 |
A Montserrat Vayreda
Si vingués el silenci
li diria:
ー¿Com és que em fibla el pols l'aspra tonada
de les canyes que es gronxen sota el xiscle
de la tarda cansada?
¿Com és que fuges lluny,
si el cor escolta
la barca desviada del misteri,
en l'hora encadenada?
¿Com puc endevinar la llum encesa
que em portarà per un camí de pèsols
amb la florida blanca?
No t'aturis silenci;
no m'ensenyis
el meu camí de vidre...
Maria Castanyer. Retrobar-me en la terra, 1958
Il.: Julià Grau i Santos
|
12 d’agost 2020
Si vingués el silenci
11 d’agost 2020
I el vent deixava
 |
I el vent deixava dintre la rosella
granets de blat com espurnes de sol
—només per dir com és la boca d'Ella:
com la neu rosa als pics
quan surt el sol.
Joan Salvat-Papasseit. Poesies, 1962
Esbós biogràfic: Tomàs Garcés
Intr.: Joan Fuster
Il.: Josep Guinovart
|
Llull i els alumnes
Us miro als ulls
i hi veig com n'és d'estrany el meu missatge.
La vostra pell de seda,
el vostre rostre nítid
són l'altra cara de l'espill
on jo em contemplo.
Les llargues nits m'han dut contemplar el riu
que baixa pel seu llit,
fent-se més ample en arribar a la mar,
per perdre's en l'oblit.
Recorro la distància, remunto als seus orígens,
l'aigua netíssima, n'amido el temps
transcorregut fins arribar al final.
Quin pòsit pel camí ha fet el riu!
Us miro als ulls de nou, teniu un esguard fràgil.
Llull era foll, us dic, els ulls se us obren.
Faig una precisió,
quedeu tranquils, riem plegats.
Us sembla un home estrany.
Llull fou, abans que res, un gran poeta.
El devorà l'amor.
Coneixeu de l'amor diverses cares?
(Veig que no és fàcil el nostre diàleg.)
Els nostres rius no poden confluir.
El vostre és curt, no ha tingut temps encar
de passar per l'estany i contemplar,
agombolat per l'aigua, un nenúfar,
de veure'l tremolar en espera d'un bes.
Desxifrar un text és capbussar-s'hi
ーprou que us ho dicー.
La immersió comporta sempre un risc,
és descobrir el fons, allò que és insondable,
veure-hi la llum, a voltes les foscúries,
saber que no s'atura el temps
o, si voleu, no ens aturem nosaltres.
Voldria que us portés un missatge, aquesta aula,
i descobrir en els textos coses més senzilles
que un mestre de poetes ja digué:
«Els homes som cos i sentiments».
De: Del temps i dels somnis (DTS)
Quima Jaume. Misterioses fruites. 2004
Edició: Rosa Ardid i Neus Aguado
i hi veig com n'és d'estrany el meu missatge.
La vostra pell de seda,
el vostre rostre nítid
són l'altra cara de l'espill
on jo em contemplo.
Les llargues nits m'han dut contemplar el riu
que baixa pel seu llit,
fent-se més ample en arribar a la mar,
per perdre's en l'oblit.
Recorro la distància, remunto als seus orígens,
l'aigua netíssima, n'amido el temps
transcorregut fins arribar al final.
Quin pòsit pel camí ha fet el riu!
Us miro als ulls de nou, teniu un esguard fràgil.
Llull era foll, us dic, els ulls se us obren.
Faig una precisió,
quedeu tranquils, riem plegats.
Us sembla un home estrany.
Llull fou, abans que res, un gran poeta.
El devorà l'amor.
Coneixeu de l'amor diverses cares?
(Veig que no és fàcil el nostre diàleg.)
Els nostres rius no poden confluir.
El vostre és curt, no ha tingut temps encar
de passar per l'estany i contemplar,
agombolat per l'aigua, un nenúfar,
de veure'l tremolar en espera d'un bes.
Desxifrar un text és capbussar-s'hi
ーprou que us ho dicー.
La immersió comporta sempre un risc,
és descobrir el fons, allò que és insondable,
veure-hi la llum, a voltes les foscúries,
saber que no s'atura el temps
o, si voleu, no ens aturem nosaltres.
Voldria que us portés un missatge, aquesta aula,
i descobrir en els textos coses més senzilles
que un mestre de poetes ja digué:
«Els homes som cos i sentiments».
De: Del temps i dels somnis (DTS)
Quima Jaume. Misterioses fruites. 2004
Edició: Rosa Ardid i Neus Aguado
Canta'm aucell
Canta'm aucell
arcàngel
amb el bec estira
el fibló que despunta
del meu cervell
Per muntanyes i valls
transmigri el cant
i qui l'escolti
que se'n senti
recompensat
revulsionat
com si sentís per fi
la llengua més oculta
—————————
Canta-me ave
arcanjo
com o bico puxa
a farpa que desponta
do meu cérebro
Por montes e vales
transmigre o canto
e quem o escute
se sinta
recompensado
revulsionado
como se ouvisse enfim
a língua mais oculta
Luiza Neto Jorge. Destrets d'indret, 1999
Tr.: Arnau Pons
arcàngel
amb el bec estira
el fibló que despunta
del meu cervell
Per muntanyes i valls
transmigri el cant
i qui l'escolti
que se'n senti
recompensat
revulsionat
com si sentís per fi
la llengua més oculta
—————————
Canta-me ave
arcanjo
com o bico puxa
a farpa que desponta
do meu cérebro
Por montes e vales
transmigre o canto
e quem o escute
se sinta
recompensado
revulsionado
como se ouvisse enfim
a língua mais oculta
Luiza Neto Jorge. Destrets d'indret, 1999
Tr.: Arnau Pons
Diari íntim
No diguis res. Aprofita el moment per retenir el prodigi,
per recompondre la imatge que vols que t'acompanyi fins
que torni un altre estiu. Ara, veus? riu. Tot l'or del sol damunt
la pell. Prenyada, jove, bellíssima, exultant, plena de vida,
per un instant només ella regna. Demà, benigne, fes-li saber
com et commou. No descuidis l'encís entre les flors dorments
de les hortènsies.
II
per recompondre la imatge que vols que t'acompanyi fins
que torni un altre estiu. Ara, veus? riu. Tot l'or del sol damunt
la pell. Prenyada, jove, bellíssima, exultant, plena de vida,
per un instant només ella regna. Demà, benigne, fes-li saber
com et commou. No descuidis l'encís entre les flors dorments
de les hortènsies.
