Capvespres flonjos

Què hi fem aquí?
                           I la gent que enraona
defora, de què parla?

Se'ns omplen massa de presències incertes
aquests capvespres flonjos
amb pols de temps perdut que dilueix
el perfil dels objectes.

Tensem bé l'arc del gest,
perquè el cos, pacient, retrobi la perduda
cadència, l'afany de restablir,
mot rera mot,
el foc de tots els horitzons possibles.



Miquel Martí i Pol. L'àmbit de tots els àmbits. 1996

Pròleg de Salvador Espriu

Llavors

Ens avesem a la Foscor -
Quan davalla la Llum -
Com la Veïna quan agafa un Llum
Per advertir el seu Adeu -

Un Moment - caminem insegurs
Per la novetat de la nit -
Llavors - acomodem els ulls a la Fosca
I emprenem el camí - drets -

I així en les més amples - Foscors -
Aquelles Nits del Cervell -
Quan cap Lluna revela cap senyal -
Ni Estel - apareix - dins -

Els més Audaços - van a les palpentes -
I potser ensopeguen en un Arbre
Justament amb el Front -
Però quan aprenen a veure -

O la Foscor canvia -
O alguna cosa de la vista
S'avé a la Mitjanit -
I avança la Vida quasi pel dret.

428


Emily Dickinson. Amherst : LXXX poemes. 2004

Traducció de Carme Manuel Cuenca i Paul Scott Derrick

Brots adormits

Encara indefinits,
concebuts però no engendrats;
ni trobats del tot,
ni del tot perduts,
així són els meus poemes
insegurs però esperançats
per aquell moment tan dolç
de plena expressivitat.

Així dormen els brots,
latents i amagats,
abans de florir al branc
encara desfullats;
mes flors, fulles i branques
esperen la claror
al rompent de l'alba
de l'engendració.



Guido Gezelle. Quan l'ànima escolta i altres poemes, 2000
Tr. Ferran Bach

Llibertat

No dicta l'home el lloc del pont
ni diu on serà la masia;
per l'un és la roca que tria
i per l'altre el cant de la font.



De tot i de res. 

Francesc Català. Poesia completa. 1989

Pròleg de Jordi Pere Cerdà

Lluny del país

Lluny del país, per estranya contrada,
per aquests mars per on he navegat,
era en un port, recordo la gentada,
negres i blancs s'havien barrejat.


(Fragment)


Josep Pijoan, dins,

Antologia de la poesia social catalana, 1970
Ed.: Àngel Carmona

La nina

l'amor és infància en si mateix. Els amants són nens. Els nens no tenen fills
                                                                              MARINA TSVIETÀIEVA 


Series fill meu
si fossis el pare
del fill de la nina
valenta que dorm
a l'heura incendiada
que creix i s'enfila
pel mur de l'espera
i que duu a coll la criatura
perquè llavors seríem germans
i de cop tots seríem la mare.



Blanca Llum Vidal. Punyetera flor. 2014

Epíleg de Sebastià Perelló.

No sé ballar de Puntetes

No sé ballar de Puntetes -

Ningú no em va ensenyar -

Però a vegades, en la ment,

M'envaeix una Joia,

Que si Sabera Ballet

Trauria al defora

Un volantí que empal·lidiria una Companyia -

O tornaria una Diva, boja,

I encara que no tingués Vestit de Gasa -

Ni als cabells, cap Rínxol,

Ni en Públic saltara - com els Ocells -

L'Urpa a l'aire -

Ni m'enlairés com un Baló de Plomes,

Ni girara en rodes de neu

Fins a desaparéixer de la vista, en so,

M'aclamaria el Públic -

Tot i que no sap ningú que conec l'Art

Que esmente  - fàcil - Ací -

Ni cap Cartell m'exalta -

Hi ha ple com a l'Òpera -

Emily Dickinson. Amherst : LXXX poemes. 2004

Traducció i edició: Carme Manuel Cuenca i Paul Scott Derrick

Dia de maig

El cirerer se'ns ha mudat

      vestit de lli:

aquest matí del mes de maig

      vol donar el sí.

Les branques són com un punxó,

      de blanc cobertes

fins a l'extrem d'un embolcall

      de flors obertes.

Bufava el vent, queia la neu,

      i ja era bell

però ara n'és més, amb la bellesa

      a flor de pell.

A ple hivern el seu encant

      era un miratge

de la vida, absent com l'ombra

      del seu fullatge.

Ja no és cap figura ombriva,

      cap aparença,

és tot bellesa, amor, vivesa

     i recompensa.

