Frésias

Una pàtria té algun sentit
quan és la boca
que ens besa al parlar d'ella,
al portar en les seves síl·labes
el blat de moro, les cigales,
la vibració
de l'ànima o del cos o de l'aire,
o la llum que irromp per la casa
com les frésias,
i torna, amic, el cor tan lleu.


Eugénio de Andrade. Ran del dir, 1994

Tr.: Júlia Cortès Ortega i Xulio Ricardo Trigo

Octubre a Venècia

Aquests grisos de perla, i grisos-rosa,
i grisos-verds, on el cel i l'aigua
sembla que s'esvaeixin, com darrera d'un vel
d'única llunyania fabulosa...
Ve de la mar l'alè somnolent
del xaloc. Cansadament es gronxola
prop de la riba, l'ombra d'una gòndola.
L'onada, endins, té un sanglot sufocat.
Venècia jeu lànguida, desfeta.
I si un raig de sol, esquinçant el gruix
de les boires, batega damunt del seu rostre,
a penes clou els seus grocs ulls de gata.


Diego Valeri, dins,

Maria Àngels Anglada. Paisatge amb poetes, 1999. P. 77
Il.: Amèlia Arumí

La força de la gravetat

La teva gravetat:
el pes just de què disposes
per riure.




Luiza Neto Jorge. Destrets d'indret, 1999
Tr.: Arnau Pons

CICLES NATURALS

Com quan una guspira invisible
encén un foc etern
i ja només importa que la flama

acaba en brasa

i torna a ser una guspira invisible
que, tal vegada,
encendrà un foc etern.


Meritxell Nus. Fenòmens, 2014

Alarma

Avui, el sol despistat
ha sortit per l'altra banda.
Les estrelles feien tanda
gentilment arrenglerades
per marxar, i els ha tallat
el camí.
Enlluernades,
no saben per on fugir.

Tot el cel es trasmudava;
no era de nit ni de dia...
la lluna, que ja creixia,
de cop sobte s'esborrava...
A l'altra banda del món
la foscor 
s'eternitzava
i el sol era qui sap on!

Han esbombat un pregó
amb timbals i trompeters:
ーSol!, o surts a l'horitzó,
o apaga't, per sempre més!ー
Una crida tan formal
el vell sol ha desvetllat:
—Per l'únic cop a la vida
que m'equivoco, no cal
moure aquest sagramental!

I se'n torna, enfutimat,
al lloc normal de sortida,
com si res no hagués passat.



Joana Raspall. Font de versos. 2003

deixar el temps escolar-se entre les paraules

deixar el temps escolar-se entre les paraules.
en aquest silenci que compartim
naix la veu que ens acosta.
de tu a mi creix la mirada com un llenç
inèdit, com una imatge a penes esbossada.

deixar el blanc del temps entre tu i jo,
el buit que el poema encercla,
dibuixar la llum amb ritme d'aigua,
amb ritme de foc i de terra,
sobre la pàgina blanca de l'aire.




Anna Montero. El pes de la llum. 2007

Premi Cadaqués a Rosa Leveroni, 2006

ALBÍXERES

Hauré el suc del sol en un grapat
i te'l retré als peus
com la més cara i nímia ofrena.



Encarna Sant-Celoni i Verger. Sediments d'albaïna i maregassa, 2002

Sentència

L'ordre del desordre
d'un ordre anterior
no és sinó
la mateixa cosa
reinventada.

  Agafada, de nou,
amb ganes.



Helga Simon i Molas. A la vora. 2017

Premi Amadeu Oller 2017

Horitzó d'aigües

Horitzó d'aigües.
Silenci que acull
la fràgil inclinació
de la distància.
Horitzó d'aigües.

Memòria d'arbres.
Ulls sota els ulls,
record de l'oblit,
de qui la mirada?
Memòria d'arbres.

Pupil·la d'astres.
Recs de claror
que vetllen l'opacitat
de la casa.
Pupil·la d'astres.



Lluís Solà. L'herba dels ulls. 1993

Vigilància

Cal passar de la prosa a la poesia
ーi viceversa, tan sovint com calguiー
no per lluir destresa literària
sinó com qui fa un canvi de guàrdia.



Pere Antoni Pons. Canvi de guàrdia, 2019

És gust

És gust anar brut de feina quan saps
que en arribar a ca teva et podràs dutxar.
És gust embrutar un quadern de correccions
i afegits quan penses  que, «oscuro el borrador
y el verso claro», finalment en sortirà un poema.



