 |
Fina Girbés. Que sonen els versos!, 2018 Il.: Julio Antonio Blasco |
27 de gener 2019
25 de gener 2019
El poni ros
Amb tres monedes de fantasia
podem comprar-nos un poni ros,
lleuger com l'aire, valent i dòcil,
prou fort, que ens pugui portar a tots dos.
Galoparíem, quan el tinguéssim,
sobre les crestes blanques del mar;
ens guiaria el sol, de dia;
de nit, la lluna seria el far.
Arribaríem a l'illa verda
on viuen homes inofensius
que, contra lluites i fam, inventen
menjars flairosos i jocs festius.
Tot i gastar-nos les tres monedes
i tenir el poni, algú m'ha dit
que més valdria, per anar a l'illa,
pujar a la barca ferma i segura
on l'amor rema de dia i nit.
Bestiolari de Joana Raspall : per terra, mar i aire --. 2014
Edició: Josep Maria Aloy
Il·lustracions: Anna Clariana
Pròleg: Carme Arenas
podem comprar-nos un poni ros,
lleuger com l'aire, valent i dòcil,
prou fort, que ens pugui portar a tots dos.
Galoparíem, quan el tinguéssim,
sobre les crestes blanques del mar;
ens guiaria el sol, de dia;
de nit, la lluna seria el far.
Arribaríem a l'illa verda
on viuen homes inofensius
que, contra lluites i fam, inventen
menjars flairosos i jocs festius.
Tot i gastar-nos les tres monedes
i tenir el poni, algú m'ha dit
que més valdria, per anar a l'illa,
pujar a la barca ferma i segura
on l'amor rema de dia i nit.
Bestiolari de Joana Raspall : per terra, mar i aire --. 2014
Edició: Josep Maria Aloy
Il·lustracions: Anna Clariana
Pròleg: Carme Arenas
Xiula que xiula
Tanqueu portes i finestres
que el vent bufa enfadat.
Fiu, fiu, fiu! Xiula que xiula
i pels clavills s'ha colat.
Espenta els núvols amb força,
se'ls emporta cap al mar.
Fiu, fiu, fiu! Xiula que xiula
entre el cel ennuvolat.
Enlaira les fulles seques
formant caragols alats.
Fiu, fiu, fiu! Xiula que xiula
entre el brancatge fullat.
Fina Girbés. Que sonen els versos!, 2018
Il.: Julio Antonio Blasco
que el vent bufa enfadat.
Fiu, fiu, fiu! Xiula que xiula
i pels clavills s'ha colat.
Espenta els núvols amb força,
se'ls emporta cap al mar.
Fiu, fiu, fiu! Xiula que xiula
entre el cel ennuvolat.
Enlaira les fulles seques
formant caragols alats.
Fiu, fiu, fiu! Xiula que xiula
entre el brancatge fullat.
Fina Girbés. Que sonen els versos!, 2018
Il.: Julio Antonio Blasco
Els ocells
Quan el rossinyol es lleva,
l'alosa se'n va a dormir;
ell, de nit, canta a la lluna;
ella, al sol, de bon matí.
Les cançons de l'un i l'altra
s'entrellacen a l'espai
i ens fan creure en el miracle
que els ocells no dormen mai.
Joana Raspall. A compàs dels versos, 2003
Il.: Oriol Moret
l'alosa se'n va a dormir;
ell, de nit, canta a la lluna;
ella, al sol, de bon matí.
Les cançons de l'un i l'altra
s'entrellacen a l'espai
i ens fan creure en el miracle
que els ocells no dormen mai.
Joana Raspall. A compàs dels versos, 2003
Il.: Oriol Moret
Antany
Déu mirà l'espai i jo vaig aparèixer,
fregant-me els ulls admirat del que vaig veure.
La terra fumejava, no cantava cap ocell;
no hi havia petjades a les platges
del mar calent, ni criatures al seu si.
Déu parlà. Vaig amagar-me al flanc
de la muntanya.
Com si hagués tornat a néixer,
vaig sortir-ne trepitjant la frescor de la rosada,
maldant per recordar el sermó de foc,
meravellat pel cor mixt
d'herbes i flors. A l'escorça bruna
dels arbres vaig veure-hi el rostre múltiple
de la vida, formes deleroses de néixer
que em feien ganyotes. Vaig avançar
per la llum, observant-me l'ombra
amb aplom; i a última hora del matí
tu vingueres vers mi des de la pregonesa
del meu ser. Et vaig donar la mà
ーet recordavaㄧ i junts
aliats del dia natural,
anàrem a l'encontre de la Màquina.
R. S. Thomas. El cel de la finestra : poemes escollits, 1995
Tr.: Francesc Parcerisas i Jordi Ainaud
fregant-me els ulls admirat del que vaig veure.
La terra fumejava, no cantava cap ocell;
no hi havia petjades a les platges
del mar calent, ni criatures al seu si.
Déu parlà. Vaig amagar-me al flanc
de la muntanya.
Com si hagués tornat a néixer,
vaig sortir-ne trepitjant la frescor de la rosada,
maldant per recordar el sermó de foc,
meravellat pel cor mixt
d'herbes i flors. A l'escorça bruna
dels arbres vaig veure-hi el rostre múltiple
de la vida, formes deleroses de néixer
que em feien ganyotes. Vaig avançar
per la llum, observant-me l'ombra
amb aplom; i a última hora del matí
tu vingueres vers mi des de la pregonesa
del meu ser. Et vaig donar la mà
ーet recordavaㄧ i junts
aliats del dia natural,
anàrem a l'encontre de la Màquina.
R. S. Thomas. El cel de la finestra : poemes escollits, 1995
Tr.: Francesc Parcerisas i Jordi Ainaud
20 de gener 2019
Entreacte
a Anton Txékhov
Són èpoques, supòs, de lucidesa,
de crisi personal que veim el món
com un teatre d'esgavell i absurd.
Els actes van passant i el temps ens dona
una visió més simple, més profunda,
callada, nua, austera, de la vida.
