Verd

Aquesta mirada no és la meva.

Els meus ulls viuen a quilòmetres,
observant en silenci
la remor d'unes herbes.

Anna Gual. L'ésser solar. 2017

Epíleg: Lluís Calvo.

Premi de Poesia Mediterrània Pare Colom 2013. Ajuntament d'Inca.

La vida et porta

La vida et porta per diferents camins.
Descobreixes indrets
que et captiven la mirada.
Trobes noves fonts on apagar la set.
Arbres que t'aixopluguen de la calor.
L'olor de la terra et sedueix,
penetra pels porus de la pell.
Et recorda que estàs viva.

11.

De: Entorn proper.

Montse Cercós Farreny. Mantell blau : passejada poètica per la Ribagorça. 2022

Pròleg: Marta Pérez Sierra.

Fotografies: Montse Cercós Farreny, David García Prats, Montse Font Picas,
Juan Carlos Bernadó Prats, M. Jesús Palacín Capella, Elena Ciutad Mach.

Disseny cobertes: Josep Cercós Farreny.

El globus viatger

  Se m'ha escapat un globus
 tot sortint per la finestra.
No m'han sabut dir on anava
    ni la mare ni la mestra.

   Sé que ha creuat l'oceà
   fins a una illa deserta.
S'ha enrotllat a una palmera
   per si animava la festa.

Els crancs fan sonar les pinces.
      Els dofins vinga a saltar.
        Bufa el pastís la balena
        i el globus torna a volar.

Ha pujat fins als grans núvols
       i tots el volien moure!
     I de tantes rebregades,
de cop s'ha posat a ploure.

   Després ha sortit el sol.
Set colors ha anat comptant.
   I per l'arc de Sant Martí
   ha baixat fent tobogan.

   Ha tornat al meu jardí
  i a una branca s'ha lligat.
Com si fos una gran fruita,
  brillant, que ha madurat.

Núria Albertí. Poemes de sol i mosques. 2021

Il·lustracions de Mercè Galí.

Petit sonet

De la pluja a ple sol
del núvol a l'estrella,
tot és primavera
amb els seus colors.

Així d'un cap a l'altre,
d'un vers fins al poema
hom diu el dia, l'astre,
el llac i la cinglera.

Tot és ara i aquí,
també el que resta enrere,
el que voldries amb ella,

el que ja va morir,
l'instant d'alba lleugera,
l'incert camí que espera.

Oriol Marfà i Pagès. Els colors del món. 2022

Pròleg: Israel Clarà.

Epíleg: Cristina Àlvarez Roig.

Estimar

Estimar és deixar que l'herba creixi,
tenir dies i jardins a dins del cap,
no dur sabates ni anells que ens oprimeixin,
no perdre el nord, la brúixola, el llevant.
Treure la barca i fer néixer peixos,
escampar llavors entre la mà del vent,
posar l'accent precís sota el dictat de l'altre,
i —alhora—
posar el pronom on vols sota el dictat ben teu.
Rentar la fruita robant aigua a la pluja,
gronxar el bressol de vora el gorg. T'asseus.
Compartir els pous en bona companyia,
inventar un sol que no davalli més.

Gemma Casamajó i Solé. Terra campa : vida i mort de la família Farràs Montardit. 2014

Pròleg de Francesc Parcerisas.

V Premi Jordi Pàmias de Poesia, 2013

La poesia

No són veus celestials, que de lluny
endins ens parlen. Són veus estimades.
Veus de dins, veus distants, veus que diuen
un camí que ningú no sap on va.

Hi ha veus que són fanals en un carreró fosc;
com n'hi ha que són remors de llunyanies.
Hi ha veus que ens fan, i ens han fet ser, de mots.
Veus callades, veus absents, veus silencis.

La poesia són veus convertides en sons
que diuen d'on venim, on anem i qui som.

Josep Piera. L'art antic del crit escrit. 2014

Dibuixos d'Amaia Arrazola.

