Ara puc dir

Ara puc dir: soc a la font i bec,
i bec fins a morir-me
de set de voler més no sabent què,
que és així com no es mor
en veritat del tot: vivint en la fretura
d'alguna cosa sempre.
                                   Sense
fretura, què seria de nosaltres,
aquests a qui fou dat el privilegi
de la santa follia de ser càntic,
vent desfermat, incendi
que es destrueix a si mateix, mentre salvades
queden les coses que tocà i més pures.
Oh, il·luminats! La nostra 
comesa humil: obrir del tot orelles
al primigeni cant 
                             i declinar.



Joan Vinyoli, dins,

Celdoni Fonoll. La poesia a l'escola. 1986

Pròleg: Miquel Martí i Pol
Epíleg: J.V. Foix
Il·lustració de la portada: Josep M. Subirachs

                           

Triomf de la vida

                      Into something rich and strange
                        WILLIAM SHAKESPEARE


Vida, tu, ¿d'on sorgeixes?
¿Quin afany poderós
pot desvetllar-te mínima 
al més imperceptible
pòsit dur de la pedra?
¿De la pols mineral
que va, s'alça i es mescla
al metall decidit,
pur en cossos perfectes,
en macles de pirites,
o suspès en argiles,
en la carnal ortosa?
¿Del cristall absolut, 
guspira d'oliví
al magma corsecat
de la pedra volcànica?

Llisques damunt del quars,
llum en la llum del nombre,
absorta en els teus límits
eterns però amb llavor
d'un destí molt més alt
que passa per la dura
mancança de la forma.
Gasos, vapors, sacseig
en boires absolutes
damunt estanys de febre!
En la caiguda arrela
la mínima estructura.
Tendresa imperceptible
del codi més lleuger,
immarcescible llei,
neguit etern, neguit 
de retornar al cristall
mental del pensament.
Neguit enterc del liquen,
neguit carnós del fong,
doll fresc de la falguera,
música de l'espora!


(Fragment)


d'Enigma, 1985


Narcís Comadira. Quan em llegiu : poemes triats i comentats per quaranta-set lectors en el setantè aniversari de l'autor, 2013

Ed.: Carme Arenas, Josep Maria Fonalleras, Esteve Miralles i Jaume Subirana

Gener és llarg

Gener és llarg per a la penombra.
Una llenya de silencis encén
l'alba a l'hora que arriben els trens.
L'horitzó és un cadàver de colors.
En l'agenda del foc, mistos trencats
són un desert calcinat de carícies.
Viure és distraure les flames del bosc.




Marisol González, dins,

Reduccions : revista de poesia, núm. 103, setembre 2013, p. 48

Quart creixent

L'aigüat sobtat ens aillà del temps. La foscor va cloure el món
i la mar esdevingué una esfera tallada pel llampec.
Déus mediterranis, menjàrem, pagans, figues i raïms,
conreant la dolcesa en la humitat dels besos onejants.
Omplírem, amb rodolar de còdols i sentor de la frígola, 
les valls sense arrels de la meva memòria. Limitats, els dits
es deliren per l'espai estimat: neguit del palp.
La lluna lluí, líquida, en darrera frisança,
i el meu jo, occit i sec, acceptà l'il·lusori parany
i feu un cant de melangia infinita als déus.


Cicle de la nit


Zoraida Burgos. Convivència d'aigües : obra poètica. 2017, p. 106

Estimo les lletres

Estimo les lletres
que formen els mots,
i els llavis que els diuen,
i el cor que els entén...
perquè als mots hi ha l'ànima
de tota la gent! 




Joana Raspall. Amb sabates de molsa : poemes amb sentiments. 2018

Edició: Josep Maria Aloy
Il·lustracions: Anna Clariana
Pròleg: Pere Martí i Bertran

Somni

Jo dormo i el meu cor vetlla;
contempla els estels en el cel i l'arjau
i com l'aigua floreja al timó.



Iorgos Seferis. Diaris de bord, 2019

Tr.: Joan Frederic Calabuig

Aficions

El sol vol pintar,
quan torna a estar actiu.
Mulla el seu pinzell
a dintre del riu.

A la primavera
tot és ple de flors.
I, concentrat, tria
pintures i olors.

