Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

31 de gener 2021

Cançó de cargol

Do re mi fa sol

Soc Pol, un cargol.
I us vull dir uns mots.

Avui porto dol.
Tinc trencat el cor.

M'he quedat tot sol.
I els altres cargols?

Rondaven pel bosc
però, ara, s'han fos.

Per què, quan, com?
Per a no acabar xops

si sentim un tro
busquem un bon lloc:

a sota les cols,
dins d'un gran, gros tronc,

darrere un matoll,
enmig de les flors,

o a sobre d'un jonc.
Tot recer és bo.

Portem sempre a coll
a sobre del llom

llit, roba, llençols,
vaixella i xarops.

Per a no perdre el nord
deixem lluents solcs.

Si la pluja dorm
sortiu a fer un tomb.

I ens crideu: «Cargols:
sortiu, bons xicots»

No aixequem el vol.
Anem a poc a poc.

Ens hisseu pel coll,
i ens sobrevé un xoc.

Tenim molta por.
On ens porteu, on?

Molts anem al forn,
o joguines som.

I si això ho feu molts
ens veurem al zoo.

Sol fa mi re do.


M. José Orobitg i Della. Esqueixada de versos, 2004

Il.: Christian Inaraja

Les roses recordades

Recordes com ens duien
aquelles mans les roses
de Sant Jordi, la vella
claror d'abril? Plovia
a poc a poc. Nosaltres,
amb gran tedi, darrera
la finestra, miràvem,
potser malalts, la vida
del carrer. Aleshores
ella venia, sempre
olorosa, benigna,
amb les flors, i tancava
fora, lluny, la sofrença
del pobre drac, i deia
molt suaument els nostres
petits noms, i ens somreia.


De: El caminant i el mur, 1953



Salvador Espriu, dins,

Maria Aurèlia Capmany. Salvador Espriu. 1972

30 de gener 2021

A mig aire s'atura

A mig aire s'atura
l'onada de mimosa
i és com una alegria
que es glacés entre els llavis
al punt mateix de trencar en un somriure.


De Ombra de presa


Maria Mercè Marçal. Desglaç : 1984-1988, 1998

Al nostre planeta Terra

Al nostre planeta Terra
que és de tu i d'ell
i del moixonet que passa,

a una baralluga blava
rodant sobre una taula,

a uns carrers plens de cases
amb banderoles d'aire,

a uns rius d'aigua dolça
pels camins de les muntanyes.

Al nostre planeta Terra,
a aquesta bola blava
rodant sobre una taula,
a la seva mà oberta
que és la nostra casa.


 Aigua dolça :  poesia per a xiquets, 2008

Textos:           Cinta Mulet
Il·lustracions: Laura Gual

Habitacions de la perifèria

algunes
habitacions suaus de les nostres perifèries
mai han eixit de casa
mai han entrat al bosc espès
mai han caigut al mar
i s'han xopat
i per això no han fet malbé les plantofes, les espardenyes
per a alliberar-les
és per això que les habitacions suaus tenen por
de l'habitual trencadissa de plats,
de les fuites de gas, dels pàncreas i les pells inflamades,
porten ulleres de sol en plena nit
mentre llegeixen novel·les roses els caps de setmana
reguen contínuament les flors per casa
però les flors es fan de plàstic
i inquietes
com nens maltractats
per una inundació de besos


Dorta Jagić, dins,

Reduccions : revista de poesia, Primavera-Estiu 2020, núm. 115, p. 119

Trad. Pau Sanchis

Arbre que li ha caigut un llamp

Una meitat s'ha cremat, i l'altra meitat no.

Una meitat serà lletja i esmussada
                                      i l'altra tant se val.
No es pot guardar per sempre la bellesa.

La meitat dels ocells han fugit espantats, n'ha quedat l'altra
i ara han d'esperar.

Encara han de passar moltes coses ací;
els racons ferits han de cicatritzar,
les branques cremades han de caure.
Tot es cobrirà de molsa, fongs i bolets.

Fins que un dia serà com si un jardiner del cel,
portant amb el vent pol·len, plomes, llavors i pols,
un dia clar i daurat, finalment l'hagués perfeccionat
donant-li una nova forma primitiva:
sobre les ferides encara una mica d'heura.