Ponç Pons. El rastre blau de les formigues. 2014

Cant

Jo quan vivia
al 3 i 7 fan 13
tot era més fàcil
i ara que em dus
al 2 i 2 són 4
vaig al naufragi.


Enric Casasses, dins,


L'educació en vers : cent poemes sobre ensenyar i aprendre, 2018
Ed.: Antoni Tort Bardolet

I Déu en algun lloc

  recorda que no t'és donat saber-ho tot
                               ÀNGEL MIFSUD



Els poc que saps,
ho arrengleres al prestatge,
al costat dels llibres:
el poema més llarg de Llompart
tu i jo, petita amor, dins la boscúria,
infants sentimentals plens de silenci,
per caminois de cap al tard amb fràgils
petúnies sensibles i campànules...,
de memòria. Un número de telèfon
que ja no marques mai,
i la matrícula d'un cotxe
que ara és un munt de ferralla
a la deixalleria.
El color exacte dels seus ulls.
La melodia d'unes quantes cançons
que encara taral·leges alguns vespres
de tornada a casa.
L'olor de mar
al port de Ciutadella.
El tacte del silenci
un migdia de sol
al carrer de Sant Cristòfol.
L'abisme a la línia breu de les parpelles
quan l'amic recita un poema
que no parla d'absència
que és absència.

I Déu en algun lloc,
just quan no mires.



Sònia Moll Gamboa. I Déu en algun lloc. 2014

De nit

De nit em sé,
quan oblido i respiro,
aquest gemec de vent entre les branques.
I em reconec de sorra
com m'han fet 
innombrables segles de sang.

De nit reprenc
alfabets que m'escriuen
els dies que s'han fet fins ara.

Així conjuro el mot
per complaure la il·lusió
d'un moment que pot desfer-se.



De: Rails escapçats



Sílvia Tarragó Castrillón, dins,

Poetes del Maresme : deu anys d'Espais de Poesia : Alella 2008-2017. 2019
Edició: Montserrat Serra i Arenas

Secrecions de l'ahir

Vertigens d'un passat que no reconec
dins la meva nafra.

Altres històries adoptades
ja tan meves,
tan pròpies.

No fugiu.
De mi no.

Jo no soc aquesta.



Anna Gual. L'Ésser solar. 2013

Epíleg: Lluís Calvo

Tot

Tot,
Paraula impertinent i pomposa.
S'hauria d'escriure entre cometes.
Fingeix que no omet res,
que ho concentra, abraça, inclou i té.
Tanmateix, no deixa de ser
un simple retall d'un temporal de vent.




Wisława Szymborska. Instant. 2018

Traducció de Joanna Bielak

XIV Premi «Jordi Domènech de Traducció de Poesia»

Els que sembraven

Els que sembraven
prenien paciència
per la collita.
Hora foscant gaudien
del fruit i els confortava.


De neu promesa i altres circumstàncies


Jordi Sala. L'instant obert. 2015

Pròleg: D. Sam Abrams

La professora

Va ser fàcil acostumar-me a ella.
Era com anar girant a poc a poc 
les pàgines d'un llibre de Borges
que no voldria que s'acabara mai.




Àngels Gregori. New York, Nabokov & Bicicletes. 2010

termenal del poema

Arrenglerar exorcismes,
evocar,
fer, de la llengua, pàtria.

Retenir els oblits fins
ofegar-los
en un pou de paraules.

Renéixer a la frontera
del sentit,
en terra de ningú.



Isabel M. Ortega Rion. Runa plena. 2004

Humility

Poems arrive ready to begin.
      Poets are only the transportation.


￣￣￣￣￣￣￣￣￣￣￣￣￣￣￣￣ Humildad

Los poemas llegan listos para empezar.
      Los poetas sólo son el transporte.


￣￣￣￣￣￣￣￣￣￣￣￣￣￣￣￣￣Humilitat

Els poemes arriben preparats per començar.
      Els poetes són només el transport.




(tr. en català per a aquest blog)


Mary Oliver. Felicity, 2016
Tr.: Nieves García Prados

Les meves, són històries per vendre pels carrers

Les meves, són històries per vendre pels carrers.
(Jo era menut, passava
el del Crimen de Cuenca,
espellifat i picat de verola,
amb l'escreix d'un borni,
i una vara de freixe
per indicar l'horror dels episodis.)
N'hi ha de grogues
com la flor de l'acàcia i els canaris,
de verdes com les fulles del bambú,
de vermelles com postes de sol i tomàquets madurs,
i de blaves també, com els ulls de les noies.
Però no les venc encara,
el temps és inclement,
esperaré una nova primavera,
quan el colom, ai, de la pau
s'aculivi al penell de l'alcaldia
i emmudeixi el galàpet,
quan torni Sant Francesc
i a corre-cuita amaguin capes pluvials i mitres,
i tots mengem al mateix plat
i tots bevem d'una sola aigua.
Qui no entengui
que es tanqui en cambra fosca,
que es pegui fort al pit
i es posi pedres a la boca.
N'hi haurà de tots colors,
per dar i per vendre,
per recordar què fórem
i allò que podem ser.
A cada u seny i bondat
per a triar la seva.


