 |
Ets blava en el blau del mar
i verda enmig de l'arbreda,
teranyina matinal
i al vespre, llençol de cendra;
presonera al cor de tots
i dalt de la nau, la vela.
A tot arreu et veiem
ara que no et podem veure,
i la sang se'ns ha tornat
quatre vegades vermella.
Fes-te gran, fes-te ben gran,
que l'esperit ja ens voleia
i vivim sols esperant
la teva mà ben oberta.
Barcelona, gener del 1942
Josep Palau i Fabre. Obra literària completa I, 2005
|
28 de febrer 2015
Senyera 1942
Quan el sol es pon
A les postes de sol de Formentera
Ratxes de sol atravessen blaus marins
Antònia Font
És una síndria.
És un iglú.
És mitja lluna.
És un tall de meló.
Clàudia Viladrich. Si fa sol. 2007
27 de febrer 2015
Estramps d'unes lleialtats
 |
...
Ets com t'ha fet una estirp d'homes lliures
en extremosa lluita antiga i aspra
contra tot frau i esclavitud i oprobi,
perquè de tu i la terra alguns curaren.
Sigues lleial al teu i al just designi
d'un vell sentit que enclou país i llengua,
perquè t'afermis a l'arrel profunda
del que et pertany i et confereix caràcter.
(Fragment)
|
Poeta és...
Poeta
és...
qui escriu no per dir-se
sinó per fer-se
com les boques quan besen
(Fragment)
Pere Antoni Pons. El fibló i la festa. 2003
Cançó d'hivern
Una mica de fred, una mica de vida.
Què daria de més a l'amor si vingués?
Si s'esqueia l'amor a mon braç, pressentida,
li daria aquest fred amb l'escalf que abracés.
(Una mica de fred, una mica de vida.
Què daria de més sinó un bes?)
Jo no sé si vindrà com un nen que tremola,
somrient, amb vestit vermellenc de cotó.
O potser aquest amor que em glateix a la gola
l'endemà de matí serà mort de fredor.
(Jo no sé si vindrà com un nen que tremola,
somrient, el vestit fent-li olor.)
Oh nit fina d'hivern a la dèbil pitrera!
Baldament el meu cor sigui tan fredolic,
dins el glaç hi ha els espills per a la primavera
i en la mà de qui sap reviurà un ocellic.
(Oh nit fina d'hivern a la dèbil pitrera,
baldament m'estremeixi a l'abric!)
Sebastià Sànchez-Juan. Poesia completa I (1924-1933. 1995
Edició: Rosa Sayós.
Dels teus gestos als meus, amiga
Esdevinc tan assimilat a la teva imatge,
que ets tu mateixa aquesta gran dolcesa
que em dibuixa els pensaments.
Detures alguna cosa com qui empara.
Amiga meva,
els moments que gomboldo recordant-te
se'm reclinen al pit.
Els braços creuant-se'm fins als muscles,
em sento emmantellat per tu.
Sebastià Sànchez-Juan. Poesia completa I : 1924-1933. 1995
Edició: Rosa Sayós i Santigosa.
Edició: Rosa Sayós i Santigosa.
Toni
a vegades se segueixen coses en una hora
que no s'esdevé en mil anys, diu lo Tirant xcviii.
Així l'arbre que s'esberla
el riu canvia de curs
i s'esbadellen els murs
de la vella mareperla
Tota cosa que perdura
té la vida al grat del cerç
ni que sigui l'univers
no hi ha tutia més pura
Com la fulla que es desfulla
com el vell i nou bon sempre
l'única cosa que ens tempra
és la dolçor que ens despulla.
12 de febrer 1997
Segimon Serrallonga, dins,
Reduccions : revista de poesia, núm. 73-74, p. 82
22 de febrer 2015
Aquest és un,
 |
Aquest és un,
aquest és l'altre
tant és aquest
com aquest altre.
Aquest que fuig,
aquest l'encalça,
aquest s'ho mira,
aquest es gira,
aquest s'hi ajeu
i aquest fa deu.
Gabriel Janer Manila. Pedagogia de la imaginació poètica, 1986
|
15 de febrer 2015
Tete Montoliu
Cap mirada no et pot trair rítmicament inimitable
els teus dits són percussions sonores amb l'articulació
de les visions que no veus. Si perds les estructures
és perquè les estructures maten la llibertat. Pianista
de les sensibilitats humanes ets la il·luminació de les notes.
17
Jep Gouzy. Poesia oberta (1950-1990). 1990
els teus dits són percussions sonores amb l'articulació
de les visions que no veus. Si perds les estructures
és perquè les estructures maten la llibertat. Pianista
de les sensibilitats humanes ets la il·luminació de les notes.
17
Jep Gouzy. Poesia oberta (1950-1990). 1990
Prop d'uns llavis que algú
Prop d'uns llavis que algú
et pren, orador pacient,
refàs el dir i el desdir,
des dels límits del discurs.
Montserrat Rodés. Escrits en blanc. 1995
2
 |
Quina llàstima, un senyor en retir refinat component poemes:
conforma el seu estil al del clàssic vers de Xina,
la seva poesia és elegant, plena d'artificioses frases.
Però si no escriu de coses íntimes de dins el seu propi cor,
quin sentit té escampar tal quantitat de paraules?
|
14 de febrer 2015
La felicitat
Sí, la felicitat, ja ho veus: el meu invent.