Nikica Petrak, dins,

Reduccions : revista de poesia, Primavera-Estiu 2020, núm. 115, p. 79

Trad. Pau Sanchis

29 de gener 2021

de pedra

de pedra. dies de
pedra. dies
de pedra.
dies de pedra que

de vegades s'enlairen

amb el vol
bonhomiós
dels teuladins.


                            sine die, 1

Maria Josep Escrivàdins,

Reduccions : revista de poesia, Primavera-Estiu 2020, núm. 115, p. 13

Si no és a les nostres mans, a les mans de qui?

Substituïm
l'amor pel control,
el cervell per Internet,
l'esperit per la pastilla,
la responsabilitat per una merda d'eleccions.

Si no legislem sobre els envasos de plàstic,
ni la pornografia, ni el comerç d'armes,
ni les apostes en línia,
ni el famós algoritme que se'ns menja amb patates,
ni el robatori de dades personals sobre l'ús de la xarxa,
ni el maltractament animal per fer cremetes
de la cara per a les velles riques del planeta,
ni les inversions de la banca,
ni les addiccions comportamentals,
ni la moderna colonització,
ni l'obsolència programada,
ni els transgènics, ni els fàrmacs assassins,
ni l'explotació infantil, ni els videojocs,
ni la prostitució, ni el marge dels productors,
ni la hipermedicació i hormonació dels animals que ingerim,
ni el neuromàrqueting, ni els fons voltor,
ni la normalització de l'esclavitud a canvi
d'uns números al compte corrent i la maleïda seguretat,
digueu-me: a què ens dediquem
fent això de la merda d'eleccions?

Ja em perdonareu que no sé gaire de què parlo,
que només soc una dona i m'ha pujat la regla al cap.


Laia Noguera, dins,

Reduccions : revista de poesia, Primavera-Estiu 2020, núm. 115, p. 47

Joventut

Joventut, braç de ferro decidit,
ara és la lluita més que l'esperança.
Ja vindran altres dies de bonança
si ens fem valdrà l'impuls del nostre pit.
Deixem l'estadi, l'amor i l'esport,
joventut, braç de ferro, que ens reclama
més que no el cant i la glòria i la fama,
la llibertat, la vida: no la mort.
(...) Per la lluita darrera que ara ens crida,
la nostra balança decidida
ha de salvar l'eterna joventut,
l'eterna llibertat, la nostra vida!...


Josep Maria Prous i Vila, dins,

Ferran Aisa. Poetes en temps de revolta : Barcelona, 1936-1939, 2010

24 de gener 2021

Menarquia

En record d'Adelaide Khotatso Matima (nascuda Chalo)
Inspirat en el poema de Dominique Christina, El Poema de la Regla


Després de més de dues dècades
Estic aprenent a sagnar
A girar els malucs cap al dolor
En una dansa eròtica invisible

De menuda em sagnava a sobre
Massa espantada per demanar ajuda
Les pastilles em van portar
Pel corrent cabalós de l'adolescència i la joventut
Amb tampons, analgèsics i anticonceptius
Creia que havia conquerit el meu cos
Connectat sencer el tot esclafat en una caixa
M'he passat els meus dies més fèrtils
Fent perdurar la sang, l'amor i la vida
Plantant boscos dins testos
Canalitzant oceans dins d'autopistes
Fent-me més fàcil de menar.

Amb precisió meticulosa
El desert m'està trencant
I desfent més
Del que les mares de què he vingut
Poden comptar amb totes les nostres mans
Pàgines i pàgines escrites amb sang
Espargida a les cares de nadons nounats
A llindars amorosos de tortura i èxtasi
On hi hem entrat totes
I mai hem après com sortir-ne

La meva àvia
Descloent portals ennoblits
Perquè les dones poguessin triar
Si els seus cossos
Farien o no més cossos
Que els demanaven els marits i la cultura
El matrimoni i la servitud
Incomptables boques esbatanades amb afany de temps
La carn fermada del futur d'una dona

