Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

17 de març 2017

Vespre a Sant Martí

La llum de Sant Martí té la mirada blanca
dels albats que se'n van per l'horitzó dels pins.
Llum angèlica d'or que brilla al planetari
del cel i va per mar a cavall del garbí.
S'enceta dins la platja i es colga a les muralles;
pel xuclador del vespre cristal·litza en la nit.



Núria Esponellà. La mirada de la gavina. 2001

Pròleg: Miquel Martí i Pol

El llac

Per arribar al llac
cal matar l'aranya,
vestir-se de fang
i esdevenir flama.

Tramuntar clarors
quan les llums s'apaguen,
cercar el senderó
per entre les mates.

I el fang que amb el fang
s'arbora i abranda,
i un paratge clar
dins uns ulls de balma.



Josep Grau i Jofre. El llac. 1989
Pròleg: Pere Farrés

Com tu dius sempre

Com tu dius sempre:
«No descarreguen pedra
els núvols grossos»



Jaume Creus. Calotips i instantànies. 1993

Pròleg: Salvador Oliva

Tants anys, en fi

No importa el cos. Per molt
que el temps mossegui,
allò que compta és l'ànima,
tan fràgil.
                Quan sigui prou forta
per suportar la soledat
i hagi trobat el seu camí
podrem comptar treballs
i dies dignament.



Xavier Macià. Amb el temps a favor. 2003

16 de març 2017

Intent

Intent clarificar el meu vers per poder
entendre la vida. El món em dispersa.
L'escriptura em concentra.



Pons Ponç. El rastre blau de les formigues, 2014

La nena deesa de Nepal

La Kumari és escollida pel Sacerdot Reial de
Katmandú entre les nenes de la casta Sakya.
Una Kumari ha de tenir 32 signes distintius:
haver nascut sota la lluna plena d'abril; tenir
la pell blanca i perfecta, sense cicatrius; els
ulls negres o blaus; la veu suau i greu; les 
dents en forma de llavor de cogombre; les
orelles de Buda... i passar per una difícil prova
de valentia: durant tota una nit s'estarà sola
al palau amb la imatge de la deessa Taleju,
envoltada dels caps dels búfals sacrificats
especialment per a la cerimònia. Si no plora
ni dona cap senyal de tenir por, voldrà dir
que la deessa s'ha encarnat en ella.

Chania porta dintre seu l'esperit de la deessa Taleju.


(Fragment)


Anna Boyé. La dona i Déu, 1995


La poesia

La poesia
plana sobre 
la vida fulgors d'altres mons
t'esclata als ulls també
estrelles
d'aigua eixugades a la cala
de la infantesa quan
retuts tornen
els àngels ja sense
sal sense ales i tu
intentes agafar-ne les ombres
penjalls als fils
d'estendre les paraules l'hora
que més voldries
revocar els morts que
et pugen per
les cames
baldament omplis
la nit
de colomes blanques tot
esperant
una espurna de foc
que t'encengui el poema.



Antònia Vicens


11 de març 2017

La gran cursa del mar

Escultura amb dofí i infant a l'illa d'Hidra (Grècia) per Teresa Grau i Ros
                                  A Amàlia Tineo

La gran cursa del mar sempre distinta
(jo he navegat la Grècia catalana),
m'atrau per les sirenes impossibles
i pels dofins lluents -fulgor d'espases-
i els blaus, sempre més blaus, de les llunyàries.
Ara navego en mi mateix una aigua
més nua i transparent, més impalpable.
Una aigua com un aire. Matinada
del cor, en pau, sense vaixell ni onada;
sense dofins ni rems, corda ni escàlem;
una aigua només aigua i aigua i aigua.

                       16-18 de gener del 1943


Josep Palau i Fabre. Poemes de l'alquimista, 1997





09 de març 2017

Montserrat

Capella de Sant Joan al massís de Montserrat per Teresa Grau i Ros
Et somniava encara infant, Muntanya,
com si la llum que sempre en tu retens
il·luminés la il·lusió i els vents
del meu anhel profund com una entranya.