II
Jordi Carrió. Els dies que vindran. 2009
Pr.: D, Sam Abrams
La Rosa Maria
La Rosa Maria
volia fer un pou
i no li sortia,
un pou rodonet
amb crancs i petxines
i algun barretet.
Olga Xirinacs. Marina. 1986
Il·lustracions: Asun Balzola.
volia fer un pou
i no li sortia,
un pou rodonet
amb crancs i petxines
i algun barretet.
Olga Xirinacs. Marina. 1986
Il·lustracions: Asun Balzola.
09 d’agost 2020
L'amor a la vida
Per malaurat que siguis
en el present,
estimaràs la vida,
si encara tens
el record d'una joia
en el passat
i una esperança encesa
per a demà.
Perpinyà, novembre del 1946
en el present,
estimaràs la vida,
si encara tens
el record d'una joia
en el passat
i una esperança encesa
per a demà.
Perpinyà, novembre del 1946
Antoni Rovira i Virgili. La collita tardana. 2017
Presentació de Josep Anton Ferré Vidal i Josep Poblet i Tous
Fragments memoratius de Teresa Rovira i Comas introduïts per Maria Calvet
Edició a cura d'Elena de la Cruz Vergari
08 d’agost 2020
Aquesta illa
Mira, foraster, com aquesta illa
descobreix per al teu delit la llum que saltironeja,
no te'n moguis
i calla,
perquè així, pels canals de l'oïda,
com si fos un riu, pugui
vagar el so del mar que es balanceja.
Atura't aquí, on el petit camp s'acaba
i la paret de calç cau sobre l'escuma
i els seus alts sortints s'enfronten
amb l'estira-i-arronsa de la marea,
i els còdols es regiren amb l'onatge
que xucla, i una gavina s'allotja
un moment al costat que s'enfila.
Lluny, com llavors que suren,
els vaixells se separen a causa de voluntaris
encàrrecs urgents; i aquesta visió sencera
pot realment produir-se
i moure's en el record com ara ho fan aquests núvols
que el mirall del port deixen enrere,
i durant tot l'estiu l'aigua deambula.
________________________________
ON THIS ISLAND
Look, stranger, on this island now
The leaping light for your delight discovers,
Stand stable here
And silent be,
That through the channels of the ear
May wander like a river
The swaying sound of the sea.
Here at a small field`s ending pause
Where the chalk wall falls to the foam and its tall ledges
Oppose the pluck
And knock of the tide,
And the shingle scrambles after the sucking
surf, and a gull lodges
A moment on its sheer side.
Far off like floating seeds the ships
Diverge on urgent voluntary errands,
And this full view
Indeed may enter
And move in memory as now these clouds do,
That pass the harbour mirror
And all the summer through the water saunter.
W.H. Auden. Un altre temps : poemes escollits. 2018
descobreix per al teu delit la llum que saltironeja,
no te'n moguis
i calla,
perquè així, pels canals de l'oïda,
com si fos un riu, pugui
vagar el so del mar que es balanceja.
Atura't aquí, on el petit camp s'acaba
i la paret de calç cau sobre l'escuma
i els seus alts sortints s'enfronten
amb l'estira-i-arronsa de la marea,
i els còdols es regiren amb l'onatge
que xucla, i una gavina s'allotja
un moment al costat que s'enfila.
Lluny, com llavors que suren,
els vaixells se separen a causa de voluntaris
encàrrecs urgents; i aquesta visió sencera
pot realment produir-se
i moure's en el record com ara ho fan aquests núvols
que el mirall del port deixen enrere,
i durant tot l'estiu l'aigua deambula.
________________________________
ON THIS ISLAND
Look, stranger, on this island now
The leaping light for your delight discovers,
Stand stable here
And silent be,
That through the channels of the ear
May wander like a river
The swaying sound of the sea.
Here at a small field`s ending pause
Where the chalk wall falls to the foam and its tall ledges
Oppose the pluck
And knock of the tide,
And the shingle scrambles after the sucking
surf, and a gull lodges
A moment on its sheer side.
Far off like floating seeds the ships
Diverge on urgent voluntary errands,
And this full view
Indeed may enter
And move in memory as now these clouds do,
That pass the harbour mirror
And all the summer through the water saunter.
W.H. Auden. Un altre temps : poemes escollits. 2018
Tr.: Marcel Riera
Pr.: Àlex Susanna
03 d’agost 2020
La realitat demana
La realitat demana
que també això sigui dit:
«La vida continua.»
Ho fa a Cannes i a Borodinó,
al Camp de Kóssovo i a Guernica.
Hi ha un assortidor de benzina
en una placeta de Jericó;
a la Muntanya Blanca, hi trobareu
quatre bancs pintats de nou.
Circulen les cartes
de Pearl Harbour a Hastings,
passa un cotxe de mudances
sota l'esguard del lleó de Queronea,
i als boscos frondosos pròxims a Verdun,
s'hi atansa solament un front atmosfèric.
N'hi ha tant, de Tot,
que el No-Res resta prou ben dissimulat.
Dels iots amarrats a la dàrsena d'Àctium,
n'arriba una música
i a les cobertes assolellades hi ha parelles que ballen.
Passen tantes coses contínuament,
que han de passar pertot arreu.
On hi hagi pedra sobre pedra,
hi haurà un carretó de gelats
assetjat de criatures.
On hi va haver Hiroshima
torna a haver-hi Hiroshima
i un gran assortiment
d'estris d'ús quotidià.
No està mancat d'atractius aquest món terrible,
ni tampoc d'aurores
per les quals pagui la pena de llevar-se.
L'herba és ben verda
als camps de Maciejowice,
i damunt l'herba ーcom és costumー:
la rosada transparent.
Potser no hi ha altres llocs llevat dels camps de batalla,
els que encara es recorden,
els que han quedat oblidats,
boscos de bedolls i boscos de cedres,
neus i sorrals, aiguamolls irisats,
i la fondalada d'una negra derrota
on, en un moment de sobtada necessitat,
avui hom s'ajup darrere un matoll.
Però i, de tot això, ¿quina moralitat en raja? Potser cap.
Allò que raja de debò és la sang, que aviat s'asseca,
i sempre el doll d'algun corrent, i potser un núvol que passa.