Després d'una tribu de criatures i un marit faldiller
La meva àvia va donar a altres l'oportunitat de no ser ella
Si pogués esborrar tots els anys trencats
Em preguntaria com deu ser una vida mesurada en ventres
Em preguntaria si els ventres de mil dones
Poden formar un cor a les seves orelles
Que canti cançons de mort recurrent i supervivència
On ella s'hi replega quan no pot suportar el present

Preguntaria pel corredor inflat i carmesí
Que hi ha entre aquí i el més enllà
Pel que va dir abans de mirar el centre immortal d'una dona
O per com ella i les seves incomptables pacients
Confiaven en els seus ulls ferms i les seves mans, en silenci

El dolor ens fa flexibles
Ho aprenem així que deixem
Els escuts daurats dels cossos de les nostres mares
Lluitem per la vida abans del primer alè

Els ventres poden ser llegits com els palmells i els ossos
Als primers cops de cap del naixement, caient en picat
La meva àvia hi veia l'encanteri cruel
De la seva era vivint eternament
Va veure els traumes que heretaríem
Abans que tinguessin etiquetes
Va veure monstres mirant els seus fills de fit a fit
Amb somriures de saliva
I va ensenyar la seva única filla a comportar-se
I com que la meva mare mai no ho va fer
Jo mai no vaig haver de fer-ho
Li preguntaria a la meva àvia
Si les dones que van abocar-se a mirar la vall infinita
Estaven esfereïdes o meravellades pels presagis
De les dones que algun dia s'arrossegarien 
Fora d'ells cap a vides que els pertanyessin.

Lebo Mashile


Tr.: Míriam Cano

一一一一一一一一一一一一一一一一一一一一

Menarche


In Memory of Adelaide Khotatso Matima (née Chalo)
Inspired by Dominique Christina's poem, The Period Poem


After more than two decades
I am learning how to bleed
To rotate my hips to the pain
In an invisible erotic dance

As a child, I bled all over myself
Too scared to ask for help
Pills carried me through
the heavy flow of my teens and twenties
with tampons, pain killers, and birth control
I believed I had conquered my body
Plugged the whole
Squashed totality into a box
I have spent my most fertile days
Enduring blood, love, and life
Planting forests in pots
Channeling oceans into freeways
Making myself manageable

With painstaking precision
The wilderness is breaking me
And undoing more
Than the mothers I have come through
Can count on all of our hands
Pages and pages written in blood
Smeared on the faces of newborn babies
On loving doorways of torture and ecstasy
Where we have all entered
And never learned how to leave

My grandmother
Unlocking dignified portals
So women could choose
Whether or not their bodies
Demanded by husbands and culture
Marriage and servitude
Innumerable mouths agape craving time
The knotted flesh of a woman's future

After a tribe of children and a philandering husband
My grandmother gave others a chance not to be her
If I could wipe away these broke years
I would ask what a lifetime
Measured in wombs looks like
I would ask if the wombs of a thousand women
Create a chorus in her mind's ear
With songs of recurring death and endurance
Is this where she retreats when she cannot bear the present

I would ask of the swollen crimson corridor
Between here and the afterlife
What did she say before peering into the immortal core of a woman
Or did she and countless patients
Rely in silence on her steady eyes and hands

Pain makes us supple
We know this as we leave
The gilded shields of our mother's bodies
We fight for life before we breathe

Wombs can be read like palms and bones
In the head first freefalling fits of birth
My grandmother saw the cruel sorcery
Of her era living endlessly
She saw the traumas we would inherit
Before they had labels
She saw monsters staring at her children
With saliva smiles
And taught her only daughter how to behave
And because my mother did not
I never have to
I would ask my grandmother
If the midwives who peered into her infinite valley
Were terrified or delighted by foreshadows
Of the women who would one day crawl
Out of them into lives of their own


Lebo Mashile, dins,



XXXV Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 2019

Traducció: Míriam Cano

Direcció: Mireia Calafell i Àngels Gregori

23 de gener 2021

Música d'Arpa als Jardins de Joan Brossa

 

   Ocell:  
   crec que és millor que obris els ulls
   i fugis de la meva espatlla. 
   Aprofita avui per a creuar extensions marines
   i encendre't d'estrelles.