Tria i introducció de Víctor Labrado.

La terra promesa

Viure és fugir.
Viure és fugir i rebotar contra el dubte.
Viure és despendre's sense dubtar.
Viure és anomenar el que fuig.
Viure és esperar.
Viure és la brisa d'aquest moment.
Viure és esperar de nou aquest moment.
Viure és negar-se.
Viure és negar que res torni a ser.
Viure és aprendre a dir-ho.
Viure és enfilar cares que ja no recordem.
Viure és dir-les.
Viure és caminar.
Viure és delimitar.
Viure és dibuixar murs per no saltar-los
i fer fulls de càlcul amb els errors predits.
Viure és deixar de veure.
Viure és fer.
Viure és fer que valgui la lletra.
Viure és la lletra que et fa ombra i t'explica.
Viure és dansar.
Viure és el ball on m'esperes.
Viure és un saló amb aranyons daurats.

Viure és el cos que prems.
Viure és embrutar.
Viure és embrutar-se les mans.
Viure és respirar pols.
Viure és una travessa goluda.
Viure és netejar-se i tornar a l'argila.
Viure és cridar en la immensitat del fangar.
Viure és pregar.
Viure és tenir fe sincronitzada.
Viure és l'atzar d'una altra vegada.
Viure és gosar viure.
Viure és escriure aquest silenci.
Viure és maregassa, certesa, insomni.
Viure és una flor d'aroma ingràvid, una arrel que sempre busca,
un sospir de clar de lluna, una fam innombrable.
Viure és tornar a dubtar
i estimar cada dubte com si fos sabut.
Viure és anomenar el món que endevines,
el salnitre de pell, la calitja d'abric.
Viure és venerar la petitesa.
Viure és un glop d'intranscendent rutina.
Viure és sobreviure.
Viure és escapar del rail,
escriure el buit,
emplenar la fam,
escurar la gola,
apamar l'ara que et gronxa.
Viure és saltar i no retornar mai al mateix lloc.
Viure és sobrepassar la línia contínua.
Viure és no guanyar.

Esteve Plantada. Rastre quimera. 2022

34è Premi Cadaqués a Rosa Leveroni.

El teu jardí

El teu jardí és una dona de llum i d'ombres,
de vorals de colors onejants,
de flors que s'obren deleroses
quan escolten el teu pas.

Li concedeixo el dia.

Però al capvespre soc jo
qui et besa la pols de les mans
i t'omple el llit de flors.

Jo tanco la porta, tu la finestra,
i ella —jardí— jeu, i espera
el cant de l'òliba
i l'assossec de la nit.

Marieke Maerevoet, dins,

Un pont de versos. 2017

Poemari a quatre idiomes: català, castellà, anglès i neerlandès.

Traductores: Rosa Tirado i Laia Fàbregas.

Il·lustracions de Mercè Espiell.

Ser feminista ...

Jo no vull ser feminista
vull ser femenina
de cap a peus,
fins al moll de l'os.

Que, sensuals,
els meus llavis somriguin
que sensible
el meu cos parli.

que l'empremta sigui d'una persona
i de sexe femení, en què m'identifico.

Però, cada un té dret
a ésser el que vol ésser
i jugar la seva carta.

El que no trobo bé
és que m'enredis amb altres històries
o que ens arribem a negar a nosaltres mateixos.

Ma. Josepa Ribera Vallès. En cru : 1990-1996. 1999

Pròleg de Pau Guixà i Sivit.

Inclou un Pròleg: Cançó per als poemes de Maria Josepa Ribera Vallès,
d'Enric Casasses Figueres.

Altes veus

                A la memòria dels meus pares, amb agraïment

Altes veus vingudes de la boira,
en veure el nostre món rodolant pels marges
han cridat:
dempeus!
brodeu als esquinçalls la paraula creadora
l'amor seminal i sense límits
la imaginació militant
la mirada fecunda i el somriure resistent
l'abraçada de la música i el bastió de la natura

i respongueu quan calgui
amb l'instint esmolat i la rialla lliure!

no hem vingut a menjar rosegons,
ans a patinar per pistes de llum
amb el goig dels infants.