Aprenem a estimar sense el desig ni el foc
de la passió que cega i valoram tranquils
cada moment fugaç de joia i de saviesa.
Petits plaers com poder veure el mar
o anar pel camp són un regal de Déu.
Tot és senzill i clar: viure, morir,
amb dignitat i com diu Tolstoi fent
el màxim bé i el menor mal possible.
Escriure és una forma d'estimar,
pensar, resar, de configurar el món.
T'ho dic amb amistat i gratitud
des del platjal humil de Macaret.
He duit menjar a una moixa que ha parit
i viu salvatge i magre enmig del bosc.
He podat amb les mans una figuera
que hi ha mig morta i pel barranc soliu
on dorm el vent he escrit/pintat haikús.
Cal refer l'argument i apuntalar el teló.
Ara és temps de florir. Estic fart de metàfores.
Ponç Pons, dins,
Reduccions : revista de poesia, 2004, núm. 80, p. 14
Són èpoques, supòs, de lucidesa,
de crisi personal que veim el món
com un teatre d'esgavell i absurd.
Els actes van passant i el temps ens dona
una visió més simple, més profunda,
callada, nua, austera, de la vida.
Aprenem a estimar sense el desig ni el foc
de la passió que cega i valoram tranquils
cada moment fugaç de joia i de saviesa.
Petits plaers com poder veure el mar
o anar pel camp són un regal de Déu.
Tot és senzill i clar: viure, morir,
amb dignitat i com diu Tolstoi fent
el màxim bé i el menor mal possible.
Escriure és una forma d'estimar,
pensar, resar, de configurar el món.
T'ho dic amb amistat i gratitud
des del platjal humil de Macaret.
He duit menjar a una moixa que ha parit
i viu salvatge i magre enmig del bosc.
He podat amb les mans una figuera
que hi ha mig morta i pel barranc soliu
on dorm el vent he escrit/pintat haikús.
Cal refer l'argument i apuntalar el teló.
Ara és temps de florir. Estic fart de metàfores.
Ponç Pons, dins,
Reduccions : revista de poesia, 2004, núm. 80, p. 14
19 de gener 2019
Tigre
¡¿Que amb l'ombra negra de mil jungles
se m'ha ratllat el groc del cos?!
Doncs sigil·lós, amb dents i ungles,
surto de cop d'un bosc tan clos
i ho paguen bens i bous i vaques;
i a tu si et tasto, ¡llamps i trons!,
em torno, amb unes carns tan maques,
¡devorador d'homes dels bons!
Ricard Bonmatí. Feres enciseres : encanteris per captivar humans, 2010
Il.: Roc Olivé Pous
se m'ha ratllat el groc del cos?!
Doncs sigil·lós, amb dents i ungles,
surto de cop d'un bosc tan clos
i ho paguen bens i bous i vaques;
i a tu si et tasto, ¡llamps i trons!,
em torno, amb unes carns tan maques,
¡devorador d'homes dels bons!
Ricard Bonmatí. Feres enciseres : encanteris per captivar humans, 2010
Il.: Roc Olivé Pous
Cúmuls
Blancs i inflats,
formen un bonic dibuix
fet d'esponjós cotó fluix.
Lola Casas
Al cel cabretes-- : metereologia i poesia. 2016
Il.: Mercè Galí
formen un bonic dibuix
fet d'esponjós cotó fluix.
Lola Casas
Al cel cabretes-- : metereologia i poesia. 2016
Il.: Mercè Galí
Cuixart
Que quan miris enrere,
ben lluny del ventre opac
del dinosaure tètric
que t'emmordassa els somnis,
i siguis finalment
allà on tu vulguis ser,
allà on mereixes viure,
t'arribi una postal
redactada a mil mans
que et dibuixi un país
mirall d'aquell que anheles:
gent vinguda d'arreu
entaulada a la plaça
d'un poble qualsevol
que no li cal bandera,
gent muntant-se la festa
de la festa de ser,
i ser viva i ser lliure.
I que cantin cançons
i recitin uns versos,
que comparteixin plats
i joia de menjar;
que no hi falti ben res,
que no hi falti ningú,
que s'abracin, que riguin,
que es besin petons grossos,
que els gots gairebé vessin
curulls del vi dels pobres,
que brindin vehements
per objectius banals,
que s'expliquin històries
amb un final feliç,
que una xarxa d'estima
faci a tothom amat,
i que en lletra menuda
sorgeixi la consigna
que de fa temps proclames
com un murmuri savi
que ens val ara i abans
als que et volen aquí:
sempre, sempre endavant.
Roc Casagran. Direm nosaltres. 2018
Pròleg: Feliu Formosa
ben lluny del ventre opac
del dinosaure tètric
que t'emmordassa els somnis,
i siguis finalment
allà on tu vulguis ser,
allà on mereixes viure,
t'arribi una postal
redactada a mil mans
que et dibuixi un país
mirall d'aquell que anheles:
gent vinguda d'arreu
entaulada a la plaça
d'un poble qualsevol
que no li cal bandera,
gent muntant-se la festa
de la festa de ser,
i ser viva i ser lliure.
I que cantin cançons
i recitin uns versos,
que comparteixin plats
i joia de menjar;
que no hi falti ben res,
que no hi falti ningú,
que s'abracin, que riguin,
que es besin petons grossos,
que els gots gairebé vessin
curulls del vi dels pobres,
que brindin vehements
per objectius banals,
que s'expliquin històries
amb un final feliç,
que una xarxa d'estima
faci a tothom amat,
i que en lletra menuda
sorgeixi la consigna
que de fa temps proclames
com un murmuri savi
que ens val ara i abans
als que et volen aquí:
sempre, sempre endavant.
Roc Casagran. Direm nosaltres. 2018
Pròleg: Feliu Formosa
Dues pells clouen
Dues pells clouen
fragància de magnòlies.
Joc d'erotismes
nocturn. Reflexes d'aigua
ens fan l'amor simètric.
Zoraida Burgos, dins,
Paisatge emergent : trenta poetes catalanes del segle XX. 1999
Ed.: Montserrat Abelló
fragància de magnòlies.
