Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

31 d’agost 2019

Volen gavines

Volen gavines
les ales ben esteses
arran de barca.

Els rems s'enlairen
ruixim d'aigua ben blava
que el vent empaita.

Vora la popa
amb alegria escolto
lleu remor d'aigua.


p.336

Indicis d'altres moments

Montserrat Abelló. Al cor de les paraules : obra poètica 1963-2002, 2002
Ed. i pr.: Oriol Izquierdo
Il.: Roser Bru

29 d’agost 2019

El camí

Passes van i passes venen,
de peu gran, de peu petit;
des que el sol obre la porta,
quin matí més eixerit!
Passes van i passes tornen
fins que treu el cap la nit.
Més tard ja no hi ha petjades;
tot el camí s'ha adormit.


Joana Raspall. Serpentines de versos. 2000

Il·lustracions: Christian Ynaraja

27 d’agost 2019

Tota llengua

Tota llengua quan la respirem
     és breu com diem mare
              fins al retorn.





Nicole Brossard. I de sobte soc aquí a punt de refer el món. 2017
Traducció d'Antoni Clapés

25 d’agost 2019

L'albada

Des de l'ombrívol miratge del somni
la nit s'aboca als renovats sorolls,
mentre s'escapoleix un raig pels finestrells
que desguassa en la teva pell tibada.

Tremolen flocs de llum que la paret captiva

en un desig sobtat de retornar a la nit;
llargs, els sons coneguts ens sedueixen
a recórrer els colors que el dia escampa.



Núria Esponellà. Un vent, una mar. 1994

Càlcul de probabilitats

Cada vegada que un propietari de la terra
proclama
per a treure'm aquest patrimoni
hauran de passar
damunt del meu cadàver
hauria de tenir en compte
que a vegades
passen.




(Poesia traduïda per a aquest blog)


———————————————


Cálculo de probabilidades



Cada vez que un dueño de la tierra

proclama
para quitarme este patrimonio
tendrán que pasar
sobre mi cadáver
deberia tener en cuenta
que a veces
pasan.



Mario Benedetti, dins,



Llibertat! : 50 poemes de revolta. 2015

Edició: Jaume Subirana

Pròleg: David Fernàndez

lloro

Aquest lloro repeteix
tota paraula que escolta;
de xerra us dic que en té molta,
i per a mítings serveix.
De debò que ens avorreix.
De fet, s'assembla bastant,
amb la tabarra constant,
a molts de senyors xerraires
amb ínfules de manaires,
que no saben per on van.



Josep Vallverdú. Bestiolari. 2010

Dibuixos de Manuel Cusachs

Pròleg de Pep Coll

24 d’agost 2019

Dits tacats

Com que feia temps que no en collíem,
em va sorprendre veure'm els dits tacats
d'una tinta violàcia com
de proclama republicana a deshora:
per uns moments, aquestes manasses
van ser les del noi que s'enfilava
una i altra tarda d'estiu
bosc amunt a collir nabius o aranyons
entre esbarzers i brolla punxant,
mentre el dia suaument s'enretirava
d'aquelles cansades muntanyes
fins a tapar-les amb una fresca 
flassada d'ombra.

Ara que soc jo qui hi va amb els fills,
celebro que la cadena no es trenqui
i matí rere matí comencem el dia
amb unes torrades iniciàtiques
en què la melmelada ens porta
dolçament al cor fosc del bosc.



Àlex Susanna. Angles morts. 2007

Pròleg de Pere Ballart.

23 d’agost 2019

El riu camina

El riu camina
i fa moure les pedres.
Al fons, les fulles.


 ̄ ̄ ̄ ̄ ̄ ̄ ̄

Toll que reposa.
Hi enfonsa el bec la merla:
l'aigua tremola.



Maria Rosa Roca. Showa, 2003, il. de Vicenç Masdemont

dins,

Llum d'estiu

La llum daurada
reverbera als carrers.
Les orenetes boges
xisclen
i van i venen
cent vegades,
dibuixen arabescos
increïbles,
tallen lo blau del cel
per damunt les teulades.
Dins de les cases,
a la penombra fresca,
l'aire tebi
porta olors dels camps
embolicades
en gosat polsim d'or.
Les orenetes
han tornat cada estiu,
però hi ha coses
que no tornaran mai més.



Teresa Jassà, dins

URC : revista literària, núm. 16, nov. 2001

21 d’agost 2019

Sopa de lletres

Xucla una M,
es menja una I,
pren una T,
mossega una J,
xarrupa una O
i llavors se n'adona:
s'ha empassat un MITJÓ!



Salvador Comelles. Abecedari poètic, 2015
Il.: Àngels Ruiz

POCS

La majoria el troben pretensiós
i superficial, mentre que una minoria
el consideren una de les poques persones
amb visió pròpia i un estil molt personal.

