Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

23 de juliol 2020

Alba

Alba
tan feixuga
de pas
tan lent 
                      trencar
                      poc a poc
                      la closca
                      de la boira

Estripar
el pit
al crit
                      d'existir
                      perquè
                      sí




De Cicatriz, 1996 ; 5 sonets minimalistes, 1

Teresa Rita Lopes, dins,



Com elles = Their kind : una antologia de poetes occidentals del segle XX. 2017

Edició i traducció: Mireia Vidal-Conte, 2016

Pierrot

Sobre el cap es pinta un barret
Sobre les ulleres es pinta uns ulls
Sobre el cos es pinta un vestit
Sobre les mans es pinta uns guants
I sobre els peus es pinta unes sabates.


Joan Brossa, dins,

Quin embolic! poemes, contes i altres textos per llegir rient, 2019
Il.: Morad Abselam

Instantània

M'he trobat un estel damunt la falda,
fet de llum,
o de pols...
o de carícia.
I jo no l'he tocat,
per no trencar-lo...


Maria Castanyer. Retrobar-me en la terra. 1958

Il·lustracions: Julià Grau i Santos

Terra de llibertat

He tornat a l'Empordà
al lloc on em van forjar,
tot l'entorn m'ha saludat
amb perfums de llibertat.

Albades marineres
en un cel asserenat,
ones alliberades
en un mar immaculat.

És el que recordava
i que jo somiava,
viure la realitat
palpant-la de veritat.

L'instint de la llibertat
l'he dut sempre ben desat,
ben acurat ha florit
dins el cor i l'esperit.

I ara en les arrels
realitzaré anhels
d'enterrar la servitud
que tants anys m'ha corromput.

En aquest racó del món
conviure amb tothom, 
respectaré els homes
enaltiré les dones.

L'Empordà ha cultivat
de sempre els drets humans,
llurs llavors ha escampat
fent llinatge, fent germans.

Estoig ple d'humanitats,
d'arrels velles i nobles
patrimoni d'un poble
fidel a la llibertat. 

1995



Ramon Crusi i Moré. Poemari portbouenc, [s.a.]

Recull de poesia dipositat a la Biblioteca de Portbou

13 de juliol 2020

L'oreneta

     Davant genteta
potser poruga, arraulideta,
     ella és qui diu:
–So més, so més que una oreneta:
jo so l'estiu!



Josep Carner. Museu zoològic. 1998

Il·lustracions: Lluís Farré

El llop

Una nena molt bufona
va trobar un llop i va dir:
«Vols que juguem una estona
corrent tots dos pel camí?»

I ell respon: «Què t'has pensat?
No em faràs pas la punyeta,
vaig quedar prou escaldat
fa temps amb la Caputxeta.»


Enric Larreula, dins,


Ed.: Vanessa Amat, M. Carme Bernal i
Isabel Muntañá
Il.: Morad Abselam

09 de juliol 2020

Quimera

Tot comença
un nit d'estiu:
conversa
i somnis de paper.

          Qui vol un monstre?
          —estàvem avisats—.

Vam recollir les oportunitats i els fruits
el vam alimentar
i el vam deixar dormir,
es va deixar acotxar.
I ara és un monstre
que, diuen, treu foc
i ens crema.

Monstre de lleó, de cabra i drac
          lleó de zoo
          cabra d'escala
          drac de paret de nit d'estiu
que fuig si el descobrim
i li fem llum
enmig d'una conversa
de somnis de paper
parlant
de qualsevol quimera.



Laia Prat. Al revers del tapís, 2016
Pr.: Mireia Calafell

XXI Premi de Poesia Joan Llacuna Ciutat d'Igualada 2015

05 de juliol 2020

En poesia

En poesia no és bo qui més sent,
sinó qui millor ho expressa i més fa sentir.



Ponç Pons. El rastre blau de les formigues. 2014

La caiguda aturada al vol

La caiguda aturada al vol.
Aquell que queia, vola.
Llavors s'obrin els abismes,
La foscor grimpa fins a la llum. 


