit, el convit de la vida,
de la vida que ve de tantes vides...
(Fragment del pròleg)
Carles Zafon, dins,
|
 |
Els miralls maduren de tu.
Sebastià Sànchez-Juan. Poesia completa I : 1924-1933, 1995
|
 |
-Ramon! -dix l'ermità-, vós què havets perdut?
Per què no us consolats en lo Rei de salut
qui abasta a tot ço qui per ell és vengut?
(Fragment)
|
 |
Ets blava en el blau del mar
i verda enmig de l'arbreda,
teranyina matinal
i al vespre, llençol de cendra;
presonera al cor de tots
i dalt de la nau, la vela.
A tot arreu et veiem
ara que no et podem veure,
i la sang se'ns ha tornat
quatre vegades vermella.
Fes-te gran, fes-te ben gran,
que l'esperit ja ens voleia
i vivim sols esperant
la teva mà ben oberta.
Barcelona, gener del 1942
Josep Palau i Fabre. Obra literària completa I, 2005
|
 |
...
Ets com t'ha fet una estirp d'homes lliures
en extremosa lluita antiga i aspra
contra tot frau i esclavitud i oprobi,
perquè de tu i la terra alguns curaren.
Sigues lleial al teu i al just designi
d'un vell sentit que enclou país i llengua,
perquè t'afermis a l'arrel profunda
del que et pertany i et confereix caràcter.
(Fragment)
|
 |
Aquest és un,
aquest és l'altre
tant és aquest
com aquest altre.
Aquest que fuig,
aquest l'encalça,
aquest s'ho mira,
aquest es gira,
aquest s'hi ajeu
i aquest fa deu.
Gabriel Janer Manila. Pedagogia de la imaginació poètica, 1986
|
 |
d'esperança,
mi vest alegrança
d'una douçor, confiança
que hai en la Dona d'amor:
e adoncs deman confessor,
a tuit m'acús per pecador,
que reta tot lo dan
que hai donat gran, en pecant,
de la Regina de valors,
per ço que n'esper tal secors
no sia obligat,
pus que en sia bé confessat.
|
 |
| Cap mirada no et pot trair rítmicament inimitable els teus dits són percussions sonores amb l'articulació de les visions que no veus. Si perds les estructures és perquè les estructures maten la llibertat. Pianista de les sensibilitats humanes ets la il·luminació de les notes. Jep Gouzy. Poesia oberta (1950-1990). 1990 |
 |
Quina llàstima, un senyor en retir refinat component poemes:
conforma el seu estil al del clàssic vers de Xina,
la seva poesia és elegant, plena d'artificioses frases.
Però si no escriu de coses íntimes de dins el seu propi cor,
quin sentit té escampar tal quantitat de paraules?
|
 |
I les violes, tan cantades pels poetes,
pels més joves i humils, qui les oblidarà?
Feliç qui al senderol, bosc endins, pot lligar
d'una herba un ramellet, violes violetes!
(Fragment)
|
 |
A Els nens voladors una fada geniüda i
malcontenta atorga a la Roser de fer-ho
gravitar tot, inclosa la senyoreta, la nevera,
altres nens..., fins que la família ho converteix
en un negoci i la nena n'acaba ben tipa!
(Fragment)
Jaume Figueras. La narrativa curta al segle XX, 1993
|
 |
... la bondat de l'espectacle del mar
i la planúria fa bona la gent; la tramuntana
l'ha fet impulsiva i franca, i l'excel·lència
d'aquestes condicions de la terra i els homes
fan de l'Empordà un país per quedar-s'hi.
p. 84
Manuel Brunet, dins,
|
 |
...
Com la tinta bullent
o la febre dels mots
que perleja en el front
del poeta. Les perles
de sal i d'aigua són
els seus versos trobats
(Fragment)
Daniel Silva. Primera persona singular, 1998
|
 |
Veient-me en un mirall emmirallat,
a aquest li he preguntat:
Aquest que veig aquí, sóc jo?
-No- m'ha contestat -. No, no!
Tu, ets aquell poeta somniador,
pioner profeta d'un esdevenir alat;
que cerques il·lusionat
una nova i lògica versió
d'un món que no has trobat...!
Miquel Cabanas Alibau. El llibre blau, 1995
|
 |
Certesa de la pedra, a flor de mà!
Escultura de l'ésser, moviment
misteriós, toc de silenci: pura
harmonia dels àtoms, equilibri
d'unes forces antigues i secretes.
Negació del llamp, veu oposada
a la tempesta brogidora, còdol
arrodonit i gris, callada música...
Contra la fútil aparença, pedra.
La nostra vida s'esmicola: pols
que el vent s'enduu. Romboll, fràgil matèria
que empeny l'atzar. Només l'amor ens salva
-un diamant de límpida duresa.
Jordi Pàmias. El camí de ponent, 1990
|
 |
I
I les algues del mar, grans arbres coronats
lentament s'estremeixen
devers les illes llunyanes on tot vent calla
dins el silenci de l'èter i de les nits adormides.
Són les illes del Ponent,
Són les barroques esglésies d'Amèrica,
són els arbres forts amb deu mil arrels
del mortal Orènoc,
són els deu milions de mons
on els infants perduts criden i criden i criden...
(Fragment)
Jep Gouzy. Poesia oberta (1950-1990), 1990
|
 |
Si jo pogués passar mos dies a prop teu,
en el país molt dolç de vaques i de pomes
on a empaitar-se juguen els borrallons de neu,
on fan conversa les boirades i les bromes!
Ton violí serenaria els meus tumultes;
i en uns camins que anessin dubtant i serpejant,
et donaria versos, amb llàgrimes ocultes,
i tu besades fresques de germaneta gran.
Vindries de puntetes per veure si em sobtaves
guarnida amb cintes roses i campanetes blaves;
tos ulls, damunt les galtes d'infant, escotorides,
foren el cel damunt les pomeres florides;
i un rajolí de veu, tan delicat i prim,
em contaria històries d'Andersen i de Grimm.
Josep Carner. Poesia, 1992
|
