Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

27 de desembre 2017

Mir passar la vida

                               No és que sigui bestiar perquè em mengin.
                                                                             ANNE SEXTON




Mir passar la vida   a vegades jo també hi surt però no sempre

em reconec   mal
que   algú digui el meu nom
o faci pinso
del meu
nom   per als cavalls.




Antònia Vicens. Tots els cavalls. 2017

Tarragona un matí de vent

Els grans corsers de Foibos travessen les sagrades
blavors i junts renillen amb vigorós anhel;
la terra s'enlluerna de la claror del cel,
i corre una frisança d'argent per les onades.

I esmenta l'urbs augusta les esplendors llunyanes
de son poder, i escolta pels aires ressonar
el vent gegant que un dia calia per inflar
els estendards de Roma, les veles catalanes!

Enmig de les empentes, les fúries i els braols,
es drecen les muralles com protegint estols;
superbament encara fulguren les pedreres;

i encar en una glòria de sol i cel i vent,
la Catedral s'eleva dins la claror resplendent
amb una apoteosi vibrant de polsegueres!



Josep Carner, dins,

Joaquim Molas. Viatge poètic per Catalunya. 2014

Il·lustracions: Roser Capdevila

El pessebre

Ning, nang, ning, nang!
Les campanes de Nadal
han despertat el pessebre.

Fan trip, trap, patrip, patrap,
tres camells. Ningú no sap
de quines dreceres venen.

Xup, xup, xup...
Al tupí fumat i brut,
la sopa bull tant, que vessa.

Tric, catroc, catric, catroc,
els pastors van amb esclops
i samarres ben calentes.

Be, be, be!,
l'ovella no sap perquè
tot és suro i no pas herba.

Una dona està rentant 
i no fa pim, pam, pim, pam.
Té el picador sempre enlaire
perquè el riu és un mirall
i no vol trencar el cristall!


Origen del poema: Bon dia, Poesia!, Baula, 2013


Joana Raspall. Poemes per a tot l'any, 2013
Il.: Montse Tobella

Plantes d'escola

A la meva escola
hi ha un munt de plantes
i en sents les converses 
si no les espantes.

La que està al portal
sempre veu els grans.
Coneix mares, nens
i també germans.

A la biblioteca,
sota els fluorescents,
un cactus explica
els seus pensaments.

S'envolta d'històries
lluny de la claror
perquè ell viu només
d'imaginació.

La que està a la cuina
pateix sobrepès.
Dolça i amistosa
duu un fullatge espès.

Les que estan al pati
conten acudits,
punxen les pilotes
i miren partits.

Però les grans palmeres
parlen amb el vent
i compten estrelles
en el firmament.



Núria Albertí. Amanida de poemes. 2008

Il·lustracions: Christian Inaraja

26 de desembre 2017

Pau

Cactus als Jardins de Mossèn Costa i Llobera (Barcelona) per Teresa Grau Ros
Tens un nom breu
                               com la vida i la neu.
Tens un nom nou
                               com l'herbei quan hi plou.
Tens un nom viu
                               com la pluja i el riu.
Un nom suau
                               com l'amor
                                                     i la pau.





Els nets




Carme Guasch. Poesia completa. 2005

25 de desembre 2017

Presagis de Nadal

Tu que en dolç bressol
ets adormideta,
que tens blanc llençol
i fina robeta,
no saps que hi havia
un pobret infant
que llit no tenia
ni braçalet blanc?

Dona-li robeta,
dona-li coixí,
fes-li a ta voreta
lloc per a dormir.

Sa mareta és bella
com un pom de flors
i us darà una estrella
per jugar tots dos.



Joana Raspall. Divuit poemes de Nadal i un de Cap d'Any. 2013

Il.: Ignasi Blanch
Pr.: Carles Duarte
Ed.: Mercè Ubach

24 de desembre 2017

Les ciutats

He llegit que Morosini,
general, ambaixador
de Venècia, volgué
endur-se les escultures
del frontó del Partenó.

Va fer muntar una bastida,
hi va fer grimpar els esclaus
i, en el moment més difícil,
algun puntal va fallar.
Caigueren homes i estàtues.