Xavier Benguerel, dins,


Antologia de la poesia social catalana, 1970
Ed.: Àngel Carmona

Ranuncles àvids

Ranuncles àvids,
estries de plaer
i un paraigua amb esclemalls
on pengen cassoletes.

Amb arròs dolç,
llenties negres,
olletes
per omplir-nos-en la boca.



Laia Llobera i Serra. Cicles. 2009

XXVI Premi de Poesia «Divendres Culturals de Cerdanyola» de 2009

Cançó del matí encalmat

El sol ha anat daurant
el llarg somni de l'aigua.
Aquests ulls tan cansats
del qui arriba a la calma
han mirat, han comprès,
oblidaven.

Lluny, enllà de la mar,
se'n va la meva barca.
De terra endins, un cant
amb l'aire l'acompanya:
«Et perdràs pel camí
que no té mai tornada.»

Sota la llum clement
del matí, a la casa
dels morts del meu vell nom,
dic avui:  «Sóc encara.»
M'adormiré demà
sense por ni recança.
I besarà l'or nou
la serenor del marbre.

Solitari, en la pau
del jardí dels cinc arbres, *
he collit ja el meu temps,
la rara rosa blanca.
Cridat, ara entraré
en les fosques estances.

Salvador  Espriu



De Cançons de la roda del temps


*el jardí dels cinc arbres és el petit pati
de la casa familiar dels Espriu a Arenys de Mar
i que el poeta va incorporar dins el mite de Sinera.


Antologia de poesia catalana, 2011
Ed.: Joan Oriol i Giralt

L'abella

—Treballadora fidel,
amb el que trobo a les flors,
jo que faig parets de mel.




Josep Carner. Museu zoològic. 1998

Il·lustracions de Lluís Farré.

Un prat d'indòmits

Un prat d'indòmits
lilàs i el plany de l'òliba
a l'horabaixa.



Àngels Marzo. Buscant Quios. 2014

Pròleg de Jordi Pàmias.

Inventari intern

Sense voler,
                    he trobat
en quina dignitat arremolcar-nos,
on decantar els propòsits, el temps,
tu què t'has cregut qui ets,
la crosta disgustada, les ferides més acèrrimes,
la impostura dels conceptes
i com s'ancoren els dies vells
a l'aferrament de les memòries.

Fa vergonya, de tan tòpic:
ara que ja  no busco,
ho trobo tot.

Desendreçat.

Meritxell Nus. Fenòmens, 2014
XXXVIII Premi Vila de Martorell, 2013 de Poesia en Català

gavina

La gavina
au marina,
menja tothora el mateix:
s'abraona
sobre l'ona
i n'extreu un munt de peix.

Josep Vallverdú. Bestiolari. 2010

Dibuixos de Manuel Cusachs

Pròleg de Pep Coll

És quan acaba

És quan acaba
o comença el dia
que m'agrada passejar
pels carrers que tant conec
i descobrir colors i figures,
dins meu,
que no havia vist mai.




Noemí Morral. Tornar : d'Essaouira a la Barceloneta. 2018

La tortuga

La tortuga cançonera
a poc a poc fa camí.
Ha sortit de bon matí
per arribar la primera
a menjar-se l'enciam
de l'hort de la masovera.

El conill tenia fam;
ha sortit aquesta nit
i l'enciam s'ha cruspit!
La tortuga no s'enfada;
troba brotets de lletsó,
que florit també li agrada,
i se'ls menja amb fruïció.
Ja paguen la caminada.



Joana Raspall. Font de versos. 2003
Il·lustracions: Tàssies

Almenys poder veure un arbre

Almenys poder veure un arbre, al matí
buscar ocells, cantar cançons
alguna cosa que ens arreli
que ens apropi a la infinitud que fingim.




Silvie Rothkovic. La nit que és dins el dia. 2018

Al primer matí de les herbes

Al primer matí de les herbes
que ventilen suau els espadats carnals
amb la crida on s'arruga la saba a flor d'aire
quan tant d'amor només és pol·len de dubtes
                                                        i arcada de vent,

tu, filleta,
abans que somniï l'alba vergonyosa dels déus,
neixes dona,
de l'empremta bruna vellutada
d'una mirada.




