Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

25 de novembre 2017

Gelosia

La teva gelosia ha entrat dins la meva
ratera i s'ha escanyat.
El menjar del gos atreu els ratolins
i els ratolins les trampes i les trampes,
la gelosia.
Aquell qui diu «amor» , «amor», només en demana.
El nadó viatja en metro sempre massa
abrigat, i és una forma d'odi. De l'amor
fresc se'n desprenen uns líquids que,
si no es renten, de totes mangueres ↿, puden.
L'aiguamoll d'un mercat al carrer del
darrere i tota forma d'odi és gelosia.
El pus et put i el mal et torna cec.
Deixa'm la soledat, et dic, i retorna't
la vida.
Jo no tinc res del que et pugui ser pres.



↿. Del castellà «de todas mangueras» per «de todas maneras» .



Anna Aguilar-Amat. Càrrega de color2011

Pròleg: Cèlia Sànchez-Mústich

De cambra

Joan Guinjoan Musica Of Cambra Trio Kandinsky Columna Musica per iClassical Com a Flickr
Tres sonates per a violí i piano
Dues per a violoncel i piano
Dues per a clavicèmbal i piano
Tres trios amb piano
Un per a piano, violoncel i trompa
Un per a piano, clarinet i violoncel
Tres quartets de corda
Dos quartets per a corda
Un quintet per a piano
I un altre per a clarinet i quartet de corda.


Joan Brossa. El dia a dia : 1988-1992, 2007
Pr.: Glòria Bordons

Sonet VIII


                                    Feliçment, jo soc una dona.

                                         M. AURÈLIA CAPMANY



Voldria ser pluja per tornar-me de vidre,
voldria ser de lluna per vestir-me de nit,
voldria ser de pedra per sentir-me en la terra
i tramuntana o boira per venir de molt lluny.

Voldria ser paraula per estimar el silenci,
voldria ser pollancre per poder abraçar el vent,
voldria ser gavina per no conèixer límits
i mirar-me les coses des dels ulls d'un infant.

Només soc una dona, per sort soc una dona,
i tot el que desitjo ho trobo dintre meu:
jo també soc de pluja, jo també soc de terra

i dono, com un arbre, un fruit no madurat;
soc com la nit, obscura, llunyana com un astre,
com un ocell que emigra, com un infant perdut.




Carme Guasch. Poesia completa, 2005

19 de novembre 2017

Dorm princesa

Plouen poemes! / fotografia d'autoria desconeguda a https://serveiseducatius.xtec.cat/badalona/portada/novetat-plouen-poemes/
Dorm princesa dorm, non, non,
que la bruixa escombri el plor,
anirem on viu la son
amb la barca i la cançó.
Amb la rosa del roser
fem la vela del veler,
travessant el mar del drac
trobarem el cel calmat.
El sol s'ha menjat la nit
la princesa s'ha adormit,
tanca els ulls al seu joier,
les estrelles a recer.



Josep Casadesús, dins,

Plouen poemes!. 2017

Edició: Vanessa Amat, M. Carme Bernal i
Isabel Muntañá

Il·lustracions: Morad Abselam

Lluna de pau

Lluna de pau, germana dels estels,
viatgera tranquil·la dels espais infinits,
tu que has obert la porta dels abismes,
mirall nocturn de la llum fosca del sol.

Lluna de pau, de la casa de cendres
enmig del cel, enmig de l'univers,
que saps parlar el llenguatge dels astres,
que fas el cant del silenci absolut.

Lluna de pau, coloma d'ales negres,
si et crido lluny, acudeixes a mi
enmig de l'ombra, amb les crineres blanques
a cavall sempre de la llum i del vent.

Lluna de pau, vestida d'oliveres,
en quart creixent, enmig dels tarongers,
la que es condorm a l'entrecuix de les dunes
i reneix a la platja, entre pins i xiprers.

Lluna de pau, aparta'ns de la ira,
de la desesperança, que no les trobem mai,
del desamor, de l'última venjança.
Lluna de pau, fes peu a casa nostra,
no ens abandonis mai.




Maria del Mar Bonet. Quadern de viatge. 1998
Pr.: Biel Mesquida

Mireu

- Mireu aquells ocells en aquells arbres.
- Voleu dir aquells pardals, més enllà de les pruneres.



Joan Brossa. El dia a dia : 1988-1992. 2007

Pr.: Glòria Bordons

Un dolç món

Si la mimosa em donés
una branqueta florida,
i perfum, el llessamí,
i un cel d'ulls, la margarida...
me'n faria un món tan dolç
que cap altre no en voldria:
sense punxes,
tot vellut,
tot aroma i alegria,
sense cap color violent
ni flors de figura altiva.





