Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

14 de febrer 2016

Onades d'hivern

Ha extret amb bisturí la paraula
del cor de l'invit que li venia darrere,
anés on anés per protegir-lo.
Li ha agafat la destral,
i ha obert una escletxa
en la soca d'una alzina.
Ha disposat la paraula dintre
en l'ànima de l'arbre.
Ha clos amb fent la ferida
i s'ha assegut als seus peus.
Que plogui encara espera.
Els llibres tenen carn d'arbre
i, com ells, un poder atàvic:
créixer arrelant en el cor
de tothom que els estima.





Andreu Escales, dins,

Estelada

Estelada ets viva
voles com un ocell lliure.
Des de la mar a la muntanya
ets ginesta que acompanya
la via. I al novembre
al desfullar la flor
digues: sí, sí
per la independència.

Adéu Espanya

Catalunya sobirana
saluda al món
amb la República Catalana.

Serem lliures

serem a Nacions Unides.
Sempre agermanats,
farem rotllana.

Un somni fratern

per la pau.
Podem arribar
a la superació,
amb un castell
d'equilibri i força.

Capdavantera la bandera

estelada oneja i vetlla
la flamma.



Mª Carme Pérez Vidal, dins,


Llibre de la XVII trobada de poesia catalana : Puigcerdà, 2015

Quan et miro

Quan et miro
xiprer, o pedra, o flor,
i et sento
ric de mirades, de penes,
de tristeses, de joies
confinades sota el silenci verd
o la fredor, o els braços
dels teus pètals que es marceixen,
et tinc per un amic
que sap molt de la vida.




Narcís Comadira, dins,


5 poetes de Girona. 1966

Tendreses de l'encant

Ella anava entre llibres, entre llanes
d'hivern; vestia sedes a l'estiu.
A voltes pels carrers veïns
topaven les mirades i ens miràvem.

Descobrírem la boca, les llisures,
els batecs de la vida, les remors
dels alès. La vesprada fa ressons
de les paraules per l'amor vençudes.

Ens aplega la llum, el so, la calma
amb totes les vessants del temps. Es troba
el tacte en el discurs de la memòria

que reconeix la vida i allí traça
teories a compte de l'estima.
L'estima simple pel carrer camina.




Joan Climent. Contraclaror. 1994

Pròleg: Marc Granell

Endreça

Gent del meu ferro i bandera,
catalana gent d'avui
que em volteu per escoltar-me,
siguin obscurs els meus mots
o siguin com l'aigua clara:
primer de tot us diré
que qui com jo pregon canta
mai no ha de témer que el temps
li clivelli les paraules.



Agustí Bartra. Alguna cosa ha passat : una tria de poesia transparent. 1995

Edició: Anna Murià.

Pròleg: Miquel Desclot.

07 de febrer 2016

Logogonia

L'home va entrar cent cops al mateix riu
on mai no havia entrat ningú dues vegades.

Era home i era dona. Era aigua, terra, foc

i aire. Abans però va caldre tenir un mot

i lligar-lo per sempre al corrent d'aigua.



Núria Albó. L'encenedor verd. 1980

06 de febrer 2016

Ara s'atura

Ara s'atura,
sojorna una paraula
dins les mans, fràgil
insecte, i les mans s'obren
amb fregadissa d'ales.




Teresa d'Arenys. Tanka, 1991

Inclou versions de tankas japonesos per Joan Alegret

En homenatge al bisbe Pere Casaldàliga

Pere, germà de lluita i d'esperança,
el fill de cal Lleter de Balsareny,
poeta al vent, profeta de cor fort,
veu flamejant que clama en el desert
i encén en plena nit de nits l'aurora,
hereu de tots els pobres de la terra,
màrtir vivent de l'única croada
que el cel ha beneït i beneeix,

tu, l'home lliure en un país d'esclaus:
ara que hem compartit el mateix pa
i ens hem embriagat del mateix calze,
des del castell que ens vetlla i et recorda
-tot ell de pedra ferma i vol ardit-,
hissem una bandera de banderes.