Res: o estudiar i posar-te a nivell
o no empassar-te res que no et plagui...



Joan Brossa. Ventall de poemes urbans, 1988

No és veritat

                        "El món neix en cada besada"
                                           Joan Fontcuberta


No és veritat
que amb cada bes
reneixi el món,
ploguin estels
al fons dels ulls
i els tarongers
toquin el vent
i olor d'estiu
a tot arreu
i al mar més sal
i al cel més vols.

No és veritat
que amb cada bes
siguin més lents
tots els desgels
i un os polar
corri tranquil
sense la por
de caure avall
i arrelin flors
als pics més alts
on fa tan fred
avui també.

No és cert et dic
que amb cada bes
siguin més greus
tots els accents
i balli el món
entorn del sol
com un dervix
vestit de blanc
en un desert
i els cactus secs
no punxin tant.

Que et dic que no,
que no és veritat
que entre tu i jo
quan ens besem
canviem els tons
de les ciutats
que no hem vist mai,
s'omplin d'ocells
els bulevards
de llocs perduts
on canta el corb
que portem dins.

Et dic que no
que no és veritat,
però sobretot
no deixis mai
d'allargar el bes
per si de cas
és un error
el que jo crec
i amb un sol gest
ho desfem tot
que la veritat
ho sé del cert
és tan sols fe
i fe vol dir
voler-ho tot
i tot vol dir
allargar un bes.

(Inèdit)   p. 19-21

Mireia Calafell


XXXII Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 2016

Direcció del Festival: Teresa Colom i Manuel Forcano

A ZÜS DES D'UN PRAT DE LES VILES DE PRUIT

Tremolo en llocs diferents
en nombre i pes i mesura.
Prop de tu em sento més viu
al teu país i defora.

El temps se'm nua al voltant
i em pesa com una llosa.
Si el desig crea memòria,
tot el futur es desola.

El temps se'm penja del coll
com una mola de pedra
com una pedra que roda.

Potser aquest prat de verdor
i l'aire que l'escabella i pentina
em distreurien de mi
em llevarien les sobres.

Potser aquests versos herbosos
arrelarien en terra
i viuria en un sol lloc
jo els meus versos alhora.

L'espai se'm penja del coll
com una mola de pedra
com una pedra que roda.

Les vaques s'han encantat
em miren com si els fos bo
de veure com me les miro
la post del pit que se m'obre.

L'herbei tremola en el vent,
espai i temps s'hi congrien,
fimbren, s'hi gofren i udolen.


Estiu 1982



Segimon Serrallonga, dins,

Reduccions : revista de poesia, núm. 73/74, p. 83-84

El pla

Camina, caminaràs...
som al cor de la planura:
no es veu de prop cap altura,
no hi ha res que trenqui el pas.

L'estiu abrusa a l'entorn
les flors i l'herba novella;
fins la terra se clivella
al bat del sol de migjorn.

Les perdius corren a esbarts
pels rostos i les garrigues,
fan processons les formigues
i als bassols hi van moscards.

I el baf de l'aire calent,
passant damunt les eres,
torra les altes garberes
del blat granat i retent.

Les figueres fan aquí
belles ombres regalades
i figues-flors clivellades,
per la frescor del matí.

Quan ve que el sol ha balcat,
entra l'embat de marina
tan xalest per qui camina
tot fatigós i suat.



Maria-Antònia Salvà. Poesies, 1990
Il.: Pavla Reznícková

19 d’agost 2019

Jardí de nit

Encara hi ha penjolls de cireres 
a les branques més altes
del cirerer adormit.
L'aire escampa el perfum
del gessamí que puja
paret amunt
i tafaneja al balcó.
Un gat negre com el carbó
s'ajeu a l'herba
i mira el cel:
hi ha un núvol juganer
que amaga mitja lluna;
i una constel·lació
d'estrelles anuncia,
per al 10 d'agost,
una pluja d'estels.


Salvador Comelles. Abecedari poètic, 2015

Il.: Àngels Ruiz

Un glopet d'amor

Un glopet d'amor
    m'ha fugit enllà
sense preguntar-me
    on podia anar.

No em dol; sé que al regne
    de l'inconegut,  
ni l'esquitx més ínfim
    d'amor, no és perdut.




Joana Raspall. Serpentines de versos. 2000

Il·lustracions: Christian Ynaraja

girafa

Com que té el coll tan llarg, la girafa
la fruita més alta agafa.
Les altres criatures 
li envegen les altures.
Des de baix diu el xacal:
Quin temps fa per allà dalt?
I és que en el món zoològic
la girafa fa el servei meteorològic.