Decebut, el general
va abandonar el seu projecte.
Ell les volia senceres.
Els trossos allà escampats
varen servir per fer cases.

Molts savis han meditat
sobre el sorprenent misteri
de poder crear bellesa
a partir d'un bloc de marbre.
Pocs sobre el camí contrari:

treure un carreu escairat
del tors d'algun déu antic,
convertir en grava una Venus,
poder trepitjar llambordes
fetes de membres sagrats...

Així s'han fet les ciutats:
construïdes lentament
amb perdres que ahir van ser
vides humanes: amors,
sofriments que ningú no recorda.



Narcís Comadira. Les ciutats, 1976

Les paraules

Les paraules
se m'entortolliguen
a les mans. Em costa
de desprendre-me'n.
Se m'amoroseixen
entre els dits, i
es tornen dolces.
Hi servo la tebior
de moltes mans, de
cossos; la tremolor
de llavis entreoberts
i el tacte de la pell,
espessa de desig,
suavitat
de parpelles closes,
trèmules
damunt d'ulls que endevino
plens de guspires.

Soc amb vosaltres
a través de la pell
d'aquest cos que estimo.



Montserrat Abelló. Paraules no dites. 1981

Pròleg de Marta Pessarrodona

Ara ets sensible al ritme del poema

Ara ets sensible al ritme del poema,
al sobtat canvi d'un traç de color,
al dolor d'una absència incomprensible,
al raig de llum lliscant entre una pedra,
al foc de dins que lluita per sortir.
Vindrà el temps i voldrà fe-te com ell.
Vigila, doncs. Tu em vas dir:
                                              "Les paraules,
cal desxifrar-les o desafiar-les?"
No obrirà mai el nostre cos l'enigma.
Vindrà el temps i voldrà fer-te com ell:
indiferent al ritme de la vida.



Jaume Bosquet. Triacant, 2009

23 de desembre 2017

Infants

Dissabtes amb artistes (Aixecar un edifici amb un dit). Sessió de dissabte 30 de setembre per  Museu Nacional d'Art de Catalunya

Quan bastiran llurs cases
llurs mans tindran l'amor
amb què pastaven fang.





Sebastià Sànchez-Juan. Poesia completa I : 1924-1933. 1995
Ed.: Rosa Sayós

19 de desembre 2017

Ara que és tard

ARA QUE és tard, i en el recer d'hivern
escalfa poc el sol,
en l'horitzó dibuixes, sempre damunt del mar,
la imatge deliciosa d'abundosos oratges.

Ara que és tard, és hora d'inventari.
Quin gruix, el llibre de la vida!
Del rellotge de sol l'ombra aturada,
no en sents la més petita angoixa.

Cap recança: estava previst.
Tots els reductes
de fosca són llum dels teus actes.



Quima Jaume. Poesia completa. 1993

Pròleg: Maria Àngels Anglada

17 de desembre 2017

Fa molt fred

On és? Fa molt fred.
Diríeu que glaça.
Una dona passa
per un caminet.

Una recolzada
l'engoleix, enllà.
Potser la ratxada
del cerç la tombà.

La neu ja no es fon,
la penya es fa musca,
i l'última busca
no corre pel món.

En el rec contort
és tota aturada
l'aigua envidriada
com un ull de mort.

Els camps són transits.
Diu l'arbre en la via:
- Mireu ma agonia -.
I eixampla sos dits.



Josep Carner, dins,

Les quatre estacions. 1996, 2a ed.

Edició: Eulàlia Valeri
Il·lustracions: Àngels Tomàs

11 de desembre 2017

Monestir de Cellers

Torà, Monestir de Cellers PM 28606 per PMRMaeyaert (Obra pròpia) [CC BY-SA 3.0 es (https://creativecommons.org/licenses/by-sa/3.0/es/deed.en)], via Wikimedia Commons

Art poètica

(versió lliure de Berta Piñán)


Traço al paper els pocs signes
que em surten bé: noms de l'amor,
el de la mort.
Compto les síl·labes primeres
i dic casa, dic riu
i els seus secrets.
Amb compte també apamo
el pas dels anys, les cendres
que van ser roses i misteri
i plenitud de vida.
Així passo i celebro
amb poca traça els dies:
l'enigma és donar forma
a l'aigua, a la paraula.