Fondes, molt fondes són avui les aigües
del Llobregat que es fon amb l'Araguaia,
i van creixent fins a sortir de mare
i convertir-se en mar, no el mar que un dia
solcaren caravel·les colombines,
sinó el mar roig de sang que travessem
a peu eixut i amb càntics de victòria
cap a la terra nova i el cel nou.

La llibertat dels homes i dels pobles
és tan sagrada com el cos de Crist.
Hem declarat la guerra de la pau
i lluitarem fins a la mort amb totes
les armes invencibles de l'Amor.

Ell és la Pau, i és el primer a combatre.
Ell és la Pau que ja corona els cims.

Va caure un mur com tots els murs cauran,
i no hi haurà fronteres que ens deturin.

Si els homes i les parles són diversos,
han convingut molts noms en un sol nom.

Ja no hi ha nord ni sud, que tot és centre,
el centre de l'Amor, el cor de cors
que és el batec del mateix cor de Déu.

Fem un sol món dels quatre mons, un sol,
casa pairal oberta als quatre vents
on tots els fills esdevinguts germans
seuen com reis a la mateixa taula.

Ja els tancs blindats i els míssils són ferralla
venuda a muntegueres al drapaire,
i ni tan sols se'n guarden als museus.

L'anyell juga amb el llop i la pantera
s'ajoca amb el cabrit, mentre el vedell
pastura amb el lleó, tots ells menats
per un infant que espaordeix les serps.

Mireu els camps de blat, i com peüllen,
llaurats amb relles d'or i no amb espases.
Totes les llances es tornaven falçs
i, a l'hora de la sega, com fulguren!

Ai del qui s'atreveixi a violar
aquesta tendra primavera en flor!
Més li valdria mai no haver nascut.

Pere, germà, atleta dels atletes
que corres a l'estadi i ens avances
cap a la fita adelerant del Regne,
passa'ns la torxa de la teva fe.



Climent Forner. A sou d'amor. 2002

Divendres

Somriures benaurats
a l'alba. I, al mig del dia,
un interregne de sol.

Senyals d'autenticitat,
imaginació i alegria vital,
i, sí, ben mirat, delicadesa.

Agraïment visual,
pupil·les,
una presentació elegant.


Teresa Grau Ros

Ho deia Xènius

Children's section
Ho deia Xènius. "Teresa és un nom que té mans;
capaç de la carícia, de l'abraçada i de la labor.
Teresa és un nom a la vegada modest i molt fi.
Teresa és un nom feiner." I a fe que, tenint al
davant la Sra. Rovira, les paraules del Glosador
esdevenen profecies. Filla del polític i historiador
Antoni Rovira i Virgili, ha conegut més d'una
maltempsada, però amb autèntic tremp noucentista
sap convertir la dissort en saviesa i generositat
vers els altres. Ella ha estat una discreta Ariadna
que ha dedicat la seva vida, com si res, a fer
sortir els llibres del laberint amb una força
delicada i tenaç: la gràcia de l'atenció, el gest
amorós de qui se sap marmessora d'un tresor.
Triar, endreçar, recomanar són accions contra
l'oblit i la ignorància, de sòlid i pacient triomf
contra la barbàrie. Deixant l'amable aixopluc
de l'arcada de la galeria de casa de la Teresa,
ressona encara més endins el vers carnerià:
El temps, encara temps, de quietud s'emplena.



Martín, Laia. El subtil teixit de la polidesa. Entrevista a
Teresa Rovira
. Escola catalana, 409 (2004), 32-40

05 de febrer 2016

Encara viu en tu

Encara viu en tu: ¿la veus, aquella nena
que va deixar la casa i l'era i el jardí?
La seva mar reposa en els teus ulls
i encara llesca l'ona amb dits maldestres.
Els seus somnis pervenen fins a tu
i els il·lumina una rialla fresca.
Va dir ja fa uns quants anys mirant el vell xiprer:
La teva veu a l'alba tan feble i desesmada
m'arriba coratjosa quan s'obren els portals.
M'emporto el teu perfum, la teva llum de tarda
perquè al meu cos revisquin quan ja t'hagi oblidat.