Josep Vallverdú. Bestiolari. 2010

Dibuixos de Manuel Cusachs

Pròleg de Pep Coll

17 d’agost 2019

Tu, la llum als ulls

...
Tu, la llum als ulls i al somrís que es fan
espai entre el cansament; ens mirem
(ja fa anys!) en els núvols, com ho fan
dos que descobreixen 'ens estimem'.



Fragment



Stefano M. Cingolani. Ho veig per la veu. 2019

Les fades bones

Les fades bones,
que han marxat a fer nones?
Fa temps que no se'n sent parlar.
I si han fugit d'homes i dones
i s'amaguen al fons d'un volcà?
O tal vegada han anat a la lluna
en cerca de fortuna.
Què podien fer, si no?
No les contractaven
ni sortien del racó.
Tot el dia allà, que s'esperaven,
al seu castell en runes, amb la por
de quedar per sempre sense ocupació.

Per compte d'elles sortia
a buscar feina pel dia
una bruixa xicarrina,
de tarota punxeguda,
tota seca i cantelluda,
que es pelava de fred perquè
no duia gavardina.

Tan aviat com la veien tornar,
totes au, a preguntar:
«I doncs, com ha anat?
T'han fet cap encàrrec?».
«Deixeu-me, feu-vos-en càrrec,
deixeu-me respirar,
que mig m'he ofegat...».
«Però com ha anat?».
«Fatal!
Hi ha una crisi general.



(Fragment)



Gianni Rodari. Tirallongues del cel i la terra, 2014
Il.: Bruno Munari
Tr.: Pau Vidal

09 d’agost 2019

SANT PERE DE RODES

Amb vells cristalls rosegues
les punxes oblidades del temps:

la memòria d'una onada
que t'ha deixat el cos tan transparent
i la llum, tan i tan clara,
de les teves naus –els ulls– dels vents.


Maria Josep Balsach, dins,

Saba d'ells : vint-i-sis poetes vius encara, 2019
Il. i coord.: Josep Gerona

Aprendre a nedar

Capbussar-se en el mar
i sentir l'aigua eixordadora
llepant la pell resseca
que busca oxigen
i anhela superfície.

I amb els ulls grossos
tibar amunt
             amunt
                     amunt
fins a poder respirar
            per fi
                     el poema.



Sònia Moya. Silur, 2019

Mirall

Allò que és real i el que és irreal
però no impossible esdevenen el reflex
de la societat en què vivim.



Joan Brossa. Ventall de poemes urbans. 1988

08 d’agost 2019

L'afinitat

Dotada per la música,
cerca el ressó i el troba
en veus que preludien
els moviments interiors
que en cada platja onegen.
La seva oïda capta
el so de les petites coses
que tènuement respiren,
i el recorda amb amor.
Cada nota que escriu lliga amb una altra
i, en rítmica cadència,
dansen conjuntament en l'harmonia.
Afina bé les cordes
de l'instrument que polsa
i agermana amb respecte
el to major, d'exultant plenitud,
amb el menor, que trena l'elegia.
Esborra interferències
i composa períodes
on pauses i silencis
donen impuls al ressonant cantàbil.
Amb arpa o clavicèmbal,
violoncel o flauta,
al calze de les mans,
dins preludis o fugues
que abasten les més altes melodies,
va obrint-se pas a dintre
dels que pensen com ella.
L'Afinitat coneix totes les notes,
els secrets i els tombants
d'aquella música
que trenca les distàncies,
atura el temps
i fa que els homes siguin,
per breus instants, com àngels.

                      Març 1971



Montserrat Vayreda

Poemes de Montserrat Vayreda. 2005

Edició i estudi Anna M. Velaz i Sicart

Pròleg de Mariàngela Vilallonga
Epíleg de Narcís-Jordi Aragó

Paisatge de sempre

                                    Catalunya



Muntanyes blaves vetllen
cases apilonades
sota un cel que és un teixit transparent
que els àngels mantenen al seu lloc;
el campanar, un far
per sobre d'aquesta uniformitat
de teulades cuites.


Hi ha un camp d'alfals esquitxat de roselles
entre jo i Oliana, un poble on
els anys i el temps han agermanat
tots els marrons, estances
que han sobreviscut
nombroses vides,
i saben més del que jo mai no sabré.


La veu de les campanes anuncia l'hora.
Són les cinc.
Ecos en tomballons s'enlairen a poc a poc
sobre la punta d'ales d'àngel.


La llum de capvespre s'estén sobre
aquest paisatge, es transforma a si mateixa
en pregària.