Has presidit el meu combat, després,
la meva lluita amarga i trista i dura,
i m'has vist home en qui potser perdura
el goig antic entre els dolors darrers.

Fos aquest plany la veu per sempre viva
que em retornés l'alta esperança lleu
i em fes renéixer en la vorada aspriva

del meu fatic i del meu pèlag greu
sols per la gràcia que de tu ens arriba,
font de miracles on s'encanta Déu!


1946



Josep Romeu i Figueras. Tots els poemes, 1993

Pròlegs de: J. M. de Segarra; S. Espriu; 
J. Bofill i Ferro, i V. Llorca.

08 de març 2017

A la primera epístola

A la primera epístola,
no són només paraules
el que hi ha escrit:
són roses allò que ha florit al jardí.
Un jardí, una carta, són el mateix:
una ofrena.



Cinquena visió

Tu estàs dentro de mí y estarás viva
cunado digan de mí que ya no existo.

 Bronwyn, Juan Eduardo Cirlot



Teresa Costa-Gramunt. Cinc visions. 2004

05 de març 2017

Segon himne a l'alegria

...
¿I què hi fa, doncs, la tristesa
entre nosaltres,
si aquell qui se'n va és l'altre que regressa?

En qualsevol punt del viatge topo amb mi,
i he d'aturar-me
per beneir-me. Sóc qui em barra el pas
i qui m'obre camí. Sóc tots dos,
i, encara, el qui fa tres: vida
damunt vida, damunt vida.



(Fragment del final)


Màrius Sampere, dins,


Reduccions : revista de poesia, núm. 75, p. 10


Imagina't

Imagina't que ets un ocell,
volant pel cel,
buscant un niu,
que et mira i somriu.

Imagina't que reciclem,
I que els que ho fem,
ens multipliquem.

Imagina't que s'esvaeix l'explotació infantil
a Guatemala
i al Brasil.

Imagina`t la igualtat en el món,
on ningú va primer,
on ningú va segon.

Imagina't que ets l'amo
d'una gran ciutat,
on tothom és amic
i et fa costat.

T'imagines un món millor?
Val a dir que jo no.
Però m'agradaria poder-ho fer,
seria un gran plaer.



Tània Matiushkov Badia
3r cicle d'Educació Primària
CEIP La Sedeta

Jocs Floras Escolars : Barcelona : Gràcia
Certamen Literari Gràcia 2006

El gall d'indi

Tot elegant el vailet
amb el seu plomatge diví
se'n va a festejar pel camí.

Estarrufa un arc iris
quan ensenya els colors
i s'omple la cua
d'ulls guaitadors.

Quan s'acaba la gresca
es canvia el vestit
i passejant poc a poc,
se'n torna feliç.

Fa l'ullet mentre diu adeu.



Maria Gisbert del Río
2n cicle d'Educació Primària
CEIP Reina Violant

Jocs Florals Escolars : Barcelona : Gràcia. 
Certamen literari Gràcia 2006.

03 de març 2017

Una terra

Matins, aurores de la terra meva!
¡Quina delícia més tendra es don,
quina esperança la claror difon
en les aurores de la meva terra!

Migdies càlids, madurats de llum!
En la fadiga de la son menuda
doneu repòs a l'enyorança muda,
migdies meus que maduren de llum!

¡Oh, melangia de les tardes altes,
quan es redossen amb el vent secrets
auguris d'ombra i pensaments quiets
al clar silenci de les tardes altes!

Capvespres meus amb la preguera greu
d'una campana lluminosa i alta:
recolliu l'ombra que revé i s'exalta,
vespres sagrats com la preguera greu.

Per tu la nit, oh terra meva, viva,
dormida tota en un silenci rar:
per fer-te plena i rediviva encar,
per tu la nit i l'esperança viva!



