No conec cap espai

No conec cap espai que respongui al nom de casa.

Casa és el contorn net d'una sola cèl·lula.
Casa és la verticalitat insubornable del vent.
Casa és una samarreta de cotó sense somnis de grandesa.
Casa és la nit poderosa on un braç pot ser ocell.
Casa és una veu que és alhora silenci.
Casa és un rellotge amb atacs d'amnèsia.
Casa és la humitat on s'imagina tota fulla.
Casa és la dignitat del cos.




Gemma Gorga, dins,

Contemporànies : antologia de poetes dels Països Catalans. 1999

Edició a cura de Vinyet Panyella

Metàfora

Metàfora sovintejada de la poesia és l'aigua, entre els grecs.
L'obra entera de Maria Àngels Anglada, ençà del límit ineluctable,
s'ofereix, com un pom de clares paraules, com un got d'aigua
que és record i vida, als vianants, apressats o cansadíssims, 
a tocar de les velles pedres, altes paraules de tragèdia, 
amb humilitat i esperança.


(Fragment)


Carles Miralles, dins,

M. Àngels Anglada i d'Abadal : sessió en memòria... 1999

Tirynthos

                                             A Joan, Maria, Jordi i Panayotis


Fa temps que s'ha assecat la sang ardent dels prínceps
I les pedres serenes han ofert la collita
Dels seus antics secrets. Brillen entre les fulles
Taronges i llimones més que màscares d'or
I pel mar on el guaita esperà l'arribada
De les còncaves naus, només al lluny ancora
Un daurat repòs d'illes. L'amic grec amb somriure
Assolellat em lliura un intacte tresor:
L'alfàbrega olorosa on tanta llum alena.



M. Àngels Anglada i d'Abadal : sessió en memòria... 1999

Mai no he notat

Mai no he notat que a tu et calgués cap tint
i així no t'he entintat la silueta.
Et veia, o creia veure't, excedint
l'erma oferta del deure d'un poeta;

i així vaig adormir el que et sobresurt,
perquè mostris, visible, tu mateix
que sempre el tremp modern es queda curt
sobre els valors al dir el valor que et creix.

M'imputes el silenci per pecat,
però em serà gloriós fer com els muts;
no he danyat la bellesa si he callat,
i altres volent fer vides fan taüts.

Viu més vida en un sol dels teus bells ulls
del que els dos bards inventen als seus fulls.



William Shakespeare. Sonets. 2010

Traducció: Txema Martínez

La senzillesa del meu món

És tan senzill el meu món...
La família, les amistats,
els meus alumnes.
La caseta enmig de la natura,
algun viatget de tant en tant,
els recitals de poesia,
escriure poemes.
Les llargues passegades
vora el mar,
escoltar música,
escoltar el silenci.

I aprendre, sempre aprendre.
Aprendre a estimar,
aprendre a perdonar,
aprendre a ressorgir,
aprendre a dur les mans
sempre plenes de llum.
Aprendre a caminar,
cada cop amb més subtilesa,
per aquest món meu tan senzill
i tan apassionant!



Imma Fuster i Tubella. Capricis, 2007

I Kung va dir

...I Kung va dir:  Wang va governar amb moderació,
                   sota el seu mandat l'Estat funcionava bé,...


...I hi havia aquell tipus tan tocat i posat a l'altre
racó que llegia The Tatler,
no cap per avall, però mai no en girava les pàgines,...


Després el telèfon no va funcionar durant tota una setmana.


Miri, durrant sis mesos de la meva vida,
cada cop que me n'anava al llit, em deia:
Noigrandes eh, noigrandes,
què DIANTRRE, poden volerr dirr!


L'olor d'aquell lloc us faria feliços
i mai no us cansaríeu de ser-hi, sols
o acompanyats.


I les onades com un bosc
on el vent es fa lleu en cada fulla
sense parar de moure's,
                de manera que el so enlaça el so.


I a l'agost d'aquell any va morir el Sant Pare Alessandro Borgia,
                                         Il Papa mori.

                                        Explicit canto
                                               XXX


(Fragments)



Ezra Pound. A draft of XXX cantos = Un esborrany de XXX cantos. 2000

Traducció de Francesc Parcerisas

Un llibre

Un llibre també depèn de la qualitat del lector.



Ponç Pons. El rastre blau de les formigues, 2014

Retrat*

Amb la seva ànima inflamada,
les passions tempestuoses,
dones del nord, entre vosaltres
de tant en tant apareix ella
i enfront de les regles del món,
fins a l'esgotament es llança
com un cometa sense llei
al cercle regular dels astres.