Matí de noces, matí de sol,

      la núvia espera

aquell espòs que li han promès

      que era per a ella.

Guido Gezelle. Quan l'ànima escolta i altres poemes. 2000

Traducció: Ferran Bach

el perfil de les muntanyes

el perfil de les muntanyes
paper encolat
la neu-escuma que tot ho cobreix
el confetti
xiulen rars vents a fora
del cel pengen cordes immòbils
tot tan buit
tan estranyament abandonat
ningú, ningú no hi ha
assegut que miri
aquest tros de no-res
el cartró dels arbres nus
la purpurina daurada
d'una blava nit d'estrelles
tan solitària aquesta nit
la lluna balancejant
al bell mig de l'escenari

De: Poemes esparsos i esbossos, [1]

Anna Dodas i Noguer. El volcà. 2015

Presentació: Ramon Farrés.

Pròleg de la primera edició: Jordi Sarsanedas.

Pròleg d'aquesta edició: Núria Martínez Vernis.

50

El bell ho és tan sols com ho és son rostre,
l'home bo, en canvi, és bell perquè és benèvol.





Safo. Obra completa. 1973

Edició de Manuel Balasch

Commiting to Memory

                                                     Per a Winston Wilde

Quan et vaig veure per primera vegada vaig pensar
que devies estar mirant algú altre, algú amb qui
t'havies de trobar en una estació. Semblaves tan content
que l'home de darrere meu hagués tornat,
com si li haguessis de portar totes les maletes
fins que esdevingués ingràvid. Com ara portes
les meves, perquè era jo el qui baixava del tren.
¿Com sabies que havia estat viatjant
en cercles, que havia viatjat tant que ja no quedava
ningú que em vingués a buscar?
Que havia passat tant de temps mirant d'evitar
l'aigua que vas semblar-me un miratge,
fins que et vaig beure.


Paul Monette, dins,

Ells s'estimen : poemes d'amor entre homes, 1999
Compilació de Lawrence Schimel

Sense temps

Fent tard aquest matí d'entre setmana
toco la botzina mentre accelero davant del cementiri
on hi ha enterrats els meus pares,
l'un al costat de l'altre sota una llosa llisa de granit.

Llavors em passo el dia pensant en ell que s'aixeca
per mirar-me amb aquella mirada
tan familiar de desaprovació
mentre ma mare, amb calma, li diu que torni a estirar-se.



De Nine Horses, 2002


Billy Collins, dins,

XXXIII Festival Internacional de Poesia de Barcelona, 2017
Tr.: Jaume Subirana

What's in a name

Asseguda en aquesta taula, el balcó a la dreta,
com de costum,
penso en la meva filla i en el nom que li vam posar,
jo i el seu pare, quan va néixer

Un nom és cosa de parla i de paraula,
tan espès com aquelles fulles que, si poguessin mirar,
em contemplarien des d'aquell gerro,
preguntant-me per què es diuen així

Tanmateix, no vaig ser pas jo qui va triar el nom de la flor
a què pertanyen aquestes fulles:
el nom ja hi era, algú va pensar-se'l
molt abans que jo, i ja venia segur del llatí,
només després: el costum

Però no hi ha res natural en un nom:
com un vestit, un hàbit, generalment per tota la vida,
no fa res més que cobrir
la nuesa en què naixem

Amb la meva filla,
el més bonic de tot, la major deflagració
d'amor - va ser mirar els seus ulls,
sentir-li el toc d'estam
dels dits molt fins

aquests: sense nom encara,
però d'una incontrolable
perfecció sencera



De What's in a Name, 2017


Ana Luísa Amaral, dins,

XXXIII Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 2017

Traducció: Jordi Cerdà Subirachs

Direcció del Festival: Teresa Colom i Àngels Gregori

Potser vindrà un temps

Potser vindrà un temps en què
coneixeré tot gest teu.
En aixecar el cap sabré
si estàs cansada o irreverent
o tan sols desitges una moixaina.
Un temps vindrà en què la certesa
serà més aclaparadora que el misteri.
I vindrà un dia en què
agafaré la teva mà nuosa
amb l'esperança de ser jo el primer
que deixi per sempre la presa.

Inèdit



Paolo Agrati, dins,


XXXIII Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 2017
Traducció: Ursula Bedogni

Direcció del Festival: Teresa Colom i Àngels Gregori

Les nous del berenar

Una fonteta raja al peu de la noguera.
Allà van cada tarda a berenar els infants:
potser la font n'imita els salts remorejants.
I la noguera, a tots, els fa de mainadera.