Jaume Subirana, dins,

Caldes d'Estrac : programa de mà, 2008

Nit de poetes amb Teresa Colom, Marta Pessarrodona i Jaume Subirana

Poesia

Poesia: fer que l'entendre emocioni i que l'emoció faci entendre.



Flor

  Flor   flor     flor     flor      flor

       flor     flor     flor     flor

             flor    flor      flor

                   flor    flor

                        flor
       Vas de terrissa de forma  
       cilíndrica i sense nanses.



Joan Brossa. El dia a dia : 1988-1922, 2007
Pr.: Glòria Bordons


09 de desembre 2017

A l'aigua que neix al riu

Salta la pedra, aigua del riu:
besa la pedra fosca,
i mica en mica, desfés-la.
Fes el calze profund:
sorra de la roca, barreja!
Amb arena blanca i roja,
sense pressa, construeix castells.
No t'aturis, sigues aigua fresca!
Sigues corrent del riu gran,
portador de moltes aigües.
Ves del principi al final,
salant la teva aigua dolça
i mira lluny, a l'horitzó,
quan ja siguis dins del mar!


Ets part de l'oceà!



Mireia Esteva Saló. Capbussades = Zambullidas, 2014
Tr.: Guillén Orlando
Pr.: Andreu Subirats


08 de desembre 2017

Aparteu la foscor

De nit, mon pare arrossega els peus d'una habitació a l'altra,
en una obscura missió a través del passadís.

Ajudeu-me, esperits, a ficar-me en el seu somni
i calmar la seva travessia inquieta.

Aparteu la foscor a un viatjant de comerç
que sabia encaterinar tothom menys les ombres,

un immigrant aturat al llindar
d'una vasta nit

sense caminadors ni bastons
que no aconsegueix recordar què volia dir,

tot i que té el braç dret alçat, com en profecia,
i l'esquerre li tremola inútilment en advertència.

De nit, quan mon pare arrossega els peus d'una habitació
a l'altra, deixa de ser un pare o un marit o un fill

i és un nen aturat al límit d'un bosc
atent a la crida llunyana dels llops,

als gossos salvatges,
als aletejos primitius fimbrant a les capçades.





Selecció i traducció d'Ernest Farrés i Gemma Gorga

Haiku

El vent no s'ha endut
      el sol damunt 
          les fulles.
Adherència perfecta.



Haikú irregular

Ester Fenoll García. Esmorzar perfecte. 2007
Pr.: Teresa Colom

Percaço el mot

PERCAÇO el mot des de la nit a l'alba,
i d'ell en faig una balma perenne.
Hi tanco dins l'ungit cel de tardor,
el temps que fuig o el gust d'un instant tendre.
Per paranys de contraris t'endinses tu, poema,
vius el somni del cor dins de l'insomni,
fas un conjur en les fortes tempestes,
ets incentiu ardent en les bonances,
ets la sàvia harmonia dels contraris.



Quima Jaume. Poesia completa. 1993

Pròleg: Maria Àngels Anglada

07 de desembre 2017

Un cel ras

Clear mind per Marina del Castell a Flickr
Un cel ras
com un espill sense cares,
com una pissarra neta
on escriure-hi paraules.

Un cel ras
com el cos que descansa,
com una casa oberta,
com la força d'una veu clara,
com una plaça sense fronteres,
com la font que raja,
com una pissarra neta
on escriure-hi poemes.



Il.: Laura Gual

simfonia

                                                  a mónica.
                                                                              a guillem.
                                                 a la música que compartim.



aquest conglomerat de partícules,
de llums, de focs i de forces,
aquesta massa de cèl·lules
que pateixen fred, deleroses,
porugues, afamades, que criden,
que ploren, que riuen, que estimen
i odien, que trenquen la llum,
que vegeten a l'ombra, que viuen,
que sobreviuen, que moren,
aquest embull de líquids,
de minerals, aquesta barreja
d'humors, de dolors, de plaers,
aquest petit món que anomene jo
un dia es desfarà, s'escamparà
i esdevindrà llum, s'endinsarà
en la terra i serà terra,
crearà mons, esdevindrà peix,
esdevindrà escata o voltor,
serà aigua o brànquia, serà fulla
o saba, serà núvol i pluja,
pedra i volcà. galàxia avui que dansa,
planeta o sol al centre de l'univers,
primera onada d'un oceà primer
que romp contra la meua platja,
als acords d'aquesta música
on el món comença
un cop més.