                                    (1828)

 Aleksandr S. Puixkin. Mentre visqui un sol poeta : antologia poètica. 2005

Pròleg, tria i versió de Jaume Creus

* El retrat correspon a una bella dona, anomenada Agrafena F.
Zakrévskaia, esposa del governador general de Finlàndia. Puixkin,
fascinat per ella, la considerava la Cleopatra del Neva.

T'has enfilat com l'heura

T'has enfilat com l'heura en el casal
de la tardor on jo igual que el bosc
també dormia.
Esmunyedissa l'heura s'ha arrapat
al blanc casal amb finestres obertes
des d'on es contemplava la pell lluent del mar,
el seu fons insondable,
les calmes de tardor
allunyant els naufragis.

Esmunyedissa l'heura ha tapat les finestres.
Has vetllat el meu son i t'ha arribat l'insomni.
¿De què en faré, d'aquesta heura amorosa,
si em tapa el mar que em crida
amb brams de llibertat?


Quima Jaume, dins,

Contemporànies : antologia de poetes dels Països Catalans. 1999

Edició: Vinyet Panyella

Biografia

Dèiem que el món començava
quan començavem nosaltres.
Ignoràvem cap més pòsit:
veníem de la nuesa.
Ara sabem que hem poblat un paisatge
de mites, d'històries de civilitzacions.
Ens anem afirmant al pas de les estacions,
aquests trens efímers...
Però hem engruixit més que hem aprimat.
Hem afegit mirades,
ulls al vent.
Fins que ens arribi l'hora
de dir que la nostra biografia no ha estat
una terra erma
ni un preludi de la mort.


De Quadern de camp



Teresa Costa-Gramunt, dins,

Contemporànies : antologia de poetes dels Països Catalans. 1999

Edició: Vinyet Panyella

Les gavines i el temps

                                                    a Marguerite Duras, i.m.


somia la vella dama a trouville.
amb un rerafons de gavines fosques,
somia: jo vaig ser bella.
i totes les paraules són belles
ara que han estat dites.

cau la nit a trouville,
on mai no hem estat,
i puc veure els ocells de salnitre
i la mar molt trista.
cau la nit a trouville
i totes les paraules
que han estat dites
són el nostre passat,

anirem a trouville
i veurem les gavines fosques
i els ocells de salnitre
com pedres d'un altre món.
i sabrem que el temps
habita les paraules
que el diuen.




Anna Montero, dins,

Contemporànies : antologia de poetes dels Països Catalans. 1999

Madrigals per a un infant adormit

Tots els poetes parlen de la rosa
I és bo de lloar-la en tan fràgil beutat.
Però estimem més que la porpra de totes les roses
El front llis d'un infant adormit
I la munió de somnis que s'amaguen
Darrera la dolça muralla de pell i de sang
I besem les gotes entre els cabells i la galta
Com no besaríem, oh, mai, els aigolers de les roses.

                                  I

T'he despertat: tenies
La cara plena
De sol, i tanta
Llum sobre la llum closa
Dels teus ulls! Jo mirava
Les palpitants parpelles
Com l'ombra d'una vela
Sobre el mar, o com l'ala
D'un ocell entre roses

Va dur-me un somni desolat a la platja del teu dormir,
una alba incertíssima
I no fou com a un port conegut,
Sinó a la soledat d'un crit sense resposta.
Perquè les adormides paraules de glaç,
Eren teves i del teu somni
Però no de la nostra vida.

                          II



M. Àngels Anglada i d'Abadal : sessió en memòria... 1999

Bob Dylan no parla: camina

...I quan finalment es llança a escriure,
en pocs anys fa un seguit espectacular
de cançons de poesia forta, amb sentit,
misteri, intenció, belles imatges, el plaer
físic de la llengua, idees noves i metàfores
noves. I una dicció sorprenent, també.
Són cançons en què Dylan, alhora que
controla perfectament els fils de l'art
de la composició, es deixa dur per una
ànsia de lirisme extrem que sembla
que l'hagi de cremar viu, que l'hagi
de convertir en una silueta ballant, 
retallada contra el mar, seguint sempre
més el senyor del tamborí, que potser
no és altre que el mateix Mark Twain.
Les cançons de protesta de seguida
deixen lloc a cançons de pura i dura 
constatació. I sempre, sempre, cançons 
d'amor. I d'antiamor, de les quals és 
també especialista. I cançons que són
novel·les. I més...