Josep Romeu i Figueras. Tots els poemes. 1993

Pròleg: J.M. de Segarra; S. Espriu; J. Bofill i Ferro,
i V. Llorca

26 de febrer 2017

Tub de feixos

El sol és una estrella
de petita grandesa.

L'ombra de la terra
no troba suport en l'espai
i s'estira
encara.

Les illes són continents
que han acabat per ajeure's.

Un home per casualitat
al seu país,
quan crida, encara
que baix i poc, sol a
la seva habitació, també és
una illa dreta.

El son arreplega
tots els somnis
i se'n va.

Un cos que hi cau
cada cop més
ràpid pot ser
un espectacle.

La llum ha de quedar
encesa, però el sol
continua endollat.

Una glaciació és una feina
per a moltes mans.



Ronald Polito, dins,

Reduccions : revista de poesia, núm. 79, p. 69

Tr.: Josep Domènech

25 de febrer 2017

Jo et donaria, amor

Jo et donaria, amor,
tota la tarda
per fer del temps un feix
d'hores esparses
i així, com mar tranquil,
blavejar l'aire.

Jo et portaria, amor,
fruita enramada,
com l'aire pels balcons
d'aquesta casa,
i dir-te també avui
paraules clares.

Jo tornaria, amor,
a viure encara
altres dies passats,
dies com d'aigua,
lliscant entre els illots
d'un mar en calma.



Mireia Lleó, dins,


Reduccions : revista de poesia. Núm. 79, p. 48

Esmicolant les hores com sauló

Esmicolant les hores com sauló
d'empedreïdes tardes, em pregunto
si el més indispensable és la certesa
d'haver acomplert propòsits.
                                              O potser
seria molt millor deixar lliscar
aquest riu imparable d'anys i nits,
anar endolcint la veu i el caminar
amb el guany generós. I haver acollit
la feina, les paraules i les hores.

I el gest callat i franc del teu mirar

em fa alentir neguits, paisatge aquós.



Mireia Lleó, dins,

Reduccions : revista de poesia. Núm. 79, p. 49


T'he vist en una mar...

T'he vist en una mar sense confins,
superba a proa, comandant la nau,
donant, al cel i al mar, el color blau
i harmonia a la dansa dels dofins.

T'he vist, estrella del teu propi nord,
dominadora de la mar i el vent,
conjurant la bonança o vehement,
creant el temporal o el volgut port.



Josep Grau i Jofre, dins,

Reduccions : revista de poesia, núm. 79. p. 55


Proliferació de la serendípia

                                A la meva germana


Aconseguires pervenir
per propagar els supraespais
amb instints i fòsfors.

A les mans jo hi tenia
una tortuga ferida i un amo de les profunditats
i, des del teu naixement,
els pantants sanguinis han fecundat
i s'han aliat
els àtoms, les partícules i els òvuls,
delectant-se en el cos genesíac per excel·lència.

Dins teu
legions de vidents i límits
cicatritzen a ultrança
vigors zodiacals,
tot fent que la sort i la màgia i la riquesa
deixin de ser simples alternatives
per esdevenir més real que el real.

Arruix, jas, no t'aturis,
ensenyoreix-te de tot el que trobis,
vessa't i fremeix,
tingues d'estendard l'alegria
i, d'indefectible glòria,
ambicions siderals,
car sé que tot ho pots,
amiga meva, companya d'armes,
i que tot ho podràs.



Jaume C. Pons Alorda. Cala foc als ossos, 2016

Parats

Somriure de «no estic preparat», 
rialla de «no pares»
i com que no sé què fer
els meus ulls riuen amb ell.

Solament asseguts l'un al davant de l'altre
sense saber què fer,
i amb ganes d'esclatar en una batalla de pessigolles,
amb ganes d'esclatar en un bes.