Roser Cabacés. Aiguaneix. 2020

Epíleg de Teresa Costa-Gramunt.

XVII Premi Ciutat de Terrassa Agustí Bartra de Poesia, 2020.

Les llavors són invisibles

Les llavors són invisibles,
dormen dintre de la terra,
preparen les seues vides
mentre que dura l'espera.

Un dia per fi desperten,
allarguen al cel els braços,
badallen i es deixondeixen
i fan els seus primers passos.

Brotaran al meu jardí
cada dia noves herbes
i jo hauré de descobrir
si són bones o dolentes.

Deixaré créixer la rosa
perquè és inútil i es bella,
em regala el seu aroma
i m'allunya la tristesa.

Vigilaré els baobabs,
que no arrelen en la terra,
no siga que es facen grans

i em foraden el planeta.

Eva Dénia. El color del blat. 2001

Il·lustracions de Sebastià Dénia.

A la plaça de Làrissa

A la plaça de Làrissa, tot sol
en un cafè —Bello Brazil— m'assec.
Mire la gent: passegen en comboi,
viuen l'instant, agraïts de tenir
el que els fa ser, sense voler res més
que aquesta llum als ulls, un bon amic,
parella, família, criatures,
diners i temps, temps per a prendre el sol,
mirar qui passa, saludar algú,
fullejar la premsa, beure un glop dolç
de fresc frappè, tocar la mà a la dona,
sentir la calma amable del matí.
Grècia és açò, també: la meravella
—goig animal, com gossos o sarvatxos—
d'un diumenge d'hivern prenent el sol.

Josep Piera. En el nom de la mar. 1999

Darrere els vidres

Darrere els vidres
la neu floria, pura,
com el meu somni.
I l'or es prodigava
en els brancs de mimosa.

De: Poesia inèdita, esparsa o de publicació pòstuma. Tannkas. Pressentiment, IV

Rosa Leveroni. Obra poètica completa. 2010

Edició a cura d'Abraham Mohino i Balet.
Epíleg de Vinyet Panyella.

Noia

Noia, exercita't los peus.
Jo me'ls trobo insuficients
quan faig l'amor
i de vegades,
fins i tot quan camino.

Mari Chordà. Umbilicals. 2000

Presentació de Conxa Llinàs Carmona.

Manifest ètic

Per què insistiu
a parlar-me
de minúcies?

Deixeu-me en pau.

Jo només veig
immensitats.

Jaume C. Pons Alorda. Mil súmmums. 2022

Il·lustracions de Cristòfol Pons.

Epíleg de Teresa Pascual.

Cançó de Belisa Núria

Filla del meu fill, Belisa,
ets lluny però balles dins
el meu cor ple de domassos
i enjogassat de flautins.

Belisa, Belisa Núria,
giravolta
dintre la meva cantúria.

Ara detura't i escolta
el follet de l'esquellinc
i la veu dintre la boira:
«Campaneta la ning-ning!»

Belisa, Belisa Núria,
ja t'allunyo
tots els llops de la foscúria.

Dues dents té ta rialla
en un món d'ullals i crims.
Tu no saps res. Dorm, ninona.
Somies llet en plugims.

Belisa, Belisa Núria,
trec dels astres
les formigues de la fúria.

Poso als teus peus la baldufa
d'aquesta cançó de lli,
que, tant com tu adormida,
gronxineja l'immens sí.

Belisa, Belisa Núria,
et duc l'or
xifrat de la voladúria.

Et porto un bes d'olivera,
tot el mar en un espill
i t'agenço les orelles
amb dues cançons de grill.

Belisa, Belisa Núria,
et penjo al coll
un refilet de boscúria.

Et deixo a les mans obertes
un cargolí, un raïm,
una gla i una rosella,
un peixet, un regalim...