A cura de Josep Maria Aloy
Il·lustracions d'Anna Clariana
Pròleg de Laura Borràs

misteri

potser ara tot podria ser.
i potser tant seria
anar-se'n o restar
a l'aguait entre les ombres.
hi ha un jardí que amaga
sota les fulles daurades
l'humus profund on naix la vida.
hi ha una tardor que perdura
i el fruit que al fons espera
amaga la saba i la llavor
i en plenitud esclata.




Anna Montero. Teranyines. 2010

Premi de Poesia Ausiàs March de Gandia XLVIII (2010).

16 de novembre 2017

Miro la tela en blanc

Miro la tela en blanc,
no hi ha punt més exacte al meu planeta:
per ell han envellit sextants i brúixoles,
rutes i llocs, les formes del relat
en llavis molt antics forçats a viure;
anemones i algues, la matèria
tantes tardes creada des del foc.
L'ofici de mirar-lo em sacrifica,
ocupo el seu present, m'acosto al mite




Susanna Rafart. Retrat en blanc. 2004

Pròleg de Manuel Forcano

14 de novembre 2017

SÓLLER-EXPRÉS

PuigMajor11 d'Antoni Sureda (Aquesta web) [GFDL (http://www.gnu.org/copyleft/fdl.html) or CC-BY-SA-3.0 (http://creativecommons.org/licenses/by-sa/3.0/)], via Wikimedia Commons

Cada dia com una llançadora
de ciutat a ciutat corre l'exprés.
L'una li riu damunt la mar sonora,
l'altra dins una vall de tarongers.

Deixant la plana d'hortes i ametllers
ràpida puja la locomotora,
i la muntanya d'ignorats recers
travessa com espasa colpidora.

Comença a davallar, des de l'abrupte
penyal, damunt els arcs del viaducte,
fins arribar a la ciutat florida.

A sos peus canta l'aigua del torrent,
al front, el Puig Major fosforescent
i, al lluny, la mar plena d'amor la crida.



Miquel Forteza Pinya. L'íntim recer, 1946. 2a ed.


12 de novembre 2017

Ciutadans

Els ciutadans
també som paisatge
de la ciutat.

Vós, tu i jo
som un, som dos, som tres.
Som un poble, sabeu?



Gil Cabestany, dins,

Recull de poemes per a petits i grans, 1995. 2a ed.

Ed.: Maria Antònia Pujol, Tina Roig
Il.: Nöelle Granger


La Serra, I

Amb les lleus passes del record
Ara camino en la nit closa
Sota aquells roures sempre verds
Salvats d'un temps de glaç i boira.
Trec el branquell que reté el cant
I la font clara dringa sota
Dels marronyers mai desflorits
Mentre bereno a la seva ombra
Mel sumptuosa del passat
Que omple a vessar les llesques rosses.
Amb els ulls clucs veig el Boixar
On puja l'heura envaïdora
Amb braços foscos com l'oblit
Que escanyaria brancs i soques.
Després m'aturo al porxo blanc.
Aviat ja cauran les ombres,
Pugen suaus pel Sot del Forn,
Des del Serrat grills les invoquen.
Encara et puc dir adéu, amic
Montseny de clines amoroses.
La pollancreda de la font
Ara roman silenciosa.
Filen falenes de record
Un vol de seda somniosa
Camí de l'alba que vindrà
Amb molt lleugers passos de rosa.



M. Àngels Anglada. Columnes d'hores : Díptic ... 1990

11 de novembre 2017

Viu cristall

Viu cristall

Mínima llum platejada
endins dels espills
netament viscuts
en àtoms brillants
d'ull pur i continu

Viu cristall

Moviment en el fons
de la mateixa transparència
ahir avui demà

Cristall obert i nítid
en els ulls ondulats del temps




De: Llibre de l'aigua


Miguel Anxo Fernán-Vello. Llibre dels paisatges vius. 1995

Mots preliminars: Basilio Losada
Traducció: Ramon Dachs

La neu cobreix el circ dels segles

Neu de Núria Ramoneda a Flickr
La neu cobreix el circ dels segles.
Els nans fa temps que es mengen les paraules
i els tigres van morir d'assalts ardents.
Només les fulles guarden foc
als bancs deserts.
Espero encara el braç del trapezista,
blanc de la pols de les victòries.
Cadmis i mangres han fos els seus velluts
però jo, tot i tenir els ulls tan plens de sorra,
i els ors circumstanciats de vespres vells,
camino en direcció a la vela,
assaboreixo pors sense fluències,
m'admira el cor obert de tant confeti.