M. Rosa Font i Massot. Aigua llunyana. 2001

30 de gener 2016

La docència


La docència, com la medicina,  no és
una ciència exacta, sinó que més aviat
s'assembla a un ofici o un art, com hem dit.
En tot cas, més que d'un saber es tracta
d'un bon grapat de competències.



(Fragment)

29 de gener 2016

Alço el vol

Alço el vol
perquè les lletres es formin
són les idees
que travessen l'espai
i el text es gira
desplegat i estrident
és el carrer encantat
dels miralls i de les suites
és l'esguard dels jocs
sota la passió de les hores
és també el silenci
a vegades perseguit en tots
és sovint l'esmicolament
també sovint el deliri
però és sempre aquesta veu
sempre aquests accents
sempre aquests signes
aquests petits objectes del desig



(De: Dans la matèrie rêvant comme d'une émeute, 1982)



Claude Beausoleil, dins,


Edició: Louise Blouin i Bernard Pozier

Versions: Anna Montero

25 de gener 2016

Bellesa



Per què no sabem veure la bellesa
quan la tenim davant,
just al mirar-nos al mirall
i observar aquella línia del coll,
del clatell,
sota la pell fresca i sense plecs,
d'una delicadesa subtil,
gràcil,
quasi innocent.
Per què volem ignorar el que tenim
quan ho podem gaudir sense la por abismal
de la incertesa.


Elvira Roca-Sastre i Muncunill. La finestra oberta, 2008

24 de gener 2016

T'estime

                                                  Al Ramon


T'estime

pel plec de seda que vincla foscant el teu somriure
en adormir-se el sol

T'estime també
pel silenci que dibuixen els teus llavis
quan a sanglots t'escomet la veu

T'estime a més
pel vagareig incert que destil·la la brisa dels teus dits
en la nit dels meus dols

T'estime finalment
per l'aroma de menta de la teva adolescència
en el meu record

T'estime
ja saps
per no res
o potser
per tot


Pepa Úbeda. La meua frontera. 2010

Premi Miquel de Palol 2010

23 de gener 2016

Estira compassos de llum

Estira compassos de llum
i esbossa amb el dit l'ocell del migdia
mentre el temps descansa.
La complicitat, amiga,
és un bé cada cop més preuat, compartim-la.
Perquè així que comença el dia,
acaba el dia que comença.



Poesies: Aleix Cort
Fotografies: Cori Pedrola

Els anys

                              A Anna Murià



Hi ha aquest coratge tan teu
amb què fas front als estralls
del temps. T'aguanten l'humor
i el seny. Contemples els anys
emmirallant-te en exemples
de moltes vides tan plenes
com la teva, i per això
també ets el nostre mirall.
Veus l'inici i el final
del teu cicle amb un serè
equilibri. És natural
per a tu allò que temem
els qui voldríem tenir-te
per un sempre que durés
tant com duri el nostre sempre.



Feliu Formosa. Feliu Formosa. Poesia. Seleccions. 2000

NO CANCEL·LIS LES MANS

De vegades tems el propi respir.
                                                  Com la mar,
amb desig de campanes
deixes entreveure la gorja
misteriosa del teu viure,
Vols, a l'hivern, tardes de tardor
i, a migdia, heure el somriure
dels pàmpols de setembre.

Oscil·lant entre espills inquiets
vius escassa de terra.
Vols, amb ànsia, que la veu
retorni als matins terrossos.
No dubtis. Alçat davant la tela.
Pinta, si cal, monocrom,
però no emmudeixis.
Quina altra raó de viure
et pot donar l'art?

Joan Fortuny. Les hores roges, 2000

16

Somnio de fer-te un cant
per a la teva infinita
capacitat d'escoltar;

recórrer totes les rutes
entre paisatges que foren,
són i seran testimonis
de la teva inextingible
capacitat de diàleg;

veure't venir pel carrer
on cada vespre ens trobàvem
(en apropar-te, s'anava
fent perceptible el somriure)
i tornar a sentir la teva
eterna set de lliurar-te.

Somnio de fer-te un cant
per a la teva infinita
capacitat de ser tu.