Lídia Santacreu Ferrà. Metamorfosi de l'amor, 2016
Il.: Carmen Ivars Jiménez

Son Parera

El paradís serà mentres jo visca,
a la penya floreix la taparera,
homes i dones treballant a l'era,
el cavall trota mentre el carro llisca.

L'adolescent, que al món rural s'arrisca,
dins la garriga per a ell estrangera,
amb bosc d'ullastre, aritja i mata rere
el torrent amb pendís mull que rellisca,

es banya de natura amb íntim xiscle
mentre l'ànima vol el cant debatre
amb l'eriçó, la cega o el llentiscle.

Quan el fullam sigui ressec com llatra
i s'esclovelli la collita amb riscle
sabrà del temps el gra en la tinta batre.



Àngel Terron, dins,

Reduccions : revista de poesia. núm. 75, p. 29

Soc un nen

Jo soc un nen
de més d'un mes
que et diu qui és.

Tinc un sol nom,
un nas molt prim
i en el meu front
hi cap un bes.

Soc fill de l'Est
i tinc cinc dits.
Si tu m'ho dius
faig un gran crit.



Després de la lectura de Tirallonga
de monosíl·labs de Pere Quart, uns
nens de 12 anys van escriure aquests versos.


Ramon Besora. Poesia i escola. 1999

22 de febrer 2017

Amics

Soc un tipus de persona tranquil·la, reservada, però tot i així, tinc els meus amics.
Com pot ésser un cambrer de l'estació o algú que treballa al
     mercat,
O algú amb qui de vegades he creuat un mot.
Hi ha també aquells les vides dels quals han estat més a prop meu;
No els veig cada dia, però en algun lloc he guardat el riure o la
     pressió de les seves mans
i, de vegades tornen a la meva ment.
De tant en tant també conservo una paraula. Per exemple, quan era jove tenia
     un amic més gran que jo,
I anys més tard el meu camí em conduí a la seva porta i vaig dir el seu nom;
"Estimat P..." vaig sentir-li dir, i he guardat aquestes paraules.

No es necessita molt per tenir amics;
Alguns cops, quan visito un poble de la costa, hi ha gent que
     se'n riuen quan em veuen passar caminant.
Pensen, aquí va aquest escriptor de versos que ha escrit sobre Klaas i Keimpe
I sobre el vell Oetske, sobre caçadors i pescadors;
I senten amistat cap a mi.
I ara, també, mentre jo només estic fent algunes observacions ximples,
És possible que hi hagi persones que les duc amb mi, ja que elles senten la vida,
No creada com una imatge, sinó com quan les ànimes es lliuren.


1935


(poema traduït de la versió anglesa per a aquest blog)

Obe Postma. What the poet must know : an anthology. 2004

Translation: Anthony Paul.
Selection and introduction: Jabik Veenbaas.

16 de febrer 2017

Dictat

                                           Tota felicitat és una innocència.
                                           Tota felicitat és una obra mestra.
                                              MARGUERITE YOURCENAR


I ara, sense frissar,
i amb bona lletra, escriu:

"Arreplegaré els macolins
de la meva innocència esmicolada
i, sense oblidar-ne cap ni un,
la reconstruiré amb paciència."

Des d'ara aquesta obra d'art
l'anomenarem felicitat.

                       28-2-1991



Guillem d'Efak. Obra poètica. 2016

Pròleg de Bernat Nadal

12 de febrer 2017

Camins a punta de dia

Ben protegits encara per la son,
covats entre silencis d'hivernacle,
plançons, neguits, anhels i tant demà
a punt d'obrir els ulls

i veure cel
i beure llum
i engolir aire

i dia a dia recompondre els solcs
una mar onejant de vida nova.


                   Per a Josep Piera, gener de 2015





Maria Josep Escrivà. Serena barca. 2016


Nota sobre l'autora: Manuel Forcano

Elogi del poeta traductor

... veure i aprendre, això és,
segons l'eterna fórmula que
resumí els viatges d'Ulisses.


