 |
En uns versos xinesos
de fa mil anys el vent
espolsa canyes altes,
els núvols de ponent
enfosqueixen la tarda.
Barreja de presents,
nit i llum abraçades:
els fulls cauen pesants
a la copa i s'escampen
com el vi per les mans,
repetint la proclama
que la posta és germana
de l'alfabet de l'alba.
Jaume Subirana, dins, Poesia i + 2008 : del 27 de juny al 27 de juliol :
Caldes d'Estrac : programa de mà, 2008
Nit de poetes amb Teresa Colom, Marta Pessarrodona i Jaume Subirana
|
31 d’octubre 2017
Lectura
Pestanyes
Amb suavitat,
amunt i avall,
cada ull
mou un ventall.
Lola Casas. De cap a peus : poemes del cos humà. 2014
Il·lustracions: Gustavo Roldán
Sentors de natura
 |
Cercant estols de romaní,
la mà se'm feia ala ardida
volant pels boscos de la vida.
Josep Colet i Giralt
El romaní m'aroma l'esperança
florint-me brots de blau i la promesa
d'una callada i viva confiança
per tot un món de llum i verdor estesa.
Flaires de bosc, com ànima escampant-se,
fina sentor, perfum de saviesa
oberta a jorns de brises, per on dansa
la pau que neix de la naturalesa.
El bell entorn ofert m'omple el cistell
del pensament, talment màgic miracle
que em fa volar pel prat de l'horitzó.
En el meu cor, que ja se sent ocell,
la vida visc amb l'íntim espectacle
de la Natura feta llum i olor.
Carme Raichs. Mosaic poètic : poesia. 2003
Pròleg: Josep Colet i Giralt
|
28 d’octubre 2017
La família
Gendre i nora,
sogre i sogra,
pare i mare,
tia i oncle.
El nebot i la neboda,
el cunyat i la cunyada.
Néts i nétes
d'avi i d'àvia.
Els cosins de cada banda
i potser alguna besàvia.
Ai, que és llarga, la família!
Ai, que n'és, de complicada!
Núria Albó. M'ho ha dit el vent, 2009
Il.: Caterina Roca
sogre i sogra,
pare i mare,
tia i oncle.
El nebot i la neboda,
el cunyat i la cunyada.
Néts i nétes
d'avi i d'àvia.
Els cosins de cada banda
i potser alguna besàvia.
Ai, que és llarga, la família!
Ai, que n'és, de complicada!
Núria Albó. M'ho ha dit el vent, 2009
Il.: Caterina Roca
Tan petita i ja saps...
 |
Tan petita i ja saps com és d'alta
la paret que no es deixa saltar!
I jo voldria prou fer-te esqueneta. Qui és que m'omple les mans de maons?
Qui em fa dir-te les serps de l'altra banda?
Qui fa que engalzi vidres a la tàpia?
-Tu, lladre de la teva llibertat?
Tan petita i ja saps com és d'alta
la paret que no et deixo saltar!
Maria-Mercè Marçal. Tan petita i ja saps... 2014
Il·lustracions: Marta Altés
Tria i presentació: Jaume Subirana
|
Insufla'm llum
Insufla'm llum.
Irriga'm
els pulmons
de claror
i exhuma'm
de la foscor.
Profana'm
les tenebres
i dibuixa
paisatges diürns
dins meu.
Inventa't
aurores boreals
al meu firmament
desllustrat.
Inverteix
la trajectòria
dels meus
crepuscles
i, si cal,
bolca'm
les nits.
Òscar Palazón, dins,
Poetari, núm. 4 (desembre 2013). p. 72
Irriga'm
els pulmons
de claror
i exhuma'm
de la foscor.
Profana'm
les tenebres
i dibuixa
paisatges diürns
dins meu.
Inventa't
aurores boreals
al meu firmament
desllustrat.
Inverteix
la trajectòria
dels meus
crepuscles
i, si cal,
bolca'm
les nits.
Òscar Palazón, dins,
Poetari, núm. 4 (desembre 2013). p. 72
26 d’octubre 2017
Pi
Tens una escorça molt gruixuda,
plena d'escletxes i de talls.
Hi ha unes formigues que s'hi enfilen
i els fan servir d'amagatall.
Tens una copa molt rodona,
sembla que es pugui acariciar.
Però les fulles punxegudes
no es volen pas deixar tocar.
Amb la resina de les branques
totes les mans ens enganxem,
però quan som a casa nostra,
per pensar en tu, les olorem.
Núria Albó. M'ho ha dit el vent, 2009
Il.: Caterina Roca
plena d'escletxes i de talls.
Hi ha unes formigues que s'hi enfilen
i els fan servir d'amagatall.
Tens una copa molt rodona,
sembla que es pugui acariciar.
Però les fulles punxegudes
no es volen pas deixar tocar.
Amb la resina de les branques
totes les mans ens enganxem,
però quan som a casa nostra,
per pensar en tu, les olorem.
Núria Albó. M'ho ha dit el vent, 2009
Il.: Caterina Roca
22 d’octubre 2017
Quan una persona
Quan una persona es coneix, es comprèn,
se sap gestionar i s'estima, està en disposició
de mirar l'altre, de veure'l, de comprendre'l
i de sentir-lo, i de construir la capacitat
d'entesa d'una manera justa i equitativa,
integrada en uns valors reals, pensats i
sentits.
Anna Carpena
De: Creixement emocional a l'aula. p. 70
Aprendre i ensenyar amb benestar i empatia. 2013
se sap gestionar i s'estima, està en disposició
de mirar l'altre, de veure'l, de comprendre'l
i de sentir-lo, i de construir la capacitat
d'entesa d'una manera justa i equitativa,
integrada en uns valors reals, pensats i
sentits.
Anna Carpena
De: Creixement emocional a l'aula. p. 70
Aprendre i ensenyar amb benestar i empatia. 2013
21 d’octubre 2017
Només puc alegrar-me'n
Que no facis del capvespre el teu repòs
ni de la nit la teva existència.
Que no et miris en espills de silenci
ni amiguis amb vetustes solituds.
Que t'allunyis del vent enclotat
en herbosos torrentols i de pròdigs
aiguamolls en facis clam i encert.
Només puc alegrar-me'n.
En imatges de mar oberta, tu fresqueges.
Sola, i amb traç segur, al teu coratge
vespregen naus i alcoves.
A Meritxell Fiter, qui de l'amistat en fa motiu de vida.
Joan Fortuny. El gest de l'alba. 1992
19 d’octubre 2017
Un matí de pluja
Una dona jove en cadira de rodes,
amb un ponxo de niló negre esquitxat de pluja,
avança empenyent-se pel matí.