Joc d'erotismes
nocturn. Reflexes d'aigua
ens fan l'amor simètric.
Zoraida Burgos, dins,
Paisatge emergent : trenta poetes catalanes del segle XX. 1999
Ed.: Montserrat Abelló
Ficció
A mitjanit van simular una tempesta
d'estiu amb un ventilador, un joc de focus,
un timbal i l'aigua que queia del sostre.
La vida acadèmica és representació;
la vida veritable és la Vida.
Joan Brossa. La memòria encesa : mosaic antològic. 1998
Pr.: Glòria Bordons
d'estiu amb un ventilador, un joc de focus,
un timbal i l'aigua que queia del sostre.
La vida acadèmica és representació;
la vida veritable és la Vida.
Joan Brossa. La memòria encesa : mosaic antològic. 1998
Pr.: Glòria Bordons
15 de gener 2019
Els colors dels oficis
Els colors dels oficis jo els sé:
el blanc és el del forner,
que es lleva abans que els ocells
i duu farina entre els cabells;
l'escuraxemeneies és negrós,
de set colors els dels pintors;
als mecànics del taller
la granota blava els queda bé,
amb les mans untades de greix;
els ganduls no fan pas el mateix,
d'acord que no es taquen ni un dit
però el seu ofici no és net ni polit.
Gianni Rodari. Tirallongues del cel i la terra, 2017
Il.: Bruno Munari
Tr.: Paul Vidal
el blanc és el del forner,
que es lleva abans que els ocells
i duu farina entre els cabells;
l'escuraxemeneies és negrós,
de set colors els dels pintors;
als mecànics del taller
la granota blava els queda bé,
amb les mans untades de greix;
els ganduls no fan pas el mateix,
d'acord que no es taquen ni un dit
però el seu ofici no és net ni polit.
Gianni Rodari. Tirallongues del cel i la terra, 2017
Il.: Bruno Munari
Tr.: Paul Vidal
13 de gener 2019
Roderes i camins...
Roderes i camins,
estrella dels matins,
incendis del capvespre:
Els dies que hem viscut,
les naus que s'han perdut
en somnis i tempestes.
La flor que hem tret del fang,
després d'un glop de sang,
colltorta i escarnida.
L'amor de tantes mans
alçant-la com abans
i fent que sigui vida.
La gent que neix i creix.
El vell que porta el feix
de tantes coses mortes.
I el bategar dels cors
i el renovat esforç
esbatanant les portes.
La boira que se'n va,
el dret a respirar,
la llum a la finestra...
Roderes i camins,
estrella dels matins,
incendis del capvespre.
J. M. Andreu
Barcelona, 1920
Poema musicat per Mercè Madolell
Antologia d'homenatge a Pompeu Fabra, 1968
Pr.: J. Triadú
estrella dels matins,
incendis del capvespre:
Els dies que hem viscut,
les naus que s'han perdut
en somnis i tempestes.
La flor que hem tret del fang,
després d'un glop de sang,
colltorta i escarnida.
L'amor de tantes mans
alçant-la com abans
i fent que sigui vida.
La gent que neix i creix.
El vell que porta el feix
de tantes coses mortes.
I el bategar dels cors
i el renovat esforç
esbatanant les portes.
La boira que se'n va,
el dret a respirar,
la llum a la finestra...
Roderes i camins,
estrella dels matins,
incendis del capvespre.
J. M. Andreu
Barcelona, 1920
Poema musicat per Mercè Madolell
Antologia d'homenatge a Pompeu Fabra, 1968
Pr.: J. Triadú
Poema homenatge a Llompart
Jo record el teu nom, Llompart
Oscant imatges al revòlver
Sempre al cornaló de l'incendi
Entre gessamins i magnòlies
Paraules i estris en desús
Mirant els coltells del silenci
Lluny on es perden els capvespres
Lluny on s'estotgen les miloques
O s'envernissen els vells cofres
Malalt de mots i malencònic
Perdut al polsós colomer
A les golfes sense cap música
Recordant l'olor de les flors
Temptat pel cabal de l'absència
gener 2018
Joan Perelló, dins,
Mai no et deturis : homenatges de Llompart, 2018
Epíleg de Cèlia Riba
Oscant imatges al revòlver
Sempre al cornaló de l'incendi
Entre gessamins i magnòlies
Paraules i estris en desús
Mirant els coltells del silenci
Lluny on es perden els capvespres
Lluny on s'estotgen les miloques
O s'envernissen els vells cofres
Malalt de mots i malencònic
Perdut al polsós colomer
A les golfes sense cap música
Recordant l'olor de les flors
Temptat pel cabal de l'absència
gener 2018
Joan Perelló, dins,
Mai no et deturis : homenatges de Llompart, 2018
Epíleg de Cèlia Riba
Ja sense pes
a Ottone Rosai
1934
Per un Déu que somriu com un infant,
Tants xerroteigs d'ocells,
Tantes danses als brancs,
Una ànima esdevé ja sense pes,
Tenen els prats tanta tendresa,
Reviu tant de pudor a la mirada,
Les mans restant com fulles
S'aturen dins de l'aire...
Qui tem encara, qui jutja?
Giuseppe Ungaretti. Sentiment del temps. 1989
Traducció de Lluís Calderer
1934
Per un Déu que somriu com un infant,
Tants xerroteigs d'ocells,
Tantes danses als brancs,
Una ànima esdevé ja sense pes,
Tenen els prats tanta tendresa,
Reviu tant de pudor a la mirada,
Les mans restant com fulles
S'aturen dins de l'aire...
Qui tem encara, qui jutja?
Giuseppe Ungaretti. Sentiment del temps. 1989
Traducció de Lluís Calderer
Meditació última
Ara és l'hora de dir que el poble persisteix
en les cases bastides on no hi havia cases,
en els arbres que creixen on no hi havia arbres,
en les noies que estimen per primer cop,
en tot allò que comença.