En les tràgiques afraus
el vent els barrets dels caps arrabassa,
i no hi ha res a fer:
ens fa riure l'espectacle.
del recull Final i començament, 1993
Wisława Szymborska. Vista amb un gra de sorra : antologia poètica. 1997
Traducció: Josep M. de Sagarra
que també això sigui dit:
«La vida continua.»
Ho fa a Cannes i a Borodinó,
al Camp de Kóssovo i a Guernica.
Hi ha un assortidor de benzina
en una placeta de Jericó;
a la Muntanya Blanca, hi trobareu
quatre bancs pintats de nou.
Circulen les cartes
de Pearl Harbour a Hastings,
passa un cotxe de mudances
sota l'esguard del lleó de Queronea,
i als boscos frondosos pròxims a Verdun,
s'hi atansa solament un front atmosfèric.
N'hi ha tant, de Tot,
que el No-Res resta prou ben dissimulat.
Dels iots amarrats a la dàrsena d'Àctium,
n'arriba una música
i a les cobertes assolellades hi ha parelles que ballen.
Passen tantes coses contínuament,
que han de passar pertot arreu.
On hi hagi pedra sobre pedra,
hi haurà un carretó de gelats
assetjat de criatures.
On hi va haver Hiroshima
torna a haver-hi Hiroshima
i un gran assortiment
d'estris d'ús quotidià.
No està mancat d'atractius aquest món terrible,
ni tampoc d'aurores
per les quals pagui la pena de llevar-se.
L'herba és ben verda
als camps de Maciejowice,
i damunt l'herba ーcom és costumー:
la rosada transparent.
Potser no hi ha altres llocs llevat dels camps de batalla,
els que encara es recorden,
els que han quedat oblidats,
boscos de bedolls i boscos de cedres,
neus i sorrals, aiguamolls irisats,
i la fondalada d'una negra derrota
on, en un moment de sobtada necessitat,
avui hom s'ajup darrere un matoll.
Però i, de tot això, ¿quina moralitat en raja? Potser cap.
Allò que raja de debò és la sang, que aviat s'asseca,
i sempre el doll d'algun corrent, i potser un núvol que passa.
En les tràgiques afraus
el vent els barrets dels caps arrabassa,
i no hi ha res a fer:
ens fa riure l'espectacle.
del recull Final i començament, 1993
Wisława Szymborska. Vista amb un gra de sorra : antologia poètica. 1997
Traducció: Josep M. de Sagarra
31 de juliol 2020
Castells d'infants
De crits joiosos per carrers i places
vam omplir els jorns llunyans de la infantesa.
Sentim encara el remoreig del mar
vora les platges amb un munt de sorra.
Fèiem castells on tancàvem els somnis.
Ones suaus, amb dolces embranzides,
ens convidaven a refer de nou
la nostra tendra i bella arquitectura.
Érem novells artífexs d'un demà
sota l'escalf d'un fort sol de migdia.
De El temps passa a Cadaqués (ETP)
vam omplir els jorns llunyans de la infantesa.
Sentim encara el remoreig del mar
vora les platges amb un munt de sorra.
Fèiem castells on tancàvem els somnis.
Ones suaus, amb dolces embranzides,
ens convidaven a refer de nou
la nostra tendra i bella arquitectura.
Érem novells artífexs d'un demà
sota l'escalf d'un fort sol de migdia.
De El temps passa a Cadaqués (ETP)
Quima Jaume. Misterioses fruites. 2004
Edició: Rosa Ardid i Neus Aguado
El cap-gros
Cap-i-cua porta sort.
El cap-gros és cap-i-cua,
i va seguint el seu nord
dintre el bassal on s'afua.
La seva sort no la sap
fins que es veu alguna pota;
se li fa més gros el cap,
perd la cua i ja és granota.
No et riguis del companyó
que no aprèn les beceroles
o no sap mai la lliçó
o riu i enraona a soles.
Pensa que el cap-gros no sap
ーfins que es veu alguna pota
i li resta sols el capー
que ha nascut per ser granota.
El senyor Pèsol i altres plantes ; Cuques de llum, 1995
Poesia: Salvador Perarnau
Il·lustracions: Joan G. Junceda i Àngel Fernàndez
El cap-gros és cap-i-cua,
i va seguint el seu nord
dintre el bassal on s'afua.
La seva sort no la sap
fins que es veu alguna pota;
se li fa més gros el cap,
perd la cua i ja és granota.
No et riguis del companyó
que no aprèn les beceroles
o no sap mai la lliçó
o riu i enraona a soles.
Pensa que el cap-gros no sap
ーfins que es veu alguna pota
i li resta sols el capー
que ha nascut per ser granota.
El senyor Pèsol i altres plantes ; Cuques de llum, 1995
Poesia: Salvador Perarnau
Il·lustracions: Joan G. Junceda i Àngel Fernàndez
Cançó per a la Rosa Joana
Rosa Joana, rosa galana,
mare i cosina, àvia i germana,
rosa primera, rosa tardana,
flor de paraula, flor filigrana.
Ets una casa i una cabana,
roig de teulada, blanc de façana,
sones la flauta i la campana,
toc de gatzara, punt de sardana.
Tens una obaga i una solana,
tela de seda, roba de llana,
vas a la serra, vens de la plana,
or de llimona, gra de magrana.
Niu de rosada, flor sobirana,
tan viatgera com casolana,
font cantadora, brisa llunyana,
ets olor oferta, Rosa Joana.
Rosa Joana i les set magnífiques. 2014
mare i cosina, àvia i germana,
rosa primera, rosa tardana,
flor de paraula, flor filigrana.
Ets una casa i una cabana,
roig de teulada, blanc de façana,
sones la flauta i la campana,
toc de gatzara, punt de sardana.
Tens una obaga i una solana,
tela de seda, roba de llana,
vas a la serra, vens de la plana,
or de llimona, gra de magrana.
Niu de rosada, flor sobirana,
tan viatgera com casolana,
font cantadora, brisa llunyana,
ets olor oferta, Rosa Joana.
Rosa Joana i les set magnífiques. 2014
Text: Miquel Desclot
Poesia: Joana Raspall
Música: Joan Josep Blay
Il·lustracions: Mercè Galí
30 de juliol 2020
Sal i llum
Una societat en què els drets humans de totes les persones,
L'economia al servei de la política,
i la política al servei de l'ètica
i l'ètica al servei de la vida.
(Fragment, minut 45:50 - 46:00)
Pere Casaldàliga, dins Sal i llum, 2012
homes i dones, siguin plenament respectats.