Ai, però la paleta
un raig ha bolcat
i entre la pluja
un arc s'ha format!



Poemes de flors i abelles. 2019
Text: Núria Albertí
Il.: Mercè Galí

Presència

El nostre cos, la primera afirmació,
com la gana o com la set, i la necessitat
de formar part d'un altre cos.
Les coses petites ens sorprenen
amb grans extremitats i ens les allarguen,
membranes d'escalfor on la vida, encara pura,
es fertilitza, unida com sutures a nosaltres.
Els ulls que ens miren són mons sencers
que accepten la nostra rèplica
només per habitar-se.
Instint de justificació potent,
innat com obrir boques i empassar-se
trossets sexuats i nutritius de mare.
Hi ha un infant, al llarg del poemari,
que em persegueix i que m'obliga a escriure.
Concentra en ell tot l'important.
La resta cap, avui, a tots els altres llibres.



Eva Baltasar. Animals d'hivern. 2016

14è Premi de Poesia Sant Cugat a la
memòria de Gabriel Ferrater

Assaig

                                                          (a Teresa Pascual)

                                    all which isn't singing is mere talking
                                         and all talking's talking to oneself
                                                                      E.E. Cummings


Potser no tornaràs a veure aquell
antic poema d'aigua, fang i vent,

ni a pujar pel carrer que s'empinava
com un estret calvari
en el precoç hivern,

ni a palpar com un orb
la textura de l'arbre
amb fred blavós als dits i a les orelles.

Tot el passat fou sols un simple assaig
d'aquest atzar que ja no té futur:
està en la teua ment.

De tot allò només queda un record
tan trist com els adeus,
una petita història,

aquell relat i el teu fantasieig;
el relat que escriuràs
potser per fer-lo viure,
un poema profund com un paisatge.




Jaume Pérez Montaner, dins,

Reduccions : revista de poesia. núm. 102, febrer 2013, p. 23

vau dividir el món

vau dividir el món
en trossets i
en vau dir països
vau dir que éreu propietaris
d'allò que no havíeu tingut mai
i ens vau deixar als altres sense res


− colonitzar



Rupi Kaur. El sol i les seves flors. 2017

El poeta

El poeta no el trobes
mai on te l'esperes:
com el cucut (entre els animals)
o com els bojos, és sempre en un altre lloc.

               (12 d'agost de 1989)



Gerardo Vacana. Quadern grec i altres poemes =
Taccuino greco e altri versi, 2011
Tr.: Jesús Aumatell i Carlo Vitale
Pr.: Antonio Piromalli

Riu

l'únic coll
que viu sense cap
i només d'aigua

mira en els revolts
de no creuar-se
amb si mateix



De Bosc difícil = Trudny las, 1964

Tymoteusz Karpowicz, dins,

Reduccions : revista de poesia, núm. 102, febrer 2013, p. 61

Carrer

Perd la brúixola cada dia
quan s'adona que el camí no condueix a cap muntanya.
Al cap de poc,
recorda que ha abandonat la ciutat
on tots els carrers condueixen a la muntanya.

Perd la brúixola
i entén que qui perd una muntanya
no tornarà a ser.

Ho entén com una maledicció:
Els qui perden les muntanyes,
viuran tan sols de miratges.


Raed Wahesh, dins,


Jo soc vosaltres : sis poetes de Síria, 2019
Ed.: Mohammad Bitari
Tr.: Margarida Castells Criballés

Les lletres són besos

Les lletres són besos
que els llavis
han deixat oblidats.




Damià Rotger Miró. Arèola, 2019
Epíleg: Ponç Pons
Il.: Mireia Cabaní

I em miraran

I em miraran
expectants
ben àvids
de la meva nuesa.

Però jo porto abrics descomunals
i vaig
on les insurreccions
ancoren.



Laia Llobera i Serra. Cicles, 2009
XXVI Premi de Poesia «Divendres Culturals de Cerdanyola» de 2009

L'olor de la pomera

Amb peu alat he entrat als teus vergers.
A l'airecel el blau és net i fi.
Entre les branques, canta un violí
que amb notes tendres posa fre a l'excés.

Remoreja la font entre els xiprers.
A l'estanyol dos cignes fan fremir
l'aigua que delimita el seu destí.
El sol s'amaga darrera els fruiters.