Feliu Formosa. Cançoner, 1999

Gavians a l'Alguer

Kaio hankahoria (Larus michahellis)
El cor s'aquieta i la ment es calla
quan miren als ulls de la muralla
de la punta del moll al llarg del far
gavians que viatgen en vol planar.

De la volta celeste fan vela en el vent
portant el record d'elevat sentiment
pels grans moments dels segles d'història,
testimonis alats de la memòria.


(Fragment)



Enzo Sogos, dins,

22 de gener 2016

Ara

Ara que la poesia catalana no té cap tendència
particularment dominant, es pot acarar 
-sense la fe mística de Maragall ni la 
voluntat estilitzadora de Carner, sinó
amb la voluntat de diàleg alhora amb 
el substrat dels clàssics medievals, 
vehiculats per Foix, i la postulada
herència de la poesia anònima- 
amb aquell nervi fondo on el llenguatge
ens duu a les envistes de l'aiguaneix
dels mots afaiçonats en versos.

(Fragment del pròleg)

Pere Gimferrer, dins,

Albert Ubach. Missa pro Carnavale Mortis. II. Kyrie, 2001

Estils de vida

Un carrer de la ciutat
una cantonada
un niu
sempre són
massa poblats

però jo accepto
la situació

m'agrada la tenda farcida
de l'adroguer jueu
escoltar amb rialla silenciosa
la dolça
i privada llengua hebrea
exigir
la meva llet
el meu iogurt
FRESC!




Tinc tanta sort!
Puc volar
vora les aigües dels rius
en una cabina ben closa
amb la posta de sol davant meu
que abraça el curs ràpid
del riu. A l'altra banda
els boscos grocs i ondulants
forts vigorosos.

M'agrada pensar
que mai no deixarem
aquestes dues menes de vida:
l'olor
de la populosa ciutat bulliciosa
i una vida voltada
d'oms, roures, aurons
que aixopluguen gaigs blaus i esquirols
flaire de terra, aigües que corren
la daurada ràfega de fulles.

M'agrada pensar que
els meus nets
ho entendran
-respirant a fons-
s'aferraran a aquestes
dues maneres de ser humans.



Dorothy Livesay, dins, 

Cares a la finestra : 20 dones poetes de parla anglesa del segle XX.
2010

Edició, traducció i

pròleg de Montserrat Abelló.

Llibertat

Via Catalana 94
La llibertat és un valor tan fonamental, que
la Declaració Universal dels Drets Humans,
aprovada i proclamada per l'Assemblea General
de les Nacions Unides durant la històrica sessió
del 10 de desembre de 1948, a París, la repeteix
trenta vegades, sigui com a nom (llibertat),
com a adjectiu (lliure), com a adverbi (lliurement)
o com a verb (alliberar).

(Fragment)

Esteve Pujol i Pons. Valors per la convivència, 2003
 il.: Inés Luz González

una declaració sincera

Declarem
que estem amb el nostre poble
i que el nostre lloc és aquí
/com a molt a Suïssa si,
Déu ens en guard,
tot hagués de tornar
a anar de gairell/




Václav Havel. Anticodis. 2003 

Traducció: Monika Zgustová

A trenc d'ona

A trenc d'ona et veig,
a trenc d'ona he viscut,
t'he plorat i t'he estimat.

A trenc d'ona penso,
gaudeixo de records,
revisc moments en què ho he tingut tot,
també a tu.

A trenc d'ona escolto el mar,
m'escolto a mi.
Què vull fer avui?
Què faré demà?

A trenc d'ona veig els teus ulls,
tan blaus com aquest mar,
tantes vegades com els he buscat
i tantes vegades que no els he trobat.

A trenc d'ona sóc feliç,
pensant que tu també ho ets.
En despertar, però, encara t'enyoro,
et tinc molt a prop, i no ets meu,
igual que el mar.

A trenc d'ona...


Isabel Margarit. A trenc d'ona, 1999

Anton Webern

Són bombolles de so
que esclaten en el buit.

Són mans que s'obren pas
entre gèlides fletxes.