Anna Montero. Teranyines. 2010

06 de desembre 2017

L'olivera

Olivera en roca eixuta
i tronc vençut.
Del teu fruit petit i pinyolat
quant d'oli en surt!





Mireia Esteva Saló. Capbussades = Zambullidas. 2014

Traducció: Orlando Guillén
Pròleg: Andreu Subirats

Nabí

Olivesfromjordan by en:User:Nickfraser (en:Image:Olivesfromjordan.jpg) [GFDL (http://www.gnu.org/copyleft/fdl.html) or CC-BY-SA-3.0 (http://creativecommons.org/licenses/by-sa/3.0/)], via Wikimedia Commons

I en àrid lloc
vaig dormir-me sota un sol de foc;
després, amb la parpella encar no ben desclosa,
vaig veure que una planta hi havia al meu costat,
una de branc tot argentat
que al bat del sol oposa
un cobricel d'estels de verda fosquedat,
cada un gronxat
dalt d'una tija rosa.

Goig del món, el branc i les fulles!
Donen casa a tothom que va i ve;
paren jaç les verdes despulles
mentre les fulles vives el somni fan lleuger.


Fragment



Josep Carner. Nabí. 1971

Pròleg: Gabriel Ferrater

05 de desembre 2017

Dimarts / verd de mar / amb verd de / lluna

arbre per Jordi Hernandez a Flickr
Desembre fosc
estreny els punys

arbre tallat
pedra callada

floreix argent
la tramuntana.


Albert Ràfols Casamada, dins,

Les quatre estacions, 1996. 2a ed.

Ed.: Eulàlia Valeri
Il.:   Àngels Tomàs

02 de desembre 2017

abismes

Omplo els dies de futur
i perspectiva,
de vertigen conreat
al caire de l'abisme dels teus ulls.
No deixis mai de mirar-me,
                                             vida.



Anna Garcia Garay. Els mots encreuats. 2012

Flors matineres

Les flors s'han despertat abans que jo;
ja s'han vestit i s'han rentat la cara.
Estan mirant el cel
i ben segur, si no tinguessin rel,
que cap al sol prendrien la volada.

Si ho fessin algun dia...

Si jo em llevés i no quedessin flors,
ai!, quina pena més gran sentiria!





A cura de Josep Maria Aloy
Il·lustracions d'Anna Clariana
Pròleg de Laura Borràs

01 de desembre 2017

Ghazals

A The Blue Ghazals,
Adrienne Rich va escriure que
l'instant en què un sentiment penetra el cos,
és polític.



No has pensat mai en la bellesa
del gest d'obrir una ampolla?
Treure'ns dues copes és polític.
Celebrar trobar-nos és polític.
Explicar-ho en un poema també.




Àngels Gregori, dins,



Llibertat! 50 poemes de revolta. 2015

Edició: Jaume Subirana

Pròleg: David Fernàndez

Cap somriure foll

Cap somriure foll
no trencarà la quietud
d'aquest somni dolç,
teixit de silencis.

Brots d'herba
lentament esquerden
la terra
eixorca i dura, on
potser un dia neixi
la paraula perfecta.



Montserrat Abelló. Foc a les mans, 1990
Pr.: Maria Mercè Marçal

26 de novembre 2017

Ens neva

           A Lluís i Joan, els meus germans.

           
Ens neva i brillen
matins confusos, màgics.
La infància que retorna
darrera els vidres gèlids.
Nens d'aigua clara.





De Divertiments, XVI

Primavera de 1995 - gener de 1997



Mireia Lleó i Bertran. Amb terra al pensament. 1999
Il.: Joan Lleó
Pr.: Marta Gallart i Alzina