Susanna Rafart. Retrat en blanc. 2004
Pr.: Manuel Forcano

70

Prenc el meu bastó i lentament faig el camí
fins a la cabana on vaig passar tants anys.
Les parets són mig caigudes i s'hi aixopluguen conills i guineus.
El pou vora el bosquet de bambú s'ha assecat,
i espesses teranyines tapen la finestra, on jo tant havia llegit
                                                                        a la llum de la lluna.


Els esglaons són envaïts de males herbes,
i en el fred glacial canta un grill solitari.
Deambulo per allà, incapaç d'apartar-me'n
mentre el sol es pon amb tristesa.



Daigu Ryokan. Gota de rosada en una fulla de lotus, 2001
Ed. i tr.: Natàlia Barenys

Sulzburg

Catifa d'anemones blanques
com un llençol brodat d'estels,
làpides cobertes de líquens
i heures, posen uniforme
a tants sentinelles de pedra.

L'estel de David a la porta,
cap amunt esglaons ens guien,
reviuen un temps on vosaltres
cercàveu argent a les mines
i era la vall un lloc de pau.

Una inscripció més recent
recorda les vides segades
per la intolerància i la por,
les pedres damunt de les tombes
són testimonis d'esperança:
Com còdols del riu de la vida
que acaba en un mateix delta.




Assumpció Forcada. Flora sapiens. 1993

Pròleg de Francesc Parcerisas

La casa

J'imagine une rue
Casa escombrada,
casa endreçada.

Bon treball i bon semblant
fan anar la casa endavant.

La bona casa
la fan els veïns.


Dites populars catalanes, dins,

Ed.: Maria Antònia Pujol, Tina Roig
Il.: Nöelle Granger

07 de novembre 2017

L'altra porta

Estava tan distant de l'alba com del capvespre.
En un paratge de neu s'havien esborrat
tots els camins: si avançava em perdia,
si retrocedia em repetia. Però ara rai!
Un conflicte, en resoldre's, perd les seves
proporcions d'enigma.



Joan Brossa. Ventall de poemes urbans, 1988

05 de novembre 2017

Mussol

Una vegada hi havia un mussol
que quan volava no feia soroll.
Des de la branca gruixuda d'un om
tot s'ho mirava amb uns ulls ben rodons.

Si no podia dir res a ningú,

es consolava llançant un bon «xut»
i els ocellets que dormien en pau
es despertaven amb un sobresalt.

Quan veia un rèptil o algun ratolí

que es passejaven en lloc de dormir,
obria les ales, baixava en picat
i en un batre d'ulls ja els havia caçat.



Núria Albó. M'ho ha dit el vent, 2009

Il.: Caterina Roca

A cada amic


Via Lliure a la República Catalana_11S2015 Diada Nacional de Catalunya per Teresa Grau Ros a Flickr

A cada amic, cisellador d'imatges
I caçador de mots, voldria dir-li:
- Fes-te llavis pel crit d'aquesta terra.
D'un a un els seus sons ara m'arriben
Com alts fills de la nit, diamants de l'insomni:
Fidelitat us serà demanada
I un cant rebel a tota defallença,
Car no hi ha sal per guardar les paraules
Sinó els llavis dels fills i els vostres versos.




Maria Àngels Anglada. Columnes d'hores : Díptic, Kyparíssia, Carmina cum fragmentis ;  [1965-1990]. 1990

Poema a la durada

Fa temps que vull escriure sobre la durada,
no un assaig, ni una escena, ni una història:
la durada reclama un poema.
Em vull preguntar amb un poema,
recordar amb un poema,
afirmar i preservar amb un poema
què és la durada.

He experimentat la durada més d'una vegada
a l'inici de la primavera a la Fontaine Sainte-Marie,
en el vent nocturn a la Porte d'Auteuil,
al sol d'estiu del Kras,
de matinada, tornant a casa després d'una unió.

Aquesta durada, què era?
Era un espai de temps?
Una cosa mesurable? Una certesa?
No, la durada era un sentiment,
el més fugisser de tots els sentiments,
sovint més fugaç que un instant,
imprevisible, ingovernable,
intangible, immesurable.
Amb la seva ajuda, però,
hauria pogut riure'm
de qualsevol adversari i desarmar-lo,
hauria canviat la idea
que soc dolent
per la convicció:
«És bo!»,
i si hi hagués un Déu,
seria el seu fill durant el sentiment de durada.


Fragment


Peter Handke. Poema a la durada. 2015

Traducció: Marta Pera Cucurell

04 de novembre 2017

Tardor

Sol de tardor que comences
a esgrogueir tants jardins,
que endolceixes fulla a fulla
tots els recers i els camins,
que omples de melangia
els passadissos del cor
i que duus a cada cosa
tendrament la seva mort,
fes-me entrar a la teva dansa,
sol de tardor complaent,
ves mirant sense recança
els poders que té la ment,
apilona'ls amb les fulles
que cansades del seu vol,
amb un esclat incendies
i es perden en fumerol.