I tu, nua a la gespa, generosa,
perquè ets pensada, et lliures amorosa
al joc, i et beso els llavis i els estels

dels teus pits, i et corono amb tarongina.
En la pau de la tarda que declina
l'olor de la pomera inunda els cels.

Josep Grau i Jofre, dins,

Reduccions : revista de poesia, núm. 79, p. 53.

Jo et donaria

Jo et donaria, amor,
tota la tarda
per fer del temps un feix
d'hores esparses
i així, com mar tranquil,
blavejar l'aire.

Jo et portaria, amor,
fruita enramada,
com l'aire pels balcons
d'aquesta casa,
i dir-te també avui
paraules clares.

Jo tornaria, amor,
a viure encara
altres dies passats,
dies com d'aigua,
lliscant entre els illots
d'un mar en calma.


Mireia Lleó, dins,


Reduccions : revista de poesia. Núm. 79, pàg. 48

Dona

Vet aquí la petita tragèdia del moment:
amb un cafè, no dorms la nit
i sense, et dorms a mitja tarda.


      Estona de silenci cap al tard;
      totxanes, ciment gris i cel plomí,
      la música callada d'un jardí
      de metro per dos deu i una torreta.
      Penjada i amb rovell, la bicicleta.
      Sents l'ànima feixuga, el cor d'espart.

      El dia corre poc, no hi passa l'aire.
      Cap gana de deixar la bata a ratlles
      clenxar cabells que grisos i aspres creixen.
      Geranis, mans i galtes ja es marceixen.
      No saps amb qui parlar, per això calles.
      Et dolen els records, si hi penses gaire.

      Sols resta trista son d'imatges ertes.
      Si jo pogués parlar-te avui a cau d'orella
      per dir-te que no deixis, que has de viure,
      que encara hi ha per fer, que ets un ser lliure...
      Que encara ets massa jove per ser vella,
      i mai no seràs vella si despertes.


      1r Premi Sènior

Montserrat Febrer Ramo, dins,

XIVè Certamen Poètic Andreu Trias, 2011

Trajecte

Fimbreig. Tires d'imatges que transcorren.
Ràpid. Molt Ràpid. Tot s'endarrereix.
Sóc en aquesta andròmina que avança.
Enlloc més. Els territoris em fugen.
El món vist des de dins. I des de fora.
Ciment, i arbres, i gent, i més cotxes.
Res no s'adona que l'estic mirant.
I les coses prenent la forma de
somnis que perfila la meva ment.
I penso. Molt i molt intensament.
Em recreo en aquest moment de trànsit:
tot un espai per a la reflexió.
Deixo per poder retrobar de nou.
I la malenconia s'accentua.
Extasiada, sembla que trenco el son.


Gemma Arimany. Ferro trencadís, 2003

Premi de Poesia Martí Dot 2002 de Sant Feliu de Llobregat
Pr.: Rosa Cabré

Alta Segarra

Vent i silenci,
al pla més alt;
a la garriga,
timó fragant.
Carena incerta.
I un viarany
per on s'enfila
l'últim ramat.

Marges de pedra
sense escairar.
En un revolt,
tram esbucat
de paret seca.

Vells alzinars.
Cabanes buides,
eines al ras,
que són ferralla.
Greu soledat.
Eres que l'home
abandonà;
la marinada
hi bufa, en va:
només hi troba,
potser, l'agram.
Amb llum de tarda,
camins llunyans...

Terra dels avis,
dia del plany.

Groga argelaga
i àrid cel blau.
Puny, sense ira,
l'esbarzerar.
A soca morta,
bes de destral.
Qui veremava,
sinó un malfat?
Cullen olives
cansades mans.

Casa tancada
amb pany i clau;
damunt el ràfec,
lluna d'aram.
Pels carrerons,
flaire de pa;
òliba immòbil,
al campanar.

A punta d'alba,
en un tossal,
quatre ametllers
amb vestit blanc.

Com taques d'ombra,
vells alzinars.
I, a la planura,
llenç de bancals.

Fa estremir l'ordi,
el vent de març.
Claps de garriga.
Terra del blat.