Ara és l'hora de dir,
ara és l'hora de recordar que el poble persisteix
en els carrers amb empedrat antic,
en el pont i en l'església
que han conegut tota la gent del poble,
en tot allò que remembra el passat
amb un esforç vigorosament actual.
Ara és l'hora de dir que el poble persisteix
en les paraules que inventem cada dia,
en la gent que estimem
i en la gent que odiem,
en la rutina de la feina
i en la rutina de la muller i dels fills.
Ara és l'hora de dir,
ara és l'hora de recordar que el poble persisteix
en tots nosaltres,
en cada un de nosaltres,
i que tot allò que hem fet
i tot allò que hem desitjat
és l'essència mateixa del poble
indestructible.
D'Obra poètica, v. 1.
en les cases bastides on no hi havia cases,
en els arbres que creixen on no hi havia arbres,
en les noies que estimen per primer cop,
en tot allò que comença.
Ara és l'hora de dir,
ara és l'hora de recordar que el poble persisteix
en els carrers amb empedrat antic,
en el pont i en l'església
que han conegut tota la gent del poble,
en tot allò que remembra el passat
amb un esforç vigorosament actual.
Ara és l'hora de dir que el poble persisteix
en les paraules que inventem cada dia,
en la gent que estimem
i en la gent que odiem,
en la rutina de la feina
i en la rutina de la muller i dels fills.
Ara és l'hora de dir,
ara és l'hora de recordar que el poble persisteix
en tots nosaltres,
en cada un de nosaltres,
i que tot allò que hem fet
i tot allò que hem desitjat
és l'essència mateixa del poble
indestructible.
D'Obra poètica, v. 1.
Llibres del Mall, 1979
Miquel Martí i Pol. Antologia poètica. 1998. P. 43-44
Pròleg de Ricard Torrents
05 de gener 2019
Llibertat
En els meus quaderns de classe
En el meu pupitre i els arbres
En l'arena en la neu
Escric et teu nom
En totes les pàgines llegides
En totes les pàgines blanques
Pedra sang paper o cendra
Escric el teu nom
En les estampes daurades
En les armes dels guerrers
En la corona dels reis
Escric el teu nom
En la jungla i el desert
En els nius en les ginesteres
En l'eco de la meua infantesa
Escric el teu nom
...
Llibertat
Tr.: Marc Granell
(Fragment)
Paul Éluard, dins,
Llibertat! : 50 poemes de revolta, 2015
Ed.: Jaume Subirana
Pr.: David Fernàndez
En el meu pupitre i els arbres
En l'arena en la neu
Escric et teu nom
En totes les pàgines llegides
En totes les pàgines blanques
Pedra sang paper o cendra
Escric el teu nom
En les estampes daurades
En les armes dels guerrers
En la corona dels reis
Escric el teu nom
En la jungla i el desert
En els nius en les ginesteres
En l'eco de la meua infantesa
Escric el teu nom
...
Llibertat
Tr.: Marc Granell
(Fragment)
Paul Éluard, dins,
Llibertat! : 50 poemes de revolta, 2015
Ed.: Jaume Subirana
Pr.: David Fernàndez
Jaguar
Ja que em compareu amb un cotxe veloç
amb un bell estil, elegant i feroç...
guarnit com un rei amb vellut ple de llunes
us diré que al bosc, dins del riu i a les dunes
arrisco la pell per menjar, simplement,
recelós que no la vulgueu d'ornament.
Ricard Bonmatí i Guidonet. Feres enciseres : encanteris per captivar humans, 2010
Il.: Roc Olivé Pous
amb un bell estil, elegant i feroç...
guarnit com un rei amb vellut ple de llunes
us diré que al bosc, dins del riu i a les dunes
arrisco la pell per menjar, simplement,
recelós que no la vulgueu d'ornament.
Ricard Bonmatí i Guidonet. Feres enciseres : encanteris per captivar humans, 2010
Il.: Roc Olivé Pous
la nau digué el trajecte
la nau digué el trajecte
brisa marina
i llengua de sol
que escalfa la cara.
No hi ha marxa enrere
en la física dels paradisos
els huracans arrasen
i el sol no llepa, calcina.
Veure que era miratge
el que llegires com a convidada.
Aprendre a aprendre és també viatge
Maria Antònia Massanet. Kiribati, 2015
brisa marina
i llengua de sol
que escalfa la cara.
No hi ha marxa enrere
en la física dels paradisos
els huracans arrasen
i el sol no llepa, calcina.
Veure que era miratge
el que llegires com a convidada.
Aprendre a aprendre és també viatge
Maria Antònia Massanet. Kiribati, 2015
03 de gener 2019
Abstracció
A l'albada del temps
oberta al sagrat
com flor i essència
gravita la unitat
en els ulls de l'home
assegut en soledat
Mentre aquí contempla
el fluïd llegat
d'orígens purs
diversos com la mar
Empremta invisible
de la qual tot raja
en ell i en les formes
Buit esclafit
La idea és i està
en els seus ulls les seves mans
plenes a vessar fins l'infinit
com intangible flor
Ell
atent i segur
en esplendor assegut
o solitud florida
on tot gravita
aquí contempla immers
el fuïd llegat
la petja estel·lar
en ell i totes les formes
unides al silenci
oberta al sagrat
com flor i essència
gravita la unitat
en els ulls de l'home
assegut en soledat
Mentre aquí contempla
el fluïd llegat
d'orígens purs
diversos com la mar
Empremta invisible
de la qual tot raja
en ell i en les formes
Buit esclafit
La idea és i està
en els seus ulls les seves mans
plenes a vessar fins l'infinit
com intangible flor
Ell
atent i segur
en esplendor assegut
o solitud florida
on tot gravita
aquí contempla immers
el fuïd llegat
la petja estel·lar
en ell i totes les formes
unides al silenci
Marie-Alice Korinman, dins,
Lluernes al celobert : antologia de poesia espiritual femenina. 2006
Versió al català de Teresa Costa-Gramunt
Empúries
Ia
Finalment les construccions de l'home
retornen al paisatge
Ib
Per fi vençudes
les construccions de l'home
són romes: pures
II
Mirar el passat
com un paisatge nou sense memòria.
