L'arbre més dolç en cada primavera, únic que besa el front del pensatiu, el desmai de mil plomes, deixa caure fines llàgrimes blanques en el riu. Tot s'ha acabat, l'amor i les trescades. Un núvol de rodones aflonjades s'alça damunt del sot. Quatre vespes, feixugues, s'arrosseguen damunt la mel, ja tota minsa al pot. Josep Carner. Arbres, 2004 |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada