Les arrels són profecia

Les arrels són profecia.

Alleten la mort i la vida,

tanquen el cercle i escriuen llibres,

petites illes de la memòria,

humus per a la història.

Clara Mir Maristany. La paraula des-habitada. 2015

La vella botiguera

Els arquitectes de l'Ajuntament
han declarat protegida la casa
on va néixer fa vuitanta-cinc anys.
L'acabaven de fer quan els seus pares,
acabats de casar, van instal·lar-s'hi.

Ara restauraran esgrafiats
i escrostonats, repararan mosaics,
renovaran portes i persianes
i la façana quedarà com nova.

A dues cantonades hi ha la plaça
on té la botigueta de calçat.
Té pocs clients, que saben del seu tracte
tan afable i sol·lícit, i quan plega
torna tot ranquejant al vell casal.

Caldria fer una instància perquè a ella
també la declaressin protegida.

Feliu Formosa. Feliu Formosa, 1999

I amunt puja

I amunt puja i més amunt,

com aucell de branca en branca:

d'aqueixa cova damunt

una altra en veu de més blanca

Mes com la puja de grat,

troba curta tota escala;

per un cor enamorat

cada pas és un colp d'ala.

De sobte un raig de claror

sa pujada fa més dolça,

sent càntics entre verdor

i rierons entre molsa.

De la cova singular

la carrossa és a l'entrada,

que es desclou al dia clar,

com una porta que es bada.

Porta d'or de l'Orient

llavors de l'aurora bella

lo sol anava naixent,

com la flor que s'esbadella.

Del Canigó gegantí

Gentil en la cima es troba,

davant d'un quadro diví

que tots los sentits li roba.

(Fragment)

Jacint Verdaguer. Canigó, 1967

LLUNA MATARESA

El sol, estrac de la jornada de treball,
lent va i se colga als peus del mont.
La lluna, s'és posada en cent i un mal,
veient la llumera del tramont:
vestit de plata, llong, fi com seda,
que sigui estiu, hivern o primavera.
Així vestida, se senteix senyora,
té una estrella a costat, per li fer de servidora.
Si la nitada és freda, pren una nuvoleta,
se l'acucuja en el runco, com una flassadeta.
Ixi, està en giro tota la nitada,
com una dona lleugera, encervellada.
Quan no se veu, si plou, o és fent-se nova,
no és povidant, és colgada en qualqui alcova.
Fa candela als enamorats, ma és discreta,
i quan se basen, li foti la riseta.
Entre un bas i un carinyo lis hi dóna una ullada
però no és petègola, la boca té tancada.
Mira, uspieja el món a sota des peus,
no la trastoca arrés, afets bels o feus.
Se n'aixeca el sol, comença el maití,
se retira de pressa: és ora de dormir.
Forses se resenteix o s'és ofesa
però la veig així.....un poc mataresa.


Anna Maria Piras, dins,

Atzur, or, verd i vermell, 2009

Alegria

...fixar la mirada en els aspectes positius.

(Fragment)

Esteve Pujol i Pons.Valors per a la convivència, 2003

Womens Table Highsmith

Women's Table per Maya Lin.

Fotografia de Carol M. Highsmith.

La revolució

Si em permeteu l'expressió:
Visca la revolució!
Després d'aquestes paraules,
molta gent s'esverarà.
D'altra potser no s'esvere,
d'altra no em coneixerà.
Si em permeteu l'expressió:
Visca la revolució!

I qui no estigui d'acord
no li done la raó,
perquè és tan necessària
com per la terra la saó.
Si em permeteu l'expressió:
Visca la revolució!

Fixeu-vos que no la cante
a crit sec ni amb passió,
la pronuncie amb respecte,
amb tendresa i devoció.
Si em permeteu l'expressió:
Visca la revolució!

No us penseu que vol dir guerres,
ni destrosses, ni rancors.
Vol dir coses estimades:
llibertat, justícia i raó.
Si em permeteu l'expressió:
Visca la revolució!

No és pas aquest crit de pobres
que amb ella volen ser rics.
Volem un món al dia i just,
almenys per als nostres fills.
Si em permeteu l'expressió:
Visca la revolució!