                                 Perpinyà, 1 de març de 1988


Renada-Laura Portet. Jocs de convit, 1990
Pr.: Kathleen McNerney

To the youngest poet

Els teus setze anys són una platja oberta
que jo em miro de lluny, gairebé amb por
d'enterbolir amb la compassió
les aigües de la teva vida incerta.

Tu campes al teu grat sobre la sorra
i et capbusses al mar del teu menyspreu
de tot el que no ets tu. I escrius arreu,
vora l'aigua, el teu nom, que l'ona esborra.

Corre i neda i capbussa't i contempla
aquests setze anys que duren un estiu
i que et fan, als teus ulls, heroi de faula.

I encar que un llamp ha d'ensorrar el teu temple,
jo sempre, esperançat, et diré: Viu!
I mai contra el teu fat diré paraula.



Narcís Comadira. Enigma. 1985

anglès imperfecte

penso en com el pare
va treure la família de la pobresa
sense saber què era una vocal
i la mare va criar quatre fills
sense ser capaç de construir
una frase perfecta en anglès
una parella desconcertada
que va aterrar al nou món amb esperances
que els van deixar el regust amarg del rebuig a la boca
sense família
ni amics
només marit i muller
dos títols universitaris que no tenien cap valor
una llengua materna que ara no servia
una panxa inflada amb un bebè a dins
un pare preocupat per les feines i el lloguer
perquè el bebè naixeria passés el que passés
i durant una mil·lèssima de segon van pensar
ha pagat la pena apostar tots els diners
al somni d'un país
que se'ns està empassant sencers

el pare mira la seva dona als ulls
i veu que allà on hi havia l'iris hi viu la tristesa
vol donar-li una llar en un país que se la mira
amb la paraula visitant a la llengua
el dia del seu casament

va deixar tot un poble per ser la seva dona
ara ha deixat tot un país per ser una guerrera
i quan va arribar l'hivern
no tenien res més que l'escalfor dels cossos
per foragitar el fred

com dos parèntesis l'un davant de l'altre
abraçaven les parts d'ells que més s'estimaven (els fills)
van convertir una maleta plena de roba en una vida
i en sous regulars
per assegurar-se que els fills dels immigrants
no els odiarien per ser els fills dels immigrants
van treballar massa 
se'ls veu a les mans
els ulls els cauen de son
i això és la cosa més artística que he vist mai
és poesia per a les orelles
que no han sentit mai el so de la passió
i la boca se m'omple de m'agrada i oh quan
miro la seva obra mestra
perquè no hi ha paraules en anglès
que puguin dir tal bellesa
no puc resumir la seva existència en vint-i-sis lletres
i dir-ne descripció
un cop ho vaig provar
però els adjectius que calien per descriure'ls
ni tan sols existeixen
així que vaig acabar amb pàgines i pàgines
plenes de paraules seguides de comes i
més paraules i més comes
per acabar adonant-me que hi ha coses
al món tan infinites
que no podrien gastar mai cap punt


(Fragment)


Rupi Kaur. El sol i les seves flors. 2017

Tr.: Bel Olid

Tenyeix de blau el temps

Tenyeix de blau el temps:
transfigura el somni,
transgredeix els mots.

Fes que els seus colors esclatin
al raig de la font.
Que l'aigua humitegi els ulls.

Que la seva frescor gelada
temperi el foc d'aquestes mans
que cremen.

Fes teu aquest desig.
I endinsa't al cor
de les paraules.


————————————


Tiñe de azul el tiempo:
transfigura el sueño,
subvierte las palabras.

Haz que sus colores estallen
en el chorro de la fuente.
Que el agua humedezca los ojos.

Que su frescura helada
atempere el fuego de estas manos
que arden.

Apodérate de este deseo.
Y adéntrate en el corazón
de las palabras.