III
Se'ns dilueixen
el temps i les ruïnes
com l'esbotzada*
IV
Excepte els anys el gust del mateix oli
i el mateix vent.
V
Sabem dels grecs retòrica;
però, ¿dolor i desig?
VI
les pedres callen
els instants de l'efímer
irrepetibles.
VII
Amb transcendència
el sagrat es profana
―ànimes fugen.
VIII
Una rosella proclama en mig de l'àgora
supervivència.
IX
Els gavians són desigs esventats
somnis d'heteres.
X
La mar, ―sols ella―
comprèn el diacronisme
intuïtiva.
Fragment
*onada
Jaume Comas. Postals de l'Escala, 1998
Finalment les construccions de l'home
retornen al paisatge
Ib
Per fi vençudes
les construccions de l'home
són romes: pures
II
Mirar el passat
com un paisatge nou sense memòria.
III
Se'ns dilueixen
el temps i les ruïnes
com l'esbotzada*
IV
Excepte els anys el gust del mateix oli
i el mateix vent.
V
Sabem dels grecs retòrica;
però, ¿dolor i desig?
VI
les pedres callen
els instants de l'efímer
irrepetibles.
VII
Amb transcendència
el sagrat es profana
―ànimes fugen.
VIII
Una rosella proclama en mig de l'àgora
supervivència.
IX
Els gavians són desigs esventats
somnis d'heteres.
X
La mar, ―sols ella―
comprèn el diacronisme
intuïtiva.
Fragment
*onada
Jaume Comas. Postals de l'Escala, 1998
debut del temps
debut del temps,
al punt de la desclosa
l'oreig benigne
la nit és un dol prim
que l'alba esfilagarsa
Carles Mulet Grimalt. Viatjar descansa, 2016
al punt de la desclosa
l'oreig benigne
la nit és un dol prim
que l'alba esfilagarsa
Carles Mulet Grimalt. Viatjar descansa, 2016
02 de gener 2019
21.PAU
El bec sadollat de pau
i un branquilló d'olivera,
és la figura senyera
per dir al món: Ja no ets esclau.
1976
Montserrat Pujol. Que no s'ho emporti l'aire : poemes i escrits, 1991
Intr. Jaume Gabarró
i un branquilló d'olivera,
és la figura senyera
per dir al món: Ja no ets esclau.
1976
Montserrat Pujol. Que no s'ho emporti l'aire : poemes i escrits, 1991
Intr. Jaume Gabarró
01 de gener 2019
Jardineria
 |
He disposat grups de plantes a tres nivells
diferents. L'inferior, entre els dos últims versos,
el componen plantes de forma arrodonida.
Separat, al cinquè vers un segon agrupament
de plantes, retallades, de forma més allargada.
El superior està instal·lat damunt el primer vers.
El to verdós del conjunt s'anima amb tot de camèlies
que es confonen amb la gamma de verds
i que donen flors blanques.
Joan Brossa. La memòria encesa : mosaic antològic, 1998
Pr.: Glòria Bordons
|
30 de desembre 2018
Li pregunto al Percy com hauria de viure la meva vida (deu)
Estima, estima, estima, diu el Percy.
I corre tot el que puguis
per platges daurades, o per runes, o per polsim.
Després, ves a dormir.
Oblida't de la calor del cos, del cor que batega.
Després, confia.
______________________________________
I Ask Percy How I Should Live My Life (ten)
Love, love, love, says Percy.
And run as fast as you can
along the shining beach, or the rubble, or the dust.
Then, go to sleep.
Give up your body heat, your beating heart.
Then, trust.
Mary Oliver. Ocell roig, 2018
Tr.: Corina Oproae
I corre tot el que puguis
per platges daurades, o per runes, o per polsim.
Després, ves a dormir.
Oblida't de la calor del cos, del cor que batega.
Després, confia.
______________________________________
I Ask Percy How I Should Live My Life (ten)
Love, love, love, says Percy.
And run as fast as you can
along the shining beach, or the rubble, or the dust.
Then, go to sleep.
Give up your body heat, your beating heart.
Then, trust.
Mary Oliver. Ocell roig, 2018
Tr.: Corina Oproae
29 de desembre 2018
Llençol blau
De petita somiava
en un mar com un llençol,
i a l'escola el dibuixava
tot ell blau, d'un sol color,
però amb els anys vaig anar aprenent
que el mar sempre és diferent,
els colors del mar canvien:
mil en té o encara més.
A la nit el mar és negre,
amb la lluna és platejat,
a la posta envermelleix,
i amb el vent està arrissat.
És grisós quan ve tempesta,
és marró quan ha amainat,
té tons verds algun capvespre,
i és taronja, t'hi has fixat?
De petits tots somiàvem Somiava de petita
En un mar com un llençol I un llençol jo dibuixava
I a l'escola el dibuixàvem,
Tot ben blau, d'un sol color,
Però vam aprendre amb els anys Però amb els anys vaig anar aprenent
Que el mar sempre és diferent:
Els colors del mar canvien: Mil en té...
Mil en té o encara més
A la nit el mar és negre,
amb la lluna és platejat,
a la posta envermelleix,
i quan plou està esbravat.
És molt verd algunes tardes
És grisós quan ha de ploure
és marró quan ha amainat,
i és taronja, que no ho saps?
Són taronges les armilles
que porten els refugiats.
Són taronges les armilles,
dels salvats i els ofegats.
El color de les armilles
que porten els refugiats,
El color de les armilles
dels salvats i els ofegats.
De petits tots somiàvem
en un mar com un llençol.
De petits el somiàvem
tot ell blau, d'un sol color.
Però amb els anys vam anar aprenent
que el mar sempre és diferent.
Els colors del mar canvien:
mil colors i encara més.
mil colors i encara més.
mil colors i encara més.