Has vist els pianistes
corbar-se de vegades endavant per tocar les tecles
i llavors alçar les mans, fent-se enrere per descansar,
i tornar a inclinar-se per tocar, just quan l'acord s'apaga.
És així com aquesta dona
toca les rodes, i alça els dits blancs i llargs,
els deixa flotar, i es corba una altra vegada per tocar
just quan la cadira s'alenteix, com si es fes un silenci.
Amb quina destresa fa els acords
d'aquesta música difícil que ja domina,
la cara xopa i bella en la seva concentració,
mentre el vent fa passar les pàgines de la pluja.
Ted Kooser. L'ocell matiner i altres poemes. 2017
Traducció: Miquel Àngel Llauger i Jaume Subirana
amb un ponxo de niló negre esquitxat de pluja,
avança empenyent-se pel matí.
Has vist els pianistes
corbar-se de vegades endavant per tocar les tecles
i llavors alçar les mans, fent-se enrere per descansar,
i tornar a inclinar-se per tocar, just quan l'acord s'apaga.
És així com aquesta dona
toca les rodes, i alça els dits blancs i llargs,
els deixa flotar, i es corba una altra vegada per tocar
just quan la cadira s'alenteix, com si es fes un silenci.
Amb quina destresa fa els acords
d'aquesta música difícil que ja domina,
la cara xopa i bella en la seva concentració,
mentre el vent fa passar les pàgines de la pluja.
Ted Kooser. L'ocell matiner i altres poemes. 2017
Traducció: Miquel Àngel Llauger i Jaume Subirana
Quan el sol mor
II
Quan el sol mor; la llissa salta sobre el riu
i clou els ulls. La marinada calla,
abraça els joncs, adorm la balca.
Just en aquest instant, arronso els dits,
salto en la ingravidesa,
cuso el silenci a l'aire ple de sal,
em dissolc en els fils que broda l'aigua.
De Ser en el desésser
M. Rosa Font Massot,
Poetari. desembre 2013, núm. 4, p. 60
Quan el sol mor; la llissa salta sobre el riu
i clou els ulls. La marinada calla,
abraça els joncs, adorm la balca.
Just en aquest instant, arronso els dits,
salto en la ingravidesa,
cuso el silenci a l'aire ple de sal,
em dissolc en els fils que broda l'aigua.
De Ser en el desésser
M. Rosa Font Massot,
Poetari. desembre 2013, núm. 4, p. 60
15 d’octubre 2017
La ravenissa
 |
Aquesta olor de mel que fan els camps,
aquesta olor suau i fonedissa,
vol dir, no que treballin els eixams,
sinó que ja floreix la ravenissa.
Sabeu?... la ravenissa: aquella flor
que ve darrera el xàfec, quan la trompa
dels vents saluda la tardor,
i el gras setembre ha desplegat sa pompa.
La ravenissa! - Aquella flor que escau
a l'erm eixut i al senderó de cabres:
que tan bé lliga amb la tendror del blau
i amb l'agonia displicent dels arbres.
Trinitat Catasús Les flors, 1988
Selecció: Eulàlia Valeri
Il.: Nenen Ruiz
|
Jo també havia observat que
Jo també havia observat que, per bé que tenien
el mateix nombre de síl·labes, la pronúncia
d'una de les frases semblava més llarga. Tres
síl·labes no igualaven sempre tres síl·labes.
Allà hi havia un indicador que en cada llengua
el temps podia, a la vegada, allargar-se o
encongir-se per tal de facilitar el desxiframent
de la incòmoda monotonia d'allò quotidià
i de l'enigma tenaç de les passions.
La capture du sombre. Montréal. Lémeac, 2007
Nicole Brossard. I de sobte sóc aquí a punt de refer el món. 2017
Traducció: Antoni Clapés
el mateix nombre de síl·labes, la pronúncia
d'una de les frases semblava més llarga. Tres
síl·labes no igualaven sempre tres síl·labes.
Allà hi havia un indicador que en cada llengua
el temps podia, a la vegada, allargar-se o
encongir-se per tal de facilitar el desxiframent
de la incòmoda monotonia d'allò quotidià
i de l'enigma tenaç de les passions.
La capture du sombre. Montréal. Lémeac, 2007
Nicole Brossard. I de sobte sóc aquí a punt de refer el món. 2017
Traducció: Antoni Clapés
14 d’octubre 2017
12 d’octubre 2017
Davant
Davant: la nit i tota una ciutat
abastable, per uns moments compresa,
i a la mida de tanta veritat
finalment ara oberta als nostres peus
i present en els marges que abandona
-aigua de solituds i sal de tacte,
avingudes de carn i asfalt de pell.
Davant: ciutats i nits a la mesura
de l'ordre humil i dòcil del silenci,
abastable com una mar que arriba,
de blau i blanc als braços de l'arena.
Teresa Pascual. El temps en ordre. 2002
Il·lustracions: Eulàlia Sariola
abastable, per uns moments compresa,
i a la mida de tanta veritat
finalment ara oberta als nostres peus
i present en els marges que abandona
-aigua de solituds i sal de tacte,
avingudes de carn i asfalt de pell.
Davant: ciutats i nits a la mesura
de l'ordre humil i dòcil del silenci,
abastable com una mar que arriba,
de blau i blanc als braços de l'arena.
Teresa Pascual. El temps en ordre. 2002
Il·lustracions: Eulàlia Sariola
Amb el somriure
Amb el somriure
de dolces violetes
el bosc ens crida.
*
Majestuosa,
l'arrogància dels cignes
ens interroga.
*
Si fos, la rosa,
tal com tu i jo volguéssim,
no fóra ella.
Joana Raspall. Arpegis Haikús, 2004
Intr.: Feliu Formosa
Il.: Lluïsa Cauhé
de dolces violetes
el bosc ens crida.
*
Majestuosa,
l'arrogància dels cignes
ens interroga.
*
Si fos, la rosa,
tal com tu i jo volguéssim,
no fóra ella.
Joana Raspall. Arpegis Haikús, 2004
Intr.: Feliu Formosa
Il.: Lluïsa Cauhé
Tardor
Jocs de colors queden darrere l'ombra.
Donen entrada a altres cançons que, amb gaudi,
venen a dir-nos que seran la nova
llum del conviure.
Dansen les fulles com rogenques notes;
sons de l'autumne, endormiscats encara,
obren els ulls a dins els jorns fredosos
plens de recances !
Carme Raichs. Mosaic poètic : poesia. 2003
Pròleg: Josep Colet i Giralt
Introducció: Montserrat Gibert i Llopart
Donen entrada a altres cançons que, amb gaudi,
venen a dir-nos que seran la nova
llum del conviure.