Encara que jo i d'altres
la cridem amb impaciència,
ella vindrà el dia just,
quan maduri la consciència.
Si em permeteu l'expressió:
Visca la revolució.

Tots volem que vingue a bones,
sense sang, amb comprensió,
i si els burgesos no ho volen,
llavors serà per collons.
Oh, sí.
Si em permeteu com si no,
Visca la revolució!

Ovidi Montllor. Poemes i cançons. 1978

Un dels motius

Un dels motius pels quals Pompeu Fabra

mereix més la nostra admiració, i no

vacil·lo a dir, la nostra gratitud, és el

coratge amb què renuncià a l’èxit fàcil;

perquè també un filòleg és temptat a fer

demagògia, i més dins un ambient com

el que entorn d’ell creaven aquestes

ingenuïtats.

Fragment del prefaci a la 2a ed., p. XVII.

Carles Riba, Cadaqués, setembre de 1954, dins,

Pompeu Fabra. Diccionari general de la llengua catalana. 1978, 9a ed.

Comiat

Fa un any i un mes, lector estimat, que, puntual,
cada dijous, t'he escrit un vers de circumstància.
I com que tot, en aquest món, té el seu final,
avui et dic adéu, i no ho faig pas sense ànsia.

No he estat gens metafísic ni gens avantguardista
(són dos pecats que mai m'hauria perdonat!),
ni tampoc ha adoptat la posa de l'artista
que escriu sempre al dictat d'una divinitat.

He volgut simplement confegir un vers decent
i arrancar-te dels llavis el símil d'un somriure,
disposant les paraules un poc alegrement
per fer més suportable la rutina de viure.

En un futur proper, quan compris el diari,
abandonat del tot el meu constant rimar,
si mai tens un dijous tocat per un desvari,
estaré molt content, si em trobes a faltar.

Salvador Oliva. Complements circumstancials. 1998

Era així

Era així:
Com un punt
entre tu i jo,
més enllà
de tot delit.

I ens veiem nus
amb les mans
buides
sense saber
què oferir-nos.

Montserrat Abelló. Asseguda escrivint = Seated writing. 2004

Zhuangzi i Shakespeare

Som fets de la matèria dels somnis,
va dir, quasi dos mil anys després
del mestre Zhuangzi,
el poeta Shakespeare.
Volia dir que no sols
som de carn,
sinó també d'il·lusions.
Però Zhuangzi, a més, ens demana:
qui somia els nostres somnis?



Ramon Bassa i Martín. Poemes del Tao. 2004

Diada de Sant Jordi 2014

Muriel Casals i Màrius Serra signant llibres

Apunt

Presència d'ona i veu, i llum irada.

I tu al bell mig, talment algú que es troba

dins un combat dels altres i sols mira

i esquiva cops i no en comprèn la lluita.

Miquel Arimany. L'ombra del vent. 1987

Pensaments

Pensaments

fugaços

una imatge

diversos

res no s'esdevé tot arriba

ecos sonors cap sentit

una música unes veus es perden s'inflen

un caos s'organitza

uns murmuris

surten

de l'oblit

Lluna de plom del 3 de gener, dins el ventre un eixam

d'abelles, a la vora del camí, rodola en rodó, ja no veu,

ja no sent al voltant, jo no en sabia res, no sabia encara

que no podies no estar morta, no et veia no moure't més,

era un dia banal, un final de vacances un inici d'estació,

a la tarda havia anat de compres, després el banc i algunes

tasques menudes per embellir la casa mentre que escriuria

tot aquell hivern, recordo un projecte, una vaga idea de llibre,

alguns relats lligats per un mateix lloc de la infantesa, una

novel·la en el fantasma del llegible, per fi llis, per fi continu,

a l'ombra de mi mateixa t'ho dedicava com hauria estat la

padrina del teu primer fill, recordes en parlaves en masculí

car un déu hauries infantat. I després la teva mort ha tancat

aquesta bíblia dels nous temps i la novel·la perfecta un cop

més no tindrà lloc.