Montserrat Abelló. Antología. 2005

Edició, traducció, pròleg i selecció: Neus Aguado

Les Maries

Com el vent que passa així és passat el temps...
i com és passat qualqui cosa ha cambiat
ell pensava, segut a la gradinada del teatro
accullint-se un poc de fresc, que de cavidani
era encara afosa la tardada, i com pensava lo pensament
volava, volava i se fermava a la gruta de Costa
en aquella platgeta, no era un somni que esvaneix i passa
ma era un bell record que a la ment resta.
Quan en dia de avui, vigília de les Maries, festa de
escampanyada i de gran divertiment, a la tardeta,
qui descalç, que sense malleta, amb l'embolicada
i l'embolicadeta. La vasia del peix a allada, de pebre
assai tocada, quatre fiascos de vi,
era una contentesa a no finir, i un llençol mig finit
era la barraca per passar la nit.
Rieven les estrelles al cel, rieva la lluna afinestrada
veient aqueixa alegra brigada, rieva la marina
i cantava amb a mosaltres fins a la maitinada
a l'eixida del sol, que apenes nos veieva
ell també rieva i mos feva companyia colorint-mos
i encenent-mos per tot lo sant dia.
A nit a tard, un pas envant i quatre enrera
tornaven en casa. Estracs i assaraiats,
ma amb el cor ple de alegria, pensant a l'any que ve
a l'altra festa de les Maries.



1992    Secció B: 3ª

Giovanna Martinelli, dins,

Atzur, or, verd i vermell : los poetes del Premi Rafael Sari (1984-1995), 2009

Mentre aquells núvols

Mentre aquells núvols
quasi atrapen la lluna,
jo espero el dia.




Maria Rosa Roca. Showa, 2003. Il.: Vicenç Masdemont

A l'ombra dels lotus, 2003

Hannah Arendt

El sentit comú
instaurat pels romans
m'ajudi a posar
pedra sobre pedra.



Rosina Ballester. Vestigis. 2010
Pr.: Ponç Pons

XII Premi de Poesia Parc Taulí, 2009

EM DESPERTO DE BON MATÍ

¿Per què les persones continuen demanant de veure
      el document d'identitat de Déu
quan la foscor obrint-se a la matinada
      és més que suficient?
Sens dubte qualsevol déu s'apartaria fastiguejat.
Pensa en la reina de Sabà apropant-se
      al regne de Salomó.
Creus que ella preguntaria,
      "és aquest el lloc"?



Poesia traduïda al català per a aquest blog.

——————————————

I WAKE CLOSE TO MORNING


Why do people keep asking to see
      God's identity papers
when the darkness opening into morning
      is more than enough?
Certainly, any god might turn away in disgust.
Think of Sheba approaching
       the kingdom of Solomon,
Do you think she had to ask,
      "Is this the place?"


——————————————

ME DESPIERTO POR LA MAÑANA

¿Por qué la gente sigue pidiendo ver
      el documento de identidad de Dios
cuando la oscuridad abriéndose a la mañana
      es más que suficiente?
Sin duda cualquier dios podría apartar-se asqueado.
Piensa en la reina de Saba acercándose
     al reino de Salomón.
¿Crees que ella preguntaría:
      "Es este el lugar"?



Tr.: Nieves García Prados

Mary Oliver. Felicity, 2016

Marinera

Marinera, a l'hora que desfermes les sivelles
creix la sang aigualida que obscureix l'arena.
Al ventre dels vaixells s'hi couen llunes,
grinyolen els ferros i s'hi juga la sal
i el pa i la suor i l'enyor i
les distàncies acrescudes i els rostres
que canvien. A cada viatge
nou o vell, cada pell és una carta de navegar,
i els ulls es fan més clars i el somriure
es desplega
com un vol en silenci.


Meditacions mediterrànies


Olga Xirinachs i Diaz. Clau de blau : Tarraconis vrit amor, 1978

Poble vençut que sobreviu als reis

Homes callats, coberts de sang i sutge,
alcen l'esguard impenitent que jutja:
poble vençut que sobreviu als reis.

Josep Carner, «1714»

Vindrà un dia, Catalunya,
que ja no ploraràs més,
seràs lliure i sobirana,
sense cap dret de conquesta
que t'escanyi i t'envileixi,
ni decret de Nova Planta,
que escarneixi els teus
principis, i les lleis,
per l'absurd dret 
de conquesta d'un mal rei.

Amb la llansa i l'espasa
t'assassina eternament.

No hi haurà més sang vessada,
ni mai més llengua abolida.
L'ànima que ens consolida.
Tres-cents anys fa que ens trepitges
i ja no ho faràs mai més.

Perquè els homes i les dones,
i els seus fills, tots els fills
d'aquesta terra, bella i noble,
cridaran com mai no ho han fet,
i diran que ja són lliures,
i ho diran sense cap tret.
Ho diran sense cap tret.

No se sotmetran mai més
a la punta de l'espasa
d'un mal rei que ja no ho és,
a la punta de l'espasa,
del més vil dels cavallers.



Rosa Fabregat, dins,

Versos per la llibertat. 2018