Jordi Pàmias Grau. La paraula i el cant, 2019

Matí

Obre els ulls i desplega

la negra pantalla i estén-la del tot

obre bé els ulls fixa-hi els ulls

concentra-t'hi concentra-t'hi ara saps

que la negra pantalla no es desplega

dins el son o dins l'aigua

ni tampoc quan es clouen les parpelles arrugades

i s'enfonsen de biaix com les petxines,

ara saps que la negra pell de tambor
cobreix per complet el teu horitzó
sempre que obris els ulls descansat, així.
De l'equinocci de primavera a l'equinocci de tardor
ací són les aigües que corren ací és el jardí
ací brunzen les abelles per les branques
i repiquen a les orelles d'un nadó
i vet ací el sol! I els ocells del paradís
un sol immens més gran que la llum.



Iorgos Seferis. Diaris de bord. 2019

Tr.: Joan Frederic Calabuig

Les seves mans

Les seves mans, les que matinaven,

les que posaven ordre als afers de la jornada,

les que espolsaven per la finestra les llàgrimes amagades sota els coixins,

les que comptaven peticions i les distribuïen en moixetes a les galtes,

les que arrabassaven fils de fretura de la intimitat casolana,

les que abraçaven l'única fotografia familiar que quedava en la intimitat casolana,

les mans d'ella, ara,

recullen les engrunes del cor, disperses sota la runa.

De Paisatge de mort i desolació / Natura morta


Rasha Omran, dins,


Jo soc vosaltres : sis poetes de Síria. 2019

Edició: Mohammad Bitari.

Traducció: Margarida Castells Criballés.

Tramuntanada

Tramuntanada.
Furiós combat del cel
contra el temps.


___________



Escriure't i veure
com s'escola el mar
en cada mot.




Selecció de dues poesies de #periant


Damià Rotger Miró. Arèola, 2019
Il.: Mireia Cabaní
Epíleg: Ponç Pons

Trolls

Gegants
    corpulents.
Feres
    desmesurades
        de sang negra
i perversió
          infinita.

La llum
de la intel·ligència
us esquinça
  l'armadura
             sinistra
i us transfigura
en pedra
    sense esperança.



Música i poemes per a petits monstres. 2007

Text: Lola Casas
Il·lustracions: Mercè Canals

Curació natural

Utilitza exclusivament paraules senzilles,
no gastis noms de flors discretes, d'espècies tímides,
digues clavell, de tant en tant, sense que importi gaire,
puja a la muntanya, digues cargol, o, si no plou, sargantana.
D'aquí dos o tres-cents anys et trobaràs perfectament,
seràs la tarda.


Enric Casassas Figueres. Començament dels començaments
i ocasió de les ocasions. 1994

La festa de la pau

En aquest bosc

S'alcen arbres blancs,
com versos.

Uns més rectes,
d'altres corbats,
alguns marcats
per les mans dels amors
que hi han passat.

Aquest bosc té tanta força com por,
por del blanc immaculat,
por de la negror de ser oblidat,
i sembla que de tant que hi ha plogut,
no ha quedat cap petja que expliqui
com saber-hi estar (en aquest bosc).

Però avui (de nit),
quan tots els pigments s'han assecat,
els arbres se m'han fet escorça
i com una foguera
m'han abraçat
i el blanc es torna creatiu
enlluernant a toc intermitent
i en la seva personalitat
se'm fan vida
i ja no tinc por d'esperar
el paisatge que ha de passar,
convex o còncau.



Ivette Nadal. Arbres, mars, desconcerts, 2017

Pr.: Anna Aguilar-Amat

Besada d'ona

Besada d'ona:
la mar necessitada
de terra digna.



Hivern

Jordi Sala. L'instant obert. 2015

Pròleg: D. Sam Abrams

A rufagades

A rufagades.
Forçats a reconèixer
quietud i vida.


Hivern

Jordi Sala. L'instant obert. 2015

Pròleg: D. Sam Abrams

Gener

Ai, vell ametller,
que n'ets, d'atrevit!
A mitjan gener
ja estàs tot florit.

Vindrà el fred tardà,
i em fa molta por
que el tendre ametlló
es pugui gelar.
Tremolo mirant-te!
No hi vull pas pensar!




Joana Raspall. Poemes per a tot l'any. 2013
Il.: Montse Tobella