Enric Casasses. Bob Dylan no parla: camina. a:
Ara.cat. Suplement arallegim, dissabte, 29-10-2016.

Melodia dels morts

Matí de novembre, ja vols esfullar
     l'arbreda sagrada.
Oh veu primitiva, aflebida veu
     de la comalada,
somni d'un pastor pels camins de neu,
     veu assolellada...
Avis que en la terra avui reposeu,
dins l'aire sentim l'ànima esvaïda
     de la vostra vida.

Sigues sosmogut de gran pietat.
      La vida s'escola
com en una tarda de serenitat,
      un ocell que vola
es fon en un cel tot transfigurat.
Mes tu, d'aquest vol serva la presència
      en la transparència.

No vulguis aimar tan sols el present
      i l'única rosa.
Fes que la d'avui, badada pel vent
      i gaiment desclosa,
tingui en son florir l'enlluernament
de les que esfullaren les ventades fortes,
      de les que són mortes.

Abans com avui la mateixa font,
      dòcil i serena,
rajava de terra, i donava al món
      sa mairal ofrena,
i la nit d'estels descansava son.
Aixís el present al passat se lliga
      en la terra antiga.

I tu que has guardat planyívols records,
      apropa els teus llavis
a l'aigua que rega els mateixos horts
      estimats dels avis,
i que t'acompanyi el somni dels morts.


Josep Sebastià Pons, dins,

Antologia de poetes catalans : un mil·lenni de literatura. 1997
Vol. 3. De Maragall als nostres dies. Primera part

A cura de Giuseppe E. Sansone

Totes les xifres, tots els nombres són benastrucs

L'U enclou la concòrdia.

El Ternari? Sí, el Bàsic (els tints fonamentals)
i el Transcendent (l'infinit de matisos).

Trasmudances
com de metalls per l'acció del foc:
cavaller, ànima pura, serafí
«Àngels», blancs,
d'escardots blaus, grocs, porpra.

U per U per U?
Pare! -amor (saviesa, energia)
que, imponent al moment daurat de les aurores,
engendrant tothora el Verb
-gràcia (veritat en atzur,
en ros com un fil d'or, en vermellenc
assimilant-se a ferro roent al roig blanc)-
produïu l'extens transfigurant Esperit,
Música d'una Idea Expressió
-vida (aire engegantit entre les fulles,
refiladissa als arbres verds,
esgranall d'estrelles a la nit,
glops d'oreig, obacs al pic del sol;
llampecs no percebuts i sobtoses tronades,
calamarsa, desfets de temps (fortuna);
esfondralls, terratrèmols, llamps, inundacions;
erupció de volcans, incendis, mort...
Transcursos de dissort per fins irrevelats).


Fragment de la primera part.



Sebastià Sànchez-Juan, dins,

Antologia de poetes catalans : un mil·lenni de literatura. 1997

Vol. 3. De Maragall als nostres dies. Primera part.

A cura de Giuseppe E. Sansone.  

Totes les xifres, tots els nombres són benastrucs (2n)

I el Tretze? U i tres, quatre -els punts cardinals,
les quatre ales de les papallones!

L'arquetipus platònic del diví, el dodecàedre
i el centre que s'hi difon.

I els cinc senys, els cinc sentiments de l'habitud?
I aquell sisè sentit? I el cor encalentit per l'Estel!

Oh, el Binari -la dona- (no un i un: un per un),
que, resumint tot l'home, en pot fer una cort d'àngels!

I què direm del vuit, equilibri de forces?
El baptismal regenerament en fonts vuitavades!

(Fragment de la segona part)



Sebastià Sànchez-Juan, dins,
Antologia de poetes catalans : un mil·lenni de literatura, 1997
Vol. 3. De Maragall als nostres dies. Primera part
A cura de Giuseppe E. Sansone      

Totes les xifres, tots els nombres són benastrucs (3r)

I del nou? Els cors del cel! I, com a multiplicador,
es renova en el producte sumat, sumat...
(Fins el nombre de la mateixa Bèstia
-666- s'arronsa a nou:
6 més 6 més 6, 18 - I i 8, 9.)

Tanmateix els crims bestials
no són tan baixos com els diabolicals.

I què us diré, pobre de mi, del set?
El que ens han ensenyat i el que hem pogut aprendre.
(D'un costat, fins a deu, l'única xifra
ni divisible ni múltiple,
i, de l'altre, polígon regular
no construïble amb regle ni amb compàs.
Símbol de la Transcendència i de la Virginitat.)