Dansen les fulles com rogenques notes;
sons de l'autumne, endormiscats encara,
obren els ulls a dins els jorns fredosos
plens de recances !
Carme Raichs. Mosaic poètic : poesia. 2003
Pròleg: Josep Colet i Giralt
Introducció: Montserrat Gibert i Llopart
16
Vaig venir al món amb tres giroscopis
de sèrie.
Un al cap, l'altre al cor i l'altre al sexe.
El primer fixava el destí,
el segon traçava el rumb,
el tercer triava els ports.
Era evident que hi hauria
problemes de coordinació.
Estació de sortida
Josep Anton Soldevila. El mur de Plank, 2013
de sèrie.
Un al cap, l'altre al cor i l'altre al sexe.
El primer fixava el destí,
el segon traçava el rumb,
el tercer triava els ports.
Era evident que hi hauria
problemes de coordinació.
Estació de sortida
Josep Anton Soldevila. El mur de Plank, 2013
Soliloqui d'un desconcertat
Nosaltres som els uns, i els altres són els altres.
Només perquè quedi clar! Els altres sempre hi han
sigut, i sempre ens han fet la guitza. No hi ha manera
que et deixin tranquil! Si només fossin diferents,
encara es podria aguantar. Però no, s'imaginen que
són millors. Els altres són uns arrogants, uns pedants,
i no ens poden suportar. És difícil saber què pensen
en realitat. De vegades tenim la sensació que estan bojos.
El que és segur és que volen alguna cosa de nosaltres i
no ens deixen en pau. La manera com ens repassen de
dalt a baix, com si ens haguéssim escapat del zoològic,
o com si fóssim extraterrestres, és una provocació. El
mínim que es pot dir és que ens sentim amenaçats per
ells. Si no ens protegim, ens prendran tot el que tenim.
Si poguessin ens matarien.
D'altra banda, ja no ens podem imaginar un món sense
els altres. Alguns fins i tot afirmen que els necessitem.
Tota la nostra energia l'esmercem en els altres, tot el dia
i fins durant la nit pensem en ells. Encara que ens siguin
insuportables, no ens en sabem estar. És clar que ens
n'alegraríem , si se n'anessin a algun lloc on no els
haguéssim de veure més. Però llavors què? O bé uns
altres altres ens vindrien a emprenyar, i llavors tot
tornaria a començar des del principi, hauríem d'estudiar
els nous altres, protegir-nos contra ells, o encara pitjor:
començaríem a barallar-nos entre nosaltres, i llavors
naturalment uns de nosaltres serien els altres i s'hauria
acabat per sempre més el nostre nosaltres.
Hans Magnus Enzensberger
Traducció: Ramon Farrés
XXIX Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 2013
Només perquè quedi clar! Els altres sempre hi han
sigut, i sempre ens han fet la guitza. No hi ha manera
que et deixin tranquil! Si només fossin diferents,
encara es podria aguantar. Però no, s'imaginen que
són millors. Els altres són uns arrogants, uns pedants,
i no ens poden suportar. És difícil saber què pensen
en realitat. De vegades tenim la sensació que estan bojos.
El que és segur és que volen alguna cosa de nosaltres i
no ens deixen en pau. La manera com ens repassen de
dalt a baix, com si ens haguéssim escapat del zoològic,
o com si fóssim extraterrestres, és una provocació. El
mínim que es pot dir és que ens sentim amenaçats per
ells. Si no ens protegim, ens prendran tot el que tenim.
Si poguessin ens matarien.
D'altra banda, ja no ens podem imaginar un món sense
els altres. Alguns fins i tot afirmen que els necessitem.
Tota la nostra energia l'esmercem en els altres, tot el dia
i fins durant la nit pensem en ells. Encara que ens siguin
insuportables, no ens en sabem estar. És clar que ens
n'alegraríem , si se n'anessin a algun lloc on no els
haguéssim de veure més. Però llavors què? O bé uns
altres altres ens vindrien a emprenyar, i llavors tot
tornaria a començar des del principi, hauríem d'estudiar
els nous altres, protegir-nos contra ells, o encara pitjor:
començaríem a barallar-nos entre nosaltres, i llavors
naturalment uns de nosaltres serien els altres i s'hauria
acabat per sempre més el nostre nosaltres.
Hans Magnus Enzensberger
Traducció: Ramon Farrés
XXIX Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 2013
A C...
Quan llegiràs, amoret meu,
aquesta breu
missiva
presa de l'esma dormiré
(si res, potser,
me'n priva)
de que em reposes al costat
ben acotxat.
Demà...
ales al cor per renovar
l'espera:
i una esperança bellament lleial
que tot ho val.
C.
13.IV.1942
Suplement. Vuit poemes inèdits, p. 303
Clementina Arderiu. Jo era en el cant : obra poètica 1913-1972. 2012
aquesta breu
missiva
presa de l'esma dormiré
(si res, potser,
me'n priva)
de que em reposes al costat
ben acotxat.
Demà...
ales al cor per renovar
l'espera:
i una esperança bellament lleial
que tot ho val.
C.
13.IV.1942
Suplement. Vuit poemes inèdits, p. 303
Clementina Arderiu. Jo era en el cant : obra poètica 1913-1972. 2012
10 d’octubre 2017
Aprenentatge
Rossinyol, petit glossador
Seferis
Rossinyol, petit poeta,
potser sense adonar-me'n, de tu he après
aquests silencis llargs
mentre bat tan de ple el sol de la vida.
Potser, sense adonar-me'n, això he après
de la teva paciència emboscada
entre branques fulloses:
l'espera d'una fràgil quietud
on els mots troben el seu fil de plata
-el germà fosc del teu cant resplendent.
Maria Àngels Anglada. Poesia completa, 2011
Pr. i notes: D. Sam Abrams
Seferis
Rossinyol, petit poeta,
potser sense adonar-me'n, de tu he après
aquests silencis llargs
mentre bat tan de ple el sol de la vida.
Potser, sense adonar-me'n, això he après
de la teva paciència emboscada
entre branques fulloses:
l'espera d'una fràgil quietud
on els mots troben el seu fil de plata
-el germà fosc del teu cant resplendent.
Maria Àngels Anglada. Poesia completa, 2011
Pr. i notes: D. Sam Abrams
07 d’octubre 2017
Talismans
The world that I regard is my self.
T. Browne
Bell com el desig, quan no descansa en res, quan busca i
quan tremola.
Bell com l'aurora en certs matins d'hivern.
Bell com un foc en la neu, en la nit.
Bell com la geometria, eixa paraula grega.
Bell com l'àlgebra, eixa paraula àrab.
Bell com la joventut, quan els déus són benèvols.