Una societat en què tots els pobles siguin pobles amb
la mateixa dignitat i amb la mateixa autoritat pública.
Una societat en què es respectin les alternatives,
les alteritats. Si hi ha pobles indígenes,
si hi ha món negre, Àfrica, per exemple,
avui dia, Àfrica és una tragèdia.
Jo penso que Àfrica és la
màxima tragèdia potser que ha viscut la humanitat.
I avui dia tu saps, desgraciadament.
Una societat en què no hem de viure obsessionats
pel sobreviure.
Hi ha una pintada molt bonica en un país d'aquí
d'Amèrica Llatina que diu:
No queremos sobrevivir, queremos vivir.
La màxima part de la humanitat avui
sobreviu malament.
Jo vull una societat humana.
(Fragment, minut 42:40 - 43:50)
Una societat en què tots els pobles siguin pobles amb
la mateixa dignitat i amb la mateixa autoritat pública.
Una societat en què es respectin les alternatives,
les alteritats. Si hi ha pobles indígenes,
si hi ha món negre, Àfrica, per exemple,
avui dia, Àfrica és una tragèdia.
Jo penso que Àfrica és la
màxima tragèdia potser que ha viscut la humanitat.
I avui dia tu saps, desgraciadament.
Una societat en què no hem de viure obsessionats
pel sobreviure.
Hi ha una pintada molt bonica en un país d'aquí
d'Amèrica Llatina que diu:
No queremos sobrevivir, queremos vivir.
La màxima part de la humanitat avui
sobreviu malament.
Jo vull una societat humana.
(Fragment, minut 42:40 - 43:50)
L'economia al servei de la política,
i la política al servei de l'ètica
i l'ètica al servei de la vida.
(Fragment, minut 45:50 - 46:00)
Pere Casaldàliga, dins Sal i llum, 2012
26 de juliol 2020
Una arquitectura
Entremesclar
ser-hi
i desaparèixer
dirigir-me cap on poder ser
sense concentració i sense lleugeresa
sinó com a objecte practicant
que
per accident
serveixi de pau i de trasbals
Corporalment inserta en una
arquitectura
d'obra salvada malenconiosa certa.
Luiza Neto Jorge. Destrets d'indret, 1999
Tr.: Arnau Pons
ser-hi
i desaparèixer
dirigir-me cap on poder ser
sense concentració i sense lleugeresa
sinó com a objecte practicant
que
per accident
serveixi de pau i de trasbals
Corporalment inserta en una
arquitectura
d'obra salvada malenconiosa certa.
Luiza Neto Jorge. Destrets d'indret, 1999
Tr.: Arnau Pons
Nits de juliol
O juliol, jo canto les teves xafogoses
superbes nits que abrasen alcoves i jardins;
les teves nits que encensen els astres, amoroses,
tes nits profundes, plenes d'olor de gessamins.
Les tàpies i els massissos arreu arreu amaguen
en llur secret misteri, acollidor del bes,
suavitat de braços que es pengen i embriaguen,
sentors de cabelleres que fan l'oreig espès.
Les flors que protegeixen balcons i glorietes
no en diran mai cap cosa d'amades i poetes.
Quan es fa tard, els aires ja són més aclarits.
La lluna és alta: esguarda de molt amunt, divina;
i passa un fresc murmuri que dolçament inclina
les albes flors, cansades igual que uns ulls marcits.
De La inútil ofrena,1924
Josep Carner. Llibres de poesia : 1904-1924. 2016
superbes nits que abrasen alcoves i jardins;
les teves nits que encensen els astres, amoroses,
tes nits profundes, plenes d'olor de gessamins.
Les tàpies i els massissos arreu arreu amaguen
en llur secret misteri, acollidor del bes,
suavitat de braços que es pengen i embriaguen,
sentors de cabelleres que fan l'oreig espès.
Les flors que protegeixen balcons i glorietes
no en diran mai cap cosa d'amades i poetes.
Quan es fa tard, els aires ja són més aclarits.
La lluna és alta: esguarda de molt amunt, divina;
i passa un fresc murmuri que dolçament inclina
les albes flors, cansades igual que uns ulls marcits.
De La inútil ofrena,1924
Josep Carner. Llibres de poesia : 1904-1924. 2016
Edició: Jaume Coll
25 de juliol 2020
Matí d'estiu
Boira lleugera, vestit de fada
desfet pel vent.
A sota l'ombra de l'albereda,
vora el doll d'aigua
m'assec content.
Perpinyà, 10 d'octubre del 1949
Antoni Rovira i Virgili. La collita tardana, 2017
Presentació: Josep Anton Ferré Vidal i Josep Poblet i Tous
Fragments memoratius: Teresa Rovira i Comas introduïts per Maria Calvet
Ed.: Elena de la Cruz Vergari
desfet pel vent.
A sota l'ombra de l'albereda,
vora el doll d'aigua
m'assec content.
Perpinyà, 10 d'octubre del 1949
Antoni Rovira i Virgili. La collita tardana, 2017
Presentació: Josep Anton Ferré Vidal i Josep Poblet i Tous
Fragments memoratius: Teresa Rovira i Comas introduïts per Maria Calvet
Ed.: Elena de la Cruz Vergari
La fira dels prodigis
Un prodigi banal:
el fet que tenen lloc molts prodigis banals.
Un prodigi ordinari:
en el silenci de la nit el lladruc
de gossos invisibles.
Un prodigi de tants:
un núvol menut i tènue,
i és capaç de tapar una lluna gran i feixuga.
Diversos prodigis en un:
un vern que es reflecteix damunt l'aigua,
i el fet que el costat esquerre correspon al dret,
i el fet que creix amb la copa cap per 'vall
i que no abasta pas el fons,
per bé que l'aigua no és pregona.
Un prodigi a l'ordre del dia:
vents bastant suaus i moderats
que durant la tempesta esdevenen tramuntants.
Un prodigi com un altre:
les vaques són vaques.
Un de no pas pitjor:
aquest i no un altre hort,
sortit d'aquest i no un altre pinyol.
Un prodigi sense frac i barret de copa negres:
coloms blancs que s'envolen amb fressa.
Un prodigi, perquè, si no, com anomenar-ho:
avui ha eixit el sol a les tres i catorze
i es pondrà a les vint zero u.
Un prodigi que no sorprèn tant com caldria:
els dits de la mà són, de fet, menys de sis,
i, tanmateix, més de quatre.