Madeleine Gagnon

[De: L'enfante immémoriale, Écrits des Forges/ La Table Rase, 1986]

Poetes quebequesos : antologia de Louise Blouin i Bernard Pozier. 2001
Tr.: Anna Montero

Petit poema

Recordo la meva habitació d'infant. A la mussolina
de les cortines dels vidres, passamaneries blanques
hi feien gargots, jo m'esforçava per trobar-hi l'alfabet
i, quan tenia les lletres, les transformava en dibuixos
que imaginava. H, un home assegut; B, l'arc d'un pont
sobre un riu. A l'habitació hi havia uns quants baguls
i flors obertes finament esculpides a la fusta. Però
el que preferia, jo, eren dues boles de pilastres que
s'entreveien rere les cortines i que prenia pels caps
d'uns titelles amb els quals era prohibit jugar.



Max Jacob. El gobelet dels daus. 2010

Traducció: Enric Casasses
Pròleg: J.V. Foix

Onades d'hivern

Ha extret amb bisturí la paraula

del cor de l'invit que li venia darrere,

anés on anés per protegir-lo.

Li ha agafat la destral,

i ha obert una escletxa

en la soca d'una alzina.

Ha disposat la paraula dintre

en l'ànima de l'arbre.

Ha clos amb fent la ferida

i s'ha assegut als seus peus.

Que plogui encara espera.

Els llibres tenen carn d'arbre

i, com ells, un poder atàvic:

créixer arrelant en el cor

de tothom que els estima.

Andreu Escales, dins,

Llibre de la XVII Trobada de Poesia Catalana : Puigcerdà, 2015

Estelada

Estelada ets viva
voles com un ocell lliure.
Des de la mar a la muntanya
ets ginesta que acompanya
la via. I al novembre
al desfullar la flor
digues: sí, sí
per la independència.

Adéu Espanya
Catalunya sobirana
saluda al món
amb la República Catalana.

Serem lliures
serem a Nacions Unides.
Sempre agermanats,
farem rotllana.

Un somni fratern
per la pau.
Podem arribar
a la superació,
amb un castell
d'equilibri i força.

Capdavantera la bandera
estelada oneja i vetlla
la flamma.



Mª Carme Pérez Vidal, dins,

Llibre de la XVII trobada de poesia catalana : Puigcerdà, 2015

Quan et miro

Quan et miro

xiprer, o pedra, o flor,

i et sento

ric de mirades, de penes,

de tristeses, de joies

confinades sota el silenci verd

o la fredor, o els braços

dels teus pètals que es marceixen,

et tinc per un amic

que sap molt de la vida.

Narcís Comadira, dins,

5 poetes de Girona. 1966

Tendreses de l'encant

Ella anava entre llibres, entre llanes

d'hivern; vestia sedes a l'estiu.

A voltes pels carrers veïns

topaven les mirades i ens miràvem.

Descobrírem la boca, les llisures,

els batecs de la vida, les remors

dels alès. La vesprada fa ressons

de les paraules per l'amor vençudes.

Ens aplega la llum, el so, la calma

amb totes les vessants del temps. Es troba

el tacte en el discurs de la memòria

que reconeix la vida i allí traça

teories a compte de l'estima.

L'estima simple pel carrer camina.

Joan Climent. Contraclaror. 1994

Pròleg: Marc Granell

Endreça

Gent del meu ferro i bandera,
catalana gent d'avui
que em volteu per escoltar-me,
siguin obscurs els meus mots
o siguin com l'aigua clara:
primer de tot us diré
que qui com jo pregon canta
mai no ha de témer que el temps
li clivelli les paraules.



Agustí Bartra. Alguna cosa ha passat : una tria de poesia transparent. 1995

Edició: Anna Murià.

Pròleg: Miquel Desclot.

Logogonia

L'home va entrar cent cops al mateix riu

on mai no havia entrat ningú dues vegades.

Era home i era dona. Era aigua, terra, foc

i aire. Abans però va caldre tenir un mot

i lligar-lo per sempre al corrent d'aigua.

Núria Albó. L'encenedor verd. 1980

Ara s'atura

Ara s'atura,
sojorna una paraula
dins les mans, fràgil
insecte, i les mans s'obren
amb fregadissa d'ales.