    Joan Brossa

15 de gener 2021

Estimaré el segle XXI

El sopar es refredava. Els convidats, a l'espera de ràpids,
Impersonals encontres fortuïts del tipus usual, estaven estirats
Pels dormitoris. Les patates eren dures, les mongetes toves, la carn
—No n'hi havia, de carn. El sol d'hivern havia engroguit oms i cases;
Els cérvols davallaven per la carretera com refugiats; i a l'entrada, els gats
S'escalfaven sobre el capó d'un cotxe. Llavors un home va girar-se
I em va dir: «Tot i que estimo el passat, la seva obscuritat,
El seu pes que no ens dona cap lliçó, la seva pèrdua, el seu
Tot, que no exigeix res, estimaré encara més el segle XXI,
Perquè en ell hi veig algú en barnús i plantofes, d'ulls castanys i pobre,
Caminant per la neu sense deixar ni una petjada al seu darrere».
              [«Oh», vaig dir, posant-me el barret, «Oh».    

———————————————————

I will love the twenty-first century


Dinner was getting cold. The guests, hoping for quick,
Impersonal, random encounters of the usual sort, were sprawled
In the bedrooms. The potatoes were hard, the beans soft, the meat—
There was no meat. The winter sun had turned the elms and houses yellow;
Deer were moving down the road like refugees; and in the driveway, cats
Were warming themselves on the hood of a car. Then a man turned
And said to me:  «Although I love the past, the dark of it,
The weight of it teaching us nothing, the loss of it, the all
Of it asking for nothing, I will love the twenty-first century more,
For in it I see someone in bathrobe and slippers, brown-eyed and poor,
Walking through snow without leaving so much as a footprint behind.»

               [«Oh,» I said, putting my hat on, «Oh.»


Mark Strand. Rufaga d'un, 2016
Traducció i pròleg: Joan Todó   
                        

09 de gener 2021

La rosa té fred en la terra nevada...

La rosa té fred en la terra nevada...
          A Sevan hi ha tres metres de neu...
          Un pescador de muntanya treu el trineu
              tot pintat de blau cel,
          morros de truita amb mostatxo
          vigilen el fons calcari
          com policies fent guàrdia.

A Erivan i a Etxmiadzín
          la gran muntanya s'ha begut tot l'aire,
          caldria seduir-la amb alguna ocarina,
          temptar-la amb una caramella fins que la neu
             es fongués dins la boca.

Neu, neu i més neu sobre el paper d'arròs,
          el cim s'acosta als llavis.
          Tinc fred. Estic content...


Óssip Mandelstam. Armènia en prosa i en vers. 2011
Ed.: Helena Vidal
Intr.: Gueorgui Kubatian

Cristall líquid

La membrana cel·lular delimita
l'ameba que et fa tenir un jo definit:
una identitat individual
construïda amb una frontera
permeable que garanteix
l'intercanvi amb l'entorn.

Sense la pell, no ets res més
que un conjunt d'òrgans tendres
que viuen enganxats
als cicles de l'Univers:

la rotació de la Terra,
la translació de la Terra al voltant del Sol
i els períodes de les fases lunars
que et fan tenir bons i mals dies.

Tens, dins teu,
el cicle vital d'una galàxia
i el cicle del carboni.

Macrocòsmicament,
se t'entén des del micromon.



Anna Gual. Ameba. 2020

Il·lustracións de Gala Pont.

Epíleg de Caterina Riba.

Premi Cadaqués a Rosa Leveroni 2019.

¿Classe política?

¿Classe política? I pensar que, segons Plató,
la ciutat hauria de ser governada per savis!


Ponç Pons. El rastre blau de les formigues. 2014

05 de gener 2021

Neu i lluna

El fred pica de valent.
Els niguls, plora que plora...
Dins la calma de l'ambient
la neu blanca se desflora...

La lluneta de gener
somriu dins l'ennigulada:
Pel jardins i pel carrer,
quina bella enfarinada!