Un prodigi sols de mirar al voltant nostre:
el món omnipresent.
Un prodigi accessori, igual que tot és accessori:
allò que és impensable
resulta que és pensable.
del recull Gent dalt del pont. 1986
Wisława Szymborska. Vista amb un gra de sorra : antologia poètica. 1997
Traducció: Josep M. de Sagarra
el fet que tenen lloc molts prodigis banals.
Un prodigi ordinari:
en el silenci de la nit el lladruc
de gossos invisibles.
Un prodigi de tants:
un núvol menut i tènue,
i és capaç de tapar una lluna gran i feixuga.
Diversos prodigis en un:
un vern que es reflecteix damunt l'aigua,
i el fet que el costat esquerre correspon al dret,
i el fet que creix amb la copa cap per 'vall
i que no abasta pas el fons,
per bé que l'aigua no és pregona.
Un prodigi a l'ordre del dia:
vents bastant suaus i moderats
que durant la tempesta esdevenen tramuntants.
Un prodigi com un altre:
les vaques són vaques.
Un de no pas pitjor:
aquest i no un altre hort,
sortit d'aquest i no un altre pinyol.
Un prodigi sense frac i barret de copa negres:
coloms blancs que s'envolen amb fressa.
Un prodigi, perquè, si no, com anomenar-ho:
avui ha eixit el sol a les tres i catorze
i es pondrà a les vint zero u.
Un prodigi que no sorprèn tant com caldria:
els dits de la mà són, de fet, menys de sis,
i, tanmateix, més de quatre.
Un prodigi sols de mirar al voltant nostre:
el món omnipresent.
Un prodigi accessori, igual que tot és accessori:
allò que és impensable
resulta que és pensable.
del recull Gent dalt del pont. 1986
Wisława Szymborska. Vista amb un gra de sorra : antologia poètica. 1997
Traducció: Josep M. de Sagarra
Blanc, vermell i verd
A través de la finestra veig els nens bleixant
d'un lloc a l'altre, contemplo com la nevada
va deixant un horitzó fred i monòton arreu,
esborra camins i la casa es torna una adreça
remotíssima. Ara, apostat rere els vidres, puc
connectar algunes coses. Recordo la primera
vegada que vaig veure nevar, un hivern llarg
i cru, l'hivern abans de venir a viure al poble.
El pare feia passatemps i la mare preparava
pa de pessic i atiava el foc. Aleshores tenia
sis o set anys i em vaig organitzar: botes verd
militar, anorak vermell, una pala i un cubell,
calia fer sortir altre cop el verd sota els peus
encara que fos una tasca impossible. Llavors
no sabia que això volia dir escriure un poema.
Raimon Gil, dins,
Reduccions : revista de poesia, maig 2007, núm. 87, p. 34
d'un lloc a l'altre, contemplo com la nevada
va deixant un horitzó fred i monòton arreu,
esborra camins i la casa es torna una adreça
remotíssima. Ara, apostat rere els vidres, puc
connectar algunes coses. Recordo la primera
vegada que vaig veure nevar, un hivern llarg
i cru, l'hivern abans de venir a viure al poble.
El pare feia passatemps i la mare preparava
pa de pessic i atiava el foc. Aleshores tenia
sis o set anys i em vaig organitzar: botes verd
militar, anorak vermell, una pala i un cubell,
calia fer sortir altre cop el verd sota els peus
encara que fos una tasca impossible. Llavors
no sabia que això volia dir escriure un poema.
Raimon Gil, dins,
Reduccions : revista de poesia, maig 2007, núm. 87, p. 34
Que tinguis llum (Retrat breu amb futur)
Pentines l'aire amb els cabells,
el vent t'abraça.
Dibuixes l'ombra d'un sol groc,
i de la lluna, plena.
Els ulls, de nit tancada,
blau verd sobre un fons negre,
l'espera de la pell que t'acompanya.
Els camps et llauraran totes les passes,
un riu navegarà damunt el cos.
I si mai una llàgrima s'escola
fent un camí, fora els camins solcats,
les teves mans consolaran els ulls,
el cel t'acollirà
i la pluja et portarà de nou
al centre de la terra,
a un mar de nits
sota els estels encesos.
Tomàs Lluc. Lletres poètiques : poesia il·lustrada per a joves de 10 a 100 anys, 2011
Il.: Cristina Losantos
el vent t'abraça.
Dibuixes l'ombra d'un sol groc,
i de la lluna, plena.
Els ulls, de nit tancada,
blau verd sobre un fons negre,
l'espera de la pell que t'acompanya.
Els camps et llauraran totes les passes,
un riu navegarà damunt el cos.
I si mai una llàgrima s'escola
fent un camí, fora els camins solcats,
les teves mans consolaran els ulls,
el cel t'acollirà
i la pluja et portarà de nou
al centre de la terra,
a un mar de nits
sota els estels encesos.
Tomàs Lluc. Lletres poètiques : poesia il·lustrada per a joves de 10 a 100 anys, 2011
Il.: Cristina Losantos
Quan veig tants de poemes
Quan veig tants de poemes que
llimats per tanta tècnica
resten reduïts a l'esquelet,
desvestits dels sentiments,
i veig i sento els teus viure
entre energia i passió
on fins i tot la mort
pren vida sensorial,
sento que ni tu ni jo
anem desencaminats
intentant obrir camí
pels camins difícils
on es conserva la vida
dels sentiments i dels fets
que a voltes no es deixen
atrapar entre maneres arcaiques
i ens cal recórrer a mots nounats
i a ritmes encara no acceptats
pels doctes assenyats.
La mort, sense matar-nos el cos
mata tants de sentiments
en nom dels tècnics de torn
que frenen tot allò
que vol dir vida.
Quan veig tants de poemes
limitats per matemàtica castradora
em giro i miro els teus, fets de passió
i d'enteresa, tan trastornadorament bells.
Sofia Chiaraviglio. Circolarità, 2005
Traduccioó de Ricard Creus.
Poesia extreta de Reduccions : revista de poesia, maig 2007, núm. 87, p. 87-88
llimats per tanta tècnica
resten reduïts a l'esquelet,
desvestits dels sentiments,
i veig i sento els teus viure
entre energia i passió
on fins i tot la mort
pren vida sensorial,
sento que ni tu ni jo
anem desencaminats
intentant obrir camí
pels camins difícils
on es conserva la vida
dels sentiments i dels fets
que a voltes no es deixen
atrapar entre maneres arcaiques
i ens cal recórrer a mots nounats
i a ritmes encara no acceptats
pels doctes assenyats.