Bell com l'Anunciació de Fra Angelico i com les verges
ciutadanes de Ghirlandaio, el pintor florentí.
Bell com les piràmides.
Bell com l'única frase que hi ha en la major d'elles i que
resumeix tota teoria possible de l'orgull.
Bell com la mar de nen.
Bell com la mirada i el riure dels amants.
Bell com la nit i el terror que somià Michelangelo.
Bell com la tendresa dels homes
Bell com la ira dels homes.
Bell com l'amor, tendre i rabiós, humà.
Bell com el Cançoner i com la Ilíada. Com els versos
d'Aldana i els de Shakespeare.
Bell com una noia entrevista a un autobús l'hivern de
gràcia de 1977 o com uns ulls al mercat de Maó.
No sé oblidar-los.
Bell com els cicles i els epicicles de l'art de Ptolomeu, eixa
meravella oblidada.
Bell com el cant mesurat dels últims monjos.
Bell com la desolació de la jungla d'asfalt de Huston i com
l'amistat en el curs del temps de Wenders.
Bell com jo no ho vaig ser, ni ho soc, ni ho seré mai.
Bell com l'amable filosofia de Kant, qui en la seua Estètica
parla de la jardineria i dels nois agraciats.
Bell com el bosc de les faules.
Bell com cada orgasme de la dona que estime, que em
permet entreveure una altra vastedat.
Bell com tornar a casa després d'un llarg viatge.
Bell com les vides dels sants i dels heretges.
Bell com els obscurs fragments d'Heràclit.
Bell com la primera cançó que compongué la humanitat,
que potser es conserva en alguna memòria que
ho ignora.
Bell com la finesa amb què el diamant talla el vidre.
Bell com els jocs de cadells dels lleons i dels llops.
Bell com els poemes al vi que van beure Kayyaam i Li Bo.
Bell com el vi a qualsevol hora, sempre serà la seua.
Bell com els cavalls d'Espriu i de Durer. Salvatges.
Bell com només pot ser-ho el que estimem, tot allò de què
no podem prescindir quan hem sentit que és.
Bell com els deserts de gel que s'estenen molt lluny,
deshabitats.
Bell com ho és l'Orient de Borges.
Bell com la festa d'Osiris en el Nil.
Bell com un instant perfecte. Tots n'hem tingut, i el seu
enyor no acaba.
Bell com la Passió de Johann S. Bach. Eixa ària inoblidable.
Bell com els cels de Brueghel i com el Crist de Grünewald.
Hi ha un dolor més enllà de paraules. La pintura i
la música l'han dit.
Bell com les primeres mans expertes que em van acariciar.
Recordar-ho és reviure-ho. Tornar a enamorar-me dels
sentits.
Bell com la rosa: només és una rosa.
Bell com l'amor, la conversa i la nit.
Bell com tot allò que no sabem per què ens fa sentir
feliços, o almenys reconciliats.
Bell com Granada i Ravenna. Com la sorpresa del
reconeixement.
Bell com una vesprada de música i de pluja dins un parc
berlinès. Record amabilíssim.
Bell com el Paradís, que fou un jardí grec, i abans un jardí
persa, i abans també un jardí on Assurbanipal celebrava
la mort dels enemics vençuts (hi ha un relleu assiri que
en dona testimoni).
Bell com la meditació de Donne on se'ns recorda que un
home no és cap illa.
Bell com la lleialtat.
Bell com el goig d'haver provat de fer allò que potser
ens justificarà.
Bell com el vol dels falcons, com els ulls dels felins.
Bell com el déu que va forjar el tigre alhora que l'anyell.
Bell com la joia: ¡ié, paian, ié!
Bell com eixa rara esmaragda: la saviesa.
Bell com la suma de totes les belleses.
Bell com ho és que tot això m'ignore.
Bell com el déu que ho va fer ser perquè la paraula bell
poguera dir-se.
Enric Sòria. Compàs d'espera. 1993
T. Browne
Bell com el desig, quan no descansa en res, quan busca i
quan tremola.
Bell com l'aurora en certs matins d'hivern.
Bell com un foc en la neu, en la nit.
Bell com la geometria, eixa paraula grega.
Bell com l'àlgebra, eixa paraula àrab.
Bell com la joventut, quan els déus són benèvols.
Bell com l'Anunciació de Fra Angelico i com les verges
ciutadanes de Ghirlandaio, el pintor florentí.
Bell com les piràmides.
Bell com l'única frase que hi ha en la major d'elles i que
resumeix tota teoria possible de l'orgull.
Bell com la mar de nen.
Bell com la mirada i el riure dels amants.
Bell com la nit i el terror que somià Michelangelo.
Bell com la tendresa dels homes
Bell com la ira dels homes.
Bell com l'amor, tendre i rabiós, humà.
Bell com el Cançoner i com la Ilíada. Com els versos
d'Aldana i els de Shakespeare.
Bell com una noia entrevista a un autobús l'hivern de
gràcia de 1977 o com uns ulls al mercat de Maó.
No sé oblidar-los.
Bell com els cicles i els epicicles de l'art de Ptolomeu, eixa
meravella oblidada.
Bell com el cant mesurat dels últims monjos.
Bell com la desolació de la jungla d'asfalt de Huston i com
l'amistat en el curs del temps de Wenders.
Bell com jo no ho vaig ser, ni ho soc, ni ho seré mai.
Bell com l'amable filosofia de Kant, qui en la seua Estètica
parla de la jardineria i dels nois agraciats.
Bell com el bosc de les faules.
Bell com cada orgasme de la dona que estime, que em
permet entreveure una altra vastedat.
Bell com tornar a casa després d'un llarg viatge.
Bell com les vides dels sants i dels heretges.
Bell com els obscurs fragments d'Heràclit.
Bell com la primera cançó que compongué la humanitat,
que potser es conserva en alguna memòria que
ho ignora.
Bell com la finesa amb què el diamant talla el vidre.
Bell com els jocs de cadells dels lleons i dels llops.
Bell com els poemes al vi que van beure Kayyaam i Li Bo.
Bell com el vi a qualsevol hora, sempre serà la seua.
Bell com els cavalls d'Espriu i de Durer. Salvatges.
Bell com només pot ser-ho el que estimem, tot allò de què
no podem prescindir quan hem sentit que és.
Bell com els deserts de gel que s'estenen molt lluny,
deshabitats.
Bell com ho és l'Orient de Borges.
Bell com la festa d'Osiris en el Nil.
Bell com un instant perfecte. Tots n'hem tingut, i el seu
enyor no acaba.
Bell com la Passió de Johann S. Bach. Eixa ària inoblidable.
Bell com els cels de Brueghel i com el Crist de Grünewald.
