Evanescència i somrís

Perquè es distregui del fred
el dia de la nevada,
àngels fan al son d'hivern
un coixí de plomes d'ala.

Fragment

Josep Maria López Picó, dins,

L'aigua. 2001

Tria d'Eulàlia Valeri.

Il·lustracions de Fina Rifà.

Arbres de buit

És com si no sabéssim si en els troncs
hi hagués fusta anellada o tan sols buit.
Fer-se gran no és saber quin bosc és fals,
distingir el que està buit de l'arbre ple.
Més aviat és triar voler amagar
grans quantitats de res sota l'escorça.
I anar oblidant la fusta tot fingint
no saber si en els troncs hi queda vida.

Clara Ballart. L'aigua entre les coses. 2022

37è Premi de Poesia Miquel Martí i Pol, 2021.

Pròleg de Meri Torras Francès.

Després

Després d'una vesprada d'hivern
gairebé calurosa
tornar a casa i encendre el foc
és un ritual quasi precís
que no es perd
encara que les mans tremolin
i sentim, dins del pit,
la gebrada de primera hora.

Amàlia Sanchís. Poemes d'hivern un capvespre de primavera. 2000

Introducció: Xavier Rubert de Ventós.
Il·lustracions: Alicia Verdes-Montenegro.

Guspires tatuades

     A Pompeu Fabra

«Soc un home gris, sense relleus, sense biografia»
                                                                  POMPEU FABRA

                                                               [A Josep Miracle,
                   durant la presentació de la gramàtica (1912)].

El foc intern manava amb rius de lava
i esclataven guspires de la ment
que es tatuaven en els fulls encesos
de paraules amb l'aura resplendent.

Les lletres literàries naixien
per la gràcia viva catalana
que abrusava en virtut de l'intel·lecte
i il·luminant la pàtria captiva.

Els sentits li vessaven amb delit
com un visionari que impulsava
els valors d'una llengua maltractada
en temps advers sense defalliment.

La seva veu interior li anava
dictant els símbols immortals dels mots,
la glòria del poble català!

Anna Maria Ticoulat i Coll

(Maó, 1942)

Mecanoscrit inèdit. 

A Pompeu Fabra : l'epístola de Faraudo i 69 poemes més. 2023

A cura d'August Bover i Jordi Mir.

Pròleg de Maria Teresa Cabré.

Viatge possible

A fora polsim de plugim;
obrim, sentim lo tim tim
i obrim i sortim
a la vella estrella
—meravella—
llet amb canyella.

Mari Chordà. Locomotora infidel pel passat : quaranta poemes i un somni-guió. 2000

M'estimo el cos

M'estimo el cos
que em dona totes aquestes coses
que alguns en diuen ànima,
que m'és camí per trobar-te,
que és calze de les meves sensacions,
carn macada de sentiments,
aquest vell cos que m'és llenguatge
i té mans i ulls i boca, i desitja,
i el masego amb aquest cervell meu
que també és d'ell i meu, però d'ell.
El meu cos que és el vas que em conté
i m'és el vas comunicant del teu cos.
M'estimo el cos.

Ricard Creus. M'estimo el cos. 1997

El bosc a l'hivern

El bosc, l'antiga foradada verda,
s'ha retallat en claustre delicat,
i cada capitell és un brodat
de fina malla, violeta i púrpura.

Al cim dels arbres, oblidats de trémer,
damunt de l'últim agulleig, s'estén
la dolçor d'aquest cel convalescent,
bessó d'un llac entre la neu dormida.

Riu en ses flors gosades la gatosa
i el gallarà té el seu robí madur,
mentre s'ajaça l'esbarzer mig bru
batut i socarrat per les gelades.

Han pres un roig de folles les falgueres;
i al fons de cada caminal s'escau
aquell lluny exquisit, argent i blau,
dolç com l'enlloc on duraria el somni.

Aquell lluny exquisit inassolible,
tan amatent, tan fugisser però,
bo per al bes de més enllà del plor,
si fossis i jo fos com ens vanàvem
tu en el silenci i en el càntic jo.

De: El branc de les vuit fulles. V / Edició de Jordi Cornudella.

Josep Carner, dins,

Reduccions : revista de poesia. Primavera - Estiu 2022. Núm. 117. p. 16

Naixement

"Perquè comença
una petita vida
entre nosaltres,
avui us ho anuncien
el meu plor i aquests versos"

Vegeu com ja espatllàvem
la primera protesta.