El més petit de tots a sos germans digué:
-Les meves nous, les meves, jo vull picar-les ara-.
Fa, saberut, el gran: -Si en vols, les picaré.
Tu no, perquè en eixint de casa ha dit la mare:
A Mirtil no li deu el roc: és tan petit!
Quan pensa de picar la nou, es pica el dit.
-No ho creguis -fa el menut-. Agafo el roc, veuries,
sense cap dit a sota. -Ningú no el creu de re.
Com el que fa de gran es plau en tiranies!
Mirtil pica de peus i crida com un be;
i, amb el rebec, les nous, per terra cauen totes.
El gran gira l'espatlla dient: -Tu sempre botes-,
i ja oblida, amb aire superbament serè.
L'altre germà, però, que de reüll se'ls mira,
veu que Mirtil, picant de peus, en dansa d'ira,
sense saber-ho, esclafa les nous que li han caigut.
I va vers ell, distret, com de no res temut.
Pren cada nou, la menja (ningú no se n'adona).
Car, si amb plaer s'empara del guany de cada estona,
no hi escarafalleja ni se'n gloria pas.
Que el seny defuig, alhora, topades i escarràs.



Josep Carner. Els fruits saborosos. 1998

Edició: Esther Centelles

Jo conec

Jo conec els teus interrogants

i les teves respostes.

Sé que bastiràs paraules

de les meves lletres perdudes.

La immòbil sorpresa.

Manuel Nadal. Poesia completa. 1998

Cap música no hi ha com el silenci

Cap música no hi ha com el silenci,
aquest acord perfecte de les veus.
Tot ho sublima i ho concentra, tot,
des del bri d'herba a la més alta estrella,
fonent l'espai i el temps en l'èxtasi més pur
dins un instant profund d'eternitat.
Brollen les aigües d'una deu oculta
cascadejant pendís avall i fent-se
remor suau entre pollancs de pau
en la infinita i verdejant planura.
El vent afina els cinc sentits. El cor
és tots els cors que canten a l'uníson,
esmortuïts el rogallós gripau
i el grill, aquesta corda de violí que es trenca.
Després del pianíssim del capvespre,
just quan la simfonia recomença,
els rossinyols són roses.


Climent Forner. Amb peus lleugers com els dels cérvols, 1993

Creixes

Creixes aprenent,
assimilant,
reconeixent
i desaprenent.

Creixes i creixes;
i sense raonaments
veus desaparèixer
el que a tu et va veure créixer.

Tot allò que et va fer qui ets
es desfà,
es transforma,
i ja no hi és.


Carlos Navarro Salinas. Tot allò que et va fer qui ets.

22è Concurs de Poesia Miquel Martí i Pol, 2011

Flor melindro

La van fer amb el caparró torçat i només es veu
capgirada. Si li haguessin donat ullets podria 
comptar les bestioles de terra plana. No val res.
En fas un pom i al cap de cinc minuts es desfulla.
Però és molt bufona, i, ajupit, li pots veure els dintres:
de color d'aixarop de violí i els estams també.





Mercè Rodoreda. Viatges i flors. 2007

Fill de...

Nits de llums artificials:
tenc la veu ben segura per a sabre el que estim
                                                    i el que desig
no m'ofendreu si us despullau d'estrelles
que a mi m'agraden totes les nueses
i els meus ulls cremen 
tant a Ciutat
com a Utopia



Ningú no ens representa poetes emprenyats, 2011

Nota de l'editor: Per voluntat expressa dels autors
d'aquest llibre, els poemes es presenten per ordre
alfabètic i sense esmentar-ne l'autoria.

contemplació

Límits ben definits

inscrits en el cos

ple de vicissituds sexuals,

no deixen de projectar

una bellesa incitada

en el silenci de l'anatomia.

Ni la brevetat del moment

ni el bransoleig de la nuesa,

depassen la imaginació

en un indispensable estímul.

Laura Dalmau. Solsticis en minúscula. 2010

Pròleg: Joan-Elies Adell

Finalista del Premi de Poesia Joan Llacuna
Ciutat d'Igualada 2009

L'univers poètic de Miquel Martí i Pol. La literatura com a eina de socialització

A Maria Àngels Anglada, el dia de la seva mort

                Tota paraula de poetes t'acollirà
sobre la mort, estesa, tindràs un full en blanc
i serà tou el llit de les paraules
t'acollirà la veu i les veus que coneixes
fragmentada, ara sencera,
en el cel que vas cridar a la terra
                                                            sempre els teus àngels!