La mort, sense matar-nos el cos
mata tants de sentiments
en nom dels tècnics de torn
que frenen tot allò
que vol dir vida.
Quan veig tants de poemes
limitats per matemàtica castradora
em giro i miro els teus, fets de passió
i d'enteresa, tan trastornadorament bells.
Sofia Chiaraviglio. Circolarità, 2005
Traduccioó de Ricard Creus.
Poesia extreta de Reduccions : revista de poesia, maig 2007, núm. 87, p. 87-88
Para la pluja
PARA LA PLUJA
VEIG CRÉIXER SOBRE L'HERBA
DOS ULLS DE CARGOL!
Els meus primers haikús, 2017
Poemes: Núria Albertí
Il.: Mercè Galí
VEIG CRÉIXER SOBRE L'HERBA
DOS ULLS DE CARGOL!
Els meus primers haikús, 2017
Poemes: Núria Albertí
Il.: Mercè Galí
Cap enllà
Com la proa amb l'onada,
com la llum amb el vidre,
com l'amant amb l'amada,
m'encontraré amb tu,
Esperança, Esperança,
tu esquerpa i jo segur.
No sabré si és amor
o si una lluita brava;
si fast o si llangor.
Serà la prova pura,
Esperança, Esperança,
cap enllà, oh més ventura!
De: Per a una sola veu (1935-1939)
Carles Riba. Llibres de poesia : amb tots els comentaris del poeta, 2019
Ed.: Jordi Malé
com la llum amb el vidre,
com l'amant amb l'amada,
m'encontraré amb tu,
Esperança, Esperança,
tu esquerpa i jo segur.
No sabré si és amor
o si una lluita brava;
si fast o si llangor.
Serà la prova pura,
Esperança, Esperança,
cap enllà, oh més ventura!
De: Per a una sola veu (1935-1939)
Carles Riba. Llibres de poesia : amb tots els comentaris del poeta, 2019
Ed.: Jordi Malé
Cianur
Oh quin despit, oh quin immens furor
sento pel buit de què vas fer-me hereva!
L'altre tu, mort, m'indigna i em subleva
perquè fingeix no veure el meu enyor.
Oh quin turment, quin vendaval sonor
aquesta guerra amb la mudesa teva,
camp de batalla que no coneix treva
on el record es bat amb el rancor!
La pau, inabastable, va allunyant-se.
Ni tu, callat, ni jo, sense esperança,
podem bastir cap ombra de futur.
Reservaré —enmig de tots els versos—
en un calaix, entre papers dispersos,
com escriví Vinyoli, el cianur.
Carme Guasch, dins,
Poemes de capçalera, 2016
sento pel buit de què vas fer-me hereva!
L'altre tu, mort, m'indigna i em subleva
perquè fingeix no veure el meu enyor.
Oh quin turment, quin vendaval sonor
aquesta guerra amb la mudesa teva,
camp de batalla que no coneix treva
on el record es bat amb el rancor!
La pau, inabastable, va allunyant-se.
Ni tu, callat, ni jo, sense esperança,
podem bastir cap ombra de futur.
Reservaré —enmig de tots els versos—
en un calaix, entre papers dispersos,
com escriví Vinyoli, el cianur.
Carme Guasch, dins,
Poemes de capçalera, 2016
Ed.: Miquel Pujadó
24 de juliol 2020
L'espiamonges
Que l'home que fa la pastera, de nit, al forn d'En Pió,
al carrer gran, sigui el mateix que aboca sacs de farina
de força als bassals que ell mateix hi deixa quan omple
les portadores a la Font de la Cristina, ja em sorprèn; que
ell mateix faci l'escolà, a la parròquia, a la missa de cinc,
i que el rector li permeti —la mare i jo ho hem vist— de
vestir de vermell, sense roquet, amb tres banyes afilades
plantades al front i una cua llarga i cremant que deixa
senyal allà on passa, m'intriga; però que s'emperruqui i
s'embarbi les nits que té festa, i faci guaita pels voltants
del Monestir, i espiï les monges endormiscades que
flairen la matinada, vel llevat, des del portaló de la tàpia
de l'hort, els parli amb llengüeta tot fent-los la mitja rialla,
i se les endugui dins un sac, com si fossin esponeroses
col-i-flors humides de gerda rosada, i les carregui al carro
de l'hortalissa, camí del mercat, m'admira i m'embadoca.
J.V. Foix. Pels carrers assolellats i altres proses. 1989
al carrer gran, sigui el mateix que aboca sacs de farina
de força als bassals que ell mateix hi deixa quan omple
les portadores a la Font de la Cristina, ja em sorprèn; que
ell mateix faci l'escolà, a la parròquia, a la missa de cinc,
i que el rector li permeti —la mare i jo ho hem vist— de
vestir de vermell, sense roquet, amb tres banyes afilades
plantades al front i una cua llarga i cremant que deixa
senyal allà on passa, m'intriga; però que s'emperruqui i
s'embarbi les nits que té festa, i faci guaita pels voltants
del Monestir, i espiï les monges endormiscades que
flairen la matinada, vel llevat, des del portaló de la tàpia
de l'hort, els parli amb llengüeta tot fent-los la mitja rialla,
i se les endugui dins un sac, com si fossin esponeroses
col-i-flors humides de gerda rosada, i les carregui al carro
de l'hortalissa, camí del mercat, m'admira i m'embadoca.
J.V. Foix. Pels carrers assolellats i altres proses. 1989
Il·lustracions: Guillem Cifré
23 de juliol 2020
El dia ordena els càntirs
El dia ordena els càntirs un a un en fileres vives.
La nit els clou el cor que absorbia
el caos
per les aortes
d'argila. Costat contra costat.
El temps només existeix a causa d'aquests cossos segellats.
I l'oli reposa. El vi s'aombra.
La mel madura amb el voltatge d'una joia
on s'afona la lluna.
Si algú es tanca amb la nit per damunt.
Estic ple d'aquesta nit, d'aquest son, d'aquesta riquesa
còncava,
refredada.
Herberto Helder. Última ciència, 2000
Tr.: Arnau Pons
Pr.: Manuel Guerrero
La nit els clou el cor que absorbia
el caos
per les aortes
d'argila. Costat contra costat.
El temps només existeix a causa d'aquests cossos segellats.
I l'oli reposa. El vi s'aombra.