(Fragment)


Carles Riba. Obres completes, 1967, v. 2

11 de febrer 2017

Davant la neu

Com és de bella la muntanya de Zhongnan
El seu cim cobert de neu forada els
   cabassets de núvols
El bosc brilla sota un cel serè, blau
A la ciutat, al capvespre, el fred esdevé vigorós



Zu Yong (699-746?)




Traduïts del xinès per Shi Bo
Amb cal·ligrafies de Shi Bo
Traducció catalana de Núria Periago

Cibersíndrome de Stendhal

Asfixiant la bellesa
         tanta i aquí
         tota i ara

Quan no em vigilis
m'ompliré les butxaques
         de pètals



Montserrat Costas. La murga, 2013

Il.: Rocío Rodríguez
Pr.: Màrius Sampere

Ets l'esdevenidor

Ets l'esdevenidor, l'aurora immensa
sobre les planes de l'eternitat,
el cant del gall rera la nit del temps.
Tu ets el rou, les matines, la noia,
la mare, el foraster i la mort.

Tu ets la forma canviant tothora

que sempre solitària s'eleva del destí,
que resta no alabada ni planyuda,
mai no descrita, com un bosc salvatge.

Tu ets la quinta essència profunda de les coses

que es guarda de dir d'ella l'últim mot,
i es mostra als altres sempre diferent:
costa per al vaixell, vaixell per a la terra.


Joan Vinyoli. Versions de Rilke, 1984

L'aigua perfila

   L'aigua perfila
carícies a la riba.
   El somni fina,
se'n torna cap endintre.
La vida ja és la vida.



Josep Palau i Fabre. Poemes de l'alquimista, 1997

09 de febrer 2017

Joventut

Joventut i pocs anys fan lleugera la pensa de l'home,
   fan desviar el cor de molts cap a la perdició.


Teognis, dins,


Poesia lírica grega : elegies i iambes, 2016



La felicitat

Diuen que els poetes no parlem de la felicitat.
De què devem parlar -m'intriga- quan parlem d'allò
que s'enyora, s'alimenta, es convoca,
se sospita, es regala, es crea, es provoca,
s'arrisca, s'interroga, se suplica, es tem,
es repta, es reclama, s'imagina, s'immola,
es transforma, es nega, es creu, s'enfronta,
s'irradia, es dubta, es pressent?
D'allò que es perd i es guanya
i es perd i es guanya i es perd
i es guanya i es perd
i es perd...
i es...



Cèlia Sànchez-Mústich. A la taula del mig. 2009

Amb un pròleg d'Esther Zarraluki.

05 de febrer 2017

Al vent tramuntanal

fent humils precs al vent tremuntanal
que en son bufar los sia parcial
                    A. MARCH


Fent el trajecte del passeig
solitari
a la massa específica
avinguda present,
desigualada en l'hora
de termes i paratge,
ben agafat el nus
que subjecta les veles,
et confiaré la sort
que imagina el viatge.



De Temes VI.


Margarita Ballester. Els ulls. 1995

De com es pinta un bosc (els volums de pintura dels quadres)

Pins taquen palpables pins.
L'arruga d'un pi, que puga
seguir sent sols seva fins
que el pi en primer pla li duga
sa arruga pròpia; i a còpia
que el bosc creixi, es queixi, endins,
el primer pi que es pintà
pel gruix que el cruix (çó que el fa
ser soca, precisament).



(Inèdit)



Josep Pedrals, dins,


Pedra foguera : antologia de poesia jove dels Països Catalans. 2008



Poema

Vaig viure en el primer segle de guerres mundials.
Molts matins estava més o menys embogida.
Els diaris arribaven amb relats sense solta.
Les notícies rajaven per diversos canals,
interrompudes pels intents de vendre productes a qui no veien,
i parlava amb els amics fent servir altres mitjans.
Ells estaven més o menys bojos per raons similars.
A poc a poc agafava paper i ploma i
escrivia poemes per a altres no nascuts i no vistos.