Inèdit.

Margarita Ballester. Poemes. 2000

Avís

Per molt que viatges lluny,

el centre mai es troba al mig.

No és el mateix dir lluna a València

que dir moon a New York.

Àngels Gregori. New York, Nabokov & bicicletes. 2010

El Saltamartí

Miraestels : de Barcelona al món - Exposició temporal 2017 - MMB 

L'alba

La granota-príncep-del-món neix
de les branques del sol, del crit verd
de la falguera i en un petit punt de calor.



Marià Hispano, dins,

22è Concurs de poesia Miquel Martí i Pol, 2011

La disciplina del gust a l'escola

... no el poema que hem llegit,

sinó aquell al qual tornem amb

el més gran plaer, posseeix

el poder genuí i reivindica

el nom de poesia essencial.

Fragment.

p. 127

Samuel Taylor Coleridge, dins,

Poesia, veritat i vida : William Blake, William Wordsworth, Samuel Taylor Coleridge, Percy Bysshe, Sheley, John Keats. 2001

Presentació i traducció de Joan Solé.

Josep Carner

En el més alt i més fosc de la nit, no vull sentir
l'olor de maig que brunz a fora, i és petita
la làmpara amb què en tinc prou per fer llum
a les pàgines tènues del llibre, les poesies de Carner,
que tu em vas donar ahir. Fa dos anys i quatre mesos
que vaig donar aquest llibre a una altra noia. Mots
que he llegit pensant en ella, i ella va llegir
per mi, i són del tot nous, ara
que els llegeixo per tu, pensant en tu.
Mots que ens han parlat a tots tres, i fan
que ens assemblem. Mots que romanen,
mentre ens varien els dies i se'ns muden els sentits,
oferts perquè els tornem a entendre. Com una pàtria.



Gabriel Ferrater. Vers i prosa, 1988

Ed.: Jordi Cornudella
Ed.: Joan Ferraté

5.

No sé si m'estimaves: t'estimava
i això era tot, i això era prou, i els dies
obraven per a mi racons tendríssims.

T'estimava amb les hores i amb el somni;
i et cantava, i passaves, i abril queia,
i et sabia ma carn meravellada.

Sí, t'estimava lentament i sorda.
Com s'estimen les coses marcescibles.
Com s'aprén l'idioma de l'absència.




Ells s'estimen : poemes d'amor entre homes, 1999
Ed.: Lawrence Schimel

Magma

Aquell impuls profund que confereix

densitat a silencis i paraules

no ens l'han arrabassat, ni l'arbre en què

tots els vents conflueixen i s'exalten.

Una cortina blava ens fa de mar

perquè la hisenda és magra; però totes

les veus del temps inciten al retorn

i són altes i clares les mirades.

¿D'on, sinó del profund d'aquest combat,

n'haurem senyals i força? Tanta vida

no creix debades. Fosca i llum fan un

sol baluard i els anys ens configuren

a poc a poc. Petgem sense temor.

Tots els camins proclamaran certeses.

Miquel Martí i Pol. L'àmbit de tots els àmbits. 1996

Pròleg de Salvador Espriu

Col·leccions

Respiro pols. Contaminació
Convuls alè
de la ciutat insomne.

Em pren el tic
del ja faig tard
i el va correm

Cercaré dins meu
al racó
més amagat.

I a grapats prendré
puntets de llum.
Valuosa col·lecció.

Tresors
               fets de paraules.



Teresa Serramià Samsó. Barman

15è Concurs de Poesia Miquel Martí i Pol. 2004

Interior amb àvia llegint

Ah, mais oui, c'est la niege,
c'est la niege qui se fonde,
deies, quan, amb els ulls mig tancats,
ves a saber quins somnis, quins desigs
apagats sota la teva pell
ja resseca dels anys i dels hàbits submisos,
t'explicaves als vespres -veig cretona esvaïda
de flors blavoses, dàlies extravagants i zínnies
postnoucentistes, una mica art-déco-, sí, les mateixes
del menjador de S'Agaró, però allà
eren de tots colors i ara aquí són blavoses,
descolorides, tot és com descolorit
ara, i abans, ai abans de la guerra
tot era de colors i teníem el cotxe,
-és el mateix dibuix-, ens el van prendre els rojos,
el papà el conduïa quan vàreu anar a França
i quan éreu a Lourdes, sí, bonic, molt bonic,
l'aigua baixava pels carrers com un riu
i tot era tan verd...