[69] [Sense títol] 




Hannah Arendt. Poemes. 2018

Traducció de Lola Andrés i Anacleto Ferrer
Introducció i notes: Anacleto Ferrer
Text final: Isabel Robles

L'arbre de l'esperança

En un prat, gemat arreu,
l'arbre hi ha de l'Esperança;
amb la mà ningú no l'heu;
ell no mai es desatansa.
    De ses fulles a la veu,
par que el món es torni dansa:
té les ires sota peu
i és tot dret com una llança.
    Sols de veure'l un matí,
us sabríeu deixondir,
ulls caiguts, races esclaves.
    Canta l'arbre verdejant
i les branques pugen tant
que a mig aire ja són blaves.


D'Arbres.



Josep Carner. Poesies escollides. 1979

Edició: Joan Ferraté

04 de juliol 2020

Lluna sortint

Mores blanques com larves enrogeixen entre fulles.
Sortiré i m'asseuré, de blanc, com elles,
sense fer res. El suc del juliol n'arrodoneix els bonys.

Aquest parc és ple de pètals idiotes.
Flors blanques de catalpa s'apilen, cauen,
formen una ombra blanca i rodona en morir.

Aterra un colom. La cua és un ventall de plomes blanques.
Ja és prou vocació: obrir, tancar
pètals blancs, ventall de plomes blanques, deu dits blancs.

Prou perquè les ungles dels dits facin mitges llunes i
enrogeixin en palmells blancs no enrogits per cap treball.
El blanc pren color morat mentre tot és col·lapsa.

Les mores enrogeixen. Un cos de blancor
es podreix, i put de podridura sota la làpida,
malgrat que el cos en surti amb la roba polida.

Sento l'olor de la blancor des d'aquí, sota les pedres
on formiguetes fan rodolar els ous, on s'engreixen larves.
La mort pot emblanquir-se al sol o lluny d'ell.

La mort s'emblanqueix en l'ou i fora d'ell.
No puc veure cap color per a aquesta blancor.
El blanc: és un aspecte de la ment.




Sylvia Plath. El colós. 2019

Tr.: Núria Busquet Molist
Pr.: D. Sam Abrams

XV Premi «Jordi Domènech de Traducció de Poesia»

Reps les històries

Reps les històries
que t'escric dins les postals?
Són estrictes disseccions del paisatge.
Tu que fins li pintes l'alè
a la natura morta

que em creuràs.



Laura Rosich. Arestes al rostre del viatger. 2012

Pròleg de Gemma Gorga
Premi de Poesia Martí Dot de Sant Feliu de Llobregat

01 de juliol 2020

Tots els sorolls

Tots els sorolls m'arriben a l'oïda
sense que per copsar-los faci res.
i dintre meu fan una simfonia
de compàs inconstant i sempre entès.
Cada instrument la seva veu m'envia
amb altres veus que hi sonen al costat;
meravellosament,
l'oïda me'ls destria
amb una inexplicable claredat.

Sento el vent, el motor, l'infant que plora,
la porta que grinyola, el refregar
del paper i de la ploma, tot alhora
amb el piular d'ocells a l'enniuar.
El cor s'hi obre, i té per cada nota
un espai lluminós o bé un racó
on enquibeix els sons, que, per riota,
no pot acceptar els uns i els altres no.



Joana Raspall. Jardí vivent. 2010

Il·lustracions: Lluïsa Cauhé

30 de juny 2020

Àrnica, Calèndula

Àrnica, Calèndula,
Naftalina i Càmfora
eren quatre fleumes,
quatre bledes solellades.

Eren com flors trèmules,
frèvoles i pàl·lides
i, malgrat l'astènia,
sempre ben empolainades.

L'aire d'intempèrie
els feia basarda
i en les inclemències
eren diligents i cautes.

Fins que un jorn d'histèria
s'escaigué catàstrofe:
les quatre princeses,
summament
endiumenjades,

abstretes en dèries
de la indumentària
(vaporoses teles)
es van fondre evaporades.


De: La nova circumstància



Exploradors, al poema! : taller de poesia amb Josep Pedrals. 2014

Avui que s'acaba el juny

Avui que s'acaba el juny
n'estic contenta aquest any:
rodes roents m'han dut
a la platja dels somnis,
només el desig ho amara tot,
el vent, els arbres, el cel.
Toco amb les mans cotó
de quimeres, acluco els ulls.
Illa que emergeixes segura
en el meu mar, abans calmat,
terra d'olives i mel,
com au en terra eixuta
m'he refugiat en tu, i ara,
vertigen que enlluerna,
soc teva
malgrat la por que et tinc.