Belisa, Belisa Núria,
salvarem
la rosa dins la ventúria.

Agustí Bartra. Poemes del retorn. 2022

Cura de l'edició i epíleg de D. Sam Abrams.

Vau arribar

Vau arribar després.
Us havia esperat. 

               La millor explicació
               és que m'estimo en les paraules.

Laia Noguera i Clofent. Parets. 2011

Déu ho faci

Déu retorni els ulls als cecs,
i adreci l'esquena dels geperuts,
i faci que siguem déus una mica,
però mai una mica crucificats.

Déu ens lliuri del vesc del poder
i de les heroïcitats falses,
i ens faci rics sense robar
si és que això és possible.

Déu faci que siguem gats vells
que no ens devori cap càfila,
ni siguem víctimes ni botxins,
ni grans senyors ni captaires.

Déu ens tanqui les ferides obertes
quan es lliuri la gran batalla.
Déu creï com més països millor,
sense perdre el nostre, tanmateix.

Déu faci que el teu país
no t'etzibi una puntada de peu.
Déu faci que la teva esposa
t'estimi fins i tot si ets pobre.

Déu tanqui la boca dels mentiders,
i que li sentin la veu en el plor infantil.

Déu faci percebre Crist entre els vius,
si no en forma d'home, que sia de dona.

Portem l'ateisme i no la creu,
i que poc ens considerem.
Per no perdre la fe del tot,
Déu faci que siguem una mica déus.

Déu ho faci tot, tot, tot,
i de cop a tothom, evitant ofenses.
Déu ho faci tot, però només allò,
que després no avergonyeixi.

Evgueni Evtuixenko. Quasi al final. 1995

Traducció de Josep M. Güell.

Pròleg de Joan Margarit.

Refranys

Mes de febrer,
un dia dolent i els altres també.

El febrer curt
amb vint-i-vuit dies se'n surt.

A l'hivern, el millor amic
és un bon abric.

Papers : pràctiques de català viu. 1982

Autoria: Carme Alcoverro i Josep Pascual i Comellas.

Art de simplificar

Qui digui que no passa res
és ignorant o miserable.

Què vol dir que no passa res
si tot passa de manera contínua?

Tot és molt més senzill
i molt més complicat
al mateix temps.

Jaume C. Pons Alorda. Mil súmmums. 2022

Il·lustracions de Cristòfol Pons.

Epíleg de Teresa Pascual.

On ne badine pas avec l'amour

No la van advertir que era una carrera d'alt risc.
Dichoso el árbol... Sense & Sensibility. Va ser breu
com un poema insuperable. El record dura tant com
un bon epitafi.

Marta Pessarrodona. Homenatge a Walter Benjamin. 1994

Dos veïns

Dos veïns desconeguts que mai no se saluden
quan s'encreuen, un dia es descobreixen l'un a l'altre
en un país llunyà, com és ara Groenlàndia,
i tanta és la sorpresa que s'abracen.
També nosaltres dues, que sempre ens encreuàvem
ignorant-nos, avui hem sabut
que aquell dia precís de tal mes de fa tan poc
vostè va perdre el pare, jo, la mare.
Aquella data, immensa entre rostres anònims,
era la nostra Groenlàndia.
I ens hem abraçat per enganyar el fred.

Cèlia Sànchez-Mústich. Mudança endins. 2022

Fotografia: Florenci Salesas.

Epíleg de Jaume C. Pons Alorda.

Evanescència i somrís

Perquè es distregui del fred
el dia de la nevada,
àngels fan al son d'hivern
un coixí de plomes d'ala.

Fragment

Josep Maria López Picó, dins,

L'aigua. 2001

Tria d'Eulàlia Valeri.

Il·lustracions de Fina Rifà.

Arbres de buit

És com si no sabéssim si en els troncs
hi hagués fusta anellada o tan sols buit.
Fer-se gran no és saber quin bosc és fals,
distingir el que està buit de l'arbre ple.
Més aviat és triar voler amagar
grans quantitats de res sota l'escorça.
I anar oblidant la fusta tot fingint
no saber si en els troncs hi queda vida.