(Fragment)


Narcís Comadira. Àlbum de família, 1980

Los dos campanars

...
Com dos gegants d'una llegió sagrada
sols encara hi ha drets dos campanars:
són los monjos darrers de l'encontrada,
que ans de partir, per última vegada,
contemplen l'enderroc de sos altars.

Són dues formidables sentinelles
que en lo Conflent posà l'eternitat;
semblen garrics los roures al peu d'elles;
les masies del pla semblen ovelles
al peu de llur pastor agegantat.

...
Als catalans de França



Fragment.



Jacint Verdaguer. Canigó. 1944

A Verdaguer

Tu arribaves el primer

a la fita que ens empara.

Tu oferies a Déu Pare

el teu nom de Verdaguer.

I el teu verd ens dura encara

del primer vers al darrer,

i tornem al teu verger,

que té sempre l'aigua clara.

Amb tu se'ns obren les flors,

i resseguint el teu clos

ens cau la fruita madura.

Dona'ns el goig de sentir

aquest misteri diví

que se'ns torna criatura

Manuel Bertran Oriola

Poemes montserratins. 1997

Quan l'ànima escolta

   Quan l'ànima escolta

tot parla el parlar més viu

  i la remor més somorta

     s'explica i ens diu;

     les fulles de la riba

  conversen vehements,

les rieres d'aigua ombriva

     xiuxiuegen rabents;

    vents i valls i núvols,

   per on Déu ha passat,

     revelen i proclamen

el Mot més ben guardat...

     quan l'ànima escolta!

Guido Gezelle. Quan l'ànima escolta i altres poemes. 2000

Traducció de Ferran Bach

Un sol mot

La mesura la dona el sofriment

i també dona el goig i l'esperança.

Volguem contra corrent i a cada riba

hi ha gent que ens recrimina i ens combat.

I ara propòsits i silencis fan

un sol recer i a l'arbre de les hores

el temps detura el temps i s'hi emmiralla.

Tot és risc i fulgor enllà del gest

i quietud de bosc a l'esplanada

dels anys i dels projectes. Molt endins

hi ha el neguit que desvetlla poderosos

contrallums i l'arena en què tota aigua

s'exalta i mor.

                      Xarxa de vent, la tarda

sotmetrà l'infinit a la mesura

d'un sol mot: som. La resta és pura anècdota.

Miquel Martí i Pol. L'àmbit de tots els àmbits. 1996

Pròleg de Salvador Espriu

Somriure

Mira'l,
            el somriure.

La VIDA es disfressa d'alegria
                                           uns instants,
                                                               només.



Carme Jurado i Sayós. De la vida i dels silencis.

14è Concurs de poesia Miquel Martí i Pol 2003

Reng d'arbres

Renglera vegetal que vetlleu el nostre descans.
Moreres obedients , inclinades per la força del vent,
vostra reverència silenciosa porta a ajuntar mans,
agenollar neguits, inclinar temences i calmar la ment.

Sota aquest porxo de fusta els meus ulls escolten
i guaiten mes orelles els diàlegs dels ocells.
Aquest embolcall sonor bressola els anhels
que agiten sovint els que com jo temen.

Enfilall de fantasmes invisibles, muts que eixordeu;
sereu arrabassats, fosos com la neu
per la tramuntana decidida, agosarada,
d'una valentia ferma com flamarada!!


Francesc Xavier Simarro Montané. Reng d'arbres.

13è concurs de poesia Miquel Martí i Pol, 2002

Epigrama a la Mare de Déu de Montserrat

Verge nostra, Montserrat,
per nosaltres una fita
i una font de pietat;
veritat d'aquella dita:
"Terra negra fa bon blat".



Josefina Tura de Bertran
Manuel Bertran Oriola

Poemes montserratins, 1997

III. EL SOMNI

Però no et resignes a lliurar-te a la desesperança,

perquè en el cant d'amor que t'allibera,

enllà de l'agonia  de les hores d'ara,

hi ha l'essència més pura d'allò que ets:

la lluita clara de la vida

d'una vida que entregues al teu somni

d'amor i llibertat...

...un somni necessari

que l'espiral dels anys i la distància

no podrà trencar mai,

perquè d'ençà que saps que algú t'estima

des d'un silenci tendre com el teu silenci,

et saps també lliure per inventar

un món amb altres lleis de somni.

Marcel Germain i González. Des del silenci.

13è concurs de poesia Miquel Martí i Pol, 2002