Hi ha un dolor més enllà de paraules. La pintura i
la música l'han dit.
Bell com les primeres mans expertes que em van acariciar.
Recordar-ho és reviure-ho. Tornar a enamorar-me dels
sentits.
Bell com la rosa: només és una rosa.
Bell com l'amor, la conversa i la nit.
Bell com tot allò que no sabem per què ens fa sentir
feliços, o almenys reconciliats.
Bell com Granada i Ravenna. Com la sorpresa del
reconeixement.
Bell com una vesprada de música i de pluja dins un parc
berlinès. Record amabilíssim.
Bell com el Paradís, que fou un jardí grec, i abans un jardí
persa, i abans també un jardí on Assurbanipal celebrava
la mort dels enemics vençuts (hi ha un relleu assiri que
en dona testimoni).
Bell com la meditació de Donne on se'ns recorda que un
home no és cap illa.
Bell com la lleialtat.
Bell com el goig d'haver provat de fer allò que potser
ens justificarà.
Bell com el vol dels falcons, com els ulls dels felins.
Bell com el déu que va forjar el tigre alhora que l'anyell.
Bell com la joia: ¡ié, paian, ié!
Bell com eixa rara esmaragda: la saviesa.
Bell com la suma de totes les belleses.
Bell com ho és que tot això m'ignore.
Bell com el déu que ho va fer ser perquè la paraula bell
poguera dir-se.
Enric Sòria. Compàs d'espera. 1993
06 d’octubre 2017
Calaegos
El bé és la conformitat amb la natura.
On abeuren les egos desbocades,
on corren les llebres i sangren els cans.
Aquí on canten les serps i només s'endinsen les fures.
On finalitzen les obres del mar,
on finalitzen les obres de l'amor
i natura n'és ben conforme...
Guillem Soler. Calaegos, 1991
Pr.: Blai Bonet
On abeuren les egos desbocades,
on corren les llebres i sangren els cans.
Aquí on canten les serps i només s'endinsen les fures.
On finalitzen les obres del mar,
on finalitzen les obres de l'amor
i natura n'és ben conforme...
Guillem Soler. Calaegos, 1991
Pr.: Blai Bonet
Desdibuixada
Desdibuixada,
la història s'evapora
a mans alienes.
*
Fruita madura,
la meva terra gesta
llavors de vida.
*
Cada mirada
troba una hora distinta
al seu rellotge.
VI - Identitat. Lluita
Joana Raspall. Arpegis Haikús. 2004
Introducció: Feliu Formosa
la història s'evapora
a mans alienes.
*
Fruita madura,
la meva terra gesta
llavors de vida.
*
Cada mirada
troba una hora distinta
al seu rellotge.
VI - Identitat. Lluita
Joana Raspall. Arpegis Haikús. 2004
Introducció: Feliu Formosa
Rescat de vida
Podries ajudar-me, pensament...
Esther Martínez-Pastor
Quan són les tardes escapçades
per l'hora fosca i ploren degotalls
de fulles seques,
vull trepitjar la pluja que m'empeny
el pensament, per evocar
tots els murmuris del silenci.
Tots jauen dintre aquest bressol
del vell diàleg
que ens han robat la veu i l'artifici
del nou progrés.
Embriagats per tants d'avenços,
l'orgull és flama
que fa bullir ments indefenses.
Però una mà furtiva
d'anhels interiors vol engendrar,
dintre dels ulls,
l'art de les postes de tardor.
I aquell calfred de trepitjar les fulles
potser farà cantar la muda llar.
I tal vegada ens torni els mots
que vàrem perdre
i rescatem mortes paraules
encara vives sota el pensament!
Carme Raichs. Mosaic poètic, 2003
Pr.: Josep Colet i Giralt
Intr.: Montserrat Gibert i Llompart
Esther Martínez-Pastor
Quan són les tardes escapçades
per l'hora fosca i ploren degotalls
de fulles seques,
vull trepitjar la pluja que m'empeny
el pensament, per evocar
tots els murmuris del silenci.
Tots jauen dintre aquest bressol
del vell diàleg
que ens han robat la veu i l'artifici
del nou progrés.
Embriagats per tants d'avenços,
l'orgull és flama
que fa bullir ments indefenses.
Però una mà furtiva
d'anhels interiors vol engendrar,
dintre dels ulls,
l'art de les postes de tardor.
I aquell calfred de trepitjar les fulles
potser farà cantar la muda llar.
I tal vegada ens torni els mots
que vàrem perdre
i rescatem mortes paraules
encara vives sota el pensament!
Carme Raichs. Mosaic poètic, 2003
Pr.: Josep Colet i Giralt
Intr.: Montserrat Gibert i Llompart
Base sisena
 |
Catalunya serà l'única sobirana del seu govern interior.
Maria-Lourdes Soler i Marcet. Les bases : pinacoteca poètica..., 1992
Pr.: Josep M. Ainaud de Lasarte
|
03 d’octubre 2017
Dins la llavor
Dins la llavor, latent,
el crit que es desarrela
i aquell neguit amb què
es desengruna tota espera.
El boll del blat
enterboleix els ulls
i fa que tota esperança
sembli vana; però
ens erigim en somnis,
en esfinxs.
Granítiques, dures, entossudides
en les nostres quimeres,
amb una espurna viva encara;
altrament ja no seríem
sinó una pedra en el temps.
Montserrat Abelló. Al cor de les paraules. 2002
Edició: Oriol Izquierdo
el crit que es desarrela
i aquell neguit amb què
es desengruna tota espera.
El boll del blat
enterboleix els ulls
i fa que tota esperança
sembli vana; però
ens erigim en somnis,
en esfinxs.
Granítiques, dures, entossudides
en les nostres quimeres,
amb una espurna viva encara;
altrament ja no seríem
sinó una pedra en el temps.
Montserrat Abelló. Al cor de les paraules. 2002
Edició: Oriol Izquierdo
Il·lustracions: Roser Bru
01 d’octubre 2017
Quan ja de petit
Quan ja de petit
m'abandonava a jugar
era un secret tens.
Avui, amb plomatge antic,
conec el poder de l'art.
Mostra't tal com ets,
no creguis que hi pots tornar.
Com l'ocell a ple
vol, torbat, però a la mar
torna-li el manllevat cant.
Joan Fortuny. Vent de tardor, 2002
m'abandonava a jugar
era un secret tens.
Avui, amb plomatge antic,
conec el poder de l'art.
Mostra't tal com ets,
no creguis que hi pots tornar.
Com l'ocell a ple
vol, torbat, però a la mar
torna-li el manllevat cant.
Joan Fortuny. Vent de tardor, 2002
30 de setembre 2017
Desmesurat estiu
Aquest astre vital és un volcà
que des del cim més alt, febrós eixuga
tot el que troba al pas: arrels i fruits
del temps sucós, jardins, esponeroses
arbredes, deus secretes, fins el ventre
dels prats daurats per ell; també aiguamel
del rusc d'amor; el llac de les carícies,
la dolçor de la molsa dels teus llavis...
Sense remei m'atrapa a mi ancorada
als somnis més plaents de l'estiu de la vida.
Tot davallant m'engola la tendresa
de la cara, les mans em nua amb mandra
i, clos l'alè del pit, va fent estralls per dins.
I em sento un vegetal al cor del meu desert,
com una pell de serp.
El vespre ombriu, amb festes, m'aixopluga
i em deixo anar als seus braços al ritme d'una allau.
Albiro, lluny, el núvol fugisser.
De soca arrel m'estiro al cel i crido
sense veu la tempesta: i de l'aigua, un miracle,
arribarà potser?
Potser com al vell om em naixerà una branca...
Tal vegada a la gola em restarà
l'ametlla amarga...
Encara que només he de ser cendra,
els núvols portaran veu de pols còsmica,
que cantarà els meus versos catalans
i dins el cor d'algun lector ignorat
esdevindré harmonia d'un goig nou.
Tònia Torrelles. Pleniluni a l'hivernacle. 2016
que des del cim més alt, febrós eixuga
tot el que troba al pas: arrels i fruits
del temps sucós, jardins, esponeroses
arbredes, deus secretes, fins el ventre
dels prats daurats per ell; també aiguamel
del rusc d'amor; el llac de les carícies,
la dolçor de la molsa dels teus llavis...
Sense remei m'atrapa a mi ancorada
als somnis més plaents de l'estiu de la vida.
Tot davallant m'engola la tendresa
de la cara, les mans em nua amb mandra
i, clos l'alè del pit, va fent estralls per dins.
I em sento un vegetal al cor del meu desert,
com una pell de serp.
El vespre ombriu, amb festes, m'aixopluga
i em deixo anar als seus braços al ritme d'una allau.
Albiro, lluny, el núvol fugisser.
De soca arrel m'estiro al cel i crido
sense veu la tempesta: i de l'aigua, un miracle,
arribarà potser?
Potser com al vell om em naixerà una branca...
Tal vegada a la gola em restarà
l'ametlla amarga...
Encara que només he de ser cendra,
els núvols portaran veu de pols còsmica,
que cantarà els meus versos catalans
i dins el cor d'algun lector ignorat
esdevindré harmonia d'un goig nou.
Tònia Torrelles. Pleniluni a l'hivernacle. 2016
Pròleg de Miquel-Lluís Muntané
Il·lustracions d'Antoni Picas
Un aniversari feliç
Aquest vespre, m'he assegut vora una finestra oberta
i hi he llegit fins que el sol se n'ha anat i el llibre
ja no era més que una part de la fosca.
No m'hauria costat gens encendre un llum
però volia conduir el dia fins a la nit,
seure tot sol i allisar la pàgina il·legible
amb el fantasma gris i pàl·lid de la meva mà.
Ted Kooser. L'ocell matiner i altres poemes. 2017
Traducció: Miquel Àngel Llauger i Jaume Subirana
i hi he llegit fins que el sol se n'ha anat i el llibre
ja no era més que una part de la fosca.
No m'hauria costat gens encendre un llum
però volia conduir el dia fins a la nit,
seure tot sol i allisar la pàgina il·legible
amb el fantasma gris i pàl·lid de la meva mà.
Ted Kooser. L'ocell matiner i altres poemes. 2017
Traducció: Miquel Àngel Llauger i Jaume Subirana
No puc
No puc, Rafel, guardar semblança amb mi
mateix, ni estendre prèdica sincera
de la llei meva ni del meu costum,
des del moment que m'ha estat exigida
la tasca estrènua de transfigurar
el meu paisatge en un altre d'impropi.
Ans al contrari, hauré de trobar el goig
en la renúncia a certa convenció
d'aproximar una fe al meu sol llinatge,
car de la casta de l'home en fa mofa
el sentiment. I d'aquesta premissa
nova en diré aura, perquè m'ornamenta
tot el contorn d'una idea magnífica,
d'història arcana, que és la d'estimar,
i que impel·leix a seguir el seu dictat
amb una empenta de dubte i de regne,
en sincretisme estrany d'anhel i essència.
Mes tu, Rafel, no creguis tots els tòpics:
l'enamorat pot ésser un miserable,
un malastruc o un molt perfecte estòlid.
Però això sí: l'enamorat, a força
d'assedegar-se i d'assaciar-se, a força
de fer distància del seu cos per l'altre,
o encara a força de malvendre els anys,
l'enamorat, dic, basteix sempre vida.
Sebastià Alzamora. Rafel. 1994
Pròleg de Miquel Àngel Riera i Nadal.
mateix, ni estendre prèdica sincera
de la llei meva ni del meu costum,
des del moment que m'ha estat exigida
la tasca estrènua de transfigurar
el meu paisatge en un altre d'impropi.
Ans al contrari, hauré de trobar el goig
en la renúncia a certa convenció
d'aproximar una fe al meu sol llinatge,
car de la casta de l'home en fa mofa
el sentiment. I d'aquesta premissa
nova en diré aura, perquè m'ornamenta
tot el contorn d'una idea magnífica,
d'història arcana, que és la d'estimar,
i que impel·leix a seguir el seu dictat
amb una empenta de dubte i de regne,
en sincretisme estrany d'anhel i essència.
Mes tu, Rafel, no creguis tots els tòpics:
l'enamorat pot ésser un miserable,
un malastruc o un molt perfecte estòlid.
Però això sí: l'enamorat, a força
d'assedegar-se i d'assaciar-se, a força
de fer distància del seu cos per l'altre,
o encara a força de malvendre els anys,
l'enamorat, dic, basteix sempre vida.
Sebastià Alzamora. Rafel. 1994
Pròleg de Miquel Àngel Riera i Nadal.
La nostra marxa
Bateu les places tropell de rebels!
Cap a dalt, fileres de caps orgullosos!
Nosaltres amb la riada d'un segon diluvi
rentarem les ciutats del món.
El bou dels dies és bai.
El carro dels anys és lent.
El nostre déu és la marxa.
El cor és el nostre tambor.
Hi ha or més celestial que el nostre?
Quina vespa de bala ens pot picar?
Les nostres armes són les nostres cançons.
El nostre or, les veus que sonen.
Jeu al verd prat
fins a cobrir el fons dels dies.
Arcs de Sant Martí sotmeten amb la brida
els cavalls ràpids dels anys.