Enregistrament en directe el 4 de novembre de 2017
al Teatre Auditori de Granollers
Els colors del mar : una suite musical sobre la Mediterrània
Música: Eduard Iniesta
Lletra: Piti español
Coral: Cor Infantil Amics de la Unió
Veu: Gemma Humet
en un mar com un llençol,
i a l'escola el dibuixava
tot ell blau, d'un sol color,
però amb els anys vaig anar aprenent
que el mar sempre és diferent,
els colors del mar canvien:
mil en té o encara més.
A la nit el mar és negre,
amb la lluna és platejat,
a la posta envermelleix,
i amb el vent està arrissat.
És grisós quan ve tempesta,
és marró quan ha amainat,
té tons verds algun capvespre,
i és taronja, t'hi has fixat?
De petits tots somiàvem Somiava de petita
En un mar com un llençol I un llençol jo dibuixava
I a l'escola el dibuixàvem,
Tot ben blau, d'un sol color,
Però vam aprendre amb els anys Però amb els anys vaig anar aprenent
Que el mar sempre és diferent:
Els colors del mar canvien: Mil en té...
Mil en té o encara més
A la nit el mar és negre,
amb la lluna és platejat,
a la posta envermelleix,
i quan plou està esbravat.
És molt verd algunes tardes
És grisós quan ha de ploure
és marró quan ha amainat,
i és taronja, que no ho saps?
Són taronges les armilles
que porten els refugiats.
Són taronges les armilles,
dels salvats i els ofegats.
El color de les armilles
que porten els refugiats,
El color de les armilles
dels salvats i els ofegats.
De petits tots somiàvem
en un mar com un llençol.
De petits el somiàvem
tot ell blau, d'un sol color.
Però amb els anys vam anar aprenent
que el mar sempre és diferent.
Els colors del mar canvien:
mil colors i encara més.
mil colors i encara més.
mil colors i encara més.
Enregistrament en directe el 4 de novembre de 2017
al Teatre Auditori de Granollers
Els colors del mar : una suite musical sobre la Mediterrània
Música: Eduard Iniesta
Lletra: Piti español
Coral: Cor Infantil Amics de la Unió
Veu: Gemma Humet
He heretat l'esperança
He heretat l'esperança dels avis
i la paciència dels pares.
I de tots dos els mots
dels quals ara em serveixo
per parlar-vos.
M'han dit que la naixença em dona drets
inviolables.
Però jo sóc poruc i sempre em sento
una mica eixalat i solitari.
Visc en un poble petit,
en un país petit
i, tanmateix, vull que quedi ben clar
que això que escric ho escric per a tothom,
i que per mi és com si el món sencer
girés entorn de l'eix dels meus poemes.
Vagarejo tot sol pels carrers en silenci
i cada vespre escolto el cant de les sirenes
des del terrat de casa.
D'Obra poètica, volum II.
Llibres del Mall, 1979
Miquel Martí i Pol. Antologia poètica. 1998
i la paciència dels pares.
I de tots dos els mots
dels quals ara em serveixo
per parlar-vos.
M'han dit que la naixença em dona drets
inviolables.
Però jo sóc poruc i sempre em sento
una mica eixalat i solitari.
Visc en un poble petit,
en un país petit
i, tanmateix, vull que quedi ben clar
que això que escric ho escric per a tothom,
i que per mi és com si el món sencer
girés entorn de l'eix dels meus poemes.
Vagarejo tot sol pels carrers en silenci
i cada vespre escolto el cant de les sirenes
des del terrat de casa.
D'Obra poètica, volum II.
Llibres del Mall, 1979
Miquel Martí i Pol. Antologia poètica. 1998
Pròleg de Ricard Torrents
Hivern del mar
Hivern del mar: sol fràgil
damunt platges desertes.
Poema XX de Cementiri de Sinera
El meu primer Espriu: un poema per a cada estació, 2013
Il. Subi
damunt platges desertes.
Poema XX de Cementiri de Sinera
El meu primer Espriu: un poema per a cada estació, 2013
Il. Subi
28 de desembre 2018
A Woman in the Sun
Baixo per l'avinguda Madison
fins aterrar viu en una sala plena de Hoppers,
olis dels anys vint fins als seixanta,
en què la buidor és farcida de colors,
ballarines,
dones solitàries que esperen
i camins que no duen enlloc,
decorats i personatges com natures mortes
que s'avancen a la incomunicació del que parla,
del que observa els silencis reflectits en la llum.
No hi ha tampoc desolació
ni s'improvisa l'amor
per aquests carrers de Nova York, xops,
amb el paraigua trencat.
A fora, tothom es mou,
aquí, les teles callen.
David Castillo. Downtown. 2005
fins aterrar viu en una sala plena de Hoppers,
olis dels anys vint fins als seixanta,
en què la buidor és farcida de colors,
ballarines,
dones solitàries que esperen
i camins que no duen enlloc,
decorats i personatges com natures mortes
que s'avancen a la incomunicació del que parla,
del que observa els silencis reflectits en la llum.
No hi ha tampoc desolació
ni s'improvisa l'amor
per aquests carrers de Nova York, xops,
amb el paraigua trencat.
A fora, tothom es mou,
aquí, les teles callen.
David Castillo. Downtown. 2005
25 de desembre 2018
Nadal
Han callat un moment el vent i el mar
i les fonts tenen dolls aturats a mig aire,
que no gosen tocar
una terra que es diu "beneïda"
perquè un dia,
una Nit,
van donar-li un missatge de pau.
Ens tremola la veu preguntant:
―Què n'hem fet del missatge?
Sols això:
On hi ha fam, ignorància i dolor,
on hi ha guerres i mort,
hi duem amb pompa i lluminàries
les engrunes sobreres del nostre benestar.
No tenim més amor,
que "nosaltres"
també ens anem tornant pobres;
que mai en tenim prou.
L'orgull no ens ha permès demanar
en bescanvi
que "ells" ens siguin model
del coratge de viure en mancances.
De no rendir-nos mai,
de voluntat i força per estimar la vida
amb gratitud immensa
de tenir sostre i pa.
Això ens enriquiria.
Deu ser això, la pau.