Teresa d'Arenys. Tanka, 1991

Inclou versions de tankas japonesos per Joan Alegret

En homenatge al bisbe Pere Casaldàliga

Pere, germà de lluita i d'esperança,

el fill de cal Lleter de Balsareny,

poeta al vent, profeta de cor fort,

veu flamejant que clama en el desert

i encén en plena nit de nits l'aurora,

hereu de tots els pobres de la terra,

màrtir vivent de l'única croada

que el cel ha beneït i beneeix,

tu, l'home lliure en un país d'esclaus:

ara que hem compartit el mateix pa

i ens hem embriagat del mateix calze,

des del castell que ens vetlla i et recorda

-tot ell de pedra ferma i vol ardit-,

hissem una bandera de banderes.

Fondes, molt fondes són avui les aigües

del Llobregat que es fon amb l'Araguaia,

i van creixent fins a sortir de mare

i convertir-se en mar, no el mar que un dia

solcaren caravel·les colombines,

sinó el mar roig de sang que travessem

a peu eixut i amb càntics de victòria

cap a la terra nova i el cel nou.

La llibertat dels homes i dels pobles

és tan sagrada com el cos de Crist.

Hem declarat la guerra de la pau

i lluitarem fins a la mort amb totes

les armes invencibles de l'Amor.

Ell és la Pau, i és el primer a combatre.

Ell és la Pau que ja corona els cims.

Va caure un mur com tots els murs cauran,

i no hi haurà fronteres que ens deturin.

Si els homes i les parles són diversos,

han convingut molts noms en un sol nom.

Ja no hi ha nord ni sud, que tot és centre,

el centre de l'Amor, el cor de cors

que és el batec del mateix cor de Déu.

Fem un sol món dels quatre mons, un sol,

casa pairal oberta als quatre vents

on tots els fills esdevinguts germans

seuen com reis a la mateixa taula.

Ja els tancs blindats i els míssils són ferralla

venuda a muntegueres al drapaire,

i ni tan sols se'n guarden als museus.

L'anyell juga amb el llop i la pantera

s'ajoca amb el cabrit, mentre el vedell

pastura amb el lleó, tots ells menats

per un infant que espaordeix les serps.

Mireu els camps de blat, i com peüllen,

llaurats amb relles d'or i no amb espases.

Totes les llances es tornaven falçs

i, a l'hora de la sega, com fulguren!

Ai del qui s'atreveixi a violar

aquesta tendra primavera en flor!

Més li valdria mai no haver nascut.

Pere, germà, atleta dels atletes

que corres a l'estadi i ens avances

cap a la fita adelerant del Regne,

passa'ns la torxa de la teva fe.

Climent Forner. A sou d'amor. 2002

Divendres

Somriures benaurats

a l'alba. I, al mig del dia,

un interregne de sol.

Senyals d'autenticitat,

imaginació i alegria vital,

i, sí, ben mirat, delicadesa.

Agraïment visual,

pupil·les,

una presentació elegant.

Teresa Grau Ros

Ho deia Xènius

Ho deia Xènius. "Teresa és un nom que té mans;
capaç de la carícia, de l'abraçada i de la labor.
Teresa és un nom a la vegada modest i molt fi.
Teresa és un nom feiner." I a fe que, tenint al
davant la Sra. Rovira, les paraules del Glosador
esdevenen profecies. Filla del polític i historiador
Antoni Rovira i Virgili, ha conegut més d'una
maltempsada, però amb autèntic tremp noucentista
sap convertir la dissort en saviesa i generositat
vers els altres. Ella ha estat una discreta Ariadna
que ha dedicat la seva vida, com si res, a fer
sortir els llibres del laberint amb una força
delicada i tenaç: la gràcia de l'atenció, el gest
amorós de qui se sap marmessora d'un tresor.
Triar, endreçar, recomanar són accions contra
l'oblit i la ignorància, de sòlid i pacient triomf
contra la barbàrie. Deixant l'amable aixopluc
de l'arcada de la galeria de casa de la Teresa,
ressona encara més endins el vers carnerià:
El temps, encara temps, de quietud s'emplena.



Martín, Laia. El subtil teixit de la polidesa. Entrevista a
Teresa Rovira. Escola catalana, 409 (2004), 32-40

Encara viu en tu

Encara viu en tu: ¿la veus, aquella nena
que va deixar la casa i l'era i el jardí?
La seva mar reposa en els teus ulls
i encara llesca l'ona amb dits maldestres.
Els seus somnis pervenen fins a tu
i els il·lumina una rialla fresca.
Va dir ja fa uns quants anys mirant el vell xiprer:
La teva veu a l'alba tan feble i desesmada
m'arriba coratjosa quan s'obren els portals.
M'emporto el teu perfum, la teva llum de tarda
perquè al meu cos revisquin quan ja t'hagi oblidat.