(Fragment de la tercera part)



Sebastià Sànchez-Juan, dins,
Antologia de poetes catalans : un mil·lenni de literatura, 1997
Vol. 3. De Maragall als nostres dies. Primera part
A cura de Giuseppe E. Sansone      

Totes les xifres, tots els nombres són benastrucs (4t i últim)

O l'oració dominical (mossaràbiga)
que jo he sentit cantar a sant Domingo de Silos
-tres invocacions al reialme del Pare
i quatre precs per les nostres fretures,
cadascun dels envols clos amb el mot «Amén».

Ah, el zero també és una xifra!
A la dreta, a l'esquerra?
Poseu-me-n'hi entremig.
I deixeu-me pensar, amb Teilhard de Chardin:

           Cada retrobament que m'afalaga,
           que m'esperona,
           que em contraria,
           és un contacte amb el palmell de Déu.
       

(Fragment del final)



Sebastià Sànchez-Juan, dins,
Antologia de poetes catalans : un mil·lenni de literatura, 1997
Vol. 3. De Maragall als nostres dies. Primera part
A cura de Giuseppe E. Sansone      

Cap enllà

Com la proa amb l'onada,
com la llum amb el vidre,
com l'amant amb l'amada,
m'encontraré amb tu,
Esperança, Esperança,
tu esquerpa i jo segur.

No sabré si és amor
o si una lluita brava;
si fast o si llangor.
Serà la prova pura,
Esperança, Esperança,
cap enllà, oh més ventura!


Carles Riba, dins,

Antologia de poetes catalans : un mil·lenni de literatura. 1997
V. 3, De Maragall als nostres dies. Primera part.
A cura de Giuseppe E. Sansone

Reivindicació de la pintura

..Jo reivindico la passió de Picasso, la visió sensual
de Sunyer, les entremaliadures de Miró,
la màgia musical de Paul Klee, la tendresa
contemplativa de Morandi. Jo reivindico la pintura.



Fragment

Narcís Comadira. Obres amb arbres i altres vegetals. 2014

Oliveres

Amb la grisor d'aquest cel
la plata de l'olivera
deu semblar toc d'uns pinzells
d'una fina transparència.
Una mar de plom al fons
condensava la tenebra.
Tota la llum ha restat
al brancam de l'olivera.



Rosa Leveroni. Obra poètica completa, 2010

Deixar de ser

Deixar de ser el personatge en què ens han anat convertint
per ser de ver la persona que realment volem ser.



Ponç Pons. El rastre blau de les formigues, 2004

Vanitat de la tardor

Els cels, fa dies, cada matí es lleven
amb uns decorats dramàtics,
mentre, el groc inicia un flirteig amb l'ocre
i els verds fan de marmanyeres urbanes.

L'heura sent enveja dels arbres
i cap fulla sembla copiar-se:
jo t'ho explico perquè no pots veure-ho,
i ho faig amb la vista ben entelada.

Han passat uns anys: no m'ho sembla,
i voldria pensar que tu tens la visió més clara.
De moment, però, ho miro tot dues vegades,
per si he de contar-t'ho, alguna vegada.

Uns arbres, prematurs, ja s'han despullat
(és l'escena obscena de cada temporada),
d'altres, em fan pensar dues vegades en el groc,
que tant he detestat dins de casa.

Mentre, el prunus estén, puntual, la seva catifa,
per recordar-te, per rememorar aquelles vetllades,
en un altre, no tan bonic, escenari:
tu, la meva mare, la Gínnia, la Sally...

Tot plegat, efluvis d'enveja, de recança,
per la vanitat d'una tardor exagerada:
perquè ja figures en aquest paisatge,
i per enyorança, que no s'esfilagar-sa.



En el dia de la inauguració del carrer Mercè Vilaret a Pins del Vallès



Marta Pessarrodona. Animals i plantes. 2010

Epitalami

Epitalami:
finament tot es daura
del sol d'octubre.
Voldria que les hores
per sempre et fossin dolces.


Rosa Leveroni. Obra poètica completa, 2010

Elegia tardoral

...
Ara és el temps quan abelleix el camp,
que una claror d'or vell tot ho amara
i les llums s'endolceixen a l'esguard
i fins la mar té una blavor esblaimada.