Són intenses espurnes
d'una tendresa inèdita.

Són precs que condueixen
a una puresa estranya.

Són notes que procuren
ser alguna cosa més.

Són crides a un futur
de possible harmonia.

(De Perpectiva de cambra amb habitants)

Feliu Formosa. Feliu Formosa, 2000

17 de gener 2016

ulls

ulls
en calç viva
a la deriva
no saben veure
el foc que els espedaça

són com l'aeroplà quan ensopega
la muntanya sagrada

coses d'aquesta mena
no s'aprenen
als llibres

Rubén Luzón. Cames ajudeu-me, 2005

Maresmes

                                       ... i a la freda alenada de la nit
                                       alegre vermelleja el jorn que fina.

                                                       JOAN MARAGALL



Als maresmes s'aplega molta gent.

Festivament frueixen escoltant
la fressa de la mar entre els esculls,
riuen, berenen i fan dolços crits.
A peu descalç pescaren crancs vermells,
ara no tenen més que el sol delit
de retenir la tarda que ja els fuig
i tots la van mirant embadalits.
Els homes callen, ploren els infants,
i les dones ho veuen, ulls badats
que reflecteixen l'aigua en moviment,
ja tota clapoteig de capaltard.
A poc a poc recullen els cistells
del berenar frugal, flaques de cor,
i les gavines xisclen estridents.
Qui vol res més que ser un home entre molts?

p. 389


Joan Vinyoli. Obra poètica completa, 2001


10 de gener 2016

Global Forum for Responsible Management Education

...La viabilitat a llarg termini i l'èxit del
negoci dependrà de la seva capacitat de
gestió del medi ambient i dels riscos
socials i de govern de les empreses;
i, als nivells més alts de transparència
i de rendició de comptes.

(Fragment traduït per a aquest blog)

ManuelEscuderoWelcomeRemarks.pdf

09 de gener 2016

Entrevista epistolar amb Lluís Busquets

                                     Barcelona, 10 de març de 1982


...He cregut sempre en Catalunya com la meva nació,
incrustada en la península ibèrica, però amb uns destins
històrics diferents dels d'Espanya. Però no sé res de
com es poden vertebrar uns Països Catalans i penso
que el poder de Madrid és inflexible i ens deixa més
o menys -més aviat menys- jugar a nacionalisme a
través d'un Estatut que pot arribar a no ser res. Però
el destí dels pobles ningú no el sap, i penso que hem
de treballar sense complexos d'inferioritat. Jo escric
com si el català no fos una llengua d'àmbit restringit,
com si escrivís en anglès, per exemple, com si en un
futur no massa llunyà fos la nostra literatura, arreu 
del món, el que fou en les hores de Llull o d'Ausiàs
March.



Fragment, p. 503



Joan Vinyoli. Obra poètica completa. 2001


Pròleg de Joan Teixidor i de Miquel Martí i Pol.

Edició i notes explicatives i complementàries de Xavier Macià.

07 de gener 2016

RETORN AL MONT SONG

A les prades llunyanes, cristal·lí, el riu s'allarga.
El cotxe de cavalls s'allunya en la gran pau.
Mentre s'esmuny, diríeu que té pensaments l'aigua.
Per anar a jóc s'apleguen els ocells, cap al tard.
Hi ha el vell embarcador i enfront una ciutat abandonada.
El Sol ponent s'aboca en serres de tardor.
De lluny, dessota els cims del mont Song ara arribo.
I tanco bé la porta al meu retorn.

Wang Wei. Vell país natal, 1986

06 de gener 2016

pedra xarranca

pedra-cor prop de Cal Birrot (Torà) per Teresa Grau Ros
pedra xarranca: una pedra caiguda del cor de la primavera

hinkesten: der falder en sten fra forårets hjerte


Signe Gjessing. Ud i det u-løse : digte, 2014

Nota: poema traduït amb un traductor automàtic


Cartes de l'orient

Vil·la Casals. Museu Pau Casals (El Vendrell) per Teresa Grau Ros
A l'oest del país, a les portes del temple.
Els diluvis de maig, la seqüència establerta.
Tot això eren camps i comptàvem els anys de l'hivern.
Com qui compta senyors amb paraigües entre la gent.