M. Rosa Font i Massot. Aigua llunyana. 2001

La docència

La docència, com la medicina,  no és

una ciència exacta, sinó que més aviat

s'assembla a un ofici o un art, com hem dit.

En tot cas, més que d'un saber es tracta

d'un bon grapat de competències.

(Fragment)

Aprendre i ensenyar amb benestar i empatia, 2012
Coord.: Pere Darder

Alço el vol

Alço el vol

perquè les lletres es formin

són les idees

que travessen l'espai

i el text es gira

desplegat i estrident

és el carrer encantat

dels miralls i de les suites

és l'esguard dels jocs

sota la passió de les hores

és també el silenci

a vegades perseguit en tots

és sovint l'esmicolament

també sovint el deliri

però és sempre aquesta veu

sempre aquests accents

sempre aquests signes

aquests petits objectes del desig

(De: Dans la matèrie rêvant comme d'une émeute, 1982)

Claude Beausoleil, dins,

Poetes quebequesos. 2001

Edició: Louise Blouin i Bernard Pozier

Versions: Anna Montero

Bellesa

Per què no sabem veure la bellesa

quan la tenim davant,

just al mirar-nos al mirall

i observar aquella línia del coll,

del clatell,

sota la pell fresca i sense plecs,

d'una delicadesa subtil,

gràcil,

quasi innocent.

Per què volem ignorar el que tenim
quan ho podem gaudir sense la por abismal

de la incertesa.

Elvira Roca-Sastre i Muncunill. La finestra oberta, 2008

T'estime

                                                  Al Ramon


T'estime
pel plec de seda que vincla foscant el teu somriure
en adormir-se el sol

T'estime també
pel silenci que dibuixen els teus llavis
quan a sanglots t'escomet la veu

T'estime a més
pel vagareig incert que destil·la la brisa dels teus dits
en la nit dels meus dols

T'estime finalment
per l'aroma de menta de la teva adolescència
en el meu record

T'estime
ja saps
per no res
o potser
per tot


Pepa Úbeda. La meua frontera. 2010

Premi Miquel de Palol 2010

Estira compassos de llum

Estira compassos de llum

i esbossa amb el dit l'ocell del migdia

mentre el temps descansa.

La complicitat, amiga,

és un bé cada cop més preuat, compartim-la.

Perquè així que comença el dia,

acaba el dia que comença.

És de nit quan comença el dia. 2000

Poesies: Aleix Cort

Fotografies: Cori Pedrola

Els anys

                              A Anna Murià

Hi ha aquest coratge tan teu

amb què fas front als estralls

del temps. T'aguanten l'humor

i el seny. Contemples els anys

emmirallant-te en exemples

de moltes vides tan plenes

com la teva, i per això

també ets el nostre mirall.

Veus l'inici i el final

del teu cicle amb un serè

equilibri. És natural

per a tu allò que temem

els qui voldríem tenir-te

per un sempre que durés

tant com duri el nostre sempre.

Feliu Formosa. Feliu Formosa. Poesia. Seleccions. 2000

NO CANCEL·LIS LES MANS

De vegades tems el propi respir.
                                                  Com la mar,
amb desig de campanes
deixes entreveure la gorja
misteriosa del teu viure,
Vols, a l'hivern, tardes de tardor
i, a migdia, heure el somriure
dels pàmpols de setembre.

Oscil·lant entre espills inquiets
vius escassa de terra.
Vols, amb ànsia, que la veu
retorni als matins terrossos.
No dubtis. Alçat davant la tela.
Pinta, si cal, monocrom,
però no emmudeixis.
Quina altra raó de viure
et pot donar l'art?

Joan Fortuny. Les hores roges, 2000

16

Somnio de fer-te un cant
per a la teva infinita
capacitat d'escoltar;

recórrer totes les rutes
entre paisatges que foren,
són i seran testimonis
de la teva inextingible
capacitat de diàleg;

veure't venir pel carrer
on cada vespre ens trobàvem
(en apropar-te, s'anava
fent perceptible el somriure)
i tornar a sentir la teva
eterna set de lliurar-te.