Narcís Comadira, dins,

Recull de poemes per a petits i grans. 1995. 2a ed.
Ed.: Maria Antònia Pujol, Tina Roig
Il.: Nöelle Granger

31 d’octubre 2017

Lectura

Plomalls blancs al Parc de les Aigües (Barcelona) per Teresa Grau Ros
En uns versos xinesos
de fa mil anys el vent
espolsa canyes altes,
els núvols de ponent
enfosqueixen la tarda.
Barreja de presents,
nit i llum abraçades:
els fulls cauen pesants
a la copa i s'escampen
com el vi per les mans,
repetint la proclama
que la posta és germana
de l'alfabet de l'alba.


Jaume Subirana, dins,


Poesia i + 2008 : del 27 de juny al 27 de juliol : 
Caldes d'Estrac : programa de mà, 2008

Nit de poetes amb Teresa Colom, Marta Pessarrodona i Jaume Subirana


Pestanyes

Amb suavitat,
         amunt i avall,
cada ull
         mou un ventall.





Il·lustracions: Gustavo Roldán

Sentors de natura

Romaní o romer (Rosmarinus officinalis) per Teresa Grau Ros a Flickr
                                           Cercant estols de romaní,
                                           la mà se'm feia ala ardida
                                           volant pels boscos de la vida.
                                                        Josep Colet i Giralt



El romaní m'aroma l'esperança
florint-me brots de blau i la promesa
d'una callada i viva confiança
per tot un món de llum i verdor estesa.

Flaires de bosc, com ànima escampant-se,
fina sentor, perfum de saviesa
oberta a jorns de brises, per on dansa
la pau que neix de la naturalesa.

El bell entorn ofert m'omple el cistell
del pensament, talment màgic miracle
que em fa volar pel prat de l'horitzó.

En el meu cor, que ja se sent ocell,
la vida visc amb l'íntim espectacle
de la Natura feta llum i olor.


Carme Raichs. Mosaic poètic : poesia. 2003

Pròleg: Josep Colet i Giralt

28 d’octubre 2017

La família

Gendre i nora,
sogre i sogra,
pare i mare,
tia i oncle.
El nebot i la neboda,
el cunyat i la cunyada.
Néts i nétes
d'avi i d'àvia.
Els cosins de cada banda
i potser alguna besàvia.
Ai, que és llarga, la família!
Ai, que n'és, de complicada!



Núria Albó. M'ho ha dit el vent, 2009
Il.: Caterina Roca

Tan petita i ja saps...

Tan petita i ja saps... / Maria Mercè Marçal  per Teresa Grau Ros a Flickr

Tan petita i ja saps com és d'alta
la paret que no es deixa saltar!

I jo voldria prou fer-te esqueneta.

Qui és que m'omple les mans de maons?
Qui em fa dir-te les serps de l'altra banda?

Qui fa que engalzi vidres a la tàpia?
-Tu, lladre de la teva llibertat?

Tan petita i ja saps com és d'alta
la paret que no et deixo saltar!



Maria-Mercè Marçal. Tan petita i ja saps... 2014

Il·lustracions: Marta Altés
Tria i presentació: Jaume Subirana


Insufla'm llum

Insufla'm llum.
Irriga'm
els pulmons
de claror
i exhuma'm
de la foscor.
Profana'm
les tenebres
i dibuixa
paisatges diürns
dins meu.
Inventa't
aurores boreals
al meu firmament
desllustrat.
Inverteix
la trajectòria
dels meus
crepuscles
i, si cal,
bolca'm
les nits.



Òscar Palazón, dins,

Poetari, núm. 4 (desembre 2013). p. 72


26 d’octubre 2017

Pi

Tens una escorça molt gruixuda,
plena d'escletxes i de talls.
Hi ha unes formigues que s'hi enfilen
i els fan servir d'amagatall.

Tens una copa molt rodona,
sembla que es pugui acariciar.
Però les fulles punxegudes
no es volen pas deixar tocar.

Amb la resina de les branques
totes les mans ens enganxem,
però quan som a casa nostra,
per pensar en tu, les olorem.





Núria Albó. M'ho ha dit el vent, 2009
Il.: Caterina Roca

22 d’octubre 2017

Quan una persona

Quan una persona es coneix, es comprèn,
se sap gestionar i s'estima, està en disposició
de mirar l'altre, de veure'l, de comprendre'l
i de sentir-lo, i de construir la capacitat 
d'entesa d'una manera justa i equitativa,
integrada en uns valors reals, pensats i 
sentits.



Anna Carpena

De: Creixement emocional a l'aula. p. 70



Aprendre i ensenyar amb benestar i empatia. 2013