Montserrat Manent. Camí de Petra. 2000

Pròleg de Lluïsa Julià.

28 de juny 2020

Aniversari

Remor de barques,
de mar i de gavines,
perfums de flors
que ja han esclatat.

Et veig dalt la carena
i et caldrà, d'ara
ençà, continuar.

No miris més els esbarzers
que enrere
del llarg camí
et van esgarrinxar.

Lents han passat els anys
i ara t'empenyen
vers l'horitzó on
trobaràs el port...

Que sigui clara
aquesta nova ruta,
deixa les nits
d'insomnis ja passats.

Forja un nou dia
de llum i d'esperances;
no tinguis por del
fred que arribarà.

Tot s'ha complert
estimada Esperança.
El vent propici
tal volta bufarà
i en port de calmes
el teu vaixell i
el meu podrem segurs ancorar.



Dedicat a la seva germana Esperança.



Quima Jaume. Misterioses fruites: antologia amb inèdits, biografia i estudi. 2004

27 de juny 2020

Si els mots trobessin

Si els mots trobessin una resistèn
no arribaria a terme cap poe
La frase esdevindria una carèn
i escriure un vers fora fer-lo aparè

Conservaria intacta la innocèn
però comportaria un greu dile
Havent-nos d'inventar la desinèn
tindríem grans errades d'eloqüè

Perquè si pressuposes la parau
et pots pensar que tens dons de profe
i pots pujar fins un lloc d'on pots cau

i amb la il·lusió dels corns i les trompe
suposis conseqüències sense cau
i engeguis els discursos a la me



De Les noves formes de relació


Exploradors, al poema! : taller de poesia amb Josep Pedrals. 2014

Cançons per a la gent

Deixeu-me fer cançons per a la gent,
cançons per als vells i joves;
cançons que desperten com un crit de guerra,
allà on es canten.

No per a l'estrèpit dels sabres,
ni per a la carnisseria, ni la guerra;
cançons per a commoure els cors dels homes
amb més vida.

Deixeu-me fer cançons per als cansats
per la febre i ànsia de la vida,
fins que els cors es tranquil·litzen
i els fronts aclaparats d'inquietuds se n'obliden.

Deixeu-me cantar per als nens,
abans que els peus no els vagaregen,
dolços himnes d'amor i deures,
per avançar pel camí de la vida.

Cantaria per als pobres i vells,
quan les ombres els enterbolisquen la vista,
de les brillants i assossegades mansions,
on no cau mai la nit.

El nostre món, tan gastat i exhaust,
necessita música, pura i forta,
per a callar el xerric i la discòrdia
de l'aflicció, el dolor i la injustícia.

Música per alleujar les penes,
fins que la guerra i els crims cessen,
i els cors dels homes, entendrits,
envolten el món amb pau.

________________________________

Let me make the songs for the people,
Songs for the old and young;
Songs to stir like a battle-cry
Wherever they are sung.

Not for the clashing of sabres,
For carnage nor for strife;
But songs to thrill the hearts of men
With more abundant life.

Let me make the songs for the weary,
Amid life's fever and fret,
Till hearts shall relax their tension,
And careworn brows forget.

Let me sing for little children,
Before their footsteps stray,
Sweet anthems of love and duty,
To float o'er life's highway.

I would sing for the poor and aged,
When shadows dim their sight;
Of the bright and restful mansions,
Where there shall be no night.

Our world, so worn and weary,
Needs music, pure and strong,
To hush the jangle and discords
Of sorrow, pain, and wrong.

Music to soothe all its sorrow,
Till war and crime shall cease;
And the hearts of men grown tender
Girdle the world with peace.

1895
Frances Ellen Watkins Harper


dins el llibre de poesia:
L'ànima de les negres : poesia de dones afroamericanes dels segles XVIII i XIX, 2005
Tr.: Ángeles Carreres
Ed.: Carme Manuel i Cuenca

Locus amoenus

En terra de guaret
a un dit petit
entre solcs i cavitats
s'ha obert
promesa
la flor carbassa.

Estesos en un teler
res era tan bonic
però tot s'entenia millor.
Entre dues rajoles,
una escletxa d'herba
i les orenetes dins el llit,
un llarg passeig de gespa
humida als peus,
un llit net fet,
vistes a un mar vermell.