I les branques es balancejaven lligades al sud.
La finestra els milers de paraules per minut.

Trobadors, barques, cartes de l'orient.
Deixant de banda el temps present.
I des del nord núvols de confeti espès,
que desfà l'aire i ja no hi és.

El moment és absurd però somrius amb bellum
mentre el fum de la pipa li fa plorar els ulls.
I segueix el camí d'un ocell des de l'Àfrica.

I ara compta onades per metre quadrat
i calcula la corba i el radi del mar.
Un soroll passatger, una cosa tan bàsica.

Trobadors, barques, cartes de l'orient.
Deixant de banda el temps present.
I des del nord núvols de confeti espès,
que desfà l'aire i ja no hi és.



Blaumut. El primer arbre del bosc. 2015

03 de gener 2016

BOSCOS DE L'ALTA SEGARRA

Sovint t'has preguntat
què hi feies
d'infant

al bosc sagrat de Segarra

sota els grans pins t'acollies
lluny de la por
resguardat

enmig de jocs i gatzara

ara ho comprens:
en tendra fronda
serè

et resplendia la cara

t'era greu símbol
semblança
l'obaga

de nou mesos de pau clara

de fet
no havies sortit
ni fugit

encara

del ventre dolç de la mare



Jordi Gabarró. Herois i heroïnes, 1999
Pr.: Félix de Azúa

02 de gener 2016

L'amistat [V]

Japanese Friendship Garden per Anna Fox a Flickr
Els vertaders amics no es fan retrets,
ni mesuren el que s'han donat mútuament.
L'esperit de càlcul, la comptabilitat
farisaica és incompatible amb l'amistat.

(Fragment)

Francesc Torralba. L'amistat, 2008

01 de gener 2016

Trobes la tendresa llisa

            XXX

Trobes la tendresa llisa,
has vist l'ull nu,
el ressorgir del temps.
En la mirada del nen,
retornes.



Jordi Carulla-Ruiz. L'escorça i la mel, 2008
Pr.: Jordi Pàmias

Signes potser

A break in the clouds per Sheila Sund a Flickr
arbres d'un verd de llum
         gesticulant
       sota els núvols

Albert Ràfols-Casamada. Hoste del dia, 1994


31 de desembre 2015

Nadala 1996

             Al Zaire i a Ruanda
            han mort milers d'innocents, i...


Encara avui, a Rio de Janeiro,
ferotgement caçats com rates, moren
els "meninos da rua" a munts. Ni els ploren;
             demografia!

Encara avui, al nostre món treballen
molts milions d'infants; nou esclavatge.
Un curt grapat d'arròs, en pac d'obratge;
            economia!

Mig món viu opulent, sens cap recança;
l'altre mig mor de fam, sense esperança;
            egolatria!

Jesús és nat, avui ja fa vint segles.
No hi hauria, seguint les seves regles,
          inharmonia!

                                      Nadal, 1996


Manuel Tosca. El Nadal i les nadales : 1981-2002. 2002

30 de desembre 2015

COM QUI NO VOL SABER

Només sé en aquesta hora que sóc viva
i que demà a aquesta hora no hi seràs.
M'és balder qualsevol saber que sàpigues,
sobretot perquè saps que avui te'n vas.

Jordi Julià. Murs de contenció, 2004

29 de desembre 2015

Potser caldria, amic

Potser caldria, amic, com a penyora
de gratitud, en vers poc acurat,
que avui et doni gràcies per cada hora
que has sostingut la meva soledat.

Per compartir la nit desoladora
i el vespre del diumenge endiumenjat
i, delicadament, fer com qui ignora
les llàgrimes rebels que no he ocultat.

Per dir el seu nom amb una veu transida,
per prendre per mirall la seva vida,
sentint-te hereu, amb mi, del seu record;

i sobretot, amic, pels grans silencis,
per cada cop que dintre el cor el pensis
fent-lo vivent en tu, després de mort.


                                     5 de març de 1984



Carme Guasch. Poesia completa, 2005