Maria Wallace. La segona ombra = Second shadow. 2010

Edició: Xavier C. Ribot

06 d’agost 2019

Dir que tot és blanc

després d'Alison Watt, 'Drift'  (2015)


Dir que tot és blanc
és ignorar

el gris, el negre i el groc
en els cops

i en les marees que venen
mentre estudies la floració.

He estat atrapada
en la seva navegació, vaig caure cap avall

i vaig tirar cap amunt, sense corda.
He tingut perles a la boca,

em sentia gran, planetària
i m'he vist a mi mateixa, dividida.



(Poesia traduïda per a aquest blog)



——————————————————

Original:


To Say Everything Is White

      after Alison Watt, 'Drift' (2015)


To say everything is white
is to ignore

the grey, black and yellow
in the strokes

and the tides that come,
as you study the bloom.

I have been caught
in the sail of it, plunged downward

and tossed up, no rope.
I've held pearls in my mouth,

felt large, planetary
and I have seen myself, split.



Rebecca Goss. Girl, 2019

05 d’agost 2019

Impromptu

Quin ocell vull? –L'oreneta.
Quina flor? –El gladiol.
Quin color? –El que té el sol.
Quina veu? –La del poeta.
Quin amic? –El més fidel.
I quin escalf? –La pintura.
Què desitges? –Terra i cel.
Què esperes? –Viure segura
on tinc clavada la rel.




Montserrat Vayreda. Irisacions : poemes a ritme de cançó. 2001

venir a viure (tall de poètica)

hem vingut per repetir-vos
la terra, per fer
servir síl·labes i nombres endreçats
per dir de nou el món, per refer
i per servir. per mesurar la boira
i l'obrir i el tancar del cor.
aquesta és la murada
i aquí és que sou.

jo, altrament, soc un espai
que buida possibilitats,
estret —jo ben prim—
entre un néixer i un morir,
ventrut i emmurallat,
d'altra mena.


Eduard Escoffet. Gaire. 2012

La paraula de la imatge

I que la imatge de la poesia
sigui el vol que transporta
no cap a la mort,
sinó cap a l'eternitat que hem creat
amb la pietat dels humans
entre tots els misteris de la ment.

III


Vicenç Llorca. Cos de poderosa llum. 2019

Pròleg d'Antoni Vidal Ferrando

Partenza da niente

A la recerca de la forma,
la paraula
o el moviment,
hi ha sempre el moment previ,
la sístole silenciosa de l'aire,
l'espai entre el blanc i el pinzell,
el so del mot que està a punt de dir-se,
les mans
          del director
                      d'orquestra.

Tot està per fer.

I al buit,
la plenitud més viva.



Sònia Moya. Silur, 2019

Pr.: Mireia Calafell
Premi de Poesia Narcís Lunes i Boloix 2018

ALBA DE FERRO

...
Però és bona la son
que venç els cossos cansats i prepara l'esperit
per a l'aparició universal de l'aurora. Encara
el plor podria dreçar-nos com les joves fulgors
dels déus de Sicília. Però no sents
com les muntanyes verdegen?  Sóc al bell mig
de les planes flamenques i sento
com bramen les vaques cerdanes, com brollen
fontanes reals dels Muixerons fins a Gréixer,
com s'alça la mar davant de tot Catalunya.
Hi sóc més real que amb el cos que em fa home
sense homes. Vora el riu dels meus pares
revisc tot sencer, sense perdre'm, però
ni una mica: tinc ferro i granit i raïls,
fabricats, ajustats i deixats per mà d'home.
D'aquí estant m'allargo a la tarda primera,
entre amics i el cristall, tan real, de la música,
i a les altres tardes creixents, i ta mare
servint pa amb tomàquet

———————————————————

Mais le sommeil est bon
qui vainc les corps lassés et prépare l'esprit
à l'apparition universelle de l'aurore. Le pleur
pourrait encore nous redresser comme les jeunes éclats
des dieux de Sicile. Mais ne sens-tu pas
les montagnes verdoyer? Je suis au beau milieu
des plaines flamandes et j'entends
beugler les vaches cerdanes, jaillir
les fontaines réelles des Muixerons jusqu'à Gréixer,
comme la mer se soulève devant toute la Catalogne.
J'y suis plus réel qu'avec le corps qui me fait homme
sans hommes. Au bord du fleuve de mes parents
je revis tout entier, mais sans me perdre
d'un pouce: j'ai du fer et du granite et des rails,
fabriqués, ajustés et posés d'une main d'homme.
D'ici je me penche vers l'après-midi premier,
parmi les amis et le cristal, si réel, de la musique,
et vers les autres après-midi grandissants, et ta mère
qui sert du pain à la tomate


(fragment)

Tr.: Annie Bats

Choix de poèmes


Segimon Serrallonga, dins,

Reduccions : revista de poesia, núm. 73/74, p. 79