(Fragment)

Ventura Gassol, dins,

Antologia de poetes catalans : un mil·lenni de literatura, 1997
  III, De Maragall als nostres dies, 1a part / A cura de Giuseppe E. Sansone

Més dies com aquest

Camines pels carrers de la ciutat
provant d'assaborir a fons la mica
de temps de què t'has fet regal, avui
que tot sembla més net, verd i diàfan.
En efecte, un dia bell hi ajuda:
fa que et sobti la llum als ulls dels altres
i que els nens, riallers, a les mans duguin
un pa rodó d'alegria, llescat
el qual amb ganivets d'il·lusió,
als vianants n'ofereixen, amables
tenaçment i punyents. Sota un molt alt
cel urbà, llis i atzurat, prens alè
per demanar que la roba teixida
per a tu per les tres dones, la roba
amb què el temps et vesteix, en els seus plecs
més dies com aquest amagui encara.




Carles Miralles. La ciutat dels plàtans. 1995

Quan del silenci

Quan del silenci de les coses emana tot allò que arribarem a saber

les mirades que de dia van al terra se'ns en van a les estrelles.
Obrim la trapa a les nostres balenes per veure-les saltar,
coneixedors que serà el seu pes l'àncora de retorn cap a les aigües profundes.
I tornarem a enfonsar els errors pels quals no hi ha consol,
els desitjos buits d'esperança,
les preguntes sense resposta;
però abans, potser veurem en les estrelles l'escuma d'un mar
i després en els arbres, l'escuma d'un mar,
per acabar veient en el silenci de les coses, l'escuma d'un mar.




Teresa Colom. On tot és vidre. 2009
Pr.: David Castillo

Res no acaba ni comença

"Res no acaba ni comença.

Les edats històriques es van superposant
i hi ha qui té cinc segles"
—em vas dir.
Fora del temps, contemplaves
el meu afany per escodrinyar
els plecs de l'univers.
"No hi ha res a saber.
Només es pot aprendre allò que se sap.
Que era i que serà després de nosaltres."
Però, quina consciència en tenia jo,
d'aquest albir?


Quarta visió, II


Teresa Costa-Gramunt. Cinc visions. 2006

Art de silencis

                              Per a Teresa Pascual

Ben endins de l'amor,
ben endins de la mort,
sols hi ha una paraula.

I és tan senzill pronunciar-la!

Però qui dirà
la rebel·lió immensa,
l'immensurable oblit,
l'aparent fugida
que proclama el silenci!

Però qui sabrà
de la fondària
de la veu que calla,
del vol de l'ala
sense l'ocell,
del pou
on esclata el poema!

Per la més petita escletxa
del mur més ferm i obstinat
la veritat del vers
s'escola.


Ramon Guillem,


Reduccions : revista de poesia. núm. 104, juny de 2014, p. 32

Si, d'hora, vaig pels munts

Si, d'hora, vaig pels munts
-vagar no em costa gaire-
de mi faig claror i aire;
per mugues i agramunts
jo i qui no em deixa, junts,
fem pacte de firaire.

No temo el cald, ni el fred,
ni el grau a la passera;
la llum s'esfulla a l'era
quan flairo, en camí estret,
el fum que branca, dret,
del son de la riera.

Si en el trencall feraç
que salva l'avetosa
brufen les neus en fosa
davall els codolars,
aturo el cant i el pas,
i visc l'hora ufanosa.

Em crec etern, i sol,
en immortal contrada;
oblido cant i arada,
i allò que fou no em dol.
Tot és gra, tot mallol
en el Present que em fada.

Si m'enfilo al relleix
al clar de la foresta,
tot és tenora i festa:
el Temps mor del seu bleix.
No em cal coturn ni vesta
dins l'absolut que neix.

Só l'Home i só el Moment,
res el destí no cela:
calco un arbre a la tela,
un senglar ve, fuent,
passa un folc pel torrent
i un clergue sota ombrel·la.

Però el vent lleva crit
i la boira es deixonda;
remors de fosca fronda
obren, pertot, la Nit.
L'esglai s'enfonya al pit
i la basarda em ronda.

Ja no em pregunto el com:
d'un no res faig estella;
rabadà de bardella,
voldria ésser l'altre hom
i beure a la canella
de l'Aigua del Teu Nom,
al girant de l'estrella.


J. V. Foix, dins,

Antologia de poetes catalans : un mil·lenni de literatura, 1997

III, De Maragall als nostres dies, 1a part / A cura de Giuseppe E. Sansone