Salvador Espriu. Per a la bona gent. 1985

Quadern de bitàcola

Ser mariner deu estar bé:
navega que navegaré.
Mirar el cel blau ben encantat,
respirar fort l'aire salat.

Xarrupar en glops llimonada,
escarxofar-se en una hamaca,
de tant en tant xiular el xiulet,
i apuntar els dies a un quadernet.



De: Lírica hongaresa dels nostres dies. La crida del llunyà.

Imre József Balázs

Traducció al català de Balázs Déri i Carles Dachs.

Reduccions : revista de poesia. Primavera - Estiu 2022. Núm. 117. p. 67

He mudat el silenci

He mudat el silenci de notes blanques, bemolls i
algun do-re-mi afònic i desafinat. Ara, el silenci
fa mímica. Va vestit de fuster, amb les ulleres
protectores i alguna espurna del darrer xisclet
de la màquina. Com a bon coneixedor dels arbres,
té les mans d'escorça, d'arrugues homogènies i
separades a vint mil·límetres cadascuna. Es queixa
del temps, agònic, que transcorre entre gest i gest
de l'altre. Les veus ja no existiran mai més!
Sospira amb un gran moviment de braços. La
mudesa ha desenvolupat una flexibilitat 

inesperada en les faccions de la cara esblaimada
del silenci. I també una gorja enorme per 
empassar-se tots els mots esmicolats. I els ulls?
Em demana la mudesa. Els ulls han vessat de colors.

Marta Bertran Perelló. Metamorfosi de colors. 2010

XII Premi de Poesia Vila de Lloseta (2010).

Calma

Sí, vols la cala,
però recordaries
de la tempesta
aquell respir salvatge
entre la por i la joia.

De: Presència i record.

Rosa Leveroni. Obra poètica completa. 2010

Edició a cura d'Abraham Mohino i Balet.
Epíleg de Vinyet Panyella.

Mare Irlanda

Al començament
    jo era terra
                    jeia d'esquena per ser camp
i quan em girava
    de costat
                  era un turó
sota estrelles glaçades.
    No hi veia.
                   Em veien.
De dia i de nit
      els mots em queien a sobre.
                  Llavors. Gotes de pluja.
Bocins de gebre.
    D'un d'ells
                 vaig aprendre el meu nom.
                               Em vaig aixecar. El vaig recordar.
Ara podia explicar la meva història.
    Era diferent
                  de la història que explicaven de mi.
I ara també
    era primavera.
                  Veia la ferida que havia deixat
a la terra quan en vaig partir.
    Vaig viatjar cap a ponent.
                                           Quan hi vaig ser
    amb quant d'amor mirava
                     tots els camps
quan mostraven
                     la roda rovellada i l'esquelet d'un cotxet
                                                 i mirava les gatoses:
distàncies fulgents
      que jo havia estat
                     i que m'havien malentès.
    Torna a nosaltres
deien,
    Confieu en mi vaig mormolar.

——————————————————

Mother Ireland

At first
I was land
I lay on my back to be fields
and when I turned
on my side
I was a hill
under freezing stars.
I did not see.
I was seen.
Night and day
words fell on me.
Seeds. Raindrops.
Chips of frost.
From one of them
I learned my name.
I rose up. I remembered it.
Now I could tell my story:
It was different
from the story told about me.
And now also
it was spring.
I could see the wound I had left
in the land by leaving it.
I travelled west.
Once there
I looked with so much love
at every field
as it unfolded
its rusted wheel and its pram chassis
and at the gorse
bright distances
I had been
that they misunderstood me.
Come back to us
they said.
Trust me I whispered.

Eavan Boland. Sal oceànica = Ocean salt. 2022

Textos en català i anglès.

Selecció, introducció i traducció de Miquel Àngel Llauger.

Abís

                              Quan pronuncio la paraula res
creo una cosa que no té cabuda en cap existència
                                WISŁAWA SZYMBORSKA

No hi ha res. És bon lloc per on començar.
Tinc la curiositat que fa mirar,
l'atracció d'un precipici que reverbera sons
i la llibertat de no saber
si el que em tiba és prou fort.
Caic com l'única manera
d'entrar al món,
encara que l'ignori.
Primer sempre és fosc.