Somnio de fer-te un cant
per a la teva infinita
capacitat de ser tu.

Feliu Formosa. Cançoner, 1999

Gavians a l'Alguer

El cor s'aquieta i la ment es calla

quan miren als ulls de la muralla

de la punta del moll al llarg del far

gavians que viatgen en vol planar.

De la volta celeste fan vela en el vent

portant el record d'elevat sentiment

pels grans moments dels segles d'història,

testimonis alats de la memòria.

(Fragment)

Enzo Sogos, dins,

La tercera illa: poesia catalana de l'Alguer (1945-2013), 2013
Ed.: Joan-Elies Adell

Ara

Ara que la poesia catalana no té cap tendència
particularment dominant, es pot acarar 
-sense la fe mística de Maragall ni la 
voluntat estilitzadora de Carner, sinó
amb la voluntat de diàleg alhora amb 
el substrat dels clàssics medievals, 
vehiculats per Foix, i la postulada
herència de la poesia anònima- 
amb aquell nervi fondo on el llenguatge
ens duu a les envistes de l'aiguaneix
dels mots afaiçonats en versos.

(Fragment del pròleg)

Pere Gimferrer, dins,

Albert Ubach. Missa pro Carnavale Mortis. II. Kyrie, 2001

Estils de vida

Un carrer de la ciutat
una cantonada
un niu
sempre són
massa poblats

però jo accepto
la situació

m'agrada la tenda farcida
de l'adroguer jueu
escoltar amb rialla silenciosa
la dolça
i privada llengua hebrea
exigir
la meva llet
el meu iogurt
FRESC!




Tinc tanta sort!
Puc volar
vora les aigües dels rius
en una cabina ben closa
amb la posta de sol davant meu
que abraça el curs ràpid
del riu. A l'altra banda
els boscos grocs i ondulants
forts vigorosos.

M'agrada pensar
que mai no deixarem
aquestes dues menes de vida:
l'olor
de la populosa ciutat bulliciosa
i una vida voltada
d'oms, roures, aurons
que aixopluguen gaigs blaus i esquirols
flaire de terra, aigües que corren
la daurada ràfega de fulles.

M'agrada pensar que
els meus nets
ho entendran
-respirant a fons-
s'aferraran a aquestes
dues maneres de ser humans.



Dorothy Livesay, dins, 

Cares a la finestra : 20 dones poetes de parla anglesa del segle XX. 2010

Edició, traducció i
pròleg de Montserrat Abelló.

Llibertat

La llibertat és un valor tan fonamental, que
la Declaració Universal dels Drets Humans,
aprovada i proclamada per l'Assemblea General
de les Nacions Unides durant la històrica sessió
del 10 de desembre de 1948, a París, la repeteix
trenta vegades, sigui com a nom (llibertat),
com a adjectiu (lliure), com a adverbi (lliurement)
o com a verb (alliberar).

(Fragment)

Esteve Pujol i Pons. Valors per la convivència, 2003
 il.: Inés Luz González

una declaració sincera

Declarem
que estem amb el nostre poble
i que el nostre lloc és aquí
/com a molt a Suïssa si,
Déu ens en guard,
tot hagués de tornar
a anar de gairell/




Václav Havel. Anticodis. 2003 

Traducció: Monika Zgustová

A trenc d'ona

A trenc d'ona et veig,
a trenc d'ona he viscut,
t'he plorat i t'he estimat.

A trenc d'ona penso,
gaudeixo de records,
revisc moments en què ho he tingut tot,
també a tu.

A trenc d'ona escolto el mar,
m'escolto a mi.
Què vull fer avui?
Què faré demà?

A trenc d'ona veig els teus ulls,
tan blaus com aquest mar,
tantes vegades com els he buscat
i tantes vegades que no els he trobat.

A trenc d'ona sóc feliç,
pensant que tu també ho ets.
En despertar, però, encara t'enyoro,
et tinc molt a prop, i no ets meu,
igual que el mar.

A trenc d'ona...


Isabel Margarit. A trenc d'ona, 1999