Anit guanya la blancor:
ja la terra és tota blanca.
Són també d'aquest color
les teulades i la tanca

que ens separa del veïnat
i és de neu tota coberta.
La lluneta ara ha guaitat,
mig dormida i mig desperta...

En els arbres del jardí
quina insòlita florida!
Quina randa sense fi
entre fulles, s'és teixida!

La nevada cau del cel
silenciosa, fresca i pura...
Sense pressa, sense anhel,
per tot posa abric d'albura.

I la lluna li somriu
i la besa amb sa llum clara,
penjadeta, com un niu,
del nigul que bé l'empara.

Així és doble el bell encant
de la terra, que es corona
amb la lluna i mentrestant
té la neu que l'assaona

amb sa petja blanca i lleu
que li porta la fortuna...
Neu i lluna, lluna i neu,
Lluna i neu i neu i lluna...

                   15 de gener de 1946



Francisca Alcover Morell. Obra poètica, 1999

Pr.: Guillem Colom
Epíleg: F. Bonafè

04 de gener 2021

En Bernat de Santa Eugènia, senyor de Pals

                                              «Si mai em perdo, busqueu-me al Pedró de Pals»

                                                       Endreça al Doctor En Jaume Pi i Figueras
                                                                                  i a la seva dilecta esposa


Bernat de Santa Eugènia aquí a Pals,
on en pedres i murs encara brilles,
amb amor i paraules ben senzilles
jo et vull cantar les gestes triomfals.

Dels pirates anares a l'encalç
sembrant la mar de rastres i de quilles,
i per gran rei vas conquerir les illes
de Mallorca, amb gent d'aquests rodals.

Els mariners d'aquesta empordanesa
costa van afrontar la gran empresa
que els sarraïns tragué d'aquells topants.

Des d'aquest mirador tu ens assenyales
les Medes, horitzons, sorrals i cales
que obren solcs de grandesa als catalans!

                                      Pals, 9 d'octubre de 1978


Mercè Sanpons, VDA. de Llopart, dins,

55 poetes d'avui, 1980

Encara el tram

 Coberta del llibre: Poesies / Joan Salvat-Papasseit

 
                                            A D. Carles

Noia del tram, tens l'esguard en el llibre
i el full s'irisa
                      en veure's cobejat.
I el cobrador s'intriga si giraràs el full:
sols per veure't els ulls!

Que les cames se't veuen
                                       i la mitja es ben fina;
                                       i tot el tram ets tu.
Però els ulls no se't veuen.

I la teva mà és clara
que fa rosa el teu cos de tafetà vermell,
           i el teu mocadoret ha tornat de bugada.
Però els ulls no els sabem!

I si jo baixés ara? 一Mai no et sabria els ulls...
Té! Ara ja he baixat!


Joan Salvat-Papasseit. Poesies, 1962


Esbós biogràfic: Tomàs Garcés

Introducció: Joan Fuster 
Il·lustracions: Josep Guinovart

03 de gener 2021

Els 10 manaments

                                               (per al meu pare)

                                                 Essencialment
                                                   cal no massa.

                                            JOAN VINUESA

                                                   

Un pobre mai no serà més solvent que un ric.
Un jove mai no serà més savi que un vell.
Un del sud no serà mai acceptat en societat com un del nord.
Un foraster no manarà un nadiu.
Un inculte no escriurà poemes.
Una llengua petita no dirà més que una de grossa.
Una dona no serà més llesta que un home.
Un negre no serà més elegant que un blanc.
Un dèbil no serà més poderós que un fort.

Però el pobre pot esdevenir ric,
el jove un dia serà vell,
el del sud parirà fills al nord i
el foraster s'empadronarà.
L'inculte aprendrà a dir els seus versos,
les llengües cantaran als estadis.
Els dèbils aguditzaran l'enginy.

Tanmateix una dona mai no serà un home.
I un negre mai no serà un blanc.