1998
Joana Raspall. Batec de paraules, 2013
i les fonts tenen dolls aturats a mig aire,
que no gosen tocar
una terra que es diu "beneïda"
perquè un dia,
una Nit,
van donar-li un missatge de pau.
Ens tremola la veu preguntant:
―Què n'hem fet del missatge?
Sols això:
On hi ha fam, ignorància i dolor,
on hi ha guerres i mort,
hi duem amb pompa i lluminàries
les engrunes sobreres del nostre benestar.
No tenim més amor,
que "nosaltres"
també ens anem tornant pobres;
que mai en tenim prou.
L'orgull no ens ha permès demanar
en bescanvi
que "ells" ens siguin model
del coratge de viure en mancances.
De no rendir-nos mai,
de voluntat i força per estimar la vida
amb gratitud immensa
de tenir sostre i pa.
Això ens enriquiria.
Deu ser això, la pau.
1998
Joana Raspall. Batec de paraules, 2013
24 de desembre 2018
XEFXAOUEN
Tot viatjant per camins que porten a altres mons
he trobat la bellesa excel·lent,
la clau que obre la porta dels misteris
i l'ombra de l'olivera.
Dues àligues ballen al cim de la muntanya
amb la música de les gralles.
A la casa de pagès hi ha un casament
i arreu raja l'aigua.
Yaratullah Monturiol, dins,
Lluernes al celobert : antologia de poesia espiritual femenina, 2006
he trobat la bellesa excel·lent,
la clau que obre la porta dels misteris
i l'ombra de l'olivera.
Dues àligues ballen al cim de la muntanya
amb la música de les gralles.
A la casa de pagès hi ha un casament
i arreu raja l'aigua.
Yaratullah Monturiol, dins,
Lluernes al celobert : antologia de poesia espiritual femenina, 2006
Ruta gastronòmica
A Benicarló carxofes
i a Vinarós llagostins.
A Borriana, taronges
i a Xàtiva l'arnadí.
A Xirivella les figues
i un parell de botifarres.
A Sueca, llonganisses
i dos o tres empanades.
A Gandia els figatells
i a Oliva coques de dacsa.
A Xaló un dolç moscatell
i a Dénia una bona gamba.
A Alcoi borreta olorosa
i a la nit café licor.
A Elx dàtils i arròs amb crosta
i a Xixona, tot torrons.
Marc Granell. El ball de la lluna. 2003
Il·lustracions: Manel Granell
i a Vinarós llagostins.
A Borriana, taronges
i a Xàtiva l'arnadí.
A Xirivella les figues
i un parell de botifarres.
A Sueca, llonganisses
i dos o tres empanades.
A Gandia els figatells
i a Oliva coques de dacsa.
A Xaló un dolç moscatell
i a Dénia una bona gamba.
A Alcoi borreta olorosa
i a la nit café licor.
A Elx dàtils i arròs amb crosta
i a Xixona, tot torrons.
Marc Granell. El ball de la lluna. 2003
Il·lustracions: Manel Granell
22 de desembre 2018
Música de Mahler
No és fàcil
seguir-te el camí,
destriar el que dius
sense aclaparar-se,
sense perdre's en la intensitat,
en la densitat de la música.
No és fàcil
desxifrar et teu món,
comprendre la teva exigència
sense deixar-se portar
pels sentiments contradictoris i dolorosos
que dicten el cor.
No és fàcil.
No ets fàcil.
Però, em subjugues.
Lola Casas. Roig. 2009
Il.: Gustavo Roldán
seguir-te el camí,
destriar el que dius
sense aclaparar-se,
sense perdre's en la intensitat,
en la densitat de la música.
No és fàcil
desxifrar et teu món,
comprendre la teva exigència
sense deixar-se portar
pels sentiments contradictoris i dolorosos
que dicten el cor.
No és fàcil.
No ets fàcil.
Però, em subjugues.
Lola Casas. Roig. 2009
Il.: Gustavo Roldán
21 de desembre 2018
I tot em queda
XL
I tot em queda
per dir, però m'atanso
a contemplar-vos,
formes, des de profundes
deus d'un serè silenci.
De: Formes i paraules (1975), dins,
Salvador Espriu. Antologia (narrativa, teatre i poesia) 2012
Ed. especial. A cura de M. Isabel Pijoan Picas
I tot em queda
per dir, però m'atanso
a contemplar-vos,
formes, des de profundes
deus d'un serè silenci.
De: Formes i paraules (1975), dins,
Salvador Espriu. Antologia (narrativa, teatre i poesia) 2012
Ed. especial. A cura de M. Isabel Pijoan Picas
Veritats de llum
Arribar a la puresa de la mirada no és difícil,
és impossible.
W. BENJAMIN
Viure és veure'ns morir amb veritats de vidre
ーla claror de ceguesa que porta al mar desembreー
clavills salats de gel, arraps rojos de pena,
plors de natura morta amb l'esperança viva.
Viure és sentir el ròssec del corc al llit l'ombra,
l'esdevenir pausat de l'ésser sobre l'ésser
sabent l'arrel del dubte, el perquè de la terra,
preguntes que flamegen a la humitat del vespre.
Viure és conèixer límits encadenant altures
als cercles de l'origen que l'il·lusori esborra.
Viure és llançar rancors fora el caliu dels òrgans.
Viure és saber la llum dels rostres en penombra.
De Claustre. 2007
Isabel Garcia Canet, dins,
Mig segle de poesia catalana : del maig del 68 al 2018. 2018
és impossible.
W. BENJAMIN
Viure és veure'ns morir amb veritats de vidre
ーla claror de ceguesa que porta al mar desembreー
clavills salats de gel, arraps rojos de pena,
plors de natura morta amb l'esperança viva.
Viure és sentir el ròssec del corc al llit l'ombra,
l'esdevenir pausat de l'ésser sobre l'ésser
sabent l'arrel del dubte, el perquè de la terra,
preguntes que flamegen a la humitat del vespre.
Viure és conèixer límits encadenant altures
als cercles de l'origen que l'il·lusori esborra.
Viure és llançar rancors fora el caliu dels òrgans.
Viure és saber la llum dels rostres en penombra.