Vegeu, les estrelles s'ensopeixen en el firmament.
Sense ell les nostres cançons teixim.
Eh, Óssa major!, exigeix
que al cel ens hi portin vius.
Canta! Beu l'alegria!
Primavera, omple les venes.
Cor, redobla!
El nostre pit és cuir de timbals.
Joaquim Horta i Manuel de Seabra (tr. del poema)
Vladimir Maiakovski, dins,
Llibertat! : 50 poemes de revolta, 2015
Ed.: Jaume Subirana
Pr.: David Fernàndez
Cap a dalt, fileres de caps orgullosos!
Nosaltres amb la riada d'un segon diluvi
rentarem les ciutats del món.
El bou dels dies és bai.
El carro dels anys és lent.
El nostre déu és la marxa.
El cor és el nostre tambor.
Hi ha or més celestial que el nostre?
Quina vespa de bala ens pot picar?
Les nostres armes són les nostres cançons.
El nostre or, les veus que sonen.
Jeu al verd prat
fins a cobrir el fons dels dies.
Arcs de Sant Martí sotmeten amb la brida
els cavalls ràpids dels anys.
Vegeu, les estrelles s'ensopeixen en el firmament.
Sense ell les nostres cançons teixim.
Eh, Óssa major!, exigeix
que al cel ens hi portin vius.
Canta! Beu l'alegria!
Primavera, omple les venes.
Cor, redobla!
El nostre pit és cuir de timbals.
Joaquim Horta i Manuel de Seabra (tr. del poema)
Vladimir Maiakovski, dins,
Llibertat! : 50 poemes de revolta, 2015
Ed.: Jaume Subirana
Pr.: David Fernàndez
Sóc la seva ombrel·la
Sóc la seva ombrel·la,
un pèl petita si se'm
compara amb les altres.
Li faig ombra, és la meva
feina, i ella em fa servir
per tot. Li agraden els
meus colors. Em diu que
la faig quedar bé. Se m'enduu
sempre a la platja, quan encara
no és plena i hi saltironen
els pardals sense perill. Els
observa d'esquitllentes perquè
no se'n vagin, i em parla
d'un ratpenat, i d'una gitana,
i d'un musulmà...
Contempla els infants amb
delectança. Sé que n'enyora
un que s'assembli als fills
dels seus nebots. Es pregunta
a quin d'ells retirarà el possible
infant i tem que no arribi a
veure'l, perquè el temps
no perdona.
Rosa Fabregat. El ble i la llum, 2003
un pèl petita si se'm
compara amb les altres.
Li faig ombra, és la meva
feina, i ella em fa servir
per tot. Li agraden els
meus colors. Em diu que
la faig quedar bé. Se m'enduu
sempre a la platja, quan encara
no és plena i hi saltironen
els pardals sense perill. Els
observa d'esquitllentes perquè
no se'n vagin, i em parla
d'un ratpenat, i d'una gitana,
i d'un musulmà...
Contempla els infants amb
delectança. Sé que n'enyora
un que s'assembli als fills
dels seus nebots. Es pregunta
a quin d'ells retirarà el possible
infant i tem que no arribi a
veure'l, perquè el temps
no perdona.
Rosa Fabregat. El ble i la llum, 2003
Un pi
Jo llegia, jo llegia
-que dolça cosa és llegir-
jo llegia en llengua estranya
-només en capia un bri-.
Jo llegia de muntanyes,
de rius i del mar veí:
tota cosa m'era nova
i un pas m'obria un camí.
Jo era infant i ciutadana
d'una ciutat sense fi,
on el sol és cosa rara
-ai, qui un clap en pot tenir!
No s'albira a la finestra
sinó un tros de cel mesquí,
i a la nit la lluminària
fa els estels empal·lidir.
D'altres verds jo no sabia
ni altres arbres coneguí,
que la palmera i el plàtan
i aquell roure que es neulí;
i jo em deia de vegades:
¡què cosa deu ésser un pi?
Doncs un dia a la muntanya
el meu pare em conduí:
mai podria recordar-ho
tantes coses que vegí:
només una que em colpia
-cap altra tant no em colpí-.
A un revolt de la sendera
un arbre em va fer estremir:
-Pare, mira quin bell arbre!
-era alt, retallat i fi-
¿quin és aquest arbre, pare?
I diu mon pare: -És un pi.
Jo llegia, jo llegia
-que dolça cosa és llegir-
i ja no m'eren ocultes
tantes coses com ahir:
coneixia la muntanya
i del cel més gran bocí;
aquella claror tan ampla
se n'entrava dintre mi.
I a ciutat jo retornava,
i a ciutat jo romanguí
i aquelles coses dels llibres
que no podia capir
ara m'eren totes clares.
Clares com les veia allí
dintre la claror tan ampla
que embolcalla aquell pi.
De: L'alta llibertat
Clementina Arderiu. Jo era en el cant : obra poètica 1913-1972. 2012
-que dolça cosa és llegir-
jo llegia en llengua estranya
-només en capia un bri-.
Jo llegia de muntanyes,
de rius i del mar veí:
tota cosa m'era nova
i un pas m'obria un camí.
Jo era infant i ciutadana
d'una ciutat sense fi,
on el sol és cosa rara
-ai, qui un clap en pot tenir!
No s'albira a la finestra
sinó un tros de cel mesquí,
i a la nit la lluminària
fa els estels empal·lidir.
D'altres verds jo no sabia
ni altres arbres coneguí,
que la palmera i el plàtan
i aquell roure que es neulí;
i jo em deia de vegades:
¡què cosa deu ésser un pi?
Doncs un dia a la muntanya
el meu pare em conduí:
mai podria recordar-ho
tantes coses que vegí:
només una que em colpia
-cap altra tant no em colpí-.
A un revolt de la sendera
un arbre em va fer estremir:
-Pare, mira quin bell arbre!
-era alt, retallat i fi-
¿quin és aquest arbre, pare?
I diu mon pare: -És un pi.
Jo llegia, jo llegia
-que dolça cosa és llegir-
i ja no m'eren ocultes
tantes coses com ahir:
coneixia la muntanya
i del cel més gran bocí;
aquella claror tan ampla
se n'entrava dintre mi.
I a ciutat jo retornava,
i a ciutat jo romanguí
i aquelles coses dels llibres
que no podia capir
ara m'eren totes clares.
Clares com les veia allí
dintre la claror tan ampla
que embolcalla aquell pi.
De: L'alta llibertat
Clementina Arderiu. Jo era en el cant : obra poètica 1913-1972. 2012
Edició: D. Sam Abrams
Perfil biogràfic: Cèlia Riba
Cançó
Jo faig els versos per virtut
d'aquell per mi més dolç que l'aire;
que amb ell mos versos he viscut
i me'ls coneix caire per caire.