Núria Contreras Coll. En construcció. 2021

46è Premi de Poesia Martí Dot de Sant Feliu de Llobregat 2020

Pel meu amic

                   Sonina d'alexandrins

La serena mirada em parla en quietud
del teu fer tan valent, pels senders de la vida;
potser per tu somnio l'amor que no he tingut,
perquè la teva veu m'ha guarit la ferida.

Ara és la meva joia veure que no he perdut
la teva veu callada com el mar que l'ona trena
i que en el teu mirar trobo l'amic volgut,
que m'ofrena l'estel i em vetlla cada pena.

La serena mirada és una llum que em guia
en aquest món de guerres entre el poble abatut,
i ets el refugi ferm que sembra els sols del dia.

La serena mirada m'endolceix com la fruita
aquest bregar diari que amb tu mai no he temut,
i ara m'ofrena, el viure, il·lusions de lluita...

I he sortit al carrer vibrant de joventut.

Rosa Maria Bisbal. Balada dels mots. 2009

Pròleg de Carles Duarte.

Tots els nens

Tots els nens del meu carrer
volen jocs, volen somriures.
Tots els nens del meu carrer
volen créixer i viure bé.
Un company per fer tabola,
una casa i una escola.
Tots els nens del meu carrer
volen créixer i viure bé!

Josep M. Espinàs, 

dins el llibre:

Mites i somnis. 2001

Tria d'Eulàlia Valeri.
Il·lustracions d'Irene Bordoy.

Plans

Tot el verd aigualit de la canya de sucre
es desfà com el blat fins als confins remots.
L'horitzó et segresta la pell i la mirada
dibuixant tot un cercle al voltant dels teus braços.
Girant tu, no t'adones que és el món qui fa voltes
i un far enmig del pla, no s'hi faria estrany.
Que és antiga, la terra, en aquest breu instant!

Júlia Ferrer. Atmosferes. 1989

Premi Amadeu Oller, 1989

Hàbitat nou

Com un fruit del silenci
amb ales de solitud,
com planta pionera
he arribat a aquesta illa blanca.
Quantes bufades de vent!
Quantes tempestes!

Cerco el riu de l'oblit
on ploren els salzes,
el cant de l'aigua,
un hàbitat nou
sense contaminants a l'aire.

—————————————

Hábitat nuevo

Como fruto del silencio
con alas de soledad,
como planta pionera
he llegado a esta isla blanca.
¡Cuántos golpes de viento!
¡Cuántas tormentas!

Busco el río del olvido
donde lloran los sauces,
el canto del agua,
un hàbitat nuevo
en el aire sin contaminantes.

Assumpció Forcada. Hàbitat. 1996

Textos en català i castellà.

Inclou partitures dels poemes musicats.

Traducció: Assumpció Forcada, amb la col·laboració d'Ángeles de la Concha.

Pròleg de M. Àngels Anglada.

Forta sobre les aigües

El gris brancam, pels volts de la Devesa,
fa un to somort, a la vora del riu.
Plana una blanca gavina perduda
dessota els ponts, al proper Montjuïc.
L'aigua blaveja a la llum argentada
i el Ter sorrenc s'esllavissa tranquil.
Entre fileres de plàtans immòbils
lluen secrets d'avions i destins.
La Catedral, afaçanada i clara,
té l'un dels campanars amb casc altiu,
i l'altre, al seu costat, volum perfecte,
és joia ultrapassada a nous desigs.
L'esbós basilical sotmès revifa
l'alè truncat al cel, a Sant Feliu.
Les velles pedres, xopes d'enyorances,
vetllen somnis pregons a Sant Narcís.
Girona, -Roca, Torre i Plaça forta-,
dominant indomada sobre els rius.
El corrent estranger, a dolls simpàtics,
daura l'asfalt amb ritmes d'argent viu.
La via s'estirassa, en pretensades
piles informes d'un retard pensil.
Veig, assegut vora l'aigua, Girona,
quan pels tres rius aleteja la nit,
que, més enllà i per damunt les muralles,
t'esclata el cor a un futur d'infinits.

Sebastià Bartina. dins,

La Girona dels poetes : un segle d'interpretacions líriques de la ciutat. 2005

Antologia a cura de Narcís-Jordi Aragó.
Il·lustracions de Mercè Huerta.

Clar gener

Clar gener,
ametller,
boira fina.
És la neu,
amb pas lleu,
que empolsina
tendre blanc,
cada branc
de flor rosa.
En la llum,
tènue fum
es reposa...

De: Poesia inèdita, esparsa o de publicació pòstuma.

Rosa Leveroni. Obra poètica completa. 2010

Edició a cura d'Abraham Mohino i Balet.
Epíleg de Vinyet Panyella.

L'òliba

Sota teulada dorm una òliba.
El seu respir profund i reiterat
podria fer pensar en criatures
que erren sense cavalcadura,
en vestits infantils de simpàtics fantasmes.
Però ja he descobert l'òliba
que dia rere dia reposa amb la casa.
La meva filla també dorm
—el llevant d'una vela blanca—,
el seu pare també descansa.
Reposa l'herba, la fulla, la planta.
Tot ha adoptat còmoda positura
dins el llit flonjo de la nit.
Tot es bressat pel respirar tranquil
que inflarà sense pressa l'alba.

                              5 juny 90

Tònia Passola. Cel rebel. 2001

Premi "Cadaqués a Rosa Leveroni" 2000

Després de la tempesta

La tempesta ha passat i ha impregnat l'aire.
Tot viu i alena com al paradís.
Als gotims que lilegen, en tot l'ample,
s'abeuren els lilàs de raigs fresquius.

Tot reviu amb el canvi de l'oratge.
La pluja xopa teules i saltants,
i al cel s'hi fa més clar cada vegada,
darrere els núvols negres, un cel blau.

Les mans d'artista, més totpoderoses,
fan neta tota cosa per rentar.
Als seus tallers, la brutor, la transformen
en vida i realitat; passat, en fan.

La tempesta ha portat els records d'un mig-segle,
i ens torna enrere a un passat conegut.
El segle en fuig, de la tutela seva;
ja és hora d'obrir portes al futur.

Ni els xocs ni les revoltes no desbrossen
camins de vida nova per ningú,
sinó revelacions, tempestes, coses bones
del fons del foc de l'ànima d'algú.

1958

Borís Pasternak. Quan escampi. 2020

Traducció d'Esteve Miralles i Ricard San Vicente.
Pròleg d'Ivan Garcia Sala.

Del metro

      Amb motiu de la 'revista metrotransportada' dirigida per Carles Hac Mor
               dins la Setmana de Poesia de la Ciutat, Barcelona, Maig de 2009

Del metro, allò que fa 20 anys em feia basarda,
ara m'agrada:
els rostres de la gent.
Endevinar, pel moviment dels llavis i
els llocs que toquen les mirades, la cosa de què parlen:
d'hospitals, d'amors, de feines.

No distingir nacions, en haver-n'hi tantes.
Deixar d'escriure quan sents que ja la màquina s'atura
a la teva parada.
Asseure't a l'andana isolada de Gorg,
sentir els advertiments de l'altaveu:
no travesseu les vies...

I passen altres metros amb parelles que
es besen en el seu núvol lúdic.
Tot és un joc immens.
En formo part.
Ara ja ho sé.

La ciutat, un parxís.
El metro, un cubilet.
I si jo soc un dau i he tret un cinc
aviat podré sortir i després
tornar a casa.

De Poemes de pau (fons).

Anna Aguilar-Amat. Càrrega de color : 36 poemes particulars i una carta cromàtica. 2011

El meu somni

Vull tenir una casa enmig de la mar,
amb murs fets de pluja i tendres paraules,
per sostre un immens cristall
per mirar el cel en les nits molt clares.
Bressolarà el meu son un llit de nacre,
mentre un coixí de caragols marins
acollirà el suau descans.
Horitzons platejats romandran en la distància
i vents prodigiosos neguitejaran el blau de les onades.
En les profunditats, un enfilall de coralls,
i jo voldré colrar-me de sol
i amarar-me en les aigües,
per renéixer amb la serenor de l'alba.
I un somni, impossible i etern, envoltarà tota la casa.

Montse Gibert. Planeta terra. 2001

Pròleg d'Eugeni Perea i Simón.

Il·lustracions: Sefa Ferré i David Callau.

L'alegria

Amb tots els colors
faré una llaçada
i la guardaré
en capsa tancada.

Quan em llevi trista
qualsevol matí,
d'una tisorada
en prendré un bocí,
l'aixecaré enlaire
com a banderola!
... Vindrà l'alegria
i no estaré sola.