Durant el dia em feien pensar en aquells homes i dones
valents, que establien comunicacions travessant grans
          distàncies,
pensant en un viure innominat de valors gairebé increïbles.
A mesura que els llums s'enfosquien, i els de la nit s'encenien,
intentàvem d'imaginar-nos-els, tractàvem de trobar-nos
per construir la pau, per fer l'amor, per reconciliar
el dormir amb el despertar, a nosaltres amb els altres,
i nosaltres amb nosaltres. Tractàvem per tots els mitjans
d'arribar als nostres límits, d'arribar més enllà de nosaltres,
de deslliurar-nos dels mitjans, de despertar.

Vaig viure en el primer segle d'aquestes guerres.


Muriel Rukeyser, dins,
 
Cares a la finestra. 2010 
edició, traducció i 
pròleg de Montserrat Abelló

04 de febrer 2017

CORNELIA

Aquest vers no és cap epitalami,
cap cant d'aniversari o d'homenatges
al jubilat, cap himne a cap estrena;
és l'oreig reposat que entolla onatges,
la trena sense embrolla del tsunami.

Aquest vers només és una balada
a qui em compassa el braç del canastró:
incendi o plor, manyaga o sotragades;
és tan sols un harmònic madrigal,
el de l'anhel que ens gronxa les tornades
sense estridència, dol ni temporal.
I tot i que esbufegui amb insistència,
no és el vol de cap pardal bufat.

Aquesta oda no vol pas ser cap cant
estarrufat, grosser o extravagant.
Només pretén ser una cançó sincera,
cortesa i propera, mesurada,
que en lloï el gest, l'honor i la penyora.
Que el goig no creix en cap buidor alada
sinó en fèrtils semences de cada hora,
sense haver de tibar pells ni aparences.

Aquesta no és cap troba habitual,
perfecta, idíl·lica, sublim o nova,
cap entelèquia o quimera irreal,
cap model sense xacra, cap exemple
fet a mida, de moda o de disseny.
És el dogma afranquit que no vol temple,
el somni que ens desperta i que ens empeny
a viure el dia a dia amb més ardor.
Perquè la lluita ens fa el terròs més flonjo
per esbancar-lo, lliures, sense por.
En l'hàbit de l'amor, vull ser el teu monjo.

                                        Roses, febrer 2012



Esteve Sala i Casellas. L'estoig del temps, 2012

Isard

Reposa, blanc, vora la riba.
Inútilment empeny el vent
una trèmula imatge captiva
del somni i de l'aigua que serva i observa
l'absent damunt l'herba.
És per ell el creixent de la lluna.
Desisteix fins el vent
entre dues blancors i en la calma llacuna.
Pel repòs més profund de la bèstia dorment,
dins la fronda, alt i sol,
vetlla, rar i diví, el rossinyol.



Xavier Benguerel. Aniversari : obra poètica : 1925-1985, 1987

Pr. i ed.: R. Pinyol-Balasch

02 de febrer 2017

Cabuda

... 
tan sols nosaltres dos, amor meu
no cabem dins meu ni dins teu
com tota la gent ha de no tenir cabuda
per créixer


(Fragment del final)


Arnaldo Antunes,

Nit de poesia al Palau, 

XXVII Festival internacional de poesia de Barcelona, 2011
Tr.: Melcion Mateu i Adrover

31 de gener 2017

Arrels de la terreta (Xirivella)

Vinc de terrossos,
per això els reclamava.
Vinc del sud, terra
de dolçainers, paraula
bella i ataronjada.




Alberto Carrasco i Guasques. Nou(s) tankas dels meus avis.


13è concurs de poesia Miquel Martí i Pol.  2002