Ara
si volem veure'ns
hem d'apartar les fulles
nuar bé els fils
i tenir a ratlla
totes les plagues.


Laia Prat. Al revers del tapís, 2016
Pr.: Mireia Calafell

XXI Premi de Poesia Joan Llacuna Ciutat d'Igualada 2015

Espero

Espero. Petra, olor llirial,
camí ocrós de palla segada,
veig gavines cotó fluix,
a les ales porten ànsia;
tenyit tot de blau marí,
robí és la teva ferida,
l'amiga m'ha parlat de tu.
El cor enceta torxes
per assolir l'impossible.

Episcopalianes buguenvíl·lies
clapen el sol manllevat,
canyissars de riera,
aiguamolls de serpentina,
verdeguer tardoral en declivi.
Ulls d'immensitats profundes
verd poma, color d'aigua clara.

Vertigen de pedres.

Petra ennegrida per brases,
aire marcit de satalia,
esbravada fragància,
illa sense pomes d'or
l'amor disfressat plora.


Montserrat Manent. Camí de Petra, 2000
Pr.: Lluïsa Julià

Dedicatòria

Aquí tens un ocell,
no de paper,
sinó de temps viu.

Mira'l: s'aboca
a l'aljub fredobscur
on et deixen de costat
els colors.
Escolta'l: t'invita
a volar
de part meva.

Perquè hi resti
el color més entonat
de la teva pestanya i la teva camisa.

Perquè se'n vagi
l'aflicció més trista
de la teva boca i del teu cabell.


Varda Fizsbein, dins,

Lluernes al celobert : antologia de poesia femenina. 2006
Ed.: Teresa Costa-Gramunt, Yaratullah Monturiol
Versió al català: Teresa Costa-Gramunt

24 de juny 2020

Manobre

Ésser poeta: bastir
sempre en el buit, sense fi,
paraula a paraula una obra
que es perd endins de l'espai;
ser-ne tan sols un manobre
i no sentir-se mai pobre,
ni no desistir-ne mai.

És l'edifici tan alt
que mirar-lo fa vertigen;
té en el meu nucli l'origen;
qui, però, en sap el final?

Flamígera catedral
d'impuls i de paciència:
contra el fugaç, persistència,
contra el caduc, resistència,
contra els somnis, evidència
de vertebrada existència.
Oh aventura total!


Joan Vinyoli dins,

Poemes de capçalera, 2016

Ed.: Miquel Pujadó

23 de juny 2020

Cultura

No tan sols en els llibres
es troba la cultura,
sinó també en la traça
amb que es trena un forc d'alls,
s'aparia una xarxa
o s'esmola una dalla...
en tot allò que és obra
de la ment i el treball.

A impuls del pensament,
en qualsevol instant
un simple fet canvia:
posant-hi joc, és art;
posant-hi amor, poesia.




Joana RaspallAmb sabates de molsa : poemes amb sentiments. 2018

Ed.: Josep Maria Aloy
Il.: Anna Clariana
Pr.: Pere Martí i Bertran


16 de juny 2020

Matemàtiques

Ser conscient del teu cos
amb la dimensió d'un temple
que respira.

  Trobar-te lluny de tot

menys del que et queda si en restes
els vincles.

  I estimar el temps que tens

abans de recalcular-te
la xifra.



Helga Simon i Molas. A la vora. 2017

13 de juny 2020

Els pobles de l'Empordà, 1984

Marcada per la terra on he nascut,
Oberta com és ella, vull ser clara.
No pretenc posseir altra virtut.
Tot el que tinc m'és prou. Adés i ara
Somnio obrir camins entenedors,
Els que tothom podrà seguir algun dia.
Retinc als ulls la força dels colors,
Respiro de la terra l'alegria,
Avanço enmig dels versos, que són flors
Tallades al jardí de la poesia.

Vull sentir-me vibrant i receptiva
Amb el sol, el meu sol, sempre a la mà.
Yacht sense moll, no vaig a la deriva
Retrobo sempre el lloc on ancorar.
Espero, crec, afirmo, i de vegades
Desitjo el ritme intens de les onades
Acompassar-hi el meu i fer-lo clar.