Clara Ballart. L'aigua entre les coses. 2022

37è Premi de Poesia Miquel Martí i Pol, 2021.

Pròleg de Meri Torras Francès.

Després

Després d'una vesprada d'hivern
gairebé calurosa
tornar a casa i encendre el foc
és un ritual quasi precís
que no es perd
encara que les mans tremolin
i sentim, dins del pit,
la gebrada de primera hora.

Amàlia Sanchís. Poemes d'hivern un capvespre de primavera. 2000

Introducció: Xavier Rubert de Ventós.
Il·lustracions: Alicia Verdes-Montenegro.

Guspires tatuades

     A Pompeu Fabra

«Soc un home gris, sense relleus, sense biografia»
                                                                  POMPEU FABRA

                                                               [A Josep Miracle,
                   durant la presentació de la gramàtica (1912)].

El foc intern manava amb rius de lava
i esclataven guspires de la ment
que es tatuaven en els fulls encesos
de paraules amb l'aura resplendent.

Les lletres literàries naixien
per la gràcia viva catalana
que abrusava en virtut de l'intel·lecte
i il·luminant la pàtria captiva.

Els sentits li vessaven amb delit
com un visionari que impulsava
els valors d'una llengua maltractada
en temps advers sense defalliment.

La seva veu interior li anava
dictant els símbols immortals dels mots,
la glòria del poble català!

Anna Maria Ticoulat i Coll

(Maó, 1942)

Mecanoscrit inèdit. 

A Pompeu Fabra : l'epístola de Faraudo i 69 poemes més. 2023

A cura d'August Bover i Jordi Mir.

Pròleg de Maria Teresa Cabré.

Viatge possible

A fora polsim de plugim;
obrim, sentim lo tim tim
i obrim i sortim
a la vella estrella
—meravella—
llet amb canyella.

Mari Chordà. Locomotora infidel pel passat : quaranta poemes i un somni-guió. 2000

M'estimo el cos

M'estimo el cos
que em dona totes aquestes coses
que alguns en diuen ànima,
que m'és camí per trobar-te,
que és calze de les meves sensacions,
carn macada de sentiments,
aquest vell cos que m'és llenguatge
i té mans i ulls i boca, i desitja,
i el masego amb aquest cervell meu
que també és d'ell i meu, però d'ell.
El meu cos que és el vas que em conté
i m'és el vas comunicant del teu cos.
M'estimo el cos.

Ricard Creus. M'estimo el cos. 1997

El bosc a l'hivern

El bosc, l'antiga foradada verda,
s'ha retallat en claustre delicat,
i cada capitell és un brodat
de fina malla, violeta i púrpura.

Al cim dels arbres, oblidats de trémer,
damunt de l'últim agulleig, s'estén
la dolçor d'aquest cel convalescent,
bessó d'un llac entre la neu dormida.

Riu en ses flors gosades la gatosa
i el gallarà té el seu robí madur,
mentre s'ajaça l'esbarzer mig bru
batut i socarrat per les gelades.

Han pres un roig de folles les falgueres;
i al fons de cada caminal s'escau
aquell lluny exquisit, argent i blau,
dolç com l'enlloc on duraria el somni.

Aquell lluny exquisit inassolible,
tan amatent, tan fugisser però,
bo per al bes de més enllà del plor,
si fossis i jo fos com ens vanàvem
tu en el silenci i en el càntic jo.

De: El branc de les vuit fulles. V / Edició de Jordi Cornudella.

Josep Carner, dins,

Reduccions : revista de poesia. Primavera - Estiu 2022. Núm. 117. p. 16

Naixement

"Perquè comença
una petita vida
entre nosaltres,
avui us ho anuncien
el meu plor i aquests versos"

Vegeu com ja espatllàvem
la primera protesta.

Salvador Espriu. Per a la bona gent. 1985