Jo faig els versos per l'amat,
que me'ls entén i me'ls estima,
i en paga em dona, enamorat,
un bes per cada nova rima.
Jo faig els versos per l'espòs,
que me'ls acull com la fillada
que fos sortida del meu cos
i molt de mi hi hagués posada.
Jo per al mestre ara els faria,
que quan tenia alguna por,
«Fes versos -diu-, amiga mia,
que cada dia els fas millor»
Abril 1917
De: L'alta llibertat
Clementina Arderiu. Jo era en el cant : obra poètica 1913-1972. 2012
Edició de D. Sam Abrams
Perfil biogràfic de Cèlia Riba
d'aquell per mi més dolç que l'aire;
que amb ell mos versos he viscut
i me'ls coneix caire per caire.
Jo faig els versos per l'amat,
que me'ls entén i me'ls estima,
i en paga em dona, enamorat,
un bes per cada nova rima.
Jo faig els versos per l'espòs,
que me'ls acull com la fillada
que fos sortida del meu cos
i molt de mi hi hagués posada.
Jo per al mestre ara els faria,
que quan tenia alguna por,
«Fes versos -diu-, amiga mia,
que cada dia els fas millor»
Abril 1917
De: L'alta llibertat
Clementina Arderiu. Jo era en el cant : obra poètica 1913-1972. 2012
Edició de D. Sam Abrams
Perfil biogràfic de Cèlia Riba
28 de setembre 2017
Efectes
No és a la nit sinó al capvespre,
a l'hora blava, quan deu mil ocells
a la renglera d'un cable elèctric
es posen d'acord i aguanten l'alè,
apreten les ales i se'ls dispara
el batec, la sang de les potes els bull
i calculen quants nusos té el vent,
com si fos el primer cop, com si fos
el darrer, i es repeteixen per dins
som
a punt
a punt
a punt
de travessar el cel i creuar el continent.
La força de l'impuls
reverbera el fil elèctric,
fa baixar
per uns segons
la intensitat
de les bombetes.
Ningú
entén el perquè.
Anna Gual. L'Ésser solar. 2013
Epíleg de Lluís Calvo
a l'hora blava, quan deu mil ocells
a la renglera d'un cable elèctric
es posen d'acord i aguanten l'alè,
apreten les ales i se'ls dispara
el batec, la sang de les potes els bull
i calculen quants nusos té el vent,
com si fos el primer cop, com si fos
el darrer, i es repeteixen per dins
som
a punt
a punt
a punt
de travessar el cel i creuar el continent.
La força de l'impuls
reverbera el fil elèctric,
fa baixar
per uns segons
la intensitat
de les bombetes.
Ningú
entén el perquè.
Anna Gual. L'Ésser solar. 2013
Epíleg de Lluís Calvo
Premi de Poesia Mediterrània Pare Colom 2013
Islàndia
Poeta,
et capbusses dintre de la mar;
el teu pensament,
com una gran dorsal oceànica,
fricciona realitat i somnis,
d'on surt magma interior,
emergint com illa solitària
en cada poema.
Assumpció Forcada. Immunitat. 1990
et capbusses dintre de la mar;
el teu pensament,
com una gran dorsal oceànica,
fricciona realitat i somnis,
d'on surt magma interior,
emergint com illa solitària
en cada poema.
Assumpció Forcada. Immunitat. 1990
Pròleg de Jordi Pàmias.
Que travessa les ones
Que travessa les ones
- ales de mar i vent
en el flux de la vida,
des del fons cap al ras,
des de fora a dins,
carena entre els corrents,
permanència d'aigua.
Teresa Pascual. El temps en ordre. 2002
- ales de mar i vent
en el flux de la vida,
des del fons cap al ras,
des de fora a dins,
carena entre els corrents,
permanència d'aigua.
Teresa Pascual. El temps en ordre. 2002
26 de setembre 2017
Vent
En la transparència del silenci
he asserenat l'esguard al foc.
Sempre m'han seduït els ulls
per allò que de tacte té la mirada.
Com l'herba quan espargeix tendresa,
un do rar llaura, en mi, meravelles.
M'he confessat instants i he deixat
parlar el vent. Escoltar-lo com s'atansa.
La seva veu fendeix la nit quan els ulls
de la pluja contenen tota respiració.
El seu cos és el meu espai. Sereny
es configura talla perdurable
en illes bleïdores de costums.
Orejada, la vida és rica en possibles.
Joan Fortuny. El gest de l'alba, 1992
he asserenat l'esguard al foc.
Sempre m'han seduït els ulls
per allò que de tacte té la mirada.
Com l'herba quan espargeix tendresa,
un do rar llaura, en mi, meravelles.
M'he confessat instants i he deixat
parlar el vent. Escoltar-lo com s'atansa.
La seva veu fendeix la nit quan els ulls
de la pluja contenen tota respiració.
El seu cos és el meu espai. Sereny
es configura talla perdurable
en illes bleïdores de costums.
Orejada, la vida és rica en possibles.
Joan Fortuny. El gest de l'alba, 1992
25 de setembre 2017
Direm la veritat, sense repòs...
Direm la veritat, sense repòs,
per l'honor de servir, sota els peus de tots.
Detestem els grans ventres, els grans mots,
la indecent parenceria de l'or,
les cartes mal donades de la sort,
el fum espès d'encens al poderós.
És ara vil el poble de senyors,
s'ajup en el seu odi com un gos,
lladra de lluny, de prop admet bastó,
enllà del fang segueix camins de mort.
Amb la cançó bastim en la foscor
altes parets de somni, a recer d'aquest torb.
Ve per la nit remor de moltes fonts:
anem tancant les portes a la por.
Salvador Espriu, dins,
Llibertat! : 50 poemes de revolta, 2015
Ed.: Jaume Subirana
Pr.: David Fernàndez
per l'honor de servir, sota els peus de tots.
Detestem els grans ventres, els grans mots,
la indecent parenceria de l'or,
les cartes mal donades de la sort,
el fum espès d'encens al poderós.
És ara vil el poble de senyors,
s'ajup en el seu odi com un gos,
lladra de lluny, de prop admet bastó,
enllà del fang segueix camins de mort.
Amb la cançó bastim en la foscor
altes parets de somni, a recer d'aquest torb.
Ve per la nit remor de moltes fonts:
anem tancant les portes a la por.
Salvador Espriu, dins,
Llibertat! : 50 poemes de revolta, 2015
Ed.: Jaume Subirana
Pr.: David Fernàndez
Subscriure's a:
Missatges (Atom)