Digues-me, amic meu,
¿és el color del teu cor com el d'un negre?
Llavors sí, serà el cas,
que jo et podré estimar com una dona.

de Poemes de pau (FONS)


Anna Aguilar-Amat. Càrrega de color : 36 poemes particulars i una carta cromàtica. 2011

02 de gener 2021

Carnet d'identitat

Enfilàvem ja els camins de Tessàlia...
En algun lloc de la cambra de Delfos
havia perdut el carnet d'identitat.
¿Com havia d'interpretar aquell missatge,
aquell subtil advertiment?
¿Per ventura la vella sibil·la ho havia profetitzat?
Al quadern de Delfos jo hi havia escrit un plany,
la remembrança d'un temps on l'amor
tenia els llavis fins com els pètals de les roselles
que havia plegat i deixat
entre les pàgines del llibre que estava llegint.
¿Tot era tan fràgil, doncs, tan evanescent?
Quan l'hostalera em feu a mans el document
va veure que havia plorat.
Discreta, solidària, em va fer un petó a cada galta
dient: «Les llàgrimes són el millor ferment...»



Teresa Costa-Gramunt, dins,

Poemes per a un món millor. 2002

III Premi "Poesia en acció"

31 de desembre 2020

Escultor

Per a Leonard Baskin


A casa seva els incorporis
hi venen per bescanviar sense fi
visió, saviesa, per cossos
palpables, i pesants, com el seu.

Mans que es mouen més sacerdotalment
que les mans d'un sacerdot, no invoquen
imatges vanes de llum i d'aire
sinó estacions segures de bronze, fusta, pedra.

Obstinat, de fusta de fibres denses,
un àngel despullat bloqueja i modela
la llum dèbil; de braços plegats,
observa com el seu món feixuc eclipsa

mons estèrils de vent i núvol.
Morts de bronze dominen el terra,
resistents, de cos rogenc,
i ens fan petits. Els cossos ens parpellegen

fins a l'extinció en aquells ulls
que, sense ell, estarien mancats
de lloc, de temps i de cos propi.
Esperits èmuls fan discòrdia,
proven d'entrar, entren malsons
fins que el cisell els transmeti
una vida més viva que la nostra,
un repòs més sòlid que la mort.


Sylvia Plath. El colós, 2019

Tr.: Núria Busquet Molist
Pr.: D. Sam Abrams

XV Premi «Jordi Domènech de Traducció de Poesia»

Vellesa

                                                            17 d'agost de 2017.
                                 Atemptats a la Rambla de Barcelona

   

Seieu de costat.
No la mires.
Un envà de silenci
ha esborrat tots els mots que us abraçaven.
N'ha quedat el ressó,
aquesta llum corcada que vola dins del bar,
la pols que n'han deixat les arnes.

Ella tampoc no et mira.
Els seus ulls vagaregen, perduts a la pantalla
on van saltant imatges de la Rambla,
de cossos esquinçats, de crits i plors.
Però ella no ho veu.
Quieta, al teu costat, no mira, no sent res.

I tu, enmig del brogit, de la remor de veus,
del dring de plats i tasses del cafè,
li passes la mà per l'esquena,
li pinces un ble de cabells,
i l'amanyagues.

La llum es transfigura i els planys de la pantalla
es fonen en el rastre del teu gest.


Rosa Font Massot. Celobert, 2019

XXXIX Premi de Poesia Senyoriu d'Ausiàs March

Als grans aeroports

Vida de curare i mel -un caprici de la glòria
No menystinc les dents de llet ni les primeres vocals
visito els grans aeroports per a l'intercanvi de tendresa
Dels ocells de la nit en saben els poetes els pallassos i els bruixots

Als grans aeroports escric Tractats sobre l'essència de la família
als grans aeroports escric Tractats de medicina interna
Dels ocells de la nit en saben els poetes els pallassos els bruixots

Recordo el mes de març
el rellotge de la torre i altres supersticions de l'Amor



Marta Petreu. Apocalipsi segons Marta = Apocalipsa după Marta : antologia poètica. 2019

Pròleg de D. Sam Abrams

Traducció de Jana Balacciu Matei i Xavier Montoliu Pauli

Sempre és tard

                     i totes les peülles meves guarnides, en allò
                     que jo era: una dona travessant la claredat
                     del silenci de mi mateixa i la meva ruta.
                                           
VERONIKA PAULICS


Al seu costat,
triomf fora del temps,
roman encara aquella
que ara marxa.