I si pogués, amics, ai, si pogués

Treballar més per a poder després
Reposar en el repòs fet herba blana!
Un vers a flor de boca, que restés
Labiat com petita flor boscana,
La pau a prop de tots els meus rosers
Or de blat i de sol a la vessana.
La meva vida no desitja més.



Montserrat Vayreda, dins,

Poemes de capçalera. 2016

Edició: Miquel Pujadó

El ball de les sabates

He arribat corrents amb vambes
      i he ballat unes sambes.

        Amb sabates de xarol
       sembla que vagi de dol.

      Després he dut espardenyes,
         i  si sardanes m'ensenyes?

      Ara que si em poso esclops,
         potser sentiu alguns cops.

      Amb un bon parell de botes
          podria ballar-les totes.

     Són vermelles les sabates?
     Doncs d'aquí ja no t'escapes.

    Amb uns dits com unes panses
          ballaràs totes les danses!



Núria Albertí. S'obre el teló: sabates en acció, 2010
Il.: Cristina Losantos Sistach

En veritat

              Per a Anna Akhmàtova


A qui mai no s'hagi quedat sense paraula,
i us ho dic jo,
a qui sàpiga tan sols ajudar-se ell mateix
i amb les paraules ─

aquest, no se'l pot ajudar.
Ni pel camí curt
ni pel llarg.

Fer una única frase que s'aguanti,
aguantar en el ding-dong de les paraules.

No escriurà aquesta frase ningú
que no la signi.




—————————————
WAHRLICH

              Für Anna Achmatova


Wem es ein Wort nie verschlagen hat,
und ich sage es euch,
wer bloß sich zu helfen weiß
und mit den Worten ─

dem ist nicht zu helfen.
Über den kurzen Weg nicht
und nicht über den langen.

Einen einzigen Satz haltbar zu machen,
auszuhalten in dem Bimbam von Worten.

Es schreibt diesen Satz keiner,
der nicht unterschreibt.


Ingeborg Bachmann, dins,


Com elles = Their kind : una antologia de poetes occidentals del segle XX, 2017. p. 102
Ed.: Mireia Vidal-Conte
Tr.: Teresa Pascual i Karin Schepers, 1995
Pr.: Marc Romera
Epíleg: Odile Arqué

a la manera d'omar khayyam

al cafè brunzeixen les converses i els cants, i a fora
el gall ja esquinça l'alba. Un darrer brindis, abans
que no despunti el dia. Mans i cares de terrissa,
de majòlica, de porcellana, de bescuit, de pisa,
i el meu amic morvay tot de racú. Els dies passen,
el món és obrat de trencadís



Poemes de Fundació fosca 〔2002-2007〕

"...pistolet de paille..." 〔cançó infantil〕


Joaquim-Sala Sanahuja, dins,


Poesia i + 2010 : del 25 de juny al 25 de juliol : 

Caldes d'Estrac : programa de mà, 2010

Nit de poetes. Pèrgola de Can Muntanyà, 9 de juliol de 2010

La lentitud

De vegades, el cos troba la lentitud.
           CARLES CAMPS MUNDÓ



No és el cos de la guerra, aquest poema. És la carn de la
relíquia. El corc. L'auró que s'il·lumina i perd les fulles.
Aquella duna groga que mai no tornaràs a veure. El camí
vers l'alegria d'un món que es fa invisible. Una nafra que
és encara nafra. La casa de tardor on ara plores. L'esclat

de la llum extenuada. És el fugitiu que marxa i no marxa:
Que et respira al bescoll: Que et pastura les paraules. Ací
és un altre indret. Lluny del mot i de la serp. És el fum de
la caverna abans de ser pintada. El nom que no em diré.
L'enginy que es foravia. I tu, que cantes, encara sé que et

dius esmerla i que voles ràpid entre l'olivera i el magraner.

22.04.15


Joan Navarro, dins,


Reduccions : revista de poesia. Juny de 2016, núm. 107, p.11

01 de juny 2020

Les botigues amigues

                                 al Carles i l'Àngels.


No remenis els somnis
a la paret de pedra.
Cada nit, para taula
per les mans encantades
que remouen terrissa
a les dotze tocades.
I alçaran algun vidre,
el més blau,
el més dolç,
per celebrar l'estada.



Olga Xirinachs i Díaz. Clau de blau : (Tarraconis vrit amor), 1978