La mel madura amb el voltatge d'una joia
on s'afona la lluna.
Si algú es tanca amb la nit per damunt.
Estic ple d'aquesta nit, d'aquest son, d'aquesta riquesa
còncava,
refredada.
Herberto Helder. Última ciència, 2000
Tr.: Arnau Pons
Pr.: Manuel Guerrero
Primavera del Ter
Éssers feliços animen
el curs de l'aigua profunda.
Ran de la riba m'inunda
la lluor de l'herba humida.
El sol del dia s'emporta
les neus brillants pel congost
cap a la mar de l'agost.
Estic sol mirant la vida.
Pel pit em puja el silenci,
la música i la paraula.
La natura se'm fa taula,
universal mare terra.
Tot és i tot m'alimenta:
aigües brogents, nuu celeste,
ombra tranquil·la i tempesta
al ventre immens de la terra.
Oh sofriment indivís
de totes les primaveres
on plantaré les creueres
quan vindrà l'hora dels homes.
Segimon Serrallonga, dins,
Poemes de capçalera, 2016
el curs de l'aigua profunda.
Ran de la riba m'inunda
la lluor de l'herba humida.
El sol del dia s'emporta
les neus brillants pel congost
cap a la mar de l'agost.
Estic sol mirant la vida.
Pel pit em puja el silenci,
la música i la paraula.
La natura se'm fa taula,
universal mare terra.
Tot és i tot m'alimenta:
aigües brogents, nuu celeste,
ombra tranquil·la i tempesta
al ventre immens de la terra.
Oh sofriment indivís
de totes les primaveres
on plantaré les creueres
quan vindrà l'hora dels homes.
Segimon Serrallonga, dins,
Poemes de capçalera, 2016
Ed.: Miquel Pujadó
Alba
Alba
tan feixuga
de pas
tan lent
trencar
poc a poc
la closca
de la boira
Estripar
el pit
al crit
d'existir
perquè
sí
De Cicatriz, 1996 ; 5 sonets minimalistes, 1
Teresa Rita Lopes, dins,
Com elles = Their kind : una antologia de poetes occidentals del segle XX. 2017
Edició i traducció: Mireia Vidal-Conte, 2016
tan feixuga
de pas
tan lent
trencar
poc a poc
la closca
de la boira
Estripar
el pit
al crit
d'existir
perquè
sí
De Cicatriz, 1996 ; 5 sonets minimalistes, 1
Teresa Rita Lopes, dins,
Com elles = Their kind : una antologia de poetes occidentals del segle XX. 2017
Edició i traducció: Mireia Vidal-Conte, 2016
Pierrot
Sobre el cap es pinta un barret
Sobre les ulleres es pinta uns ulls
Sobre el cos es pinta un vestit
Sobre les mans es pinta uns guants
I sobre els peus es pinta unes sabates.
Joan Brossa, dins,
Quin embolic! poemes, contes i altres textos per llegir rient, 2019
Il.: Morad Abselam
Sobre les ulleres es pinta uns ulls
Sobre el cos es pinta un vestit
Sobre les mans es pinta uns guants
I sobre els peus es pinta unes sabates.
Joan Brossa, dins,
Quin embolic! poemes, contes i altres textos per llegir rient, 2019
Il.: Morad Abselam
Instantània
M'he trobat un estel damunt la falda,
fet de llum,
o de pols...
o de carícia.
I jo no l'he tocat,
per no trencar-lo...
Maria Castanyer. Retrobar-me en la terra. 1958
fet de llum,
o de pols...
o de carícia.
I jo no l'he tocat,
per no trencar-lo...
Maria Castanyer. Retrobar-me en la terra. 1958
Il·lustracions: Julià Grau i Santos
Terra de llibertat
He tornat a l'Empordà
al lloc on em van forjar,
al lloc on em van forjar,
tot l'entorn m'ha saludat
amb perfums de llibertat.
Albades marineres
en un cel asserenat,
ones alliberades
en un mar immaculat.
És el que recordava
i que jo somiava,
viure la realitat
palpant-la de veritat.
L'instint de la llibertat
l'he dut sempre ben desat,
ben acurat ha florit
dins el cor i l'esperit.
I ara en les arrels
realitzaré anhels
d'enterrar la servitud
que tants anys m'ha corromput.
En aquest racó del món
conviure amb tothom,
respectaré els homes
enaltiré les dones.
L'Empordà ha cultivat
de sempre els drets humans,
llurs llavors ha escampat
fent llinatge, fent germans.
Estoig ple d'humanitats,
d'arrels velles i nobles
patrimoni d'un poble
fidel a la llibertat.
1995
Ramon Crusi i Moré. Poemari portbouenc, [s.a.]
Recull de poesia dipositat a la Biblioteca de Portbou
Recull de poesia dipositat a la Biblioteca de Portbou
13 de juliol 2020
L'oreneta
Davant genteta
potser poruga, arraulideta,
ella és qui diu:
–So més, so més que una oreneta:
jo so l'estiu!
Josep Carner. Museu zoològic. 1998
potser poruga, arraulideta,
ella és qui diu:
–So més, so més que una oreneta:
jo so l'estiu!
Josep Carner. Museu zoològic. 1998
Il·lustracions: Lluís Farré
El llop
Una nena molt bufona
va trobar un llop i va dir:
«Vols que juguem una estona
corrent tots dos pel camí?»
I ell respon: «Què t'has pensat?
No em faràs pas la punyeta,
vaig quedar prou escaldat
fa temps amb la Caputxeta.»
Enric Larreula, dins,
va trobar un llop i va dir:
«Vols que juguem una estona
corrent tots dos pel camí?»
I ell respon: «Què t'has pensat?
No em faràs pas la punyeta,
vaig quedar prou escaldat
fa temps amb la Caputxeta.»
Enric Larreula, dins,
Plouen poemes!, 2017
Ed.: Vanessa Amat, M. Carme Bernal i
Isabel Muntañá
Isabel Muntañá
Il.: Morad Abselam
09 de juliol 2020
Quimera
Tot comença
un nit d'estiu:
conversa
i somnis de paper.
Qui vol un monstre?
—estàvem avisats—.
Vam recollir les oportunitats i els fruits
el vam alimentar
i el vam deixar dormir,
es va deixar acotxar.
I ara és un monstre
que, diuen, treu foc
i ens crema.