I perquè sempre és tard,
única-
ment ser
en el no
els empara.


Maria Josep Escrivà. Sempre és tard. 2020

Premi Miquel de Palol 2020


    

30 de desembre 2020

Seguim el solc de les idees

Seguim el solc de les idees.

Però la vida és una,
inhòspita, incompleta,
incomprensible, inajornable,
incòmoda, innocent,

arraconada en el futur
per l'inútil propòsit d'abastar
desitjos brillantíssims,
ocells del paradís.


Laia Noguera i Clofent. L'intrús. 2019

Premi de Poesia Narcís Lunes i Boloix 2019,
Ajuntament de Sant Vicenç dels Horts

L'oracle

L'oracle vetlla
el fat dels nois que fugen
com bons atletes.



Haiku d'Oracle


Esteve Sala i Casellas. L'estoig del temps. 2012

Conquilla

A la nit els monjos cantaven silenciosament
i un vent violent aixecava
les branques de les picees com ales.
No he conegut les ciutats antigues,
mai no he estat a Tebes,
ni a Delfos i no sé
què van dir les Sibil·les als viatgers.
La neu cobria els carrers i els barrancs,
i els foscos vestits de les cornelles seguien
mudament les petjades d'una guineu.
Creia en els signes evasius,
en les ombres de les ruïnes, en les serps d'aigua,
en les fonts de les muntanyes i en els ocells profètics.
Els til·lers floreixen com les núvies
però els seus fruits són discrets i agres.
Ni en la música ni en les belles obres,
ni en els grans fets ni en el valor
ni fins i tot en l'amor hi ha la saviesa,
tan sols en totes les coses,
en la terra i en l'aire, en el dolor i en el silenci.
Un poema pot copsar l'eco de la tormenta,
com la conquilla que va trepitjar
Orfeu en escapar. El temps s'enduu la vida
i ens retorna memòria, daurada per la flama
i ennegrida per la brasa.



Adam Zagajewski. Terra del foc, 2004
Tr.: Xavier Farré

Estacions

Hi ha dies que estàs a l'afeli
del sol de la il·lusió,
que l'hivern se't fa més dur
i les preocupacions han canviat
l'el·líptica dels dies.

Malgrat tot la vida
segueix la seva òrbita
i un dia t'aproparàs al periheli
i la calidesa i la llum
seguiran els teus passos.

—————————————

Estaciones

Hay días que estàs en el afelio
del sol de la ilusión,
que el invierno se te ha hecho más duro
y las preocupaciones han cambiado
la elíptica de los días.

A pesar de todo la vida
sigue su órbita
y un día te acercarás al perihelio
y la calidez y la luz
seguirán tus pasos.


Assumpció Forcada. Metereologia = Metereología, 2011

Anhel

No basta el pa per confortar ma vida
ni el sol per arborar ma joventut.
No calma el mar ma set inextingida,
ni omplen mon pit els aires de salut.

El cor que sospirava, no agombola
el goig de la ciutat ni son traüt.
No troba refrigeri tota sola
mon ànima dins l'alta quietud.

Amb els meus ulls pregons girats al cel,
com el Profeta que al desert vivia,
cerc a tothora amb infinit anhel

en el desert del món una claror
i esper el corb que em porti cada dia,
com únic aliment, el pa d'amor.


Miquel Forteza Pinya. L'íntim recer : poesies, 1946

29 de desembre 2020

Renéixer

Abatuts els jardins
pel primer vent d'hivern,
recullo la llavor del coleus,
morat i marfil,
que tot l'estiu
us ha fet alçar els ulls
cap al terrat de casa,
una casa tan grisa
com qualsevulla,
però que enguany
ha estat triada per a lluir
la millor planta.
Veïns!,
amics!,
si és que existiu!,
encalceu llavors al vol,
potser quan torni l'estiu
tots tindrem pinzellades
de vida als nostres sempiternals
terrats agrisats.


Nati Soler Alcaide, dins,

Reduccions : revista de poesia. Primavera - estiu 2020, núm. 115, p. 21