De Claustre. 2007
Isabel Garcia Canet, dins,
Mig segle de poesia catalana : del maig del 68 al 2018. 2018
Introducció, selecció i edició: Vicenç Altaió i Josep M. Sala-Valldaura
Veure'ls passar
Una munió de cossos inclinats
damunt la bicicleta
pedalejant amb fúria
—no en sabem la intenció més immediata—
per arribar a la meta (es pot preveure)
però l'esforç d'un de sol a la muntanya
indica que ve el grup
i tots plegats la glòria dels poetes
bons o menys bons, tots, confirmen la carrera.
Margarita Ballester. Després de la pluja : obra reunida. 2018
Estudi introductori de Josep Maria Sala-Valldaura.
damunt la bicicleta
pedalejant amb fúria
—no en sabem la intenció més immediata—
per arribar a la meta (es pot preveure)
però l'esforç d'un de sol a la muntanya
indica que ve el grup
i tots plegats la glòria dels poetes
bons o menys bons, tots, confirmen la carrera.
Margarita Ballester. Després de la pluja : obra reunida. 2018
Estudi introductori de Josep Maria Sala-Valldaura.
Cançó d'albada
Recordant Goethe.
Desperta, és un nou dia,
la llum
del sol llevant, vell guia
pels quiets camins del fum.
No deixis res
per caminar i mirar fins al ponent.
Car tot, en un moment,
et serà pres.
De: Cançons de la roda del temps, dins,
Salvador Espriu. Antologia (narrativa, teatre i poesia) 2012
Ed. especial. A cura de M. Isabel Pijoan Picas
Desperta, és un nou dia,
la llum
del sol llevant, vell guia
pels quiets camins del fum.
No deixis res
per caminar i mirar fins al ponent.
Car tot, en un moment,
et serà pres.
De: Cançons de la roda del temps, dins,
Salvador Espriu. Antologia (narrativa, teatre i poesia) 2012
Ed. especial. A cura de M. Isabel Pijoan Picas
18 de desembre 2018
Hivern
Estimo la quietud dels jardins
i les mans inflades i vermelles dels manobres.
Estimo la tendresa de la pluja
i el pas insegur dels vells damunt la neu.
Estimo els arbres amb dibuixos de gebre
i la quietud dels capvespres vora l'estufa.
Estimo les nits inacabables
i la gent que s'apressa sortint del cinema.
L'hivern no és trist:
és una mica malenconiós,
d'una malenconia blanca i molt íntima.
L'hivern no és el fred i la neu:
és un oblidar la preponderància del verd,
un recomençar sempre esperançat.
L'hivern no és els dies de boira:
és una rara flexibilitat de la llum
damunt les coses.
L'hivern és el silenci,
és el poble en silenci,
és el silenci de les cases
i el de les cambres
i el de la gent que mira, rera els vidres,
com la neu unifica els horitzons
i ho torna tot
colpidorament pròxim i assequible.
Miquel Martí i Pol, dins,
Poesia catalana per als nens i les nenes : antologia. 2001
i les mans inflades i vermelles dels manobres.
Estimo la tendresa de la pluja
i el pas insegur dels vells damunt la neu.
Estimo els arbres amb dibuixos de gebre
i la quietud dels capvespres vora l'estufa.
Estimo les nits inacabables
i la gent que s'apressa sortint del cinema.
L'hivern no és trist:
és una mica malenconiós,
d'una malenconia blanca i molt íntima.
L'hivern no és el fred i la neu:
és un oblidar la preponderància del verd,
un recomençar sempre esperançat.
L'hivern no és els dies de boira:
és una rara flexibilitat de la llum
damunt les coses.
L'hivern és el silenci,
és el poble en silenci,
és el silenci de les cases
i el de les cambres
i el de la gent que mira, rera els vidres,
com la neu unifica els horitzons
i ho torna tot
colpidorament pròxim i assequible.
Miquel Martí i Pol, dins,
Poesia catalana per als nens i les nenes : antologia. 2001
Il·lustracions i selecció de textos de Montse Ginesta
14 de desembre 2018
I veiem que s'ajoca el Pirineu
Amb Xenòfanes
I veiem que s'ajoca el Pirineu, com una ocella enorme;
i, dormint, tota ella pensa i ens mira i ens escolta.
Jaume Coll Mariné. Un arbre molt alt, 2018
I veiem que s'ajoca el Pirineu, com una ocella enorme;
i, dormint, tota ella pensa i ens mira i ens escolta.
Jaume Coll Mariné. Un arbre molt alt, 2018
Tribut
A Francesc Garriga
No era el món el teu món i el temps tampoc
no era el teu temps. Tot i així vas aprendre
a resistir l'envit de cada dia
en l'equilibri fràgil del teu jo.
Avui entenc com et devien ser
difícils de comprendre els anys convulsos
i sobreviure, honest, a la ignomínia
que s'imposava, perversa, pertot.
I encara aprenc de tu la dignitat
de no sortir damnat en l'aventura
d'insistir ingènuament en escriure
l'atzar de quatre versos mal cosits
que provin d'explicar-me el món i el temps.
Que tan estranyament m'han tocat viure.
Carles M. Sanuy. L'ordre de les coses. 2018
Premi Ciutat de Palma de Poesia Joan Alcover 2017
No era el món el teu món i el temps tampoc
no era el teu temps. Tot i així vas aprendre
a resistir l'envit de cada dia
en l'equilibri fràgil del teu jo.
Avui entenc com et devien ser
difícils de comprendre els anys convulsos
i sobreviure, honest, a la ignomínia
que s'imposava, perversa, pertot.
I encara aprenc de tu la dignitat
de no sortir damnat en l'aventura
d'insistir ingènuament en escriure
l'atzar de quatre versos mal cosits
que provin d'explicar-me el món i el temps.
Que tan estranyament m'han tocat viure.
Carles M. Sanuy. L'ordre de les coses. 2018
Premi Ciutat de Palma de Poesia Joan Alcover 2017
Subscriure's a:
Missatges (Atom)