Té unes plomes que són d'un tros d'ala eixalada,
i una remota llum: el cop de la mirada
conquistadora d'un infant, i el pèl lluent,
com el d'un cavallet de coa pentinada,
i aquella tebior del plomissó calent,
i la son que amuntega somnis de l'aiguardent,
i fins i tot la sang rebel d'una forçada.
Ah, la felicitat! Creix, si vols, una mica
cada dia i a poc a poc, fins a sobtar
les deus de l'esperit i la carn que s'esmica;
arriba dret al cor, entra i ja reposa:
s'agita, convulsiva, ben igual que una rosa
que es volgués, aviat i de pressa, esfullar.
5.6.61
Jaume Vidal i Alcover. Antologia poètica. 1991
I les violes
I les violes, tan cantades pels poetes,
pels més joves i humils, qui les oblidarà?
Feliç qui al senderol, bosc endins, pot lligar
d'una herba un ramellet, violes violetes!
(Fragment)
Josep Sebastià Pons. Poesia completa. 1988
Edició crítica de C. Camps.
Pròleg d'Àlex Susanna.
08 de febrer 2015
Ferran Lobo. P. Restante. Johannesburg
A tu, Ferran, que pesques lluços al Sud
Edició: Rossend Arqués.
de l'Àfrica i en la quietud,
segur que tòpica, del mar, destries
de la xarxa de les filosofies
el fil més fort, i que, entre lluç i lluç,
repasses cada nus
del pensament,
deixa'm escriure't, un moment
que tinc, una carta, set anys
i mesos després d'aquella que nevava.
Fragment.
Narcís Comadira. Somnis i runa. 1992
Edició: Rossend Arqués.
Els nens voladors
 |
A Els nens voladors una fada geniüda i
malcontenta atorga a la Roser de fer-ho
gravitar tot, inclosa la senyoreta, la nevera,
altres nens..., fins que la família ho converteix
en un negoci i la nena n'acaba ben tipa!
(Fragment)
Jaume Figueras. La narrativa curta al segle XX, 1993
|
El Maravellós desembarc dels grecs a Empuries
 |
... la bondat de l'espectacle del mar
i la planúria fa bona la gent; la tramuntana
l'ha fet impulsiva i franca, i l'excel·lència
d'aquestes condicions de la terra i els homes
fan de l'Empordà un país per quedar-s'hi.
p. 84
Manuel Brunet, dins,
|
Versos esmaperduts
 |
...
Com la tinta bullent
o la febre dels mots
que perleja en el front
del poeta. Les perles
de sal i d'aigua són
els seus versos trobats
(Fragment)
Daniel Silva. Primera persona singular, 1998
|
El nom
Sur les merveilles des nuits
Sur le pain blanc des journées
Sur les saisons fiancées
J'écris ton nom
Paul Eluard
Sur le pain blanc des journées
Sur les saisons fiancées
J'écris ton nom
Paul Eluard
Vindrà un dia, potser, que les paraules
s'ensorraran, inútils, com un castell de cartes.
Direm això, i no voldrem dir allò altre.
No direm res,
i el sol pentinarà les aures.
Cada cosa al seu lloc, dos i dos faran quatre.
L'alosa de matí, rossinyols a la tarda,
i una brúixola esvelta senyalant nords intactes.
Farem uns bells poemes
del tot respectuosos amb la santa gramàtica.
Proclamarem el goig
de confegir estructures molt ben estructurades.
(Serà un poc ensopit, si voleu, però vaja!)
Subjecte, verb i complement: tot qualla.
Un arbre sota el vent no és més que un arbre.
Ah, ¡què farem, companys, quan ens eixuguin
-si és que mai ens l'eixuguen-
definitivament la mala bava?
(Aleshores, però, escriurem el nom)
Josep M. Llompart. Obra poètica. 1983
Jo
 |
Veient-me en un mirall emmirallat,
a aquest li he preguntat:
Aquest que veig aquí, sóc jo?
-No- m'ha contestat -. No, no!
Tu, ets aquell poeta somniador,
pioner profeta d'un esdevenir alat;
que cerques il·lusionat
una nova i lògica versió
d'un món que no has trobat...!
Miquel Cabanas Alibau. El llibre blau, 1995
|
Pedra
 |
Certesa de la pedra, a flor de mà!
Escultura de l'ésser, moviment
misteriós, toc de silenci: pura
harmonia dels àtoms, equilibri
d'unes forces antigues i secretes.
Negació del llamp, veu oposada
a la tempesta brogidora, còdol
arrodonit i gris, callada música...
Contra la fútil aparença, pedra.
La nostra vida s'esmicola: pols
que el vent s'enduu. Romboll, fràgil matèria
que empeny l'atzar. Només l'amor ens salva
-un diamant de límpida duresa.
Jordi Pàmias. El camí de ponent, 1990
|
06 de febrer 2015
Colliràs la rosa
M'han sobtat una i altra vegada
el vendaval rondant els meus murs
o el ventijol i la fresca brisa
amanyagant l'herba dels marjals.
He sentit la maltempsada dura
abatent-se al pas dels meus instants
o l'auroral i clara naixença
d'una inèdita felicitat.
Com són indefinibles vent o aura
i dissort o ventura clement,
així ho són els minuts i els dies
d'aquest temps que ens fuig i esquiva els senys.
Concepte i símbol, la consciència
el capta en la devastada carn,
en l'enyor de les hores esplèndides,
en l'extrema fuita del plaer.
Colliràs la rosa ans no s'esfulli
i mentre l'aire al parat matí
magnifica el seu perfum escàpol
i el moment present en plenitud.
Josep Romeu i Figueras. Temps. 1995