Monstre de lleó, de cabra i drac
lleó de zoo
cabra d'escala
drac de paret de nit d'estiu
que fuig si el descobrim
i li fem llum
enmig d'una conversa
de somnis de paper
parlant
de qualsevol quimera.
Laia Prat. Al revers del tapís, 2016
Pr.: Mireia Calafell
XXI Premi de Poesia Joan Llacuna Ciutat d'Igualada 2015
un nit d'estiu:
conversa
i somnis de paper.
Qui vol un monstre?
—estàvem avisats—.
Vam recollir les oportunitats i els fruits
el vam alimentar
i el vam deixar dormir,
es va deixar acotxar.
I ara és un monstre
que, diuen, treu foc
i ens crema.
Monstre de lleó, de cabra i drac
lleó de zoo
cabra d'escala
drac de paret de nit d'estiu
que fuig si el descobrim
i li fem llum
enmig d'una conversa
de somnis de paper
parlant
de qualsevol quimera.
Laia Prat. Al revers del tapís, 2016
Pr.: Mireia Calafell
XXI Premi de Poesia Joan Llacuna Ciutat d'Igualada 2015
05 de juliol 2020
En poesia
En poesia no és bo qui més sent,
sinó qui millor ho expressa i més fa sentir.
Ponç Pons. El rastre blau de les formigues. 2014
sinó qui millor ho expressa i més fa sentir.
Ponç Pons. El rastre blau de les formigues. 2014
La caiguda aturada al vol
La caiguda aturada al vol.
Aquell que queia, vola.
Llavors s'obrin els abismes,
La foscor grimpa fins a la llum.
[69] [Sense títol]
Hannah Arendt. Poemes. 2018
Traducció de Lola Andrés i Anacleto Ferrer
Introducció i notes: Anacleto Ferrer
Text final: Isabel Robles
Aquell que queia, vola.
Llavors s'obrin els abismes,
La foscor grimpa fins a la llum.
[69] [Sense títol]
Hannah Arendt. Poemes. 2018
Traducció de Lola Andrés i Anacleto Ferrer
Introducció i notes: Anacleto Ferrer
Text final: Isabel Robles
L'arbre de l'esperança
En un prat, gemat arreu,
l'arbre hi ha de l'Esperança;
amb la mà ningú no l'heu;
ell no mai es desatansa.
De ses fulles a la veu,
par que el món es torni dansa:
té les ires sota peu
i és tot dret com una llança.
Sols de veure'l un matí,
us sabríeu deixondir,
ulls caiguts, races esclaves.
Canta l'arbre verdejant
i les branques pugen tant
que a mig aire ja són blaves.
D'Arbres.
Josep Carner. Poesies escollides. 1979
Edició: Joan Ferraté
l'arbre hi ha de l'Esperança;
amb la mà ningú no l'heu;
ell no mai es desatansa.
De ses fulles a la veu,
par que el món es torni dansa:
té les ires sota peu
i és tot dret com una llança.
Sols de veure'l un matí,
us sabríeu deixondir,
ulls caiguts, races esclaves.
Canta l'arbre verdejant
i les branques pugen tant
que a mig aire ja són blaves.
D'Arbres.
Josep Carner. Poesies escollides. 1979
Edició: Joan Ferraté
04 de juliol 2020
Lluna sortint
Mores blanques com larves enrogeixen entre fulles.
Sortiré i m'asseuré, de blanc, com elles,
sense fer res. El suc del juliol n'arrodoneix els bonys.
Aquest parc és ple de pètals idiotes.
Flors blanques de catalpa s'apilen, cauen,
formen una ombra blanca i rodona en morir.
Aterra un colom. La cua és un ventall de plomes blanques.
Ja és prou vocació: obrir, tancar
pètals blancs, ventall de plomes blanques, deu dits blancs.
Prou perquè les ungles dels dits facin mitges llunes i
enrogeixin en palmells blancs no enrogits per cap treball.
El blanc pren color morat mentre tot és col·lapsa.
Les mores enrogeixen. Un cos de blancor
es podreix, i put de podridura sota la làpida,
malgrat que el cos en surti amb la roba polida.
Sento l'olor de la blancor des d'aquí, sota les pedres
on formiguetes fan rodolar els ous, on s'engreixen larves.
La mort pot emblanquir-se al sol o lluny d'ell.
La mort s'emblanqueix en l'ou i fora d'ell.
No puc veure cap color per a aquesta blancor.
El blanc: és un aspecte de la ment.
Sylvia Plath. El colós. 2019
Tr.: Núria Busquet Molist
Pr.: D. Sam Abrams
XV Premi «Jordi Domènech de Traducció de Poesia»
Sortiré i m'asseuré, de blanc, com elles,
sense fer res. El suc del juliol n'arrodoneix els bonys.
Aquest parc és ple de pètals idiotes.
Flors blanques de catalpa s'apilen, cauen,
formen una ombra blanca i rodona en morir.
Aterra un colom. La cua és un ventall de plomes blanques.
Ja és prou vocació: obrir, tancar
pètals blancs, ventall de plomes blanques, deu dits blancs.
Prou perquè les ungles dels dits facin mitges llunes i
enrogeixin en palmells blancs no enrogits per cap treball.
El blanc pren color morat mentre tot és col·lapsa.
Les mores enrogeixen. Un cos de blancor
es podreix, i put de podridura sota la làpida,
malgrat que el cos en surti amb la roba polida.
Sento l'olor de la blancor des d'aquí, sota les pedres
on formiguetes fan rodolar els ous, on s'engreixen larves.
La mort pot emblanquir-se al sol o lluny d'ell.
La mort s'emblanqueix en l'ou i fora d'ell.
No puc veure cap color per a aquesta blancor.
El blanc: és un aspecte de la ment.
Sylvia Plath. El colós. 2019
Tr.: Núria Busquet Molist
Pr.: D. Sam Abrams
XV Premi «Jordi Domènech de Traducció de Poesia»
Reps les històries
Reps les històries
que t'escric dins les postals?
Són estrictes disseccions del paisatge.
Tu que fins li pintes l'alè
a la natura morta
sé
que em creuràs.
Laura Rosich. Arestes al rostre del viatger. 2012
que t'escric dins les postals?
Són estrictes disseccions del paisatge.
Tu que fins li pintes l'alè
a la natura morta
sé
que em creuràs.
Laura Rosich. Arestes al rostre del viatger. 2012
Pròleg de Gemma Gorga
Premi de Poesia Martí Dot de Sant Feliu de Llobregat
Subscriure's a:
Missatges (Atom)