Joana Raspall. Bon dia, Poesia!. 2013

Il·lustracions de Montse Ginesta.

Les grans planúries

Hi ha un altre espai possible,
una dimensió on tot passa igual,
però a l'inrevés. Hi és, aquí,
en aquest poema, mentre lligues

els fonemes amb les fets. Hi ha un

multivers multiplicat en cada acció
poruga. Hi ha un vici de desfer
camins. I hi ha el grapat d'aigua,
que vas agafar fent cassoleta,
com qui mostra el xai a la turba,
i heus aquí els dies, vas dir, que som
nosaltres, mentida, bellesa i arrel,
l'oblit de tot, el furt no nat, un límit,
l'erm fet desig de l'erra, de cop, tu i jo,
tan grans, vivents, com el silenci
que ens enlluerna: irreals i impossibles.

Esteve Plantada. Rastre quimera. 2022

34è Premi Cadaqués a Rosa Leveroni.

Bengales

Tant de bo tenir bengales
per llançar al cel els senyals
de la pèrdua, de la desfeta
o de l'abandó.
Tant de bo fer esclatar una llum encegadora
contra la negror dels cels oceànics,
miralls estèrils de vastitud incommensurable.
Tant de bo saber-se sobre un rai,
almenys, i saber que sures,
i que respires,
entre quines substàncies vius.
Tant de bo anar proveïts
no tant sols de coneixement,
sinó de la força necessària
per al reclam de tendresa,
com el gat que acaricia ara un turmell,
ara se t'enfila falda amunt
per a engegar el seu motoret de compartir plaer.

Tant de bo tenir bengales.
Tant de bo saber com fer-les servir.

Glòria Coll Domingo. A través. 2022

Premi de Poesia Jocs Florals de Barcelona 2022.

Només un arbre

                                A Amàlia Tineo

Només un arbre, a la vorera, porta
el tremolor del mar, i el frec de fulles
retorna el benefici de les ones.
Les roques mortes en arenes mortes
viuen només uns brins d'herba poruga.
Mar foll de gris i verd i força d'aire:
trenca cristalls sobre la costa blana!
Aprèn l'ombra llunyana, blava i blanca,
dels núvols plens de vent i pròdigs d'ales.
Només en mi pots créixer més i estendre
més pura sal, més amagada pedra,
i encara retrobar-te en camins foscos
per balenes remotes i algues velles.
Però jo m'he perdut en les planúries
que han oblidat la dansa, el crit de l'aigua
entre alzines i roures, entre llunes
sense rius, sense pous, sense ones altes.

                            La Magdalena, agost 1934.

Bartomeu Rosselló-Pòrcel (1913-1938)

Dins del llibre:

Els arbres a la poesia catalana. 2007

Editors: Maria Victòria Solina Feliu i Jordi Bigues.

Xocolata desfeta

Espessa i lluent,
tothom se la menja,
ai! a cremadent.

En xicra o en tassa,
prou que ho diu la gent,
mai no n'hi ha massa.

S'hi poden sucar
galetes, melindros,
o bé un tros de pa.

És bona al matí
i quan s'hi berena
té un gustet molt fi.

Espessa i lluent,
tothom se la menja,
ai! a cremadent.

Miquel Martí i Pol. Bon profit!. 1986

Il·lustrat per Carme Solé Vendrell.

Seré

Seré la vall o el cingle
i no sé què és primer,
però de ser, seré
i el seré m'esperança.

Com una font, seré
o erma com la mancança.

El desert o el verger;
tant se val, si puc ser.

D'Ombra de veu.

Laura López Granell.

Dins el llibre,

Baix continu 2022. 2022

Conté: Esparsos / Zoraida Burgos Matheu -- La Lutier / Nati Soler Alcaide --
Ombra de veu / Laura López Granell.

empelt

       Il pensa qu'il en allait du monde des hommes comme
      de la botànique. À la fin, une espèce prenait les pas
      sur l'autre... 

                                                     Leïla SLIMANI

com un empelt / enraone amb les plantes
plançó secret / que escolta ple sa mare
amb solitud / amb la terra en saó

a mi em conec / en el reflex del verd

com més l'entenc / més llum i saviesa

Pasqual Mas. Geòrgiques. 2022

XVI Premi de Poesia Ibn Hafaja Ciutat d'Alzira.